Autor: Josep Burgaya

Aquest darrers dies s’han celebrat les proves de la selectivitat per poder accedir als graus universitaris. Grups de joves i adolescents, excitats i nerviosos, han trepitjat les aules universitàries per fer una prova que decantarà força el seu futur i que sobre el resultat obtingut hi recauen moltes expectatives. De fet, però, la selectivitat selecciona poc en relació a qui pot entrar o no a la universitat. Pràcticament tothom aprova. La funció selectiva la fa només de cara a quins graus i facultats universitàries es podrà encaminar en funció de la nota obtinguda i la nota de tall que hi hagi. Mil elucubracions i estratègies de cara a fer la propera preinscripció. Gairebé tothom es creu amb el dret de disposar d’un grau universitari. Hi ha, però, una algunes preguntes que ningú respon: Els estudis postobligatoris han de ser un dret o bé una possibilitat? Hi ha d’haver-hi una autèntica selecció perquè només hi accedeixen aquells que tenen el talent i la capacitat d’esforç per arribar-hi o bé ho universalitzem de tal manera que igualem els estudiants per la part baixa? El nostre sistema universitari és intel·lectualment accessible a tothom, és això més just o bé és una trampa que el que provoca és una devaluació de l’exigència, el nivell i els títols? Si els graus universitaris ja no segmenten i segreguen, cosa aparentment bona, no hem desplaçat aqueta funció a uns màsters que en la gama alta només són accessibles als adinerats? No hem establert un sistema falsament democràtic i meritocràtic on al final es recorre a la antiquíssima segregació per recursos? Però, també, ens podríem fer preguntes encara més genèriques: a què han de respondre les universitats? Han de formar intel·lectualment a ciutadans ben predisposats o bé la seva tasca ha de ser professionalitzadora? La darrera pregunta és clau i tothom ho entén com vol.

La matèria prima de les universitats són justament aquests estudiants que arriben formats i filtrats per la secundària, el batxillerat, els cicles formatius i les proves de selectivitat. Hi ha seriosos dubtes sobre si tenim l’ensenyament secundari i el sistema educatiu que necessitem i ens mereixem. Les mancances que es detecten, moltíssimes, no són imputables als professors, sinó a l’establiment d’una cultura educativa ocupada pels trastos i recursos tecnològics, així com per una societat que ha abandonat el valor de l’esforç i del saber, donant prioritat a les “habilitats”, les “competències”, tot denigrant el saber. Arrogància tecnològica, gamificació de l’aprenentatge, pèrdua de credibilitat i respecte als professors… Aquest dies es parla molt del baix nivell de comprensió lectora dels estudiants actuals, una característica bastant generalitzada als països de la OCDE, però que a Espanya i Catalunya resulta molt més que preocupant. L’informe PIRLS que serveix de comparació, pràcticament ens posa a la cua d’Europa i en descens. Més enllà de quatre articles de premsa que se’n han preocupat, mirem cap una altra banda i, com en tantes coses, en donem la culpa a la pandèmia. Immens error que ens condemna a seu un país dominat per la ignorància. Suècia és el primer país que fa enrere amb la tecnologia educativa i desterra l’hegemonia de les pantalles i recupera els llibres com a base dels processos d’aprenentatge en tots els nivells educatius. La lògica de la pantalla és la de la superficialitat, la recerca d’estímuls canviants, la sensació de que no cal fixar res perquè tot és a l’abast d’un clic… Si no es llegeix de manera atenta i pausada, cosa que només et permet el llibre, no es fixa ni llengua ni coneixement. Quan fas testos de cultura general, en qualsevol nivell educatiu, et cau l’ànima als peus.

L’entrega educativa a la tecnologia de les darreres dues dècades ens ha fet confondre el què és urgent amb el que és important. Les pantalles, internet, no les hem utilitzat com un complement, una eina educativa o un recurs, sinó que ha ocupat el centre de la formació. Hem substituït la transmissió i adquisició de coneixement; procés llarg que requereix concentració, esforç i treball, en una dinàmica lúdica i insubstancial amb la pretensió de proporcionar només habilitats professionalitzadores. Res ha de ser difícil i suspendre es considera una anomalia que el mateix sistema educatiu en culpabilitza a qui gosa fer-ho. Frustració dels professionals de l’educació i apatia i desconnexió per part dels que haurien d’aprendre. Hi havia un antic professor que el primer dia de classe deia als estudiants que els aprovaria a tots ja que, en tot cas, els que mereixessin suspendre, ja ho faria la vida. El problema és que amb aquesta filosofia que impregna la cultura educativa actual, la vida el que fa és suspendre’ns a tots.

