Categoria: Articles

Ha començat un tall d’aquesta via ferroviària que està previst que duri un mínim de setze mesos. No és poca cosa. Els efectes sobre la gent que necessita el servei són ingents. A Vic té efectes demolidors sobre els molts estudiants que arriben cada dia a la universitat. Sobre el paper, l’oferta supletòria de busos hauria de cobrir les necessitats dels afectats, però la concentració d’aquests justament a Vic genera problemes de col·lapse de trànsit difícils de resoldre. És obvi que grans obres d’infraestructura generen problemes que resulten suportables per assolir un bé major com és la necessària actualització d’un equipament ferroviari que havia quedat ancorat en el segle XIX i, avui en dia, de practicitat més que dubtosa. Hi ha qui diu que “economia són comunicacions”, afirmació que probablement és exagerada, però resulta força encertat vincular les possibilitats de desenvolupament econòmic, i de benestar de la ciutadania afegiria jo, amb una xarxa adequada i moderna de sistemes de transport. No és el cas de Catalunya o, més ben dit, no ho és del tot. La xarxa de transport ferroviari de rodalia deixa molt a desitjar. La seva fiabilitat és escassa, s’acumulen els retards, les avaries i tota mena d’incidències, cosa que provoca la desesperació i indignació d’uns usuaris que són, en general, d’un escalafó social i econòmic que ho necessita i no té alternativa.

El retard ferroviari a Catalunya és endèmic i poc presentable. Sens dubte el millor mitjà de desplaçament en distàncies curtes i mitjanes, però convertit en un suplici pels usuaris que en pateixen de manera contínua el seu deteriorament. El problema és que posar al dia el conjunt de la xarxa requereix molts diners i també de molt temps, ja que són obres llargues, complexes i costoses. Però ens hi hauríem de posar. Probablement, el precari i mal funcionament d’aquest servei és d’aquelles coses que desgasten al govern de la Generalitat. Podrà dir que s’ha trobat tot el sistema ferroviari de rodalia en un estat de deixadesa lamentable. Però en política, els problemes per més històrics que siguin, es carreguen sobre qui té el govern en un moment determinat. És el preu de la falta de memòria inherent tant a la pràctica com al posicionament polític. L’oposició ho sap i ha fet del protagonisme de les incidències als mitjans un dels seus principals cavalls de batalla. Obvien, lògicament, que quan ells governaven i va ser durant moltes dècades, no van fer res per a resoldre-ho o bé millorar-ho. Bé far, doncs, el govern de Salvador Illa en prioritzar i ser eficient en la modernització i normalització del servei ferroviari. Hi poden anar unes eleccions.

Un tema en què les possibilitats de fer-hi demagògia són moltes. És bo recordar que l’autonomia de Catalunya es va posar a rodar el 1980. Han passat quaranta-cinc anys la meitat dels quals el president de la Generalitat va ser Jordi Pujol. No es va fer res en matèria ferroviària, més enllà de la inversió de l’AVE cap a Madrid a instàncies del govern espanyol. Rodalies mai va interessar, potser perquè de manera simplista es considerava que els seus usuaris no se significaven gaire com a votants convergents. L’R7 de la que parlem, es va plantejar de tancar-la fa trenta anys perquè no era rendible. Certament que en la gestió ferroviària Renfe-Adif ha tingut especial paper la decisió de l’Estat que, generalment, ha estat tèbia i desmotivada. Però des d’aquí, mai s’ha posat la qüestió com a preferent, fins i tot quan s’ha estat clau en la governabilitat de l’Estat. Les prioritats han estat unes altres: policia, radiotelevisió, llengua i, en cap cas, comunicacions. En aquest àmbit, a més, s’ha optat per posar el davant la construcció de carreteres i autopistes més que no pas trens que articulessin realment el país. En l’eufòria de la darrera dècada i mitja en crear “estructures d’Estat”, tampoc els trens de rodalia hi figuraven, es preferia el que és simbòlic en lloc del ferro i la maquinària. La Catalunya-ciutat a la qual aspirava el noucentisme només serà una realitat en la mesura que estigui ben articulada i comunicada d’una manera eficient i moderna. La profusió de busos a carreteres i autopistes com a alternativa ens apropa a formes més aviat tercermundistes de desplaçar-nos.

El capitalisme ha demostrat ser un sistema de recreació i reinvenció permanent. En la seva versió digital actual, es reprodueix i resulta imparable. Les seves formes de desenvolupament sempre han comportat crisis i conflictes, sovint tan salvatges com necessaris per simplificar les formes de competència i consolidar la posició dels vencedors. Els processos de “destrucció creadora” acostumen a generar nous triomfadors, així com un reguitzell de derrotats. No és una ideologia específica, no té grans defensors. Sembla generalment assumit que, en el sistema de mercat, la innovació tecnològica és l’element dinàmic que indueix a una millora contínua de la productivitat i del nivell general de riquesa. La incorporació de nova tecnologia es considera inherent al progrés i, gairebé ningú, es planteja que pugui ser quelcom esbiaixat, i encara menys dirigit i en directa dependència de la voluntat d’una societat. Predomina l’acceptació acrítica del que és nou i els seus efectes perversos són considerats com el preu a pagar per tant d’avenç, com si la modernització portés inevitablement associats efectes col·laterals que cal acceptar. La tecnologia és determinista i s’ha d’acceptar amb totes les seves conseqüències. La capacitat per descartar qualsevol indici de reflexió sobre els canvis profunds, alguns molt poc desitjables, que estem vivint és immensa. Estem en una societat de l’acceptació, justament adormida per una distracció comunicativa que ens indueix a actuar com a éssers conformats. Ja no hi ha espai per al pensament i l’acció crítica.

