Autor: Josep Burgaya

Article publicat al Diari ARA: https://www.ara.cat/opinio/dels-sabres-togues_129_5750335.html

Un calfred ens ha recorregut aquests dies l’espinada. Sentir a parlar de la possibilitat d’una nova epidèmia d’origen víric ens ha fet rememorar tot el que vam viure amb relació a la COVID ara fa sis anys. Malgrat el progrés de la ciència i el predomini de la raó (malgrat tot), les malalties complexes que es contagien pel contacte humà, ens fan respondre com ho feien les persones quan, en època medieval, estaven absolutament a mercè dels elements patògens. Responem de manera irracional, ens domina el temor i actuem com éssers irracionals i insolidaris. Quan hi havia epidèmies de pesta al món medieval, qualsevol sospita de risc de contagi provocava la crema de poblacions i de persones, la purificació pel foc. Hem evolucionat molt en coneixement, en detecció i tractament de malalties, però sembla que no hem millorat en el mateix ritme en actitud i en compromís ètic. Es manté la por no cap el desconegut, perquè l’hantavirus és distingit i explicat, com la possibilitat aleatòria de convertir-se en víctima, marcats pel destí talment fóssim uns empestats. Hi ha alguna cosa de cultura ancestral que es manté, però també abandonar-nos a comportaments poc confiats i escassament socials.

Com sempre en aquests temes, hem assistit en les reaccions al millor i el pitjor tant de la ciutadania com dels responsables polítics de les institucions. Lamentable el govern canari i els partits de l’oposició política a Espanya. Han escampat la desinformació, han estimulat la por i han abonat el terreny per a reaccions insolidàries. Que es qüestionés la possibilitat que el vaixell amb possibles contagiats atraqués a l’arxipèlag, resulta incomprensible i una autèntica immoralitat pels que ho han defensat. Sembla que l’alternativa era abandonar el vaixell i la seva gent al mig del mar. Obscurantisme medieval que, inclús, s’ha confrontat cap al coneixement i l’expertesa científica de part de l’Organització Mundial de la Salut. S’ha combinat el terraplanisme que ha tornat a aparèixer plantejant la malaltia com a una invenció, amb les explicacions conspiranoiques corresponents, amb els discursos tremendistes fets de manera interessada des de la política, intentant crear una irresponsable sensació de desgavell amb un patogen difonent-se de manera incontrolada per tal d’impulsar una reacció antigovernamental que poguessin treure’n rèdit a les urnes. Molts polítics de les dretes, extremes o no tant, s’han apuntat aquest discurs. Ha excel·lit en aquesta funció, però, Fernando Clavijo, president de Canàries, especialment detestables en les seves afirmacions insolidàries i alarmistes i que, a més, ens ha amenitzat amb tota una teoria sobre les capacitats natatòries de les rates.

El cert, és que el govern espanyol ha resolt un tema tan delicat amb humanitat i eficiència. Així ho han reconegut molts països així com nombroses institucions internacionals. Els aprenentatges de l’anterior pandèmia han servit i l’atenció als afectats així com el desplaçament als seus països d’origen s’ha fet amb èxit. Cal ara controlar adequadament els que han contret el virus i evitar una cadena de contagis. El sistema sanitari públic ha respost de manera adequada, així com les institucions estatals, que s’han guanyat resultar confiables. El que una vegada més queda posat en qüestió és el paper de les comunitats autònomes, la majoria de les quals es mostra incapaç de prevenir i actuar adequadament davant les emergències. És reiterat que no actuen i semblen només interessades en el cas de les que governa la dreta, en erigir discursos de culpabilització del govern central, el qual en el moment d’actuar es veu qüestionat per unes suposades competències autonòmiques que, de fet, no s’està preparat per exercir. L’antiestatisme, la deslleialtat institucional de les comunitats resulta justament el contrari de l’esperit que hauria d’acompanyar una estructuració federal, la qual funciona en la mesura que l’esperit és de cooperació i fiabilitat, i no posar en qüestió de manera continuada les regles del joc. Quan el més important és bastir discursos agònics i tremendistes de manera irreal i no col·laborar en la resolució dels problemes reals, la cultura política i el sistema de governança han deixat de funcionar.

