Temps de confusió

El postliberalisme s’imposa com a actitud i pensament en molts moviments polítics, alguns dels quals, especialment a l’Est d’Europa, han aconseguit fer-se amb el poder i constituir el que l’hongarès Orban anomena estats il·liberals. Es manté la terminologia i les formes de l’Estat de dret, però que subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Especialment, es perverteix la divisió de poders, sotmetent, o intentant-ho el poder executiu als poders legislatiu i judicial i a generar una dinàmica polaritzadora que acaba amb la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una tendència a l’unanimisme forçat a partir de tots els instruments en mans de l’Estat i, molt especialment, a un ús especialment pervers de les possibilitats enquadradores de l’instrumental digital. 

Precisament, la Rússia de Putin representa un model d’autoritarisme democràtic. Un sistema autocràtic constituït mitjançant eleccions, però on no impera l’Estat de dret. Com posa de manifest amb l’agressió a Ucraïna, cap respecte pels valors inherents al predomini de la llibertat. Rússia, de fet, no té una tradició ni una cultura liberal a què atenir-se. Va passar del tsarisme al comunisme, sense un període burgès i de democràcia parlamentària. La seva realitat actual té poc a veure amb la recuperació i refugi en els valors tradicionals del país. A la caiguda del model soviètic, van prendre el control econòmic i polític els oligarques i els “llestos” de l’antic règim que van saber ressituar-se a temps, com fou el cas de Putin. El seu menyspreu per les normes i la cultura democràtiques és absolut. Combinen els termes de la democràcia liberal amb una sobredosi de nacionalisme i un imaginari de reconstrucció del gran imperi passat.

La veritat és que tota societat, per tenir un mínim de cohesió, requereix elements d’adscripció. Conceptes de “ciutadania” o bé de “civisme” són crucials a les societats democràtiques madures, però s’han evidenciat com a massa abstractes. Cal conformar un “nosaltres” que requereix aspectes emocionals de vinculació, però l’important és que aquests tinguin prou laïcitat perquè no esdevinguin formes d’identitat nacional supremacista, irracional i excloent. Les societats actuals són multiculturals o senzillament no són. Però la veritat, és que les polítiques de la multiculturalitat tendeixen a generar una dispersió en “identitats menors” radicalitzades. 

El populisme en la seva versió dretana, o de nova extrema dreta, pretén retornar a la vella fórmula de la sobirania estatal, amb fronteres precises i delimitades, homogeneïtat cultural interna i valors tradicionals davant de la nova diversitat defensada des del progressisme. Resulta força paradoxal, el fet que aquesta dreta pretengui refer la cohesió i els vincles de proximitat que la globalització, que tan festivament va defensar, ha creat. Al davant, l’esquerra transmutada en identitària i ja no de classe, impulsa lluites socials específiques sense un projecte d’emancipació econòmic i polític global, com si el futur es posés en mans de l’adoració de petits déus particulars erigits o cooptats a l’extens mercat de la diversitat. Ja no hi ha una noció de ciutadania única o de comunitat nacional específica, sinó una infinitat de grups tribals que s’arroguen el dret a la primacia de les seves preocupacions i a condicionar el conjunt social. Aquí, la importància de l’enemic és especialment clau.

En aquesta “gran confusió”, en paraules del politòleg francès Philippe Cocuff, és l’extrema dreta qui es mou amb avantatge. Utilitza un llenguatge provocatiu, ridiculitza les preocupacions sectorials dels grups progressistes i transmet una situació de caos. De fet, és aquesta dreta extrema i desacomplexada la que actua com a rebel davant la correcció política i la facilitat per ofendre’s de la societat progressista. A França, Itàlia o Espanya, és la nova dreta populista la que marca l’agenda política i estableix els temes de debat públic. La reacció com a ressort de l’esquerra benpensant no fa sinó multiplicar l’efecte dels seus missatges i el somriure entre cínic i burleta de la seva nova i àmplia base social. Les ideologies tradicionals que ens resultaven fàcils d’ubicar ara ja no es mouen amb les lògiques antigues. De fet, els vincles capritxosos i caòtics que s’estableixen entre identitats i ideologies genera híbrids sovint incomprensibles i aparentment contradictoris. Moralisme estricte en grups d’esquerra i l’extrema dreta llegint a Gramsci o Lenin.

Guerra

Finalment la Rússia de Putin ha acabat per portar a terme allò amb el que va anar amenaçant durant temps i que un cert sentit de la cordura i de les proporcions ens feia creure que no succeiria. Una guerra de tipus antic, de quan les coses passaven en blanc i negre, però que és retransmesa en directe i que no sé si som prou conscients que té lloc al cor d’Europa i les conseqüències de la qual encara no ens podem ni imaginar. Efectes profunds i a llarg termini. La guerra són cossos d’exèrcit, armament, però sobretot persones a les que se’ls destrossa la vida, que se’ls ha condemnat a viure espantats i en l’horror. Com és possible que la decisió d’un autòcrata pugui causar tant i tant dolor en tanta gent, tanta destrucció inútil? Quan comença una guerra hi ha poc a dir, les paraules perden tot sentit. Tot sembla sobrer i ridícul. Els nostres problemes polítics i les nostres cuites quotidianes perden significació i fins i tot seriositat. Quin interès poden tenir les bronques internes del Partit Popular o bé les disputes de pati de col·legi entre faccions independentistes? La guerra que ha declarat Putin a Ucraïna ens recorda la dimensió de crueltat que pot prendre la vida, especialment quan s’enfoca molt malament. I no és només el sofriment que visualitzem i que obté el primer pla. Sobretot es posa en relleu la importància de la llibertat i la seguretat conculcada en nom de ves a saber quins deliris imperials o pulsions per excés de testosterona.

