Categoria: Articles

A Espanya, el Mediterrani, abans que un mar o una posició geogràfica és un concepte, una idea. Algú també diria que un estat d’ànim. Enfront de la concepció d’un país radial de pretensió homogènia i unitària, hi ha una realitat tossuda que fa que l’Estat sigui una realitat polièdrica i multicèntrica. Que sigui així, no és una debilitat sinó una immensa riquesa. Per això s’imposa una configuració política de tipus federal. Anar més enllà de l’estat autonòmic, que alguns sectors reactius sempre han vist com una concessió, cap una forma d’Estat que sigui el resultat d’una suma de voluntats diverses en el que la pluralitat sigui emblema i condició més que no pas un llast o bé un problema. Que tothom es reconegui tant en el que és comú com respecti el que és diferent. Un dels territoris més dinàmics del conjunt i que té interessos complementaris en el seu potenciament i desenvolupament és l’eix marítim que va des d’Andalusia fins a França, passant per Múrcia, el País Valencià i, lògicament per una Catalunya que és qui li dona a aquest territori més sentit i força. Una via d’entrada i sortida de mercaderies, idees i persones que requereix de sensibles millores a les seves infraestructures, especialment les ferroviàries, per posar en valor tota la seva capacitat i l’efecte multiplicador de la seva agregació. Un eix que per alguns surt de l’Almeria productora d’aliments i que per altres pot anar fins a la culturalment puixant ciutat de Màlaga  o  bé a l’estratègic port d’Algeciras. Conté la riquesa agrària i industrial de la regió murciana, la capacitat manufacturera i portuària de València, el clúster petroquímic de Tarragona, com el port, la indústria i la capitalitat de serveis barcelonina.

Un eix de caire socioeconòmic, també cultural, que encara que no està conformat per una única “identitat forta”, disposa de més elements de cohesió i de complementarietat dels que des d’algunes visions massa reduccionistes de la política i d’identitats enteses com a trinxera de separació es voldria. Estem parlant d’un territori amb més del 40% del PIB espanyol, on hi ha una dotzena de ciutats de més de 100.000 habitants, que pot compartir estratègies de desenvolupament i, sobretot exigir les inversions que es requereixen i el tracte que es mereix, alhora que contribuir a concretar una visió i un funcionament d’Espanya més d’acord amb la seva realitat diversa i policèntrica. El govern espanyol parla d’importants inversions ferroviàries que, tot sigui dit, van una mica tard però que farien realitat la connexió d’alta velocitat entre França i Almeria allà pels anys 2025 i 2026. Més enllà de la voluntat governamental de prioritzar aquest corredor, cal aprofitar que els fons europeus de recuperació pressionen favorablement doncs fan d’aquesta infraestructura una prioritat inversora. Es calcula que cada euro invertit en tindrà un retorn de 3,5 en forma de PIB. 

Les institucions, l’empresariat i la societat civil de totes les comunitats afectades s’han mobilitzat i actuen de lobby per evitar més retardaments a una demanda que ja és històrica. #QuieroCorredor s’ha convertit en eslògan de reivindicació i de mobilització. Incomprensiblement, però, el Govern de Catalunya no hi és. Ni en els actes conjunts que fan les diverses comunitats i agents socials, ni fent-se la fotografia de cap estratègia compartida. Un greu error. Es continua conreant la idea de que Catalunya va per lliure i que no hi ha interessos comuns amb altres territoris. Es practica un aïllament que pretén ser expressió de singularitat, quan en realitat ho és d’insolidaritat i de falta de grandesa. Caldria una mirada més àmplia i una millor visió estratègica que superés l’excés d’immediatesa i de miopia política. El sentit comú ens indicaria que justament el govern de Catalunya hauria de liderar no només una reivindicació que ens afavoreix, sinó el que significa una concepció avançada i moderna d’Espanya. L’arrogància no és mai un símptoma de fortalesa, sinó que ho és de decadència.

Les conferències internacionals sobre canvi climàtic sempre creen expectatives que s’acaben frustrant. Acaba de passar amb el COP26 o cimera sobre el clima de Glasgow. Discursos afligits, cares de preocupació, evidències certes que ens dirigim al desastre, però postures excessivament diletants, absències que clamen al cel i sempre incompliments notoris d’allò acordat. És cert que no es guanyen eleccions amb mesures dràstiques per combatre el canvi climàtic, però no és menys cert que o bé el tema s’aborda de manera profunda i immediata o no hi haurà cap sortida raonable i ordenada. Els límits mediambientals es manifesten ja ara i ho són per a tots. És difícil ser exigent amb països pobres i emergents, quan la major part del problema l’hem creat amb el nostre desenvolupamentisme els països rics. El principal incomplidor dels acords, qui saboteja reiteradament la presa de decisions són els Estats Units, Xina o Rússia. Més enllà de les restriccions en les emissions de CO2 autoimposades o la dotació de fons de reparació, l’autèntic problema de fons és un model econòmic basat en el creixement depredador dels recursos disponibles i que no ha tingut en compte les externalitats mediambientals que es generen. Duplicar el PIB mundial en una dècada o doblar cada quatre anys el consum d’energia, és impossible de mantenir ininterrompudament en el temps. Per assolir el conjunt de països els nivells de desenvolupament i consum dels països de l’OCDE que s’estima pot ser de 63.000 dòlars anuals per càpita el 2050, es necessitaria un PIB 15 vegades més gran que l’actual. De fet, avui la producció ja és 68 vegades la de l’any 1800. Estem parlant d’un món impossible fins per a la imaginació i l’optimisme més audaç. El problema estructural és que l’economia actual depèn per mantenir el seu equilibri del creixement constant. Una cosa que qualsevol ecòleg pot afirmar que no és ni tan sols possible de plantejar-se. Hem arribat al final del paradigma industrialista dels darrers tres segles, es vulgui reconèixer, o no.