Quan escric aquest article, sembla que l’acord de pau entre els Estats Units i l’Iran està en caure. Les borses apujant i els preus del petroli baixant indiquen que el tema està fet mentre no es demostri el contrari. Trump ho afirma ostentosament tot venent-ho com una victòria que no és tal. L’Iran és força més reservat en les declaracions. Sap que el president nord-americà es pot aixecar de mal humor i reprendre els atacs a la zona del Golf, o bé Israel, sempre delerós per matar la població libanesa i destruir les seves infraestructures, se li pot acudir una nova ofensiva o bé un atac “preventiu” d’aquests en els que sempre moren periodistes i criatures. La possible pau a la zona serà precària, com insegur ho és tot amb relació a la geopolítica atenent a l’humor canviant de Trump i a la dèria que té Netanyahu en complir els seus propòsits d’acabar amb tot estat digne d’aquest nom al món àrab. El que avui indueix més a l’optimisme és que la Xina s’ha implicat de manera directa en la solució de la guerra. No és un tema menor. És la potència que pot contenir i, si convé, emmudir tant a Trump com a Netanyahu. Com a país poderós i com a cultura oriental, és qui té més possibilitats de fer articular un acord en la que ningú se senti perdedor cap a la seva parròquia. Als Estats Units ha de semblar que han contingut a l’Iran i han frenat el seu programa nuclear. Pels perses, demostrar que no s’han doblegat davant el sionisme ni les renovades ínfules imperials americanes.

Cal recordar, mesos després d’iniciar-se l’atac americà combinat amb Israel, que això ha estat una guerra no declarada contra un país sobirà, tot matant primer que res els seus dirigents, en nom d’una llibertat i emancipació que els agressors disten molt de practicar als seus mateixos països. Una vulneració absoluta del dret internacional i un atemptat contra els drets humans més elementals. El règim iranià ens pot resultar poc defensable, però encara menys ho és Israel, els Estats Units d’ara, l’Aràbia Saudita o bé els Emirats del Golf. Cap dels atacants va fer previsió dels efectes econòmics i humans que això provocaria. Inflació, augments de preus, inseguretat, destrucció ingent, tensió internacional, els efectes sobre el comerç… Que ara es pugui signar un acord resultarà una molt bona notícia, altra cosa és que probablement i molt especialment Israel, distarà força de fer-ne un compliment estricte. La pau, però, no dona raons a aquells que van començar el conflicte sense cap motiu verídic ni cap mena de substanciació raonable. Els qui provoquen i comencen les guerres, caldria que haguessin de pagar un cost econòmic i polític per haver-ho fet. En l’estat d’absència total de les Nacions Unides, silenciada i no operativa, resulta molt difícil que això pugui ser així.

Trump ens explicarà que ha posat fi a una guerra més (?), cosa que el faria encara més mereixedor del premi Nobel. I, molt especialment, que ha forçat l’obertura de l’estret d’Ormuz al trànsit internacional de mercaderies i petroli, el recuperador de la normalitat econòmica i comercial. Com li va etzibar un senador dels mateixos Estats Units, abans de l’agressió nord-americana a l’estret d’Ormuz la mobilitat funcionava amb tota normalitat. Quin sentit hauria tingut provocar un bloqueig per acabar venent com a triomf la reobertura? Gairebé tres mesos de conflicte i d’efectes per, en realitat, acabar sortint amb la cua entre cames i encara no saber donar resposta al perquè, més enllà dels interessos estratègics del govern israelià de dinamitar la regió. En el món de Trump els mòbils i els perquès poden resultar força puerils: la caiguda de popularitat, fugir del cas Epstein, fer negocis privats, perquè sí… Ara venen eleccions de mig mandat i no es pot permetre una guerra oberta pel món perquè l’opinió pública nord-americana no sol acceptar de bona gana que morin soldats seus, encara que siguin numèricament pocs, a zones allunyades que no saben ni tan sols ubicar. El president americà necessitarà, però, nous fronts de distracció per tal d’exhibir una superioritat militar que cada vegada resulta menys evident. Cuba, amb tota la càrrega simbòlica que arrossega, té molts números per patir la pròxima agressió.

