Categoria: Articles

Viure i cobrar sense treballar és una fantasia que tots hem tingut alguna vegada. Hem imaginat a quines activitats recreatives i lúdiques dedicaríem el nostre temps amb la tranquil·litat de cobrar una bona nòmina i sense que, en contrapartida, haguéssim de fer uns horaris, assumir unes responsabilitats, donar comptes… Fer ingressos i viure la vida sense esforç i sense la condemna bíblica del treball, qui més qui menys, se’ns posaria bé. Però, per la majoria dels mortals és un pensament momentani, una pura quimera que no es complirà mai i que, probablement, és molt millor que no es materialitzi. Aquesta setmana, però, hem descobert que hi ha gent prop nostre que si, que la vida li ha regalat aquesta possibilitat. Vint-i-tantes persones (no en diré treballadors per respecte als que ho son) a sou del Parlament de Catalunya i sembla que de manera extensiva a altres institucions com la Sindicatura de Comptes han obtingut el privilegi de, només amb quinze anys d’antiguitat, poder cobrar el salari complert a partir dels seixanta sense acostar-se a la feina. Ull, no és una jubilació anticipada. Com a bona cultura funcionarial, continuen essent propietaris de la plaça i van generant triennis que engrandeixen el seu salari. El concepte utilitzat per aquesta magnífica obra de deixadesa, ganduleria i malbaratament dels recursos públics rep el poètic nom de “permís d’edat”. El tema no és nou i sembla que aquesta prebenda es remunta el 2008. El procediment clar: es volen renovar alts empleats de la institució i als responsables polítics que no se les volen tenir amb els funcionaris, decideixen oferir-los un retir daurat que és cobrar i no acostar-se a la feina. Perquè la cosa no faci tan mal d’ulls, s’estén a tots els funcionaris de la institució, els quals s’apunten delerosos a tal possibilitat. El petit considerant a tenir en compte, és que això tan injust, injustificat, immoral i costós ho paguem entre tots. Ningú hauria finançat de la seva butxaca tan il·lògica situació de privilegi.

El tema no és anecdòtic i posa de relleu no només la manera frívola en que s’utilitzen massa sovint els cabals públics, sinó també els beneficis que implica treballar a l’ombra del poder. Perquè si el mateix concepte resulta inacceptable, també descobrim uns nivells de salaris en algunes activitats que res tenen a veure ni amb consideracions de proporcionalitat ni amb el mercat. Hem vist nòmines que van dels 4.000 als 10.500 Euros mensuals. Xifres impúdiques. Quan el tema ha aparegut, han quedat fotografiats els presidents del Parlament que hi ha hagut ençà del 2008 i que han donat per bona la situació. Ernest Benach de manera maldestre ho ha justificat en nom de que “eren altres temps”. I tant. Temps de crisi econòmica, d’acomiadaments i precarització que ell, però, ben assegut en el cotxe oficial que es va fer “tunejar” per viatjar més còmode, no es va donar compte del que passava a fora. De fet, cap “temps” dona coartada a una cosa com aquesta i més els valdria als molts que ho sabien, que passessin vergonya, demanessin disculpes i ho arreglessin. Perquè a banda de presidents de la institució, hi havia meses del Parlament amb representants de tots els grups parlamentaris els quals sembla que o bé no es miraven el pressupost anual que aprovaven, o bé s’instal·len ara en el cinisme d’argüir un desconeixement que no podien tenir. Hi ha també tots els diputats de la Cambra, de les bancades del Govern o bé de l’oposició, a més de la multitud de filtres de control pressupostari que s’havien d’haver adonat, denunciat i impedit el que algú ha definit com una “pràctica de pillatge institucionalitzada”.

Constatem sovint el distanciament de la política per una part creixent de la ciutadania i fins i tot les actituds “antipolítiques” que reforcen els discursos populistes i il·liberals de les dretes extremes. Encara que les falles del sistema democràtic no justificaran mai la seva negació, fets com el dels salaris del Parlament així com la deixadesa i frivolitat que ho ha permès, són el brou de cultiu del discurs dels que s’han constituït com antisistema. Així és fàcil bastir l’existència d’una casta feta de connivències entre funcionaris i polítics la finalitat última de la qual en seria l’extracció de bons salaris i tota mena de canongies. Si no es depura de manera clara i exemplar aquest tema i totes les seves derivades, en això el país hi haurà perdut coses molt més importants que diners.

Tota societat i tot individu senten i se li manifesten múltiples formes de por. Però potser mai com ara la por inquieta i condiciona els grups socials intermedis i determina el seu comportament social i les seves actituds polítiques. D’entrada per una qüestió de lògica. Pateixen por aquells que tenen alguna cosa a perdre. Les classes mitjanes creixen i es consoliden al món occidental especialment durant les tres dècades glorioses de l’Estat de benestar. Si el conflicte de classes havia estat molt aspre en els primers quaranta anys del segle XX, després d’una guerra que havia deixat més de cinquanta milions de morts i havia donat lloc a desraons com l’Holocaust, s’imposava un cert arranjament entre capital i treball. La por inherent a la incertesa del demà quedava mitigada per les seguretats que l’Estat s’encarregava de proporcionar. De passada, es desarmava la classe obrera clàssica i el seu sentit de pertinença com a grup, reforçant l’ascensor social i un nou sentit de pertinença a un grup heterogeni en progrés. La societat ja no venia definida per la polaritat entre grups socials antagònics sinó pels sectors intermedis d’empleats, professionals i autònoms els quals, en una feliç definició dels sociòlegs Ulrike Berger i Claus Offe, constituïen una “no-classe”. Les generacions occidentals de després del 1945 no coneixerien el totalitarisme ni la guerra. S’acostumarien a la seguretat, el benestar, els drets, el consum i la progressió social. L’horitzó resultava expansiu i l’esdevenidor un escenari on actuar i triomfar.