No hi ha mai raons que justifiquin el camí de la guerra. No n’hi ha de acreditades o bé de justes. Encara menys existeix cap dret ni raó que faci acceptable atacar els altres, no respectar la seva sobirania. En el fons, el que estem vivint, més que una guerra entre dos països confrontats és una agressió brutal d’uns cap a uns altres. Una demostració de desmesura. Si Rússia tenia alguna raó a esgrimir en relació a l’alineament de Ucraïna amb el bloc militar occidental de l’OTAN, l’ha perduda de manera absoluta amb una brutalitat injustificable. La desigualtat de forces és tal, de 1 a 10, que es converteix en l’abús del que se sap extremadament fort respecte d’aquell que és feble de manera molt evident. No pot ser honrós de cap manera, suposant que en la pràctica de la violència fos possible l’existència de codis d’honor a respectar. Ucraïna i Rússia han tingut històricament una llarga i a vegades no prou confortable relació. No responen a perfils de comunitats homogènies cap d’elles doncs hi ha múltiples ètnies, religions, llengües i cultures. Tenen molt en comú, però el que ha fet Putin amb el seu atropellament i l’intent d’humiliar els ucraïnesos és crear justament separacions i odis que poden durar segles. Hi ha coses que no s’obliden i, el que es pitjor, generen cohesions identitaries i filiacions nacionalistes que no acostumen a portar res de bo. A Ucraïna allò “rus” i allò específicament “ucraïnès” han conviscut fins ara sense gaires problemes, precisament perquè són una mixtura, un híbrid de moltes coses. Difícilment després d’aquesta agressió, això sigui mai més així. Hi ha ferides que s’allargassen exageradament en el temps i creen diferències insalvables.

El problema principal a hores d’ara, a banda de copsar el grau de fredor y psicopatia de Putin com el veure fins on vol portar les coses, és la sortida de tot plegat. Tot i la complexitat, el més difícil no és desplegar els exèrcits, sinó el seu replegament una vegada han sortit dels quarters. No per qüestions tècniques, sinó per imperatius geopolítics i de la mateixa dinàmica interna de Rússia. Putin no té marxa enrere. Ha cremat les naus i només li serveix una victòria, encara que ja no pot ser ràpida, aclaparadora i definitiva com pretenia. Europa i tot el món occidental ja no es poden permetre pegats i estan moralment obligats a mantenir l’aïllament de Rússia tant en termes econòmics com polítics. S’hi juguen conceptes que estan en el moll de l’os de la nostra cultura i visió del món: llibertat, sobirania, Estat de dret, seguretat, respecte, valors democràtics… La resposta interna dels russos a Putin ajudaria molt a desfer aquesta situació, alhora que permetria distingir la ciutadania d’un país magnífic amb la dels seus nefastos dirigents. El clima de repressió interna, però, ho farà molt difícil.

Enemics íntims

La política com a espectacle a viscut un dels seus grans episodis la darrera setmana. El Partit Popular ha escenificat una mena de tragèdia grega on hi ha hagut de tot: fets imprevisibles, espectacle, girs continuats de guió, efectes sorpresa, crims passionals, evidencies de corrupció, traïcions, gelosies, desercions, misèries humanes… Tot plegat ha semblat un programa dels que fa Mediaset per entretenir on només ens calien dosis importants de crispetes. Però més enllà de la lectura frívola que es pot fer de tot plegat, el que és preocupant és el deteriorament de la política que s’escenifica de manera descarnada. Com es pot creure en alguna cosa després del catàleg de baixes passions en estat pur que ens han exhibit? Pablo Casado sempre ha estat un líder feble, un trepa de manual amb formació dubtosa que va saber aprofitar el 2018 els odis íntims de Soraya Sáez de Santamaría i Dolores de Cospedal. Ara mor políticament de manera similar. Ningú preveia, però, que seria tan maldestre en la gestió d’aquesta crisi. Ja fa temps que les forces vives del conservadorisme, tant les econòmiques com les mediàtiques, el donen més que amortitzat per incapaç. Tenen pressa per recuperar hegemonia i poder i els costa d’imaginar-lo com a President de Govern.

La estudiada embranzida d’Ayuso ha estat una escenificació trumpista ben preparada. Atacar com a millor defensa, estratègia victimista, emocionalitat, veritats alternatives i una versió pròpia de l’atac per les hordes al Capitoli en forma d’assalt “popular” al carrer Gènova. Casado no era conscient d’haver construït amb l’amiga Ayuso un monstre d’ambicions immenses i imparables. No va mesurar que les amistats d’avui poden ser els pitjors contrincants del demà. Mentre Casado ha escenificat en aquests temps una estratègia erràtica entre la moderació i la dreta més dura com s’ha vista a la recent campanya autonòmica de Castella-Lleó, Díaz Ayuso tothom sap que és ja una heroïna de la dreta més desacomplexada, simbolitzant el llibertarisme reaccionari tan en voga arreu. De tota manera i atenent-nos als fets de la darrera setmana, és força eloqüent que el que era una denúncia per possible corrupció acaba amb la destitució del denunciant i no pas demanant explicacions i responsabilitats a una denunciada no només amb forces evidències de veracitat, sinó que sobre ha tingut la barra de reconèixer els fets de manera xulesca. La bandera de regeneració d’un Partit Popular tant malmès per la corrupció que havia enarborat Casado, va acabar trepitjada amb el plebiscit dels adeptes de dissabte passat a les portes del carrer Gènova. La fe i la devoció en els lideratges populistes no accepta cap ombra de dubte ni sospita. Els familiars beneficiats o aprofitats no resulten més que un tema menor, pura obsessió estètica de la cultura d’esquerres.

