Categoria: Articles

Ens movem tot l’any, però a l’estiu el fenomen turístic aquí i allà resulta del tot insuportable. Viatjar i fer turisme resulten dues formes antitètiques d’anar pel món. Rodar i explorar era una cosa possible en el passat, quan el viatge no s’havia industrialitzat. Viatjar no és fer turisme; un turista no és un viatger. És una diferència que va plantejar Paul Bowles, que a més d’escriptor fou un reputat viatger. Establert durant anys a Tànger, hi va escriure El cel protector, novel·la en què el protagonista, justament, no es considera turista, sinó viatger. La diferència residia en el temps: “mentre el turista s’afanya generalment a tornar a casa seva al cap d’alguns mesos o setmanes, el viatger, que no pertany més a un lloc que al següent, es desplaça lentament durant anys d’un punt a un altre de la terra”, va escriure. Aquesta és una visió entre romàntica i aristocràtica del viatge. El fa algú que disposa de temps i, per tant, de rendes suficients per viure sense treballar. S’associa l’autenticitat del viatge a l’elitisme econòmic i social, mentre que al turista només li quedaria el moviment fàcil, superficial i fals. El viatger explora a fons i aconsegueix un nivell d’experiència que està vedat als turistes. El turista, en canvi, només està de pas durant les seves vacances pagades i limitades. Segons aquesta visió, el viatger “coneix”, mentre que el turista només “reconeix” allò que ha vist als fulletons de l’agència.

Però avui en dia, encara que es disposi de temps i diners, és molt difícil fer un viatge que no estigui turistificat per la indústria. És cert que ser viatger requereix una actitud que es pot tenir, i es poden contractar recorreguts menys massificats, però aquests destins han perdut l’originalitat que se’ls suposava. Conèixer el context cultural, haver-lo estudiat i tenir un bagatge que ens apropi al viatger, que ens permeti entrar amb més profunditat a les realitats a les quals ens apropem, podem tenir i adquirir més coneixement, però el viatge en si no deixa de ser un producte comercial, un recorregut teledirigit, encara que formi part del segment més alt dels nínxols turístics. Es poden enfocar les vacances de maneres molt diferents i, malgrat la turistificació, es pot prioritzar més l’entreteniment i l’oci o bé la cultura i l’experiència. Però és només una qüestió de detall i de poc més que matisos. En general, el temps és limitat i es disposa de manera estacional, cosa que condiciona molt.

En la cultura industrial, en la societat de masses, hi ha poc espai per allò singular i per a actituds contemplatives, per disposar del “tempo” necessari perquè el descans esdevingui una cosa creativa. El món actual ens emmarca en dinàmiques de les quals resulta gairebé impossible mantenir-se’n al marge. Temps de treball al qual succeeix un temps de descans que s’organitza amb la mateixa lògica que l’anterior. L’oci convertit en entreteniment planificat i mercantilitzat que no té res a veure amb un temps propi destinat a créixer personalment i culturalment. Allò turístic ho domina tot i acaba posseint-nos encara que la nostra voluntat i actitud es vulguin orientar per un altre camí.

La conversió del viatge en un sistema industrialitzat va acabar amb el viatge. Resulta paradoxal, però és així. Viatjar està lligat a formes “artesanals” de recórrer el món, a la possibilitat de realitzar itineraris únics. La producció en sèrie acaba amb la singularitat i amb un determinat tipus d’experiència. Permet una altra cosa, la democratitza fent-la possible per a gairebé tothom. La lògica de creixement exponencial del moviment de turistes acaba destruint els possibles encants dels destins turístics, siguin aquests ciutats, monuments o espais naturals. La massificació, el creixement, té uns límits que ja s’han traspassat de manera manifesta. Les ciutats globals no només són inviables per als seus autòctons, sinó que la seva paròdia acaba sent insostenible fins i tot per als viatgers poc exigents. Els destins turístics es cremen a força de degradar-los. Clarament moren d’èxit. Barcelona ja no és la Barcelona que interessava els seus visitants. Un lloc ple només de turistes on tota l’estructura comercial i d’entreteniment va dirigida a ells. Ja no queda res de genuí a la ciutat que un dia fou símbol de la modernitat i el disseny. La monumentalitat de Roma ja és inaccessible, les hordes de visitants col·lapsen els seus accessos. Per conèixer la Fontana di Trevi, és molt més fàcil fer-ho comprant una postal. Ja no és possible recrear, imaginar, la seqüència de La dolce vita. A Venècia només s’hi pot entrar superant un torniquet d’accés com si fos per assistir a un espectacle, mentre hi hagi aforament. La indústria, amb la seva lògica d’expansió i creixement, acaba devorant el seu propi producte. Un autèntic sense sentit.

L’extrema dreta espanyola acaba d’afirmar que quan governi pensa deportar 8,5 milions de ciutadans espanyols provinents de la immigració, així com els seus descendents, hagin nascut o no a Espanya.  Tal afirmació resulta gairebé impossible de prendre-la seriosament tenint en compte la bogeria i immoralitat del plantejament. Estem parlant de la quarta part dels ciutadans del país, que tenen tots els drets polítics, socials i condició de ciutadania com qualsevol votant de Vox i que, lògicament, radiquen aquí perquè s’han integrat en l’estructura productiva i social del país. No són persones que tinguin menys drets que nosaltres, o bé que mantenen de manera perpètua la condició d’immigrants. Gent que viu, treballa, paga impostos i que, tot i les dificultats que li posem sovint per fer-ho, s’integren en aquesta realitat multicultural que ja són, de manera irreversible, tots els països. Conciutadans que han de carregar amb els prejudicis monoculturals i amb l’ús pervers que fa l’extrema dreta contra ells recorrent al tronat concepte del nativisme. L’argument esgrimit per Vox no se sosté per enlloc i està contra tota norma jurídica internacional tot pretenent vulnerar els drets d’una part rellevant de la nostra societat, perquè sí. Més enllà de la impossibilitat jurídica i moral que no ho fa ni plantejable, tampoc té cap sentit en termes econòmics.