Un dels aspectes que ha convertit el capitalisme en un sistema imbatible és la seva capacitat per evidenciar de manera reiterada que no té alternativa possible. Sembla no haver-hi horitzó més enllà de treballar, produir i consumir. La resignació es presenta com l’actitud inevitable. La depredació industrial del segle XX, on hem multiplicat la producció per cinquanta, ha consumit més energia que en tota la història de la humanitat. Hem quadruplicat la població i fet el pas cap a un globalisme en les darreres dècades que hauria de significar, segons els seus doctrinaris, una generalització de la riquesa i del benestar. Pura ficció. En el moment actual, se’ns indueix a una dependència tecnològica que ens sobreinforma, ens distreu, i que sobretot ens dirigeix, anul·lant qualsevol possibilitat de plantejament o consideració col·laborativa.

El capitalisme sobreviu perquè esquiva els seus obstacles escapant cap al futur. De fet, no existeix una noció tancada del concepte de “capitalisme” més enllà de la propietat privada, del lliure mercat i dels seus efectes en forma d’estímul a la generació de riquesa i a la creació de desigualtat. Com ha fet notar Slavoj Zizek, “no existeix un punt de vista mundial capitalista, ni una civilització capitalista” pròpiament dita. Justament la globalització econòmica ens ha mostrat que el capitalisme pot acomodar-se a totes les civilitzacions, religions i sistemes polítics. L’exemple de la Xina de combinar un sistema comunista amb la versió més extrema de l’economia de mercat a partir del “un país, dos sistemes” que va consagrar Deng Xiaoping, és força eloqüent sobre la seva versatilitat. La seva dimensió és ja absoluta. La tradicional divisió entre els pobres i els relativament rics s’està transformant en un abisme creixent.

Tot i que alguns auguren amb les tecnologies exponencials la fi del capitalisme, en realitat allò que tenim al davant és la crisi de la noció capitalista de la socialdemocràcia, basada en el treball i en mecanismes fiscals i salarials de redistribució. La liquidació de qualsevol vestigi de regulació laboral ens porta a una realitat escindida entre posseïdors i desposseïts. La incapacitat dels governs per gravar els beneficis dels gegants tecnològics el deixa neutralitzat per desenvolupar qualsevol mena d’agenda social moderadora. Justament seran les grans plataformes les que assumeixin progressivament, en nom de la major eficiència privada i de la possessió del coneixement, els grans serveis essencials i molt especialment el de la salut, o el de la ciberseguretat. Poder quasi absolut que anirà de la mà d’actituds de “blanqueig empàtic”, amb pràctiques de capitalisme compassiu fent una certa apropiació de les crisis humanitàries com a quelcom que requereix solucions privades. L’Estat ja no hi és, ni se l’espera. La filantropia, és poc més que una forma d’especulació a més d’una estratègia de màrqueting.

Estem en un món en el què la política i els polítics atreuen les ires d’una ciutadania humiliada, defraudada i sense propòsit ni sentit de col·lectivitat. S’ha imposat l’actitud postpolítica o antipolítica com es reflecteix amb l’ascens imparable de les extremes dretes, les quals tenen el seu millor ecosistema en la polarització extrema i l’ús d’un llenguatge desfermat, tot proposant-se com els redemptors davant unes classes mitjanes atemorides i uns sectors populars que se senten abandonats.  En realitat, però, no hi ha política si entenem aquesta com l’espai de plantejament i resolució dels grans reptes i conflictes, com l’àmbit en el qual es donen curs a les prioritats estratègiques del que és col·lectiu, en detriment de la immediatesa del que és purament individual. El món del comerç, la producció i les finances globalitzades tenen moltes dificultats per casar amb un món polític preferentment institucionalitzat en l’àmbit geogràfic i mental dels Estats nació. Els grans temes que té la humanitat confosa tenen un abast que excedeix en molt les possibilitats de resolució dels estats, i no s’ha desenvolupat un sistema de governança global adequat per assumir els reptes de l’escalfament global, els grans conflictes bèl·lics que més enllà dels seus formalismes tenen el seu punt d’arrencada en la desigualtat o l’establiment de sistemes fiscals harmonitzats i que evitin la competència deslleial en el moment de deixar de pagar impostos. La impotència de les Nacions Unides amb relació a Gaza n’és una bona evidència.

La política institucionalitzada s’ha resignat a ser un déu menor, fins i tot havent incorporat les maneres tan poc amables que hi predominen. Com més falta ens fa la política i els lideratges eloqüents, més és fora de la realitat i els bons dirigents encara més estranys. La crisi de la política és prèvia i va més enllà del descontentament i frustració que pot haver generat la crisi econòmica i la seva llarga repercussió. Hi ha un problema de credibilitat en les formes i en el fons, on lògicament els nombrosos casos de corrupció, conflictes d’interessos i portes giratòries no han ajudat. Com tampoc ajuda la percepció que el discurs més antiestatista de les elits va lligat a què l’estat protegeixi i doni aixopluc als seus interessos. O com els guanys particulars es tornen en socialització de les pèrdues, assumides, i això no deixa de ser una ironia, amb els ingressos fiscals provinents majorment de les rendes del treball, en una mena de redistribució de riquesa en sentit invers a la que semblaria lògica. Fa temps que vam començar a anar cedint en els nostres drets de sobirania ciutadana amb la compensació d’anar adquirint un paper de consumidors compulsius, no perquè la nostra renda ho fes possible, com per la trampa d’una insostenible facilitat per a l’endeutament. La profunda crisi dels sistemes i de la cultura democràtica no és passatgera. Els efectes del capitalisme cognitiu i financer fonamentat en grans monopolis tecnològics, ha tingut efectes econòmics i socials insuportables. Alguns dígits en positiu en el PIB no ens evitaran de ser al final d’una època i haver de canviar el paradigma de referència. El creixement econòmic en termes antics ens evitarà la nostra progressiva deriva cap a la precarietat i la pobresa.