Però més enllà d’odis personals i del factor humà d’aquesta crisi, hi ha opcions profundes de posicionament i de continguts polítics per las que decantar-se que necessitaran més coses que dimissions o congressos extraordinaris. Sobretot, quina és l’estratègia política del conservadorisme espanyol i com afronta el repte de l’aparició més enllà de les seves sigles d’una dreta extrema amb fort atractiu electoral en les circumstàncies actuals. No és el mateix optar per un liberal-conservadorisme de tipus alemany, moderat, inqüestionablement democràtic i que no fa concessions a la xenofòbia i exclusió de la que és portadora l’extrema dreta; o bé s’adopten les formes i els continguts del populisme trumpista tot pactant i identificant-se amb els postulats de Vox. Aquestes dues cultures conviuen al Partit Popular i amb Pablo Casado van optar per un fracassat camí del mig. A l’electorat l’estimula més Ayuso sens dubte, però no és molt clar que el seu èxit electoral a Madrid sigui exportable a tota Espanya. Una via emocional que els pot portar a ser irrellevants per la seva incapacitat per atraure el votant de centre, com per la impossibilitat de ser homologables entre una dreta d’Europa Occidental que encara sembla tenir molt clar quines són les línies vermelles que, respecte a l’extrema dreta, no es poden travessar. Resoldre aquest dilema resulta fonamental. Com ho és que no hi haurà estabilitat política a Espanya sense un centre-dreta fort i organitzat que a més de ser element d’alternança de govern, deixi d’induir temors a la ciutadania progressista pel fet de no haver perdut del tot aspectes culturals molt rancis, alguns tics autoritaris i rèmores del seu passat franquista.

En favor de la filosofia

El Govern català proposa treure la filosofia com a matèria optativa de la ESO, com ja ho va fer la legislació estatal que serveix de marc. Si la pressió dels acadèmics i la societat no força un canvi de plantejament en la política educativa, aquesta disciplina que ja estava minoritzada en la condició de “optativa”, desapareixerà del currículum formatiu. Només s’oferirà i encara de manera disminuïda, al batxillerat. Són mals temps per aquelles matèries que ajuden a conformar el pensament, a estructurar el raonament i a crear esperits lliures. Més enllà de la filosofia, les humanitats també juguen un paper cada vegada més petit. No són funcionals de manera immediata, doncs no interessen. En els projectes formatius, només va quedant espai per allò merament instrumental, pel que aporta habilitats aplicades i tecnològiques. Aprendre a raonar, a estructurar el coneixement en grans sistemes no es considera ja una cosa rellevant. Això resultava bàsic quan el sistema educatiu tenia com a finalitat primordial la de formar persones lliures que incorporessin potents nocions de ciutadania i bones bases de cultura humanística. En el món ideològic del neoliberalisme i l’ultraindividualisme imperant, s’encarrega al sistema educatiu, en tots els seus nivells, a formar futurs empleats que, a banda d’eines, dominin habilitats en sabers mecanitzats i fragmentats, a més d’haver adquirit una bona capacitat de docilitat i acceptació d’allò establert. Ah, i una forta propensió a competir tota la vida amb els seus semblants.

La filosofia conté el pensament que el nostre món ha anat generant i acumulat enllà de Grècia  al llarg de 2.500 anys. Ens parla de les reflexions que s’han fet i es poden fer sobre l’essència, les propietats, les causes i els efectes de las coses naturals, dels homes i l’univers. Ens explica sistemes de pensar que s’han erigit de manera sistemàtica. No veig que això resulti un tema menor en l’educació dels joves i que no els sigui clau cap al futur. En educació, sembla que apliquem aquella màxima negativa de que convé més, primer, allò que és urgent -dotar d’empleabilitat- del que és important -proporcionar coneixement per a una vida plena-. Hi ha qui argumenta que allò que no farà la filosofia en desaparició a la secundaria ja s’encarregaran de fer-ho les matèries d’ètica. Es com dir, que ni ha prou en fer que aprenguin normes i que no els cal el conèixer el substrat, el pensament, a partir del qual l’ètica i la moral es configuren. A més, aquestes matèries es troben el sistema educatiu en la condició de “mirall” de les assignatures de religió per aquelles famílies que opten per una educació laica. Al final, però, resulta paradoxal i poc defensable que en el sistema escolar tingui major presència la religió que la filosofia. Tota una declaració de principis.

La lògica de la utilitat s’ha anat imposant en el món de l’educació i de la cultura. El coneixement, especialment les darreres dècades, s’ha identificant progressivament amb l’interès econòmic i mercantil, deixant de banda la memòria del passat, les disciplines humanístiques, la filosofia, les llengües clàssiques, la fantasia, l’art o bé el pensament crític. S’ha anat esborrant l’horitzó ampli, civil, que hauria d’inspirar l’activitat humana. El pensador italià Nuccio Ordine, ha escrit sobre un fet que pot semblar paradoxal, com és la gran utilitat dels sabers inútils que, justament, per no produir guanys immediats o beneficis pràctics ens ajuden a dotar de musculatura la nostra capacitat de pensament i a proporcionar-nos un univers moral. Ja fa anys que el dramaturg Eugène Ionesco també alertava que tot allò que és utilitari impedeix la comprensió de l’art i ens incapacita per disposar d’un sentit social i col·lectiu. Ens convindria no perdre la consciència que els sabers humanístics, la literatura com la cultura en general, formen el líquid amniòtic en el que es desenvolupen les pulsions de llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, solidaritat, tolerància, el bé comú o l’esperit democràtic. El gust de viure. Ho deia Ovidi, “per més que t’esforcis en trobar que fer, no hi haurà res més útil que les arts, que no tenen cap utilitat”. A França, Victor Hugo posava en qüestió l’excessiva focalització en allò material i la pèrdua d’importància en el sistema educatiu, ja a la segona meitat del segle XIX, dels continguts humanístics; sobre el perill de que s’il·luminessin les ciutats, però que s’anés imposant la foscor a les ments. Entenia que allò humanístic podia fer de “torxa” per a la comprensió del món i pel desenvolupament de la nostra dimensió ètica.