El fenomen de l’escalfament global i el canvi climàtic que genera ha començat a mostrar evidències contundents i sostingudes en forma de catàstrofes climàtiques i en l’acceleració de processos de desertització. Els gasos d’efecte hivernacle provinents en la seva major part de l’abús d’una energia basada en els combustibles fòssils, a més de fer autènticament inhabitables moltes zones urbanes i empitjorar notablement la qualitat de vida i augmentar les malalties, provoquen una alteració atmosfèrica que està qüestionant de manera molt seriosa el nostre futur. Els combustibles fòssils, més enllà que tenen uns límits de reserves bastant definits i que conceptualment es basen en la desraó de consumir capital i no renda, generen una contaminació insostenible, a més d’un augment de preus que els fan inviables en la mesura que es vagin generalitzant els estàndards occidentals de consum d’energia cap als països emergents i als menys desenvolupats. Amb el model de consum energètic occidental, no hi ha energia per a tothom a uns costos raonables. Ni d’origen fòssil ni provinent de les renovables. 

A la fi de segle XXI, la temperatura mitjana global podria arribar a créixer fins a 5 graus si no se li posa remei i ja es considera acceptable que es limiti a 2, de manera que el desglaç dels pols i la pujada del nivell del mar més de 50 centímetres ens abocaria a catàstrofes immenses i poc predictibles. Lògicament, el canvi climàtic augmentarà la pobresa, disminuirà la producció agrícola així com la disponibilitat i accés a l’aigua potable. En quatre dècades, molts dels recursos minerals s’hauran esgotat (coure, estany, plata, zinc, mercuri i altres minerals estratègics). Com planteja Ramon Folch, “les preteses veritats fundacionals de la civilització industrial clàssica s’han revelat equivocades”. Es va considerar que la matriu biofísica era aliena als processos econòmics, creient que els seus components essencials (aigua, sòl, clima…) eren “béns lliures irrellevants”. La consecució d’un nou equilibri de sostenibilitat global, requereix la instauració d’un nou model de desenvolupament econòmic, social i ambiental. La biosfera ha dit prou, i la reacció és encara notòriament insuficient, com ho demostren la modèstia i l’incompliment del Protocol de Kyoto de 1997 o de la Conferència de París del 2015. La cimera de Glasgow demostra que encara que més preocupats, som on érem. La sostenibilitat va posant en escac el model socioeconòmic i ambiental imperant, basat en l’excés, la desigualtat, el malbaratament i la imprevisió.

Les formes i el procés que se segueix per l’elaboració i aprovació d’una ineludible reforma laboral a Espanya no és el més recomanable. La pugna entre els diversos actors del govern al respecte està dificultant el seu èxit i enterbolint la seva transcendència. La forma s’imposa al fons. La imatge que es dona és de controvèrsia i conflicte, però ningú ha aconseguit explicar les divergències reals, si és que hi són. Més que res el que hi ha és un conflicte entre relats confrontats. Tothom vol el protagonisme en un tema d’especial sensibilitat entre els votants d’esquerres, un espai que cap a final ja de legislatura rivalitzen el PSOE i Podemos. El perill de tanta passió per capitalitzar aquesta reforma de la legislació laboral és que s’acabi trencant la joguina i el relat que en quedi sigui de desgovern, a benefici del Partit Popular i el conjunt de les dretes. La escenificació de divisió governamental dóna ales a l’oposició i resulta una mala manera d’encarar la negociació i acord amb els agents socials. De fet, del que es tracta és de fer una contrareforma a les lleis laborals del Partit Popular que van significar més que una liberalització del mercat laboral un autèntic agenollament del treball enfront del capital, una flexibilitat que ha comportat el triomf de la precarietat i dels llocs de treball temporals i de baixa qualitat.

Així doncs, en un país que continua liderant l’atur a Europa, resulta més necessari que mai promoure legislacions que impulsin l’economia, proporcionin ocupació estable i de qualitat i facilitin l’establiment de rendes salarials suficients i inclusives. Tenim encara un atur del 14% i amb tendència a esdevenir crònic i una dramàtica desocupació juvenil del 33%. Un atur de llarga durada com ho indica que més de 1 milió de persones ja hi porten més de 2 anys en aquesta situació, o bé que existeixen més de 600.000 famílies en les que no hi ha cap ocupat ni cap mena de prestació o ingrés. De la gent que té feina, molts en tenen només a temps parcial i amb nivells de salaris que els obliguen a passar pel Banc d’Aliments després de la jornada laboral. Sí, hi ha ocupacions que coexisteixen amb les cues de la fam. Gràcies a la primacia del concepte de flexibilitat en la legislació laboral vigent, el 90% dels contractes que se signen són temporals i justament aquesta temporalitat que no dóna ni estabilitat ni seguretat per desenvolupar un projecte de vida a mig i llarg termini ja és globalment a Espanya d’un 30% dels contractes quan, per exemple, a Alemanya és només d’un 8%. L’establiment de terres salarials amb salaris mínims dignes resulta ineludible tant per una inclusió social que és de justícia com per garantir nivells de consum que estimulin la demanda agregada i el conjunt de l’economia. Les dades són clares. Si fa deu anys els salaris representaven el 66% del PIB espanyol, avui ja només són el 59%. Justament, per restaurar el pes dels salaris cal reequilibrar els sistemes de negociació col·lectiva, y contràriament a la legislació actual que prima els convenis d’empresa, cal donar prelatura als convenis sectorials, sistema que assegura que cap treballador, especialment els d’empreses subcontractades, quedi fora de cobertura i de les exigències laborals bàsiques.