Una part important de la gent nouvinguda -que són els que molesten a l’extrema dreta-, ho fa en llocs de treball imprescindibles: hostaleria, atenció a la gent gran, neteja, comerç, construcció, serveis, indústries intensives de mà d’obra, transports… Bona part de l’activitat i de la vida social senzillament es paralitzaria, deixaria de funcionar, mentre cauria l’activitat econòmica de manera dràstica, es reduiria el consum, s’ensorraria el PIB, caurien els ingressos pressupostaris, entraria en fallida el sistema de seguretat social… Saben que no resulta ni tan sols imaginable, que no és possible, malgrat que la seva condició ètica i moral tampoc ho podrien fer. Per què ho afirmen doncs? Per llençar un missatge clar de posicionament xenòfob que connecta amb aquella població els malestars de la qual els ha portat a vehicular-ho contra el que ells en continuen dient immigració i que, en realitat, no és tal en la mesura que formen part d’un país que, com tots i cada vegada més, és multicultural i d’orígens geogràfics diversos. Vox ha fet seva l’estratègia més salvatge de Donald Trump consistent en fer afirmacions xocants basades en la mentida i que no són ni possibles ni acceptables, però que li serveixen per reforçar el sentit d’identificació d’uns determinats votants que han fet de l’odi i la incorrecció que els funciona com una mena de satisfacció malaltissa. Dol a l’ànima que algú pugui normalitzar el concepte de deportació a gran escala.

Aquesta és una estratègia criminal, que hauria de ser contemplada al Codi Penal. No és acceptable ni com a mer eslògan polític. Els discursos d’odi, estimulen actituds excloents i violentes a la societat. Apel·lar al caràcter tribal dels grups humans representa oblidar que la condició humana es defineix justament per la capacitat de raonament i a l’establiment de la cultura, entesa aquesta com a coneixement i respecte, com la base en la qual sustentar la vida en societat. El tribalisme és sempre contrari a la convivència i a l’enriquiment que implica interactuar i conèixer. Sigmund Freud, parlava de l’exageració de les petites diferències com a evidència d’un quadre de narcisisme. Disparitats que, en molts casos, tampoc són rellevants més enllà d’una visió idíl·lica i fossilitzada de les cultures. El filòsof britànic Kwame Anthony Appiah, va titular un magnífic llibre “les mentides que ens uneixen”. Suposo que els que defensen aquestes idees d’expulsió, no estan pensant a fer-ho amb Lamine Yamal o Nico Williams. La multiculturalitat només l’acceptem practicar amb els rics, cosa que semblaria demostrar que estem més davant d’una qüestió de classe que altra cosa, enfront de prejudicis i actituds que ens deshumanitzen. Que calgui gestionar fluxos de nouvinguts quan són molt intensos, no té res a veure en tenir una consideració menor cap a ciutadans que, en un moment o altre, han vingut d’altres paratges. També resulta curiós que els de classe baixa se’ls diu immigrants mentre que els nouvinguts tecnològics els qualifiquem “d’expats”. Condició aquesta que també donem per suposada als nostres familiars que treballen i s’han establert a l’estranger. En aquest cas, el nom sí que fa la cosa.

Donald Trump exigeix als països europeus que formen part de l’OTAN que augmentin de manera substancial la seva despesa en defensa. No és un consell, una recomanació o un suggeriment, ho fa com a una exigència taxativa i irrefutable. El secretari general de l’OTAN, l’holandès Mark Rutte no només ha dit que sí en nom de tots, sinó que ha aprofitat per enviar un missatge de submissió gairebé pornogràfica al mandatari nord-americà comprometent un 5% del PIB dels països, amb el ridícul afegit que el receptor l’ha fet públic tot demostrant-li el seu menys preu. Una barbaritat. Només Pedro Sánchez i Espanya s’han negat a fer-ho i han fet molt bé. Per l’estat espanyol significaria passar d’un pressupost de 20.000 milions d’euros a un de 80.000 milions. Multiplicar per quatre una despesa (no aguantaria dir-ne inversió) que en termes del pressupost de l’Estat implicaria passar de ser gairebé el 25% del pressupost anual de l’Estat, superant per molt el que es destina a Educació o acostant-se al pressupost de Salut. Com és lògic, tot això no resulta possible sense fulminar el que es destina al manteniment de l’estat de benestar. No és possible fer-ho tot i amb nous impostos resulta impossible recaptar aquests 60.000 milions d’euros addicionals anuals. Resulta curiós que, de manera paral·lela, Trump hagi forçat al G-7 a derogar l’impost mínim de societats del 15% que havia establert l’OCDE i que reportava uns 100.000 milions d’euros anuals per les arques dels països occidentals. La fórmula és clara, pagueu tres vegades més en termes de defensa, però feu menys recaptació impositiva sobre les empreses americanes que actuen en aquests territoris.