Una classe mitjana que s’anirà definint cada cop més en un sentit aspiracional que no pas per nivells de renda o funcions en el procés productiu que es puguin considerar homogènies. Una diversitat d’ocupacions, ingressos i cultures cadascuna de les quals compta amb els seus objectius i que ha de gestionar un bon catàleg de frustracions i pors. Estem parlant de tècnics amb diversos nivells de qualificació, de funcionaris de diversos estrats de comandament i de responsabilitat, als treballadors d’un cert nivell de les finances i de les empreses tecnològiques. També empleats de la sanitat i l’ensenyament, professionals liberals i també treballadors autònoms actius en el sentit que tenia aquest terme abans de la uberització, la gig economy i les cooperatives de treballadors subcontractades per les grans empreses. Un conglomerat social que va fer sentir cada vegada més la seva veu com a electors que es consideraven estabilitzadors per la seva tendència a la moderació que es creu inherent a tenir una mica de patrimoni i als quals s’anava orientant la publicitat de béns de consum de llarga durada. La classe majoritària de la societat, que determina tendències i que se sent el subjecte de referència dels governants, ja que conforma el gruix de “l’opinió pública”.

Però a partir de la nova lògica que va imposar la globalització econòmica, accentuada per les crisis del 2008, aquesta és una classe que ha patit un profund procés de transformació i de pèrdua d’efectius, alhora que veu desaparèixer les seguretats aparentment eternes construïdes als anys d’expansió de les polítiques keynesianes. Noves pors, nous temors noves vulnerabilitats. Visió de l’abisme del desclassament.

Resulta paradoxal que un grup social que continua essent privilegiat respecte a bona part d’una societat on avança el terreny de la precarietat i l’exclusió, se sent alhora tan fràgil i vulnerable, la qual cosa el porta a la presa de postures extremes, redemptores i histèriques en política. S’ha acabat formar part de la centralitat política, de bascular entre ofertes moderades per facilitar l’alternança. Radicalitat, cridòria i refugi identitari. Els diferents populismes les acullen en els seus braços i els proporcionen un fals horitzó d’emancipació. Les classes mitjanes esdevenen aparentment revolucionàries a través de propostes que són extremadament reaccionàries. El que fa el demagog justament és utilitzar i intensificar la por de la gent i proporcionar un boc expiatori al que culpabilitzar i que serveixi per exorcitzar els dimonis particulars. Per al populista, la por és elevada a categoria que permet discernir el verídic del que és fal·laç. Es tracta de definir dos camps antagònics alineant el grup social temorós i vulnerable davant d’un altre grup social associat al domini, la corrupció o l’engany, culpable de la seva frustració. Com explica el sociòleg alemany Heiz Bude, “la por torna als homes dependents de seductors, de mentors i de jugadors. Qui és mogut per la por evita el que és desagradable, renega del que és real i es perd el possible”.

En la política espanyola contrasta la polaritat extrema que han imposat les dretes del Partit Popular i Vox. Competeixen en radicalitat i fan de cada compareixença i sessió parlamentària una escenificació de combat terminal, essent portadores de un relat gairebé dantesc de la situació. En realitat, però, hi ha el manteniment força tranquil d’una majoria parlamentària de signe progressista que, encara que a batzegades per les successives onades pandèmiques, va tirant la legislatura endavant i aconsegueix aprovar algunes lleis que, a priori, semblava difícil que ho podés fer. El govern espanyol ha tancat amb dues victòries polítiques força importants el 2021. Per un costat, ha aconseguit una majoria folgada per l’aprovació dels pressupostos generals de 2022. Uns pressupostos carregats de partides socials i greixats per l’arribada dels fons europeus post pandèmia. Lògicament ha hagut de fer concessions concretes a la munió de petits grups que el recolzen, però el relat que quedarà no serà ni de grans concessions ni de grans dificultats. El que volia el PP, de que quedés la imatge d’un govern filo-comunista presoner de nacionalismes i independentismes perifèrics, no l’ha assolit. Tot ha estat força plàcid i, fins i tot, en el cas d’ERC l’exigència sembla més simbòlica que altra cosa. Pactar una quota de producció en català i altres llengües cooficials, tot i ser rellevant per promoure aquestes llengües a nivell d’ús social, no deixa de ser al·legòric ja que no és possible la condició d’obligatorietat, sinó de proporcionar estímuls a través d’incentius fiscals. Avançar la jubilació dels Mossos als seixanta anys, equiparant-los amb la Guàrdia Civil o la Policia Nacional té molt interès pels afectats, però poc en termes de país. 

Encara que amb menys diputats, el PNB sempre és més efectiu i prosaic en les seves exigències. Aconsegueix la gestió íntegre de l’Ingrés Mínim Vital -poca broma pel seu volum econòmic i el seu significat-, així com importants inversions en relació a l’arribada a Bilbao i Vitòria del Tren d’Alta Velocitat (TAV), cosa que es farà de forma soterrada. Encara que també més simbòlic, aconsegueixen, a més, la cessió complerta de la gestió de les presons, un tema sensible en aquelles contrades. Als negociadors catalans, com deia Ortega ja fa molts anys, els acostuma a perdre l’estètica. Es passa de pretendre una declaració unilateral d’independència a pactar una quota lingüística a Netflix. Potser una metàfora del retorn sobtat i brutal cap a la realpolitik. El PNB només té sis diputats, no ha amenaçat amb ruptures, però té infinitament molt mes pes polític. Probablement posa en valor la seva moderació i la seva confiabilitat de partit de model antic, més preocupat per l’estabilitat i els resultats obtinguts, que no pas pel relat i el que es dirà a les xarxes socials. Maneres prou diferents d’entendre i de fer política.

