Presentació La Manada Digital

Diàleg sobre el llibre, celebrat a la UVIC-UCC el 20 d’abril de 2021, amb els professors Ana Palomo, Rafa Madariaga i Xavier Ginesta

Sumes que resten

No fa ni tan sols sis mesos que es va anunciar l’absorció de Bankia per part de CaixaBank, creant així el primer grup bancari espanyol, i ja tenim uns primers resultats que es podien esperar: més de vuit mil acomiadaments i el tancament de 1.500 oficines. Dit d’una altra manera, es retalla  gairebé un 20% de la plantilla i es tanquen més del 25% de les seves oficines. Era d’esperar, tot i que quan es va anunciar la fusió a bombo i plateret es van explicar les enormes bondats de l’operació i es va negar que aquesta en fos una de les principals conseqüències. Es va dir que la salut del sistema financer espanyol ho necessitava i que les recomanacions emanades del Banc Central Europeu eren anar cap a institucions bancàries més grans i més ben capitalitzades. De fet va ser el primer moviment important d’una tendència, ben poc liberal i poc adequada de cara als consumidors, consistent en reduir les ofertes bancàries espanyoles a tres i crear així un autèntic oligopoli. S’afirma que en aquest sector la dimensió resulta un tema cabdal. Les concentracions tenen com a finalitat la reducció de costos, el disposar d’una major musculatura operativa per expandir-se comercialment, així com també millorar els ratis d’eficiència i de solvència. Les grans xifres, però, amaguen que s’ha produït una acceleració cap a un model de banca que muda de manera ràpida cap al model online en el que l’atenció al client ha esdevingut una motivació clarament secundària. Es tanquen oficines no només per evitar duplicitats producte de la fusió, sinó perquè “l’oficina”, que havia estat el cor comercial d’aquest negoci i un marc on atendre i satisfer els ciutadans, es considera obsolet en el món digital i una opció massa costosa. La lògica és la d’uns accionistes que no esperen que es doni un bon servei, sinó que s’aprimin els costos i augmentin els repartiments de dividends i millori la cotització borsària de la companyia.

Los bancos mueven ficha mientras la ciudadanía observa atenta sus  inquietantes movimientos y las decisiones al respecto del Gobierno Los  bancos mueven ficha mientras la ciudadanía observa atenta sus inquietantes  movimientos y

De fet, aquesta reducció de costos -uns 770 milions anuals, calculen- és doctrina general a tot el sector i no fa sinó augmentar des del 2008, que va ser quan es va arribar al màxim històric d’ocupació en aquest sector. S’han retallat des d’aleshores les plantilles en 94.000 persones -un 35% de la seva totalitat-, i es calcula que en les operacions que hi ha ara en marxa com la de CaixaBank, acabaran per reduir l’ocupació en 17.000 persones més. De manera concreta, el BBVA ja ha anunciat un ERE que afectarà a 3.800 empleats. La perversió del sistema el simbolitza el fet que, quan aquestes reduccions s’anuncien, el rebot de l’entitat a la borsa és clarament a l’alça. L’escenificació més clara de l’esperit del capitalisme de que el guany d’uns, descansa sobre la pèrdua de molts d’altres. Per tal d’evitar els possibles efectes reputacionals negatius, els anuncis de reducció de plantilla sempre van vinculats al fet que s’incentivaran les baixes voluntàries, que es compensaran les jubilacions anticipades o bé que s’ajudarà als acomiadats a trobar una recol·locació. Bones paraules que pretenen amagar que els “descontractats” engruixiran abans d’hora les cohorts que depenen d’unes ja molt debilitades arques del sistema de pensions i que, de fet, aquesta estratègia de contracció la pagarem entre tots. Aquest és un sector que, tradicionalment, coneix bé l’art de socialitzar les pèrdues que genera i privatitzar els beneficis que assoleix. Un sistema bancari que cada vegada és més eteri i centrat en el negoci de la gestió de plans d’estalvi i fons de pensions, més que no pas en atendre a les petites empreses o bé a les persones. Que aquesta evolució amb components tan perversos i derivades clarament negatives la fomenti el regulador en lloc de frenar-la o dificultar-la és un xic sorprenent. I això resulta especialment destacable a CaixaBank, entitat la qual, encara a dia d’avui, el 14% del seu capital és públic. Hi ha mala fama que es guanya a pols. No és lluny el dia en que el sistema bancari actual es dinamitarà del tot amb l’oferta de serveis financers per part de les grans plataformes digitals. Una mudança lògica per part de les generacions més joves. Aleshores, ningú plorarà per la desaparició de marques que no s’han guanyat cap reputació.