Més enllà de xifres estratosfèriques que, quan les tradueixes a dades plurianuals deixen de ser mentalment abastables, resulta lògic preguntar el perquè d’una demanda tan desmesurada i si realment els riscs de conflicte justificarien posar-ho tot per fer la guerra. La primera reflexió és que qui exigeix aquest esforç justament és qui contribueix a crear un clima global bèl·lic. No només no ha acabat amb les guerres obertes, com es va comprometre, sinó que ha intensificat els conflictes i n’obre de nous com el de l’Iran o bé facilita la intensificació del genocidi d’Israel a Palestina. El perill rus que continuï la recuperació de les fronteres de l’antiga Unió Soviètica i amenaci la integritat europea pot existir, però justament requereix ampliar sistemes tecnològics de prevenció, que poc tenen a veure amb crear divisions d’infanteria, multiplicar l’artilleria o bé l’aviació i l’armada a l’aigua. Això té a veure amb una concepció tradicional de la guerra que, com als Estats Units, està sobretot pensada per l’ofensiva, ocupació i conquesta de territoris. Pels americans, el seu problema és la rivalitat amb la Xina i el manteniment forçat de l’estat d’Israel. Per Europa, tradicionalment protegida per l’exèrcit nord-americà, aquest país és realment el gran desestabilitzador mundial i qui ha donat ales al plantejament imperial de Putin.

Més enllà de les formes i el tracte de sotmetiment a Europa, la proposta de Trump té una gran trampa, consistent en obligar els països de l’OTAN a multiplicar la despesa militar per disparar exponencialment els beneficis dels grans fabricants d’armament que són les empreses americanes i, en grau més baix, israelianes. És com dir, “has de gastar molt més i a casa meva”. “Rebenta el model social europeu en benefici de les nostres empreses armamentistes”, amb la subordinació tecnològica, la dependència amb els recanvis… Pretenen vendre, a més, un tipus de maquinària bèl·lica que ja no serveix en la possible necessitat de defensar el territori amb l’armament que ara es requereix i s’utilitza. Ens volen vendre el “ferro” sobrant que resulta inútil davant l’avenç dels sistemes de drons, escuts aeris o bé la seguretat cibernètica. No es tracta de proporcionar als països “amics” armament de darrera generació, sinó justament de l’anterior, material com el que serveix per massacrar Gaza o bé Ucraïna, per practicar un bel·licisme que a Europa, espero que ningú tingui cap intenció de practicar. El model social europeu, justament, no s’ha basat en la guerra i els seus possibles beneficis, sinó en superar-la, en evitar-ne les causes. En això ens hauríem de fer forts, en uns valors que realment van generar un model econòmic i social exitós. Ens convindria recordar-ho i desfer-nos de personatges sinistres com ho és el secretari general de l’OTAN. Això seria el millor rearmament. 

Tot i que el turisme és una activitat que s’ha desestacionalitzat, que es practica tot l’any, quan ve l’estiu al sector se li fan les dents llargues veient com, aquest any també, batrem rècords de visitants, com si això resultés un benefici per a tots, cosa que dista molt de ser certa. Mai en tenen prou. El 2024 van visitar Espanya 90 milions d’estrangers. Més que mai. Aquesta temporada, ja gairebé tot contractat, ho millorarem i, probablement, superarem a França com a primera potència turística mundial. Tota una conquesta. A Barcelona venen 30 milions de visitants (si comptem estrangers i patris) i poc importa l’efecte sobre una ciutat que ha desbordat, de molt, la seva capacitat de càrrega. Una indústria que li aporta, gairebé, el 15% del PIB. Diuen que és el nostre petroli, però, com aquest, aporta només una riquesa aparent i els efectes col·laterals són massa importants com per a no tenir-los en compte. En realitat, resulta una opció econòmica molt fràgil, feble, que genera riquesa sobretot a companyies aèries, plataformes d’internet i grans grups hoteler que no estan radicats aquí, mentre que ens deixa unes poques monedes en el lloc de destí, deteriorament l’economia i les condicions socials. Les ciutats de Catalunya amb rendes mitjanes més baixes, són les localitats especialitzades en el turisme. El secret d’això, són els baixos salaris que es paguen i els contractes de temporada. Des del punt de vista econòmic, l’especialització turística és sempre una aposta perdedora, pel territori i per la seva societat. Requereix fluxos de treballadors nouvinguts disposats a treballar en condicions de semiesclavatge. Aquesta és la realitat.

L’activitat turística, quan és complementària, pot ser interessant per un país. Però quan posen tots els ous en el mateix cistell, resulta demencial. Els destins moren d’èxit. La saturació converteix, especialment les ciutats globals com Barcelona, en inhabitables. Una ciutat turistificada, a més de perdre l’encant, la seva singularitat, es converteix en una urb tan cara que, els habituals del lloc, no la poden pagar. Han d’acceptar que es converteix en un parc temàtic al servei dels visitants i dels que hi tenen muntat el negoci. Els del lloc són desposseïts de la seva ciutat, els serveis cars i dolents, ja no van dirigits a ells. La ciutat es gentrifica i de la seva àrea central i monumental cal fugir-ne. Situats en aquest punt cal plantejar-se quina és la finalitat de la gestió d’una ciutat: o bé millorar la vida dels que ciutadans, o bé explotar la marca, fer-la agradable i acollidora o bé dinamitar l’encant i benestar en favor del negoci especulatiu d’uns pocs que se n‘apropien en forma d’hotels, apartaments turístics, gastrobars o botigues de luxe. En el punt de saturació que es troben moltes destinacions turístiques, aquí i allà, i tenint en compte la dinàmica encara expansiva, comencen a haver-hi mobilitzacions de ciutadans que es queixen que aquest fenomen resulta insuportable a més d’insostenible. Passa a Barcelona, per també a Canàries, a les Illes, a Venècia, a Amsterdam… I, lògicament, anirà en augment. Són moviments d’autodefensa en la mesura que les polítiques públiques, potser excepte en el cas d’Amsterdam, no fan sinó posar-se damunt l’onada i brandar les xifres de constant creixement com un èxit. Resulta curiós, però molt eloqüent que a aquestes expressions se les qualifiqui de “turismofobia”. Apel·latiu despectiu que el periodisme ha fet seva i que no defineix de manera justa aquests moviments, sinó la capacitat d’imposar el seu relat que té el lobby de la indústria turística.