Que l’habitatge és el principal problema del país no crec que hi hagi gaire gent que ho dubti. Inaccessible per a la majoria dels ciutadans, sigui en la condició de lloguer o bé de compra. Hi ha dèficit en l’oferta. Es calcula que a Espanya falten 900.000 habitatges que, en cas de fer-se, sens dubte equilibrarien oferta i demanda i provocaria una baixada dels preus, tant en una forma d’accés com en l’altra. A Catalunya hi ha un dèficit anual de 25.000 peces, tot calculant que els pròxims quinze anys se n’haurien de construir unes 375.000. Més enllà de necessitar un augment del parc d’habitatges, aquest sector pateix el problema de l’especulació, fet que provoca una anormal carrera a l’alça i constitueix tota una bombolla. La conversió de gran quantitat de pisos en apartaments de lloguer turístic ha resultat una autèntica desgràcia a les grans ciutats, que han anat expulsant ciutadans cap a la perifèria donat que no es poden permetre ni l’escassetat ni els preus del centre. L’altre factor especulatiu, brutal, són els grans tenidors d’habitatges, adquirits a preu de saldo durant l’explosió de la bombolla del 2008 i la crisi bancària posterior. Van adquirir grans lots, de vegades amb la intermediació pública favorable, com va ser el cas de la Comunidad de Madrid, per després posar les condicions d’explotació i de lloguer des d’una situació de domini i de gairebé monopoli. Són els anomenats fons voltor, la preocupació dels quals ha estat treure rèdits de la misèria en el moment de la compra i operar en acabat amb l’escassetat. Impedeixen i vulneren qualsevol possibilitat de fer polítiques públiques actives per pal·liar un problema tan greu. Blackstone n’és un exemple. Disposa a Espanya del nombre més gran de peces de lloguer, més de 30.000, el que li dona una posició dominant i estratègica.

Afrontar el tema de l’habitatge resulta complex per a les administracions públiques. Han de combinar iniciativa pública amb habitatge social i protegit, amb l’activació de la iniciativa privada, aconseguint també un equilibri entre accés a la propietat i lloguer. Cal fomentar la rehabilitació i incentivar l’entrada al mercat dels habitatges buits, però també construir en barris perifèrics on, a més d’habitatges, hi caldran els serveis adequats. I tot això requereix temps, no es resol només amb tenir projectes i bona voluntat, a més que, sovint, sobre la marxa cal rectificar, doncs no sempre les polítiques que funcionen sobre el paper tenen els efectes desitjats en la realitat. És evident, però, que cal posar-s’hi de manera ambiciosa. Hem perdut massa temps. Els més afectats, els joves, que no tenen manera humana d’emancipar-se i construir el seu projecte de vida de manera autònoma. Més enllà de projectes urbanístics i finançaments, en aquest àmbit resulta vital i molt ideològica la legislació que es té o no es té a l’efecte. La duració dels contractes de lloguer, el manteniment o revisió de condicions resulta clau. Fins ara, la llei ha estat molt favorable als propietaris, tot generant ansietat a uns llogaters que no saben fins a quin punt l’augment arbitrari de què paguen els farà insostenible mantenir el seu habitatge. 

Quan el Congrés de Diputats ha rebutjat el decret de l’habitatge que proposava el govern, ha fet molt mal a molta gent als quals queden en situació d’incertesa i de precarietat. Era una mesura social inqüestionable al qual les dretes en bloc -les d’allà i les d’aquí- han tombat, perquè la seva batalla és debilitar i fer caure el govern i, també, donar suport als anhels especulatius a tenidors mitjans i grans d’habitatge. Quan les decisions polítiques no es prenen en nom del possible bé que es pot generar, sinó per interessos purament de debilitar el contrincant o bé de defensar interessos dels poderosos, es deslegitima com a tal. Convindria bé que els electors es fixessin en la funció benefactora, o no, que fan els seus electes. Massa vegades la política és massa espectacle grotesc i poca contribució al bé comú. En el debat d’aquesta setmana, per votar contra el govern, s’han sentit arguments absolutament peregrins i totalment antisocials. Les urnes ho haurien de tenir en compte.

