Autor: Josep Burgaya

La impactant erupció del volcà d’aquesta illa canària ens ha captivat durant les darreres setmanes. La demostració de força i la capacitat destructiva de la naturalesa fora de control ha coexistint amb la generació d’imatges d’una gran bellesa estètica. Ens hem sentit desbordats per alguna cosa superior a nosaltres i a totes les capacitats de previsió que puguem tenir, però alhora espantats de com amb poques hores moltes vides poden quedar absolutament a la intempèrie. Fenòmens com aquests ens despullen de les nostres seguretats impostades i evidencien l’extrema fragilitat humana. Grandesa i misèria essent presents i fusionant-se en unes mateixes imatges. La superació i la impotència com a sentiments dominants. Hi deu haver poques coses pitjors com l’haver de contemplar expectant com es destrueix tot allò que has construït i que havia format part del teu paisatge vital. L’explosió sobtada del volcà Cumbre Vieja i el relat canviant sobre el seu comportament i la seva evolució amb el pas dels dies ha posat de manifest les poques coses que en sabíem i les limitacions del coneixement científic en alguns àmbits així com l’escassa expertesa dels que ens havien d’informar. Res ha passat com se’ns anava dient que passaria i les explicacions dels més doctes al respecte no han passat de consideracions d’observadors de barra de bar. La vulcanologia, s’ha demostrat una ciència molt inexacte. Malgrat els estudis fets durant anys i la teòrica monitorització del volcà de temps, no s’havia previst res ni es tenia ni la més remota idea del impacte i durada que tindria el seu despertar. Oscil·lava entre dies o bé mesos i la lava que havia de arribar al mar el primer dia -a les vuit del vespre asseguraven-, ha tarda deu dies en fer-ho. Potser es bo que la naturalesa continuï essent imprevisible i encara ens pugui sorprendre, però no estaria de més que fóssim més prudents i modestos quan ens referim a ella.

Una altra evidència d’aquesta erupció ha estat la imparable temptació a turistificar-ho tot en el nostre món, convertint fins i tot la desgràcia en un producte per comercialitzar. No es pot negar que les imatges, sobre tot les nocturnes, d’un volcà en erupció resulten atractives, però d’aquí a dir que el mal que fan els rius de lava desbordats es compensaran amb el turisme que s’atraurà resulta una barbaritat. Cap ingrés generat per visitants atrets per la morbositat compensarà les formes de vida destruïdes, les històries personals que queden soterrades sotes les riuades de minerals incandescents. La bellesa resultant, estarà buida de vida i resulta un futur molt poc atractiu pels agricultors que ja mai més podran conrear plataners, haver-se de convertir en guies turístics de desnortats visitants. La pulsió de cercar impactes sempre nous i de voler ser presents i fer-nos selfies allà on han passat “coses” ha acabat per que ens comportem de manera força repel·lent. El “turisme de desgràcies” té cada vegada més predicament i adeptes. Hi ha rutes turístiques pel Detroit de les fàbriques abandonades i en runes dels gegants de l’automoció, viatges expressos a les platges arrasades de l’oceà Índic pel tsunami del 2004 o bé, visitants de París assisteixen a concerts a la sala Bataclan només per reviure el brutal atemptat terrorista de fa uns pocs anys. De fet, aquesta morbositat actual i el convertir activitats poc agradables amb un objectiu turístic no és del tot nova. Marco d’Eramo ha escrit com les rutes turístiques amb més predicament en el París del segle XIX eren les que s’organitzaven per la zona dels escorxadors on la pudor resultava insuportable fins a marejar o bé per les clavegueres de la ciutat on, tot navegant-hi, els visitants es distreien amb la cacera de bons exemplars d’immenses rates. Això era de bon matí. Ho feien compatible en anar a la tarda a passejar i comprar pels Camps Elisis, com també al vespre assistir a l’Òpera o bé distreure’s frívolament al Moulin Rouge. Ben mirat, som molt estranys.

La llibertat individual i col·lectiva se sosté sobre normes compartides el funcionament i garantia de les quals es basa en el manteniment del principi d’autoritat que està dipositat en les institucions de l’Estat. Quan això es debilita o bé es trenca es produeixen dinàmiques caòtiques, conflictes violents que, si no es tallen, deriven en inestabilitat i en la instauració de dinàmiques de el “tot s’hi val”. Assistim ja fa temps a nombroses situacions de desgovern públic en el que el principi d’autoritat desapareix, amb grups humans actuant de manera violenta i nihilista, al marge de normes, i actuant contra les forces d’ordre públic que són, justament, l’encarnació pública dels preceptes i de l’autoritat. Els comportaments violents i agressius amb la policia han augmentat i molt els darrers anys, i sembla que les ganes de desconfinament i superació de limitacions postpandèmiques ho expliqui i ho hagi de justificar. La desobediència sembla haver anat agafant cos, però no exercida de manera passiva com a protesta o com a reivindicació de drets, sinó practicada de manera agressiva i de confrontació explícita i brutal amb les forces policies. La profusió de “botellots” les darreres setmanes, contravenint la prudència sanitària bàsica, no són només el resultat d’un espontaneisme juvenil que mostra les ganes de festa després de molta quaresma. Es mobilitzen milers de persones que es converteixen en una turba brutal i descontrolada, que ho arrasa tot al seu pas, i que deixa seqüeles de violència, destrucció de mobiliari urbà, agressions i assalts. La policia no només no pot intervenir per por al mal major que es podria generar amb la seva intervenció, sinó que ha de fugir perseguida i agredida pels elements més bojos d’aquesta massa descontrolada. S’ha imposat, en nom d’aquesta llibertat nihilista, la negació de qualsevol autoritat i el que Sergi Pàmies ha definit encertadament com la pràctica de la “violència recreativa”.