Certament que una bona i justa legislació laboral no fa miracles. Si volem ocupació suficient i de qualitat calen polítiques econòmiques que incentivin activitats productives de major valor afegit i amb llocs de treball qualificats i d’elevada productivitat. Mantenir estratègies basades en activitats intensives de mà d’obra no qualificada i mal pagada per a produccions destinades a l’exportació o insistir en el predomini del turisme i les externalitats negatives que genera no ens portarà pas per un camí de progrés econòmic suficient i equilibrat ni proporcionarà benestar a la majoria de la població que hauria de ser el que s’imposés. Una adequada regulació, però, del mercat laboral resulta absolutament necessària. En nom d’acabar amb les rigideses i en pro de la flexibilització, es va instaurar a partir de  les lleis laborals de Mariano Rajoy del 2012 el campi qui pugui i el triomf de l’empobriment i la precarietat. Avui s’ha de revertir. Resultaria imperdonable que l’esquerra en el poder no fos capaç de fer-ho perquè li ho impedissin disputes de protagonisme.

Es compleix una dècada del final de l’organització terrorista basca. Vist des d’avui, sembla mentida que un sector tant ranci del nacionalisme basc engendrés una organització armada que va assassinar 864 persones, que en va ferir milers i que va portar al patiment a una bona part de la ciutadania basca i espanyola durant cinquanta anys. Va provocar, a més, un esquinçament de la societat basca que avui només s’ha superat d’una manera aparent. Una normalitat que no és tal. Caldran moltes més dècades, molts mes gestos i forces més penediments perquè això sigui possible. El primer pas era acabar amb la violència, amb els assassinats i amb la seva miserable justificació, però per refer-se d’aquestes ferides, de la gran quantitat de solcs a la pell creats de manera tan intensa i durant tant de temps es requereix que els botxins reconeguin a les víctimes però, especialment, que la societat que va reaccionar al fenomen amb tebiesa quan no va mirar ostentosament cap a una altra banda reconegui també la seva equivocació. Si la immensa ferida no es drena convenientment, difícilment es desplegarà una societat sana, plenament democràtica. El terrorisme basc va néixer de les vel·leïtats emancipatòries de la dècada dels seixanta, producte de lectures mal digerides sobre les bondats de la violència revolucionària que va conrear una esquerra imbuïda de plantejaments anticolonials que a l’Europa Occidental estaven fora de lloc i resultaven patètics. Tenien l’empara de les sagristies i pretenien justificar la seva opció per l’existència de la dictadura franquista, cosa que els va reportar simpaties i a vegades complicitats d’una certa cultura d’esquerres espanyola i catalana. Una barbaritat que pagaria molt cara, doncs serviria de coartada i justificació d’unes accions armades que, no ho oblidem, es van produir de manera molt dominant i aclaparadora ja en temps de democràcia, precisament per fer entrar en crisi aquest règim. No hi ha estratègia armada que sigui mai justa ni acceptable, però quan es va optar per allò que se’n va dir “socialitzar el sofriment” es va fer un pas especialment `profund i miserable. Tothom podia ser víctima i es tractava, justament, de generar el major sofriment possible creient que així s’aconseguiria derrotar l’Estat. Difícil d’oblidar Hipercor, l’atemptat de la caserna de Vic, Miguel Ángel Blanco o bé el significat especialment dolorós i cínic d’acabar amb la vida de l’Ernest Lluch.