Es pot limitar el turisme? Resulta complex, però s’ha de fer en defensa pròpia, que vol dir en defensa de la vida bona de les persones per sobre d’una pulsió irreflexiva i irracional al moviment que condemna les destinacions turístiques -gairebé tot ho és- en espais desposseïts d’humanitat i de personalitat, en “no-llocs” que diria l’antropòleg francès Marc Augé. Hi ha nombroses mesures per reduir l’allau de visitants, que són indirectes, i que tenen a veure amb la protecció de l’habitatge només per a usos ciutadans, il·legalitzar determinades plataformes d’intermediació, assegurar que es paguin impostos i taxes més elevades, preservar els espais públics, disminuir els vols barats… La ciutat, com els espais naturals, han de ser preferentment llocs per fer-hi vida i no pas parcs temàtics destinats a l’esbarjo per a la nostra insatisfacció. No es tracta de deixar de ser hospitalari ni d’abandonar la pretensió de conèixer el que és diferent. El que cal, és tornar-ho a una dimensió i a un ritme que ho faci sostenible mediambientalment, que no pertorbi en excés la vida de les persones i que satisfaci aquell que fa el viatge. 

Aquest és un sentiment que ens embarga a molts aquests dies. La corrupció entorn de la política desgraciadament no és nova. Fa anys que empudega el sistema democràtic i que debilita els llaços de la ciutadania en un àmbit que hauria de generar confiança i que, a cop d’escàndol, no ho fa. El cicle de govern del Partit Popular va estar farcit de casos de corrupció flagrants bona part dels quals els van salvar l’actitud amical de molts jutges, o bé els cops de martell sobre els discs durs dels ordinadors de la seu del partit. Podríem parlar de Mazón o de la parella i el germà d’Ayuso. Però no. Res justifica el que acaba de sortir de corrupció en l’entorn del PSOE, l’escàndol i la vergonya que això hagi pogut passar durant anys i de manera tan impune i que, alhora destil·lin unes formes i un nivell digne d’una pel·lícula de Torrente o de Fernando Esteso. No és que la corrupció feta amb “estil” millori gens el fons de la traïció que suposa a la ciutadania, però haig de reconèixer que les converses entre el trio Ábalos-Santos Cerdán-Koldo, resulta especialment fastigosa per la seva falta de límits inclús en el llenguatge utilitzat. La seva consideració de les dones, en fi, com a mínim del neandertal. Els fets són els fets, però el moment en què es difonen no resulta un tema menor.

Hi ha qui dirà que això passa a dretes i esquerres, que té a veure amb la condició humana, amb la temptació de la riquesa i els diners fàcils. Sí, però no. En l’ètica i moralitat del progressisme això resulta especialment injustificable i que pugui haver passat desapercebut. La metàfora de la poma podrida dins un cistell de fruites sanes ja no serveix. Certament que en el discurs dretà això resulta més acceptable, com una manera d’aprofitar les oportunitats que se’t presenten. Típic en una cultura política basada en la primacia de l’egoisme particular. Però aquesta no és la cultura de l’esquerra. Ja sé que perquè es militi en un partit progressista, això impliqui ser posseïdor de bondat intrínseca. El problema rau en perquè les estructures dels partits no són més escrupoloses amb el funcionament, en qui confien i en establir mecanismes d’auditoria. El trio ara de moda, feia temps que evidenciava un ritme i unes formes de vida que cantaven d’allò més. Havien de recórrer a multitud de persones de l’administració o bé del partit per portar a termes els seus actes de corrupció. Encara que políticament s’intenti tallar la sagnia amb els tres elements descarrilats, és evident que el calat i la dimensió de tot plegat va força més enllà. Caldrà veure fins on i si esquitxa al finançament del partit, cosa que seria determinant i letal. Pedro Sánchez ha resistit fins ara a tot, però ara estem en situació d’escac. Qui es creurà que no havia detectat res quan són les persones que l’han acompanyat fins aquí des de les famoses primàries internes?

Fins ara, la dreta extrema -sigui PP o Vox- han creat un clima guerracivilista en la política espanyola que resultava irrespirable. Justament ells no són model de res, però havien aconseguit centrar el seu relat en la demonització de Pedro Sánchez, basant-se en rumors intencionats per uns mitjans afins molt nombrosos com per un poder judicial capaç d’aixecar temes judicials allà on no hi havia causa -parella i germà del president-, o bé amb relació al fiscal general, amb accions que es poden qualificar de prevaricació de manual, o de lawfare, si ho preferiu. Els fets coneguts d’ara, fan creïble tot l’altra encara que sigui fals. No hi ha defensa quan treballava per tu algú com Koldo o Ábalos. Paradoxalment, tot això es produeix amb una dinàmica d’acció política d’aquest govern tota i la seva precarietat parlamentària: mesures socials, augment del salari mínim, millora dels serveis públics, augment de l’ocupació, creixement macroeconòmic… Però la fotografia prèviament creada ara acaba de quedar consolidada. Es pot esperar més o menys, però difícilment res aturarà que la dreta i l’extrema dreta aconsegueixin el govern d’Espanya. I això no resulta anecdòtic, no serà una senzilla alternança de govern en un sistema democràtic. Comportarà una regressió política brutal en un context mundial que els juga a favor. Quedarem alineats i subordinats a les polítiques de Trump, Milei o Netanyahu. Ah, i un tema no menor, li donarem el cop de gràcia a la Unió Europea. Poca cosa.

