Autor: Josep Burgaya

Cent dies després de les eleccions i de manera agònica, finalment es conformarà un govern independentista a Catalunya. Amb tota l’escenificació prèvia de desencontres i amb l’abisme sempre com a horitzó possible, el compte de pèrdues i guanys que han fet els dos partits en joc els ha portat a un acord al que no semblen donar gaire recorregut cap dels signants. Hem assistit a una batalla política i sobretot mediàtica per intentar endossar els costos del fracàs a l’altre, però  l’empat en els possibles efectes nocius així com un accentuant sentit d’ocupació del poder ha donat lloc a un acord amb el qual no creu ningú. Només es guanya temps i comença el compte enrere. Hi ha en competència no només estratègies confrontades, sinó fòbies i desqualificacions ben greixades i alimentades durant els darrers temps. Entre l’anunci de l’acord i el ple d’investidura ja s’estan donant episodis d’hostilitat. El text signat té l’ambigüitat suficient per ser interpretat a conveniència de cadascú i poder ser utilitzat a gust com a arma llancívola.  Resultava força evident que s’acabaria per fer un pacte temporal, que s’imposaria una treva, que no un armistici. ERC ha estat presonera del temor ben arrelat a ser titllats de traïdors en un relat independentista que domina clarament el món de Puigdemont. També el no fer fàstics a l’oportunitat d’ocupar la presidència de la Generalitat, esperant un efecte balsàmic i gairebé prodigiós d’aquesta institució. L’experiència de l’anterior president, els hauria d’haver fet evident els miracles en política són més aviat escassos. Per aconseguir-ho, han hagut de suportar menysteniments i humiliacions repetides del soci contrincant, interessant en fer-los arribar a port minoritzats en la seva autoritat. La renúncia a formar part del Govern d’Elsa Artadi no es pot entendre sinó en aquesta clau.

No es pot negar que JuntsxCat ha jugat bé les seves cartes. Cosa especialment rellevant si atenem al fet que, a dins, hi conviuen almenys tres ànimes i no pas amb gaire harmonia ni amb objectius coincidents. La pulsió pujolista de poder, però, es manté intacte i han sabut utilitzar els temors i complexos del contrincant. Com al film de Nicholas Ray, Rebel sense causa, han fet l’estoic paper de James Dean/Jim Stark aguantat la cursa cap a l’abisme fins que el competidor ha frenat tot abandonant el discurs de govern alternatiu o en solitari que no tenia cap credibilitat, ni tan sols possibilitat de fer-lo possible. No està gens malament que havent aconseguit només el 20% dels vots i la tercera plaça a les eleccions, els de JuntsxCat es disposin a gestionar el 70% del pressupost de la Generalitat i disfrutin l’aparador de la presidència del Parlament. També resulta paradoxal que amb un Parlament en que més del 70% dels diputats es diuen d’esquerra, les decisions claus les prengui a partir d’ara la dreta. El preu pagat per ERC per una presidència del Govern notablement devaluada encara augmenta si tenim en compte que ha quedat aquest partit totalment presoner d’una estratègia que no és la seva, o almenys no es la que afirmaven tenir. Les ocasions perquè el “processisme” els passi factura seran moltes. La situació conflictiva i l’estabilitat apimparada de la majoria de govern espanyola tampoc els ajudarà gaire.

Tot i l’excepcionalitat dels temps que vivim, la política catalana sembla còmodament instal·lada en continuar practicant un espectacle formal molt vistós i distret però absolutament irrellevant respecte al benestar i les perspectives de futur dels seus ciutadans. Se’ls continua sense donar les males notícies en relació a unes expectatives i promeses creades pel Procés, durant anys, que disten molt de poder ser assolides en un termini històric raonable. Però es manté el discurs i continua la representació. L’independentisme, com l’orquestra del Titànic, continua tocant una música que no es correspon a una realitat circumdant que requereix d’altres partitures i, probablement, de nous intèrprets. La dissonància cognitiva s’ha instal·lat en la societat i la política catalana: disharmonia en el sistema d’idees, creences i emocions que genera una disparitat entre el que es pensa i es veu amb la manera com s’actua. Tard o d’hora algú haurà de dir la veritat, tractar a la societat catalana com a adulta, reconèixer que “s’anava de farol” i que allò que s’havia promès no és gaire més que una quimera, alguna cosa que, en tot cas, no pot anar més enllà d’un sentiment que resulta difícilment materialitzable. Seria un primer pas per recuperar el sentit de la realitat i, de pas, afrontar tot allò que no hem encarat a la darrera dècada. No fer-ho, comportarà instal·lar-nos, gairebé definitivament, en l’esquizofrènia. 