Tot i el desinterès que es diu que hi ha amb la política, aquests dies tothom en parla. La clara victòria de la dreta espanyola, encarnada més per Díaz Ayuso i Vox que per Feijoo, ha posat en estat de xoc el progressisme i a tots aquells que no estan per aventures patriòtiques casposes. Certament, s’ha imposat una dreta de llenguatge cavernari que ha tret molt rèdit a la estratègia trumpista de deformació de la realitat, proclames incendiaris, negar la legitimitat a l’adversari, polarització extrema i una definició clara i precisa del boc expiatori a destruir. Pot agradar Sánchez i el seu govern de coalició més o menys, però no es donen condicions objectives per a tal negació: la economia es recupera, baixa la desocupació, hi ha pacte social, han millorat les pensions i el salari mínim, s’han gestionat acceptablement bé la pandèmia i els efectes de la guerra d’Ucraïna, s’ha legislat en matèria de protecció de les llibertats, és juga un paper rellevant en política internacional… Però allò objectiu i la seva percepció no és ben bé el mateix. Els elits econòmiques més extractives s’han desfermat i de la mà de copiar el manual del populisme més dretà, s’ha erigit un imaginari d’ensorrament d’Espanya que dista molt de ser real. Però funciona, perquè s’ha construït un discurs emocional fet de pocs eslògans que repetits de manera reiterada de la mà de mitjans afins a la dreta més recalcitrant, han funcionat. El pacte del govern espanyol amb l’independentisme basc o català els dona per molt –“que te vote Txapote”-, com també la guerra cultural lliurada amb temes de gènere i sexe. A Forocoches gaudeixen molt amb animalades contra la correcció política. El flanc Podemos, en molts sentits, ha resultat molt funcional per una dreta mediàtica que els qualifica de tot i, especialment, de comunistes quan d’aquests ja només en queden a Corea del Nord.

La resposta de Sánchez de convocar eleccions, inesperada, ha estat lògica per evitar l’agonia de sis mesos de les forces progressistes, en la que res hi podien guanyar. Bon gir de guió, arriscat, però més ho era no fer-lo. Activa l’esquerra organitzada, evita l’autocrítica destructiva, aigualeix la victòria del Partit Popular i posa al poc motivat vot progressista davant del mirall del que ve, que fa feredat. Campanya electoral mentre es van constituint governs de comunitats autònomes i d’ajuntaments amb oberts pactes del Partit Popular amb l’extrema dreta. El PSOE obliga a la seva esquerra que deixi de ser una olla de grills i aterri, definitivament, en el pragmàtic projecte de Sumar. Certament, que a dia d’avui la dreta, definitivament desacomplexada en les seves diverses versions, està eufòrica i de pujada. Pot guanyar, però no tot està dit. La seva victòria ara ha estat aclaparadora en forma de tenyir de blau molts ajuntaments i comunitats, però molt menys en forma de vots. L’efecte principal ha estat l’absorció de Ciutadans pel PP i la caiguda de Podem que no ha superat l’imprescindible llindar d’entrada en molts llocs. El PSOE ha perdut 500.000 vots, un 1,5%, són molts, però a Catalunya només ERC n’ha perdut 300.000. Alguns titulars de premsa i encapçalaments d’informatius han exagerat notablement la dimensió de la victòria del PP i “l’ensorrament” del PSOE. La projecció dels resultats del diumenge a les generals, encara donaria una majoria d’esquerres al Congrés de Diputats. Certament la dreta està eufòrica i té el vent favorable. Tot depèn de la reacció de la ciutadania, més aviat progressista, que està desmotivada i ara s’ha abstingut. Se li donarà motius en aquestes properes eleccions tan transcendents, per canviar d’actitud?

La reacció a Catalunya pot resultar cabdal. Generalment, l’activació progressista sol ser clara en eleccions generals amb tendència a concentrar força els vots en l’opció socialista. A l’independentisme li han anat molt malament aquestes eleccions i que hagi estat primer Trias a Barcelona no ho maquilla. Més que els resultats, que per ERC han estat especialment dolents i no aconsegueix liderar l’independentisme, ha estat que el seu “tema” ha estat totalment absent de la campanya. La reacció en calent de tornar al frontisme sembla difícil que es concreti en tan poc temps. Si ho aconseguissin i recuperessin determinat llenguatge antiespanyol, els grans beneficiaris en serien Vox i el Partit Popular. Es necessiten.

