Autor: Josep Burgaya

https://www.ara.cat/opinio/federalisme-resposta-josep-burgaya_129_4775541.html

Una vegada superada i oblidada la pandèmia hem tornat a recuperar el moviment frenètic que caracteritza aquest segle. Tothom que ha anat algun lloc aquestes vacances, proper o exòtic, coincideix en dir que hi havia moltíssima gent, que estava saturat. Ens hem tornat a llençar a la pràctica del turisme com si no hi hagués un demà. Si som honestos, de l’experiència fonamentalment n’haurem tret molt cansament, una quantitat ingent de fotografies -preferiblement selfies– que és el que dóna sentit al viatge i la gent que haurem conegut hauran set com nosaltres, turistes. Molta despesa per tant escàs resultat, però fer objecció de consciència a l’obligat moviment ens podria condemnar, en el nostre entorn, a l’ostracisme.

El turisme més enllà d’una gran activitat econòmica és, sobretot, una actitud i un comportament que ens indueix constantment cap a allò nou. Una manera de fer que també s’ha anat apoderant de la nostra vida quotidiana o, com a mínim, ha contagiat el nostre àmbit habitual de lleure. Ja no és gaire diferent la nostra contínua experimentació en el nostre temps lliure amb allò que fem en els nostres viatges. Atracció per allò diferent, consecució de noves experiències i incorporació del que és exòtic al nostre dia a dia. Alguna cosa tenen els grans espais de compra, les grans superfícies dels centres comercials com a immersió en un món de possibilitats infinites on podem adquirir allò aparentment singular i estrany que ens porta reminiscències de llocs llunyans. No importa que tot, amb l’estil ètnic que es vulgui, hagi estat produït a les mateixes factories de la Xina. L’engany, o si es vol la “inautenticitat”, formen part del joc. Les propostes de decoració de la llar ens ofereixen dotar la nostra casa dels estils de llocs llunyans que imaginem i les nostres apostes gastronòmiques sovint opten per la novetat de les cuines exòtiques. Una manera de viure durant una nit un viatge al Perú, a Itàlia, la Xina, el Japó, Amèrica del Nord, Tailàndia o l’Índia. Poc importa que les propostes a què accedim farien somriure als naturals d’aquests països que, com a molt, les considerarien una imitació grollera o directament una traïció. Acostumem a practicar, justament, un multiculturalisme low cost, de pura imitació. No pretenem en realitat fer una immersió, sinó consumir el que és nou i el que es porta. La qüestió és sentir-nos posseïdors de noves propostes estimulants que ens indueixen a tenir una falsa noció de cosmopolitisme de nosaltres mateixos. Ja no cal “conèixer” en el sentit profund del terme, només cal experimentar, encara que això tingui poc a veure amb la realitat del que se’ns proposa i del que imaginem. Habitem en un món paral·lel.

El viatge, així com qualsevol de les activitats que podem considerar dins de l’ampli ventall del turisme, porta incorporat el germen de la insatisfacció. Desencant perquè res no s’assembla a allò promès i imaginat (les platges no són tan blaves i cristal·lines, hi havia col·lapse de visitants, les ruïnes eren justament això, la família s’ha comportat de manera menys idíl·lica del que s’havia pensat, l’hotel va resultar mediocre…), però sobretot perquè tendim a establir unes expectatives irreals. Tot a la vida acostuma a ser millor quan ho imaginem que quan es materialitza. Com que, en definitiva, la nostra pràctica del turisme resulta més aviat una fugida, l’escapada acostuma a acabar sinó en decepció, si almenys amb una certa malenconia sobre el viatge que no va ser. De fet, més enllà de l’abús del màrqueting turístic, res no pot satisfer unes aspiracions que per definició no poden ser satisfetes. Al món simulat d’allò digital, no hi ha lloc per a una arribada, no hi ha lloc on aparcar o establir-se. Només hi ha el moviment perpetu per obtenir retalls d’un plaer que resulta quimèric. És la felicitat paradoxal que, en relació amb el consum, ens parla Gilles Lipovetski. Mai no s’obté el que s’espera. Res no és suficient per satisfer la nostra ansietat. Al capitalisme de l’hiperconsum, tot s’esvaeix a l’acte. El fetitxe de la mercaderia no té solidesa ni continuïtat en el temps. L’acte de consum esvaeix el desig que l’havia impulsat. Acceptem participar en un cicle continu que només ens porta a la insatisfacció. Repetim perquè l’espectacle ha de continuar. Capcots recuperarem la normalitat de setembre que, com diu la cançó de Love of Lesbian, arribarà sense que haguem après la lliçó. De la expectativa de felicitat vacacional només en quedaran les impostades entrades que n’haurem fet a Instagram.