No es pot negar que el nou president dels Estats Units està sorprenent, i molt, durant els primers mesos del seu mandat. Un líder sense aureola ni carisma, més aviat insuls, força convencional, molt religiós, de perfil centrista i moderat dins el Partit Demòcrata. Notòriament tartamut i amb certes dificultats per respondre amb rapidesa i facilitat, que tot i voler dissimular-ho es mou de manera maldestres i que a més de ser-ho, sembla molt vell. Poc glamourós, no tenia ni l’atractiu ni una història tan bonica i tan carregada de símbols com la que explicava Obama i està faltat dels vincles elitistes amb Sillicon Valley, Wall Street i les grans corporacions que brandava i varen portar a la derrota a Hillary Clinton. No va trepitjar cap universitat de la Ivy League, estudiant en una de més aviat provinciana, i va ser un estudiant de dret força mediocre, tal i com li agradava ridiculitzar-lo Donald Trump en campanya. Sense brandir ideologia i per pur pragmatisme està imprimint un gir progressista a la política interior nord-americana que és totalment desconegut i fins i tot inesperat. Keynesianisme sense Keynes. Un immens pla de reactivació econòmica amb estímuls i plans socials, amb polítiques d’intervencionisme públic desconegudes als Estats Units des dels llunyans anys del New Deal de Roosevelt. Sense complexos, anuncia una puja d’impostos a les rendes altes i a les corporacions per finançar el que resultaria, per primera vegada, una autèntica construcció de l’Estat de benestar al país que fins ara havia estat campió del neoliberalisme. Polítiques encaminades a posar un cert fre al globalisme, potenciant la producció interna, cosa que el fa connectar amb els votants de Trump i el seu America First, però a diferència d’aquest, vol posar els Estats Units a l’avantguarda del combat contra el canvi climàtic.

Convençut de la fractura social que ha provocat la falta d’ocupació i la precarietat laboral com a components d’una inacceptable desigualtat social que no ha fet sinó crear exclosos i irritats a les darreres dècades, prioritza l’ús dels fons ingents aplicats a l’economia a la funció de crear ocupació, frenant la deslocalització productiva i prioritzant la inclusió de la mà d’obra no formada. Ha apostat per apujar el salari mínim als 15 dòlars/hora i defensar el paper del sindicalisme com a mecanisme equilibrador de la tendència natural del sistema cap a la iniquitat i el desajustament. “Wall Street no va construir aquest país, la classe mitjana va construir aquest país, i els sindicats varen construir la classe mitjana”. Afirmacions fetes al Congrés dels Estats Units i que no són d’un declarat socialista com Bernie Sanders en un míting, sinó d’un insípid i moderat president demòcrata en un discurs formal davant el poder legislatiu. Ha desbordat el progressisme nord-americà i encara més sens dubte a la temorenca socialdemocràcia europea. Un gir inesperat al guió que semblava poc previsible per part d’algú que no té grans principis, però sembla tenir polítiques. Com en l’estratègia del bon l’atac futbolístic, està demostrat que resulta més rellevant “arribar” que no pas “ocupar” els espais. La importància del factor sorpresa. Polítiques atrevides per fer front a importants problemes reals provocats, o més aviat agreujats, per la pandèmia. Diuen que els polítics amb fama i perfil de sobris i prudents tenen més fàcil fer coses radicals, o intentar fer-les. No fan por, no creen anticossos reactius. Blanc, vell i heterosexual. No espanta al perfil de votants trumpistes de l’Amèrica profunda. La seva darrera proposta de suspendre les patents de les vacunes de la covid-19 ha agafat a contrapeu a la Unió Europea, i no només a Angela Merkel que s’ha posat a la contra, sinó a una esquerra europea que continua faltada de valentia i d’imaginació.

Probablement tornaran temps de decepció en la política nord-americana i el mateix Biden, dirigent pràctic i sense hipoteques ideològiques, acabarà per frenar sinó contradir el seu progressisme i agosarament actual. Haurà liquidat, però, la idea tan recalcada en l’anterior crisi del 2008, que l’austeritat econòmica serveixi per afrontar recessions i que sobre la creixent desigualtat es pugui construir cap futur socialment acceptable. I haurà posat en evidència una esquerra continental captiva del seu narcisisme i amb una notable vocació per ser irrellevant.