Recuperar la noció de ciutadania, rescatar l’orgull i la voluntat d’exercir com a tals, semblaria un bon inici per tornar a situar les coses allà d’on mai haguessin hagut de sortir. Una ciutadania repolitizada i reempoderada que assumeixi unes dosis d’autocrítica i d’error. Com ha escrit David Harvey, “les idees tenen conseqüències i les equivocades poden tenir conseqüències devastadores”. El món a què hem anat a parar, no és el resultat de l’acció conspirativa dels plutòcrates de l’1%, ni que el món sigui governat exclusivament per les corporacions. Determinades hegemonies s’han assolit de manera escrupolosament democràtica. Tot i que les responsabilitats sobre la desraó a què hem arribat no es puguin repartir de manera igualitària entre la ciutadania i les elits econòmiques i polítiques, entre la població i l’establishment dominant. Certament, hi ha errors compartits. Els ciutadans ens equivoquem sovint, optem en l’àmbit polític i econòmic amb una certa frivolitat, i estem lluny que les nostres opcions responguin a la racionalitat, ni tan sols als nostres interessos. De fet, sovint ens inclinem per una ficció sobre el que més ens convé. Pot semblar una boutade, però votar és un acte eminentment polític del qual se’n deriven conseqüències. Algunes apostes poden comportar menor benestar econòmic i molta major conflictivitat política i social. No és temps, encara, de lamentacions, però sí d’afrontar la política i el nostre futur amb una nova actitud.

El genocidi que practica Israel a Palestina, a diferència d’altres que s’han practicat al llarg de la història, té la particularitat que és retransmès en directe i compta, a més, amb l’arrogància pública dels botxins sobre el que fan i pensen fer, amb un supremacisme i la negació del caràcter humà de les víctimes que resulta difícil de digerir. Les imatges que ens arriben resulten insuportables. El patiment i humiliació de la gent de Gaza resulten insuportables per qualsevol persona digna d’aquest nom. Milers i milers de persones han mort o estan greument ferides pels bombardejos indiscriminats, la perversió dels franctiradors que juguen a matar els que fan cua per obtenir alguna cosa semblant a aliments, l’ensorrament programat dels edificis, la destrucció programada dels hospitals o bé la inanició per fam. Tot un catàleg pervers de formes d’aniquilar un poble que ha tingut la mala sort històrica de viure en un territori que el sionisme creu que és seu en tant que poble elegit per Déu. Que un estat teocràtic com Israel sigui posat com a exemple de democràcia a l’Orient Mitjà resulta surrealista. El món no pot acceptar aquesta barbaritat que s’està cometent, acceptar-ho ens en fa corresponsables.

Fer les coses d’amagat no les fa més dignes, però exhibir les atrocitats de manera oberta i menystenir les víctimes tot anunciant el que els espera als que queden no té nom en l’escala de la maldat humana. Ho supera tot. Les xifres oficials parlen de més de 60.000 morts, però la relatora de les Nacions Unides o bé algun exgeneral israelià parlen de multiplicar ja per deu aquesta xifra. Estem davant una “solució final” en la que s’anuncia que es faran desaparèixer dos milions de persones. Un ministre israelià es vantava aquesta setmana que s’estan repartint amb els Estats Units el negoci immobiliari que desenvoluparan una vegada Gaza només siguin runes i no hi quedi un sol palestí. La idea de Trump de fer-hi un ressort de luxe davant del Mediterrani, i que semblava una boutade, s’ha demostrat un projecte en tota regla. Aniquilació, guerra i negoci van de bracet. Tot això, lògicament no es pot justificar per l’existència de Hamàs i el seu assalt del 7 d’octubre de 2023. Hamàs és un producte de l’estratègia d’aniquilació del poble palestí que practica Israel que ja fa uns anys en va promoure la creació per tal de debilitar el moviment més aviat pacífic i laic d’e la OLP. El sionisme extrem que domina la política israeliana creu que en el món actual dominat per les idees d’extrema dreta, tenir barra lliure per acabar amb el “problema” palestí de la manera més bestial i explícita possible.

El concepte “dret internacional” ha quedat fulminat els darrers mesos. L’exèrcit d’Israel ha bombardejat cinc països diferents, ha matat dirigents i governants d’altres nacions, tot en nom de la seva seguretat. Les institucions internacionals que ho condemnen, ho fan amb la boca petita en el millor dels casos, quan no miren cap a una altra banda. Un silenci eixordador. A la Unió Europea, només Espanya ha aixecat la veu i ha pres mesures polítiques i econòmiques. Alemanya amb tota la mala consciència històrica que acumula, continua essent el proveïdor més gran d’armes de l’exèrcit israelià, després dels Estats Units. Les mobilitzacions en pro de Palestina i l’ús reivindicatiu dels seus símbols són reprimides a molts països europeus. El discurs polític d’extrema dreta que predomina a bona part d’Europa ha fet seva la defensa d’Israel, faci el que faci tot acusant la ciutadania que posa el dit a la nafra del que està passant, de practicar l’antisemitisme. Gairebé tota la dreta europea, espanyola o catalana ja és extrema i utilitza un llenguatge d’una brutalitat extrema. Quan es nega i fins i tot com acaba de fer José María Aznar de justificar una aniquilació genocida, quin marge per a la dignitat ens queda? El que està passant i passarà marcarà el nostre futur de manera brutal. En el camí, tal com va afirmar un antic ministre israelià, Israel ha malbaratat el seu dret a existir com a Estat. El que havia de ser un espai de llibertat i referència per la diàspora dels jueus, s’ha convertit en una condemna.

