Nacionalisme i Modernitat

Un dels aspectes principals de “subversió” del nacionalisme en relació a la política i a la Modernitat, és que reescriu el plantejament de “quin programa polític” a aplicar, pel de “quin és l’espai” on aplicar qualsevol projecte polític. El que posa en qüestió és el marc de la sobirania política, la qual es considerarà com l’àmbit de “homogeneïtat” cultural i no de perímetre de ciutadans sotmesos a una mateixa legislació. No són els Drets i Deures els que defineixen l’espai d’exercici del poder polític i de la sobirania, sinó un àmbit d’identitat cultural únic en el qual, a més, bona part dels drets i obligacions no els fixen els ciutadans, sinó la Tradició. L’exercici de la voluntat ciutadana està mediatitzada així, per interessos previs i superiors, imposant-se una consideració més aviat lleu en relació al paper del sufragi i l’expressió de la voluntat col·lectiva. Sempre es pot apel·lar a interferències d’un enemic exterior o de la falta de “consciència nacional” entre els ciutadans poc identificats amb una determinada noció de Poble. Abans i ara, sovint s’apel·la a un sentit reduccionista de la Democràcia, entesa aquesta més en el seu sentit electoral que no com a espai i cultura de deliberació, de negociació, de renúncia i de pacte. No s’admet transacció en els valors adornats amb la “puresa”. Per al nacionalisme, la construcció de la Pàtria és més una qüestió de voluntat i de convicció, que alguna cosa que tingui a veure amb la Raó. S’aixeca un marc mental que incita a l’activisme, en el qual la identitat és alhora l’objectiu i el punt de partida.

A partir de mitjans del segle XIX, el nacionalisme es va convertir en un poderós agent polític i social a Europa. La seva presència en el cicle revolucionari de 1848 és notòria, al costat de les reivindicacions democràtiques i obreres. El romanticisme creava un context cultural força idoni, però més important encara era la inadequació de les estructures polítiques estatals a les noves realitats econòmiques, com també la necessitat de brandar un discurs de resistència destinat a aquells sectors socials que se sentien fràgils i febles davant el ràpids canvis que es produïen, així com aquelles elits que veien en la configuració de nous estats la possibilitat de dur a terme processos d’assalt al poder o d’assegurar, almenys, un cert respecte, als seus interessos particulars que consideraven poc assumits per les estructures polítiques vigents. Lògicament l’Imperi austrohongarès era una antigalla de difícil reforma i sosteniment. Representava, com cap estat europeu, un passat que inexorablement desapareixia. El seu sistema de monarquia dual encara era per a alguns incipients catalanistes com Valentí Almirall, un possible model d’encaix de Catalunya i Espanya. Però Hongria ja no se sentia còmoda amb aquesta solució; com tampoc la multitud de grups ètnics, culturals, religiosos i idiomàtics que convivien, mal que bé, a la part oriental d’aquesta estructura en procés ja de demolició. Magiars i romanesos distaven molt d’entendre’s, i encara menys a Transsilvània, però tampoc serbis, croats, eslovens i els musulmans que eren majoritaris a la zona de Bòsnia. L’ancestral conflictivitat dels Balcans emergiria de la mà del discurs nacional. Però igualment va emergir el nacionalisme txec, de Flandes, a Finlàndia, però també a Noruega enfront de Suècia.

Resultat d'imatges de nacionalismo viñetas

A Espanya, especialment entre el catalanisme conservador i en menor mesura entre el basquisme, els models “nacionals” de resistència a processos d’homogeneïtzació més seguits van ser els d’Irlanda i de Polònia. D’Irlanda atreia el caràcter catòlic del moviment, així com les seves connotacions rurals. De la Polònia “màrtir” fragmentada i castigada per alemanys i russos, fascinava especialment també el component religiós com a aspecte central d’identitat nacional, a més de l’aspecte emocional que aportava el maltractament sofert a mans dels seus ocupants. El final de la Primera Guerra Mundial va significar una brutal reconfiguració del mapa d’Europa central i oriental. De la mà del president nord-americà Wilson, es va dir que s’impulsava el “principi de les nacionalitats”. Les reivindicacions nacionalistes es van aplacar durant uns anys, però distaven d’haver-se resolt satisfactòriament. Això no era possible, en cap cas, en un sentit ple. No hi ha una “objectivitat” en la definició del problema nacional i els seus possibles rescabalaments. Las reivindicació nacional és un recurs al qual sempre és possible apel·lar per determinats sectors socials descontents i més o menys allunyats dels instruments del poder estatal.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s