Categoria: Articles

Hi ha temes que no són de blanc o de negre, i el tema de l’eliminació dels peatges pertany a aquesta categoria. Que de cop i volta s’hagin aixecat les barreres que t’obligaven a passar per caixa tan sovint resulta un alliberament. A Catalunya, que teníem la sensació certa que hi havia una profusió més gran que a cap altre lloc de vies de pagament té importància material però també simbòlica. S’han alliberat 556 quilòmetres a Catalunya, curiosament de les autopistes de propietat de l’Estat, mentre que els 120 quilòmetres de pagament que queden són de la Generalitat. Encara que té explicacions tècniques sobre els venciments de la gestió, una mica contradictori si que resulta. Però és bo o no és bo que ja no haguem de pagar? Doncs sí, i no. Com moltes coses a la vida és bo i dolent alhora, té una càrrega ambivalent. El primer a tenir en compte, és que els costos de manteniment de les vies els haurem de pagar igualment, el que passa que ho farem a través dels impostos. Una manera indirecta de fer-ho, que fa menys mal però que ens afecta també particularment. És més, ara contribuïa qui utilitzava aquestes vies i ara ho farem tots plegats, les fem servir o no. És millor pagar per ús? En part sí, és més just. Ara bé, la tarifa no discriminava entre els usuaris que ho eren per necessitat d’aquells que ho feien per gust i encara menys entre els diferents nivells de renda dels conductors dels vehicles. El que sí és segur, que la gratuïtat augmentarà la fluència de trànsit per aquestes vies ràpides, funcionarà com un estímul al trànsit rodat ara que, almenys teòricament, ens tocaria justament impulsar la reducció dels vehicles privats per minimitzar la contaminació i l’impacte sobre l’escalfament global. Sembla una mica contradictori mirat en termes mediambientals. També és cert, però, que no sempre el transport públic és suficient o prou eficient perquè mudem d’hàbits en el desplaçament. Però també passa, a vegades, que la crítica al transport públic amaga una excusa, unes molt poques ganes de mudar d’hàbits en una cultura on anar a tot arreu amb el propi cotxe és gairebé una addicció.

Que aquestes vies ràpides incorporin trànsit provinent de vies alternatives més lentes però que tenien l’atractiu de que no es pagava tarifa pot resultar molt beneficiós en algunes zones. Al Maresme, suposarà una significativa descongestió d’una Nacional II que constituïa una barrera entre aquestes poblacions i el mar, convertint-se ara en una via menor i d’un flux de vehicles d’escala més local. Probablement els millorarà molt la qualitat de vida. Però no a tot el territori serà així. Canalitzar el trànsit per vies ràpides que aïllin la circulació de l’entorn i de les poblacions, no sempre es bo ja que justament el viatger ni interactua ni veu el territori pel que passa. L’autopista crea un sistema autista de moure’s en el que només importa l’origen i la destinació. Entremig, no hi ha territori ni paisatge a considerar ja que només fa una funció purament utilitària pel que es desplaça, tot i que justament la petjada visual i física de l’equipament sol condicionar i molt els llocs per on passa. Una barrera més aviat lletja i infranquejable. Ja sé que sovint quan anem amunt i avall ho fem per utilitat i no estem per romanticismes, però certament en el concepte antic de viatge, el més rellevant no és la destinació sinó el camí que es feia, el que passava en el trajecte que se seguia.

En el món que vivim i especialment en el nostre país, el sistema d’autopistes resulta necessari, inevitable i imprescindible. Almenys a dia d’avui. És la manera principal com ens desplacem en distàncies mitjanes i la forma en que es mouen bona part de les mercaderies. El transport col·lectiu resulta només complementari a l’hora d’anar per Catalunya. Està fet i pensat d’aquesta manera. De manera immediata es bo que tinguem una bona xarxa d’autopistes ben mantingudes i, a més, gratuïtes. La realitat, però, és també que això obeeix a un model de mobilitat antic i que es contradiu amb les declaracions de bones intencions que fem sobre els impactes mediambientals, la petjada de carboni i sobre el futur del planeta. Ens omplim la boca amb el concepte de sostenibilitat, però el model de transport que tenim i engrandim justament no ho és de sostenible. Els departaments de Medi Ambient de les administracions solen ser un negociat apart que intenta fer algunes accions per verdejar a posteriori les polítiques que es fan des d’Economia, Empresa o Infraestructures. El dia que ens creguem de veritat el vector ecològic, aquest no serà un ministeri o una conselleria menor sinó un component transversal, el condicionant bàsic, i tots els àmbits de govern hi quedaran subordinats. Mentrestant, i com diu la cançó italiana: parole, parole, parole…