Recentment i a partir del sorgiment del ChatGPT, s’està produint un autèntic debat públic sobre la intel·ligència artificial (IA), especialment sobre si aquesta pot ser un suport i el complement a la intel·ligència humana, o bé si de manera força ràpida acabarà per emular-la i substituir-la. Molts hi veiem perills importants i, justament, els seus principals impulsors estan plantejant ara que cal evitar que el tema es descontroli i alerten dels perills reals. Els tecnooptimistes, en canvi, ho veuen com el gran camí emancipador d’una societat humana que li permeti superar totes les seves limitacions, malalties i mort incloses, gràcies a desenvolupaments tecnològics que, basats en el cervell humà, tindran la potència i la capacitat il·limitada que els pot proporcionar la mecànica. Estaríem així a les portes d’una nova era en què la societat viuria l’autèntica i exclusiva revolució d’entrar en una altra dimensió gràcies a una intel·ligència artificial autoprogramable que, a més, incorporaria algorismes d’intel·ligència emocional. Elon Musk i Sam Altman van crear, el 2015, OpenAI, una empresa dotada amb mil milions de dòlars per al desenvolupament de la IA, teòricament sense ànim de lucre. És aquí on es crea el ChatGPT.

El concepte d’IA no és nou, encara que sigui ara quan ha saltat a la palestra del gran públic. Ja té un recorregut de gairebé 50 anys. La neix amb els experiments computacionals dels anys setanta i intenta reproduir el funcionament del cervell humà de manera mecànica i més gran potència. La web semàntica, els progressos en l’aprenentatge i la comprensió tenen a veure amb aquesta concepció. En canvi, la IA basada en l’ús i el tractament de dades és molt més recent. Té a veure amb establir sistemes d’aprenentatge automàtic a partir d’algorismes estadístics que estableixen patrons i emulacions del comportament humà. El ritme de canvi es defineix com a “exponencial”. S’aniquila, en paraules d’Éric Sadin, el temps humà de la comprensió i de la reflexió, “privant els individus i les societats del seu dret a avaluar els fenòmens i donar testimoni (o no) del seu consentiment”. Desapareix el concepte de llarg termini.

El desenvolupament de les possibilitats de la Intel·ligència Artificial és l’objectiu últim de moltes de les innovacions digitals de les grans corporacions de Silicon Valley. En aquest sentit, Larry Page i Serguei Brin, de Google, no han amagat mai que la seva pretensió va molt més enllà de desenvolupar el millor cercador d’internet o d’aportar enriquiments concrets al benestar humà. Hi ha un sentit redemptorista, una convicció teològica en la necessitat de desenvolupar una intel·ligència mecànica que acreixi i substitueixi les limitacions del raciocini i la sentimentalitat humana. El projecte mestre de Google consisteix a superar els límits de la intel·ligència humana, creant i entrenant algoritmes perquè puguin pensar igual o millor que nosaltres, però molt més ràpid. La digitalització de tot el coneixement llibresc, han confessat, no és per prestar un servei a les persones, sinó per proporcionar la informació a la intel·ligència artificial. Estem davant d’una ideologia consistent en reconfigurar el futur de la humanitat, un nou darwinisme que aspira a reorientar el curs de l’evolució humana. Un plantejament que resulta força aterridor. 

De fet, ja el precursor dels ordinadors, el britànic Alan Turing, no hi pensava únicament com una màquina, sinó com un símil de nens “capaços d’aprendre”. Va preveure que el desenvolupament accelerat de la computació portaria les màquines a competir amb les persones a l’àmbit intel·lectual. El director d’enginyeria actual de Google, Ray Kurzweil, defensa que ja som al llindar de salts espectaculars en genètica, nanotecnologia i robòtica. Que és a prop el moment en què ens podrem despullar dels nostres cossos i cervells humans caducs, fràgils i poc eficients; del que ell anomena els cossos biològics 1.0. Al seu entendre, l’esdevenir és la fusió completa amb les màquines i que la nostra existència es torni virtual, disposant de cervells externs i recarregables. 