Josep Burgaya

La política espanyola fa un temps que no es marca ja Catalunya sinó a Madrid. No al Madrid capital seu de les institucions i la administració de l’Estat, sinó a la Comunitat de Madrid. La victòria aclaparadora de Isabel Díaz Ayuso significa el triomf, ara sí, d’un moviment de nova dreta populista fortament identitària que s’ha fet amb el control del Partit Popular, el qual ha estat arrastrat cap a posicions extremes. Un corrent imparable que va anar creixent i consolidant-se com una autèntica bola de neu que ha acabat per passar per sobre d’unes esquerres perplexes que s’han conformat a fer el paper de la trista figura. Un relat de continguts fàcils però potents que ha proporcionat als sectors socials madrilenys irritats pels efectes de la pandèmia i per un ascensor social que els és poc favorable cap a una mena de tribalisme “cañí” que ha connectat amb la incorrecció política amb que se les gastava Ayuso així com amb la provocació de posat feixista que exhibia Vox i la candidata Monasterio. Posats a adscriure’s a un nacionalisme, ho han fet a un de constituït per “canyes i toros”, que s’ha sentit còmode amb la polarització extrema, el desafiament i la gestió gamberra de la pandèmia per part d’una presidenta convertida en la icona política per a “ignorants i bàrbars”. Un experiment trumpista en tota regla, on les mentides s’han propagat amb total desvergonyiment, inclús fent-ne bandera, amb una candidata amb posat d’ingenuïtat, que tant l’han fet seva els sectors acomodats del barri de Salamanca, clarament afavorits per les seves polítiques fiscals i de privatització de serveis públics, com gran part dels sectors populars de les barriades del sud de la capital, als quals ha mantingut les terrasses de bar obertes i els han fet promeses de falsa emancipació.

Per que tot això es donés, calia que el progressisme, les diverses esquerres madrilenyes col·laboressin en fer-ho possible. I ho han fet. Han acceptat el desafiament polaritzador amb que els temptava l’estratègia dretana i així li han servit una victòria inapel·lable. Encara que resulti increïble, la dialèctica entre “llibertat i comunisme” que semblava una bajanada, ha funcionat. La candidata popular va aconseguir que Pablo Iglesias fes el paper que els resultava més propici. Saltava a l’arena com a redemptor, amb la qual cosa més que salvar Podemos el que feia era de gran activador del discurs populista, mobilitzar el vot a la contra d’algú que, amb raó o sense, la nova dreta madrilenya ha convertit en el boc expiatori. Confiaven en la seva sobreactuació impostada i no els va decebre. El debat ja no anava de polítiques o de situacions econòmiques i socials provocades per la gestió de la Comunitat, sinó de principis abstractes brandats amb cridòria i fins i tot amb violència. No es feia sinó reforçar el relat i el marc mental establert per aquests dreta desacomplexada i irada en versió madrilenya. Tot ha estat un calc de la campanya de Clinton contra Trump de les eleccions americanes de 2016. Actitud de supremacisme intel·lectual i moral del progressisme dels demòcrates enfront d’uns seguidors de Trump als que Clinton va qualificar de “deplorables”. No havia entès les preocupacions, les humiliacions ni la ira d’una Amèrica profunda que, sobretot, demanava respecte i que culpava de tots als mals a l’establishment i a la cultura de la correcció política. Tant pels rics com per la gent de barriada madrilenys, el poder constituït a combatre es diu Pedro Sánchez i el seu pacte d’esquerres. No han sabut combatre, especialment entre el seu antic electorat, aquest imatge creada de noves elits. Per acabar-ho d’adobar, el paper del PSOE en aquestes eleccions ha estat galdós: agafat a contrapeu, amb un candidat de sortida i poc convincent, canviant d’estratègia en plena campanya vàries vegades, amb anuncia governamentals sobre temes fiscals que eren autèntics trets al peu… La derrota ha estat contundent i indiscutible. Més que lamentacions i pomposes declaracions antifeixistes, el que caldria ara és fer autocrítica dels molts errors comesos. La dreta no ha guanyat per “maldat intrínseca”, sinó per la incapacitat de l’esquerra per entendre les preocupacions dels sectors socials que li haurien de donar suport, per la seva abstracció i desconnexió de la realitat, així com la falta d’un projecte i uns discursos engrescadors. Li ha sobrat actitud de “superioritat moral” i li han faltat humilitat i polítiques pràctiques.