Espanya té un dels preus de l’energia elèctrica més cars d’Europa. No es que li falti capacitat de producció, que en sobra, ni que no es tingui un accés suficient i diversificat a les fonts que l’han de produir. Té un problema d’oligopoli, és a dir d’uns pocs operadors que acaben per fixar condicions i que fan que el concepte de competència, almenys de cara al consumidor resulti una ridiculesa. Però té, sobretot, un sistema tarifari que està fora de tota lògica i que resulta una bicoca per a les companyies presents en aquest àmbit. El sistema de subhasta establert en el mercat majorista, i que acaba per ser decisiu en el preu final que paguem els consumidors, resulta extraordinàriament pervers i sembla que a nivell governamental els resulta intocable davant el risc de molestar a la Unió Europea o fer enfadar les influents grans companyies que en són beneficiaries. En aquests mesos de juliol i agost, gairebé cada dia batem rècords en el preu de la llum. Aquesta setmana hem arribat a la brutal xifra de 122,76€ el megavat/hora i sembla que la tendència alcista continuarà. Perquè ens en fem una idea, ara fa un any el preu no arribava als 40€ (Mw/h). ¿No seria el moment de fer-hi alguna cosa? Cares de preocupació i bones paraules per a possibles vies de solució molt parcials i a futur, però cap acció clara, contundent i immediata com mereixeria una situació tan excepcional i insostenible. El temor gairebé reverencial cap a les empreses operadores fa que es desestimi una intervenció i taxació de preus, cosa que caldria almenys durant un període de temps de cara a reorientar i reorganitzar el sector i especialment canviar el sistema tarifari basat en subhasta. El preu de l’electricitat afecta de manera brutal les economies domèstiques, però també a l’activitat empresarial, essent un factor de cost que resta competitivitat a les empreses que produeixen a Espanya quan han d’operar en el mercat internacional. Aquest no és un tema menor, com no ho és que una part de la població no es pugui permetre el consum que es requeriria en plena onada de calor o bé que s’hagi de recórrer a desplaçar bona part del consum a la franja horària menys costosa de la matinada.

Tot i que el sistema de funcionament del mercat elèctric és força complex i difícil de comprendre en els seus detalls, com, per cert, també ho és el rebut elèctric que rebem a casa; sembla força evident que un sistema de subhasta en la compra majorista organitzat per fonts que van de l’energia més barata a la més cara i que sigui aquesta, el gas, la que acabi fixant el preu pagat pel conjunt, resulta una brutalitat. No té sentit que el que es paga no tingui a veure amb costos de producció notòriament diferencials. Els baixos costos de produir la nuclear, la hidroelèctrica, o les altres renovables es veu premiat amb el mateix pagament que reben el gas o  els drets d’emissió de CO2 que són les fonts que entren al final del procés i que ho encareixen. L’especulació està servida: aportar molta energia de baixos costos i que finalment es pugui cobrar segons l’aportació en el tram final a costos elevats. La paralització governamental en aquesta situació resulta preocupant, ja que proporcionar energia suficient a preus raonables hauria de ser una obligació. Quan es treu el tema de crear una societat pública de distribució que pugui garantir justament el caràcter de servei públic es tiren pilotes fora i es diu que cal deixar funcionar al mercat privat. No s’explica, que a França o a Itàlia les companyies energètiques més importants tenen capital públic. Que les mesures pal·liatives que s’instrumentin siguin baixar l’IVA (del 21 al 10%), altres impostos o el cànon que es paga per fomentar les renovables no són només un pegat, són una molt mala idea. El problema del preu que paguem per l’energia elèctrica no és d’excés de càrrega tributària, sinó de l’existència d’un mecanisme de fixació de preus que permet l’obtenció d’uns beneficis desaforats i injustificables.

El que havia de ser la retirada militar ordenada d’aquest país s’ha acabat convertint en una derrota militar, política i humanitària inqualificable. Als ulls del món, els Estats Units i els seus aliats europeus han escenificat una fugida maldestre i patètica davant el triomf d’unes tropes que representen la versió més pedestre i medieval del fanatisme religiós. El simulacre de règim polític i d’administració que s’havia erigit a l’Afganistan durant l’ocupació s’ha desfet abans que els ocupants desallotgessin el país, essent la fugida del seu president amb uns furgons plens de bitllets la demostració de la solidesa i els valors morals del que s’havia construït. Un fracàs més a comptar entre les intervencions militars “salvadores” que els Estats Units i Europa han practicat pel món. Joe Biden culmina així la seva erràtica política exterior, afirmant que els Estats Units no tenen perquè combatre en una guerra que els afganesos no pensen lliurar. Excuses de mal pagador. Les imatges brutals i caòtiques de l’aeroport de Kabul el perseguiran sempre més. L’americà mitjà no vol intervencions exteriors que li reporten soldats morts però, sobretot, el seu orgull no pot tolerar imatges d’humiliació patriòtica. Tot ha estat un càlcul polític on el futur de la població afganesa compta poc. I, a sobre, ha sortit molt malament.

I es que el tema dels talibans no es pot reduir a un problema dels afganesos. El seu origen va ser fomentat i induït pels Estats Units i els aliats europeus en temps de Guerra Freda per inestabilitzar i combatre el règim comunista instal·lat el 1978 i que era sostingut per l’URSS. Les partides guerrilleres de muhaidins, que després es convertirien en talibans -literalment estudiants de teologia-, van ser abundosament finançades i armades pels Estats Units i els països àrabs en sintonia. Osama bin Laden s’hi va formar i foguejar fins a fer-ne la seva base d’operacions contra Occident. Per a la Unió Soviètica va ser el seu Vietnam. Desgastada militarment en una guerra que no podia guanyar, va abandonar el país el 1989. La guerra civil es va allargar fins el 1996 quan els talibans, fent gal·la d’una ferocitat inusitada es van imposar i crear un emirat islàmic regit pel fonamentalisme religiós més estricte basat en la sharia, ofegant tota llibertat i vestigi de societat civil i fent recaure la pitjor opressió imaginable sobre les dones. Una demostració de com el recurs ocasional i interessat al factor religiós amb l’excusa de dominar el tauler de la Guerra Freda, havia generat un monstre incontrolable que, a més, es giraria contra el món occidental donant refugi al terrorisme islamista que va tenir la pitjor expressió en l’atemptat del setembre de 2001 al World Trade Center de Nova York.

