Autor: Josep Burgaya

Primer, la Copa Amèrica de vela, un esdeveniment per a rics sense gens d’interès esportiu. En acabat, el road show de Fórmula 1 que es va celebrar al centre  de la ciutat. Després la visita papal convertida en una escenificació pública de confessionalitat, justament en una societat laica. Va seguir l’enaltiment de la Sagrada Família -recordar, que és un temple expiatori-, i a Gaudí com a arquitecte enaltit a la condició de santedat. Ara, el tancament de la ciutat per a l’espectacle de l’inici del Tour de França, esdeveniment aquest que per acollir-lo es paguen uns bons calerons. I podríem afegir el Primavera Sound, el Sónar… Barcelona convertida en parc d’atraccions, pendent de la imatge que transmet al món en forma de grans espectacles, tot menystenint la vida dels barcelonins tot convertint la ciutat en tensionada i impagable el fet de viure-hi. Molts ho beneeixen: espectacle gratuït al bell mig de la gran ciutat, i l’orgull de ser al centre dels grans moments. Satisfacció d’uns turistes necessitats de sorpreses i girs continus de guió per combatre l’avorriment inherent a aquesta activitat. Tot pel benefici de la turistificació d’una ciutat que ja ha superat de molt la sostenibilitat d’aquesta activitat. Madrid hi va arribar tard, però hi posa tot l’esforç amb una profusió de mitjans públics i privats. Grans esdeveniments esportius del motor, del tenis, mundials del que sigui, una promoció turística ingent intentant seguir el “model Barcelona”, però amb tota la potència que li dona ser capital d’Estat…

Resulta molt discutible que precisament Barcelona hagi de jugar a això. És un model més de passat que de futur. No cal reforçar la marca turística, més aviat al contrari, i Barcelona hauria de tenir altres prioritats en benefici dels seus ciutadans. Pot semblar una obvietat, però les ciutats, abans que res, són per viure-hi i han d’estar al servei del benestar dels seus ciutadans. Els trastorns de la mobilitat resulten evidents en espais tan centrals, igual que uns pressupostos d’obres que sempre es beneficien de recursos públics ingents i calendaris d’urgència. Una cosa més aviat poc progressista, un tret al peu per a un relat municipalista d’esquerres. Cultura de l’entreteniment i el missatge que la privatització de l’espai públic no té cap problema. Esports, molts d’ells per a classes altes, per al gaudi de sectors acomodats, que són els qui segueixen els grans esdeveniments arreu del món. L’elitisme per bandera i la despossessió de la ciutat per a aquells que l’habiten.

Mentrestant, a uns centenars de metres, a Ciutat Vella, la brutícia, la marginalitat, la pobresa i l’exclusió campen lliurement. Això és la ciutat neoliberal, clarament segregada i deshumanitzada. És aquest el model de ciutat que necessita Barcelona? Alguna cosa no encaixa. Barcelona ha simbolitzat durant trenta anys una referència com a ciutat de cultura, oberta, mediterrània i cosmopolita. Imaginada com un gran espot d’Estrella Damm. La ciutat ideal un cop va descobrir el mar i va començar a estimar-se amb Pasqual Maragall. La turistificació més vulgar n’ha estat la conseqüència, cosa que l’ha portat a morir d’èxit com a ciutat de residència. Ja no és per als qui hi viuen, que no poden pagar-la ni sostenir-la. Juga la lliga de ser representació i escenari, símbol del globalisme dominant i de l’imperatiu de la mobilitat. El projecte de ciutat que es deriva de les accions públiques és accentuar aquest paper. El món actual, més que per territoris, està conformat per ciutats. Grans urbs que reuneixen bona part de la població, que configuren un nòdul en els fluxos globals de recursos, informació, tecnologia i coneixement.

Les ciutats globals (Londres, París, Barcelona, Nova York, Madrid, Amsterdam…) aspiren a totes les energies dels territoris als quals no deixen ni població, ni oportunitats, ni encara menys protagonisme. Els estats nació ja són una mena de rèmora antiga. La competència global és entre ciutats, les quals pugnen per fer d’aparador i atreure turisme d’elit i economia del coneixement, a banda de ser una referència de cultura i de grans esdeveniments mundials. Sovint, darrere l’esplendor que ofereixen hi ha moltes misèries, patiments, expulsions de la població cap als marges i una multitud de problemes sense resoldre. Barris degradats que conviuen amb processos de gentrificació, manca d’habitatges, turistificació insuportable, manca de serveis, pèrdua de benestar dels seus ciutadans, dèficit d’atenció… Darrere dels lluentons de ser ciutats desitjables i desitjades, de representar el cosmopolitisme i la modernitat, hi ha gent que ha de marxar, les bosses de misèria augmenten o no hi ha activitats econòmiques més enllà del turisme. Les ciutats han passat a ser, per als seus dirigents i per a les classes dominants que tallen el bacallà, mers escenaris on exhibir grandeses que, en realitat, no es tenen. Destinacions obligades en un món de moviment accelerat i continuat en la conquesta de fotografies per penjar a Instagram. Ciutats que, com les estrelles brillants del music-hall, tenen una història trista i una realitat depriment quan baixen de l’escenari.

