Caldria assegurar la producció estratègica

Quan Europa ha necessitat determinats productes sanitaris de base industrial per fer front a la epidèmia del coronavirus, s’ha trobat que ja no disposava de les plantes que ho podessin fabricar. Parlem de respiradors, de mascaretes, de alcohol en gel, vestimenta adequada per als professionals de la salut… Coses força elementals, escassament complexes, que vam renunciar fa molts anys a produir en nom dels costos baixos en que es podien produïen en el món asiàtic de salaris paupèrrims i condicions de misèria. Teòricament, no hi havia cap problema, ja que el sistema global satisfeia la demanda en qualsevol moment i en qualsevol lloc de manera extremadament ràpida i més eficient. Però això podia ser així en condicions normals, habituals, però els publicistes de la globalització productiva no van pensar que de vegades es donen situacions excepcionals en les que el mercat deixa de ser eficient i no produir en el propi país, un problema. En moments crítics ja sigui per guerres, epidèmies o escassetats, les cadenes d’abastiment es trenquen, els sistemes logístics es debiliten i la temptació dels productors llunyans en especular-hi, inevitable. I els països propers, socis almenys teòricament, malden també per obtenir uns productes ara cobejats i escassos. La tesi tan incrustada en el pensament econòmic ençà de David Ricardo, com és el de l’avantatge competitiva, es mereixeria d’algunes matisacions en la pràctica. Encara que en part s’ha fet, reconvertir plantes industrials per transformar la producció cap a una “economia de guerra” té moltes dificultats, falta expertesa i requereix de temps. Justament, el temps de resposta per disposar de productes essencials ha resultat llarg i, en alguns casos, letal.

Així, entre moltes altres coses l’epidèmia actual ha evidenciat encara més les limitacions i les disfuncions que ha comportat la doctrina mundialitzadora imperant en els darrers quaranta anys. Els capdavanters del capitalisme planetari desregulat, de la desaparició de fronteres econòmiques que limitin les energies comercials, els partidaris d’estructures d’estat menors i d’un món on prevalgui l’individualisme i el lliure mercat ens han portat a una distribució mundial de la producció que, a més de desindustrialitzar i precaritzar laboralment àmplies zones del món, ens ha convertit en dependents d’una producció feta a molts milers de quilòmetres de distància i sobre la que no tenim cap possibilitat d’incidir en cas de necessitat. La desterritorialització és el que caracteritza al capitalisme global de la era actual. Seria necessari replantejar-se la distribució internacional de la producció que ha generat la globalització, o almenys el món occidental haurà de reflexionar sobre si és possible una activitat econòmica equilibrada i que generi ocupació sense indústria, i alhora haver esdevingut tant dependents i tant vulnerables.

Desindustrialización y después. Repensando los dilemas del caso ...

Quan parlo d’aquestes coses m’agrada citar a Dani Rodrik, el qual va explicar ja fa uns anys com la democràcia i l’autodeterminació nacional haurien de prevaldre sobre la hiperglobalització, la qual la creu clarament incompatible amb la democràcia. Per a aquest economista de Harvard, la humanitat està davant un dilema de difícil resolució -de fet un trilema-, entre l’econòmic, el nacional i el democràtic. Per a ell, la sortida és que la democràcia creï regles globals que es recolzin en mecanismes de responsabilitat molt més complexos dels que tenim actualment. En cas contrari, defensa una versió renovada del proteccionisme econòmic en la mesura que “els països tenen dret a protegir els seus propis sistemes socials, normes i institucions”. Sense instruments d’intervenció econòmica, els Estats no poden sostenir els serveis ni assegurar el benestar dels seus ciutadans. Sense una economia sòlida, diversa i complexa tampoc es pot assegurar la provisió d’allò que és fonamental per a la població. La doctrina proteccionista generalitzada i mantinguda en el temps acostuma a resultar perversa i empobridora, però no protegir la capacitat de produir en el territori allò que pot resultar estratègic i imprescindible en moments crítics, desarma  a qualsevol país, li fa perdre una noció bàsica i raonable de sobirania.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s