La guerra contra el terrorisme i la pretensió per acabar amb les bases d’Al-Qaeda han portat a una intervenció militar americana que ha durat vint anys, durant els quals les nombroses accions de guerra no han aconseguit acabar amb un islamisme radical molt organitzat i ben finançat des del món àrab i que compta, coses de la geopolítica, amb una certa simpatia per part de Rússia i de Xina. Durant aquests anys es va crear un aparent sistema democràtic, el país es va liberalitzar en els seus costums i es va promoure la creació d’un exèrcit prou inoperant com perquè col·lapsés abans que les tropes i personal estranger fos fora. Un país complex, d’ètnies diverses on els paixtuns i són dominants, amb poderosos estructures tribals també de tajiks, hazars o uzbeks. Una orografia extraordinàriament difícil el fa incontrolable i abona la pràctica militar de la guerrilla, tal i com ja havia comprovat l’Imperi britànic a la primera meitat del segle XIX, resignant-se a que fos un estat-tap que li permetés mantenir protegida la joia de la corona que era l’Índia. Ara, després d’haver-los usat i condicionat i de que hagués emergit una societat laica, se’ls abandona en mans d’un exèrcit de mercenaris units sota la bandera del fanatisme religiós. Liquidació de les llibertats, opressió asfixiant i desaparició de qualsevol vestigi d’estat mínimament organitzat. Una vegada més, les principals víctimes de les seves dèries en seran les dones, obligades ja d’entrada a desaparèixer de l’espai públic i a renunciar a qualsevol mena de visibilitat. Pels pragmàtics que dominen la política internacional, només uns efectes col·laterals amb els que conviure. Immensa frustració davant d’un cinisme i una indignitat que són per plorar.

Vivim dies atemorits davant la possibilitat que es puguin produir grans incendis forestals. Calor, nivells d’humitat, sequedat llarga i extrema es combinen amb boscos densos i bruts on s’acumula la biomassa: es donen les condicions de tempesta perfecta perquè es produeixi algun desastre ecològic. Quan es cremem boscos a gran escala, quan es donen fenòmens de foc incontrolat no és només que es provoca un dany immens als recursos naturals i es posen en perill bens i fins i tot vides humanes. Ens sentim vulnerables i a mercè de forces que ens sobrepassen. Resulta inquietant. Com a país mediterrani sabem que som propensos als incendis, tradicionalment el clima ens hi ha predisposat. Ara, però, ja no és només una qüestió de memòria sobre aquells grans incendis que rememorem o que algú amb més anys o memòria ens recorda. Mitja mediterrània crema aquest estiu: Grècia, Turquia, Itàlia… Però també molts altres llocs. El foc està devastant Califòrnia o bé carbonitza milions d’hectàrees en llocs tan inversemblants com Sibèria. Sensació de descontrol i desori, de que el que estem vivint no és anecdòtic, no és només un mal any, sinó que té a veure amb una lògica ascendent que es relaciona amb un canvi climàtic que s’ha accelerat i que ha deixat de ser un concepte per convertir-se en una evidència.

De fet, la profusió d’incendis forestals lligats a menor pluviositat i a onades de calor inusitades és tan sols una mostra de la major agressivitat de la naturalesa en els darrers temps. La terra està deixant de ser un lloc amable i va mostrant cada vegada més una cruesa que antany estava reservada a determinats llocs ja poc habitats o bé com a expressió molt puntual de comportaments desbocats. Cada vegada més els fenòmens climàtics extrems es van convertint en normalitat. Encara no fa un mes que hem vist uns tràgics i brutals aiguats a una Alemanya que ho ha viscut de manera perplexa, com també al nord d’Itàlia. Els huracans i les grans tempestes tropicals que abans només es donaven molt de tant en tant a la zona del Carib, ara se succeeixen fins el punt d’haver esgotat els noms per singularitzar-les. El desgel a les zones del cercle polar Àrtic avença molt més ràpidament del que es preveia i els llocs amb neus perpètues ja han esdevingut en rareses gairebé introbables.

La nostra civilització té una capacitat desmesurada i incontrolada per modificar la biosfera. Ençà de la revolució industrial que va començar ara fa dos segles i mig, hem practicat una actitud depredadora i destructiva respecte al medi natural que no ha fet sinó anar-se accelerant fins avui. Es va entrar en l’era del Antropocè. Vam deixar de conviure i aprofitar de manera respectuosa les immenses possibilitats que ens oferia la terra, per intentar dominar-la, subjugar-la i explotar-la desaforadament aprofitant els instruments tecnològics. Creixement i pressió demogràfica, conurbacions immenses, espoliació de recursos naturals, contaminació d’aigües i de l’atmosfera, muntanyes de residus, esgotament de recursos… Un model de producció i de consum irracional, destructiu, que ens porta al paroxisme i a comportaments sense gaire sentit. Sistemes de distribució tan desiguals i tan poc equitatius que fan que convisqui el malbaratament i la riquesa insultant d’uns i la pobresa i falta de tot d’uns altres. No cal fer grans viatges per veure el contrast, de vegades n’hi ha prou en canviar de carrer o de barri.