No fa ni tan sols sis mesos que es va anunciar l’absorció de Bankia per part de CaixaBank, creant així el primer grup bancari espanyol, i ja tenim uns primers resultats que es podien esperar: més de vuit mil acomiadaments i el tancament de 1.500 oficines. Dit d’una altra manera, es retalla  gairebé un 20% de la plantilla i es tanquen més del 25% de les seves oficines. Era d’esperar, tot i que quan es va anunciar la fusió a bombo i plateret es van explicar les enormes bondats de l’operació i es va negar que aquesta en fos una de les principals conseqüències. Es va dir que la salut del sistema financer espanyol ho necessitava i que les recomanacions emanades del Banc Central Europeu eren anar cap a institucions bancàries més grans i més ben capitalitzades. De fet va ser el primer moviment important d’una tendència, ben poc liberal i poc adequada de cara als consumidors, consistent en reduir les ofertes bancàries espanyoles a tres i crear així un autèntic oligopoli. S’afirma que en aquest sector la dimensió resulta un tema cabdal. Les concentracions tenen com a finalitat la reducció de costos, el disposar d’una major musculatura operativa per expandir-se comercialment, així com també millorar els ratis d’eficiència i de solvència. Les grans xifres, però, amaguen que s’ha produït una acceleració cap a un model de banca que muda de manera ràpida cap al model online en el que l’atenció al client ha esdevingut una motivació clarament secundària. Es tanquen oficines no només per evitar duplicitats producte de la fusió, sinó perquè “l’oficina”, que havia estat el cor comercial d’aquest negoci i un marc on atendre i satisfer els ciutadans, es considera obsolet en el món digital i una opció massa costosa. La lògica és la d’uns accionistes que no esperen que es doni un bon servei, sinó que s’aprimin els costos i augmentin els repartiments de dividends i millori la cotització borsària de la companyia.

De fet, aquesta reducció de costos -uns 770 milions anuals, calculen- és doctrina general a tot el sector i no fa sinó augmentar des del 2008, que va ser quan es va arribar al màxim històric d’ocupació en aquest sector. S’han retallat des d’aleshores les plantilles en 94.000 persones -un 35% de la seva totalitat-, i es calcula que en les operacions que hi ha ara en marxa com la de CaixaBank, acabaran per reduir l’ocupació en 17.000 persones més. De manera concreta, el BBVA ja ha anunciat un ERE que afectarà a 3.800 empleats. La perversió del sistema el simbolitza el fet que, quan aquestes reduccions s’anuncien, el rebot de l’entitat a la borsa és clarament a l’alça. L’escenificació més clara de l’esperit del capitalisme de que el guany d’uns, descansa sobre la pèrdua de molts d’altres. Per tal d’evitar els possibles efectes reputacionals negatius, els anuncis de reducció de plantilla sempre van vinculats al fet que s’incentivaran les baixes voluntàries, que es compensaran les jubilacions anticipades o bé que s’ajudarà als acomiadats a trobar una recol·locació. Bones paraules que pretenen amagar que els “descontractats” engruixiran abans d’hora les cohorts que depenen d’unes ja molt debilitades arques del sistema de pensions i que, de fet, aquesta estratègia de contracció la pagarem entre tots. Aquest és un sector que, tradicionalment, coneix bé l’art de socialitzar les pèrdues que genera i privatitzar els beneficis que assoleix. Un sistema bancari que cada vegada és més eteri i centrat en el negoci de la gestió de plans d’estalvi i fons de pensions, més que no pas en atendre a les petites empreses o bé a les persones. Que aquesta evolució amb components tan perversos i derivades clarament negatives la fomenti el regulador en lloc de frenar-la o dificultar-la és un xic sorprenent. I això resulta especialment destacable a CaixaBank, entitat la qual, encara a dia d’avui, el 14% del seu capital és públic. Hi ha mala fama que es guanya a pols. No és lluny el dia en que el sistema bancari actual es dinamitarà del tot amb l’oferta de serveis financers per part de les grans plataformes digitals. Una mudança lògica per part de les generacions més joves. Aleshores, ningú plorarà per la desaparició de marques que no s’han guanyat cap reputació.