Parlaments

Les cambres de diputats són les dipositàries de la voluntat popular. Un poder fonamental en l’Estat de Dret la funció del qual rau en el control i la construcció normativa del sistema polític i on, en definitiva, descansa la legitimitat del sistema democràtic. L’àmbit on s’expressa la diversitat i la pluralitat de la societat. Justament el terme que el defineix fa referència a ser un espai de diàleg i de debat, també de confrontació, però al capdavall d’acord i de consens. Una institució que ha de ser respectada i en la que les formes, la representació simbòlica, hi tenen una certa importància. Els representants ostenten la dignitat que els confereix la elecció, però la seva actitud i comportament els ha de fer mereixedors de consideració i respecte per part de la ciutadania. Una certa i necessària teatralització de les funcions, el ritual, no hauria de transmetre la sensació de que és un “mercat de Calaf”. La prioritat hauria de ser legislar al servei del conjunt de la ciutadania. Més enllà de la passió que es pot posar en l’exercici parlamentari, hauria de prevaldre la bona educació, la contenció i evitar espectacles que tendeixin a la comèdia, al sainet, a allò grotesc o, directament, al teatre de l’absurd. “Política és pedagogia” afirmava un reputat polític català de l’època de la Transició.

El Congrés dels Diputats va donar la setmana passada, a costa de la convalidació del decret de la Reforma Laboral, un espectacle gens abellidor. El tema resultava tan crucial en el fons com havia congriat fins a l’extrem una disputa dreta-esquerra ja exageradament polaritzada. Per la majoria governamental es tractava d’aprovar un dels projectes estel·lars de la legislatura. Fer-ho fracassar significava per una dreta hispànica molt extrema posar data de caducitat justament a l’actual cicle polític. En els posicionaments finals, poc importava el contingut de la norma o els seus efectes benefactors pels treballadors. Un tema no menor que es va obviar en la disputa és que el text era el resultat d’un pacte social acordat entre sindicats i patronal que obria la possibilitat de disminuir la precarietat laboral i millorar els salaris tot reduint la temporalitat contractual o a través de la preeminència dels convenis sectorials, equilibrant un xic les forces tan desajustades en els darrers temps  entre el capital i el treball. Uns escenificaven el “no” tot esperant que el resultat fos “sí” per una qüestió de marcar perfil propi o bé per no fer-se la fotografia amb segons qui, tot i que se la van acabar fent amb l’extrema dreta. L’operació extremadament teatral i portada secretament per la dreta de fer fracassar l’aprovació a darrera hora per mitjà de trànsfugues, se’n va anar en orris perquè un diputat del PP es va equivocar de manera reiterada a l’hora d’emetre el vot. Es veu que li passa habitualment. Més que el resultat final i el sentit profund de l’acord, el que ha quedat és el sainet ridícul que es va escenificar.

La sentència de l'1-O, al Parlament britànic: encès i llarg debat sobre  Catalunya

Al Parlament de Catalunya acabem de viure un episodi més de realitat imaginària i paral·lela que fa uns anys ens té força acostumats. Aquesta vegada es tractava de desobeir una ordre d’obligat compliment procedent de la Junta Electoral Central, relativa al desposseïment de la condició com a tal d’un diputat. Una nova ocasió per sobreactuar, tot apel·lant a l’embat contra les lleis i l’Estat, fixant l’incompliment com un objectiu polític crucial. La presidenta Laura Borràs, molt donada a la sobreactuació, afirmava de manera engolada que no pensava acatar-ho de cap manera i deia estar disposada a tancar el Parlament. Un fet aquest del que es va desdir, potser perquè algú li devia fer veure que això només es fa a les repúbliques bananeres o ho practiquen governs escassament democràtics vigents en alguns països d’Europa de l’Est. Al final, i després de culpar funcionaris i disparar contra els seus correligionaris, s’ha acabat per no jugar-se la inhabilitació i complir escrupolosament el que venia manat, mantenint, això sí, l’actitud arrogant i el verbalisme de la rebel·lia. El ridícul ha estat espantós. Un episodi més, però, de focs d’encenalls i de convertir la cambra catalana en un àmbit donat a la escenificació sectària i a la irrellevància.