La celebració de la “festa nacional” resulta un bon moment per reflexionar sobre el concepte de la identitat, terme aquest que s’expressa y reforça en tot discurs nacionalista. Quan la identitat ens proporciona valors compartits i elements de referència fa una funció molt positiva, serveix per ubicar-nos en el món i comprovar que hi ha altres persones que comparteixen algunes de les nostres referències. Perquè la funció sigui positiva, cal acceptar que allò que ens identifica canvia al llarg de la nostra vida i que els matisos i sentits d’identitat o pertinnça, en realitat, són tants com persones hi ha al món. La identitat no pot ser alguna cosa que se’ns imposa o bé que ens ve determinada  i, en canvio, és allò que elegim lliurement. Ningú forma part d’una col·lectivitat amb la que no s’identifica ni en vol ser partícip. Massa sovint, la identitat es converteix en una trinxera on el fonamental és mantenir els límits del propi grup atacant i penalitzant el dissident, conformada per símbols i valors que algú ha decidit que són els que compten, no deixant lloc a la diferència, els sentits d’adscripció diversos tot fent estigma del dissonant. La comunitat de creients exclou i llança anatemes contra tot allò que no coincideix amb el corrent principal. Certament que aquest caràcter grupal cohesiona i proporciona seguretats. Però, en realitat, el desplegament contemporani del que és identitari no és més que un conjunt de mites o ficcions que estableixen un relat subjugador. 

Més enllà de l’adscripció a unes identitats ficcionals, aquestes funcionen com a “etiquetes” que serveixen per ubicar i classificar els altres i a nosaltres mateixos. Són funcionals per a la descripció, però al mateix temps el seu significat condiciona el comportament i els valors de la “militància”, així com la manera en què definim els altres. També influeix en la nostra marca personal i en com som percebuts per l’entorn. És tant un estereotip, una simplificació, una falsificació o fins i tot com una eina per a la injúria. Tot això té un component irreal, excessivament simplificador, però també compleix una funció pràctica. No cal donar explicacions contínuament sobre els nostres valors i característiques; estem ubicats, per bé o per mal. Encara que històricament les principals vies de conformació d’identitats han estat el país, el credo religiós, la cultura i la classe social, la veritat és que, precisament pel seu caràcter de refugi, s’han potenciat altres dimensions com el gènere, l’orientació sexual, la professió i l’estil de vida. Algunes adscripcions, per la seva predominança, no poden victimitzar-se. Altres, en canvi, estan marginades, marcades i es converteixen en un espai de resistència, especialment quan són incipients i no estan plenament reconegudes o materialitzades. Tenen una gran funció d’afirmació davant un entorn considerat hostil i enemic. L’esquerra ha abandonat el credo marxista que sostenia que l’única identitat era la de classe, mentre que la dreta continua aferrada a la identitat nacional i, en menor mesura, a la religiosa.

Tot grup tendeix cada cop més a fixar fronteres i “línies vermelles” que remarquen la diferència respecte a altres formes d’identitat. Aquests marcadors tendeixen a solidificar-se i a convertir-se en elements clau del grup, en l’essència que justifica la seva pròpia existència i la seva distinció davant els altres. Aquí rau l’aspecte més problemàtic del concepte d’identitat: la seva dimensió religiosa. Si les identitats són variades i no tenen una essència única, ajuden que els individus se sentin vinculats entre si. Tenim formes d’identificació múltiples, variades, parcials i incompletes. Però quan es converteixen en úniques i absolutes, amb definicions essencialistes, el que podria haver estat un mecanisme de relació es transforma en una eina de separació i aïllament. Tota defensa de la identitat té quelcom de supremacista, que actua com un fenomen defensiu de les cultures occidentals en decadència. 

L’identitarisme de dretes, molt centrat en la qüestió de la immigració, propugna el retorn a l’etnicisme nacional i a una religió en formes més aviat tradicionals. L’esquerra, en canvi, aposta pel pluralisme i la fragmentació de les identitats. Promeses d’aturar el temps i tornar al passat. S’utilitza una retòrica de radicalització de valors, que es converteixen en absoluts. Promet un retorn a la grandesa d’antany i la recuperació de l’orgull, un replegament tradicional i un món conegut. La seva via de connexió és la por en què han caigut les classes mitjanes en procés d’extinció, així com les classes populars tradicionals, també en dinàmica d’exclusió. Com planteja el pensador Slavoj Žižek, encara que la “classe dominant” està en desacord amb el programa moral populista, tolera la “guerra moral” perquè és una maniobra de distracció, un mitjà per mantenir a ratlla les classes baixes, permetent articular la seva fúria sense posar en perill els interessos econòmics establerts. D’aquesta manera, la guerra cultural es converteix en una guerra de classes desplaçada. 