Quan les pulsions negatives, xenòfobes, insolidàries o totalitàries no s’expressen de manera pública i es mantenen a l’àmbit del que és personal, íntim i privat, acostuma a indicar que hi ha una hegemonia cultural de la cosa col·lectiva, solidaria, integradora, de prelatura de l’estat de dret, de la primacia de la llibertat… La condició humana és capaç dels millors i pitjors sentiments i actituds, expressant-se el millor o el pitjor no en funció de la “maldat” com amb relació al que predomina en la societat. L’hegemonia cultural en un moment determinat té molt a veure amb la política i la condiciona de manera molt notable. Ho explica molt bé el teòric italià Antonio Gramsci, però no cal llegir-lo per entendre una cosa que resulta molt evident. Si predomina l’individualisme, el que se salvi qui pugui, l’egoisme i els diners com a mesura de l’èxit i el paper en la societat; poc hi té a dir l’ètica kantiana, la fraternitat o bé la compassió. Quan el món, l’entorn que habitem està dominat per les idees i conductes menys amables, expressar les pitjors pulsions va esdevenint normal. La societat empitjora, esdevenen més irritants i repulsives les mateixes relacions socials, mentre les posicions polítiques s’enverinen i la democràcia es va buidant de contingut fins a ser posada realment en perill. Hi ha massa frivolitat, entorn un atrinxerament polític que fomenten les dretes, convertit en un càncer que està acabant amb les institucions i el comportament democràtic.

La normalització de la desqualificació i l’insult no només es produeix en l’àmbit polític. La societat, o almenys una part, copia maneres i s’hi sent a gust. No cal saber ni estudiar gaire per excel·lir en això, només posar-hi desvergonyiment, tot sabent que no generarà un rebuig social generalitzat. Que un jugador de futbol, des del balcó d’un ajuntament democràtic, pugui instigar al públic a cridar “Pedro Sánchez, hijo de puta”, és força indicatiu del grau de degradació al que hem arribat, així com de la permissivitat que tenim cap a un comportament tan menyspreable. Però no és només aquest fet, l’expressió pública d’idees xenòfobes o racistes ja es fa amb plena naturalitat, tant al Parlament com a les terrasses de bar, com també l’antipolítica i la defensa de l’autoritarisme enfront de la democràcia. Es branda l’individualisme més salvatge, el privat i privatiu, enfront la preocupació col·lectiva, ja sigui en forma de pagar impostos o sigui en el manteniment dels serveis públics bàsics d’una manera digna. Si voleu dit de manera senzilla, el feixisme ha tornat i s’expressa, sovint sense saber que ho és, de manera oberta. Ja sé que “feixisme” descriu un moviment polític d’un altre context històric i que la història no es repeteix. Amb formes una mica diferents, sense uniformes paramilitars i no apel·lant a cops d’estat militars, el cor del pensament, però és fonamentalment el mateix. És el “feixisme 2.0” en feliç definició de l’historiador italià Steven Forti.

A Catalunya, sempre singulars, el nou feixisme té versió catalaníssima alhora que també espanyolíssima. El segon és la translació d’un moviment que és espanyol, europeu i global. Només cal veure els darrers resultats electorals en països de l’Amèrica Llatina. El primer, que lliga el racisme inherent a l’antiimmigració, ho fusiona amb l’independentisme. És una deriva de la quimera del Procés; ho reconeguin o no els seus protagonistes, és el seu fill. Tants anys de propaganda supremacista, de centrar-ho tot en la identitat, tanta cultura tribal, crear un enemic antagònic per tal de cohesionar al “poble català”, ha portat al fet que una part de les classes mitjanes i dels sectors populars, s’agafés a un discurs antipolític i antidemocràtic més o menys fusionat amb “Els Pastorets” d’en Folch i Torras. Tot això va ser sembrat a la segona dècada d’aquest segle d’una manera molt irresponsable. Artur Mas va voler fer de flautista de Hamelin, tot portant molta gent a valors que en realitat són totalitaris -el triomf de la voluntat- que s’havien d’acabar manifestant de manera frustrada. Comença un mal cicle polític i social pel país, l’atreviment reaccionari anirà en augment i pot acabar una forta conflictivitat social. Creure que es pot cavalcar el tigre engegat, s’ha demostrat que gairebé mai és possible. No és un tema menor el cap on s’acabin decantant unes classes dominants, una burgesia, que amb l’harakiri de Junts, no té qui la representi.

