Twitter com a camp de batalla

Cada vegada més es posa en dubte que Twitter sigui un espai saludable on mantenir diàleg i interacció. Aquests dies han anunciat la seva renúncia a aquesta xarxa social l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau o bé la periodista Cristina Fallarás. S’han cansat de rebre insults, desqualificacions i amenaces. D’una selva on més que diàleg hi ha una munió de gregaris disposats a ensorrar l’adversari o de gran quantitat de comptes falsos destinats a crear una esbiaixada noció de la realitat, més que no pas a reflectir-ne la pluralitat. Però encara que tot això s’hagi accentuat, probablement el seu error va ser pensar que Twitter era una plaça pública, un lloc de reflexió o de raonament. Sempre ha estat una arma, un mecanisme d’activació i de mobilització, i no pas de diàleg a més de, com totes les xarxes socials, un gran negoci fet amb l’apropiació de les nostres dades.

Twitter serveix per substituir el pensament elaborat per la reacció irada i explosiva, en una mena d’escombriaire de les nostres opinions. Lloc de linxaments, reforçament del propi criteri i la demagògia desmesurada. Una pura ficció de debat i de fals accés a bona informació. Totes les xarxes socials, a banda d’una naturalesa que fomenta la intervenció agressiva i la irresponsabilitat en els comentaris, tenen també un aspecte molt accentuat de configuració d’efecte-túnel, és a dir, d’instal·lar-nos en una bombolla segons la qual acabem només relacionant-nos amb gent amb la que tenim un accentuat sentit de comunitat i justament per no ser expulsats del “grup” apostem per expressar opinions i intervencions que es troben plenament identificades dins el marc conceptual amb el conglomerat de relacions que tenim establertes. A les xarxes l’actitud dominant tendeix a dos comportaments que es manifesten en paral·lel: comentaris negatius i sovint ofensius contra tot allò i aquells que no formen part de la tribu, i d’altra banda suport sense fissures a la pròpia congregació. Es produeix un incisiu sentit de la identitat grupal, i difícilment es canvia d’opinió i de grup. No es confronten idees, raons, sinó sentits de pertinença.

La ira y el enfado, las emociones con más influencia en las redes sociales  | BBVA

El politòleg Ivan Krastev posa en dubte el caràcter democratitzador de el món digital, i aposta més aviat per la seva funció degradadora ja que es van tancant els espais en què contraposar opinions, amb el que això implica de transigir, cedir, compartir i pactar. En les trobades reals, tot i grans discrepàncies, l’aspecte humà implica l’assumpció d’un cert grau de compromís i de transacció, de diàleg. A Twitter practiquem una relació basada en el monòleg continu, sovint de manera simultània i, en el millor dels casos, successiva. El que ens arriba només reforça la nostra opinió. No hi ha matisos ni possibilitat de mudar de parer. Per canviar d’opinió es requereix prèviament canviar de grup. El món dels hiperconnectats és, en el fons, un món de gregaris. Twitter i les xarxes socials no reforcen la democràcia, ja que no hi ha diàleg ni tan sols el contrast d’opinions contraposades o simplement dispars. La democràcia seria la gestió de les diferències, dels interessos i les opinions antagòniques, no un espai per establir un discurs hegemònic que pretén esdevenir unànime. En la democràcia hi ha d’haver dissidència; en el món digital només enemics a combatre i condemnar. El linxament digital és la màxima expressió de l’activisme a les xarxes. La batalla per establir una hegemonia cultural.

La perversió intrínseca de Twitter, és que totes les opinions valen el mateix, justament perquè són això, opinions. Es tingui o no criteri sobre un determinat tema, es produeix un igualament, per baix. Es creuen i s’entrecreuen missatges com a armes llancívoles, però sense cap possibilitat real de comunicació entre si. Quan van sorgir, es van considerar les xarxes socials com el nou paradigma de la democràcia, la participació i la cultura lliure. En realitat, és un submón de monòlegs histèrics la finalitat dels quals és crear la falsa sensació que estem inclosos i participem. En el fons, a qui ens dirigim principalment és a nosaltres mateixos. La fúria i el ressentiment acostumen acompanyar les actituds dominants a la xarxa. Una multitud que s’expressa en conjunt, però que viu en soledat. L’agitador digital tecleja animosament, però en general ho fa com a substitutiu de l’actuar. S’imposa un “ni oblit ni perdó” que persegueix tota la vida als estigmatitzats i que deixa temporalment satisfets a uns assetjadors que requereixen ràpidament d’un nou enemic a combatre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s