Un dels dramàtics efectes col·laterals de la desigualtat econòmica i social entre Europa i el continent africà en són els menors no acompanyats que arriben amb els contingents migratoris irregulars. La major part d’aquestes criatures no és que perdin els seus pares durant l’atzarosa travessa, sinó que són embarcats per les seves famílies sabedores que, per la seva minoria d’edat, no podran ser tornats al país d’origen i esperant que tinguin la sort de construir-se a Europa un futur millor que el que els espera als països del Sud. El primer que pensem quan ho veiem és en la immensa irresponsabilitat i falta d’humanitat d’uns pares que abandonen uns fills petits a la seva sort, en mans de màfies del transport i arribant a un lloc absolutament desconegut i sense referències. Però també es pot fer una mirada diferent: quin nivell de desesperació s’ha de patir que et porti a despendre’t dels fills, quina falta d’esperances i de futur senten les famílies que actuen d’aquesta manera. El tema resulta emocionalment dramàtic d’abordar i les dificultats de fer-ho de manera humanament adequada en els països d’arribada -en aquest cas Espanya-, no resulta gens senzill. Un tema que cal abordar amb sensibilitat, recursos públics i protecció cap a uns menors als quals cal donar-los la seguretat de no acabar en mans d’explotadors i una formació i perspectives que els evitin una marginalitat a què que semblen abocats pel destí.

A Espanya el tema ha anat adquirint importància numèrica. En la progressió d’arribades som ja a 19.000 nens en aquesta condició. Han entrat a formar part del debat polític pervers que es fa sobre la immigració així com de la relació interessada que alguns estableixen amb la delinqüència. Estan generant un rebuig fomentat en alguns barris, reticents a què hi hagi centres on resideixen aquests joves. Estem parlant d’un col·lectiu majoritàriament masculí, de procedència africana i que en un 60% són d’origen marroquí. El govern espanyol té molts problemes per fer un repartiment en el territori d’aquests menors en la mesura que han de ser adequadament tractats i, alhora, compartir la càrrega econòmica i social que poden representar a les administracions públiques. A Canàries, on arriben en gran part amb les pasteres, n’hi ha 8.500, cosa que esdevé insostenible i ingovernable per aquella comunitat, la qual demana solidaritat i correspondència a les altres comunitats autònomes, com també ho fan les Illes Balears, en la mesura que és la nova ruta d’arribada en expansió. Això ha portat el govern central a establir un repartiment proporcional al pes poblacional de les diferents comunitats, cosa que sembla la més lògica i equitativa, com també la manera de mantenir una escala que garanteixi un tractament i inserció adequats.

Però la dreta i l’extrema dreta espanyoles tenen tots els fronts de batalla oberts contra les polítiques del govern central i per mantenir un relat absolutament contrari al tema migratori, com si aquest fos un fenomen que es produís, no per raons socioeconòmiques, sinó com a resultat de governs progressistes interessats en “substituir” la població autòctona. Les comunitats en mans de PP i de Vox -la majoria- es neguen a acceptar una solució que, abans de res, és imprescindible i humanitària. Aquesta canalla és aquí i no es pot fer veure que no existeixen o bé abandonar-los a la seva sort de viure al ras. Resulta especialment repulsiu que cultures polítiques que branden el seu caràcter de catòliques es neguin a prestar socors, ni que sigui en nom de la caritat cristiana. Han trobat en la seva negativa l’habitual recurs de referenciar Catalunya i el País Basc, comunitats que queden fora del repartiment en curs, en la mesura que ja atenen “menas” molt per damunt del que els tocaria. La dreta i els seus mitjans menteixin afirmant que el govern deixa al marge de la càrrega als “independentistes” que ajuden a mantenir la majoria governamental que la dreta pretén abatre. Desgraciadament, la confrontació per això s’allargarà i agafarà tons més dignes del vòmit que no pas de la discussió. Si la dreta extrema -ara ho és tota- manté el rebuig a la immigració i especialment aquest segment no és només perquè hagi perdut la raó i els escrúpols. Lamentablement, una part de la ciutadania ha assumit aquesta actitud insolidària i de menyspreu cap als diferents tot fent-los culpables de frustracions socials i personals que no tenen res a veure amb ells. Per què agrada tant recrear-se amb els més dèbils?

Mai com ara els percentatges d’analfabetisme havien estat tan baixos, ni el nombre de persones amb titulació universitària havien estat tan elevades, tant a Espanya com a tot el món. Però mai com ara l’analfabetisme funcional havia arribat a les cotes actuals. I no m’estic referint a la fractura digital, sinó a la incapacitat majoritària per disposar d’una cultura general acceptable. Claudio Magris ha reflexionat sobre la ignorància considerada com a virtut dels nostres temps, amb les seves manifestacions rebudes amb simpatia com si revelessin una genialitat o una sensibilitat superior al fred ús de la raó. Els informes PISA no només sobre el nivell dels estudiants, sinó sobre la capacitat de comprensió numèrica i lectora són, com a mínim, depriments. Un informe de fa pocs anys de l’OCDE, estudiava la capacitació intel·lectual de la població adulta en els països més desenvolupats, a partir d’una mostra de proves fetes a ciutadans dels diversos països entre els 16 i els 65 anys, sobre el nivell de matemàtiques i de comprensió lectora. Els resultats per a Espanya van ser demolidors, i aporten unes dosis de realisme que potser ens convingui assumir. 