El retorn a la tribu

Hi ha una creixent consciència sobre la crisi que viuen els sistemes i el mateix concepte de democràcia. Les raons són múltiples. En tot cas, resulta remarcable i força evident la progressiva erosió de la cultura política liberal. L’aspecte més castigat és el de la tolerància, base sobre la qual se sustenta qualsevol aposta de societat i d’assegurar la convivència del que és diferent. Hem transitat els darrers temps des del pluralisme fonamentat en la tolerància cap a un tribalisme irrespectuós i fins i tot ofès davant la diferència. El resultat és una polaritat ideològica i política, però sobretot emocional, que genera situacions conflictives i de negació que porten a això que s’anomena la “cultura de la cancel·lació”. L’individualisme extrem impulsat des dels vuitanta ha acabat mudant cap a un identitarisme que, paradoxalment, nega els mateixos principis sustentadors de les societats liberals. Els més pessimistes creuen que estem davant del principi de la fi del model liberal que coneixíem i que va constituir la base del nostre món en els tres últims segles. Es manté de la terminologia i les formes de l’Estat de dret clàssic, però se subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Es perverteix la divisió de poders i es genera una dinàmica polaritzadora que falseja la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una forta tendència a l’unanimisme forçat.

Els canvis en la conformació de l’opinió pública esdevinguts en els darrers anys de la mà del que és digital, però també de les mutacions en la pràctica del periodisme ajuden a entendre els notables canvis en els comportaments socials. S’han diluït les fronteres entre informació, entreteniment i publicitat. Els mitjans, en nom de la seva supervivència, hi han col·laborat. L’immens soroll comunicatiu requereix missatges extremadament simples i que, sobretot, captin l’atenció. Aquesta és molt limitada i la seva captura té cada cop més valor econòmic. S’imposen doncs els missatges breus, impactants, sorollosos, fàcils i emocionals. La finalitat és mostrar la pertinença al grup i reforçar-ne la inclusió i la cohesió. Quan Trump va apel·lar als fets alternatius per refutar l’evidència vam entrar en l’àmbit d’un relativisme absolut. Ja no hi havia la possibilitat de coneixement en sentit genèric i abstracte. S’imposava una “epistemologia tribal”. De manera paral·lela triomfava el que Adorno va definir com el “narcisisme de l’opinió”. Una mena d’obligació a expressar el punt de vista propi de manera categòrica i escassament matisada. S’ha de tenir opinió, encara que no tingui criteri. S’ha de formar part d’un dels blocs contraposats, cal inscriure’s dialèctica amic-enemic. Més que els valors del grup mateix és fonamental l’existència d’un enemic al que odiar. No ha de ser possible eliminar la trinxera cavada i encara menys travessar-la. Estem davant del que la teoria política ha anomenat “partidisme negatiu”.

Tribalismo masculino”, “movimento” que invadiu o Capitólio, está mais perto  do que você imagina. Por Nathalí

El populisme en la seva versió dretana, o de nova extrema dreta, pretén recuperar la vella fórmula de la sobirania estatal, amb fronteres precises i delimitades, homogeneïtat cultural interna i valors tradicionals davant de la nova diversitat defensada des del progressisme. Resulta força paradoxal, el fet que aquesta dreta pretén refer la cohesió i els vincles de proximitat que la globalització que tan festivament defensava va generar. És com si els efectes unificadors del model neoliberal, les migracions massives o el refugi en la multiplicitat de la diversitat no hi tingués res a veure. Enfront, l’esquerra més identitària que no pas de classe, impulsa lluites socials específiques sense un projecte de transformació econòmic i polític global, com si el futur es posés en mans de l’adoració de petits déus particulars erigits o cooptats a l’extens mercat de la diversitat. Ja no hi ha una noció de ciutadania única o de comunitat nacional específica, sinó una infinitat de grups d’identitat que s’arroguen el dret a la primacia de les seves preocupacions i a condicionar el conjunt social. El cert, és que a l’últim quart de segle tots els grans relats s’han ensorrat. Les persones, mancades de referències raonables, es comporten de manera cada cop més irracional, frenètica i amb tons desagradables. El món s’interpreta en termes personalitat individual. La política anima les minories a atomitzar-se, organitzar-se i pronunciar-se a la defensa del seu jo. A dia d’avui, la vida pública és plena de persones ansioses de lliurar batalles per una revolució que no deixa de cenyir-se a una tribu i que té poc a veure amb la possibilitat d’emancipació econòmica i social real.

Ucraïna

Sonen amb força els tambors de guerra a l’Est d’Europa. Rússia se sent forta i en mans d’autòcrates només formalment democràtics i vol restablir un paper central en la política mundial tot recuperant i tractant com a seus tots els territoris que havien format part de la Unió Soviètica. Europa i els Estats Units mantenen el pols militar i encara diplomàtic en nom de la defensa de la sobirania i la llibertat d’un país que demana vincle i protecció enfront del gegant rus. Tot plegat, reminiscències però també el retorn de conflictes que ens retrauen a una Guerra Freda que creiem superada ençà de l’ensulsiada del model soviètic allà pels anys noranta del segle passat. Rússia ha tornat i vol ser algú en l’escenari geopolític global. I té les bases per ser-ho: potencia militar i territorial, un gran exèrcit, agressivitat i recursos naturals abundants alguns dels quals Europa necessita. Que s’acabi envaint Ucraïna i es desencadeni un conflicte bèl·lic de gran abast potser no és el més probable que succeeixi, però hi ha possibilitats reals de que es produeixi. No tot està sota control en aquests envits a gran escala i la força a vegades se’n va de les mans. Europa, en nom dels seus principis d’acollir a tothom que en vulgui formar part, ha acceptat el repte seguint aquella màxima militarista que “si vols la pau, prepara la guerra”.