L’editor de la revista Wired, Kevin Kelly, estima que cap al 2026 el principal producte de Google no serà el motor de cerca, sinó la IA. De fet, Google té la seva aposta estratègica central a la intel·ligència artificial. Cadascuna de les 3.000 milions de cerques que la plataforma té cada dia serveixen per ensenyar a la IA d’aprenentatge profund. El motor del desenvolupament d’aquesta el formen els algorismes que aprenen, però el combustible són les enormes quantitats de dades que plataformes com Google poden proporcionar-los. Tota una paradoxa, que la humanitat s’hagi de protegir, a partir d’ara, d’una intel·ligència que ella mateixa ha desenvolupat i que s’està dotant d’autonomia. Com ho defineix Bàrbara Garson, s’hauria dedicat així un grau extraordinari d’enginy humà per desenvolupar un enginy artificial que derrotés l’enginy humà. Perquè no és llunyà el moment en què l’enginyeria es desenvoluparà de manera automàtica, en què la tecnologia emancipada prendrà les pròpies decisions, convertida en una criatura que creixerà sola i tallarà tota dependència de les persones. Ho diuen els que treballen en la seva creació.

Una de les millors coses que s’han produït a Espanya els darrers anys ha estat la dissolució i desaparició d’ETA, ara ja fa 12 anys. Més de 1.000 morts, centenars d’atemptats i una quantitat de sofriment injustificable. Durant molts temps, les notícies sobre noves accions armades ens colpejaven sovint. Una guerra desmesurada i incomprensible que cap ideal polític podia justificar i, encara menys, en un estat democràtic. Certament que el seu final, no va significar la conclusió de tot. Quedaven multitud de víctimes i els seus familiars que haurien de continuar vivint amb la sensació de que pagaven un preu molt alt sense saber ben bé perquè. Sovint sentint-se poc acompanyades i sense que la majoria tinguessin el consol de que se’ls demanés disculpes. Quedaven també els serrells dels casos no resolts, els assassinats sense clarificar l’autoria, judicis pendents. També centenars de terroristes empresonats, molts amb condemnes llargues, amb el perill que els seus familiars volguessin mantenir la cultura de la confrontació. Superar situacions dramàtiques, recuperar la normalitat, malauradament exigeix generositat i també un cert grau d’oblit. Per passar pàgina, per recuperar la normalitat democràtica, no es poden mantenir comptes pendents. Té alguna cosa d’injust, però l’alternativa de continuar amb la violència és molt pitjor. Durant anys vàrem fer un costós aprenentatge.

L’esquerra abertzale basca va fer una aposta per defensar els seus plantejaments en la política. No es mereixen agraïment per això, però ha estat extraordinàriament positiu per a tots que ho fessin. Bildu, que és la seva marca actual, ha fet un trajecte important, a més, cap al realisme polític. S’alinea amb polítiques progressistes d’Estat i això és bo per atots i demostra haver abandonat definitivament els somnis de l’aixecament i conflicte armat. A vegades, però, encara que sigui de manera simbòlica, reivindica el seu passat i quan ho fa, perjudica la reconciliació, a la democràcia i, crec, que es perjudiquen a ells mateixos. Hi ha fantasmes del passat que no és gaire recomanable de brandar. Presentar a les llistes electorals de Bildu etarres condemnats per delictes de sang, és una molt mala idea es miri com es miri. Hi ha coses que no es poden blanquejar ni normalitzar. Encara que legal, resulta repugnant i, per a molta gent, reviure el dolor i una mena de provocació. Que la pressió els hagi fet rectificar, no treu que el mal ja està fet, tot demostrant que la història recent del País Basc ha deixat moltes rèmores mentals i polítiques que encara s’han de sanejar.

Lògicament la dreta espanyola més cavernària -n’hi ha d’altre?- ha aprofitat l’avinentesa tot alineant la totalitat de l’esquerra, i especialment el PSOE, amb el terrorisme i els seus hereus per tal de reforçar el seu discurs polaritzador i salvapàtries. Recurs a l’estómac, que no a la raó. El seu plantejament no respon a la realitat. El PSOE va patir en les carns dels seus militants el pitjor de la violència i justament el Govern del PSOE va ser qui va rendir la banda forçant la seva dissolució. El Partit Popular, com també Vox, estan en allò de “contra ETA vivíem millor”. Quan l’organització armada és ja passat, només ells la reviuen per utilitzar-la com a arma llancívola. Es resisteixen a passar pàgina perquè el discurs centrat en ETA i les imaginàries connivències de l’esquerra, creuen, els ajuden a captar alguns vots especialment primaris. Una lògica argumental absolutament irresponsable a la recerca d’una polarització política que esdevé irrespirable. Dialèctica guerracivilista en la que els rivals o contrincants polítics són enemics a batre utilitzant una retòrica agònica i el llenguatge de la violència. Gran part de la dreta espanyola i occidental ha abandonant ja fa temps els valors liberals i democràtics que l’havien caracteritzat i que varen fer possible alternances polítiques còmodes a la millor Europa. Ha prescindit de la inexcusable pràctica del respecte, el reconeixement i la tolerància amb l’adversari, cosa que és fer-ho amb la societat. S’ha assilvestrat de manera notòria i encara que es presenta ridícula i ens pot induir a l’humor, té un component dissolvent del sistema polític i la cultura democràtica que el pagarem car.