CONTRASENTITS

El capitalisme contemporani pateix la paradoxa de dependre d’unes tecnologies que augmenten exponencialment la productivitat del treball, però aquesta millora de la productivitat no repercuteix ni en els treballadors ni en la societat. Una gran capacitat de creació de riquesa, més que mai, però menys capacitat de que aquesta es reparteixi i en gaudeixi bona part de la societat. Més capacitat productiva genera dosis més altes de desigualtat i d’empobriment, en un món en què una part de la seva població va esdevenint prescindible. Una autèntica “economia de l’absurd”.

Actualment, quan esquerra i dreta parlen del capitalisme, es refereixen a una entitat imaginària. Els mercats lliures competitius ja no existeixen, són un mite. Ens trobem en una economia dominada pels oligopolis, sense que els Estats puguin o vulguin fer gaire per evitar-ho. Les grans empreses s’han apoderat dels reguladors a través del sistema de portes giratòries. És el que es coneix com a “captura reguladora”. La regulació acaba exercint la funció inversa: impedeix l’entrada de nous participants. És evident que, com més concentració hi ha, més rendibles són les empreses, majors dividends i més baixos són els salaris.

Dècades de desigualtat en un creixement sense precedents han generat grans dosis de ressentiment que han obert la porta a l’airada reacció populista. Els guanyadors de la globalització i del predomini extrem del mercat es van anar allunyant dels perdedors i van establir un distanciament social creixent, fregant el desarrelament. El moviment Black Lives Matter, que havia començat als Estats Units l’any 2013, també es va estendre arreu del món de la mà d’un context ja molt procliu a la defensa de les identitats. Tot i que actualment el tema de la diversitat i el seu reconeixement es viu com una qüestió gairebé histèrica, de frontera, la realitat és que el conflicte i la diversitat són inherents a les societats democràtiques. No s’hauria d’esperar que el paper de les institucions sigui acabar amb els conflictes i amb els interessos contraposats, sinó canalitzar-los de manera consensuada.

En aquests temps tan inclinats a la melancolia, a sentir-nos en el buit de l’abandonament, caldria recuperar o establir un cert horitzó de certesa. De fet, l’esperança és el material amb què sempre s’han construït les utopies de l’esquerra. No es tracta de construir cap refugi irracional ni de crear una nova fe que substitueixi un Déu ja inexistent. Cal establir una perspectiva il·lusionant, encara que aquest optimisme no sigui prou clar ni definit. Necessitem adquirir una nova actitud per resistir l’estat actual del món i, alhora, dotar-nos d’una possibilitat de futur. Seguint la filòsofa Hannah Arendt, cal sortir d’aquest pou d’inquietud, solitud i desafecció si no volem que la humanitat torni a convertir els temps foscos en una quimera.

Certament, la democràcia ha canviat molt en temps d’hegemonia digital i de l’impacte de la intel·ligència artificial. Que internet i les tecnologies digitals han capgirat profundament la nostra economia i la nostra societat és quelcom força indiscutible, com ho és que encara no som enlloc. Uns canvis radicals, difícils de digerir en molts sentits, amb efectes multiplicadors i imparables. I tot això es produeix i s’accelera de manera exponencial sense que hi hagi hagut cap elecció voluntària i conscient, malgrat l’enorme transcendència dels canvis tecnològics, econòmics, polítics, culturals i de valors. No només ens han canviat les condicions de vida, sinó que han modificat la mateixa noció del que és la vida. La llibertat ha deixat de tenir el sentit que tenia antigament i, en aquest procés de liquidació de l’exercici del lliure albir, ens està convertint en éssers previsibles i programables.