A Catalunya, això s’ha convertit en un fenomen que es produeix dia si dia també ja sigui a partir de concentracions espontànies generades amb crides a les xarxes socials o com la manera d’acabar qualsevol festa popular, o ja no diguem les mobilitzacions i concentracions polítiques. Ha adquirit tal normalitat, que ja no sorprèn a ningú ni cap autoritat política es veu obligada a condemnar-ho i encara menys a sortir en defensa dels Mossos d’Esquadra, cos el qual és escrutat i convertit en ase dels cops per aquells la responsabilitat dels quals hauria de ser comandar-lo i defensar-lo més que no pas participar en el seu desprestigi. Es podran argüir caues sociològiques o econòmiques profundes per explicar els malestars que abonen aquests comportaments cada vegada més violents per part, especialment, dels joves. Si ens hi fixem bé, però, tant les reaccions violentes en els “botellots” com l’atac brutal que es fa a la policia a la part final de les concentracions polítiques no els protagonitzen nois procedents de l’exclusió social, sinó estudiants i elements de grups socials de bon nivell de benestar. Hi ha un problema de justificació i legitimació d’aquesta violència des d’instàncies polítiques i també d’opinadors i alguns mitjans de comunicació. Fa temps que dura. Quan es deté, només molt de tant en tant, a algun energumen que intenta xafar el cap a algun policia, hi qui des de còmodes atrils parla de “represaliats” i s’apel·la a una imaginaria “opressió” i a la pràctica de llibertat d’expressió, en una visió molt a lo Díaz Ayuso del concepte de llibertat. Que, per exemple, una vicerectora d’una universitat pública, sortosament cessada, publiqués un tuit on deia “ganes de foc, de contenidors cremats i d’aeroport col·lapsat!” denota que la malaltia està estesa, o bé que un programa del prime time televisiu català se li somrigui la gràcia a un entrevistat quan afirma ridícula i impunement que “el terrorisme no hauria de ser delicte en cap país democràtic”, la cosa ja és de bogeria. Sorprèn, que en societats benestants i més aviat conservadores com és la nostra, atregui tant la pràctica de la barbàrie com a divertiment i possibilitat estètica i que se li proporcioni tanta coartada i justificació alegre. No estic segur que això s’accepti de manera tant esportiva quan qui ho practiqui sigui, per l’autèntica frustració que proporciona la pobresa, la enorme massa de gent exclosa que de moment anem mantenint i contenint als marges. Llavors si, correm-hi tots, apel·larem a l’autoritat perquè ens defensi.

La icònica Taula de Diàleg entre els governs espanyol i català ha aconseguit reunir-se. Malgrat que, com no podia ser d’altra manera, els resultats de l’encontre són més aviat migrats i la celebració ha servit per poc més que per constatar l’allunyament de les posicions, la cita acaba per tenir efectes balsàmics justament perquè ha aconseguit fer-se contra embats, boicots i trets d’artilleria. Encara que momentani, l’èxit rau no en el parlat sinó en haver-se fet una fotografia que ha estat intentant-se de dinamitar des de molts llocs, però especialment des de dins del moviment independentista. Pedro Sánchez aconsegueix mantenir la seva inestable majoria parlamentaria per seguir amb la legislatura almenys un curs més i desarma la virulència d’una dreta que ha volgut fer del diàleg de l’Estat amb l’independentisme el cant del cigne del govern d’esquerres i del futur polític del seu president. El discurs alarmista sobre l’entrega als postulats secessionistes fa aigües ja que no s’evidencia cap concreció real ni cap càrrega simbòlica que permeti sostenir que l’Estat es dissol o desapareix a Catalunya, com tampoc que es facin concessions que vagin més enllà de la Constitució. La fermesa i demostració d’autoritat que Sánchez va fer en relació als dubtes i contradiccions de l’independentisme en relació a l’ampliació de l’aeroport del Prat també el va reforçar i molt tan a Espanya com a Catalunya. Definia no només el terreny de joc, sinó que evidenciava el cost que tenia per a la societat catalana restar en mans de majories polítiques incoherents i sense un projecte de país.