Portem uns anys amb seriosos problemes de sequera. Afecten a l’agricultura i posen en perill el subministrament de boca degut al notori esgotament de les reserves acumulades per abastir-la. Hi ha una part circumstancial en això degut a la oscil·lació natural de la pluviositat, però també l’evidència d’un problema de fons que té a veure amb l’escalfament global i un canvi climàtic que, com es veu amb molta diversitat de fenòmens, ja no és una possibilitat o un perill, sinó una realitat. Hem estat poc previsors en els efectes sobre el clima de la nostra activitat frenètica i la naturalesa ha començat a passar-nos la factura. I, certament, en pocs temps sembla haver-hi una acceleració dels efectes que resulta angoixant. L’aigua serà cada vegada més un bé escàs i com a bé públic insuficient i de necessària dosificació haurà de ser tractat. Està escrit que en el futur immediat l’aigua en forma de pluja disminuirà i, encara que haguem estat poc previsors, caldrà fer-hi alguna cosa. La bona notícia, és que hi ha marge. Però disminuirà la possibilitat pel mal ús i pel malbaratament que venim practicant. Abordar el tema de manera profunda resulta ineludible pels poders públics. Sembla que els hagi agafat per sorpresa i amb el pas canviat. No han fet gaire més que campanyes voluntaristes per conscienciar-nos com a ciutadans, com si dels nostres hàbits en depengués la solució. I no és així.

Situem el problema. A Catalunya consumim anualment uns 600.000 milions de metres cúbics d’aigua, 500.000 milions dels quals són aigua de la xarxa. El 72% del total va a l’agricultura, el 9% a la indústria i, només, un 19% va la consum domèstic. Encara que tot es pot millorar, la indústria, a base de normatives, ha fet força bé la seva feina. La paga cara i està obligada a depurar i reciclar. En el consum domèstic, més enllà que no està de més filar més prim en els nostres hàbits, el que tenen nombrosos problemes de malbaratament són unes xarxes de distribució urbana, antigues i amb escàs manteniment, on es perd entre el 20 i el 30% de la que hi circula, segons visions més optimistes o pessimistes. Fer més eficient i segura la distribució permetria un estalvi grandiós. La partida gran de l’aigua, amb molta diferència és el regadiu agrícola i el consum ramader. L’esforç més grandiós de racionalització i eficiència s’hauria de fer aquí. No es tracta de posar en qüestió la importància econòmica i social de l’agricultura i la ramaderia, del que té de significativa que és aquesta activitat. Però el problema principal és aquí i no en la despesa que fem a cas rentant-nos les dents. El preu irrisori amb que l’obtenen, no ajuda. No hauria de ser acceptable el reg per aspersió o la, practicada forma encara, de inundar els camps. Hi ha procediments moltíssim més estalviadors i eficients amb sistemes de gota a gota. Però, perquè invertir-hi si no hi estàs obligat.

Es podria avançar molt en un millor ús de l’aigua implantant de manera generalitzada la seva recuperació i reutilització, amb sistemes de recirculació. No ho podem fiar tot a l’aigua caiguda del cel. El concepte de claveguera on van a parar aigües grises i negres l’hauríem de desterrar. Gran part de l’aigua que utilitzem, de fet gairebé tota, adequadament tractada amb depuració biològica pot tornar a la xarxa o bé es pot fer servir en el regadiu. Si, es obvi, calen obres d’infraestructura, normes clares i decisions polítiques més previsores i agosarades de les que hi ha hagut fins ara. El recurs al sistema de dessaladores del mar que hi ha qui creu que és la panacea només pot ser complementari, ja que els costos energètics en fan un sistema molt poc sostenible. El luxe de mantenir verds els camps de golf a l’estiu i omplir incomptables piscines privades que proliferen arreu, caldrà plantejar-s’ho. Com també uns contingents turístics insostenibles a Barcelona o a les poblacions d’estiueig, no només pel consum d’aigua, que no semblen gaire compatibles amb les necessàries restriccions estivals. El que no aporta res a tot plegat, és una cert missatge de “culpa” que fan en aquest tema les autoritats en relació als ciutadans. Calen polítiques, inversions i mitjans per atacar l’arrel del problema i, a ser possible, pal·liar-lo. Apel·la al voluntarisme culpable, en això com en altres tantes coses, dona pel que dona.