L’altra tema de gran reforçament pel govern espanyol és l’acord assolit amb els agents socials per a la reforma laboral. Encara que no serà la derogació de las regressives lleis del PP de 2012 com s’havia promès, resulta una victòria política inqüestionable aconseguir renovar de manera progressista la legislació laboral i tenir l’acord de les organitzacions patronals, cosa que deixa despullades argumentalment a les dretes i molt especialment al Partit Popular. Un acord que per validar-ho a nivell parlamentari encara tindrà molts estira i arronses, no podent menystenir que s’hagi d’acabar fent amb el suport de Ciutadans. El que s’ha signat, ha forçat grans tensions dins la patronal i entre aquestes i el Partit Popular, que seria la seva referència més natural. Qualsevol canvi que vulguin introduir en el text nacionalistes i independentistes perifèrics podria donar la coartada perquè esbotzés, cosa que difícilment es jugarà el govern. Un pacte social per modificar la legislació laboral que, a més, té problemes de més calat que la dialèctica i la pugna política actual. Genera molt soroll i expectatives però portarà pocs canvis més enllà d’una rellevant predominança dels convenis sectorials sobre els d’empresa. Malgrat la simplificació en els models de contracte, no acabarà amb la xacra de la temporalitat i de la precarietat que li és inherent. Certament reequilibra un xic les relacions entre capital i treball que estaven molt esbiaixades, però no afronta els reptes que té el treball i el seu futur en aquest període dominat per la digitalització i el capitalisme cognitiu i tecnològic. Justament, és una reforma laboral que té molt “d’analògica”. Tot i l’inqüestionable triomf polític que representa, aquests és momentani. Potser seria bo que l’esquerra governant fos una mica menys triomfalista al respecte. Més que res, perquè amb la llei que pretén aprovar no resol cap dels grans problemes de fons en relació al futurs del treball i els processos d’eixamplament de la desigualtat econòmica i social. Perquè aquest hauria de ser el seu objectiu. O no?

Pierre Victurnien Vergniaud, revolucionari francès abans de ser guillotinat durant el període del Terror va fer aquesta reflexió: “La Revolució, com Saturn, devora els seus fills”. De manera menys sagnant, El Procés també va fagocitant els seus protagonistes. La destitució del major Trapero, cap dels Mossos d’Esquadra, fa mesos que s’esperava. S’ha fet per Nadal per treure-li rellevància informativa. És una manera de procedir molt típica de la majoria de governants. En quatre anys, aquest policia certament peculiar ha passat de ser un mite de l’independentisme a considerar-lo un enemic a retirar. Una joguina trencada en la polaritat extrema instal·lada a Catalunya, entre la qual ha navegat durant un temps, però les onades han estat excessives i se l’han acabat emportant. Ha estat un policia que, encara que es va deixar estimar per la política, aquesta dimensió no era ben bé la seva i la seva professionalitat li va impedir ser manipulat de manera flagrant com es va intentar reiteradament. De fet, se li va oferir anar de diputat a les llistes de Carles Puigdemont, moment en que va tocar retirada estrictament cap a la seva feina. Va viure el seu moment àlgid quan els atemptats de les Rambles de Barcelona, circumstància en que els Mossos van demostrar una gran eficàcia i nivell desarticulant i desfent per la via ràpida el complot que l’havia fet possible. Les seves ironies i sarcasmes a les rodes de premsa el van fer trending tòpic i l’independentisme venia samarretes amb la seva esfinx. Tocava la guitarra i s’encarregava de la paella a les arrossades de Pilar Rahola a Cadaqués. Un model de xarnego integrat i de funcionament de l’ascensor social. Es deixava veure a la llotja del Camp Nou i semblava que la fama no li desagradava. Una mica estrany per la discreció que s’espera d’un policia.

En els “fets d’octubre” de 2017, el seu paper va ser ambivalent. Va optar per la prudència que van ser incapaços de fer servir els polítics. Va triar una estratègia d’estrident deixadesa per part dels Mossos per tal d’evitar enfrontar-se a votants i organitzadors de la vetllada, cosa que li va comportar un judici a l’Audiència Nacional que l’hauria pogut portar a la presó, però en va ser absolt. Va apostar per defensar-se adequadament, renunciant a la condició de mite. El tribunal va entendre que havia intentat evitar mals majors així com el descrèdit d’un cos dels Mossos ja massa polititzat i que, alhora, ho tenia tot a punt per si havia de fer detencions entre el govern que va declarar la república no nata, si els jutges li demanaven que ho fes. Així de professional sembla entendre la funció policial. Abans, en el judici dels polítics de El Procés, el seu testimoniatge no va agradar gens als encausats. Sembla que Oriol Junqueras gairebé el culpabilitza del seu empresonament. Una vegada absolt, va ser restituït al càrrec al capdavant de la policia catalana, però era evident que ja no satisfeia als governants. Els que l’havien encimbellat de manera exagerada fent-lo un heroi ara el repudiaven. Només calia trobar el moment i algú disposat a l’encàrrec de treure-se’l de sobre i, a més, difondre un avís per a navegants. Així ho ha fet el conseller Joan Ignasi Elena. En un darrer gest de dignitat, Trapero no ha acceptat negociar i pastissejar la seva nova destinació. Sembla dir: que em donin el que vulguin i així no tindré deutes ni hipoteques amb ningú. La seva mirada trista dels darrers temps expressa el distanciament escèptic amb la política i amb els polítics.