Pere Aragonès ha arribat a la taula molt debilitat, però ha assolit l’objectiu. Malgrat dir per activa i per passiva que recolzaven el format encara que no hi creien, JuntsxCat ha intentat fer fracassar aquesta aposta bombardejant-la per terra, mar i aire fins a darrera hora. El cop sobre la taula del President en relació als seus socis el reforça políticament com enforteix la seva aposta estratègica, encara que la sensació és que s’ha quedat sense Govern. En una situació i comportaments polítics normals, que és ben evident que a Catalunya no es produeixen, la majoria governamental s’hauria dissolt de iure una vegada ho ha fet de facto, i s’aniria a eleccions. La contradicció estratègica, en el fons i en les formes, entre els pretesos socis semblaria fer impossible la seva continuïtat. En el nostre cas, això no passarà i es continuarà la confrontació encara més pujada de to, compartint almenys formalment la mateix taula de Govern, però amb una impossibilitat òbvia per a governar. ERC ha aconseguit imposar la seva estratègia dins l’independentisme, però ha quedat aïllada i presonera d’una Taula que, com sembla lògic, no donarà fruits palpables i anirà poc més enllà de ser un espai en el que s’alternen monòlegs que dialoguen poc.

Amb la Taula, bàsicament tothom guanya temps. S’estableix un interregne en el que es guarden les formes i es manté l’espera pel que succeeixi a partir del possible canvi de cicle polític del 2023. Aquest àmbit de diàleg no té ni probablement tindrà més funcionalitat que el caràcter simbòlic de la seva existència. Mentre es dialoga la virulència dels conflictes s’apaivaga, aquesta és la seva lògica. Però no ens enganyem, el to i les maneres de l’independentisme que ha quedat fora del marc del diàleg augmentarà i pot sortir reforçat davant les “claudicacions” dels republicans. Més que mai assistirem a la batalla per imposar cadascú el seu relat. Estem davant d’un joc d’emocions i no pas de raons. En aquest context, la radicalitat hi té sempre molt més a guanyar. Paral·lelament, i més enllà d’un independentisme que no va més enllà de la meitat de la ciutadania, la divisió de la societat catalana entre els que aspiren a ser mitjanament ben governats i els que anhelen una utopia es pot mantenir inalterable, mentre que la declinació social i econòmica que ja fa molts anys que dura difícilment revertirà. El perill, és acostumar-se a viure en aigües estancades. Que no es moguin, no significa que siguin saludables.

El títol és l’afirmació d’una obvietat, però és una regla que no sempre es compleix. Quan això passa, les societats s’afebleixen per la falta de lideratge, per manca de la necessària capacitat de decisió. Governar també és decidir, però a vegades no es vol assumir el cost de fer-ho i s’opta per marejar la perdiu. Una pretensió massa estesa en política sol ser la de voler acontentar a tothom i no prendre mai una posició clara. Allò que sempre s’ha expressat com la pretensió de ser a missa i alhora repicant, dir una cosa i tot el contrari. Acostuma a acabar malament. Voler coses contradictòries o bé apel·lar a electorats amb pretensions confrontades, acostuma fer-los perdre tots com molt saben els politòlegs. El tema de l’ampliació de l’aeroport del Prat i la suspensió de la inversió que ha anunciat el Govern de l’Estat com a desenllaç previsible posa en evidencia les contradiccions i vergonyes de la política catalana, la mostra que s’ha instal·lat una notòria incapacitat per gestionar, massa pendents de la finalitat independentista. Tot i que els partits que han conformat el govern actual van afirmar que eren conscients que mentre es vetllaven armes per la consecució del objectiu de la secessió el país havia de ser governat, que calia prioritzar la gestió, a l’hora de la veritat, no sembla que siguin capaços de fer-ho. Hi ha un problema d’estratègies en conflicte entre les diverses parts del govern, que són formalment dues, però que en realitat són més. El conflicte i la neutralització mútua acaba per condicionar la posició i contraposició sobre qualsevol tema.

Malgrat que el president de la Generalitat sembla haver donat a l’inici de la legislatura un perfil baix al Govern, establint una mena de situació d’espera per veure com avença el tema de la Taula de Diàleg, que condiciona tota la agenda i els moviments posteriors, el tema de l’aeroport del Prat tenia massa calat com per no ser aprofitat pels actors principals de la política catalana per aprofundir en la seva disputa. El Govern no ha tingut una sola veu, sinó que ha manifestat les contradiccions de manera àmplia i interessada. Resulta que els mateixos que havien signat un primer acord sobre el tema amb el govern central, poc després afirmaven que anirien a manifestar-se en contra de l’ampliació. El Conseller Puigneró, partidari de l’obra, quedava desautoritzat pels socis i fins i tot per gent del propi partit. Se’ls farà difícil fer entendre la pèrdua de la inversió i tot el que representa als sectors econòmics clarament favorables que hi ha al país, així com el desori que tot plegat expressa. Més que la Taula de Diàleg i els objectius d’amnistia i d’autodeterminació que l’independentisme deia que hi focalitzaria, és ara aquesta qüestió la que centrarà la política catalana. Hi haurà qui recorrerà a la tradicional “culpa de Madrid” per excusar-se, però el problema és aquí. Governar i alhora defensar objectius a llarg termini com el de la independència, amb estratègies internes confrontades, s’ha demostrat clarament poc funcional, inviable.