Les Nacions Unides acaba de fer públic un informe sobre el canvi climàtic i sobre els danys probablement ja irreparables que hem infringit al planeta i sobre la necessitat de que els governs prioritzin l’actuar per pal·liar els efectes tant devastadors que té el nostre model econòmic vigent a les darreres centúries. Probablement, l’impacte de les dades i les evidències del mal faran que s’implantin algunes polítiques de disminució de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle . Petits pegats i declaracions de bones intencions. El problema és més de fons i no ens el resoldran ni petites mostres d’autocontenció ni el recurs a la tecnologia per més verda que sigui. Especialment a Occident, ens hem acostumat a nadar en l’abundància i difícilment renunciarem als comportaments i hàbits que ens han portat fins aquí. Possiblement continuarem vivint en la inconsciència. La condició humana porta incorporada també la pulsió autodestructiva.

Portem ja divuit mesos de pandèmia. Temps per haver fet diverses anades i tornades, amb remissions i noves onades que fan que encara no sigui, ni molt menys, una situació controlada ni superada. Sens dubte que un major coneixement del virus i els processos de vacunació ens han permès sortir de la foscor gairebé medieval en la que vam estar immersos durant els primers mesos i recuperar una versió de normalitat que no acaba de ser tal mai del tot i que provoca que de vegades ens confonguem. Un procés de superació que s’eternitza en una societat ja molt esgotada mentalment, cosa que fa tendir a les autoritats i a cadascun de nosaltres ha accelerar de manera poc prudent activitats socials i abandó de limitacions que ens porten a noves onades i els efectes de les variants del virus que va comportant la seva capacitat de mutació. Una situació de precarietat sanitària i d’indefensió com en el món occidental feia segles que no se sentia, una vulnerabilitat cap a la que no estem sens dubte gens preparats per fer-hi front ni a nivell social ni institucional.

Tant el cansament col·lectiu com la necessitat de recuperar una activitat econòmica que es va pràcticament paralitzar en la seva totalitat en alguns moments, han portat a forçar les coses i no actuar de manera adequadament prudent. Al nostre país, es volia recuperar el turisme a qualsevol preu, i hem pagat justament el preu de la recaiguda en els contagis i en ser durant uns mesos el pitjor país d’Europa en efecte COVID, malgrat tenir uns índexs de vacunació força alts. Precipitació en obrir la màniga de l’oci nocturn, les festes, els festivals de música i els viatges de fi de curs. Concentracions multitudinàries de joves i adolescents sense cap mena de precaució, defenses o distància social, justament d’aquells col·lectius encara no vacunats. Una administració i fins i tot reputats científics dient que a l’aire lliure no hi hauria cap problema. Triomf de l’optimisme voluntarista. El resultat ha estat de milers de contagis i una corba ascendent durant moltes setmanes, amb hospitals i UCIS de nou saturades. Una barreja d’imprudència i incompetència que ha resultat fatal. 

Probablement falla en moltes persones el sentit de responsabilitat davant una situació tan seriosa com la que vivim. Es perd la perspectiva. Quan fem imprudències no només ens posem en perill nosaltres mateixos, cosa que podria resultar acceptable, sinó que justament pel que significa una epidèmia posem en perill els altres i a tota la col·lectivitat. Podem argumentar que els nostres governants són incapaços, que ens confonen, que resulten contradictoris i que tenen tendència a sobreactuar, cosa que els fa poc creïbles i, probablement, tindrem raó. Això, però, no ens eximeix de la nostra responsabilitat, de la nostra cura en actuar de manera raonable, madura i prudent. La pandèmia no s’ha superat i encara menys resolt, encara que entreveiem una certa sortida futura. Relaxar els nostres comportaments i actituds només farà que allargar i eternitzar la situació, cronificar-la. El rebuig d’una part de la ciutadania a vacunar-se demostra tant el poc sentit de col·lectivitat, d’escassa solidaritat d’alguna gent, com la facilitat amb la que penetren i s’apropien de la societat tota mena de rumors i falses informacions a través de la xarxa. S’apel·la a un fals sentit de la llibertat personal per rebutjar vacunar-se, amb la qual cosa es retarda la immunitat de grup i, mentrestant, es contagia i mor gent. El negacionisme s’ha convertit en una malaltia d’una societat massa saturada d’individualisme i de personalitats necessitades de de remarcar la seva diferència, la seva singularitat. La salut pública és un concepte que requereix, perquè funcioni, de col·laboració, cooperació i compromís. És una cosa molt seriosa. El pensament científic i el coneixement expert haurien d’estar per sobre de dèries i abstraccions particulars. Obrir internet o donar tombs per les xarxes socials més esotèriques no ens fa experts ni ens dona coneixement i autoritat, i ben segur que no ens fa més autònoms i informats. En alguns àmbits, la capacitat de mantenir la disciplina social ens fa més forts. I també més lliures.