Però, com quan abans anàvem a comprar el pa, en el cessament de Josep Lluís Trapero hi ha hagut una “torna”, que encara que s’ha volgut que passés desapercebuda, no és menor. S’ha defenestrat també a Antoni Rodríguez, responsable de la unitat d’anticorrupció des de la Comissaria General d’Investigació. Sembla que se li han passat comptes, justament per exercir la seva responsabilitat de manera independent al poder i a les directrius polítiques. Les seves investigacions han aixecat diversos casos que tenen en el seu centre gent del govern actual, com seria la qüestió del trossejament fraudulent de pagaments de Laura Borràs a l’Institut Ramón Llull, o bé els mecanismes pel finançament de les zones obscures de El Procés on sembla estar implicat l’ex-conseller Miquel Buch. Més enllà de la destrucció de símbols i de relegament de policies molt professionals, se li està fent un flac favor a un cos policial massa discutit, debatut, castigat i relegat pels mateixos que el dirigeixen. Una policia democràtica requereix de professionals ben formats i amb mitjans, però també de comandaments i dirigents polítics que entenguin el seu caràcter de servei públic així com de la seva necessària neutralitat. No és ni hauria ser un cos a utilitzar de manera esbiaixada i partidista pels governants de torn.

Mantenir la privadesa socialment sempre s’havia considerat un valor i un factor que afegia respecte i credibilitat. L’íntim es preservava i formava part de la restringida esfera particular i familiar. Tradicionalment, la bona reputació descansava sobre la discreció i una certa reserva en tot allò personal. Airejar públicament el que es presumia com una cosa reservada, sempre s’havia vist com una mostra de descura i una senyal per a la desconfiança. Internet, i molt especialment les xarxes socials, ha induït a la conversió del que és privat en públic, a practicar un exhibicionisme impúdic al que en gran part ens prestem de manera generosa i natural. Semblaria que avui dia un excés de discreció ens converteix en algú que té alguna cosa a amagar. S’han invertit els papers. Més enllà d’una cultura de l’exposició ja naturalitzada, on la transparència personal adquireix bones dosis de teatralitat, la pèrdua de la cautela personal té molt a veure amb una economia de plataforma que ha fet de l’espionatge, de la despulla de la nostra intimitat, de les nostres dades perfilades, la base del model de negoci. En paraules de Yuval Noah Harari, som ja “animals piratejables” i els nostres cervells poden ser “hackejats”.

Mark Zuckerberg va dir no fa pas molt temps i de manera molt eloqüent: “la privadesa ja no és una norma social rellevant”. I no és estranya aquesta consideració. Hi ha més persones a Facebook de les que hi havia fa dos-cents anys a tot el planeta, i aquesta xarxa social representa el paradigma de l’exhibició voluntària. Estem davant d’unes generacions que han assumit que res no és privat i, el que resulta xocant, és que amb prou feines s’ofereix resistència a que això sigui així. Es fa alegre i voluntàriament. És la condició que estableixen les plataformes d’internet perquè això pugui ser un negoci. L’espectacle ha de continuar! El nostre jo digital va deixant rastre i no només això, queda arxivat per sempre. Alimentem bases de dades mentre enviem mails, comprem, escoltem música veiem pel·lícules, xategem o planifiquem el nostre nou viatge. A partir d’aquí, som un llibre obert perquè Google, o qui sigui, personalitzi no només la publicitat que rebem, sinó també la informació que es considera rellevant i esperable per al nostre “jo digital”. Hem creat una tecnologia que ens modifica, ens exposa i ens ha convertit en mercaderia i dades. Convertir la informació personal en diners comporta de manera inevitable conflictes amb la privacitat, com també amb la possibilitat “d’oblit”. No és possible fer un esborrat absolut de les nostres traces a internet, atès que sempre els servidors acaben disposant d’una còpia oculta del que es publica a la xarxa, més enllà de qualsevol eliminació voluntarista.

El món de les xarxes socials s’ha convertit en un aparador on la nostra exposició ha de seguir unes regles no escrites, però molt estrictes. Als missatges de text, no es tracta d’escriure en una pissarra segons el sentit convencional de l’escriptura. La seqüència del text, les icones utilitzades i sobretot la puntuació, ho són tot. Cada grup d’edat i cultura té els seus codis, no complir-los indica clarament pertànyer a la categoria de l’impostor i ser un autèntic neòfit digital. És especialment important demostrar una disponibilitat total. “L’obligatorietat” de la resposta obeeix gairebé a condicions contractuals entre els que formen part del grup. La qüestió és acaparar l’atenció dels membres, els quals deuen al grup una predisposició incondicional. Un missatge de text cal contestar-lo en un lapse màxim de cinc minuts. El contrari implica demostrar poca connexió o, pitjor, escàs interès. Per això, l’aparell de connexió té prioritat absoluta sobre la conversa, sobreposant sempre el mirar la pantalla i el clic histèric a qualsevol relació en viu i en directe. La descripció de les coses que formulem com una emergència aconseguirà que la gent et presti molta més atenció. El concepte privat s’esvaeix. El nostre diàleg en persona pot estar reflectit per un dels nostres interlocutors cap a les xarxes, en temps real.

Facebook, té un mínim de 98 camps d’informació que ha usurpat de la nostra privadesa: ubicació, edat, generació, gènere, idioma, nivell educatiu, camp d’estudis, col·legi, afinitat ètnica, sou, tipus d’habitatge i règim de tinença, valor de la casa, composició de la llar, relacions, canvis de feina, compromisos, matrimonis, paternitats, relacions sentimentals, marca i antiguitat de vehicles, sistema operatiu, servei de correu electrònic, navegador, tipus de targeta de crèdit, fluctuacions d’estat d’ànim, perfil d’elector… Som un llibre obert, massa obert. La salut social i democràtica requeriria de mantenir distinció i fronteres, una separació higiènica i prudent, entre el que és privat i el què és públic.

