Deixeu els anys trenta en pau!

En aquest soroll ambiental ensordidor en que s’ha convertit el camí cap al 27-S, les raons tenen poc a fer-hi perquè del que es tracta és de vèncer i no pas de convèncer, no es tracta de debatre i utilitzar arguments tot escoltant els dels altres i potser aprendre tots plegats alguna cosa, sinó de doblegar, ridiculitzar i fer callar el que es creu el contrincant. En aquest context s’acostuma a recórrer a identificar el contrincant convertit en enemic en alguna cosa que ineludiblement la ciutadania tingui plenament identificada en negatiu. He sentit i llegit independentistes que parlen d’una Espanya dictatorial i no democràtica que gairebé disposaria d’un pla d’extermini de la catalanitat i els catalans. He sentit i llegit el ranci nacionalisme hispànic, d’aquí o de fora, identificar els castellanoparlants a Catalunya com a una minoria perseguida i en procés d’extermini, tot qualificant el nacionalisme català com un projecte mil·lenarista, ètnic i dictatorial. És evident que tan falsa és una argumentació com l’altra. Veig com la temptació a identificar els rivals amb els totalitarismes dels anys trenta la tenen tan Felipe Gonzàlez com Artur Mas, a més de molts altres. La referència no és només inadequada i desafortunada, al utilitzar-la tots són conscients que conté una càrrega potent en l’imaginari col·lectiu en forma de tragèdia, mort, persecucions ètniques, camps de concentració. La finalitat és apel·lar a la por, no en el sentit tou del terme, sinó en la seva accepció més dramàtica i profunda.

Quan la política i els polítics recorren a fets i referències històriques, acostumen a fer un flac favor al coneixement històric i encara menys als ciutadans pels que s’haurien de preocupar i no tant alliçonar mitjançant l’ús pervers de referències al passat. La història no es repeteix –si de cas com a farsa, que deia Marx- i cada època respon a unes coordenades i a unes circumstàncies irrepetibles. Retreure i amenaçar amb la repetició de processos que no es distingeixen pas per ser dels més presentable de la condició humana, és una renuncia al diàleg -que sempre implica el reconeixement de l’altra-, i un insult a la intel·ligència de la ciutadania. Ni a Catalunya ni a Espanya hi res que tingui a veure amb el totalitarisme feixista de Mussolini a Itàlia ni risc remot d’emparentar-s’hi. Res en comú que pugui induir a pensar en Hitler, Goebbels, l’antisemistisme i els camps de concentració. Tampoc s’intueix alguna cosa que remotament pugui evocar la fase més crua i sagnant del estalinisme soviètic, els seus delirants Processos de Moscou, els assassinats massius a Ucraïna o els internaments al Gulag. Ni que sigui per respecte als molts milions de persones que ho varen patir, ens podríem estalviar de frivolitzar-hi. En termes més nostrats, apel·lar als temors que encara destapa la Guerra Civil y l’enfrontament de “les dues Espanyes” també se li fa jugar un paper, com el de recordar el ridícul institucional de la Generalitat en els coneguts com “els fets d’octubre” del 1934; insurrecció governamental aquesta que va portar al President de la Generalitat i el seu Govern a ser empresonats. Ni Artur Mas és Lluís Companys, ni veig Oriol Junqueras fent de Josep Dencàs i fugir per les clavegueres de Palau.

Hauríem de convenir que “el conflicte” del 27-S serà incruent i no estaria malament que fins aleshores es donessin “raons” perquè la ciutadania pugui optar de veritat i no de manera subjugada per pors i eslògans. A l’Europa democràtica, sortosament no hi ha lloc per l’èpica més enllà dels camps de futbol. Hi ha diàleg, hi ha acords, hi ha pactes. Es va renunciar al concepte de veritat per tal de fer possible la convivència.