S’ha instal·lat com un fet habitual, normal, el tractar des del Govern català amb menyspreu i de manera petulant tot allò que ve del govern de l’Estat o bé d’altres comunitats autònomes. Es fa fins i tot en moments crucials i quan es posen en risc la defensa dels interessos econòmics i polítics de la societat catalana. Encara que vol ser una mostra més de punyeteria i envaniment per a consum intern, resulta ben poc intel·ligent. La negativa a assistir a la conferència de presidents convocada per Pedro Sánchez vol ser una evidència més -com si en faltessin- d’una singularitat mal entesa, consistent en afirmar un supremacisme, un no sotmetre’s a les formes generalment establertes que, al capdavall, acaba per resultar ofensiva pels altres. Però ho és també per a tots aquells que no ens sentim representats quan el Govern es mostra innecessàriament desconsiderat o poc solidari. Ens fa passar vergonya i deixa de ser, ni que sigui momentàniament i de manera simbòlica, el nostre. Però més enllà de la mala educació i un nou exercici de prepotència que no serveix de gaire més que per a conrear una reputació d’arrogància que sembla que només trobem lletja i inacceptable quan la practiquen els altres, el gest ens pot resultar molt costós. Aquesta conferència de presidents no és un paripé, no és només anar-se fer una fotografia, que és com ho intenten desqualificar els aplicats consellers des d’aquí, sinó un fòrum on es debatrà l’assignació per comunitats dels importants fonts Next Generation que ens arriben d’Europa per fer front als efectes econòmics de la pandèmia i per reorientar les estructures productives cap al futur. Estan en joc partides econòmiques molt transcendentals. Ser a la discussió no només significa assegurar-se una participació justa en el repartiment, sinó fer-ho d’acord i amb consens amb les altres comunitats autònomes. Un fet aquest molt important i que una part de la política catalana menysprea perquè vol fer evident constantment que no reconeix una legitimitat similar als altres com la que volem per a nosaltres mateixos. Que, a més a més, es plantegi en aquesta reunió, com s’ha anunciat, l’inici del debat sobre el nou model de finançament futur per a les comunitats ens hauria d’importar, i molt. Semblaria lògic pensar que es poden tenir interessos i estratègies compartides amb altres territoris i que això s’hauria de treballar. Allò que volem per a nosaltres no ens hauria de desagradar que també ho obtinguessin els altres. Hi ha concomitàncies amb altres regions perifèriques de la península i resulta més que obvi que compartim necessitats amb tot l’arc mediterrani. Deixar a la Comunitat Valenciana o Múrcia soles en aquesta escomesa és un luxe que no ens hauríem de permetre. És un gran error. La fortalesa d’un país, d’un territori, d’un govern, no es manifesta en la seva capacitat per resultar desafiant, altiu i desagradable amb els altres, sinó per la seva astúcia en teixir complicitats, per la pràctica de l’empatia, per fer i poder comptar amb socis i amics.

L’estratègia del govern català, i molt especialment de la facció d’Esquerra Republicana que és la que ostenta la presidència, és fiar-ho tot a la necessitat de Pedro Sánchez dels seus vots al Congrés de Diputats de cara a poder aprovar pressupostos i mantenir una certa majoria parlamentària, que no estabilitat política. Es creu des d’aquí que una vegada assolits els indults i haver establert compromisos per a reprendre la Taula de Diàleg, només es pot visualitzar una relació de formes bilaterals amb l’Estat, com si s’estigués davant de institucions dipositàries de sobiranies confrontades en peu d’igualtat, de tu a tu, i per escenificar allò tant barroer que consisteix en tenir agafat el contrincant per un lloc que fa mal. És donar per fet que el govern central ja defensarà els interessos catalans davant les altres comunitats, per allò de que no tenen més remei que fer-ho. Es miri com es miri és una mala estratègia. No és el mateix ser als llocs que no ser-hi. La informació que s’obté i la capacitat d’incidir i convèncer no és ben bé la mateixa. Però, sobretot, es falta al respecte als altres els quals tenen el dret a sentir-se tan legítims com qualsevol altre. Com les criatures petites quan fan rebequeries, semblem entestats en demostrar constantment que som desagradables, arrogants i prepotents. Justament quan es té una posició de força és el moment de fer bones relacions i establir vincles duradors perquè quan canviï la correlació les consideracions i acords es mantinguin. Actuar de manera presumptuosa, altiva o insolent no acostuma gairebé mai a sortir a compte, a més de resultar tan poc ètic com escassament estètic. Ai el dia en que no et necessitin!

La composició, funcionament, falta de renovació i actituds dels òrgans del poder judicial a Espanya, els fa difícil de defensar. L’arquitectura institucional és la de qualsevol estat de dret a l’ús i els intents maldestres d’alguns àmbits polítics de negar-los la seva configuració democràtica no és acceptable. En el cas del Tribunal Constitucional, la fórmula que es va establir justament a la Constitució va ser la de que 10 dels 12 membres els elegissin les Corts espanyoles, requerint-se una majoria més que qualificada de 3/5 parts. Els dos restants són la quota corporativa que designa el propi Poder Judicial. Se acusa a aquest òrgan d’estar molt polititzat al ser bona part dels seus membres proposats pels grans partits polítics. En altres països, la quota corporativa és més gran, però això no els fa pas més democràtics. En altres, en canvi, bona part de l’elecció és majoritàriament feta pel govern de torn. El problema, en el cas espanyol, rau en la capacitat de bloqueig que pot tenir algun partit polític. El Partit Popular hi té majoria (7 dels 11 membres actuals) i no té cap interès en negociar la necessària renovació dels quatre membres que tenen el seu mandat caducat, ja fa un any i mig, ja que pot utilitzar el Tribunal com una força d’embat cap el govern progressista actual d’Espanya. Això, no resulta un tema anecdòtic, doncs deslegitima i força les accions d’aquest tribunal, les quals resulten cada vegada més esbiaixades en pro de l’estratègia d’assetjament de les dretes de Colón cap a un govern legítim que no els agrada. El problema de fons, és que aquesta falta de legitimitat afecta tant a les decisions clarament polítiques que prenen -diríem que d’encàrrec- com a aquelles que poden resultar absolutament lògiques i raonades. El resultat, és que el Tribunal Constitucional actual, anàlisi que podríem fer extensiu al Consell General del Poder Judicial que es troba en situació i posició similar, degrada la imatge global del sistema i crea escletxes en l’Estat democràtic. Que, de manera repetida, la Unió Europea demani a Espanya de que faci el favor de renovar un poder judicial caducat té un cost de reputació país molt gran en el nostre entorn.