Evidentment, la revolució digital com la IA no són una cosa circumstancial, sinó que han vingut per quedar-se i per actuar com un accelerador històric de conseqüències imprevisibles. Sorprèn la naturalitat amb què gran part de la ciutadania està acceptant aquests canvis tan disruptius, com si fossin l’exponent dels grans ideals de progrés en què ens vam instal·lar fa segles, com la seva conseqüència lògica. En realitat, hi ha molts aspectes del món digital que recorden l’obscurantisme medieval i el restabliment de relacions de submissió i domini, gairebé de vassallatge. La devota entrega a què ens prestem en relació amb les grans corporacions convertides en icones tecnològiques no té parangó. En paraules de Klaus Schwab, qui ha dirigit durant molts anys el Fòrum de Davos, els canvis que vivim i els que venen, són tan profunds que no afecten només el “què” i el “com”, sinó també “allò que” som.

Ha passat fa pocs dies al meu poble. Uns joves han apedregat el lloc on viuen una família provinent de la immigració, tot expressant el rebuig que els genera gent d’altres procedències. Una reacció animal, inexplicable humanament, que és el resultat dels discursos d’odi que malauradament estan massa en voga en el nostre país. Amb declaracions grandiloqüents sobre la “prioritat nacional”, “primer els de casa” o bé “els estrangers venen a delinquir”, qui ho afirma comença a generar boles de neu que acaben perquè ments simplistes, faltades d’ètica, moral i bondat, transformin les seves frustracions en una croada contra els més febles. Això, no ha passat en un barri conflictiu i tensionat socialment i culturalment per sentits d’identitat que creuen estar en disputa. La població on ha succeït en un entorn rural que ha crescut els darrers anys amb famílies joves de classe mitjana, gent força acomodada, i on la població dita “immigrant” està immensament per sota de la mitjana del país o de la comarca. Un lloc majoritàriament benestant, diríem, amb gent d’arrels culturals gairebé uniformes i on s’exhibeix públicament una catalanitat extrema que facilita actituds discriminatòries. Els “diferents”, pocs i molt ben integrats. De fet, quan escric això, penso que bona part de la gent d’aquesta població hem vingut de fora, no som autòctons, doncs tant estrangers com la família agreujada, si és que la manera de valorar a la gent ha de ser la distinció entre els “meus” i els de “fora”.

Estem davant l’expressió de racisme en estat pur, d’un rebuig de caràcter ètnic i xenòfob, també per l’assignació de distincions de creences religioses que tant hi posen èmfasi alguns discursos criminals que es van normalitzant en el dia a dia de la política catalana i que després alguns ciutadans reprodueixen ja de manera oberta i ostentosa a la plaça pública, a les terrasses de bar o bé a les xarxes socials. També, el menyspreu per a la pobresa. Hi ha una reculada en valors que eren bàsics en la nostra cultura democràtica, igualitària i extremadament respectuosa amb la diferència. També en l’atenció i consideració cap a la baula feble del nostre entorn. Tot això està perdent peu, predomini, de manera molt ràpida. Les idees miserables, discriminatòries, campen amb una naturalitat esfereïdora i la sensació és que només estem davant del començament. Darrere aquest pensament excloent i les actituds bàrbares, no hi ha la llibertat, sinó el totalitarisme. El respecte i la cohesió social és un bé que costa de construir i molt poc posar-lo en crisi. La multiculturalitat és una realitat inqüestionable, també que la diversitat és una característica altament positiva. Com sol passar sempre, els pitjors no són aquells que es presenten amb la cara més racista, discriminatòria i totalitària, els quals provoquen la reacció de les persones dignes que, vull pensar, encara són els més. La majoria social saludable comença a escardar-se, a diluir-se, quan acceptem i donem per bo el discurs relativista, el d’aquells que diuen no ser xenòfobs, però després de l’afirmació sempre hi posen un “però…”

Que hi hagi opcions polítiques obertament excloents -hi ha enquestes que parlen, per Catalunya, ja d’un suport combinat del 30% de l’electorat-, tot i ser molt greu, no és probablement el pitjor. El problema rau en el fet que marquen l’agenda política, cultural i ideològica. Escolto massa discursos que s’hi van assemblant, però, especialment, pràctiques polítiques que no fan sinó reforçar tota mena de prejudicis i actituds que causen repugnància. Veig ajuntaments que retiren ajuts a les entitats socials que treballen en acollida, que tanquen menjadors socials, que retiren transport públic als escolars que el necessiten o bé, fan que els funcionaris de benestar social tractin a nouvinguts desesperats amb una crueltat indigna. Tot això, mentre molts d’ells s’agenollen i branden la seva fe cristiana de manera hipòcrita davant la vinguda del papa. Hi ha massa coses que fan pensar en els anys vint i trenta del segle passat. Aleshores, a Alemanya, la dreta catòlica va considerar l’eclosió de Hitler i el nazisme com un mal menor, com qui havia de servir per posar el seu lloc als jueus, acabant per fer-lo canceller. Em ve a tomb una idea que va escriure el geògraf David Harvey fa uns anys: “Les idees tenen conseqüències i, les equivocades, poden tenir conseqüències devastadores”.