No para de rebre imputacions penals molt greus als Estats Units per haver conspirat per mantenir-se al poder malgrat haver perdut les eleccions. Les penoses imatges de l’assalt el Capitoli per part de les hordes embogides encara les tenim a la memòria per recordar-nos el petit pas que hi ha entre democràcia i barbàrie. Però a cada acusació formal que rep per delictes tant greus i evidents, la seva popularitat política es manté i, fins i tot, augmenta. No té rival per ser el candidat republicà a les eleccions de 2024, i els sondejos afirmen que pot guanyar a un envellit Joe Biden. En un sistema democràtic i judicial tan garantista, les acusacions i fins i tot una possible condemna no poden impedir que es presenti els comicis. La possibilitat que retorni a la presidència algú que de manera demostrada ha actuat al marge i contra el sistema, posarà en joc les costures de la democràcia nordamericana. Però també tensionarà de manera evident la política i la geopolítica mundial. Reforçarà els nombrosos moviments populistes, il·liberals, que campen pel món occidental, però, sobretot, rebentarà l’estratègia actual en relació a la Rússia autocràtica, no se sap ben bé com afectarà a l’avenç de Xina com a gran potencia econòmica global i, sens dubte, amb el seu negacionisme provocarà un enorme pas enrere en els compromisos adquirits per fer front a la crisi climàtica.

Més que el propi Donald Trump, el realment preocupant és l’existència d’un ferri, ampli i entregat moviment trumpista. Totes les evidències delictives en relació a l’apropiació de documents classificats, d’haver conspirat contra la legitimitat democràtica, d’haver abonat l’assalt real a les institucions o d’haver utilitzat la mentida de forma sistemàtica i compulsiva no han fet recular ni un centímetre als seus adeptes ni posat en dubte el suport acrític. Tampoc no l’ha afectat en res no haver acomplert ni un de sol dels compromisos populistes adquirits amb els sectors populars amb més dificultats i en zona d’exclusió. Resulta paradoxal que l’Amèrica profunda i l’empobrit cinturó d’òxid el recolzessin perquè els va prometre actuar contra les elits econòmiques i protegir-los. Era insòlit que ho plantegés algú enriquit amb l’especulació immobiliària més dura, però encara més que se li atorgués credibilitat. Evidentment, una vegada al poder va apostar per polítiques desreguladores i polítiques fiscals que redundaven en benefici dels més adinerats. Cap problema. L’adhesió a Trump com a totes les dretes populistes té poc a veure amb la lògica o amb la raó. És un vincle emocional que permet expressar malestars i frustracions. Representa ser acollit per un moviment on els valors i marcs mentals i culturals són molt vells i coneguts, ancestrals. Se’ls proporciona identitat. A Estats Units, la població blanca i conservadora, majoritàriament empobrida o en zona d’exclusió, creu tenir qui l’entén i qui el representa, algú que considera la seva cultura arcaica i obsoleta com la genuïnament americana enfront del cosmopolitisme de les grans ciutats i les dues costes.