Article publicat al diari ARA: https://www.ara.cat/opinio/esquerra-projecte-politic_129_5717481.html

Aquest s’ha convertit en un concepte dominant a Espanya de la mà de la ultradreta de Vox i l’acceptació i normalització que en fa el Partit Popular. Una exigència dels d’Abascal a l’hora de formar governs de coalició amb els populars a comunitats autònomes com Extremadura i Aragó; però en vindran més. Una manera de posar el tema de la immigració en l’agenda política i electoral de la pitjor manera possible, tot fomentant el rebuig, el menyspreu i la segregació de la població nouvinguda. Les paraules no són mai innocents i aquesta expressió pretén crear i estimular el sentiment de què en funció de l’origen hi ha d’haver ciutadans de primera i de segona, persones amb drets i altres que no en tenen i poden ser privats d’accés als serveis públics, no ser beneficiaris dels ajuts socials i, si fa el cas, expulsats de manera injustificada. Hi ha subjacent un relat nacionalista de caràcter supremacista, una pretesa superioritat ètnica i cultural que dona primacia sobre les persones que es consideren diferents. Amb aquesta terminologia no es fa sinó activar baixes passions entre persones socialment insatisfetes a les que se les deriva cap a la culpabilització del treballador immigrant i a proporcionar-los un fals escalf tribal enfront d’un diferent menyspreat i que, suposadament, posa en qüestió el nostre benestar i la nostra cultura. Aquest nacionalisme repugnant del “nosaltres primer”, que té estimuladors i seguidors a tots els països, també força a Catalunya, parteix d’una idea preconcebuda difícil d’articular com és una pretesa “propietat” sobre el territori, sobre la geografia, per part d’unes determinades persones que s’atorguen aquest dret. Consideren que allò que anomenen de manera simplista “el país” pertany a un “nosaltres” que s’articula enfront un “ells” que diuen ens amenaça i pretén substituir-nos. Resulta força curiós, que els que això defensen diuen fer-ho en nom d’una cultura definida a correcuita i de manera estereotipada. Cultura, justament, que no semblen ser-ne posseïdors en excés.

És prou rellevant de les intencionalitats merament de populisme electoralista d’aquesta qüestió el fet que el model inicial i de prova sigui Extremadura, lloc en el qual amb grans dosis de cinismes la futura presidenta Íngrid Guardiola ha passat de rebutjar aliar-se amb l’extrema dreta a comprar i incorporar al projecte de govern la seva posició més extrema amb relació al tema migratori i a l’anomenada prioritat nacional. Justament, aquesta comunitat autònoma és, amb molta diferència la que té menys població estrangera, només un 4,1% del seu milió d’habitants, quan la mitjana espanyola és del 16,3%. El problema d’aquest territori ha estat justament el contrari, la sortida massiva de la seva ciutadania. Els darrers cinquanta anys, li han marxat 520.000 persones per falta de perspectives econòmiques i de progrés social, amb els efectes evidents de descapitalització i envelliment de la població. Una terra tradicionalment pobre a causa d’una estructura agrària fonamentalment latifundista on durant un segle el futur de la seva gent ha passat per marxar i que ara, dona majories polítiques als hereus d’aquells que l’han subjugat històricament i socialment sota la bandera de limitar, combatre i expulsar a persones que com bona part d’ells, no els ha quedat més remei que buscar-se la vida a una altra banda. Precisament nova població, predominantment jove, que treballa i cotitza per sostenir un sistema de pensions i uns recursos públics dels què han de viure, per edat, una part molt important de la població d’aquesta comunitat autònoma.

El discurs nacionalista és sempre un engany, un decorat grandiloqüent darrere el qual es pretenen amagar interessos i misèries. Estableix identitats i especialment fixa les línies de separació entre elles, prescindint de les persones així com de la relativitat d’unes codificacions que no funcionen en la vida real. “Primer els de casa” és, per definició, una manifestació insolidària, excloent i miserable incompatible amb els valors democràtics i amb la filosofia dels drets humans. Representa optar pel tancament restrictiu i empobridor enfront del progrés i la llibertat. Es conforma una identitat fictícia a partir d’allò que el filòsof Kwame Antonhy Appiah va definir com “les mentides que ens uneixen”.