L’estratègia del Partit Popular, secundada per Ciudadanos i superada abastament per Vox consisteix en fer servir el Tribunal Constitucional i el conjunt del Poder Judicial com una arma d’atac constant al govern de cara a provocar-li no només desgast, sinó amb l’intent d’inhabilitar pràcticament la seva activitat i enderrocar-lo. La suspensió que s’acaba de fer del decret de confinament per la pandèmia, com també farà amb el d’estat d’alarma, resulta una temeritat, doncs incapacita a l’Estat per actuar de manera dràstica i contundent en una situació tan excepcional com la que acabem de viure, el desarma. Això respon a un intent per generar una situació prou caòtica i d’impossibilitat d’acció pública que jugui a favor del descontent de la població amb la inacció governamental. Es fa actuar al Constitucional com una tercera cambra legislativa, cosa que no és la funció ni l’esperit que hauria d’adornar a un òrgan d’últim recurs. Qui hauria de ser garant dels drets i obligacions constitucionals actuant com a oposició formal al govern constituït. Desgraciadament, hem vist a massa govern llatinoamericans democràtics enderrocats per l’acció partidista dels jutges com per no alarmar-nos. Un dels problemes polítics fonamentals a Espanya és el de no disposar d’una dreta de cultura democràtica irreprotxable i amb sentit profund d’Estat. Ha heretat del passat pulsions autoritàries i una concepció patrimonial del poder polític. Que governi l’esquerra, ho viu com una anomalia, com alguna cosa il·legítima amb la que s’ha d’acabar. No té el sentit bàsic de l’alternança democràtica i d’acceptació i reconeixement del contrincant polític. Converteix a aquest en l’enemic i la col·laboració d’algunes elements i òrgans judicials contribueix a accentuar-ho, amb sentències, però també amb actituds altives i de supremacia cap als poders executiu i legislatiu. La dreta espanyola no s’ha desempallegat encara del tot dels tics i la cultura franquistes, per incorporar a sobre el discurs il·liberal i escassament democràtic de la nova i desacomplexada dreta extrema europea. Són mals temps per a la lírica.

La política és sobretot representació, l’expressió de formes simbòliques. L’exercici del poder polític, més que el prendre grans decisions substancials per les nostres vides, cosa que ja es fa sobretot en l’àmbit de l’economia, consisteix en donar la sensació de domini, de control, d’hegemonia. En un àmbit on s’ha imposat la polaritat extrema, l’emocionalitat, el relat, tenir boniques històries que explicar, no es tracta tant del que es fa o es farà, sinó de crear expectatives i il·lusionar en que el demà ens depararà moltes més oportunitats. Sense cap mena de dubte, el canvi -gairebé la revolució-, de govern que ha portat a terme Pedro Sánchez té molts ingredients que poden fer girar una situació anímica, una tendència de la societat espanyola que se li anava tornant electoralment adversa tal i com es va veure a les eleccions madrilenyes i confirmaven els sondejos d’opinió. El primer que destaca és la profunditat dels canvis ministerials així com la imprevisibilitat de molts d’ells. No només s’ha incorporat gent nova que puguin ajudar a superar el desgast de la gestió de la pandèmia, del tema de Catalunya amb els indults i el difícil encaix a la societat espanyola. Ha cooptat gent diferent, relativament impensable i, sobretot, ha deixat fora a gent molt pròxima com Ábalos i ha deixat anar el llast d’un personatge amb excés d’autoestima com Iván Redondo, però també ministres amb alguns errors i debilitats notòries com Carmen Calvo o la titular d’Exteriors. Reforça, i molt, el perfil municipalista, cosa que no és baladí quan s’acosta un nou cicle electoral que s’iniciarà amb unes eleccions municipals a la primavera de 2023 i posa al davant de Foment i del repartiment dels fons Next Generation la que fins ara era l’alcaldessa de Gavà. Poca broma amb el calat d’un ministeri que reparteix recursos i planifica i executa els equipaments públics. Un picada d’ull al PSC, però també a tot el PSOE de l’arc mediterrani que fa molt temps reclama que se’l prioritzi com és degut de cara a contrapesar l’excessiu protagonisme i centralitat capitalina de Madrid. Els canvis semblen dir que s’han acabat els invents i es retorna a un model de govern més convencional i previsible, reforçant notòriament al partit, cosa imprescindible si es volen guanyar eleccions. Que hagi incorporat elements vinculats als seus antics competidors, resulta un missatge d’unitat i activació de la maquinària gairebé imbatible.