Una part important de la població no entén qüestions de raonament bastant bàsic i la capacitat per expressar-se i escriure són bastant limitades. Fa dècades que van triomfar en el lleure, la cultura i l’ensenyament els mitjans audiovisuals, i se’n va anar retirant l’hàbit de la lectura. L’esforç mental d’escoltar i veure en relació al de llegir són significativament diferents. No és el mateix. Sembla com si de manera paral·lela a l’augment de la desigualtat econòmica, s’hagués anat produint una desigualtat en el coneixement també cap als extrems. A les últimes dècades el retorn a la ignorància ha anat progressant adequadament. No és que al món occidental hagi retrocedit el percentatge d’escolarització, ni que els titulats universitaris no hagin augmentat exponencialment. Malauradament aquesta tendència i els nivells culturals, de raonament i d’autonomia personal que permet un cert instrumental intel·lectual s’han anat perdent. També en els diferents nivells educatius s’ha imposat un model formatiu de signe postmodern, segons el qual en els programes formatius l’aspecte fonamental són les competències, qüestions instrumentals o l’ocupabilitat. No interessa el coneixement. Es formen bons tècnics especialitzats, però amb uns nivells d’ignorància i de desconeixement cultural bàsic i d’interrelació de sabers, que sorprendria als universitaris d’antany. La pèrdua de paper no només de les titulacions sinó de les disciplines d’humanitats i de ciències socials en el sistema educatiu, tant a nivell de secundària com d’universitat, hi té molt a veure. 

A la societat digital, l’explosió de la presència a les xarxes socials, l’exposició contínua abona i indueix a expressar-se, a tenir opinió. Estem constantment manifestant opinions, tinguem o no la formació i la informació imprescindible, per què ja no és necessari de disposar d’un instrumental més o menys apanyat en forma de discurs verbal o bé d’escriptura. Els pocs caràcters de twitter són poc més del “m’agrada” de facebook. Donen lloc a un minimalisme argumental en forma d’asseveracions, desqualificacions o insults. La qüestió no és haver de dir, sinó estar present, actuar. El món participatiu, “democràtic” i transparent de la xarxa és més aviat enganyós. No indueix a la lectura sinó a rebre inputs més o menys informatius, no convida a la reflexió sinó a la resposta impulsiva. Posem poca distància, tenim poca perspectiva en relació a l’actualitat i a una realitat que tindria que ser, per la seva complexitat, de digestió més pausada. La proliferació de interactuacions a la xarxa -més aviat monòlegs en paral·lel-, iguala els individus a nivell intel·lectual, però per la part baixa. Ja no s’imposa o triomfa qui té les millors idees, sinó el més agosarat, que no acostuma a ser ni el més culte ni el més refinat. La ignorància acostuma a ser molt atrevida. 

Antany, l’opinió era el que algú donava si estava en un àmbit adequat i se li demanava. Ara s’ha convertit en una mena de dret adquirit l’expressar l’opinió pròpia, fins i tot si estentòriament a ningú interessa sentir o llegir-la. No cal tenir raons, ni raó, ni una concurrència interessada. Expressar-se s’ha convertit en un acte la finalitat del qual és un mateix, una mena d’autosatisfacció a partir d’un acte d’autoafirmació. Tot el contrari de dialogar o intercanviar punts de vista amb l’objectiu d’aprendre en aquest procés. Opinar té poc a veure amb tenir criteri en relació a les coses. Formar-se un criteri, un punt de vista, implica absorció d’informació i un procés de reflexió, un cert temps i unes certes condicions de serenitat. També un respecte pel saber. En el nostre món ,s’estimula la impaciència i s’escurcen els períodes d’atenció.

La qüestió dels incendis forestals és un clàssic estiuenc a tota la Mediterrània i més enllà. Si anys enrere, a banda del seu dramatisme, servia fonamentalment per contenir l’augment de zones boscoses i de massa forestal acumulada, amb el pas del temps i l’escalfament global han anat mudant cap a successos cada vegada més dantescos i de difícil control que, massa sovint, afecta a zones periurbanes i habitades. Com tantes altres coses, el foc ja no és el que era. Els incendis acostumen a tenir una virulència inusitada, una capacitat destructiva ingent, una velocitat de desplaçament que el fa imprevisible i de molt difícil control. Sequera prolongada, acumulació de sotabosc ressec i elevades temperatures donen com a resultat un còctel explosiu que pot consumir centenars d’hectàrees en pocs minuts i la visió del qual és infernal. Deixa poc temps per evacuar els habitatges i la ramaderia tot convertint allò que tenia vida en un crematori que tot ho devasta. Pot començar de moltes maneres: per negligència, de manera fortuïta o bé, molts és així, de manera intencionada. En aquest darrer cas, costa de discernir a aquells que ho fan com a conseqüència d’una malaltia mental que converteix en espectacle atractiu l’espectacle del foc desfermat, d’aquells que ho fan amb l’interès de perjudicar els propietaris o buscar altres usos al que era una zona boscosa. Sortosament, la llei prohibeix la requalificació de zones cremades i que puguin ser urbanitzades. Temps ha era una manera molt salvatge i ràpida d’aconseguir-ho. Reconec que no acabo d’entendre la fruïció a cremar el bosc del veí que es té a Galícia, territori que, de natural, no seria dels més propicis als incendis.