Hi ha diverses maneres d’estar desinformat. Una és estar desconnectat o bé no tenir accés a mitjans de comunicació. Aquesta primera resulta difícil. Com t’aïlles? Si ens ho mirem bé, no és tan mala opció si volem tenir una vida digna i no estar sotmesos a una pressió constant en la qual més que informar-nos significa patir un estrès constant per no saber si el que consumeixes té una mínima qualitat, o bé, només “greix” que funciona com a distracció manipuladora. Òbviament, el resultat és que quedes com un element estrany, antisocial i desconeixedor de la realitat. L’opció contrària que és la d’estar hiperconnectat, llegint tot el que arreplegues als diaris, a les xarxes, a mitjans de tota mena sense destriar biaixos ni interessos, no diferenciant entreteniment d’informació, sense matisos entre periodisme i opinió. Acabes intoxicat per excés i, sobretot, perquè ja no hi ha manera de saber que és fals i que pura invenció. Rumors i notícies se sobreposen i el que prometen els titulars de clickbeit no t’acaben donant allò que et prometia el temptador redactat que funciona com un ham de pesca. De cara estar informats, també menys és més. Si no sabem l’origen i la paternitat del que consumim, si les informacions no responen a una capçalera i a periodistes reconeguts per la responsabilitat professional, acabem intoxicats -infoxicació se’n diu ara-, i ben segur, gens informats.

Quantes vegades amics i companys ens donen una informació cridanera que grinyola i en demanar-los la font et responen que “es diu a les xarxes” o que els ha arribat procedent de buscadors de notícies que ja no es prenen tan sols la molèstia de dir qui és el pare o la mare de tal informació? Rumorologia i veracitat es combinen i es recombinen donant lloc a petits productes que sempre estan a mig camí entre el divertiment i la notícia. Els consumim com a mera distracció i, si és possible, fer-nos uns riures amb els amics. Tant ens fa el que passi perquè la nostra capacitat de connexió en un sentit ètic i moral, com a subjectes socials, fa temps que se’ns ha deteriorat. Tot el que es publica, per quantitat, resulta impossible de digerir i encara menys entendre-ho i fer-ho nostre d’una manera crítica. Bona part dels mitjans, especialment els digitals, s’han convertit en abocadors d’escombraries informatives. Funcionen com a llocs de creació d’emocions i relats que generin comportaments polítics el menys racional possibles. Bona part del que corre per les xarxes és pura maldat que pretén disfressar-se d’informació, quan en realitat dista de ser-ho. Com sortir d’aquest parany de l’excés i de mala qualitat?

Certament, no tinc la recepta. Procuro, com en l’alimentació fer una dieta variada però sempre de productes saludables. Llegir o veure mitjans amb nom i cognoms, on periodistes qualificats continuen fent la magnífica funció d’informar a partir de dades verídiques i contrastades tot proporcionant-me el context d’allò que m’expliquen. Fugir d’informar-se per internet, cosa que no resulta possible, com tampoc estar pendent tot el dia de “novetats” de darrera hora. Bona part del que passa pot esperar a ser llegit o vist el vespre o demà al matí. Assumir que la funció d’informar-nos també requereix context, actitud i atenció adequada. Com tot allò que és important, no es pot fer de qualsevol manera tot interferint amb la feina o amb la vida personal o familiar. Reconec que, amb tot el que està caient, em practico una certa apagada informativa que em permeti prendre una certa distància i ser mitjanament feliç. No, no estic pendent dels tuits d’Elon Musk o Donald Trump, no m’interessen les ocurrències dels influencers de moda ni segueixo els frasejats de polítics que tenen poc a dir més enllà d’insultar els contrincants. No perdo el temps amb terraplanistes ni conspiranoics, ni que sigui per fer-ne conya. Tampoc em recreo amb imatges impactants de violències injustificables. Sabent que es practica i qui la practica ja en tinc prou per a saber que el mal realment existeix. Avui dia, per estar realment informats i poder actuar com a ciutadans socialment responsables cal aplicar-se dietes suficients però no excessives, ben triades, poc calòriques i baixes en distraccions interessades.

Mentre destrueix sistemàticament Gaza i mata literalment de fam a la seva població, nens inclosos, l’estat d’Israel es diverteix al festival d’Eurovisió tot agafant un protagonisme que no els va acabar de sortir bé per ben poc. Van muntar l’espectacle i un ben coordinat sistema de bots a internet es va cuidar de dominar falsament a molts països el vot popular. En el món actual, la guerra es lliura de manera brutal amb armes de foc tot destruint ciutats i matant persones, mentre que en paral·lel s’intenta guanyar la batalla cultural tot ocupant l’espai central en el món de l’espectacle i de l’entreteniment. Sembla una frivolitat excessiva, però per apaivagar el rebuig i les queixes amb relació al genocidi sistemàtic que practiquen, es tracta de posar el focus en un festival musical tot intentant demostrar de manera fraudulenta que són la gent més popular del món. Diguem-ho tot, que hi fa un estat de l’Orient Mitjà en un fòrum europeu? Per què acceptem un país on els seus governants aniquilen de manera organitzada i continuada una població de diversos milions de persones a les quals han arrabassat el seu territori, el lloc on viure? Resulta ja del tot insuportable i inacceptable acceptar l’estat israelià en qualsevol lloc del món, així com tenir-hi relacions i comerciar-hi. S’ha guanyat, amb escreix, la condemna i l’ostracisme absolut. Els valors occidentals i el respecte als drets humans requereixen aïllar aquest país de manera profunda.