AstraZeneca com a exemple

No em disposo pas a entrar en la concorreguda opinàtica sobre els valors i defectes de les diverses vacunes, els seus possibles efectes secundaris i, encara menys, a qüestionar cap decisió sobre les opcions preses per les autoritats sanitàries sobre com implementen el procés de vacunació. No hi entenc res, ni ho pretenc. En el tema de la pandèmia segueixo de manera estricte el que van establint les autoritats. Crec que són moments per a una certa disciplina social. No m’interessen els que van de “llestos” i encara menys els negacionistes, tampoc els que veuen en tot plegat conspiracions i, sovint, em cansen tants viròlegs de capçalera dels que tiben reiteradament els programes informatius. Sento dir-ho, sobre aquesta qüestió sobra molta informació. Un exemple de llibre del que es coneix ara com infoxicació. Massa soroll que no fa sinó generar intranquil·litat i que, qui més qui menys, es cregui amb el dret de tenir idees pròpies sobre el tema. La ignorància acostuma a ser molt atrevida.

M’interessa, això sí, el paper de les indústries farmacèutiques en aquest tema. Se’ns dubte crucials per generar diverses vacunes en relativament poc temps, però molt condicionades per l’immens negoci que genera un producte en una demanda tan sobtada i d’una dimensió tan ingent. Lògicament, hi ha una inversió que han de recuperar i diguem que es poden entendre unes expectatives raonables de benefici. El problema és que la concepció del que és “raonable” no s’entén de la mateixa manera si ets al costat del receptor o bé del pagador. Sembla que la Unió Europea no ha fet un paper massa galdós en tot això. Havia de centralitzar les compres a les farmacèutiques intentant evitar una subhasta sobre qui pagava més que ens hauria sortit molt cara, però la seva ineficiència ha portat que cada país –a Espanya fins i tot cada comunitat autònoma- fes la guerra pel seu compte i volés  evidenciar un grau de punyeteria del que, teòricament, estaven faltats els altres. El desori ha estat notable i qui ha sortit guanyant són els operadors. En aquesta guerra, les informacions sobre la fiabilitat de les vacunes ha format part de la confrontació i s’han barrejat informacions mèdiques amb interessos comercials i geopolítics. I així, amb poca base científica, la gent comenta quina modalitat de vacuna vol o no vol. Un disbarat.

6 claves para que la vacuna contra la COVID-19 sea igual y justa para todos  | MSF México/América Central

AstraZeneca serveix d’exemple, no sobre la major o menor bondat com a tractament, sinó sobre la perversió d’un sistema de patents que dificulta la fabricació de medicaments en moments de pressa, així com un encariment injustificat dels preus. També la dificultat per establir qui té o hauria de tenir la propietat d’allò creat. Perquè, en general, molts dels productes farmacèutics descansen sobre una investigació que ha estat sufragada amb fons públics. En el cas d’aquesta vacuna també coneguda per Oxford, i com explica el diari britànic The Guardian, dels 120 milions d’euros invertits, 45 milions els ha aportat el Govern britànic, 30 milions la Comissió Europea i bona part de la resta procedien d’entitats també finançades amb fons públics (universitats, centres de recerca, fundacions…). El resultat és que l’empresa farmacèutica només hi ha aportat el 3% dels costos d’investigació que han fet possible la vacuna. Ara se’n diu propietària. No és aquest un cas excepcional. Una evidència de que el finançament públic és crucial en els fàrmacs contra el coronavirus, però posa en dubte els drets comercials de les empreses privades comercialitzadores i dona tota la raó a aquelles personalitat mundials que han demanat, atenent al moment que vivim, l’alliberament almenys temporal d’aquestes patents. Que es faci negoci a costa de la inversió pública sembla poc justificat.

