La política és l’únic instrument què poden disposar els ciutadans per reequilibrar la societat. No n’hi ha un altre. De fet, és tradició de la dreta que quan governa trobi que la dicotomia esquerra-dreta està superada, que està passada de moda, que és com dir que no hi ha alternativa. El pitjor no és l’argument, sinó que en ocasions l’esquerra que busca fer-se amb l’entelèquia anomenada “centre polític” acabi defensant el mateix argument. És llavors, quan el conservadorisme ha imposat el seu marc referencial. Si l’esquerra accepta, com ho van fer el nou laborisme i les terceres vies i sembla que té la temptació de continuar-ho fent la socialdemocràcia, que l’àmbit econòmic és el que dicta les regles com si fos una alguna cosa pertanyent al destí de la condició humana, evidentment esquerra i dreta fan caure les seves fronteres. El resultat no és un plantejament híbrid, només és dreta.
El fenomen de la desafecció política, tan evident des de fa anys, ha començat a preocupar, potser una mica tard, a les elits polítiques. Sovint, aquest desinterès per la política, aquest allunyament de la preocupació per una part no negligible de l’electorat, s’interpreta erròniament com una deixadesa en les obligacions cíviques, i es pretén recuperar la situació amb campanyes públiques apel·lant a la responsabilitat dels ciutadans. Amb això s’obvia un aspecte crucial de tot això, i és que la ciutadania s’ha allunyat de la política perquè ha detectat que aquesta ja no és el camp de joc en la qual es decideixen les coses realment importants. Les dinàmiques socials s’han emancipat de la política, en la mesura que aquesta s’ha tornat irrellevant. Aquí rau una part important del problema. Aquest rebuig per “lo polític” no pren necessàriament la via de l’abstenció i el “tant se’m en fot” quan hi ha eleccions, sinó i això ha estat força evident a darreres comtesses a Catalunya i Espanya, en un vot no de convicció sinó canviant i a la contra.
La paradoxa del nostre temps, com ha explicat de manera eloqüent David Held, és que hem de lluitar amb problemes col·lectius que tenen més intensitat i una extensió transfronterera, mentre que els mitjans que disposem per abordar-los són escassos i incomplets, antics. Encara que s’hagi plantejat així, el Mercat és incapaç d’abordar els problemes derivats de les externalitats, com la degradació del medi ambient, de garantir el subministrament de béns públics essencials com educació, salut o transports. També el mercat és incapaç de corregir i acabar amb els grans desequilibris macroeconòmics globals. Deixar en mans dels mercats la resolució dels problemes de producció i de distribució dels recursos és ignorar les profundes arrels de moltes dificultats econòmiques. Com ha definit de manera precisa Zygmunt Bauman, “l’essència del poder consisteix a tenir el dret a definir”, i a hores d’ara la política té escasses opcions de definir res.
Sembla evident que hi ha una gran desproporció entre el poder de les activitats econòmiques globalitzades i un poder polític que segueix essent nacional. El poder econòmic global, a més, no és un govern econòmic comú, és només un sistema d’interessos entrecreuats, on es mantenen aspectes de competència de forma habitual, però que on es comparteixen objectius amb l’interès comú de disposar dels mínims marcs regulatoris i el de forçar els estats a la posició de promoció dels seus interessos, quan no de pura i simple genuflexió. Encara que el terme sigui lleig, tenen raó els que parlen de reempoderar la societat. Fer-ho vol dir tornar a situar la política en un àmbit central i el bé comú recuperi el seu caràcter decisori.
Josep Burgaya 