Sobre les classes mitjanes el capitalisme s’hi ha sostingut durant dècades i el consens amb elles és el que va fer possible el desenvolupament de l’Estat de benestar i del model social europeu. No és tant que hagin estat molt nombroses, però han tingut un gran paper en el sentit aspiracional. Mentre funcionava un certes possibilitats d’ascensor social, tothom en pretenia formar-ne part. Sempre ha estat un concepte una mica vague. Depèn molt si s’adscriu a ella una determinada població a partir d’un nivell d’ingressos, o més aviat s’utilitza per definir una cultura en què conflueixen benestar material, moderació política, un tipus d’activitat laboral lligada a activitats professionals, comercials i empresarials i un nivell de propietat de, com a mínim, l’habitatge habitual. Tampoc és exactament el mateix si ho establim a partir de dades objectives, o bé ens remetem a l’adscripció voluntària. En aquest sentit, la majoria de la població occidental, en els anys anteriors al desencadenament de la crisi econòmica de 2008, s’hi definia de manera absolutament predominant. Pràcticament desnaturalitzada la cultura política d’esquerres que havia construït els seus mites i referents amb el marxisme, semblava que l’adscripció a la “classe treballadora” hagués desaparegut. En els discursos polítics, tothom apel·lava al vot d’unes classes mitjanes considerades la base material i mental de la societat. S’ha considerat en el món occidental a aquest grup com el paradigma i el sosteniment de l’estabilitat econòmica i política. Fonamental en l’aspecte econòmic, per la seva accentuada propensió i possibilitat al consum que els permetia el disposar d’un cert nivell de renda. Clau en la política, per la seva tendència a optar i bascular en l’arc polític moderat entre el centredreta i el centreesquerra, essent en la pràctica qui proporcionava les majories en l’alternança típica europea entre socialdemocràcia i conservadorisme.

Amb la dinàmica de crear desigualtat econòmica extrema ençà de la globalització, la classe mitjana es va anar convertint en un grup difús i molt propens al mal humor. Això es va accelerar amb la crisi econòmica del 2008. L’aposta mundialitzadora del capitalisme des de fa ja dècades va donar lloc a una “revolució dels rics” que, en perdre la por a l’existència d’un contramodel que resultés atractiu per a àmplies capes de la societat, van decidir trencar tot consens social i apostar per l’individualisme més pur i dur i evolucionar cap a la societat de l’1% -99%. Encara que a mig termini pugui ser una ficció el mantenir els nivells de demanda amb la liquidació de la capacitat adquisitiva d’àmplies capes de la població occidental, alguns ha cregut que la disminució dels costos de producció i els baixos preus encara tenen una certa cursa per davant, com creuen que el té la nova i creixent demanda dels sectors emergents en els països en vies de desenvolupament.

La tendència al laminat progressiu de les classes mitjanes en tots i cadascun dels seus nivells sembla un procés imparable, i la premonició que ja va fer el politòleg britànic John Gray  sobre el fet que aquest grup social intermedi “és un luxe que el capitalisme ja no es vol permetre”, sembla que es va complint. La caiguda d’ingressos salarials i la pèrdua de seguretats en relació al manteniment de la feina són una evidència en els segments mitjans i alts del mercat laboral, pressionats també per l’efecte moderador de salaris que provoca la deslocalització. La precarietat -que és laboral, econòmica i social-, és el sentiment que marca la pauta. Finalment, i probablement és un aspecte especialment important, les classes mitjanes en retrocés pateixen una pressió tributària important. Gran part de l’ingrés públic se sosté, encara, sobre el que queda d’elles, ja que una part significativa dels segments baixos cotitza molt menys per efecte de la desocupació i de la reducció salarial, i en la mesura que les corporacions que operen a nivell internacional sigui per mitjà de l’elusió o del frau fiscal, ja fa temps que van decidir contribuir només de manera simbòlica o no contribuir en absolut. Por, incertesa i neguit, en una població que muda cap el refugi identitari i cap expressions polítiques forassenyades. És el que passa sempre que hi ha processos d’empobriment dels sectors intermedis. Europa ja ho coneix perquè ho va experimentar als anys trenta. Trump, Brexit, Orban, Salvini, Vox, Zemmour…, són exemples recents. Refugi en els extrems, polaritat, fractura social, frustració i violència verbal. Sembla que hem oblidat que la cultura i la pràctica democràtica requereixen de contenció de la desigualtat i de l’existència d’un cert grau d’ascensor social.

Encara que les limitacions de la pandèmia ens van contenir durant un temps, ens hem tornat a entregar al moviment compulsiu. Vivim a l’“edat del turisme”. Si alguna cosa defineix el nostre món és la profusió del viatge, de l’aleteig continu. És una actitud. Desplaçar-se, conèixer entorns diferents, ja no és una cosa associada únicament a les classes dominants, a les elits, sinó que ha esdevingut característica comuna i transversal del nostre temps. S’ha erigit com un dret inalienable de qualsevol segment social. Hi ha nínxols i preus per a tots, perquè la democratització de la pràctica turística i viatgera no signifiqui la superació de les diferències de classe, que tampoc no és això.