No es tracta d’antisemitisme ni de condemnar a la societat israeliana en conjunt. No és un “problema” amb els jueus. No tothom és Netanyahu o bé de la multitud de partidets de signe religiós que resulten supremacistes i fanàtics. Però el problema no és només un màxim dirigent que espero que més aviat que tard acabi en mans i condemnat per un tribunal internacional. La ciutadania israeliana no pot mirar cap a una altra banda en nom de la seva seguretat. S’està practicant una matança que deshumanitza a tot aquell que, encara que no l’aplaudeixi, no li dona la importància que es mereix. Els hooligans del sionisme que patim a Catalunya i arreu, molts d’ells ben subvencionats per la llarga mà d’Israel, s’haurien de donar vergonya de justificar les tortures i assassinats que es practiquen tot abusant d’una gent que no tenen forma de defensar-se, que estan reclosos en un camp de concentració, en una presó a cel obert. L’abús va molt més enllà de la violència simple o de la indecència. Justificar això, com aquells que a Alemanya neguen l’Holocaust, hauria d’estar condemnat al Codi Penal. El govern espanyol ha tingut una posició prou digna al respecte, parlant el president Sánchez de manera clara. Caldria, però, trencar tota mena de relacions aquí i arreu amb l’estat d’Israel, el que fan. A Gaza, com també més silenciosament a Cisjordània, mereixeria una condemna absoluta, com també al paper que en la intensificació de la brutalitat hi té el paper dels Estats Units de Donald Trump. Si justificar Israel en nom del sionisme resulta criminal, encara ho és més no fer res; resulta indigne dels valors que sempre diem representar.

Hi hagi o no eleccions, Israel és un estat genocida i totalitari. La seva acció nega qualsevol vincle amb els valors democràtic que exigeixen respecte al diferent. La seva creació ja va ser discutible donat que es feia sobre un territori que hi vivia gent, a la qual es va anar arraconant i desposseint de territori, habitatge i drets. Ara se’ls hi manlleva la vida. La creació de l’estat sionista, que no jueu, el 1948 per les nacions Unides establia una assignació territorial que poc tenia a veure amb tot el que s’han anat apropiant. Quan van anar fent l’expansió utilitzant la violència, Hamàs no existia. Justament aquest grup islamista com d’altres sorgeixen per intentar contrarestar la violència patida des de fa vuitanta anys, així com totes les humiliacions rebudes. Certament, la pràctica del terrorisme no és mai una bona alternativa, però no es pot justificar amb aquest grup l’aniquilació sistemàtica de la població palestina tot recreant-se creant muntanyes de runes, destruint escoles i hospitals amb la gent a dins. No Israel no hauria de ser ni a Eurovisió ni enlloc, com tampoc nosaltres no hauríem de ser allà on ells siguin. Hem de triar entre defensar la vida i els drets humans universals, o bé si estem per la violència extrema, la mort, el sotmetiment i la indignitat.

Amb ell desapareix un home bo, un referent per l’esquerra llatinoamericana i mundial. No va ser ni un intel·lectual amb grans aportacions ni va governar cap gran país. Té una biografia de les que fan feredat per llarga, complexa i intensa. Marxista revolucionari, guerriller, presoner de la dictadura de l’Uruguai durant tretze dolorosos anys, va ser capaç de sortir de la presó, a la manera de Nelson Mandela, sense rancúnies ni esperit de venjança com hauria estat ben comprensible després de com va ser tractat a les presons militars. Va optar per construir una alternativa política progressista pel país que girés full de la confrontació extrema per bastir un projecte integrador. En un país reduït i poc poblat, representava especialment a les classes populars urbanes, però va saber forçar la reconducció capa a posicions democràtiques d’una potent oligarquia terratinent, extractiva, que havia portat al país a una extrema desigualtat i que recorria a violentes intervencions dels “milicos” quan, de tant en tant, veia perillar la seva hegemonia de classe. La pretensió de Mujica, no va ser aniquilar-la, sinó incorporar-la al terreny de joc polític tot fent-li reduir les seves expectatives. La política entesa com a espai de diàleg i de transformació on els diferents interessos i punts de vista es reconeixen i procuren avançar pel progrés social i la millora efectiva de la ciutadania.

El bloc polític d’esquerres que el sostenia el va portar al poder el 2010. Va impulsar canvis, que no revolucions. Bones polítiques socials i econòmiques que van reduir l’exclusió i van millorar l’equitat com tants altres projectes nacional-populars que varen governar democràcies d’Amèrica Llatina els primers quinze anys d’aquest segle. La seva immensa popularitat no es basa en el que va fer, com en l’actitud pública que va mantenir, sempre d’acord amb una manera senzilla d’entendre la vida i el món. Una persona clara que es veia que vivia plenament amb els valors que deia defensar. No li interessava el poder pel poder, i encara menys els luxes i símbols que el solen acompanyar. No creia en el valor dels diners i, una vegada abandonada la presidència, vivia de manera molt pobra tot fent de pagès prop de Montevideo en una petita finca prop del mar. Una persona que posseïa la molt escassa virtut de la coherència. Durant aquests darrers anys no ha parlat gaire, però, quan ho ha fet ens ha cridat l’atenció perquè deia les obvietats necessàries que es deriven del sentit comú però que amb la sofisticació en la qual pretenem instal·lar-nos ja no som capaços de valorar.