Tot i que Biden ha ampliat en aquest mandat les polítiques socials i mesures econòmiques expansives, això no és suficient per capgirar la convicció d’una part de la societat que el que cal és retornar-los l’orgull i el sentit de pertinença. Se senten humiliats i ofesos, necessiten venjança o almenys un simulacre d’ella en forma de gamberrades dialèctiques o d’atacar els valors progressistes, i no es conformen en que ara es creï ocupació o s’ampliï la cobertura sanitària o bé es multipliquin els bons alimentaris pels més malparats. Ebris de propaganda, malejats per la desinformació, articulats entorn tota mena de conspiracions i paranoies, han entregat la seva ànima a un fals déu que els promet redimir-los. El trumpisme, com tots els populismes identitaris, els resulta en el món actual dominat per les xarxes socials i el fàcil recurs a internet molt fàcil de crear polaritats perverses que posen en qüestió, destrueixen, la cultura democràtica. Sortir d’aquesta dinàmica, recuperar nocions com les de respecte, tolerància, acceptació i diàleg resulta molt complex. Tot juga a favor de volar qualsevol pont i refermar-se a l’extrem. No serveix de res, però diuen que conforta, tant a Estats Units com a qualsevol país de la mediterrània.

La política espanyola està tan polaritzada que els resultats electorals no han fet sinó confirmar-ho i donar noves raons perquè el conflicte sigui, a partir d’ara, encara més extrem i agònic. De moment, el mapa s’ha interpretat en funció dels estats d’ànim previs i les expectatives que s’havien instal·lat en cadascun dels bàndols. Pel bloc progressista al que s’havia condemnat abans d’hora a la derrota, el resultat tan lluitat la darrera setmana sona a victòria. I, ho és. Espanya no és tan rància com pretenen alguns i continua essent plural. La pretensió d’acabar amb el condemnat “sanchisme” no ha triomfat, tot i que el Partit Popular hagi estat el més votat a les urnes. Victòria amarga perquè les pretensions que els havia inculcat una demoscòpia interessada, eren unes altres. Estaven sobrevalorats perquè les enquestes s’han convertit en un agent condicionador de l’opinió pública, en aquest cas per fer desistir al vot progressista d’anar a votar, més que no pas una manera de retratar-la. Malgrat que Feijoo farà un simulacre d’intent de ser investit, més que res per evitar que les ganivetades internes comencin ja, és Pedro Sánchez qui en realitat té les úniques opcions d’aixecar un govern. Però els números són molt ajustats i corre el risc de viure sempre a la corda fluixa sobre l’abisme i amb una oposició de dretes desencadenada i posant en qüestió continuadament la seva legitimitat. Per refer el bloc, necessita gairebé tothom. Alguns socis són de fiar, però altres, no tant.

A Catalunya, els resultats electorals més que nítids han resultat demolidors. L’àmplia victòria del PSC i la segona plaça de Sumar fa incontestable la pulsió més que majoritària en favor d’un govern de progrés a Espanya. La falta de claredat de quin era el terreny de joc en el que pensava jugar l’independentisme, els ha portat ha fotre’s una bona patacada. Uns més que altres, certament, però ja és la segona en pocs mesos. Els vots rebuts (poc més del 25% sumant-los) els impedeix dir que parlen en nom de Catalunya. De fet, dir-ho o diran, però resultarà força ridícul. La ciutadania catalana, majoritàriament progressista, va entendre bé el que es jugava en aquestes eleccions i ha respost de manera contundent al repte. Curiosament i a la inversa del País Basc, l’independentisme ha especulat massa en que “el seu regne no és d’aquest món” i la resposta popular prou clara per aquells que la vulguin entendre. El que passa a Espanya resulta crucial, importa, i molt.