En una magnífic llibre –El Estado emprendedor-, la economista italiana Mariana Mazzucato va explicar ja fa uns anys com bona part no només de la recerca farmacèutica, sinó de la tecnologia disruptiva generada en l’entorn de Silicon Valley era producte, fonamentalment, de la recerca bàsica que es feia amb programes públics, la qual era després hàbilment rendibilitzada per emprenedors privats en forma de sofisticats i bonics enginys. Això val pel algoritme de cerca de Google de tant renom, el Page Rank, com per bona part de la tecnologia que conté l’smartphone d’Apple. Uns beneficiaris els quals després excel·leixen en l’art d’evadir impostos i no respondre a les seves obligacions fiscals. En aquestes situacions, l’Estat a més d’emprenedor sembla comportar-se de manera ingènua i fa fer a la societat el paper de la trista figura.

Acte. Balanç de la situació política a Catalunya

Diàleg amb la periodista Olga Villa sobre el meu llibre Populismo y relato independentista en Cataluña, y que va organitzar Federalistes d’Esquerra de las comarques del Penedès-Garraf el dia 14 de abril de 2021.



Twitter com a camp de batalla

Cada vegada més es posa en dubte que Twitter sigui un espai saludable on mantenir diàleg i interacció. Aquests dies han anunciat la seva renúncia a aquesta xarxa social l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau o bé la periodista Cristina Fallarás. S’han cansat de rebre insults, desqualificacions i amenaces. D’una selva on més que diàleg hi ha una munió de gregaris disposats a ensorrar l’adversari o de gran quantitat de comptes falsos destinats a crear una esbiaixada noció de la realitat, més que no pas a reflectir-ne la pluralitat. Però encara que tot això s’hagi accentuat, probablement el seu error va ser pensar que Twitter era una plaça pública, un lloc de reflexió o de raonament. Sempre ha estat una arma, un mecanisme d’activació i de mobilització, i no pas de diàleg a més de, com totes les xarxes socials, un gran negoci fet amb l’apropiació de les nostres dades.

Twitter serveix per substituir el pensament elaborat per la reacció irada i explosiva, en una mena d’escombriaire de les nostres opinions. Lloc de linxaments, reforçament del propi criteri i la demagògia desmesurada. Una pura ficció de debat i de fals accés a bona informació. Totes les xarxes socials, a banda d’una naturalesa que fomenta la intervenció agressiva i la irresponsabilitat en els comentaris, tenen també un aspecte molt accentuat de configuració d’efecte-túnel, és a dir, d’instal·lar-nos en una bombolla segons la qual acabem només relacionant-nos amb gent amb la que tenim un accentuat sentit de comunitat i justament per no ser expulsats del “grup” apostem per expressar opinions i intervencions que es troben plenament identificades dins el marc conceptual amb el conglomerat de relacions que tenim establertes. A les xarxes l’actitud dominant tendeix a dos comportaments que es manifesten en paral·lel: comentaris negatius i sovint ofensius contra tot allò i aquells que no formen part de la tribu, i d’altra banda suport sense fissures a la pròpia congregació. Es produeix un incisiu sentit de la identitat grupal, i difícilment es canvia d’opinió i de grup. No es confronten idees, raons, sinó sentits de pertinença.