Després del retrat novel·lat de tot plegat que fa Fernando Aramburu amb la magnífica i colpidora Patria, poques coses es poden afegir al que  tot això va significar en una societat que quedaria marcada i condicionada per sempre. El reduccionisme pueril, les misèries i maldats sobre les que s’assenta l’estratègia terrorista d’ETA i el món abertzale, la pobresa mental del discurs identitari i l’absolut menyspreu pels valors de respecte i inclusió que haurien de ser inherents al mateix concepte de societat. El mal ni comença ni acaba en aquells que han fet servir les armes. Va molt més enllà i abasta aquella part de la política que construeix el discurs i l’estratègia basada en el terror, l’angoixa i la pràctica de la violència. Al capdavall, ETA no era més que el braç armat d’una estructura política que ara fa veure que això no anava amb ells, que només eren espectadors o com a molt intermediaris. Té a veure, també, amb aquella part de la societat que justificava en nom de ves a saber quina idea de país el fet que, com deia  el cínic Xabier Arzalluz, cal que alguns moguin l’arbre perquè els altres en puguin recollir els fruits. La versió aprofundida de l’autonomia basca descansa sobre aquest principi. El concepte de “rendibilitat” política del terrorisme ha fet molt mal a Euskadi i per extensió a tota Espanya. Per sort, les còpies que es van fer fora d’allà van quedar només en intents maldestres. Massa gent, fos per por o per comoditat, no va fer costat a tots aquells que van haver de conviure amb el terror i que van poder sobreviure en un simulacre de llibertat reclosos en la protecció policial i havent de mirar els baixos del seu cotxe cada matí. Por de morir i alhora haver de suportar l’abandó i l’ostracisme de gran part dels seus conciutadans. Superar això requereix de molt temps a més de la voluntat de no oblidar-ho. Substanciar-ho i fer retrobar de nou tota la societat requereix que els culpables, tots ells, reconeguin l’error tot mirant els ulls de les moltes víctimes. La societat actual basca sembla haver baixat el teló de l’oblit sobre el tema. Els joves actuals quan són preguntats al respecte, no saben gairebé de que se’ls parla. Impera la desmemoria. No sembla aquesta la millor cura per tal d’aconseguir que no es torni a repetir. Mai més.

La conjunció de la pandèmia i el procés de digitalització han portat a que alguns serveis, públics o privats, ho siguin menys pels ciutadans. Es dóna un procés accelerat de negació de l’atenció personalitzada, en viu i en directe, de forma presencial. No és que això sigui del tot nou ni que sigui el resultat de la prudència per tal d’estalviar-nos el risc de contagi en dependències que abans eren d’ús comú i de lliure concurrència. Senzillament, no ens volen veure i si intentem que ho facin como havien fet tota la vida, obertament es neguen a fer-ho. Si insistim tot considerant-ho un dret, el més probable és que ens humiliïn. Quan això passa, que ens foten amb la porta pels nassos i no entenen de raons per facilitar-nos las coses, addueixen com si ens fessin un favor que ara les coses s’han de fer online i de manera digitalitzada. En la post pandèmia, s’han mantingut maneres i actituds que es podien entendre en el seu punt àlgid però que després expressen mala educació, falta d’esperit de servei i, sobretot, una política de reducció de costos econòmics a base de disminuir el personal. Exigir cita prèvia concertada per internet, establir molts filtres d’accés no són sinó maneres de fer-nos desistir de la nostra demanda i necessitat que se’ns atengui. Digitalització s’ha convertit en símptoma de no atenció. Hi ha coses, preocupacions, que no són reduïbles a formularis informàtics com hi ha persones que per edat o formació no saben operar amb una tecnologia que, s’oblida, no a tothom li resulta fàcil.

La banca s’ha especialitzat fa molt en la no atenció personal. No volen que anem a unes oficines en les que no ens fan ni cas, però per evitar la temptació de que malgrat tot ho fem les han reduït a la mínima expressió. Tot s’ha de fer per internet, perquè els famosos caixers automàtics són cada vegada més escassos. Treure diners en metàl·lic és ara gairebé una odissea si, a més, ho vols fer directament en la teva entitat bancària per estalviar-te pagar comissions. Per aconseguir cita gairebé has d’estar en gràcia de Déu i donar mil explicacions als filtres telefònics posats perquè no ho concretis i ho deixis córrer. Per fer-te la il·lusió d’atenció, et diu el teu accés digital que tens un gestor personal al teu servei. No cal que el truquis, et responen des d’un call center situat a Casablanca.

I que no dir de la malmesa sanitat pública. Degradada i faltada de personal i recursos molt abans de la pandèmia víctima de la deixadesa institucional i de maldestres intents de privatització, va fer el seu personal una gran funció i immensos sacrificis per fer front el virus. Però ni ha recuperat la normalitat assistencial i sembla que tampoc es pretén que ho faci. La desatenció resulta notòria justament en l’atenció primària i fins i tot tens dificultats per ser atès si tens un problema d’urgències. Moltes malalties es van deixar de diagnosticar en el seu moment i ara nombroses persones en paguen les conseqüències. Els metges de capçalera ja gairebé només t’atenen per correu electrònic, pel “canal salut” o bé telefònicament. Des de la Generalitat, no diuen que això és temporal i que hi posaran més personal sanitari sinó justament el contrari: un administratiu decidirà a partir d’una trucada si som mereixedors o no de ser atesos presencialment, cosa que només succeirà molt de tant en tant.

Abans una comissaria de policia era un lloc visible i a tenir en compte, una referència segura per “si et passava alguna cosa”. Denunciar haver estat víctima d’un robatori no és un fet que es pugui preveure, es fa de manera immediata si tens la mala sort de que et passi. Potser no et resoldran res, però s’obté auxili i un cert confort.  Hi ha coses que semblaria que no admeten demora. Ara, si et presentes a una comissaria dels Mossos atabalat i demanant una mica d’atenció t’exigiran dues coses: o bé tenir una cita prèvia, o bé que presentis la denuncia si aquest és el cas per internet. En aquesta segona opció, t’exigiran que la passis a validar físicament en el termini màxim de dos dies a no ser que vulguis que aquesta decaigui, però per això hauràs prèviament sol·licitat i obtingut la famosa “cita prèvia”. Un circuit que, per ser educats, en podríem dir que és kafkià.