Clar i directe, no dubtava a tipificar de manera encertada el paper nociu de molts líders polítics mundials que ell havia tractat. No practicava la correcció política ni un excés de distanciament diplomàtic, però ho feia just a la inversa del que ho fa el populisme d’extrema dreta actual, del tipus Trump, que ho fan per enaltir la maldat i els interessos purament personals, la cobdícia, l’egoisme i la corrupció. Justament, Pepe Mujica representava la bondat d’algú que es vol diluir i confondre en el conjunt de la societat, com un més i sense pretensions de ser recordat i amb quimeres com les de passar a la història. Quan li van demanar justament que el recordessin, va dir que la seva pretensió era ser oblidat, ja que els joves han de mirar endavant donat que la mort és una condició de vida que no es pot pretendre de superar. Un polític de gran autoritat moral en temps que costa molt de trobar-ne. Era un referent no per haver-se creat una aurèola sinó per viure i morir de manera noble, digna i molt senzilla. Ja sé que per algunes elits polítiques era titllat de capellà laic o bé de no fer honor a les formes institucionals que, pensen, requereix la pràctica política. No era ni un il·luminat ni un crèdul. Justament feia bandera d’un escepticisme que sol ser evidència d’intel·ligència. Poc abans de morir va admetre que “ser una bona persona no serveix per a res. Si de cas, només per estar bé amb tu mateix”. De manera molt adequada, li va etzibar al rei espanyol Juan Carlos I: “diuen que soc pobre; pobres són els que necessiten molt”. No hi havia millor interlocutor a qui dir-ho.

El rebuig que genera l’OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell ha tornat a posar el punt de mira sobre el paper d’una idealitzada burgesia catalana. En realitat, però, hi hauria molt per discutir i aclarir pel que fa a la burgesia catalana i el paper del patriciat a Catalunya. Hi ha hagut una certa tendència a magnificar la seva funció durant els segles XIX i part del XX. Certament, la burgesia industrial va tenir un paper rellevant en el procés d’industrialització. Va tenir el seu temps, i els empresaris de la indústria tèxtil que ara estan pràcticament extingits van tenir moments d’esplendor. Tenim tendència a sobrevalorar el potencial de la burgesia i la seva capacitat per funcionar com a societat civil; de quan els industrials van donar vida a l’arquitectura modernista de les seves fàbriques i habitatges al districte central de Barcelona, ​​quan necessitaven Gaudí, Domènech i Muntaner o Puig i Cadafalch per donar-se aires. Quant els cotoners Güell, Batlló, Viladomiu, Serra, Prat o Vidal tenien prou capital per dedicar-se al mecenatge, impulsar centres de formació professional o tecnològica, i fins i tot construir el Liceu. Una comunitat empresarial que tenia accés als cercles de poder de Madrid i estava preocupada per la limitada capacitat de l’estat per controlar l’ordre públic. Van tenir la seva esplendor a les últimes dècades del segle XIX, sent força ben retratada al “Febre d’or” de Narcís Oller o a la sèrie de novel·les “La saga dels Rius” d’Ignacio Agustí. Molts d’aquests cognoms, però, van desaparèixer del món industrial i van passar al sector financer o es van incorporar a empreses multinacionals. Els que van quedar van ser definitivament liquidats amb la crisi tèxtil dels anys setanta.

Una burgesia catalana que sempre va estar essencialment castellanitzada, no pels seus orígens, com per una elecció de classe que considerava el català com quelcom provincià. El nacionalisme té pocs exemples als quals aferrar-se. No es poden utilitzar Ferrer Salat ni Valls Taberner. Els empresaris que van patrocinar el Palau de la Música o l’Ómnium Cultural a partir dels anys seixanta —els Carulla, els Cendrós, els Millet i els Vallvé— tenen poca rellevància, excepte el primer. Una part significativa de les empreses catalanes del segle XX eren de propietat estrangera. No en va destaquen La Canadenca (Barcelona Traction, Light and Power) o Fabra i Coats, que va ser una inversió de capital escocès. Malgrat que Catalunya va seguir fidelment el model de desenvolupament anglès, mai no es va originar una burgesia industrial prou poderosa més enllà d’uns pocs casos. El recurs al seu paper important en el passat és, com a mínim, exagerat. El gran capital i les grans empreses —la construcció, els serveis, la banca— sempre s’han articulat dins l’esfera governamental de Madrid. Més enllà de la indústria farmacèutica, en els darrers trenta anys, l’afiliació del capital a un territori concret ja és una ficció; s’ha tornat intangible i cosmopolita. Les principals iniciatives econòmiques ja no són industrials ni generalment relacionades amb famílies específiques. Tenen a veure amb empreses de composició variada i, especialment, amb fons d’inversió globals.

Especialment, des de la Guerra Civil, el patriciat català i les seves elits eren bàsicament i fonamentalment franquistes o acomodatícies amb ell. Es van beneficiar de l’entorn del mercat negre i dels seus vincles amb el poder de Franco. Si alguna cosa tenien, era un gran esperit de supervivència, però de cap manera un projecte nacional. Generalment, no s’avenien amb Jordi Pujol, ja que el veien com un intrús amb un passat empresarial i financer força ridícul. Però va ser un líder i es va convertir en un referent. Les regles del joc estaven aclarides i, al seu costat, netejaven el seu historial franquista. Pujol havia estat a la presó, i els va redimir. Quedaven pocs industrials, i molts d’ells en sectors que aviat desapareixerien. Més que emprenedors dedicats a la producció, es va crear un gran cercle d’extractivistes, beneficiats de concessions atorgades pel sector públic: aigua, recollida de residus, construcció, hotelers, parcs temàtics… Més enllà d’això, hi havia la intocable La Caixa.