El nostre és un món caracteritzat pel desplaçament i l’acceleració. No sempre ha estat així. Durant la major part de la història de la humanitat els dies se succeïen tranquils, pràcticament idèntics als anteriors, i els cicles de la natura i de les estacions es repetien sense fi. Fins a la revolució industrial i la introducció del ferrocarril, la majoria de persones no coneixien durant la seva vida més enllà d’un entorn immediat que es projectava en poques llegües. Fora del territori propi, regnava allò desconegut i els temors i inseguretats no abonaven l’esperit d’aventura i l’atracció pel diferent. En el món industrial, la ciutat com a epicentre del món, es va activar la novetat i l’esperit del desplaçament. El món se’ns aproximava, s’anava aplanant, i també s’ampliava el seu coneixement. El nou nomadisme que ens porta a tenir una pulsió d’acció contínua i de canvi constant s’inicia a la segona part del segle XX, però arriba al paroxisme a les dues dècades del segle actual. Més que una necessitat inherent a un món global, interdependent i hipercomunicat, s’ha establert com una cultura, un estat d’ànim, un hàbit fixat en el comportament. Viatgem i ens movem per feina, evidentment, però sobretot perquè som incapaços d’establir-nos constantment enlloc. El nostre entorn habitual se’ns cau a sobre. La maleta de viatge s’ha convertit en una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi.

Els motius que ens indueixen al desplaçament són múltiples i de molt divers calat, a més de superposats, i fins i tot entrant en contradicció. Oci, vacances, descans, avorriment, atracció pel “viatge”, “notincresafer”, gaudi cultural, fer fotografies, conèixer gent… El viatge adopta, també, múltiples formes: de parella, familiar, cultiu de la solitud, amb amics, en grup organitzat… Tot això i molt més forma part ja del concepte de turisme, una activitat que ens defineix com a societat i que conforma una de les indústries més importants a múltiples països, amb una significació que va més enllà del 10% del PIB mundial i que ocupa de manera directa més de 300 milions de treballadors.

I és que en el concepte de “turisme” han acabat confluint dimensions de la nostra vida que fins fa poc tenien perfils propis i diferenciats. Encara que el purisme elitista continua diferenciant clarament entre viatjar i fer el turista, en realitat el propi terme de turisme prové de tour, que implica desplaçament, viatge per a solaç, esbarjo i coneixement. 

Quan els costos limitaven les possibilitats d’anar a una altra part a la majoria de la població, el viatge era una cosa imaginada, somniada, estrictament preparada i que es realitzava, com a molt, una vegada a l’any aprofitant el període de vacances. El “viatge” sempre ha tingut connotacions de singularitat, d’excepció, quelcom que transcendeix la nostra cultura habitual i el coneixement que posseïm. Evoca el descobriment, la relació i la revelació del que és diferent, ja sigui en el seu vessant cultural, patrimonial, urbà o paisatgístic. Aquest caràcter especial, espaiat en el temps i en què la preparació tenia tanta o més importància que el seu desenvolupament, va mudar de manera significativa a les albors del segle passat i a les primeres dècades d’aquest, en la mesura que la reducció dels costos especialment amb l’explosió dels vols barats i l’ús d’internet, va deixar de ser una cosa passatgera, circumstancial i única per convertir-se en una mena de passatemps habitual, particularment entre els més joves. Anar i venir de qualsevol ciutat europea, qualsevol dia i qualsevol hora aprofitant les ofertes de darrera hora de les companyies aèries i dels subhastadors de viatges de saldo que hi ha a la xarxa. Una competència no tant per conèixer sinó bàsicament per moure’s i així poder argüir la consecució de rècords de mínims en el preu obtingut. Col·lapse d’aeroports, invasió de les ciutats que van rebre com a càstig la denominació de “turístiques” i pressió sense fi dels operadors en pro d’unes baixades de preu que van portar a l’espiral de deteriorament que significa sempre el low cost. El viatge desposseït d’objectiu i de qualsevol glamour. Viatjar, bàsicament, “perquè ho puc fer”.

A Catalunya, a nivell ciutadà, no hi ha problemes amb la llengua. El català i el castellà coexisteixen amb absoluta normalitat i bones dosis d’harmonia. De tant en tant, però, els intents pol·laritzadors d’una certa manera d’entendre la política vol utilitzar la llengua com a camp de batalla, intentant generar confrontació i conflicte. Amb la Transició política de finals dels setanta, a Catalunya va predominar el sentit de la responsabilitat amb el tema de l’idioma i es va optar de manera molt majoritària per assegurar que tota la ciutadania disposés de competències plenes de domini tant del català com del castellà. Una societat diversa i complexa en la composició cultural i lingüística -també en la pulsió identitària-, optava per ser una i dotar-se de mecanismes de cohesió i integració. “Catalunya, un sol poble” va ser un eslògan que significava aquesta voluntat de no segregar i d’establir sentits de pertinença plurals i compartits.

El franquisme havia perseguit, menystingut i subordinat a la llengua i la cultura catalana. Calia no només superar aquella trista fase, sinó establir polítiques compensatòries de l’afebliment que el català havia patit. Es requeria una normalització i un suport per part de les institucions educatives i governamentals en el nou país que s’anava estructurant. I això es va fer amb plena consciència i suport de gairebé tothom. Els castellanoparlants d’una manera molt expressa i significativa. Justament, s’ha de fer notar que els més reticents a la mecànica d’immersió lingüística fonamentat en un sistema educatiu únic que garantís el domini dels dos idiomes, era el nacionalisme pujolista, el qual era partidari d’una doble línia educativa en funció de la llengua materna. Un plantejament que, d’haver tirat endavant, hauria segregat la societat no només per orígens culturals, sinó també de procedència social, per classes. Sortosament es va imposar la Catalunya políticament progressista en aquesta qüestió tan bassal, que aleshores era majoritària i que representaven sobretot el PSUC i el PSC.