Aquest és un concepte que ja es remena poc en la política actual. Com que, més que res, ara es tracta de fer espectacle i apel·lar al vot emocional, es fuig de qualsevol discussió amb una mica de calat sobre quin és el projecte de futur que es vol per la ciutat que s’imagina. A les portes d’unes eleccions municipals, semblaria lògic de fer-ho. Hi ha una cosa molt important que no és espontània i no s’improvisa, que és el del planejament urbanístic, del qual en dependrà no només ni especialment el traçat dels carrers i les densitats, sinó la conformació del teixit urbà, els seus usos, la barreja o no de funcions i grups socials, el grau d’amabilitat o de duresa de l’espai públic, la mobilitat o la disponibilitat de serveis.

 És diferent entendre la ciutat com un ecosistema complex al servei de la gent i les seves necessitats o bé un lloc amb multitud de solars amb els que especular. Com s’orienta i el paper que es dona al comerç resulta molt indicatiu. Apostar per les grans superfícies perimetrals a les ciutats, facilitar la proliferació de polígons comercials té poc a veure amb fer ciutat, més aviat es buidar-les de contingut i activitat tot destruint de pas el teixit urbà central sobre el que el comerç de proximitat pivotava. Significa decidir per a una economia de grans marques de distribució, que operen en el low cost o ho aparenten i que actuen contra els productes de proximitat i del territori, a més de menystenir la qualitat i rebentar les ciutats. És apostar per una economia amb ocupació de baixa qualitat, amb salaris misèrrims i per destruir l’aspecte ocupacional i vivencial del comerç i els serveis a prop, el que solia contribuir a generar importants espais de sociabilitat. Els ajuntaments, sense pensar gaire en els efectes, donen llicències d’obertura dels nous establiments perquè viuen de les taxes que cobren, de l’Impost d’Activitats Econòmiques o, senzillament, perquè els hi agrada fer la genuflexió davant dels poderosos. El resultat, ciutats buidades d’activitat, sense la sobreposició d’usos que les dinamitzaven, que tan rica i variada han fet la vida a les ciutats mediterrànies. 

Certament, que també la proliferació del comerç online ha fet molt per destruir les xarxes comercials de les nostres poblacions, però encara més una política urbanística de la que el millor que se’n pot dir és que es fa sense pensar. Quan tanca el comerç dels nostres carrers, com també els serveis o els cinemes, no només proliferen els baixos en lloguer, venda o traspàs. S’imposa la deixadesa, s’hi mor la vida i esdevenen més insegurs els carrers. Com en el model anglosaxó, se’ns fa mudar cap a la cultura del cotxe amb el qual ens desplacem als multicinemes perifèrics, als supers, hípers, comerços de tot a 100 que converteixen els nostres entorns urbans en cada vegada més idèntics, intercanviables i, sobretot, més ostentosament lletjos. A les ciutats que feien de capitalitat d’un entorn ampli, els compradors i visitants habituals ja no hi entren, quedant-se en les nombroses cafeteries i llocs de menjar escombraries que proliferen en aquests polígons postindustrials i dedicats bàsicament al comerç i a activitats d’entreteniment.

Els centres urbans, històrics, van quedant en el millor dels casos com un pessebre arquitectònic i urbanístic per a gaudi de turistes i amb uns pocs negocis de baixa qualitat destinats als passavolants. Els centres de les ciutats, sobretot si tenen vestigis del passat d’una certa categoria, se’ls ha convertit en parcs temàtics o d’atraccions per a visitants no gaire exigents, però deixen de conformar una ciutat real, vital. Sap greu quan al voltant d’unes eleccions se’ns parla de manera abstracta i força cínica que es protegirà el comerç de proximitat com si fos una prioritat quan, amb la política urbanística s’està fent, de facto, tot el contrari. Ens prenen per gent molt simple. Hi ha honroses excepcions de ciutats i de projectes polítics concrets, però són una minoria. Política municipal, és sobretot i fonamentalment urbanisme, entès aquest en sentit ampli i complert. I s’hi ha alguna cosa rigorosament política -i ideològica-, aquesta és l’urbanisme.