Podríem continuar amb els exemples o suggerir que, si un dia se us crema la casa, no aviseu als bombers a no ser que abans no hagueu concertat cita prèvia per mitjà d’una pàgina d’internet. L’atenció personalitzada, immediata i directa és a dia d’avui una possibilitat molt rara i remota, en procés d’extinció. Els serveis van perdent justament la denominació que els donava sentit. Els aplicatius tecnològics i l’atenció remota resulten una excusa perfecte per deixar d’atendre’ns.

Definitivament, aquesta darrera ha estat una mala setmana per Facebook. L’apagada del dilluns en la que es va deixar sense servei a milers de milions d’usuaris no només d’aquesta xarxa social sinó també d’Instagram, WhatsApp, Messenger y la plataforma de realitat virtual Occulus de la que n’és propietària va posar en evidència la fragilitat tecnològica tan de les plataformes de les que depenem i entreguem una part important de les nostres vides, com l’absurd d’una dependència que s’ha convertit a més d’insensata en absolutament addictiva. La paralització de l’activitat va provocar que quantitats ingents de persones, especialment els joves més enganxats, entressin en pànic i se sentissin totalment perduts i incomunicats. Si el que donava gran part del sentit i l’entreteniment a les seves vides deixava de funcionar, només quedava lloc per a la histèria i el col·lapse mental. El curiós del cas, és que la companyia no va donar cap explicació del que passava de manera immediata ni va aclarir uns perquès que els avesats a la tecnologia han hagut de deduir. Aclariments que hauria fet ràpidament qualsevol proveïdor de serveis en el món analògic. En el món digital, però, tot és diferent, tot es produeix com un joc. L’aparent gratuïtat del aplicatiu fa que no s’adopti el paper convencional del prestador de serveis, sinó que, de manera arrogant, se’ns fa un generós regal que no ens dóna dret a la queixa si temporalment se’ns en priva l’accés. Que la immediata caiguda de la cotització a borsa de Facebook li fes perdre al seu propietari Mark Zuckerberg cinc mil milions de patrimoni en una tarda, no deixa de ser anecdòtic: per ell, a més que els recuperà ràpidament, no deixa de ser poc més que la xocolata del lloro.

A Facebook fa temps que l’acompanya l’escàndol i s’ha convertit en la representació del pitjor de les plataformes que dominen la xarxa. El 2016 es va revelar el tema de Cambridge Analytica pel qual Zuckerberg va haver de donar explicacions al Senat dels Estats Units, ja que les dades dels usuaris s’havien venut i utilitzat sense control durant la campanya que el 2016 va portar a Donald Trump a convertir-se en president dels Estats Units. Ara, i coincidit en l’apagada de servei del dilluns, aquesta empresa que utilitzen 3.600 milions de consumidors al món ha de fer front a les acusacions públiques d’una empleada que ha decidit donar a conèixer les pràctiques poc ètiques i perilloses de la companyia, consistents en dotar als seus algoritmes de connotacions propiciadores de l’addicció i d’estímul a la creació de polaritat social i política. Incitació a l’odi i aixecament de passions. Aquesta “gola profunda” ha explicat i ha aportat documents que evidencien la falta de moralitat i principis de la companyia, la seva perillositat i la falta d’autocontrol davant la Subcomissió de Protecció del Consumidor i la Seguretat de Dades, posant de manifest unes males pràctiques de la tecnològica que sabia que les seves aplicacions empenyien als adolescents cap a l’abisme dels comportaments suïcides i els trastorns alimentaris no fent res per evitar-ho. Així mateix, ha detallat els sistemes d’amplificació de la divisió, l’extremisme y la polarització, fomentant la violència i posant en qüestió el mateix sistema democràtic. Poc ha importat que les informacions internes de la companyia hagin alertat reiteradament sobre els efectes perversos d’algoritmes pensats i imaginats per  ampliar l’espectacle de la confrontació i dels sentiments extrems. Cap mena de sentit de la responsabilitat: el diner és el diner.

Frances Haugen, que és el nom de l’enginyera denunciant, ha explicat el cercle viciós i extraordinàriament pervers d’una tecnològica disposada a crear reaccions de dependència de l’usuari cosa que obté millor amb continguts que incitin a l’odi i aixequin passions, és a dir, teledirigint els nostres pensaments i emocions amb informacions falses o bé tergiversades per tal de portar-nos a l’expressió del pitjor de nosaltres mateixos. No és estrany, doncs, que la denunciant demani als legisladors que actuïn i regulin com es va fer amb la indústria del tabac, la obligatorietat dels cinturons de seguretat en els cotxes o actuar contra las farmacèutiques responsables de l’epidèmia del consum d’opiacis. Que posin normes i frens, a una activitat que es notòriament nociva i practicada des de la més complerta i absoluta mala fe.

