Només portem escassament una cinquena part del segle, i ja s’està fent especialment difícil i antipàtic. La gent que té més de 30 anys, a banda dels avatars particulars i els del propi país, ja ha viscut tres grans crisis. T Continua la lectura de “Crisi sobre crisis”
Autor: Josep Burgaya
La batalla pel relat
Resulta bastant evident que l’epidèmia actual ho està sacsejant gairebé tot en el nostre món, i les certeses que creiem tenir han esdevingut fràgils i mudables. Assistim a una escenificació tràgica de les nostres debilitats, ja siguin sanitàries, econòmiques polítiques o socials. Continua la lectura de “La batalla pel relat”
Paula Sibilia. La intimidad como espectáculo
L’exhibició de la intimitat s’ha convertit en una tendència predominant en el món actual. Les xarxes socials han imposat una lògica de mostrar-se de manera impúdica, paradoxalment com una manera de reforçar la pròpia individualitat. No és una moda passatgera a la que es presten els adolescents, sinó com una forma de presentar-se -de reivindicar-se- que s’ha convertit en un hàbit gairebé generalitzat. No és només ensenyar constantment el propi cos a Instagram o a altres xarxes amb profusió de selfies. Es tracta de parlar sempre de nosaltres mateixos, d’actuar com si fóssim el centre del món. Justament, l’egocentrisme és una característica inherent a l’extrema societat individualista cap a la que ens ha portat el capitalisme en les darreres dècades. Hi ha hagut i continua havent-hi una mutació de la subjectivitat. La manera de ser i estar al món ha canviat radicalment. Ens construïm un jo pràcticament autista, que interacciona amb els altres a través de la mediació de la pantalla. Una individualitat idealitzada, purament imaginària que pretén ser seguida, desitjada i emulada. Desapareix qualsevol noció d’espai comú i d’interrelació social. Hem construït un món on el narcisisme s’ha convertit en el perfil psicològic dominant i cap al qual empenyem els nostres fills a partir d’una sobreprotecció que els fa assumir que són “especials” més que no pas “diferents”. Autoestima excessiva, la cultura mediàtica de la fama superficial i l’aïllament autocentrat que ens ha portat internet i la profusió de pantalles, deriven fàcilment cap a l’arrogància, la vanitat, com també a la vacuïtat.
Atrapats per l’smartphone
Els dispositius intel·ligents dominen i controlen la nostra vida. I no només aquests dies tant excepcionals de confinament, encara que certament ara treuen foc i en depenem més que mai. Ens acompanyen sempre i ens sentim desprotegits i despullats sense ells. Continua la lectura de “Atrapats per l’smartphone”
El negoci dels serveis socio-sanitaris
L’epidèmia actual ha posat en evidència a Catalunya que les prestacions socio-sanitàries no s’han fet sempre amb el rigor, la seriositat i les condicions que caldrien. Continua la lectura de “El negoci dels serveis socio-sanitaris”
Corey Robin. La mente reaccionaria
El conservadorisme és bàsica i fonamentalment reaccionari al llarg de la seva història. Continua la lectura de “Corey Robin. La mente reaccionaria”
Caldria assegurar la producció estratègica
Quan Europa ha necessitat determinats productes sanitaris de base industrial per fer front a la epidèmia del coronavirus, s’ha trobat que ja no disposava de les plantes que ho podessin fabricar. Continua la lectura de “Caldria assegurar la producció estratègica”
Fréderic Beigbeder. Una vida sin fin
De vegades la ficció permet explicar les coses amb major profunditat del que ho faria la teoria. Sovint la novel·la és un gran recurs per conèixer situacions històriques o bé les pulsions més recòndites que es donen en els diversos contextos socials i culturals. Continua la lectura de “Fréderic Beigbeder. Una vida sin fin”
On és la Unió Europea Europea?
Els països europeus afronten un repte immens i desconegut en forma de gran epidèmia sanitària mentre la màxima institució europea manté el perfil més baix possible. Continua la lectura de “On és la Unió Europea Europea?”
Joke J.Hermsen. La melancolía en tiempos de incertidumbre
Tot i que el títol d’aquest llibre sembla fet exprés per la situació actual que ens ha tocat viure, en realitat aquesta pensadora holandesa el va escriure ara fa un parell d’anys per intentar explicar aquesta mutació de la ciutadania occidental cap als discursos simplistes de les noves dretes extremes que estan agafant posicions arreu. Un assaig fet per una especialista en Hannah Arendt i Lou Andreas-Salomé, en el qual analitza a fons un dels sentiments més complexos i ambivalents com és el de la malenconia. Un estat d’ànim que històricament ha atret valoracions molt diferents. A l’època medieval era considerada una “malaltia diabòlica”, però a partir del Renaixement se la va a començar a vincular més amb la reflexió i amb la saviesa. A partir del món romàntic, se l’ha vinculat a la creativitat i al món de l’art. És un estat d’ànim de recança i de neguit absoluta que, com diu l’autora, “ens sorprèn com una boira sobtada que ho tenyeix tot de gris i ens impedeix veure amb claredat”. La malenconia té a veure amb la consciencia del transcórrer del temps i el caràcter transitori de la vida, que ens fa tornar la mirada y veure el que ha quedat enrere, el que hem perdut. Un estat ambivalent que se’ns presenta com una aflicció que és propera amb l’alegria. Gravetat d’esperit. El segle XX, però, un capitalisme que ens vol sempre en estat d’alerta i extremadament productius i competitiva, ha anat substituint la malenconia pel terme mèdic de “depressió”. El paradigma neurobiològic que s’ha anat imposant en relació a la salut mental ha portat aquest estat d’ànim a la patologia i a la medicalització com, de fet, s’ha acabat per fer amb tota expressió de sentiments.
A La melancolía en tiempos de incertidumbre (Siruela, 2019), Joke J.Hermsen apel·la a Lou Andreas-Salomé i a Frederic Nietzsche per defensar un estat d’esperit que quan es vincula a la creativitat i a l’amor impedeix que acabi generant la patologia depressiva. Una manera de viure diferent el temps, necessària, ja que ens permet “descansar de nosaltres mateixos”. A dia d’avui, la cultura del rendiment y de la competitivitat provoca estats d’estrès, de confusió i de depressió, amb els consegüents efectes socials, culturals i polítics. La malenconia es pot transformar en por i agressivitat que ens porta a enyorar un passat idealitzat. És en aquest punt on els totalitarismes simplificadors troben el terreny abonat, ens prometen retornar a utopies imaginàries vinculades a la infantesa i a altres temps, tal i com va destacar ja fa molts anys Hannah Arendt. Per aquesta filòsofa holandesa, hauríem de ser capaces de transformar la noció de la pèrdua y la fugacitat del temps en creativitat i esperança, evitant caure pel cantó obscur de la por i de la depressió. Amb Ernst Bloch, hauríem de recordar-nos que l’important és començar una i altra vegada, no l’arribada. El destí sempre defrauda les nostres expectatives, el que cal aprendre, és l’art de viatjar.
Josep Burgaya 