A Junts, se’ls va veure molt contents la nit electoral. Probablement massa atenent a que només van obtenir un 11% del favor electoral. Els va complaure molt que l’atzar numèric els podés convertir en minoria de bloqueig. Veien a venir els seus cinc minuts d’èxit i a Carles Puigdemont, ves per on, en el centre de la política espanyola. De fet, ni es comptava ni es compta amb ell. Si Junts presta algun vot hi haurà govern progressista però, si aposta per bloquejar, hi haurà eleccions. Pensar que això proporciona la “finestra d’oportunitat” per obtenir l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació, resulta una quimera. De fet, l’escenari ideal per l’independentisme més ranci era la victòria de PP i Vox. L’oportunitat que la política nacionalista en sentit contrari d’aquests, facilités les condicions per reagrupar tot l’independentisme i reprendre el ara desfigurat embat contra l’Estat. No els convenia ni els convé el progressisme. De fet, ells no ho són. Ara, més que una oportunitat, tenen una patata calenta a les mans que els farà quedar malament facin el que facin. Un regal molt enverinat. Segurament tant la naturalesa com el ressentiment del personatge central en aquesta opereta portarà a unes noves eleccions abans d’acabar l’any. La lògica política diu que, en aquest cas, la concentració de vot serà en els grans partits i es reforçarà un retorn al bipartidisme. La gent no vota minories de bloqueig i opta pel vot que resulti més útil als seus objectius o bé, es queda a casa. Determinades actituds i posicions seran molt més irrellevants del que ja ho són ara. Entremig, es dirà que com a mínim han aconseguit fer la punyeta. Em temo que això no és un projecte polític ni tampoc una actitud moral respectable.

Tal i com ha evolucionat la dinàmica política dels darrers anys, amb la polaritat extrema que plantegen les dretes i les noves extremes dretes, han fet que el quer passi aquest diumenge a Espanya amb les eleccions, sigui crucial pel futur d’Espanya i Catalunya, però també per la Unió Europea. Aquest 23 de juliol no va d’unes eleccions en les que cadascú faci les opcions que cregui convenient i que el resultat, agradi més o menys, mantingui la normalitat del sistema democràtic tant si s’escora més cap a la dreta o es manté tirant cap a l’esquerra. D’això ha anat l’alternança política a l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial. Acords fonamentals compartits per la major part de l’arc polític i canvis d’orientació de vot segons les percepcions majoritàries de l’electorat a cada moment. El que ens juguem al final d’aquesta setmana va molt més enllà de tot això. El populisme dretà, la suma del PP i Vox representa una esmena a la totalitat al sistema democràtic tal i com el coneixem a Espanya i Catalunya. Se’l buidarà de contingut. Es trenquen els consensos de la transició política, així com el respecte, reconeixement i tolerància que, justament, la van fer possible. Es qüestionen les llibertats bàsiques, els drets socials, els pilars de l’Estat de benestar, l’existència d’un Estat plurinacional. L’agressivitat de les polítiques que es plantegen, l’autèntica revenja amb la que es diu volen capgirar la situació, trencarà i ja ho han fet un bon tros fins ara, la cohesió social i obrirà un període obscur per al futur d’Espanya. No és tremendisme, és realisme. Es plantegen objectius regressius en tots els camps: les polítiques econòmiques, la fiscalitat, els drets laborals, els ajuts socials, la igualtat de gènere, la llibertat d’expressió i de premsa, l’exercici de la cultura, el respecte a la cultura i a les llengües diverses… Resulta paradoxal, que ara aquells que de vegades amb una certa frivolitat posaven des del progressisme en qüestió l’anomenat “règim del 78”, ara es veuen obligats a defensar-lo com a trinxera enfront la cultura nacional-catòlica i el conservadorisme empeltat de ranci franquisme que torna.