El problema no és la posició concreta sobre el tema de l’ampliació l’aeroport, qüestió per la qual hi ha raons que poden justificar ser-hi favorable o no ser-ho. La protecció de l’aiguamoll de La Ricarda no és ni de bon tros el més rellevant. Depèn de quin model de desenvolupament futur es vulgui per a Barcelona i per a Catalunya, a banda, de poder dubtar que allargar una pista de vol comporti de manera immediata convertir-se en un hub, cosa que sembla tenir molts altres condicionants i considerants. Qui té a les seves mans el govern del país ni pot adoptar l’actitud de ni si ni no, ni opinar en funció de l’afebliment del soci de govern, com tampoc confondre negociacions polítiques de més allarg abast amb la necessitat o no d’aquest equipament. Signar acords i alhora organitzar manifestacions en contra, tampoc contribueix a avançar o bé a establir la confiança imprescindible entre institucions. A Catalunya gairebé ningú discuteix la legitimitat de la majoria constituïda per governar, el que sí es dubte molt seriosament i cada vegada més, és que la seva actitud ho faci possible.

Hi ha temes que no són de blanc o de negre, i el tema de l’eliminació dels peatges pertany a aquesta categoria. Que de cop i volta s’hagin aixecat les barreres que t’obligaven a passar per caixa tan sovint resulta un alliberament. A Catalunya, que teníem la sensació certa que hi havia una profusió més gran que a cap altre lloc de vies de pagament té importància material però també simbòlica. S’han alliberat 556 quilòmetres a Catalunya, curiosament de les autopistes de propietat de l’Estat, mentre que els 120 quilòmetres de pagament que queden són de la Generalitat. Encara que té explicacions tècniques sobre els venciments de la gestió, una mica contradictori si que resulta. Però és bo o no és bo que ja no haguem de pagar? Doncs sí, i no. Com moltes coses a la vida és bo i dolent alhora, té una càrrega ambivalent. El primer a tenir en compte, és que els costos de manteniment de les vies els haurem de pagar igualment, el que passa que ho farem a través dels impostos. Una manera indirecta de fer-ho, que fa menys mal però que ens afecta també particularment. És més, ara contribuïa qui utilitzava aquestes vies i ara ho farem tots plegats, les fem servir o no. És millor pagar per ús? En part sí, és més just. Ara bé, la tarifa no discriminava entre els usuaris que ho eren per necessitat d’aquells que ho feien per gust i encara menys entre els diferents nivells de renda dels conductors dels vehicles. El que sí és segur, que la gratuïtat augmentarà la fluència de trànsit per aquestes vies ràpides, funcionarà com un estímul al trànsit rodat ara que, almenys teòricament, ens tocaria justament impulsar la reducció dels vehicles privats per minimitzar la contaminació i l’impacte sobre l’escalfament global. Sembla una mica contradictori mirat en termes mediambientals. També és cert, però, que no sempre el transport públic és suficient o prou eficient perquè mudem d’hàbits en el desplaçament. Però també passa, a vegades, que la crítica al transport públic amaga una excusa, unes molt poques ganes de mudar d’hàbits en una cultura on anar a tot arreu amb el propi cotxe és gairebé una addicció.

Que aquestes vies ràpides incorporin trànsit provinent de vies alternatives més lentes però que tenien l’atractiu de que no es pagava tarifa pot resultar molt beneficiós en algunes zones. Al Maresme, suposarà una significativa descongestió d’una Nacional II que constituïa una barrera entre aquestes poblacions i el mar, convertint-se ara en una via menor i d’un flux de vehicles d’escala més local. Probablement els millorarà molt la qualitat de vida. Però no a tot el territori serà així. Canalitzar el trànsit per vies ràpides que aïllin la circulació de l’entorn i de les poblacions, no sempre es bo ja que justament el viatger ni interactua ni veu el territori pel que passa. L’autopista crea un sistema autista de moure’s en el que només importa l’origen i la destinació. Entremig, no hi ha territori ni paisatge a considerar ja que només fa una funció purament utilitària pel que es desplaça, tot i que justament la petjada visual i física de l’equipament sol condicionar i molt els llocs per on passa. Una barrera més aviat lletja i infranquejable. Ja sé que sovint quan anem amunt i avall ho fem per utilitat i no estem per romanticismes, però certament en el concepte antic de viatge, el més rellevant no és la destinació sinó el camí que es feia, el que passava en el trajecte que se seguia.

En el món que vivim i especialment en el nostre país, el sistema d’autopistes resulta necessari, inevitable i imprescindible. Almenys a dia d’avui. És la manera principal com ens desplacem en distàncies mitjanes i la forma en que es mouen bona part de les mercaderies. El transport col·lectiu resulta només complementari a l’hora d’anar per Catalunya. Està fet i pensat d’aquesta manera. De manera immediata es bo que tinguem una bona xarxa d’autopistes ben mantingudes i, a més, gratuïtes. La realitat, però, és també que això obeeix a un model de mobilitat antic i que es contradiu amb les declaracions de bones intencions que fem sobre els impactes mediambientals, la petjada de carboni i sobre el futur del planeta. Ens omplim la boca amb el concepte de sostenibilitat, però el model de transport que tenim i engrandim justament no ho és de sostenible. Els departaments de Medi Ambient de les administracions solen ser un negociat apart que intenta fer algunes accions per verdejar a posteriori les polítiques que es fan des d’Economia, Empresa o Infraestructures. El dia que ens creguem de veritat el vector ecològic, aquest no serà un ministeri o una conselleria menor sinó un component transversal, el condicionant bàsic, i tots els àmbits de govern hi quedaran subordinats. Mentrestant, i com diu la cançó italiana: parole, parole, parole…

