Tots maragallistes

Definitivament la política catalana ha esdevingut un autèntic vodevil on tot s’acaba per plantejar com si fos la mare de totes les batalles. A cara de gos es disputarà d’aquí al proper mes de maig l’assalt de l’alcaldia de Barcelona, que sembla que ha adquirit per l’independentisme més càrrega simbòlica que el fer caure La Bastilla durant la Revolució Francesa. Una part del constitucionalisme, amb Manuel Valls sembla haver acceptat de bon grat aquesta connotació. El que resulta curiós de tot plegat és que la major part, si no tots, els aferrissats contendents es reclamen hereus i seguidors polítics d’en Pasqual Maragall. Certament, que això sigui així diu molt en favor d’un personatge únic en la política barcelonina i catalana, però em sembla que encara diu més del desvergonyiment d’alguns i de la falta de projecte de ciutat. Si som, i érem, tan maragallistes, perquè aquest no va fer majories aclaparadores quan es presentava? Perquè els aduladors d’ara feien córrer sobre ell rumorologies força repulsives durant anys? Ningú pot reescriure la seva història i hi ha coses que el temps no esborra.

Resultat d'imatges de Maragall

Probablement el desencadenant d’aquest furor maragallià hagi estat l’aparició en escena de Manuel Valls, el qual entronca amb un lideratge fort, el reposicionament de Barcelona al mapa, ambició internacionalitzadora i que tindrà els seus punts forts en simbolitzar la recuperació de l’ordre i l’autoritat en una ciutat que ha esdevingut una versió de grans dimensions de Magaluf. Valls resulta l’enemic a batre per tots, i a vegades això acaba per afavorir. Ada Colau sempre ha pretès emparentar la seva política amb la de Maragall, però ha confós la capacitat de lideratge d’aquell amb l’estar continuadament als mitjans, que no és ben bé el mateix. Potser li han tocat mals temps, però la falta de resultats i de solidesa en el projecte així com d’estabilitat governamental, la poden convertir en figura efímera, devorada per ella mateixa i el seu personatge. Jaume Collboni és qui, probablement més  podria reclamar el nexe d’unió amb en Pascual, donat que encara que ara s’oblidi, va ser el PSC qui el va promoure i donar el suport polític. Però, en quan a resultats, ho tindrà difícil per fer-se sentir entre tanta “prima donna”, però pot resultar clau en els pactes postelectorals.

La jugada de presentar l’Ernest Maragall es evident que es fa per ocupar un lloc major en una disputa que s’ha entès que es plantejava en termes “maragallians”. Anem doncs a buscar “el sant cristo gros” que permetrà probablement recórrer a l’exhibició impúdica en campanya d’un personatge que ja no es pot defensar de tant ús i abús com se’n fa. No es pot negar que el gir d’ERC ha descol·locat notòriament el “partit de Brussel·les” ja que li ha xafat la guitarra de la seva “Crida Nacional”. Que l’independentisme vagi junt o no, no és tema menor. Ara, que grups que es reclamen republicans es posin en mans d’un Maragall, tot apel·lant a l’argument dinàstic per demanar el vot, no deixa de tenir una certa conya. I si el PDCAT -o com carai es vulguin dir aquesta vegada-, acaba per presentar-se, ho farà potser també amb un maragallista de casta, dels de l’upper diagonal, com en Ferran Mascarell el qual, quines coses té la vida, el dia abans de que en Mas el fes Conseller de Cultura el desembre de 2010, encara maldava per ser candidat del PSC a l’Alcaldia, això sí, si Montilla l’alliberaven de concórrer a primàries.

En fi, si algú no se sent proper o cridat per la cultura política maragalliana, potser tindrà la possibilitat d’anar votar la CUP o bé el PP. Hi dic potser, perquè no descartaria que els independentistes més agres no tinguessin a mà poder presentar algun parent llunyà de l’ara encimbellat polític. Els populars diria que hi tenen menys interès i menys possibilitats d’establir-hi vincles, però no ho exclouria. De més verdes en maduren! Aquesta “cultura política compartida”, ara sobtadament descoberta em fa pensar amb una entrevista a l’argentí general Juan Domingo Perón quan estava a l’exili. Se li va preguntar per la previsió de resultats d’us comicis que s’anaven a produir. Va anar donant percentatges fins a esgotar-los i el periodista sorprès li va etzibar, “però, i els peronistes?”, “ah”, va respondre el general, “peronistes ho són tots”.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s