Hi havia la sensació i fins i tot la convicció que el tema de l’ensenyament a Catalunya no s’abordaria en profunditat en aquesta legislatura i que les prioritats eren unes altres. Els governs saben que no poden abordar tots els grans temes de cop, i procuren dosificar-los en el temps. Tothom que de prop o de lluny coneix el món educatiu sap que hi ha una crisi estructural de model educatiu que té a veure amb l’enfocament, els resultats, però també en les condicions en les quals treballen els professionals, tant en l’àmbit de la primària com de la secundària. Els malestars acumulats són evidents pels qui els vulgui veure com també una situació de desconcert sobre l’escola que volem i necessitem, molt gran i exasperant. La política estableix les seves prioritats, però la realitat, a vegades, és tossuda i quan els temes no s’afronten acaben per esclatar i, en fer-ho, resulta difícil tornar a fer entrar el geni dins de la làmpada. La primera onada de vagues es va acabar saldant amb una millora salarial pels professors, així com un compromís d’aportar més ensenyants a un sistema tensionat, especialment si es vol tirar endavant fórmules d’integració i de cohesió social i cultural. Amb aquest acord amb el sindicat majoritari, la USTEC, no s’afrontava cap dels problemes de fons del nostre sistema educatiu, però almenys es pal·liava el malestar d’uns mestres que se sentien menystinguts; o bé això es creia.

Que dos terços dels quals han participat en la consulta sobre l’acord s’hagi manifestat en contra, indica fins a quin punt el desengany dels ensenyants és gran i dolorós, com també quan els temes carregats de problemàtiques diverses no s’afronten en el moment adequat, les dinàmiques poden ser caòtiques i de difícil resolució. També que els sindicats, de vegades, són menys representatius del que aparenten. Hi ha qui dirà que aquesta és només una reivindicació de sous i de menys hores de treball, però tot i que hi pugui haver d’això, el desànim i emprenyament té força més calat. Hi ha un tema de dignitat, de consideració i de respecte. Hi ha, també, una falta de projecte de futur, de definir el propòsit d’un sistema educatiu que fa aigües, no només aquí, però que sigui problema de molts no ens eximeix d’afrontar-lo. Venen dies de noves vagues i mobilitzacions, legítimes i comprensibles, però que no resultaran profitoses per a ningú, ni pels centres educatius ni per les famílies. Tampoc per a aquells que veurem afectada la nostra mobilitat amb la paralització sempre exagerada de les infraestructures. Fer valdre els drets cal fer-ho de manera proporcionada, l’afirmació d’uns no hauria de suposar negar el dret a la mobilitat dels altres tot fent-se amos d’un espai públic que costa poc de bloquejar.

És evident que l’ensenyament, com tots els serveis públics que formen part dels pilars de l’Estat de benestar, ha estat desatès en recursos durant molts anys fins a provocar un afebliment i un malestar dels qui hi operen que resulta molt comprensible. Falten diners i falten professionals. També polítiques de reforçament. Aquesta segona embranzida movilitzadora espero que no es pretengui saldar només augmentant el salari dels mestres més enllà dels 400 € mensuals ja compromesos. Potser ha arribat l’hora de no fer pegats i afrontar una revisió a fons del sistema educatiu i situar aquesta activitat tan principal en un altre nivell de prioritat. Sens dubte això més que vaga i mobilitzacions al carrer el que demana és treballs d’experts, interlocució, programes i directrius i, especialment lideratge tot enfocant-ho com un pacte de país, com un gran acord polític que ens proporcioni un model escolar renovat i a l’altura dels temps, de superació dels fracassos acumulats per entestar-se en fórmules fallides i en anar tirant tot mirant cap a una altra banda. Encara que no es desitgés, el meló educatiu s’ha obert i de res ens serviria reduir-ho a una mera demanda corporativa de més salari i tancar-ho en fals.

Article publicat al Diari ARA: https://www.ara.cat/opinio/dels-sabres-togues_129_5750335.html