Espanya té un dels preus de l’energia elèctrica més cars d’Europa. No es que li falti capacitat de producció, que en sobra, ni que no es tingui un accés suficient i diversificat a les fonts que l’han de produir. Té un problema d’oligopoli, és a dir d’uns pocs operadors que acaben per fixar condicions i que fan que el concepte de competència, almenys de cara al consumidor resulti una ridiculesa. Però té, sobretot, un sistema tarifari que està fora de tota lògica i que resulta una bicoca per a les companyies presents en aquest àmbit. El sistema de subhasta establert en el mercat majorista, i que acaba per ser decisiu en el preu final que paguem els consumidors, resulta extraordinàriament pervers i sembla que a nivell governamental els resulta intocable davant el risc de molestar a la Unió Europea o fer enfadar les influents grans companyies que en són beneficiaries. En aquests mesos de juliol i agost, gairebé cada dia batem rècords en el preu de la llum. Aquesta setmana hem arribat a la brutal xifra de 122,76€ el megavat/hora i sembla que la tendència alcista continuarà. Perquè ens en fem una idea, ara fa un any el preu no arribava als 40€ (Mw/h). ¿No seria el moment de fer-hi alguna cosa? Cares de preocupació i bones paraules per a possibles vies de solució molt parcials i a futur, però cap acció clara, contundent i immediata com mereixeria una situació tan excepcional i insostenible. El temor gairebé reverencial cap a les empreses operadores fa que es desestimi una intervenció i taxació de preus, cosa que caldria almenys durant un període de temps de cara a reorientar i reorganitzar el sector i especialment canviar el sistema tarifari basat en subhasta. El preu de l’electricitat afecta de manera brutal les economies domèstiques, però també a l’activitat empresarial, essent un factor de cost que resta competitivitat a les empreses que produeixen a Espanya quan han d’operar en el mercat internacional. Aquest no és un tema menor, com no ho és que una part de la població no es pugui permetre el consum que es requeriria en plena onada de calor o bé que s’hagi de recórrer a desplaçar bona part del consum a la franja horària menys costosa de la matinada.

Tot i que el sistema de funcionament del mercat elèctric és força complex i difícil de comprendre en els seus detalls, com, per cert, també ho és el rebut elèctric que rebem a casa; sembla força evident que un sistema de subhasta en la compra majorista organitzat per fonts que van de l’energia més barata a la més cara i que sigui aquesta, el gas, la que acabi fixant el preu pagat pel conjunt, resulta una brutalitat. No té sentit que el que es paga no tingui a veure amb costos de producció notòriament diferencials. Els baixos costos de produir la nuclear, la hidroelèctrica, o les altres renovables es veu premiat amb el mateix pagament que reben el gas o  els drets d’emissió de CO2 que són les fonts que entren al final del procés i que ho encareixen. L’especulació està servida: aportar molta energia de baixos costos i que finalment es pugui cobrar segons l’aportació en el tram final a costos elevats. La paralització governamental en aquesta situació resulta preocupant, ja que proporcionar energia suficient a preus raonables hauria de ser una obligació. Quan es treu el tema de crear una societat pública de distribució que pugui garantir justament el caràcter de servei públic es tiren pilotes fora i es diu que cal deixar funcionar al mercat privat. No s’explica, que a França o a Itàlia les companyies energètiques més importants tenen capital públic. Que les mesures pal·liatives que s’instrumentin siguin baixar l’IVA (del 21 al 10%), altres impostos o el cànon que es paga per fomentar les renovables no són només un pegat, són una molt mala idea. El problema del preu que paguem per l’energia elèctrica no és d’excés de càrrega tributària, sinó de l’existència d’un mecanisme de fixació de preus que permet l’obtenció d’uns beneficis desaforats i injustificables.

El que havia de ser la retirada militar ordenada d’aquest país s’ha acabat convertint en una derrota militar, política i humanitària inqualificable. Als ulls del món, els Estats Units i els seus aliats europeus han escenificat una fugida maldestre i patètica davant el triomf d’unes tropes que representen la versió més pedestre i medieval del fanatisme religiós. El simulacre de règim polític i d’administració que s’havia erigit a l’Afganistan durant l’ocupació s’ha desfet abans que els ocupants desallotgessin el país, essent la fugida del seu president amb uns furgons plens de bitllets la demostració de la solidesa i els valors morals del que s’havia construït. Un fracàs més a comptar entre les intervencions militars “salvadores” que els Estats Units i Europa han practicat pel món. Joe Biden culmina així la seva erràtica política exterior, afirmant que els Estats Units no tenen perquè combatre en una guerra que els afganesos no pensen lliurar. Excuses de mal pagador. Les imatges brutals i caòtiques de l’aeroport de Kabul el perseguiran sempre més. L’americà mitjà no vol intervencions exteriors que li reporten soldats morts però, sobretot, el seu orgull no pot tolerar imatges d’humiliació patriòtica. Tot ha estat un càlcul polític on el futur de la població afganesa compta poc. I, a sobre, ha sortit molt malament.