Notas para entender el conflicto Rusia-Ucrania

El problema de fons de la Unió Europea és que sempre acaba jugant en una posició subordinada als interessos i al dictat dels Estats Units. I és qui més pot perdre en aquest pols, tant si acaba en guerra o bé s’imposa la via diplomàtica. Per Nord-Amèrica, Rússia té un paper important però secundari en el tauler geopolític global. La rivalitat primordial i qui li disputa el lideratge econòmic i polític global és Xina. No l’interessa el futur d’Ucraïna i a Rússia l’únic que li convé és contenir-la. No necessita el seu gas, els seus recursos naturals o la producció industrial. Mereix respecte pel seu arsenal nuclear, i poc més. Acabarà signant la pau amb una sortida digne tan aviat com pugui i qui quedarà a l’estacada és la Unió Europea. El veïnatge territorial i les relacions de dependència energètica i continuaran essent i, entre altres, la debilitat d’Europa en aquestes pugnes és no disposar d’un exèrcit propi sinó un de compartit, l’OTAN, el qual clarament no lidera. L’interès de Putin no és fer un pols amb els Estats Units, sinó debilitar el concepte d’Europa i mantenir sota la seva àrea d’influència no només totes les repúbliques ex-soviètiques, sinó també aquells països de l’Europa de l’Est que es van incorporar sense gaires exigències a la comunitat europea i on ara s’evidencien de manera clara les seves mancances des del punt de vista de funcionament i la cultura democràtica. La Unió Europea és una realitat diversa, plural i que té connotacions més corals que no pas unitàries. Aquesta és també la seva grandesa en la mesura que conté cultures, llengües, història i sentits de pertinença molt diversos. En algunes circumstàncies, això la fa dèbil i poc cohesionada i que les seves actituds de fermesa en la defensa dels seus valors semblin impostades i sobreactuades.

Probablement respecte a Rússia ara s’evidencia l’error de visió a llarg termini d’Europa que es ve arrossegant des de fa trenta anys. Més que una actitud de displicent rivalitat i d’evidenciar-li sovint la superioritat dels nostres valors, s’havia d’haver entrar en una dinàmica d’aproximació i col·laboració, fent-los més aviat socis que rivals, contenint així la nostra dependència geopolítica tan absorbent i de resultats dubtosos amb els Estats Units. Potser s’havia d’haver entès que les relacions entre Rússia i Ucraïna són profundes, complexes i contradictòries i no haver comès interferències que poden resultar provocadores i humiliants. Allò que se’n ha dit “l’ànima russa” i que tan bé descriuen els grans escriptors russos del segle XIX, en bona part prové i està dipositada en terres ucraïneses. No és tan sols que hi ha molta població d’origen rus a Ucraïna provinent de l’època dels grans moviments de població provocats per Stalin. Són dos mons profundament agermanats i amb molts elements comuns. També amb pors històriques del germà petit sobre el gran. Calia haver-se aproximat a tot això amb més prudència i respecte del que probablement s’ha fet. Però, sobretot, s’havia d’haver teixit amb un veí tan poderós i amb tanta capacitat de desestabilització una relació molt més interessada i funcional. La geopolítica és un terreny poc propici per a la poesia.

Les vergonyes del Parlament

Viure i cobrar sense treballar és una fantasia que tots hem tingut alguna vegada. Hem imaginat a quines activitats recreatives i lúdiques dedicaríem el nostre temps amb la tranquil·litat de cobrar una bona nòmina i sense que, en contrapartida, haguéssim de fer uns horaris, assumir unes responsabilitats, donar comptes… Fer ingressos i viure la vida sense esforç i sense la condemna bíblica del treball, qui més qui menys, se’ns posaria bé. Però, per la majoria dels mortals és un pensament momentani, una pura quimera que no es complirà mai i que, probablement, és molt millor que no es materialitzi. Aquesta setmana, però, hem descobert que hi ha gent prop nostre que si, que la vida li ha regalat aquesta possibilitat. Vint-i-tantes persones (no en diré treballadors per respecte als que ho son) a sou del Parlament de Catalunya i sembla que de manera extensiva a altres institucions com la Sindicatura de Comptes han obtingut el privilegi de, només amb quinze anys d’antiguitat, poder cobrar el salari complert a partir dels seixanta sense acostar-se a la feina. Ull, no és una jubilació anticipada. Com a bona cultura funcionarial, continuen essent propietaris de la plaça i van generant triennis que engrandeixen el seu salari. El concepte utilitzat per aquesta magnífica obra de deixadesa, ganduleria i malbaratament dels recursos públics rep el poètic nom de “permís d’edat”. El tema no és nou i sembla que aquesta prebenda es remunta el 2008. El procediment clar: es volen renovar alts empleats de la institució i als responsables polítics que no se les volen tenir amb els funcionaris, decideixen oferir-los un retir daurat que és cobrar i no acostar-se a la feina. Perquè la cosa no faci tan mal d’ulls, s’estén a tots els funcionaris de la institució, els quals s’apunten delerosos a tal possibilitat. El petit considerant a tenir en compte, és que això tan injust, injustificat, immoral i costós ho paguem entre tots. Ningú hauria finançat de la seva butxaca tan il·lògica situació de privilegi.