Ja fa temps que la precarització laboral progressa gairebé en tots els àmbits, afavorida per una cultura empresarial que l’empeny i una legislació que l’empara. Les empreses operen com si l’èxit radiqués en constituir-se en estructures etèries sense gairebé treballadors fixos. Curiosament, com més es parla de la importància del capital humà, del coneixement i de fer una adequada gestió del talent, més es laminen els llocs de treball estables i encara més es redueixen les remuneracions salarials. Quan no hi ha seguretat ni plena ocupació, s’aprofita l’avinentesa per agenollar empleats, tot convertint costos que eren significatius i fixes en variables i minvants. Diuen que és per tenir major capacitat d’adaptació als canvis i per ser més competitius, però en realitat és per fer una distribució diferent dels ingressos i mudar de destí les retribucions salarials. És la lògica del món neoliberal, un joc de “trilers” en el que no s’estalvia, sinó que senzillament es fa un repartiment diferent dels recursos.

També les universitats han anat evolucionant cap al mètode del low cost, no per ser més barates o accessibles econòmicament pels estudiants, sinó perquè en el marc de la seva crisi institucional i sobre quina ha de ser en realitat la seva funció, també s’hi ha acabat per imposar una general cultura del simulacre. I les administracions col·laboren en aquesta deriva de manera aferrissada. La no-ideologia dominant ja fa temps va començar a posar en dubte que aquestes institucions de ciència i coneixement tinguessin la funció de proporcionar formació intel·lectual sòlida i promoure el coneixement, en nom que la seva aportació havia de ser professionalitzadora, formant només empleats en funció de les demandes específiques de l’economia i del mercat laboral. Una visió força pobra sobre el saber i sobre la condició humana, val a dir-ho. Els estudiants ja no havien de rebre coneixements, sinó desenvolupar les seves habilitats i competències. Així, es van anar creant tota mena de titulacions que poc tenien a veure amb àrees de coneixement, en les quals, juntament amb una afluència massiva de gent preparada per ser-hi i molta d’altra que no, se’ls proporcionava un cert coneixement aplicat –pràctic, en diuen- que garanteix sense gaire esforç sortir amb un diploma tot mantenint notables nivells d’ignorància. Es poden fer les matisacions que es vulguin, però les universitats ja fa temps que excel·leixen més com a entreteniment per a postadolescents i  expenedoria de titulacions, que no pas com a llocs exigents on accedir a una bona formació intel·lectual. Lògicament, hi ha notables excepcions.

En el procés redefinidor de les institucions universitàries, el menysteniment i el poc valor atorgat al professorat –ara se’n diu PDI, com si fos una malaltia mental- ha estat clau. Cada vegada és menor el personal universitari, que disposa de les condicions salarials i contractuals per viure amb dignitat d’aquesta feina i poder-ho fer a temps complet. La figura del professor associat, exageradament mal pagat i sense continuïtat, és de fa temps dominant a les universitats catalanes i espanyoles. Les ments pensants, no valoren els efectes d’això sobre l’activitat docent, perquè aquesta funció ha perdut qualsevol significació en un món en el qual predomina el coneixement superficial i descontextualitzat, la trivialitat tecnològica i la marca personal que et pugui facilitar ocupabilitat.  Tot l’estalvi en costos de docència –jo en diria empobriment- no abarateix preus, ja que el que es fa és desplaçar els recursos cap al màrqueting i cap a la conformació de denses i costoses estructures de gestió. I això succeeix gairebé per igual a les universitats privades, algunes de les quals ja van néixer amb aquesta cultura, malgrat la bona reputació de la que gaudeixen, però també és la dinàmica de bona part de les universitats públiques, a les que els recursos que s’hi destinen no han fet sinó anar minvant. En aquestes últimes, a hores d’ara, encara el 60% dels professors són contractats i només el 40% funcionaris. Gairebé la meitat dels contractats ho són en la categoria d’associats, amb salaris que oscil·len entre els 300 i els 600 euros mensuals. En el liberalisme digital en el què estem instal·lats, escàs valor es dona al coneixement i a la creació de continguts, com evidencia com es tracta als que hi treballen. Hi ha qui parla de la “uberització” de la universitat. Només importa la plataforma i tot esdevé lleu, aparent, efímer i truculent.