I es que el tema dels talibans no es pot reduir a un problema dels afganesos. El seu origen va ser fomentat i induït pels Estats Units i els aliats europeus en temps de Guerra Freda per inestabilitzar i combatre el règim comunista instal·lat el 1978 i que era sostingut per l’URSS. Les partides guerrilleres de muhaidins, que després es convertirien en talibans -literalment estudiants de teologia-, van ser abundosament finançades i armades pels Estats Units i els països àrabs en sintonia. Osama bin Laden s’hi va formar i foguejar fins a fer-ne la seva base d’operacions contra Occident. Per a la Unió Soviètica va ser el seu Vietnam. Desgastada militarment en una guerra que no podia guanyar, va abandonar el país el 1989. La guerra civil es va allargar fins el 1996 quan els talibans, fent gal·la d’una ferocitat inusitada es van imposar i crear un emirat islàmic regit pel fonamentalisme religiós més estricte basat en la sharia, ofegant tota llibertat i vestigi de societat civil i fent recaure la pitjor opressió imaginable sobre les dones. Una demostració de com el recurs ocasional i interessat al factor religiós amb l’excusa de dominar el tauler de la Guerra Freda, havia generat un monstre incontrolable que, a més, es giraria contra el món occidental donant refugi al terrorisme islamista que va tenir la pitjor expressió en l’atemptat del setembre de 2001 al World Trade Center de Nova York.

La guerra contra el terrorisme i la pretensió per acabar amb les bases d’Al-Qaeda han portat a una intervenció militar americana que ha durat vint anys, durant els quals les nombroses accions de guerra no han aconseguit acabar amb un islamisme radical molt organitzat i ben finançat des del món àrab i que compta, coses de la geopolítica, amb una certa simpatia per part de Rússia i de Xina. Durant aquests anys es va crear un aparent sistema democràtic, el país es va liberalitzar en els seus costums i es va promoure la creació d’un exèrcit prou inoperant com perquè col·lapsés abans que les tropes i personal estranger fos fora. Un país complex, d’ètnies diverses on els paixtuns i són dominants, amb poderosos estructures tribals també de tajiks, hazars o uzbeks. Una orografia extraordinàriament difícil el fa incontrolable i abona la pràctica militar de la guerrilla, tal i com ja havia comprovat l’Imperi britànic a la primera meitat del segle XIX, resignant-se a que fos un estat-tap que li permetés mantenir protegida la joia de la corona que era l’Índia. Ara, després d’haver-los usat i condicionat i de que hagués emergit una societat laica, se’ls abandona en mans d’un exèrcit de mercenaris units sota la bandera del fanatisme religiós. Liquidació de les llibertats, opressió asfixiant i desaparició de qualsevol vestigi d’estat mínimament organitzat. Una vegada més, les principals víctimes de les seves dèries en seran les dones, obligades ja d’entrada a desaparèixer de l’espai públic i a renunciar a qualsevol mena de visibilitat. Pels pragmàtics que dominen la política internacional, només uns efectes col·laterals amb els que conviure. Immensa frustració davant d’un cinisme i una indignitat que són per plorar.

Vivim dies atemorits davant la possibilitat que es puguin produir grans incendis forestals. Calor, nivells d’humitat, sequedat llarga i extrema es combinen amb boscos densos i bruts on s’acumula la biomassa: es donen les condicions de tempesta perfecta perquè es produeixi algun desastre ecològic. Quan es cremem boscos a gran escala, quan es donen fenòmens de foc incontrolat no és només que es provoca un dany immens als recursos naturals i es posen en perill bens i fins i tot vides humanes. Ens sentim vulnerables i a mercè de forces que ens sobrepassen. Resulta inquietant. Com a país mediterrani sabem que som propensos als incendis, tradicionalment el clima ens hi ha predisposat. Ara, però, ja no és només una qüestió de memòria sobre aquells grans incendis que rememorem o que algú amb més anys o memòria ens recorda. Mitja mediterrània crema aquest estiu: Grècia, Turquia, Itàlia… Però també molts altres llocs. El foc està devastant Califòrnia o bé carbonitza milions d’hectàrees en llocs tan inversemblants com Sibèria. Sensació de descontrol i desori, de que el que estem vivint no és anecdòtic, no és només un mal any, sinó que té a veure amb una lògica ascendent que es relaciona amb un canvi climàtic que s’ha accelerat i que ha deixat de ser un concepte per convertir-se en una evidència.

De fet, la profusió d’incendis forestals lligats a menor pluviositat i a onades de calor inusitades és tan sols una mostra de la major agressivitat de la naturalesa en els darrers temps. La terra està deixant de ser un lloc amable i va mostrant cada vegada més una cruesa que antany estava reservada a determinats llocs ja poc habitats o bé com a expressió molt puntual de comportaments desbocats. Cada vegada més els fenòmens climàtics extrems es van convertint en normalitat. Encara no fa un mes que hem vist uns tràgics i brutals aiguats a una Alemanya que ho ha viscut de manera perplexa, com també al nord d’Itàlia. Els huracans i les grans tempestes tropicals que abans només es donaven molt de tant en tant a la zona del Carib, ara se succeeixen fins el punt d’haver esgotat els noms per singularitzar-les. El desgel a les zones del cercle polar Àrtic avença molt més ràpidament del que es preveia i els llocs amb neus perpètues ja han esdevingut en rareses gairebé introbables.