No s’hi val a instal·lar-se en el relativisme davant el que ens ve, ni a dir que això no va amb “nosaltres”. Va de llibertat, de convivència i de no fer un pas enrere en relació els avenços que ha tingut aquest país ençà de la Transició. Darrera el somriure inepte de Feijoo i la grolleria de militar “xusquero” d’Abascal, hi ha el retorn a l’Espanya en blanc i negre, a l’hegemonia de les elits econòmiques extractives de sempre, a la limitació de les llibertats, al landisme, a tornar-nos a situar a la cua d’Europa, a dificultar l’expressió dels moviments socials i la diversitat, a que Norma Duval torni a ser el símbol d’allò cultural, a que els nostres dirigents ens tornin a fer passar vergonya. Més enllà d’afinitats i fòbies i filies conjunturals, ara estan en joc coses molt serioses, i seria bo que la ciutadania progressista i decent es mobilitzés omplint les urnes de vots i de dignitat. El contenciós és clar i nítid, no hi valen subterfugis o excuses de mal pagador. Hi ha només dues opcions confrontades, encara que el vot de cadascú pugui expressar les seves matisacions. Que ningú s’enganyi, els que plantegen sortir d’aquesta disjuntiva, és que ja han triat pel que es creuen que els convé; l’opció pitjor. Aquesta és la realitat. I aquesta vegada si que és veritat que Europa ens mira. El futur de la Unió Europea té molt a veure amb el que passi diumenge a Espanya. Els europeistes d’arreu ja han fet la seva opció. A la major part de les cancelleries europees, hi hagi socialdemòcrates o bé conservadors, tenen molt clar el que és bo que passi aquest diumenge, i és la continuïtat del govern de Pedro Sánchez. El futur de les institucions europees no pot passar per estar governades per euroescèptics o euròfobs que, a més, li deuen molt a Vladimir Putin.

Hi ha moments per l’escepticisme, la mandra i fins i tot el “tantmenfotisme”. Hi ha moments, però, que els arbres dels nostres malestars i insatisfaccions ens han de deixar veure el bosc de la nostra societat i el perill de que sigui incendiat per la dreta populista il·liberal i la nova extrema dreta que avença per Europa. Deia un antic i funcional eslògan socialista que “si tu no hi vas, ells tornen”. I el que torna és força pitjor de la dreta que ens amoïnava fa uns anys quan es va encunyar aquesta frase. A base de falsedats i demagògia han activat als seus. Aniran tots a votar. Caldria que la societat que pensa en el progrés i la convivència també ho fes. Temps per recordar el poeta irlandès William Butler Yeats quan alertava sobre el desistiment tot escrivint “els millors no tenen cap mena de convicció, mentre que els pitjors estan plens d’intensitat apassionada”.

Article publicat el divendres 14 de juliol al diari ARA:

https://www.ara.cat/opinio/miseries-abstencio-burgaya_129_4752687.html

Aquesta ha estat probablement una de les propostes més cridaneres d’aquesta campanya electoral. L’han fet els de Sumar. Consisteix en implantar a Espanya un sistema de foment de la emancipació consistent en proporcionar 20.000 euros a tothom al complir els 18 anys. Aquesta dotació, tindria un cost anual per a les arques públiques d’uns 10.000 milions d’euros que serien finançats amb gravàmens sobre el patrimoni i la riquesa. Aquesta proposta, en plena campanya, ha merescut el menyspreu i ridiculització per part de les dretes i, sovint, la desconsideració també des de les esquerres. I és que les campanyes electorals no són un bon moment per debatre temes de calat de manera seriosa. Aquesta és una qüestió complexa, plena de matisos que requereix de reflexions expertes i de molta pedagogia abans de plantejar-se la seva aplicació. Certament, per la dreta més assilvestrada -n’hi ha una altra?-, és fàcil de ridiculitzar titllant-lo d’utopisme quimèric, de responsabilitzar a l’Estat de coses que no li pertoquen, d’induir al passotisme i a la irresponsabilitat dels individus, que l’esquerra té una voracitat impositiva insaciable, o bé que és una proposta populista més de “donar duros a quatre pessetes”. Des de l’esquerra, els més moderats no han titllat d’inaplicable i insostenible i altres, els més radicals, de ser socialment injusta precisament per la seva “universalitat”, ja que no distingeix beneficiaris pel seu nivell de renda.