A la Catalunya actual, el decaïment de la burgesia i de la iniciativa econòmica es viu amb una certa malenconia. L’historicisme sempre ha estat un dels nostres mals. Es manté una imatge esbiaixada i equívoca del que és Espanya. Hi predomina encara un supremacisme que considera Catalunya un país molt més desenvolupat, a tots nivells, que la resta d’Espanya. Com un tros d’Europa atrapat a una camisa de força hispànica. Les diferències de desenvolupament, en realitat, disten de ser tals. Espanya ja no és la de les pel·lícules de Bardem o Berlanga i la seva realitat i el potencial de desenvolupament és tan important o més que el de Catalunya. En el somni, s’obvien algunes realitats del país, com és que s’ha destruït gran part del capital natural i paisatgístic, alhora que es va diluint l’atractiu de Barcelona com a urbs de referència a Europa. Gairebé tot s’ha sacrificat a l’altar del turisme de masses. Pa per avui, gana per a demà. Mentrestant, costa entreveure un projecte econòmic, cultural i polític més enllà de tot això. Superar els perjudicis i la distracció que ha suposat El Procés, costarà de remuntar.

Acceptem-ho, som molt vulnerables. Ho vam viure de manera extrema i tràgica amb la pandèmia i ara de manera inesperada i gairebé anecdòtica amb l’apagada elèctrica.  En el món extremadament tecnificat i aparentment on tot està controlat no ens deslliurem d’incerteses, accidents i de què succeeixi allò que és molt improbable. Això ha passat sempre, però, potser, el problema d’avui és que no estem disposats a acceptar-ho. Demanem certeses i seguretats absolutes que no són possibles i quan succeeix alguna cosa que no estava en el nostre imaginari exigim explicacions, responsabilitats i que algú ho pagui. Res ens agrada tant com la catòlica tendència a repartir culpes, tallar caps i que algú se li imposi pena per uns danys que no se sap ben bé quins són. Lògicament, en un món que hauria d’estar presidit per la raó il·lustrada cal buscar causes i explicacions a fenòmens que, més o menys, poden ser perjudicials. Més que res per corregir allò que sigui susceptible de fer-se i no repetir experiències que tenen costos econòmics i socials força importants. Seria estúpid no fer-ho i atribuir-ho tot a l’atzar o a un mal alineament dels astres. De vegades i com en aquest cas, la causalitat resulta una mica complexa d’escatir. Ens queda esperar i que allò que al final se’ns expliqui sigui veraç, possiblement, que alhora sigui entenedor ja costarà més. En un món amb tants intoxicadors i actituds prepotents, però, l’espera afavoreix respostes conspiranoiques que, en els darrers temps, sempre són antipolítiques i antidemocràtiques.

Certament que l’apagada del dilluns va resultar problemàtica i, probablement més del que podíem esperar. De cop i volta ens vam trobar despullats. Sense internet, sense telèfon i sense diners en metàl·lic a la butxaca érem uns inútils a l’exterior, com si haguéssim aterrat en una illa deserta. A casa, sense electricitat no podem fer res, ni tan sols alimentar-nos, abocats a conversar i allitar-nos ben aviat. El pitjor, els necessitats de transport públic o bé que es van quedar durant hores atrapats en combois a mig trajecte. També la desagradable experiència als ascensors o bé els temors d’aquelles persones necessitades d’atencions o condicions especials a causa del seu estat de salut. Tots plegats, encara que ens creiem molt empoderats i autònoms, som absolutament dependents d’una tecnologia que tot plegat s’apaga i d’uns hàbits i costums que no sempre es poden mantenir. Molt necessitats també d’uns serveis públics que massa sovint menystenim. Soc dels que crec que, en aquestes circumstàncies l’acció de les administracions públiques ha estat molt satisfactòria. Es va reaccionar ràpidament i a temps. Certament que els fronts oberts per l’emergència superava les seves disponibilitats i, lògicament, no es podia evitar que afectés les nostres vides. Es va actuar amb de manera efectiva, atenent tota mena de contingències i, molt especialment, transmetent tranquil·litat i seny davant d’aquells interessats en fer sensació de caos i que ja volien treure l’exèrcit al carrer. El comportament de la ciutadania va ser, en tot moment, exemplar. Molts van aprofitar per organitzar festes nocturnes a les places, cosa que sembla una manera lògica i lúdica d’afrontar la situació inesperada.

L’oposició a tot que fan alguns grups polítics i el món especial de les xarxes no ha donat treva als governs noi espanyol ni català. Els interessos d’algunes companyies energètiques han aprofitat per desencadenar una ràpida campanya contra les energies renovables. Tot s’hi val i tot s’aprofita. Hem après alguns conceptes nous que no coneixíem com la importància de l’equilibri entre oferta i demanda elèctrica, el paper de les subestacions, el “zero energètic”, el mix elèctric… Justament pel Govern el principal problema serà el com explicar un tema tècnicament i conceptualment complex que no pot ser reduït fàcilment a formulacions entenedores. També, malgrat que l’aprenentatge del succés no és possible instal·lar-nos en una zona de risc 0. Malgrat que alguns l’apagada demostra el nostre endarreriment, la realitat és que se’n produeix ede manera circumstancial a moltes ciutats i països ben desenvolupats. Haurem d’acceptar que un cert grau d’incertesa resulta inherent a la societat i va lligat a la condició humana. El fet inesperat i teòricament poc factible, hi ha la possibilitat que es produeixi. Viure, també és això.