La nostra civilització té una capacitat desmesurada i incontrolada per modificar la biosfera. Ençà de la revolució industrial que va començar ara fa dos segles i mig, hem practicat una actitud depredadora i destructiva respecte al medi natural que no ha fet sinó anar-se accelerant fins avui. Es va entrar en l’era del Antropocè. Vam deixar de conviure i aprofitar de manera respectuosa les immenses possibilitats que ens oferia la terra, per intentar dominar-la, subjugar-la i explotar-la desaforadament aprofitant els instruments tecnològics. Creixement i pressió demogràfica, conurbacions immenses, espoliació de recursos naturals, contaminació d’aigües i de l’atmosfera, muntanyes de residus, esgotament de recursos… Un model de producció i de consum irracional, destructiu, que ens porta al paroxisme i a comportaments sense gaire sentit. Sistemes de distribució tan desiguals i tan poc equitatius que fan que convisqui el malbaratament i la riquesa insultant d’uns i la pobresa i falta de tot d’uns altres. No cal fer grans viatges per veure el contrast, de vegades n’hi ha prou en canviar de carrer o de barri.

Les Nacions Unides acaba de fer públic un informe sobre el canvi climàtic i sobre els danys probablement ja irreparables que hem infringit al planeta i sobre la necessitat de que els governs prioritzin l’actuar per pal·liar els efectes tant devastadors que té el nostre model econòmic vigent a les darreres centúries. Probablement, l’impacte de les dades i les evidències del mal faran que s’implantin algunes polítiques de disminució de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle . Petits pegats i declaracions de bones intencions. El problema és més de fons i no ens el resoldran ni petites mostres d’autocontenció ni el recurs a la tecnologia per més verda que sigui. Especialment a Occident, ens hem acostumat a nadar en l’abundància i difícilment renunciarem als comportaments i hàbits que ens han portat fins aquí. Possiblement continuarem vivint en la inconsciència. La condició humana porta incorporada també la pulsió autodestructiva.

Portem ja divuit mesos de pandèmia. Temps per haver fet diverses anades i tornades, amb remissions i noves onades que fan que encara no sigui, ni molt menys, una situació controlada ni superada. Sens dubte que un major coneixement del virus i els processos de vacunació ens han permès sortir de la foscor gairebé medieval en la que vam estar immersos durant els primers mesos i recuperar una versió de normalitat que no acaba de ser tal mai del tot i que provoca que de vegades ens confonguem. Un procés de superació que s’eternitza en una societat ja molt esgotada mentalment, cosa que fa tendir a les autoritats i a cadascun de nosaltres ha accelerar de manera poc prudent activitats socials i abandó de limitacions que ens porten a noves onades i els efectes de les variants del virus que va comportant la seva capacitat de mutació. Una situació de precarietat sanitària i d’indefensió com en el món occidental feia segles que no se sentia, una vulnerabilitat cap a la que no estem sens dubte gens preparats per fer-hi front ni a nivell social ni institucional.

Tant el cansament col·lectiu com la necessitat de recuperar una activitat econòmica que es va pràcticament paralitzar en la seva totalitat en alguns moments, han portat a forçar les coses i no actuar de manera adequadament prudent. Al nostre país, es volia recuperar el turisme a qualsevol preu, i hem pagat justament el preu de la recaiguda en els contagis i en ser durant uns mesos el pitjor país d’Europa en efecte COVID, malgrat tenir uns índexs de vacunació força alts. Precipitació en obrir la màniga de l’oci nocturn, les festes, els festivals de música i els viatges de fi de curs. Concentracions multitudinàries de joves i adolescents sense cap mena de precaució, defenses o distància social, justament d’aquells col·lectius encara no vacunats. Una administració i fins i tot reputats científics dient que a l’aire lliure no hi hauria cap problema. Triomf de l’optimisme voluntarista. El resultat ha estat de milers de contagis i una corba ascendent durant moltes setmanes, amb hospitals i UCIS de nou saturades. Una barreja d’imprudència i incompetència que ha resultat fatal. 

Probablement falla en moltes persones el sentit de responsabilitat davant una situació tan seriosa com la que vivim. Es perd la perspectiva. Quan fem imprudències no només ens posem en perill nosaltres mateixos, cosa que podria resultar acceptable, sinó que justament pel que significa una epidèmia posem en perill els altres i a tota la col·lectivitat. Podem argumentar que els nostres governants són incapaços, que ens confonen, que resulten contradictoris i que tenen tendència a sobreactuar, cosa que els fa poc creïbles i, probablement, tindrem raó. Això, però, no ens eximeix de la nostra responsabilitat, de la nostra cura en actuar de manera raonable, madura i prudent. La pandèmia no s’ha superat i encara menys resolt, encara que entreveiem una certa sortida futura. Relaxar els nostres comportaments i actituds només farà que allargar i eternitzar la situació, cronificar-la. El rebuig d’una part de la ciutadania a vacunar-se demostra tant el poc sentit de col·lectivitat, d’escassa solidaritat d’alguna gent, com la facilitat amb la que penetren i s’apropien de la societat tota mena de rumors i falses informacions a través de la xarxa. S’apel·la a un fals sentit de la llibertat personal per rebutjar vacunar-se, amb la qual cosa es retarda la immunitat de grup i, mentrestant, es contagia i mor gent. El negacionisme s’ha convertit en una malaltia d’una societat massa saturada d’individualisme i de personalitats necessitades de de remarcar la seva diferència, la seva singularitat. La salut pública és un concepte que requereix, perquè funcioni, de col·laboració, cooperació i compromís. És una cosa molt seriosa. El pensament científic i el coneixement expert haurien d’estar per sobre de dèries i abstraccions particulars. Obrir internet o donar tombs per les xarxes socials més esotèriques no ens fa experts ni ens dona coneixement i autoritat, i ben segur que no ens fa més autònoms i informats. En alguns àmbits, la capacitat de mantenir la disciplina social ens fa més forts. I també més lliures.