En realitat, la proposta no és conceptualment gens innovadora. Fa tres anys, la va formalitzar l’economista francès Thomas Piketty en el seu llibre Capital i Ideologia, on la plantejava en un muntant de 125.000 euros quan els joves complissin els 25 anys. Però tampoc ell la va inventar. El primer en plantejar-ho va ser el polític radical i un dels pares de la constitució dels Estats Units, Thomas Paine a finals del segle XVIII, el qual ho feia des d’una visió radical del concepte d’igualtat d’oportunitats i per compensar al conjunt de la població que havia quedat fora de joc quan es va instaurar el dret de propietat de la terra. Per ell, doncs, no era un tema de generositat sinó de justícia. Tant a aquest pensador i polític com altres que vingueren el segle següent, per exemple el socialista Saint-Simon, el que els preocupava era la desigualtat social així com el seu caràcter acumulatiu i creixent, tendència sobre la qual, creien, calia establir mecanismes de correcció i de redistribució si és que es pretenia mantenir el sistema democràtica i la vida en societat, formes que consideraven incompatibles amb dinàmiques econòmiques que resultaven excloents. Així, el sistema d’herència familiar, pensaven, impedia una autèntica igualtat d’oportunitats, doncs les famílies amb diners perpetuaven la seva primacia tot procurant pels fills una posició de sortida avantatjosa. Encara que al segle XX l’escolarització pública i el sistema sanitari universal han corregit dues causes històriques de desavantatge social, la disponibilitat de capital econòmic, cultural i relacional en determinats àmbits no hi ha manera de compensar-lo. Dit d’una altra manera, les possibilitats de sortir de la part baixa de l’escalafó social són mínimes. El pretès ascensor social de les societats contemporànies funciona només de manera residual. No hi ha res que es transmeti tant de pares a fills, com ho fa la pobresa.

Des del punt de vista conceptual el tema de “l’herència universal” té molt sentit, si més no, estudiar-lo i avaluar-lo amb profunditat. Hi ha ingent literatura econòmica i política sobre el tema. Té una funció de justícia distributiva bastant evident, ja que possibilita als joves de qualsevol procedència social de disposar d’uns recursos per emprendre o bé formar-se. Fàcilment, en forma de capital humà o d’augment de l’activitat econòmica pot compensar els esforços fets per l’erari públic. No és despesa pura, si es fa bé, és inversió. Però en aquest com en molts altres temes, la bondat de les intencions no converteix la seva aplicació forçosament en positiva. El diable, com sempre, sol estar en els detalls. Al igual que el que passa amb el concepte de “renda bàsica universal”, la lletra menuda i una adequada aplicació distingeix l’efecte integrador que s’espera de la promoció del desistiment social, de la subvenció a la vagància. Faria bé l’esquerra, com també els liberals de veritat, com ho era Thomas Paine, en plantejar-se a fons aquest concepte i deixar de menystenir allò que no s’entén. El gran problema de fons del nostre temps, i creix i creix, és la desigualtat. Sense mecanismes correctors, difícilment hi haurà la mínima cohesió social que requereixen els sistemes democràtics. Això sí, el debat de fons, que es faci fora de temps electorals. Campanyes polítiques i discussions raonades, ja fa temps que són incompatibles.

Tot i haver-hi tot l’any, ara comença la temporada en que es produeixen multitud de concerts, la majoria d’ells de gran format. La música viscuda en directe sigui en petits recintes o en grans pavellons té una potencia comunicativa que no tindrà mai la música enllaunada. La seva capacitat commoure’ns, la possibilitat de  ser transportats, la generació d’emocions i el gaudi que et proporciona escoltada en viu és difícil de superar per a qualsevol altra activitat. Encara que probablement amb estils diferents a cada època, no té edat. Fins i tot poden compartir el mateix espai i delit adolescents amb gent entrada en anys. Amb tot, si que hi ha algunes barreres. El tecno, per exemple, el practiquen poc els madurs i en els concerts de clàssica, potser pel factor preu, hi predomina la gent que ja pentinen canes. El que resulta curiós és la creixent dificultat per accedir a les entrades. Internet, més que facilitar les coses les ha dificultat, i molt. Els allaus el dia que surten a la venda converteixen el que hauria de ser un acte senzill en una odissea en la que tota la família o grup d’amics s’ha de posar de matinada davant l’ordinador a veure qui aconsegueix entrar i fer-se amb el trofeu. Res d’improvisar per les ganes d’anar a escoltar algú. Resulta impossible. Tot ha de ser programat i previst, a hores d’ara i amb els artistes d’èxit, amb un any d’antelació. També podríem parlar de la inflació de preus i de l’especulació que es genera en el procés de venda i de revenda.