No em disposo pas a entrar en la concorreguda opinàtica sobre els valors i defectes de les diverses vacunes, els seus possibles efectes secundaris i, encara menys, a qüestionar cap decisió sobre les opcions preses per les autoritats sanitàries sobre com implementen el procés de vacunació. No hi entenc res, ni ho pretenc. En el tema de la pandèmia segueixo de manera estricte el que van establint les autoritats. Crec que són moments per a una certa disciplina social. No m’interessen els que van de “llestos” i encara menys els negacionistes, tampoc els que veuen en tot plegat conspiracions i, sovint, em cansen tants viròlegs de capçalera dels que tiben reiteradament els programes informatius. Sento dir-ho, sobre aquesta qüestió sobra molta informació. Un exemple de llibre del que es coneix ara com infoxicació. Massa soroll que no fa sinó generar intranquil·litat i que, qui més qui menys, es cregui amb el dret de tenir idees pròpies sobre el tema. La ignorància acostuma a ser molt atrevida.

M’interessa, això sí, el paper de les indústries farmacèutiques en aquest tema. Se’ns dubte crucials per generar diverses vacunes en relativament poc temps, però molt condicionades per l’immens negoci que genera un producte en una demanda tan sobtada i d’una dimensió tan ingent. Lògicament, hi ha una inversió que han de recuperar i diguem que es poden entendre unes expectatives raonables de benefici. El problema és que la concepció del que és “raonable” no s’entén de la mateixa manera si ets al costat del receptor o bé del pagador. Sembla que la Unió Europea no ha fet un paper massa galdós en tot això. Havia de centralitzar les compres a les farmacèutiques intentant evitar una subhasta sobre qui pagava més que ens hauria sortit molt cara, però la seva ineficiència ha portat que cada país –a Espanya fins i tot cada comunitat autònoma- fes la guerra pel seu compte i volés  evidenciar un grau de punyeteria del que, teòricament, estaven faltats els altres. El desori ha estat notable i qui ha sortit guanyant són els operadors. En aquesta guerra, les informacions sobre la fiabilitat de les vacunes ha format part de la confrontació i s’han barrejat informacions mèdiques amb interessos comercials i geopolítics. I així, amb poca base científica, la gent comenta quina modalitat de vacuna vol o no vol. Un disbarat.

AstraZeneca serveix d’exemple, no sobre la major o menor bondat com a tractament, sinó sobre la perversió d’un sistema de patents que dificulta la fabricació de medicaments en moments de pressa, així com un encariment injustificat dels preus. També la dificultat per establir qui té o hauria de tenir la propietat d’allò creat. Perquè, en general, molts dels productes farmacèutics descansen sobre una investigació que ha estat sufragada amb fons públics. En el cas d’aquesta vacuna també coneguda per Oxford, i com explica el diari britànic The Guardian, dels 120 milions d’euros invertits, 45 milions els ha aportat el Govern britànic, 30 milions la Comissió Europea i bona part de la resta procedien d’entitats també finançades amb fons públics (universitats, centres de recerca, fundacions…). El resultat és que l’empresa farmacèutica només hi ha aportat el 3% dels costos d’investigació que han fet possible la vacuna. Ara se’n diu propietària. No és aquest un cas excepcional. Una evidència de que el finançament públic és crucial en els fàrmacs contra el coronavirus, però posa en dubte els drets comercials de les empreses privades comercialitzadores i dona tota la raó a aquelles personalitat mundials que han demanat, atenent al moment que vivim, l’alliberament almenys temporal d’aquestes patents. Que es faci negoci a costa de la inversió pública sembla poc justificat.

En una magnífic llibre –El Estado emprendedor-, la economista italiana Mariana Mazzucato va explicar ja fa uns anys com bona part no només de la recerca farmacèutica, sinó de la tecnologia disruptiva generada en l’entorn de Silicon Valley era producte, fonamentalment, de la recerca bàsica que es feia amb programes públics, la qual era després hàbilment rendibilitzada per emprenedors privats en forma de sofisticats i bonics enginys. Això val pel algoritme de cerca de Google de tant renom, el Page Rank, com per bona part de la tecnologia que conté l’smartphone d’Apple. Uns beneficiaris els quals després excel·leixen en l’art d’evadir impostos i no respondre a les seves obligacions fiscals. En aquestes situacions, l’Estat a més d’emprenedor sembla comportar-se de manera ingènua i fa fer a la societat el paper de la trista figura.