La impactant erupció del volcà d’aquesta illa canària ens ha captivat durant les darreres setmanes. La demostració de força i la capacitat destructiva de la naturalesa fora de control ha coexistint amb la generació d’imatges d’una gran bellesa estètica. Ens hem sentit desbordats per alguna cosa superior a nosaltres i a totes les capacitats de previsió que puguem tenir, però alhora espantats de com amb poques hores moltes vides poden quedar absolutament a la intempèrie. Fenòmens com aquests ens despullen de les nostres seguretats impostades i evidencien l’extrema fragilitat humana. Grandesa i misèria essent presents i fusionant-se en unes mateixes imatges. La superació i la impotència com a sentiments dominants. Hi deu haver poques coses pitjors com l’haver de contemplar expectant com es destrueix tot allò que has construït i que havia format part del teu paisatge vital. L’explosió sobtada del volcà Cumbre Vieja i el relat canviant sobre el seu comportament i la seva evolució amb el pas dels dies ha posat de manifest les poques coses que en sabíem i les limitacions del coneixement científic en alguns àmbits així com l’escassa expertesa dels que ens havien d’informar. Res ha passat com se’ns anava dient que passaria i les explicacions dels més doctes al respecte no han passat de consideracions d’observadors de barra de bar. La vulcanologia, s’ha demostrat una ciència molt inexacte. Malgrat els estudis fets durant anys i la teòrica monitorització del volcà de temps, no s’havia previst res ni es tenia ni la més remota idea del impacte i durada que tindria el seu despertar. Oscil·lava entre dies o bé mesos i la lava que havia de arribar al mar el primer dia -a les vuit del vespre asseguraven-, ha tarda deu dies en fer-ho. Potser es bo que la naturalesa continuï essent imprevisible i encara ens pugui sorprendre, però no estaria de més que fóssim més prudents i modestos quan ens referim a ella.

Una altra evidència d’aquesta erupció ha estat la imparable temptació a turistificar-ho tot en el nostre món, convertint fins i tot la desgràcia en un producte per comercialitzar. No es pot negar que les imatges, sobre tot les nocturnes, d’un volcà en erupció resulten atractives, però d’aquí a dir que el mal que fan els rius de lava desbordats es compensaran amb el turisme que s’atraurà resulta una barbaritat. Cap ingrés generat per visitants atrets per la morbositat compensarà les formes de vida destruïdes, les històries personals que queden soterrades sotes les riuades de minerals incandescents. La bellesa resultant, estarà buida de vida i resulta un futur molt poc atractiu pels agricultors que ja mai més podran conrear plataners, haver-se de convertir en guies turístics de desnortats visitants. La pulsió de cercar impactes sempre nous i de voler ser presents i fer-nos selfies allà on han passat “coses” ha acabat per que ens comportem de manera força repel·lent. El “turisme de desgràcies” té cada vegada més predicament i adeptes. Hi ha rutes turístiques pel Detroit de les fàbriques abandonades i en runes dels gegants de l’automoció, viatges expressos a les platges arrasades de l’oceà Índic pel tsunami del 2004 o bé, visitants de París assisteixen a concerts a la sala Bataclan només per reviure el brutal atemptat terrorista de fa uns pocs anys. De fet, aquesta morbositat actual i el convertir activitats poc agradables amb un objectiu turístic no és del tot nova. Marco d’Eramo ha escrit com les rutes turístiques amb més predicament en el París del segle XIX eren les que s’organitzaven per la zona dels escorxadors on la pudor resultava insuportable fins a marejar o bé per les clavegueres de la ciutat on, tot navegant-hi, els visitants es distreien amb la cacera de bons exemplars d’immenses rates. Això era de bon matí. Ho feien compatible en anar a la tarda a passejar i comprar pels Camps Elisis, com també al vespre assistir a l’Òpera o bé distreure’s frívolament al Moulin Rouge. Ben mirat, som molt estranys.

La llibertat individual i col·lectiva se sosté sobre normes compartides el funcionament i garantia de les quals es basa en el manteniment del principi d’autoritat que està dipositat en les institucions de l’Estat. Quan això es debilita o bé es trenca es produeixen dinàmiques caòtiques, conflictes violents que, si no es tallen, deriven en inestabilitat i en la instauració de dinàmiques de el “tot s’hi val”. Assistim ja fa temps a nombroses situacions de desgovern públic en el que el principi d’autoritat desapareix, amb grups humans actuant de manera violenta i nihilista, al marge de normes, i actuant contra les forces d’ordre públic que són, justament, l’encarnació pública dels preceptes i de l’autoritat. Els comportaments violents i agressius amb la policia han augmentat i molt els darrers anys, i sembla que les ganes de desconfinament i superació de limitacions postpandèmiques ho expliqui i ho hagi de justificar. La desobediència sembla haver anat agafant cos, però no exercida de manera passiva com a protesta o com a reivindicació de drets, sinó practicada de manera agressiva i de confrontació explícita i brutal amb les forces policies. La profusió de “botellots” les darreres setmanes, contravenint la prudència sanitària bàsica, no són només el resultat d’un espontaneisme juvenil que mostra les ganes de festa després de molta quaresma. Es mobilitzen milers de persones que es converteixen en una turba brutal i descontrolada, que ho arrasa tot al seu pas, i que deixa seqüeles de violència, destrucció de mobiliari urbà, agressions i assalts. La policia no només no pot intervenir per por al mal major que es podria generar amb la seva intervenció, sinó que ha de fugir perseguida i agredida pels elements més bojos d’aquesta massa descontrolada. S’ha imposat, en nom d’aquesta llibertat nihilista, la negació de qualsevol autoritat i el que Sergi Pàmies ha definit encertadament com la pràctica de la “violència recreativa”.