La ira y el enfado, las emociones con más influencia en las redes sociales  | BBVA

El politòleg Ivan Krastev posa en dubte el caràcter democratitzador de el món digital, i aposta més aviat per la seva funció degradadora ja que es van tancant els espais en què contraposar opinions, amb el que això implica de transigir, cedir, compartir i pactar. En les trobades reals, tot i grans discrepàncies, l’aspecte humà implica l’assumpció d’un cert grau de compromís i de transacció, de diàleg. A Twitter practiquem una relació basada en el monòleg continu, sovint de manera simultània i, en el millor dels casos, successiva. El que ens arriba només reforça la nostra opinió. No hi ha matisos ni possibilitat de mudar de parer. Per canviar d’opinió es requereix prèviament canviar de grup. El món dels hiperconnectats és, en el fons, un món de gregaris. Twitter i les xarxes socials no reforcen la democràcia, ja que no hi ha diàleg ni tan sols el contrast d’opinions contraposades o simplement dispars. La democràcia seria la gestió de les diferències, dels interessos i les opinions antagòniques, no un espai per establir un discurs hegemònic que pretén esdevenir unànime. En la democràcia hi ha d’haver dissidència; en el món digital només enemics a combatre i condemnar. El linxament digital és la màxima expressió de l’activisme a les xarxes. La batalla per establir una hegemonia cultural.

La perversió intrínseca de Twitter, és que totes les opinions valen el mateix, justament perquè són això, opinions. Es tingui o no criteri sobre un determinat tema, es produeix un igualament, per baix. Es creuen i s’entrecreuen missatges com a armes llancívoles, però sense cap possibilitat real de comunicació entre si. Quan van sorgir, es van considerar les xarxes socials com el nou paradigma de la democràcia, la participació i la cultura lliure. En realitat, és un submón de monòlegs histèrics la finalitat dels quals és crear la falsa sensació que estem inclosos i participem. En el fons, a qui ens dirigim principalment és a nosaltres mateixos. La fúria i el ressentiment acostumen acompanyar les actituds dominants a la xarxa. Una multitud que s’expressa en conjunt, però que viu en soledat. L’agitador digital tecleja animosament, però en general ho fa com a substitutiu de l’actuar. S’imposa un “ni oblit ni perdó” que persegueix tota la vida als estigmatitzats i que deixa temporalment satisfets a uns assetjadors que requereixen ràpidament d’un nou enemic a combatre.

Fer les coses bé, ja no és suficient

La consciència sobre els temes mediambientals ha augmentat molt. L’escalfament global del que ja es noten els seus efectes de manera bastant evident és generalment conegut i font de preocupació d’una bona part de la societat. La necessitat de mudar cap a energies renovables sembla també bastant  assumit i forma part ja de la nostra tria a l’hora de comprar vehicles o bé decidir com escalfem casa nostra. La publicitat ja sol ja contemplar els valors associats a la sostenibilitat a l’hora de condicionar les nostres opcions de compra, mentre els joves estudien el Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) en els centres educatius. Fins i tot algunes de les majors fortunes del món, com és el cas de de Bill Gates, inverteixen gran quantitat de recursos en innovadores i sofisticades tecnologies que contribueixin a reparar a menys una part del mal infringit al planeta. Es parla ara d’injectar carbonat de calci a l’atmosfera perquè eviti la progressió de l’escalfament i, diuen, atenuar la quantitat de llum solar que ens arriba.

Ha costat molt arribar fins a assumir que estàvem en una deriva destructiva que calia aturar, han estat necessàries moltes evidències, perquè el tema dels límits mediambientals del planeta s’assumís com una dada objectiva i no com un mite, com una invenció d’ecologistes i altres malastrucs de tota mena. Ara els rics i poderosos també semblen estar preocupats. El problema de fons, és que la nostra societat i la nostra economia s’han sustentat durant l’època industrial sobre el mite que la tecnologia ens permetria de manera progressiva dominar la natura i posar-la al nostre servei. El desenvolupisme, el creixement econòmic continu ha estat la filosofia que ha mobilitzat esquerres i dretes des de la revolució industrial. La superioritat que es creia inqüestionable de la condició humana no ens feia plantejar la possibilitat d’interactuar i conviure harmònicament amb la natura, sinó de subjugar-la i dominar-la com si les seves possibilitats i la seva capacitat de regeneració fossin infinites. La externalitats de les nostres activitats econòmiques, mediambientals i d’altres tipus, no s’han començat a comptabilitzar fins fa relativament poc temps. El nostre sistema econòmic i productiu, en nom d’arribar a la suficiència productiva, s’ha basat en tecnologies sobre les quals no controlàvem la totalitat, de vegades ni tan sols una petita part dels seus efectes. Per al funcionament del sistema, per no caure en la sobreproducció, s’ha estimulat el consum a nivells irracionals, convertint del malbaratament en la cultura i en els hàbits dominants. Hem construït una societat en que es viu sobre una quantitat ingent de residus, incapaços ja de fagocitar-los, pel nostre induït consum desmesurat i el desig per posseir la versió més o menys nova de les coses. No és només un problema d’actitud i de cultura personal, el malbaratament i la generació de residus és la base sobre la qual se sosté el sistema econòmic i social. 

