Pujol, encara

La celebració el norantè aniversari de Jordi Pujol ha servit perquè es tornés a parlar del personatge i perquè forces dels antics correligionaris el reivindiquessin. De fet, ja fa mesos que alguns mitjans de comunicació, i molt especialment TV3, estan entossudits en rehabilitar-lo políticament. Per això, aixequen als altars una pretesa gran obra de govern que la separen d’una deshonestedat reduïda a “petits pecats” de l’esfera familiar. Obvien, naturalment, el sistema de corrupció personal i política que va construir i sense la qual es fa difícil d’entendre la seva hegemonia política i cultural durant tants anys. En la política catalana dels darrers deu anys, quan les evidències mostrades judicialment sobre Pujol i el pujolisme ja no s’han pogut emmascarar, s’ha oscil·lat entre els que han simulat no el coneixien per tal d’evitar que contaminés els horitzons i expectatives actuals, amb aquells que opten per reivindicar-lo i, lògicament, enaltir-lo.

La veritat és que la majoria de la ciutadania intenta passar de llarg tant com pot de la família Pujol i els seus negocis, així com del finançament convergent. És el passat. És millor oblidar uns temps i una època en què les coses s’arreglaven a la manera d’una propietat de pagès, on Pujol exercia de gran patriarca que tractava als parcers segons el mereixien i segons el grau d’adscripció que demostraven. La pretensió de no voler recordar Pujol -els Pujol- no és tant per l’aversió que provoca que algú que ha estat seguit i santificat fins a tal punt no hagi resultat ser qui pensàvem, sinó justament perquè el seu lideratge i el seu comportament real estaven força ben associats i eren temps en què es donava per bo que les coses es fessin d’aquella manera. Se’l havia idolatrat fins al paroxisme i qui més qui menys s’havia beneficiat del seu “sistema”. Un comportament que fa rememorar força la reacció de franquistes fervents que, a finals dels setanta, van esborrar el seu passat de braç aixecat a la Diagonal al pas el dictador, per inventar-se una biografia de “demòcrates de tota la vida”, molts d’ells redimits justament per un pujolisme que els convertia llavors en nacionalistes catalanistes, a més de donar-los ocasió de fer bons negocis o d’accedir als càrrecs en la nova administració que es construïa a base de acòlits. De fet, és la mateixa gent, la mateixa escala de valors i la mateixa moralitat. Segurament qui ho va explicar millor va ser en Gregorio Morán en un fallit per censurat d’article a La Vanguardia. Des del seu origen, el plantejament de Pujol distava de ser un projecte polític, una proposta de renovació de la societat catalana. Era bàsicament una proposta d’hegemonia d’uns determinats grups socials que se sostenia sobre uns pocs valors escassament elaborats de doctrina social de l’església i de nacionalisme que el que pretenia era disposar del predomini i ocupar el govern. Pujol va representar sempre i essencialment una vocació de poder, un discurs redemptor i hegemònic per a una mesocràcia que veia com les ínfules de modernitat i progressisme de la conurbació barcelonina la volien recloure als llims de la Catalunya postfranquista. L’esquerra el va menysprear i no va copsar el perill real del pujolisme, no va entendre que darrere del simplisme teòric, les formulacions intel·lectualment gairebé puerils hi havia una gran potència política. Llaços d’interessos, sentit del poder i concepció patrimonial del país. El triomf de la banalitat.

Jordi Pujol se estrena como bloguero - Libertad Digital

Tota l’àmplia base social que va donar suport durant tants anys a aquest “moviment” era coneixedor i partícip del que significava formar part del cantó “adequat” de la política i de la societat catalana. El pitjor de tot plegat, no són els ingents enriquiments personals i familiars, les enormes fortunes dipositades en paradisos fiscals, els cobraments sistemàtics per a adjudicació d’obres, les fórmules perverses de finançament de el partit i la xarxa d’entitats i organitzacions del voltant; sinó la corrupció d’una societat gairebé sencera, de baixesa moral, de mirar cap a un altre costat, de temor a ser condemnat a l’ostracisme pel nacionalisme majoritari, i acabar per riure’n les gràcies. La corrupció polític-econòmica fomentada, promoguda i emparada pel pujolisme només és una part de la perversitat. La cultura d’aquest món ha impregnat una bona part de el teixit econòmic i empresarial català, així com de la comunitat. Tot plegat era poc més que un mètode, un sistema establert i àmpliament compartit, participat i conegut, sostingut per un silenci còmplice d’una part significativa de la societat catalana i dels mitjans de comunicació que ho coneixien sobradament. Jordi Pujol és el mirall d’una època, però també d’una certa Catalunya que s’hauria superar. Per passar pàgina, caldria reconèixer, substanciar i deixar de justificar. El contrari, és tancar-ho en fals i perpetuar-ho.

2 thoughts on “Pujol, encara

  1. Felicitats per l’article.

    Missatge de Josep Burgaya del dia dg., 14 de juny 2020 a les 13:55:

    > Josep Burgaya posted: “PUJOL, ENCARA La celebració el norantè aniversari > de Jordi Pujol ha servit perquè es tornés a parlar del personatge i perquè > forces dels antics correligionaris el reivindiquessin. De fet, ja fa mesos > que alguns mitjans de comunicació, i molt especialme” >

    M'agrada

Respon a Rosa Dot Coma Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s