Els darrers temps, l’acte massiu però alhora íntim d’assistir a un concert s’ha anat tornant desagradable degut a la profusió de mòbils, els quals es branden durant tota la sessió com si fos una torxa. La seva lluminositat distreu i, reconec, que sóc dels que s’indigna i se’m malmet l’experiència quan he de suportar que al meu voltant que, en lloc de viure un moment únic, hi ha qui només l’interessa gravar-ho i, potser, reviure-ho amb posterioritat. Més enllà de les molèsties òbvies que provoquen, de la dificultat de visió i de crear un moment irrepetible, indigna un acte que no té sentit, o bé té el d’expressar l’estupidesa del comportament contemporani digitalitzat. Al meu entendre, no es tracta d’immortalitzar el moment i poder demostrar a posteriori o en el mateix moment que ets allà, sinó de gaudir-ho in situ i, de pas, practicar la regla sagrada de la bona educació respecte dels altres. Els estris mòbils amb càmera, que no tenen ni vint anys de vida, són un dels pitjors invents possibles ja que han canviat, i no per bé, el nostre comportament i l’accés a la realitat. Fomenten l’impuls malaltís a registrar qualsevol esdeveniment, indueixen al comportament cretí en l’espai públic, el triomf de les actituds narcisistes i egocèntriques. Accedir al món a partir del filtre de la pantalla es una patologia dissociativa de la realitat que ja té un nom, la nomofobia. Un trastorn del comportament que situa  l’smartphone al centre de la nostra vida i ens convertim en uns inútils éssers despullats sense ell. Els moments interessants de viure, els acabem per reemplaçar per la versió artificial de la gravació. El psicòleg Daniel Kahneman ha escrit sobre l’auge de la nostàlgia que evidencia l’imperatiu fotogràfic, la creixent obsessió pel “record” menystenint el plaer de “l’experiència”.

Per això, ha resultat interessant que en els recents concerts de Bob Dylan a Espanya, aquest s’ha posat estricte hi ha prohibit la possibilitat d’usar mòbils a la sala de concerts. Només algú de la seva alçada artística i de coneguts comportaments de primmirat o rondinaire li ha estat possible d’aconseguir una mesura tant estricte i, alhora, tan impopular i infreqüent. Mòbils bloquejats dins una bossa impermeable i inaccessible han permès que el públic i el músic es podessin concentrar en el que és realment important en un acte d’aquests: la música en directe, l’emoció de l’experiència artística. No consta que en cap d’aquests concerts s’hagi hagut d’atendre a ningú amb atacs d’ansietat per sentir-se durant una estona incomunicat del món exterior o bé que hi hagi hagut quadres psicòtics per sensació d’amputació del que, encara que mecànic, ja és un membre més del nostre cos. Els assistents van gaudir d’un acte únic i autèntic sense canviar-lo per un succedani digitalitzat. Si necessitaven compartir-ho, hi havia gent al voltant amb qui poder parlar. Tot un luxe.