El Parlament tendrá que negociar la supresión de los sobresueldos -  Noticias Política - Noticias Política - e-notícies

El tema no és anecdòtic i posa de relleu no només la manera frívola en que s’utilitzen massa sovint els cabals públics, sinó també els beneficis que implica treballar a l’ombra del poder. Perquè si el mateix concepte resulta inacceptable, també descobrim uns nivells de salaris en algunes activitats que res tenen a veure ni amb consideracions de proporcionalitat ni amb el mercat. Hem vist nòmines que van dels 4.000 als 10.500 Euros mensuals. Xifres impúdiques. Quan el tema ha aparegut, han quedat fotografiats els presidents del Parlament que hi ha hagut ençà del 2008 i que han donat per bona la situació. Ernest Benach de manera maldestre ho ha justificat en nom de que “eren altres temps”. I tant. Temps de crisi econòmica, d’acomiadaments i precarització que ell, però, ben assegut en el cotxe oficial que es va fer “tunejar” per viatjar més còmode, no es va donar compte del que passava a fora. De fet, cap “temps” dona coartada a una cosa com aquesta i més els valdria als molts que ho sabien, que passessin vergonya, demanessin disculpes i ho arreglessin. Perquè a banda de presidents de la institució, hi havia meses del Parlament amb representants de tots els grups parlamentaris els quals sembla que o bé no es miraven el pressupost anual que aprovaven, o bé s’instal·len ara en el cinisme d’argüir un desconeixement que no podien tenir. Hi ha també tots els diputats de la Cambra, de les bancades del Govern o bé de l’oposició, a més de la multitud de filtres de control pressupostari que s’havien d’haver adonat, denunciat i impedit el que algú ha definit com una “pràctica de pillatge institucionalitzada”.

Constatem sovint el distanciament de la política per una part creixent de la ciutadania i fins i tot les actituds “antipolítiques” que reforcen els discursos populistes i il·liberals de les dretes extremes. Encara que les falles del sistema democràtic no justificaran mai la seva negació, fets com el dels salaris del Parlament així com la deixadesa i frivolitat que ho ha permès, són el brou de cultiu del discurs dels que s’han constituït com antisistema. Així és fàcil bastir l’existència d’una casta feta de connivències entre funcionaris i polítics la finalitat última de la qual en seria l’extracció de bons salaris i tota mena de canongies. Si no es depura de manera clara i exemplar aquest tema i totes les seves derivades, en això el país hi haurà perdut coses molt més importants que diners.

La societat de la por

Tota societat i tot individu senten i se li manifesten múltiples formes de por. Però potser mai com ara la por inquieta i condiciona els grups socials intermedis i determina el seu comportament social i les seves actituds polítiques. D’entrada per una qüestió de lògica. Pateixen por aquells que tenen alguna cosa a perdre. Les classes mitjanes creixen i es consoliden al món occidental especialment durant les tres dècades glorioses de l’Estat de benestar. Si el conflicte de classes havia estat molt aspre en els primers quaranta anys del segle XX, després d’una guerra que havia deixat més de cinquanta milions de morts i havia donat lloc a desraons com l’Holocaust, s’imposava un cert arranjament entre capital i treball. La por inherent a la incertesa del demà quedava mitigada per les seguretats que l’Estat s’encarregava de proporcionar. De passada, es desarmava la classe obrera clàssica i el seu sentit de pertinença com a grup, reforçant l’ascensor social i un nou sentit de pertinença a un grup heterogeni en progrés. La societat ja no venia definida per la polaritat entre grups socials antagònics sinó pels sectors intermedis d’empleats, professionals i autònoms els quals, en una feliç definició dels sociòlegs Ulrike Berger i Claus Offe, constituïen una “no-classe”. Les generacions occidentals de després del 1945 no coneixerien el totalitarisme ni la guerra. S’acostumarien a la seguretat, el benestar, els drets, el consum i la progressió social. L’horitzó resultava expansiu i l’esdevenidor un escenari on actuar i triomfar.

Una classe mitjana que s’anirà definint cada cop més en un sentit aspiracional que no pas per nivells de renda o funcions en el procés productiu que es puguin considerar homogènies. Una diversitat d’ocupacions, ingressos i cultures cadascuna de les quals compta amb els seus objectius i que ha de gestionar un bon catàleg de frustracions i pors. Estem parlant de tècnics amb diversos nivells de qualificació, de funcionaris de diversos estrats de comandament i de responsabilitat, als treballadors d’un cert nivell de les finances i de les empreses tecnològiques. També empleats de la sanitat i l’ensenyament, professionals liberals i també treballadors autònoms actius en el sentit que tenia aquest terme abans de la uberització, la gig economy i les cooperatives de treballadors subcontractades per les grans empreses. Un conglomerat social que va fer sentir cada vegada més la seva veu com a electors que es consideraven estabilitzadors per la seva tendència a la moderació que es creu inherent a tenir una mica de patrimoni i als quals s’anava orientant la publicitat de béns de consum de llarga durada. La classe majoritària de la societat, que determina tendències i que se sent el subjecte de referència dels governants, ja que conforma el gruix de “l’opinió pública”.

Però a partir de la nova lògica que va imposar la globalització econòmica, accentuada per les crisis del 2008, aquesta és una classe que ha patit un profund procés de transformació i de pèrdua d’efectius, alhora que veu desaparèixer les seguretats aparentment eternes construïdes als anys d’expansió de les polítiques keynesianes. Noves pors, nous temors noves vulnerabilitats. Visió de l’abisme del desclassament.

Fin de la clase media" . | La clase, Viñetas, Memes

Resulta paradoxal que un grup social que continua essent privilegiat respecte a bona part d’una societat on avança el terreny de la precarietat i l’exclusió, se sent alhora tan fràgil i vulnerable, la qual cosa el porta a la presa de postures extremes, redemptores i histèriques en política. S’ha acabat formar part de la centralitat política, de bascular entre ofertes moderades per facilitar l’alternança. Radicalitat, cridòria i refugi identitari. Els diferents populismes les acullen en els seus braços i els proporcionen un fals horitzó d’emancipació. Les classes mitjanes esdevenen aparentment revolucionàries a través de propostes que són extremadament reaccionàries. El que fa el demagog justament és utilitzar i intensificar la por de la gent i proporcionar un boc expiatori al que culpabilitzar i que serveixi per exorcitzar els dimonis particulars. Per al populista, la por és elevada a categoria que permet discernir el verídic del que és fal·laç. Es tracta de definir dos camps antagònics alineant el grup social temorós i vulnerable davant d’un altre grup social associat al domini, la corrupció o l’engany, culpable de la seva frustració. Com explica el sociòleg alemany Heiz Bude, “la por torna als homes dependents de seductors, de mentors i de jugadors. Qui és mogut per la por evita el que és desagradable, renega del que és real i es perd el possible”.