Produeixen una certa intranquil·litat les constants notícies sobre el fet que la Intel·ligència Artificial (IA) està destinada a substituir la redacció de la informació que fins ara fan els periodistes. Els mateixos professionals especulen amb el tema i fan proves del que, fins ara, és capaç de fer la màquina de manera autònoma. D’aquí a la fantasia distòpica que seran els algoritmes els que decidiran quines notícies rebem sinó que també les redactaran i hi posaran el contingut. Una tecnologia autònoma i independent que desplaçarà i superarà de de la condició humana. No sé que ens depara el futur, però certament estem força lluny de que això sigui així. El principal problema de la IA és haver-li donat un nom que no es correspon a la realitat. És una contradicció en els termes, un oximorón. La intel·ligència, per definició només pot ser humana, ja que conjuga coneixements diversos i factors de percepció, entre ells els emocionals i de context que només poden tenir, sortosament, les persones. La tecnologia pot disposar de moltes dades, acumular-les a la memòria, recombinar-les, però les seves habilitats van, almenys encara, poc més enllà de l’ajuda.

En relació a la informació, el tema clau és si entenem la IA com a col·laboració o bé com a substitució. Aquesta no pot ni podrà proporcionar la imprescindible i insubstituïble mirada del periodista el qual hi ha de proporcionar context, emocionalitat, domini dels gèneres, redacció literària, contrast, certitud de fonts… Un món creixement complex i amb un soroll ambiental de fluxos d’informació necessita, ara més que mai, la figura del periodista confiable que ens posi un cert ordre comunicatiu dins un desordre en el que resulta molt dificultós distingir entre el que és verídic o fals, entre en que és sobrer i el que és substancial, el que és informació del que és entreteniment. Qualsevol redactat que encarreguem al ChaptGPT, conté dades verídiques, però també falsedats, ignorància de les fonts, biaixos, estereotips i una redacció freda més pròpia d’un mal estudiant que no pas d’un bon periodista.

Certament entre la professió periodística hi ha el temor fonamentat que s’utilitzi el recurs tecnològic per reduir costos a les empreses editores. La substitució de persones per aplicacions de IA -que ja se sap que no generen nòmines ni cotitzacions a la Seguretat Social-, augmentant la precarietat que ja fa temps conviu en aquest sector. Però això només ho faran aquells que en una estratègia de pa per avui i fam per demà, han incorporat totes les males pràctiques editorials possibles: confusió de publicitat amb informació, abús del sistema de clickbait, no correcció ni revisió de textos, abús de les pàgines promocionades… Amb IA o sense, no hi ha una crisi del periodisme com de vegades es parla amb certa frivolitat, el que hi ha i no és ben bé el mateix, és una crisi del model de negoci de la premsa, ja sigui la del paper per falta de lectors o bé de la digital per falta de capacitat de monetitzar-la i fer-la sostenible més enllà de subvencions governamentals i la publicitat institucional que la sostenen. Certament, la necessària independència dels mitjans es troba en una situació més que qüestionada.

La Intel·ligència Artificial, com tot allò que té a veure amb la digitalització, cal analitzar-ho, debatre-ho i no acceptar-ho acríticament. No tot és bo ni èticament defensable. Com que conté desafiaments i riscos, alguns de força indesitjables, cal establir normes i límits, lleis i reglaments que ens protegeixin. Ni més ni menys, cal establir en el món online marcs i regles com es fa de sempre en el món offline. La llibertat, la seva garantia, depèn de lleis i normatives, no de situacions de caos. Pel que fa al periodisme “humà” té una llarga vida per endavant. Preguntat al ChatGPT respecte de la relació entre IA i periodisme em respon: “La IA té limitacions en la seva capacitat per comprendre el context i les emocions humanes, cosa que pot afectar la qualitat de les notícies. És important que s’estableixin estàndards ètics clars per al seu ús. Hi ha el risc que pugui ser utilitzada per generar notícies falses i manipular la opinió pública. Ha de ser vista com a una eina complementària per a la tasca periodística, no pas com  un reemplaçament”. Fins i tot la pròpia Intel·ligència Artificial té clars els seus perills i els seus límits.

A Europa torna a haver-hi un flux migratori important que arriba de forma entre dramàtica i tràgica a les seves costes a través de organitzacions mafioses i amb barcasses la meitat de les quals es perden o s’enfonsen abans d’arribar. A hores d’ara la pressió i alhora la polèmica política es produeix sobretot a Itàlia als important contingents d’arribada s’hi afegeix el tenir un govern d’extrema dreta que, ja fa anys, manipula de manera demagògica aquest fenomen de cara a treure’n rèdit electoral. Giorgia Meloni, la nova primera ministre d’Itàlia, ha moderat el seu extremisme durant els primers mesos de govern, però ara no ha deixat passar la ocasió de qualificar la migració com una conspiració destinada a fer una “gran substitució” de la població occidentl originaria.