🌎 Contaminación atmosférica: qué es y cómo podemos evitarla

El dubte radica en si la consciència actual i la predisposició a “fer les coses bé” de l’actualitat, és suficient. La resposta és que probablement no ho és. Pretendre la sostenibilitat mediambiental, però també econòmica i social, resulta absolutament descabellat si volem mantenir un sistema econòmic fonamentat en el creixement continuat, que associem el progrés i el desenvolupament desitjables amb l’augment permanent del PIB. Som addictes al creixement i això resulta del tot incompatible amb respectar els límits mediambientals o bé en fer possible un grau de benestar raonable pel conjunt de la població. En la lògica actual, l’únic antídot per la desocupació permanent és més creixement i més endeutament. Un cercle aparentment virtuós que esdevé un cercle infernal. Per passar de l’economia del malbaratament a una economia circular, cal imaginar una prosperitat sense creixement, una societat “d’abundància frugal”. Una economia intensament productiva requereix que fem del consum el nostre estil de vida. Com ha plantejat de manera concloent el teòric del decreixement Serge Latouche, pensar que aconseguirem establir una compatibilitat entre el sistema industrial productivista i els equilibris naturals recolzant-nos només en les innovacions tecnològiques o recorrent a senzills correctius en les inversions, sense esforç, sense dolor i, a més, enriquint-se, és un mite. Aviat no hi haurà ja elecció i haurem de reduir la nostra petjada de carboni i organitzar el racionament en l’extracció dels recursos no renovables. Cal mudar d’una economia actual on si no es creix es bloqueja, a una economia dissenyada per mantenir-se estable sense creixement. No és incorporant tecnologia i bones intencions a un model obsolet com redreçarem les coses. Es tractaria de situar-nos en un nou paradigma, en pensar diferent.

L’espectacle continuarà

Catalunya no té Govern, però té i tindrà dosis enormes d’escenificació. Fa anys que estem sense qui ens governi, cosa força evident en els temps de pandèmia que hem viscut, i no sembla que l’excepcionalitat del país apressi a ningú. Els aprenents de bruixot diuen que l’important és controlar els “tempos” polítics, no precipitar-se. No importa el temps, les urgències, ni les mesures polítiques que no poden esperar. Els trens van passant per a desesperació d’una societat que, quan va a votar, prefereix fer una afirmació d’identitat més que no pas una aposta per algú que li pugui resoldre les coses, o almenys intentar-ho. La política ja fa temps que no està en mans de polítics, sinó de guionistes que fan servir actors per explicar-nos històries que ens emocionin.

Pere Aragonès ha estat derrotat per segona vegada. És la història d’una humiliació anunciada. En part una vendetta entre enemics íntims, però sobretot la posada en evidència que el domini de la situació està en mans de Waterloo i de la seva secció de l’interior. Sembla que tothom ho ha entès, menys Esquerra Republicana, convençut aquest partit que si està disposat a prendre’s tot l’oli de ricí que faci falta, al final es farà amb el poder. La Presidència tot s’ho val. El que no semblen captar és que, quan els hi entreguin nominalment la vara de comandament, aquesta estarà buida de contingut, sense cap credibilitat i amb un president emmanillat. Un cop més, un vicari. ERC tindrà nominalment la presidència, però no obtindrà ni el poder ni els deixaran governar. Aquest és el marc fixat per JuntsxCat. Laura Borràs exercirà, com ja ho fa, de evident mestressa del negociat barceloní, mentre l’estratègia i el predomini institucional i polític és trasllada a un quimèric Consell per la República que, tema menor es veu, no ha elegit ningú. Entremig, els republicans hauran hagut d’entregar la seva estratègia política a Madrid i Brussel·les que es posarà al servei del conflicte obert i continuat amb l’Estat que vol Carles Puigdemont.