A Catalunya, això s’ha convertit en un fenomen que es produeix dia si dia també ja sigui a partir de concentracions espontànies generades amb crides a les xarxes socials o com la manera d’acabar qualsevol festa popular, o ja no diguem les mobilitzacions i concentracions polítiques. Ha adquirit tal normalitat, que ja no sorprèn a ningú ni cap autoritat política es veu obligada a condemnar-ho i encara menys a sortir en defensa dels Mossos d’Esquadra, cos el qual és escrutat i convertit en ase dels cops per aquells la responsabilitat dels quals hauria de ser comandar-lo i defensar-lo més que no pas participar en el seu desprestigi. Es podran argüir caues sociològiques o econòmiques profundes per explicar els malestars que abonen aquests comportaments cada vegada més violents per part, especialment, dels joves. Si ens hi fixem bé, però, tant les reaccions violentes en els “botellots” com l’atac brutal que es fa a la policia a la part final de les concentracions polítiques no els protagonitzen nois procedents de l’exclusió social, sinó estudiants i elements de grups socials de bon nivell de benestar. Hi ha un problema de justificació i legitimació d’aquesta violència des d’instàncies polítiques i també d’opinadors i alguns mitjans de comunicació. Fa temps que dura. Quan es deté, només molt de tant en tant, a algun energumen que intenta xafar el cap a algun policia, hi qui des de còmodes atrils parla de “represaliats” i s’apel·la a una imaginaria “opressió” i a la pràctica de llibertat d’expressió, en una visió molt a lo Díaz Ayuso del concepte de llibertat. Que, per exemple, una vicerectora d’una universitat pública, sortosament cessada, publiqués un tuit on deia “ganes de foc, de contenidors cremats i d’aeroport col·lapsat!” denota que la malaltia està estesa, o bé que un programa del prime time televisiu català se li somrigui la gràcia a un entrevistat quan afirma ridícula i impunement que “el terrorisme no hauria de ser delicte en cap país democràtic”, la cosa ja és de bogeria. Sorprèn, que en societats benestants i més aviat conservadores com és la nostra, atregui tant la pràctica de la barbàrie com a divertiment i possibilitat estètica i que se li proporcioni tanta coartada i justificació alegre. No estic segur que això s’accepti de manera tant esportiva quan qui ho practiqui sigui, per l’autèntica frustració que proporciona la pobresa, la enorme massa de gent exclosa que de moment anem mantenint i contenint als marges. Llavors si, correm-hi tots, apel·larem a l’autoritat perquè ens defensi.

La icònica Taula de Diàleg entre els governs espanyol i català ha aconseguit reunir-se. Malgrat que, com no podia ser d’altra manera, els resultats de l’encontre són més aviat migrats i la celebració ha servit per poc més que per constatar l’allunyament de les posicions, la cita acaba per tenir efectes balsàmics justament perquè ha aconseguit fer-se contra embats, boicots i trets d’artilleria. Encara que momentani, l’èxit rau no en el parlat sinó en haver-se fet una fotografia que ha estat intentant-se de dinamitar des de molts llocs, però especialment des de dins del moviment independentista. Pedro Sánchez aconsegueix mantenir la seva inestable majoria parlamentaria per seguir amb la legislatura almenys un curs més i desarma la virulència d’una dreta que ha volgut fer del diàleg de l’Estat amb l’independentisme el cant del cigne del govern d’esquerres i del futur polític del seu president. El discurs alarmista sobre l’entrega als postulats secessionistes fa aigües ja que no s’evidencia cap concreció real ni cap càrrega simbòlica que permeti sostenir que l’Estat es dissol o desapareix a Catalunya, com tampoc que es facin concessions que vagin més enllà de la Constitució. La fermesa i demostració d’autoritat que Sánchez va fer en relació als dubtes i contradiccions de l’independentisme en relació a l’ampliació de l’aeroport del Prat també el va reforçar i molt tan a Espanya com a Catalunya. Definia no només el terreny de joc, sinó que evidenciava el cost que tenia per a la societat catalana restar en mans de majories polítiques incoherents i sense un projecte de país.

Pere Aragonès ha arribat a la taula molt debilitat, però ha assolit l’objectiu. Malgrat dir per activa i per passiva que recolzaven el format encara que no hi creien, JuntsxCat ha intentat fer fracassar aquesta aposta bombardejant-la per terra, mar i aire fins a darrera hora. El cop sobre la taula del President en relació als seus socis el reforça políticament com enforteix la seva aposta estratègica, encara que la sensació és que s’ha quedat sense Govern. En una situació i comportaments polítics normals, que és ben evident que a Catalunya no es produeixen, la majoria governamental s’hauria dissolt de iure una vegada ho ha fet de facto, i s’aniria a eleccions. La contradicció estratègica, en el fons i en les formes, entre els pretesos socis semblaria fer impossible la seva continuïtat. En el nostre cas, això no passarà i es continuarà la confrontació encara més pujada de to, compartint almenys formalment la mateix taula de Govern, però amb una impossibilitat òbvia per a governar. ERC ha aconseguit imposar la seva estratègia dins l’independentisme, però ha quedat aïllada i presonera d’una Taula que, com sembla lògic, no donarà fruits palpables i anirà poc més enllà de ser un espai en el que s’alternen monòlegs que dialoguen poc.