Com en gairebé tot, bona part de la solució a tanta crema seria una adequada gestió dels boscos (tallar, aclarir, netejar) tot evitant que siguin, com ara, polvorins per la concentració de biomassa combinada amb la calor i la falta de pluges. El desencadenant de l’incendi pot ser qualsevol. Encara que les mesures de protecció hagin assegurat camins d’accés a les zones boscoses, els recursos tècnics i humans dels que es disposen no estan avui a l’alçada de la capacitat destructiva dels focs actuals en les condicions que es produeixen als calorosos estius. I qui és responsable de tot això? En general els boscos són privats i caldria que els seus propietaris en fessin la gestió adequada per assegurar que fossin espais sostenibles en el temps tot fent compatible l’espai natural amb la humanització suficient que no facilités la seva crema i destrucció. Abans, la profusió de camps de conreu funcionaven de tallafocs ben naturals, però l’abandó de àrees agrícoles ha comportat la generació de contínuums boscosos selvàtics. Cert que molts propietaris no tenen els recursos per fer una bona gestió dels boscos, donat que en certes zones i segons la tipologia d’arbres, la tala no cobreix els costos de manteniment, tot i l’existència de fons públics d’ajut que, en algunes comunitats, són relativament importants. Hi ha en aquest tema un conflicte entre la necessitat de mantenir un bé col·lectiu com ho és l’espai natural amb els drets i obligacions que tenen, o haurien de tenir, els seus propietaris.

I què es fa des de l’àmbit públic? Doncs dedicar-hi forces recursos per fer polítiques de prevenció, tot obrint camins, fent tallafocs, erigint llocs de control d’incendis, fent campanyes de conscienciació, desplegant agents rurals i mantenint dotacions importants de bombers i maquinària per quan la prevenció no ha resultat suficient. Tots aquests esforços resulten, però, amb els nous focs, del tot insuficients per poder-los dominar amb rapidesa. Segurament, calen noves polítiques de gestió i de regulació de l’accés al medi natural. S’hauria de considerar em medi com un bé públic a preservar, encara que resulti un xic costós. L’alternativa és molt trista i perillosa. El canvi climàtic ha arribat de manera contundent i negar-lo cosa d’insensats. Justament, la dreta negacionista que governa a bona part de les comunitats autònomes espanyoles, ha reduït els últims temps els recursos de prevenció i atac dels incendis tot adduint que eren del tot innecessaris ja que la preocupació existent era cosa de l’esquerra posseïda d’idees ecologistes. En algunes zones de Castella, fins i tot s’han concessions a una empresa privada propietat de Florentino Pérez perquè se’n ocupés. Mentre Lleó és devastada pel foc com mai s’havia vist i els seus responsables polítics són de vacances, només hi poden fer front els veïns i els malmesos serveis públics.

La fotografia, a la Casa Blanca, entre Donald Trump i Úrsula Von der Leyen, és una imatge patètica, l’evidència de la rendició de la Unió Europea davant de les amenaces dels Estats Units. Una genuflexió en tota regla que no és només una derrota econòmica sinó també una humiliació política i cultural. A més de l’immens guany econòmic pels Estats Units, hi ha per Trump el valor addicional de convertir a Europa, més dividida que mai per l’ascens polític de l’extrema dreta a molts països, en una caricatura d’ella mateixa, una destrossa dels valors que representa. La dirigent europea, en una sortida absurda, va afirmar que era un gran acord. Tot i que Europa tenia en aquests moments unes males cartes per a negociar, a totes les cancelleries es creu que la dirigent alemanya no ha estat a l’altura en aquestes circumstàncies, que s’ha entregat sense ni tan sols haver lluitat. Els grans pares de l’europeisme es deuen remoure a la seva tomba. A més de potencial negociador ens falten polítics que mantinguin en peu el projecte europeu i es facin valdre davant dels nous líders bel·licosos i populistes que els temps actuals ens han portat.

Certament, hi haurà qui cregui que val més aquest mal acord que no pas el desacord que parlava d’imposar-nos aranzels de més del 50%. Vist així, el 15% final seria un mal menor, però no ho és. L’impacte en les economies europees és gran, ja que el mercat americà és rellevant en molts sectors. Desacoblar les nostres economies dels Estats Units sembla l’estratègia adequada, però no és un tema amb efectes immediats. Més enllà de la xifra final, les formes en què s’ha fet hi tenen molta importància. S’ha agafat aquesta quantitat sense posar-la en relació amb res, ja que en contrapartida els aranzels dels productes nord-americans a Europa són inexistents. No se sap com afectarà clarament cadascuna de les exportacions i, encara menys, es desconeix com es calcula en tot allò el resultat del qual resulta una suma de components de procedències ben diverses. Per si no hi havia prou humiliació, s’obliga Europa a comprar energia als Estats Units per valors de 750.000 milions de dòlars els cinc anys que venen, o bé, en el mateix període, 600.000 milions de dòlars en equipament militar. Després de gairebé cinquanta anys en què els Estats Units han obligat el món a adoptar el lliurecanvi comercial i la multilateralitat utilitzant l’Organització Mundial de Comerç o el Fons Monetari Internacional, ara d’un dia per un altre es nega aquesta doctrina de manera absurda i absoluta. Un acord draconià i impossible de complir en tot el seu abast i un despropòsit en termes econòmics, per a tots. També els Estats Units veuran frenat el seu creixement i reapareixerà la inflació. Cap economista reputat, i als Estats Units n’hi ha uns quants, pot entendre el sentit d’aquestes mesures més enllà de demostrar la força dels fets.