Los memes del 'ball de la república'

Suposo que qui ha dissenyat l’estratègia d’ERC es deu considerar una llumenera, però en realitat sembla exercir d’enemic. Quan la darrera setmana de la campanya electoral van voler tancar ostentosament la porta a un pacte d’esquerres amb el PSC i els Comuns, des del local de campanya de Junts van brindar amb cava. Acabaven de fer als republicans presoners de la seva estratègia, havien entrat en el seu marc polític i mental. Es tancaven a qualsevol altra possibilitat o alternativa que és, al cap i a la fi, el que els hauria fet forts en la negociació. El menyspreu expressat cap a Salvador Illa, ben ostentós i desagradable perquè ningú dins el món independentista els podés acusar de possibles “traïdors”, va resultar un evident tret al peu, una autolimitació que avui paguen cara, tot i que més ho sufraga és la societat catalana que hauria tingut una oportunitat de sortir d’una divisió de blocs que l’ofega. Aposta conservadora i aparentment poc arriscada: continuar amb l’estratègia irredemptista. Per dissimular que entre esquerra o dreta, havia fet aquesta darrera opció, van creure que calia abraçar-se el més fort possible amb la CUP fet que, al seu entendre, forçaria a Junts a entregar-se fàcilment a un pacte.  Vist des de fora, no sembla una gran idea que per convèncer a un partit liberal-conservador t’hi presentis amb un acord programàtic amb un partit que es defineix a ell mateix com a “anti-sistema” (una cosa ben estranya aquesta, si s’analitza la sociologia i localització del seu vot). L’argument per allargar l’agonia política els havia estat servit amb safata a aquells que tenen tot el temps del món i cap ganes de que Catalunya tingui un govern efectiu i encara menys convencional.

Probablement al final, apurant els temps, hi haurà alguna mena de pacte que pot resultar força vergonyant per ERC. JuntsxCat pot tenir la temptació de forçar noves eleccions, però fins i tot el molt activable electorat independentista sembla mostrar signes de cansament com ho expressen els vuit-cents mil vots menys obtinguts a la darrera cita. La demoscòpia els hi desaconsellarà. Probablement tindrem Govern, però altra cosa serà que pugui governar en un clima amb tantes malvolences i comptes pendents. De fet, però, en la política actual ja no va d’això sinó d’ocupar l’espai per poder actuar. Serà com anar al teatre amb uns quants escenaris oberts al mateix temps i a la mateixa sala. Per alguns, la perspectiva deu resultar emocionant, per altres, pur avorriment d’una obres ja molt vista.

Presentació La manada digital. Vic

Acte de presentació del llibre La manada digital al Club de Premsa de El9Nou el dia 26 de març. Diàleg amb la periodista Txell Vilamala i l’historiador Emili Bayón