Amb la Taula, bàsicament tothom guanya temps. S’estableix un interregne en el que es guarden les formes i es manté l’espera pel que succeeixi a partir del possible canvi de cicle polític del 2023. Aquest àmbit de diàleg no té ni probablement tindrà més funcionalitat que el caràcter simbòlic de la seva existència. Mentre es dialoga la virulència dels conflictes s’apaivaga, aquesta és la seva lògica. Però no ens enganyem, el to i les maneres de l’independentisme que ha quedat fora del marc del diàleg augmentarà i pot sortir reforçat davant les “claudicacions” dels republicans. Més que mai assistirem a la batalla per imposar cadascú el seu relat. Estem davant d’un joc d’emocions i no pas de raons. En aquest context, la radicalitat hi té sempre molt més a guanyar. Paral·lelament, i més enllà d’un independentisme que no va més enllà de la meitat de la ciutadania, la divisió de la societat catalana entre els que aspiren a ser mitjanament ben governats i els que anhelen una utopia es pot mantenir inalterable, mentre que la declinació social i econòmica que ja fa molts anys que dura difícilment revertirà. El perill, és acostumar-se a viure en aigües estancades. Que no es moguin, no significa que siguin saludables.

El títol és l’afirmació d’una obvietat, però és una regla que no sempre es compleix. Quan això passa, les societats s’afebleixen per la falta de lideratge, per manca de la necessària capacitat de decisió. Governar també és decidir, però a vegades no es vol assumir el cost de fer-ho i s’opta per marejar la perdiu. Una pretensió massa estesa en política sol ser la de voler acontentar a tothom i no prendre mai una posició clara. Allò que sempre s’ha expressat com la pretensió de ser a missa i alhora repicant, dir una cosa i tot el contrari. Acostuma a acabar malament. Voler coses contradictòries o bé apel·lar a electorats amb pretensions confrontades, acostuma fer-los perdre tots com molt saben els politòlegs. El tema de l’ampliació de l’aeroport del Prat i la suspensió de la inversió que ha anunciat el Govern de l’Estat com a desenllaç previsible posa en evidencia les contradiccions i vergonyes de la política catalana, la mostra que s’ha instal·lat una notòria incapacitat per gestionar, massa pendents de la finalitat independentista. Tot i que els partits que han conformat el govern actual van afirmar que eren conscients que mentre es vetllaven armes per la consecució del objectiu de la secessió el país havia de ser governat, que calia prioritzar la gestió, a l’hora de la veritat, no sembla que siguin capaços de fer-ho. Hi ha un problema d’estratègies en conflicte entre les diverses parts del govern, que són formalment dues, però que en realitat són més. El conflicte i la neutralització mútua acaba per condicionar la posició i contraposició sobre qualsevol tema.

Malgrat que el president de la Generalitat sembla haver donat a l’inici de la legislatura un perfil baix al Govern, establint una mena de situació d’espera per veure com avença el tema de la Taula de Diàleg, que condiciona tota la agenda i els moviments posteriors, el tema de l’aeroport del Prat tenia massa calat com per no ser aprofitat pels actors principals de la política catalana per aprofundir en la seva disputa. El Govern no ha tingut una sola veu, sinó que ha manifestat les contradiccions de manera àmplia i interessada. Resulta que els mateixos que havien signat un primer acord sobre el tema amb el govern central, poc després afirmaven que anirien a manifestar-se en contra de l’ampliació. El Conseller Puigneró, partidari de l’obra, quedava desautoritzat pels socis i fins i tot per gent del propi partit. Se’ls farà difícil fer entendre la pèrdua de la inversió i tot el que representa als sectors econòmics clarament favorables que hi ha al país, així com el desori que tot plegat expressa. Més que la Taula de Diàleg i els objectius d’amnistia i d’autodeterminació que l’independentisme deia que hi focalitzaria, és ara aquesta qüestió la que centrarà la política catalana. Hi haurà qui recorrerà a la tradicional “culpa de Madrid” per excusar-se, però el problema és aquí. Governar i alhora defensar objectius a llarg termini com el de la independència, amb estratègies internes confrontades, s’ha demostrat clarament poc funcional, inviable.

El problema no és la posició concreta sobre el tema de l’ampliació l’aeroport, qüestió per la qual hi ha raons que poden justificar ser-hi favorable o no ser-ho. La protecció de l’aiguamoll de La Ricarda no és ni de bon tros el més rellevant. Depèn de quin model de desenvolupament futur es vulgui per a Barcelona i per a Catalunya, a banda, de poder dubtar que allargar una pista de vol comporti de manera immediata convertir-se en un hub, cosa que sembla tenir molts altres condicionants i considerants. Qui té a les seves mans el govern del país ni pot adoptar l’actitud de ni si ni no, ni opinar en funció de l’afebliment del soci de govern, com tampoc confondre negociacions polítiques de més allarg abast amb la necessitat o no d’aquest equipament. Signar acords i alhora organitzar manifestacions en contra, tampoc contribueix a avançar o bé a establir la confiança imprescindible entre institucions. A Catalunya gairebé ningú discuteix la legitimitat de la majoria constituïda per governar, el que sí es dubte molt seriosament i cada vegada més, és que la seva actitud ho faci possible.