La dimensió i celeritat del canvi ha agafat amb el peu canviat gairebé a tothom. Per començar als seus socis de Podemos, els quals pensaven poder brandar el no deixar-se fer canvis com a prova de fortalesa i autoritat, i ara exhibeixen una notable debilitat, quedant com obsolets i amb alguns membres al Govern clarament ineficients o molt desgastats com és el cas d’un absent Manuel Castells o, també, Alberto Garzón i els seus discursos extemporanis sobre el consum de carn. El contundent moviment del President Sánchez ha descol·locat a un Partit Popular que veia com a partir de les eleccions madrilenyes i la desfeta a terminis de Ciudadanos, només havia de posar el pilot automàtic i deixar que la dinàmica de les enquestes, cada vegada més a favor, s’anés consolidant. Ni Pablo Casado porta ara la iniciativa política, per més que cridi i sobreactuï, com també Díaz Ayuso ha deixat de ser trending tòpic amb les seves ocurrències. El canvi de ritme polític és molt contundent i sembla que les prioritats programàtiques seran ara clares i rendibles tota vegada que el Govern ja ha digerit els majors gripaus de la legislatura. Recuperació econòmica, fons europeus, infraestructures, habitatge i polítiques socials com a bandera de manteniment i recuperació de l’electorat. Lògicament, també hi ha ombres, i la dels rebrots pandèmics resulta molt notable tant per l’impacte social com pel seu revers econòmic si agafen una certa profunditat i durada. Descol·locat també el Govern independentista català que veu com la Taula de Diàleg no serà, ni de bon tros, l’únic mecanisme de reversió de la situació política en el que ens ha posat l’independentisme. Encara que alguns es resisteixen a acceptar-ho, la interlocució passa molt especialment per un PSC reforçat a la Moncloa, però també per unes forces econòmiques que, finalment, semblen haver abandonat el mutisme i la deixadesa de funcions a la que ens havien acostumat els darrers anys. Per sort, els actius del país són molts més i més diversos del que ha dit el relat dominant els darrers anys i es pretenia imposar.

Cada govern fa noves lleis educatives i, invariablement, a cada reforma disminueix el nivell d’exigència. Ara es diu que es podrà passar de curs al batxillerat amb una assignatura suspesa. A cada bugada es perd un llençol. Adquirir títols es creu ja que és un dret, però sense que s’exigeixi l’esforç i el treball corresponent. Els processos educatius, en els seus diferents nivells, s’han tornat lleus, líquids i sense friccions. Temps d’espera i de proporció d’alguns rudiments, on més que saber s’incorporen distintius per a l’ocupabilitat. De fet, tot el sistema educatiu s’ha convertit gairebé en una ficció. Més que aprendre, a la qual cosa moltes autoritats acadèmiques reconeixen que és una cosa a la que ja s’ha renunciat, es tracta d’ensinistrar en l’art de adaptar-se a circumstàncies canviants i de respondre de manera proactiva els estímuls nous. És aquí on rau la importància de la incorporació de tecnologia digital a l’aula, ja que es tracta d’adaptar la ment, especialment de nens i adolescents, a un entorn i un futur de flexibilitat professional absoluta i contínua. Tots els nivells d’ensenyament s’han convertit en un àmbit lúdic, un “joc”, on s’ofereixen multitud d’oportunitats de diversió i entreteniment, encara que se’ls distingeixi amb el segell de la innovació pedagògica. Alberto Royo, parla de la “generació toveta” per tipificar aquests joves i adolescents hiperprotegits pels seus pares, els quals volen lliurar als seus fills de qualsevol esforç. Fem gent molt fràgil i incapaç de suportar qualsevol frustració, cap no, per poc rellevant que sigui. En la mateixa línia, i per sobreviure, els ensenyants practiquen l’estratègia de fer “elquealsnoiselsagradi”, i així estalviar-se problemes i dificultats.

El sistema educatiu, en tots els seus nivells, està renunciant a la funció ancestral de proporcionar coneixement a través d’un procés d’aprenentatge. Es tracta de formar una certa classe qualificada d’usuaris d’internet, que sàpiga on buscar determinades dades i què fer amb certs llocs, combinat amb un conjunt de “valors” que es creu són indispensables per desenvolupar-se en el món professional: flexibilitat, treball en equip, adaptabilitat, innovació, domini de multitud d’anglicismes, utilitarisme… Evidentment, tot això impartit en aules saturades de noves tecnologies tant per les que aporta el centre educatiu com per la profusió d’útils que utilitzen els estudiants i que exhibeixen gairebé sense pudor i autocontrol. Una classe ja no és exactament una classe, sinó “un episodi interactiu en el qual han de sorgir i canalitzar fluxos d’informació variats”. El professor ja no és un expert, i encara menys ha de transmetre continguts i saber. La funció del docent és la de proporcionar motivació, simplificar els processos i crear entorns d’aprenentatge. El llenguatge grandiloqüent i impostat no evita que tot s’acosti a la impostura.

De fet, el sistema educatiu col·labora en l’emergència d’aquest nou analfabetisme que és el resultat de considerar que el coneixement està a l’abast de tothom a través del clic, la ficció de poder recórrer a ell quan ho necessitem. La saturació informativa i d’estímuls, el menyspreu arrogant pel coneixement com a experiència personal i l’especialització utilitarista en el procés de formació porta al predomini de la ignorància. El decaigut concepte de “cultura general” va compensar en part i durant bona part de segle XX el paper empobridor de la segmentació, parcel·lació i la noció tecnificadora de el procés formatiu. La pèrdua de capacitat d’atenció i concentració dels estudiants, la forçada reducció dels nivells d’exigència i la “gamificació” educativa ha fet la resta perquè la situació actual de les nostres universitats, instituts i escoles sigui més aviat depriment. En l’aprenentatge digitalitzat només es frega la informació, fomentant una instrucció ràpida, però molt simple. Els estudiants ja no adquireixen la narrativa imprescindible per poder construir el marc dels esdeveniments. Es pensa amb el que se sap, i se sap poc, perquè tant l’actitud del nadiu digital, com de la pròpia docència tendeix a menysprear el coneixement en la mesura que es creu posseir la capacitat d’accés. El recurs a internet ens fa més incultes i més superficials.