El sistema d’immersió s’ha mantingut en el fonamental durant quaranta anys. Que globalment hagi estat un instrument d’èxit en la recuperació del coneixement del català no treu disfuncions, anquilosaments i els canvis de la realitat produïts durant un període tant llarg. Se’n hauria de poder parlar i no hauria de resultar un tema tabú. Si estem d’acord en que l’objectiu és el domini de les dues llengües cooficials i que la immersió és només el mètode que ho ha de fer possible, ajustar les eines a les mutacions que s’han produït no hauria de ser només possible, sinó obligat. La darrera sentència del Suprem exigint un terra mínim de formació en castellà, no qüestiona el fet fonamental que és la necessària sobreponderació d’una llengua amb més risc i menys potencial al darrera com és el català. Que intervinguin els tribunals en aquest tema és poc recomanable, però potser també és evidència de la incapacitat de la política per bastir acords  sòlids, honestos i sense sospites d’intencions ocultes en pro d’una aspiració monolingüista. Exabruptes d’algun dirigent polític sobre que “el castellà ja s’aprèn al carrer” hi sobren. La sintaxi s’aprèn a les aules. En el tema idiomàtic, ens calen més aportacions de lingüistes i sociolingüistes, més que no pas de polítics especialment quan la seva especialitat és la d’encendre focs i provocar confrontacions.

Les dades ens diuen que les competències adquirides en el domini del català i el castellà són força satisfactòries. Gairebé tothom disposa d’un coneixement acceptable d’ambdós idiomes, que és el que es pot demanar i exigir al sistema educatiu. És una evidència i resulta preocupant, però, la reculada de l’ús social del català. La “culpa” d’això no és del castellà i la resposta adequada no és voler-lo marginar del sistema educatiu. La ignorància no resulta mai una solució a res. Hi ha dinàmiques globals que tendeixen a concentrar la població entorn d’unes poques grans llengües. Té a veure amb la conformació de grans cultures de masses de caràcter universal. Es poden i s’ha de prendre mesures atemperadores, de protecció, com establir quotes lingüístiques a les grans plataformes d’entreteniment sabedors, però, que aquesta és una batalla perduda, o gairebé. El que si es podria fer, mentrestant, és no vincular el català a opcions políticament partidistes. Hi guanyaria molt la seva consideració i prestigi i evitaríem que, per alguns col·lectius, pugui acabar resultant antipàtic. No perquè ho sigui la llengua, sinó perquè poden acabar per ser-ho els que se’n diuen defensors. Les llengües requereixen de practicants, però mai d’inquisidors.

La tardor està resultant laboralment calenta per al Govern i els fronts de conflictivitat que se li obren van en augment, mentre el Partit Popular es frega les mans perquè el seu relat d’una Espanya sumida al caos li resulta un bon context per intentar un tomb electoral i polític. Els mesos que vénen no sembla que siguin molt favorables al govern d’esquerres ja que la recuperació econòmica es manifesta insuficient i desequilibrada per compensar les moltes carències i malestars acumulats a la societat. Els fons Next Generation son un bàlsam, però no arriben per tot. La desconfiança sobre el futur incert de la pandèmia tampoc no contribueixen a calmar les aigües.

L’explosió violenta al sector del metall gadità s’ha convertit en un focus de tensió i ens ha proporcionat imatges que ens retrotreuen a les crues mobilitzacions que van acompanyar la reconversió industrial espanyola del sector siderometal·lúrgic, allà pels anys vuitanta, i que van portar als sindicats a convocar una vaga general contra el govern socialista de Felipe González i contra les polítiques del poc socialista i molt “liberal” ministre Carlos Solchaga. En aquest cas actual, la vaga i la presa del carrer pretén fer moure una inflexible patronal provincial del sector, la qual no accepta proporcionar majors graus d’estabilitat laboral i uns augments salarials compassats amb la inflació que, afirmen, no resulta sostenible en un sector on els marges s’han anat estrenyent. Com sempre, es tracta que ho pagui la baula més feble, el treball.

El context socioeconòmic abona els temors als acomiadaments i la pèrdua dels llocs de treball. Els nivells de desocupació a la badia de Cadis estan molt per sobre de la mitjana espanyola que ja és molt elevada i la precarietat contractual no fa sinó alimentar les ja nombroses pors. Més de 20.000 treballadors s’han manifestat i es fan sentir a l’espai públic perquè ja no poden més i els sindicats tradicionals tenen serioses dificultats per contenir i canalitzar una protesta moguda per la ràbia. La inflació i la forta pujada de l’IPC no era a l’equació governamental de sortida de la reclusió pandèmica. La geopolítica, les dificultats a les cadenes de subministraments i la manca de xips que llasta la producció industrial no eren a les previsions. Els sous perden ràpidament capacitat adquisitiva mentre la pressió sobre el treball va empitjorant, com és el cas de la indústria del metall gaditana, les condicions laborals en forma d’hores no remunerades, jornades en festius, dificultat d’accés als serveis sanitaris… Amb la precarietat laboral, és fàcil retallar i fins i tot conculcar els drets dels treballadors. El treball resulta desarmat davant de l’encoratjament del capital. Res de nou sota el sol.