S’ha instal·lat com un fet habitual, normal, el tractar des del Govern català amb menyspreu i de manera petulant tot allò que ve del govern de l’Estat o bé d’altres comunitats autònomes. Es fa fins i tot en moments crucials i quan es posen en risc la defensa dels interessos econòmics i polítics de la societat catalana. Encara que vol ser una mostra més de punyeteria i envaniment per a consum intern, resulta ben poc intel·ligent. La negativa a assistir a la conferència de presidents convocada per Pedro Sánchez vol ser una evidència més -com si en faltessin- d’una singularitat mal entesa, consistent en afirmar un supremacisme, un no sotmetre’s a les formes generalment establertes que, al capdavall, acaba per resultar ofensiva pels altres. Però ho és també per a tots aquells que no ens sentim representats quan el Govern es mostra innecessàriament desconsiderat o poc solidari. Ens fa passar vergonya i deixa de ser, ni que sigui momentàniament i de manera simbòlica, el nostre. Però més enllà de la mala educació i un nou exercici de prepotència que no serveix de gaire més que per a conrear una reputació d’arrogància que sembla que només trobem lletja i inacceptable quan la practiquen els altres, el gest ens pot resultar molt costós. Aquesta conferència de presidents no és un paripé, no és només anar-se fer una fotografia, que és com ho intenten desqualificar els aplicats consellers des d’aquí, sinó un fòrum on es debatrà l’assignació per comunitats dels importants fonts Next Generation que ens arriben d’Europa per fer front als efectes econòmics de la pandèmia i per reorientar les estructures productives cap al futur. Estan en joc partides econòmiques molt transcendentals. Ser a la discussió no només significa assegurar-se una participació justa en el repartiment, sinó fer-ho d’acord i amb consens amb les altres comunitats autònomes. Un fet aquest molt important i que una part de la política catalana menysprea perquè vol fer evident constantment que no reconeix una legitimitat similar als altres com la que volem per a nosaltres mateixos. Que, a més a més, es plantegi en aquesta reunió, com s’ha anunciat, l’inici del debat sobre el nou model de finançament futur per a les comunitats ens hauria d’importar, i molt. Semblaria lògic pensar que es poden tenir interessos i estratègies compartides amb altres territoris i que això s’hauria de treballar. Allò que volem per a nosaltres no ens hauria de desagradar que també ho obtinguessin els altres. Hi ha concomitàncies amb altres regions perifèriques de la península i resulta més que obvi que compartim necessitats amb tot l’arc mediterrani. Deixar a la Comunitat Valenciana o Múrcia soles en aquesta escomesa és un luxe que no ens hauríem de permetre. És un gran error. La fortalesa d’un país, d’un territori, d’un govern, no es manifesta en la seva capacitat per resultar desafiant, altiu i desagradable amb els altres, sinó per la seva astúcia en teixir complicitats, per la pràctica de l’empatia, per fer i poder comptar amb socis i amics.

L’estratègia del govern català, i molt especialment de la facció d’Esquerra Republicana que és la que ostenta la presidència, és fiar-ho tot a la necessitat de Pedro Sánchez dels seus vots al Congrés de Diputats de cara a poder aprovar pressupostos i mantenir una certa majoria parlamentària, que no estabilitat política. Es creu des d’aquí que una vegada assolits els indults i haver establert compromisos per a reprendre la Taula de Diàleg, només es pot visualitzar una relació de formes bilaterals amb l’Estat, com si s’estigués davant de institucions dipositàries de sobiranies confrontades en peu d’igualtat, de tu a tu, i per escenificar allò tant barroer que consisteix en tenir agafat el contrincant per un lloc que fa mal. És donar per fet que el govern central ja defensarà els interessos catalans davant les altres comunitats, per allò de que no tenen més remei que fer-ho. Es miri com es miri és una mala estratègia. No és el mateix ser als llocs que no ser-hi. La informació que s’obté i la capacitat d’incidir i convèncer no és ben bé la mateixa. Però, sobretot, es falta al respecte als altres els quals tenen el dret a sentir-se tan legítims com qualsevol altre. Com les criatures petites quan fan rebequeries, semblem entestats en demostrar constantment que som desagradables, arrogants i prepotents. Justament quan es té una posició de força és el moment de fer bones relacions i establir vincles duradors perquè quan canviï la correlació les consideracions i acords es mantinguin. Actuar de manera presumptuosa, altiva o insolent no acostuma gairebé mai a sortir a compte, a més de resultar tan poc ètic com escassament estètic. Ai el dia en que no et necessitin!