Com ha fet notar Nuccio Ordine, gairebé tots els països europeus han disminuit els nivells d’exigència educativa, amb l’objectiu que els estudiants superin els cursos amb molta facilitat. Es tracta de permetre superar els exàmens, però sobretot la seva substitució per formes d’avaluació més lleugeres. Un intent il·lusori per mantenir una normalitat acadèmica que no existeix. Els estudiants i les seves famílies ja no toleren no superar un curs. No fer-ho, comporta culpabilitzar la institució educativa, i no la falta d’hàbit i predisposició a la feina del matriculat. Per aconseguir que uns estudiants sense cap capacitat i esforç es puguin graduar (que no aprendre, ja que no es tracta d’això) i fer la seva estada més còmode i agradable no se’ls demanen més sacrificis, sinó atreure’ls mitjançant una perversa reducció progressiva dels programes i la transformació de les classes en un joc interactiu superficial que poc té a veure amb l’estudi. 

L’economista John Maynard Keynes, de qui aquest any es commemora el 75è aniversari de la seva mort, feia la predicció el 1930 que, en aproximadament un segle, la humanitat aconseguiria viure de manera còmoda, gairebé sense la necessitat de treballar, gràcies als progressos tecnològics, la qual cosa li feia plantejar-se quin era el límit del que és necessari per viure de manera prou digna, per no anar més enllà. El creixement econòmic com a finalitat en si mateixa no tenia cap interès per a algú que partia d’una concepció moral i instrumental de l’economia. A partir de satisfer les necessitats dels homes, més enllà de resoldre problemes concrets i pràctics, l’economia no tenia molt atractiu per a aquest gran economista. Es plantejava Keynes, quant és suficient?, i conscient que la cobdícia i l’enveja tendeixen a que la condició humana no es doni mai per satisfeta, considerava establir mecanismes desincentivadors a treballar més del necessari i a disposar de més riquesa del compte, creant un sistema de tributació en què el cost d’oportunitat d’ultrapassar l’indispensable fos poc interessant. Com ho va definir el mestre de Keynes, Alfred Marshall, l’economia era l’estudi de “els requisits materials del benestar”, de manera que el creixement econòmic s’hauria d’entendre com una cosa residual i no com un objectiu. Com assenyala Robert Skidelsky, en el món ric estem quatre o cinc vegades millor que el 1930 si ens atenim a la mitjana, però les jornades laborals només han disminuït un 20%. Per contra, la desigualtat interna, la nova pobresa, es va assemblant a una part de la població dels països rics amb la major part de la població dels països pobres. Al final, un progrés bastant escàs en conjunt. No hem millorat molt si tenim en compte que un pagès a l’època medieval treballava una mitjana de 1.620 hores anuals, mentre que els assalariats nord-americans estan per sobre de les 1.800 hores i a la Xina entre les 2.500 i les 3.000 hores anuals.

La nova pobresa dels països rics posa en evidència una necessitat addicional a la de repartir el treball, que és la de trobar mecanismes supletoris de redistribució de la renda. La desigualtat creixent, que els temps de pandèmia no han fet sinó augmentar, és el major corrosiu econòmic i social de les últimes dècades, i tendeix a accentuar-se molt més. Quanta desigualtat pot tolerar un sistema democràtic? No devem ser lluny del punt crític, el de no retorn. Fins fa un temps, els salaris i la tributació han estat els dos grans mecanismes per establir uns certs límits, un cert reequilibri a la tendència natural del mercat a estimular una desigualtat acumulativa. Falta de treball, precarietat laboral, salaris en disminució, tributació centrada en les rendes del treball, exempcions i frau fiscal per al capital i caiguda lliure de les prestacions socials de l’Estat ens aboquen a un món cada vegada més desigual, tret que establim un nou pacte social, que asseguri certs nivells de redistribució. Potser els salaris misèrrims o inexistents impedeixen que la renda pugui dependre de l’ocupació i únicament de l’ocupació, entès aquesta en un sentit clàssic. La Renda Bàsica apareix com a mecanisme redistributiu de mínims que eviti l’exclusió econòmica i social d’una part cada vegada més gran de la ciutadania. Un concepte posat en discussió no només des de la dreta política, sinó també des de part de l’esquerra, ja que és un mecanisme que pot induir a fomentar el desistiment i crear una societat de persones subvencionades, que seria el contrari de individus autènticament lliures i autònoms. La renda bàsica, no pot ser un instrument per reduir a una part de la societat a la condició de pàries subvencionats que eviti la revolta social. Ha de ser, en tot cas, un mecanisme proporcionat, complementari, que no disminueixi els incentius individuals a construir cadascú la seva pròpia vida. Per fer-la possible, cal un nou paradigma tributari amb un terra de mínims per a l’impost de societats, obligant així a les tecnològiques i a les grans corporacions a cotitzar. Que a la darrera reunió dels països del G-7 s’hagi encarat el tema resulta significatiu i un bon punt de partida. Cal un nou pacte econòmic i social que renovi i posi al dia el que es va fer en el seu moment i va donar lloc a l’Estat de benestar. Alguns elements destacats de l’establishment econòmic actual, també comencen a advocar per establir mecanismes de repartiment de treball, tot i que això pugui afectar negativament la productivitat i la competitivitat en una economia global com l’actual. El benestar i la cohesió social haurien de ser valors superiors.