No només Europa pateix les ínfules contra la llibertat de mercat del dirigent americà. Es castiga segons afinitat geoestratègica o política. El Brasil s’emporta la pitjor part, amb aranzels del 50%, perquè diu que no es tracta bé al seu amic dictador Jair Bolsonaro. L’economia ha deixat, en l’àmbit internacional, de ser un espai de concurrència en el que s’imposi la competitivitat de cadascú, per anar cap a un retorn a l’economia mercantilista medieval de buscar generar balances comercials positives no apel·lant a la productivitat i la qualitat, sinó mitjançant l’amenaça i l’ús de la força. De cop i volta, hem reculat uns quants segles. Trump busca sobretot una victòria política, acontentar els seus posant al món de genolls, tot acusant-lo d’haver-se enriquit a cosa d’Amèrica. La realitat és una altra: l’economia productiva nord-americana fa molt temps que va deixar de ser competitiva. Per això ha tingut una balança comercial tan negativa. No en tenen la culpa els altres països. Arribats en aquest punt i preveient que aquesta serà la dinàmica politicoeconòmica que els Estats Units aplicarà les dècades vinents, amb Trump i després d’ell, Europa ha de fer-se forta en el seu projecte i els seus valors integradors, obviant que els Estats Units ha deixat de ser un aliat en tots els camps. Independència econòmica i de seguretat, així com noves aliances amb les potències globals.

Vivim en un món que ens transmet una certa sensació de final d’època, de desintegració. Conflictes geopolítics, crisi de la cultura democràtica, fracàs del globalisme, intents de retorn al tribalisme nacionalista… A tots els nivells, es requereix recuperar relacions en xarxa entre el que és global i el que és més local, trobar solucions de govern que vaig més enllà de la dicotomia entre el predomini d’un unitarisme internacional que acaba amb tota diferència i amb el valor de la diversitat, amb la fragmentació absoluta basada en el tancament i la confrontació. Hi ha d’haver una tercera via que harmonitzi el més general amb el més particular tot fent possible diverses dimensions del govern. 

El federalisme constitueix el principal model a seguir en el procés d’articulació de la política mundial. És l’únic capaç de compatibilitzar i garantir les diferents identitats locals, nacionals i internacionals en harmonia amb les exigències de la interdependència, la integració i la globalització. Ens cal, doncs, un principi polític capaç d’afavorir i possibilitar un procés d’autointegració activa i gradual dels Estats i regions singulars en una dependència pràctica internacional. El federalisme probablement és la teoria política adequada pel món actual que requereix articular-se de manera creativa. Una concepció política alternativa i diferent de sobirania compartida, segons la qual una diversitat de col·lectivitats parcialment autònomes i sobiranes poden cooperar dins d’una forma govern de múltiples nivells, i sobre la base de la negociació, del consentiment i de la cooperació. La interconnexió, la interdependència i l’entrecreuament local, regional, estatal i global desafien les formes i els models d’organització política tradicionals. L’Estat ja no és de cap manera l’única font de disseny i elaboració de polítiques públiques que afecten els seus membres.

L’equilibri constitueix la idea, el mètode i el criteri bàsic, cosa que el federalisme pretén institucionalitzar a través de l’organització i l’estructuració política de les nostres societats. L’equilibri organitzat institucionalment, això és el federalisme. Cada vegada és més gran la percepció que es té a escala mundial que l’era de la sobirania exclusiva i incontestable de l’Estat està arribant al final, però també cal organitzar la governabilitat global tot impedint que les grans corporacions i el capital financer operin en el marc planetari totalment fora de control. Convé aclarir, que els Estats continuaran fent una funció important, pròpia i irreemplaçable, però això sí, no ja d’una manera exclusiva i hegemònica. Els Estats són massa petits a escala mundial per assegurar la doble funció de tota autoritat: garantir la seguretat i prosperitat de tots els membres de la col·lectivitat i aconseguir, alhora, una participació eficaç en els assumptes mundials. Cal la cooperació, la integració i la unitat entre regions, Estats i continents. 

S’han d’articular dos pols: l’atracció de la globalització sota la pressió de la nova revolució tecnològica i la fascinació per la singularitat cultural, nacional i local. Aquesta doble tensió es confirma al si de la unió en la diversitat. La bellesa del que és diminut, del que és petit i del que és més proper. Federal es refereix i s’utilitza per descriure un mode d’organització política que vincula unitats diferents en un sistema global, permetent, alhora, que cadascuna mantingui la integritat política fonamental. El federalisme és més una metodologia que una ideologia. Pretén donar respostes globals, integrades i puntuals als problemes que també considera globals, tant des del punt de vista de les estructures com del contingut social; i reconeixent sempre la múltiple pertinença de l’ésser humà respecte de diferents col·lectivitats i grups socials. Grups humans nascuts de múltiples solidaritats naturals i voluntàries. Cadascú amb el seu sentit d’identitat. Cal, doncs, una via adequada per garantir la pluralitat de les obediències i lleialtats. 

El federalisme transforma les tensions destructives en polaritats creatives. Pot superar un pensament i una pràctica bipolar, dualista i dicotòmica. La generació de tensions no s’ha de resoldre mitjançant l’eliminació d’un dels termes o elements antagònics, sinó tot al contrari, mitjançant la conciliació, la integració i l’associació. S’ha d’harmonitzar la unitat i la diversitat. L’equilibri de la societat no està ni en una centralització més accentuada ni en una desintegració generalitzada. Les relacions entre els diferents nivells i les parts integrants del sistema federal han de basar-se en la negociació, el consens, la cooperació i l’acord, i mai en la imposició, el conflicte i la confrontació. El federalisme és també flexible, acomodatici i adaptable, defuig convertir-se en una fórmula rígida i prefabricada, i possibilita la cerca continuada de solucions adequades a les condicions reals. La política és, per definició, la gestió d’interessos diferents i, sovint, contraposats.