Hi ha una gran dificultat per desmuntar els mites interessats que es construeixen sobre la immigració. A partir d’ella, la dreta populista més extrema als Estats Units, a França, a Itàlia o a Espanya ha construït el concepte mobilitzador de “el gran reemplaçament”. La immigració entesa com un moviment organitzat de desplaçament i marginació de l’home blanc hegemònic amb la col·laboració d’una cultura esquerrana tractada de propensa i dòcil a l’islamisme. A Alemanya, un grup d’extrema dreta, Pegida, és l’acrònim de Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident. Així, en realitat, el discurs antiimmigració i de defensa de l’hegemonia blanca i de la cultura occidental incorpora la islamofòbia com un element característic. Pulsió, per cert, que desplaçaria l’ancestral antisemitisme del feixisme europeu dels anys trenta. La xenofòbia s’utilitza per encoratjar el nacionalisme ètnic, l’hostilitat envers els grups que representen el “no nosaltres”. Moltes vegades, els mitjans de comunicació col·laboren força a crear una imatge sobredimensionada del fenomen migratori. Les enquestes indiquen com a països com França o Espanya, la percepció sobre els contingents migrants més que duplica els números reals. A més, la major part de notícies que es publiquen o emeten ho fa amb to negatiu, cosa que contribueix a reforçar la tendència a criminalitzar els nouvinguts. A la dreta, només cal reforçar aquesta dinàmica. El populisme representa una reacció de replegament i exclusió, construir la fraternitat a través del rebuig dels que no són semblants. El “gran reemplaçament” no té justificació demogràfica ni estadística, però la seva força resideix justament en la simplicitat que el converteix en ideal per a les teories de la conspiració.

Per al populisme dretà, és relativament fàcil identificar unes elits que s’han desterritorialitzat i emancipat del conjunt de la societat com un grup especialment interessat a fomentar l’arribada de població immigrant que fa evolucionar a la baixa el mercat de treball. Això a costa de desnaturalitzar la pròpia cultura del país d’acollida, subvertir els valors i atorgant-los drets i beneficis socials idèntics que a la població autòctona. Per a la dreta i les seves bases socials, les nacions han entrat en decadència i la recuperació del poder i la cohesió social passa per fer-se forts en els valors propis, injuriant el model multicultural i cosmopolita d’unes elits ja “desnacionalitzades”. Els eslògans de capçalera ho diuen tot: “França per als francesos” segons l’Agrupació Nacional; “Tornar a prendre el control” al Brexit; “La nostra cultura, la nostra llar, la nostra Alemanya” per a Alternativa per a Alemanya; “Polònia pura, Polònia blanca” per al Partit de la Llei i la Justícia; o “Que Suècia segueixi sent sueca” segons els Demòcrates Suecs.

També és cert que hi ha un “bonisme” classista i oportunista per part de sectors que viuen absolutament al marge de la immigració, tret que els tinguin com a empleats precaris. És difícil negar la importància dels contingents migratoris per reequilibrar la dinàmica natural de la població europea i de l’aportació molt significativa dels nous ciutadans. Però també és cert que l’acomodament de grans contingents en poc espai de temps és molt dificultós. Sovint no s’adapta a les necessitats de treball i es tensionen els serveis públics. Discutir-ho per afrontar les dificultats sobrevingudes resulta imprescindible, i fins i tot terapèutic, però hi ha una correcció política de tipus progressista que nega aquesta possibilitat, la qual cosa permet que això es traslladi a les guerres culturals de la nostra societat polaritzada. Hauria de ser possible fer “polítiques d’immigració”, cosa que no ha de comportar perseguir-la ni criminalitzar-la, sinó senzillament normalitzar-la i treure aquests fluxos del control de les màfies i dels perills que assumeixen per traslladar-se a Europa. El sistema de contractes de treball en origen té força sentit, alhora que establir contingents que puguin ser incorporats en benefici de tots. També, Europa i el món desenvolupat haurien de practicar polítiques de més igualtat en els intercanvis i ajudes al desenvolupament en aquells territoris que, almenys històricament, van desestabilitzar a través del colonialisme. Això, sens dubte, sí que contribuiria a reduir aquestes tràgiques dinàmiques de fugida de la pobresa.