Cada vegada més es posa en dubte que Twitter sigui un espai saludable on mantenir diàleg i interacció. Aquests dies han anunciat la seva renúncia a aquesta xarxa social l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau o bé la periodista Cristina Fallarás. S’han cansat de rebre insults, desqualificacions i amenaces. D’una selva on més que diàleg hi ha una munió de gregaris disposats a ensorrar l’adversari o de gran quantitat de comptes falsos destinats a crear una esbiaixada noció de la realitat, més que no pas a reflectir-ne la pluralitat. Però encara que tot això s’hagi accentuat, probablement el seu error va ser pensar que Twitter era una plaça pública, un lloc de reflexió o de raonament. Sempre ha estat una arma, un mecanisme d’activació i de mobilització, i no pas de diàleg a més de, com totes les xarxes socials, un gran negoci fet amb l’apropiació de les nostres dades.

Twitter serveix per substituir el pensament elaborat per la reacció irada i explosiva, en una mena d’escombriaire de les nostres opinions. Lloc de linxaments, reforçament del propi criteri i la demagògia desmesurada. Una pura ficció de debat i de fals accés a bona informació. Totes les xarxes socials, a banda d’una naturalesa que fomenta la intervenció agressiva i la irresponsabilitat en els comentaris, tenen també un aspecte molt accentuat de configuració d’efecte-túnel, és a dir, d’instal·lar-nos en una bombolla segons la qual acabem només relacionant-nos amb gent amb la que tenim un accentuat sentit de comunitat i justament per no ser expulsats del “grup” apostem per expressar opinions i intervencions que es troben plenament identificades dins el marc conceptual amb el conglomerat de relacions que tenim establertes. A les xarxes l’actitud dominant tendeix a dos comportaments que es manifesten en paral·lel: comentaris negatius i sovint ofensius contra tot allò i aquells que no formen part de la tribu, i d’altra banda suport sense fissures a la pròpia congregació. Es produeix un incisiu sentit de la identitat grupal, i difícilment es canvia d’opinió i de grup. No es confronten idees, raons, sinó sentits de pertinença.

El politòleg Ivan Krastev posa en dubte el caràcter democratitzador de el món digital, i aposta més aviat per la seva funció degradadora ja que es van tancant els espais en què contraposar opinions, amb el que això implica de transigir, cedir, compartir i pactar. En les trobades reals, tot i grans discrepàncies, l’aspecte humà implica l’assumpció d’un cert grau de compromís i de transacció, de diàleg. A Twitter practiquem una relació basada en el monòleg continu, sovint de manera simultània i, en el millor dels casos, successiva. El que ens arriba només reforça la nostra opinió. No hi ha matisos ni possibilitat de mudar de parer. Per canviar d’opinió es requereix prèviament canviar de grup. El món dels hiperconnectats és, en el fons, un món de gregaris. Twitter i les xarxes socials no reforcen la democràcia, ja que no hi ha diàleg ni tan sols el contrast d’opinions contraposades o simplement dispars. La democràcia seria la gestió de les diferències, dels interessos i les opinions antagòniques, no un espai per establir un discurs hegemònic que pretén esdevenir unànime. En la democràcia hi ha d’haver dissidència; en el món digital només enemics a combatre i condemnar. El linxament digital és la màxima expressió de l’activisme a les xarxes. La batalla per establir una hegemonia cultural.

La perversió intrínseca de Twitter, és que totes les opinions valen el mateix, justament perquè són això, opinions. Es tingui o no criteri sobre un determinat tema, es produeix un igualament, per baix. Es creuen i s’entrecreuen missatges com a armes llancívoles, però sense cap possibilitat real de comunicació entre si. Quan van sorgir, es van considerar les xarxes socials com el nou paradigma de la democràcia, la participació i la cultura lliure. En realitat, és un submón de monòlegs histèrics la finalitat dels quals és crear la falsa sensació que estem inclosos i participem. En el fons, a qui ens dirigim principalment és a nosaltres mateixos. La fúria i el ressentiment acostumen acompanyar les actituds dominants a la xarxa. Una multitud que s’expressa en conjunt, però que viu en soledat. L’agitador digital tecleja animosament, però en general ho fa com a substitutiu de l’actuar. S’imposa un “ni oblit ni perdó” que persegueix tota la vida als estigmatitzats i que deixa temporalment satisfets a uns assetjadors que requereixen ràpidament d’un nou enemic a combatre.