https://el9nou.cat/video/presentacio-de-la-manada-digital-de-josep-burgaya/

Aval

Definitivament, a la gent ens agrada ser enganyats. En política, donem per bones propostes que sabem que no es compliran i ens adherim al primer “galtes” que sap connectar amb els nostres malestars tot prometent-nos la redenció encara que s’intueixi que és poc més que un decorat de cartró-pedra. No sé ben bé perquè, la figura del estafador ens atrau, ens acaba per resultar simpàtica i li comprem el relat entabanador encara que tot apunti que és pura bijuteria. Tant hi fa, ens volem creure la història que se’ns explica encara que sigui poc més que paper mullat embolcallat amb purpurina. No parlo ara de política, almenys no d’aquesta en el sentit literal del terme. Em ve al cap aquesta reflexió arrel de l’assalt al Futbol Club Barcelona que han perpetrat Joan Laporta i els seus, tot sigui dit, per mitjà d’unes eleccions i, hi ha que diria, de forma completament democràtica. Des del primer dia que va anunciar que volia repetir, ha comptat amb molts mitjans per fer soroll i projectar-se, amb el suport incondicional i acrític de bona part del periodisme esportiu, tot practicant una exitosa estratègia comunicativa digne de qualsevol dels moviments populistes que campen per Europa. Ha obviat, i ningú li ha fet retret, del seu historial al club amb malbarataments ostentosos de nou ric, ús de jets privats, els negocis particulars amb la filla del dictador d’Uzbekistan utilitzant jugadors de l’equip, moviments de diners amb fitxatges difícils d’explicar o, també, l’ensorrament del Reus Esportiu. Ha sabut connectar amb la tendència a la melancolia del afeccionat blaugrana abstret encara amb “el millor Barça de la història” que s’associa a l’època de Laporta i de Guardiola. Es podria recordar, però que ningú ho vulgui, que aquells èxits tenen a veure amb una generació irrepetible de jugadors amb gran talent i que l’opció Guardiola va ser la tercera després que diguessin que NO apostes prevalents com la de José Mourinho.

Noticias sobre joan laporta Página: 0 - elEconomista.es

Amb Laporta i el seu seguici, el soci barcelonista, més aviat conservador i d’una certa edat que podria fer pensar erròniament que seria més donat a la prudència, s’assegura molta sobreactuació, declaracions testosteróniques, un pujat to patriòtic i una gestió econòmica que, probablement, acabarà entre malament i molt malament. L’adult del grup en aquests temes, Jaume Giró, ha plegat abans de començar i el que el substitueix és un ric nou que ha decidit “comprar-se” el càrrec fent una aportació a l’aval que necessitava Laporta. Molt tranquil·litzador. I és que el tema de com s’ha portat la qüestió del preceptiu aval de la nova Junta directiva hauria d’haver encès les alarmes fins i tot dels més conformistes i ja no diguem d’un periodisme esportiu que continua sense dir res, en un acte de complicitat que justament no els correspondria. Segons la llei de l’esport, les directives han d’aportar en els clubs esportius avals per valor del 15% del pressupost. En aquest cas 125 milions d’euros. Sorprèn que la nit de la victòria no el tinguessin ni tan sols emparaulat. Van creure que, en cas de guanyar, algú el posaria i, sobretot, convertirien en un problema del club una cosa que li corresponia a Laporta i els seus. El Banc de Sabadell, previngut, només hi va posar 30 milions i encara amb els consegüents contravals pertinents amb el patrimoni dels membres de la Junta. És aquí on apareixen avalistes de darrera hora que actuen com si compressin participacions d’una societat que és diu “Barça”, exigint no contrapartides dels avalats, sinó del club el qual a més pagarà els interessos pertinents d’aquesta aportació tan “desinteressada”. Jaume Roures, ja sabem com s’ho cobrarà. D’aquí a no gaire se li entregaran els drets televisius i suposo que, com a fet a França, senzillament no els pagarà. Tot això en un club en hores baixes: 1.100 milions de deute, 850 milions d’ells a curt termini, un fons de maniobra negatiu de 700 milions i el camp de joc per rehabilitar o fer de nou, a més d’haver de renovar una plantilla de valor molt deteriorat. A 30 de juny, les xifres seran de fallida i algú podria instar el concurs de creditors. Llavors és quan apareixerà algun fons d’inversió salvador, que probablement ja està connectat i treballant en el tema, i s’acabarà com una societat anònima. Ningú se’n recordarà ja del “soci”, com deia sempre l’ex-president Núñez. Com que és un tema passional, l’afecció futbolística ho aguantarà tot i com serà que no es trobi la manera de culpar els de fora. Potser ens ho mereixem. Hem fet tot el possible perquè ens prenguin el pèl i se’ns en riguin a la cara. Amb aquestes apostes que fem, què pot sortir malament?

La manada digital. Entrevista a El9TV

Entrevista del periodista Jordi Vilarrodà, emesa el 23 de març de 2021, al programa Quatre Paraules.

https://el9nou.cat/video/josep-burgaya-2/