El problema de fons que evidencia la mobilització gaditana és la perversió d’un sistema basat en una multitud de subcontractacions a partir d’unes quantes empreses de referència al sector. Les grans firmes com Airbus, Alestis, Dragados o Navantia disposen de plantilles curtes i amb un personal en relativament bones condicions laborals. Però el gruix de les comandes que reben, moltes vegades de l’Estat, es difuminen en una piràmide de subcontractes on les condicions dels obrers van empitjorant a mesura que es baixa a tercers i quarts nivells on es realitza gran part de la producció real en petites i mitjanes empreses auxiliars. És aquí on es concentra la precarietat i els salaris baixos, on s’instal·la una preocupació que muta cap a la indignació i la mobilització violenta. Ja no és només una qüestió econòmica el que enfurisma els treballadors. És una qüestió de decència i honorabilitat. Es podrà argüir que la qüestió competeix únicament a la patronal gaditana del sector del metall, que és ella la que hauria de moure fitxa. No és, però, del tot exacte. Hi ha un problema immens d’omissió de responsabilitat de les grans empreses perquè hi ha una legislació laboral que permet establir cadenes inacabables de subcontractes, de recórrer a treballadors “externs” en condicions de vassallatge o de semiesclavatge. Si alguna cosa ha de contenir la nova legislació laboral que ha d’aprovar, properament, el Congrés dels Diputats i que no és present en les lleis actuals, són les nocions de dignitat i de respecte pels treballadors.

Al món digital, mai no estem al marge. Ens controlen els nostres dispositius, les nostres apps, la nostra interacció a les xarxes socials així com la multitud de sensors que acompanyen l’artefacte mòbil propi i dels altres. Amb l’Internet de les Coses, és impossible no estar sempre sota observació. Els sistemes de reconeixement facial instal·lats al carrer ens tenen sempre ubicats i sota control. Realment els objectes ens miren. Això vulnera una mínima noció de privadesa, però sobretot se’ns manté sempre en estat de vigilància i en disposició de ser activats. Els dispositius mòbils ens mantenen sempre de guàrdia i a mercè de “l’imperatiu digital”. No hi ha descans possible ni desconnexió. Tenir un smartphone a la butxaca significa tenir l’accés al món a la mà, però també significa estar sempre en mans del món. En rebre un missatge, se’ns exigeix ​​resposta i acció. Tàcitament, acceptem ser cridats a actuar en qualsevol instant, de manera que perdem dosis importants de llibertat. Si no ho fem, ens sentim permanentment en infracció i ens veiem obligats a demanar disculpa per qualsevol demora o per estar “fora de cobertura”. Internet i els dispositius mòbils són abans que res instruments de “registre”, més que no pas de comunicació. Un mecanisme del capitalisme dit cognitiu que supera amb escreix qualsevol forma de control social anterior. Facebook o Gmail són les màquines d’espionatge més grans que mai han existit. Vivim mansament en una autèntica gàbia de vidre que el món digital ens ha creat i en va ampliant la transparència i exposició. Quan una persona se sap observada, el seu comportament esdevé més conformista i obedient. El rastreig utilitzat durant la darrera crisi sanitària ha posat de manifest la capacitat dels estats i de les grans corporacions que els auxilien per exercir un control estricte i exhaustiu dels seus ciutadans.

Les dades són el nou petroli. Amb prou dades, és possible percebre correlacions i descobrir patrons. Eric Schmidt, antic CEO de Google, presumia: “Sabem on ets. Sabem on has estat. Podem saber més o menys què estàs pensant”. És evident que les empreses dominants són aquelles que han acumulat els retrats més complets de nosaltres. Els detalls íntims incorporats a les nostres dades es poden utilitzar per minar-nos; les dades proporcionen la base per a la discriminació invisible; s’empren per influir en les nostres eleccions, en els nostres hàbits de consum i intel·lectuals. Les dades ofereixen una radiografia de l’ànima. Les empreses converteixen aquesta fotografia del jo interior en una mercaderia comercialitzable en un mercat, comprada i venuda sense el nostre coneixement. Les grans plataformes han arribat a ser dominants sobre la base de la seva vigilància exhaustiva dels usuaris, el control absolut de les activitats i els seus dossiers cada cop més voluminosos. Sens dubte, una versió molt millorada i ampliada del que un dia va ser la Stasi. El que aparentment és investigació de mercat, acaba sent vigilància personal a través del sistema de perfilat de dades. La matemàtica nord-americana Cathy O’Neil ha alertat de com el big data condiciona l’accés a un crèdit o a una feina i fins on patrulla la policia. De fet, els prolixos perfils personalitzats estan desenvolupant ja el concepte “economia de la reputació”, cosa que implica que el preu a pagar per productes i serveis s’acomodarà al nostre detallat perfil digital.

L’Internet de les Coses multiplica exponencialment la generació de dades i la nostra transparència. Ho fa GoogleGlass, però ho fan els darrers models de televisors, els quals tenen la “intel·ligència” per registrar les nostres costums domèstiques i així oferir-nos anuncis personalitzats. Les dades que acumulen els robots de neteja que es van generalitzant als nostres domicilis són ingents. Saben més i de manera més sistemàtica sobre nosaltres que nosaltres mateixos. Google Chauffeur, el cotxe sense conductor, coneixerà tots els nostres hàbits i relacions. A qui proporcionarà la informació? Això és una “república de vidre” en què la vigilància i el control esdevenen absoluts. La llibertat desapareix. La idea del panòptic de Jeremy Bentham queda com un mètode de control purament anecdòtic al costat d’un sistema d’observació electrònic basat en 50.000 milions de dispositius intel·ligents als quals facilitem tota la nostra vida sense cap queixa. La intimitat ha esdevingut, sens dubte, un privilegi de rics. Les empreses de big data saben el que vam fer ahir, el que fem avui, però el que és realment preocupant és que també saben el que farem demà, quan encara ho desconeixem nosaltres. Els estats ens segueixen a l’espai públic amb una infinitat de càmeres que ens identifiquen. El coronavirus ha servit per blanquejar tot aquest immens sistema de control público-privat.