Estabilitat política, malgrat tot

En la política espanyola contrasta la polaritat extrema que han imposat les dretes del Partit Popular i Vox. Competeixen en radicalitat i fan de cada compareixença i sessió parlamentària una escenificació de combat terminal, essent portadores de un relat gairebé dantesc de la situació. En realitat, però, hi ha el manteniment força tranquil d’una majoria parlamentària de signe progressista que, encara que a batzegades per les successives onades pandèmiques, va tirant la legislatura endavant i aconsegueix aprovar algunes lleis que, a priori, semblava difícil que ho podés fer. El govern espanyol ha tancat amb dues victòries polítiques força importants el 2021. Per un costat, ha aconseguit una majoria folgada per l’aprovació dels pressupostos generals de 2022. Uns pressupostos carregats de partides socials i greixats per l’arribada dels fons europeus post pandèmia. Lògicament ha hagut de fer concessions concretes a la munió de petits grups que el recolzen, però el relat que quedarà no serà ni de grans concessions ni de grans dificultats. El que volia el PP, de que quedés la imatge d’un govern filo-comunista presoner de nacionalismes i independentismes perifèrics, no l’ha assolit. Tot ha estat força plàcid i, fins i tot, en el cas d’ERC l’exigència sembla més simbòlica que altra cosa. Pactar una quota de producció en català i altres llengües cooficials, tot i ser rellevant per promoure aquestes llengües a nivell d’ús social, no deixa de ser al·legòric ja que no és possible la condició d’obligatorietat, sinó de proporcionar estímuls a través d’incentius fiscals. Avançar la jubilació dels Mossos als seixanta anys, equiparant-los amb la Guàrdia Civil o la Policia Nacional té molt interès pels afectats, però poc en termes de país. 

Encara que amb menys diputats, el PNB sempre és més efectiu i prosaic en les seves exigències. Aconsegueix la gestió íntegre de l’Ingrés Mínim Vital -poca broma pel seu volum econòmic i el seu significat-, així com importants inversions en relació a l’arribada a Bilbao i Vitòria del Tren d’Alta Velocitat (TAV), cosa que es farà de forma soterrada. Encara que també més simbòlic, aconsegueixen, a més, la cessió complerta de la gestió de les presons, un tema sensible en aquelles contrades. Als negociadors catalans, com deia Ortega ja fa molts anys, els acostuma a perdre l’estètica. Es passa de pretendre una declaració unilateral d’independència a pactar una quota lingüística a Netflix. Potser una metàfora del retorn sobtat i brutal cap a la realpolitik. El PNB només té sis diputats, no ha amenaçat amb ruptures, però té infinitament molt mes pes polític. Probablement posa en valor la seva moderació i la seva confiabilitat de partit de model antic, més preocupat per l’estabilitat i els resultats obtinguts, que no pas pel relat i el que es dirà a les xarxes socials. Maneres prou diferents d’entendre i de fer política.

Lo mejor de Forges: le vamos a firmar un contrato de 5 minutos y luego ya  veremos - MuyPymes

L’altra tema de gran reforçament pel govern espanyol és l’acord assolit amb els agents socials per a la reforma laboral. Encara que no serà la derogació de las regressives lleis del PP de 2012 com s’havia promès, resulta una victòria política inqüestionable aconseguir renovar de manera progressista la legislació laboral i tenir l’acord de les organitzacions patronals, cosa que deixa despullades argumentalment a les dretes i molt especialment al Partit Popular. Un acord que per validar-ho a nivell parlamentari encara tindrà molts estira i arronses, no podent menystenir que s’hagi d’acabar fent amb el suport de Ciutadans. El que s’ha signat, ha forçat grans tensions dins la patronal i entre aquestes i el Partit Popular, que seria la seva referència més natural. Qualsevol canvi que vulguin introduir en el text nacionalistes i independentistes perifèrics podria donar la coartada perquè esbotzés, cosa que difícilment es jugarà el govern. Un pacte social per modificar la legislació laboral que, a més, té problemes de més calat que la dialèctica i la pugna política actual. Genera molt soroll i expectatives però portarà pocs canvis més enllà d’una rellevant predominança dels convenis sectorials sobre els d’empresa. Malgrat la simplificació en els models de contracte, no acabarà amb la xacra de la temporalitat i de la precarietat que li és inherent. Certament reequilibra un xic les relacions entre capital i treball que estaven molt esbiaixades, però no afronta els reptes que té el treball i el seu futur en aquest període dominat per la digitalització i el capitalisme cognitiu i tecnològic. Justament, és una reforma laboral que té molt “d’analògica”. Tot i l’inqüestionable triomf polític que representa, aquests és momentani. Potser seria bo que l’esquerra governant fos una mica menys triomfalista al respecte. Més que res, perquè amb la llei que pretén aprovar no resol cap dels grans problemes de fons en relació al futurs del treball i els processos d’eixamplament de la desigualtat econòmica i social. Perquè aquest hauria de ser el seu objectiu. O no?