Els acords  i pactes de govern entre el Partit Popular i Vox a molts ajuntaments i comunitats autònomes prefiguren l’onada del que ens pot venir a sobre a tot Espanya. Si això s’acaba per produir, la reculada política, la pèrdua de llibertats i drets socials  serà de les que conformen una època. Entre altres coses, tornarem a l’exercici del nacionalcatolicisme que aquest país va patir durant dècades. La dreta hispànica, ja sempre difícil d’homologar amb el conservadorisme europeu pel manteniment dels seus vincles no totalment superats amb el franquisme i per la seva cultura més aviat rància, ha estat portada cap a l’extrem i a la vulneració de qualsevol signe de moderació, per l’emergència d’una extrema dreta que l’ha conduit cap a la radicalització. L’estratègia seguida els darrers anys de polarització extrema i de construcció de trinxera política tot negant legitimitat a l’esquerra governant, els ha portat a identificar-se amb aquesta versió estranya del espanyolisme més recalcitrant i de l’autoritarisme decimonònic. Els personatges que apareixen aquests dies agafant conselleries o bé presidint parlaments, semblen extrets del friquisme més estrany o d’una col·lecció de còmics. Toreros designats consellers de cultura, negacionistes de la ciència convertits en autoritat política, homòfobs confessos, qüestionadors públics de les llibertats, propagadors de les virtuts del franquisme… La normal alternança política en el govern a Espanya, amb la dinàmica i els vímets actuals, fa basarda. Cultura de l’odi, esperit de revenja i voluntat d’acabar amb els consensos bàsics que requereix qualsevol societat democràtica per funcionar. Certament, almenys fins ara, tenen la legitimitat democràtica per assolir el govern i fer acords allà on els vots els ho han fet possible. El sistema permet que fins i tot els que pretenen destruir-lo es presentin a les eleccions i, si es dona el cas, governin.

Es dirà, que aquesta extrema dreta que ja és entre nosaltres i que pot acabar per dominar el govern espanyol no és la dels europeus anys trenta, que ja no es presenta amb el braç aixecat, militaritzada, practicant la violència i amb la pretensió per substituïr el règim democràtic per una dictadura unipersonal. I certament, és així el postfeixisme. Les seves formes són diferents, la pràctica de la violència és únicament verbal i no qüestionen el sistema d’eleccions tot i que el pretenen buidar de les subtileses de la cultura democràtica que es basen en la tolerància, el respecte i el predomini de la veritat. La violència que practiquen a dia d’avui, és la desaparició dels serveis públics, la contribució al desmuntatge de l’Estat de benestar, fer polítiques que agreujaran de manera brutal la desigualtat social i el trencament de qualsevol mena de cohesió. Fan de la xenofòbia la seva bandera per enganxar i la seva promesa de recuperació dels valors (?) tradicionals la negació de qualsevol vestigi de modernitat i la limitació de les llibertats llargament treballades, recular dècades en relació a la cultura de la igualtat dels gèneres àmpliament assolida i assimilada. El vot a aquesta nova extrema dreta, ja sigui en la versió actual del Partit Popular o en la més pintoresca de Santiago Abascal, no té a veure amb el predomini entre la població espanyola del pensament més reaccionari. Certament hi ha les elits clàssiques amb esperit i ganes de recuperar la seva hegemonia econòmica social i cultural. El problema és l’existència de sectors socials amb tendència a l’exclusió que se senten humiliats i abandonats i ara expressen d’aquesta manera el seu malestar tot practicant un vot a la contra i, fins i tot, amb actitud gamberra.

Es dirà, amb raó, que aquest no és un fenomen específicament espanyol. Que això passa a Itàlia, França, Alemanya, als països de l’est i, també, als idealitzats països nòrdics. I és cert. La pèrdua de valors i cultura democràtics es produeixen a tot Occident. El sistema està en crisi. Les causes que tenen a veure amb dinàmiques econòmiques que potencien la desigualtat, la pobresa i el desarrelament social, són arreu. Com també el caràcter disgregador i mal gestionat del fenomen migratori. Ens hi juguem molt, però. La mobilització dels votants progressistes de tota mena de calat i èmfasi, caldria que fos general de cara el 23J. Ens hauríem de deixar, ni que fos per una vegada, de desencisos, escepticismes, desconfiances o mandres. Els que volem un país de progrés, amb les matisacions que es vulgui, som la majoria si som capaços de pronunciar-nos. La transcendència és molta per reforçar o debilitar l’espai comú europeu, però, especialment, per mantenir l’esperança en el futur i un cert nivell de dignitat.