Categoria: Articles

Gran Bretanya porta anys convivint amb la inestabilitat política que sol ser inherent al fracàs econòmic i a la falta d’expectatives de futur mínimament clares. Una antiga gran potència en declinació que no deixa de donar cops de pal de cec per tal de recuperar un estatus que ja no és possible. País desindustrialitzat on la major font de riquesa és l’activitat financera que es fa a la City de Londres tot actuant de plataforma per als paradisos fiscals. Després de la crisi de 2008, es va focalitzar el descontentament en la Unió Europea, fins assolir un Brexit que era una sortida cap al no res. El país va ser liderat per un estrafolari Boris Jonhson el qual va acabar caient no tant perquè la sortida d’Europa només els ha portat que problemes, sinó per les seves alcohòliques festes privades en temps de pandèmia. Els conservadors, majoritaris al Parlament, però condemnats per les enquestes electorals, van enaltir a Liz Truss, una ultraliberal que plantejava receptes esbojarrades i disminució radical d’impostos en temps que necessiten Estats que donin seguretats i no feblesa. Si Thatcher va ser una tragèdia pels britànics ara fa quaranta anys, la seva imitadora ha resultat pura paròdia. Des del començament alguns diaris britànics, amb un humor que els és molt propi, van especular literalment si arribaria a durar com a primer ministre el temps de vida d’un enciam. El tema va portar molta conya i fins i tot apostes. El resultat, tenen un cicle de vida més llarg els enciams que no pas ocurrents primers ministres britànics.

Seria un error creure que el  problema de Gran Bretanya és que no té sort a l’hora de triar primers ministres. Seria com dir que tots els problemes d’Argentina provenen de l’existència del peronisme. Els dirigents polítics acostumen a ser un reflex exagerat de la mateixa realitat econòmica i social. Tenen un context. I fa anys que el de l’antic gran Imperi és de decadència econòmica i de degradació de la cohesió social. Les polítiques liberals extremes han triturat les classes mitjanes, així com els sectors de treballadors amb salaris raonables i no precaritzats. Animo a veure les dues darreres pel·lícules de Kean Loach (I, Daniel Blake i Sorry We Missed You), per entendre-ho. L’Estat de benestar fa temps que ha naufragat i cada vegada és més gran el nombre de gent exclosa. La polaritat social és extrema, mentre el laborisme ha estat, després de Tony Blair, incapaç d’aixecar un projecte polític emancipador creïble. Els malestars i rancúnies van acabar cristal·litzant en el moviment que culpava a Europa dels seus resentiments, de ser un mal negoci que els resultava cara -cosa que era mentida, doncs eren receptors nets de fons europeus-, tot proporcionant-los un refugi identitari vinculat al “nosaltres sols”. L’Anglaterra profunda y la gent més gran van comprar el discurs, mentre els sectors progressistes urbans i els joves es quedaven a casa. El resultat, va ser el que va ser.

Canviaran les coses amb l’elecció ara del multimilionari d’origen indi? Poc, més enllà de ser molt jove i de reflectir la multiculturalitat britànica. El tema de fons no és reiterar en petites variants del que no serveix, sinó en canviar el model i, això, no es pot fer sense noves eleccions. El temps del Partit Conservador i les seves ocurrències sembla haver tocat fons i amb Rishi Sunak, té poc més que un temps de pròrroga. Aquest, és un ultraliberal, que va ser ferm partidari del Brexit i que més enllà de fer polítiques més previsibles que Truss, reiterarà en l’errònia pretensió de “refredar” l’economia per fer front a la inflació, si tenim en compte que aquesta no prové del cantó de la demanda sinó de l’oferta. Dit d’una altra manera, els preus pugen per efecte d’augment del cost de l’energia i no pas per l’excés de consum. Les receptes més liberals, que no es practiquen ni als Estats Units, l’única cosa que fan és portar a la recessió, actuen de manera procíclica. Continuarà amb el nou dirigent el decantament cada vegada més gran del país cap a l’Atlàntic, cap els Estats Units, en detriment de la seva dimensió europea. Resulta curiós que en la moltes vegades posada coma modèlica democràcia britànica, es pugui anar canviant de primer ministre amb el vot d’un parell de centenars de diputats i sense passar per les urnes. A més de tot, al nou líder li falta una cosa que en democràcia resulta bàsica, la legitimació.

El debat sobre la fiscalitat torna a centrar la pugna política a Espanya i, probablement, ho farà durant temps, almenys fins que se celebrin eleccions generals d’aquí a un any. La dreta hispànica, tant la de Feijoo com la de Ayuso i també la de Vox, han fet seu aquell precepte propagandístic del neoliberalisme que afirma que “els impostos son una confiscació de la riquesa privada i on millor estan és a la butxaca dels contribuents”. Obvia aquesta premissa una cosa tan fonamental com és que el pressupost públic que financia l’acció de les administracions es fa amb la recaptació impositiva. No hi ha serveis públics, no hi ha polítiques que garanteixin la cohesió social com tampoc el disposar d’infraestructures sense una fiscalitat adequada, la qual sembla lògic ha de recaure de manera proporcionada i progressiva segons el nivell de renda. El sistema tributari no només dota dels recursos imprescindibles a l’Estat, també pot contribuir a moderar o bé a augmentar la desigualtat econòmica i combatre o no la pobresa. Oliver W.Holmes, jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units va condensar en una única frase la importància de la fiscalitat: “els impostos son el preu que paguem per la civilització”. No hi ha societat sense un sistema de contribució al bé col·lectiu, no hi ha democràcia sense pagar impostos.

En el debat tributari sovint a l’esquerra li costa sortir del marc mental que li fixa la dreta de ser sempre procliu a augmentar els impostos. Carrega amb aquest llast. Caldria que expliqués que el debat no és el de “baixar” o “pujar” impostos, sinó en que s’han de pagar els justos. És a dir, impostos els necessaris per les necessitats de finançar les polítiques públiques, i que el pagament s’ha de fer de manera adequada a la renta i riquesa de cadascú. Justícia fiscal, aquest resulta el concepte clau. Que les rendes del treball estiguin molt més gravades, perquè és fàcil fer-ho, que no les rendes de capital no resulta equitatiu, com tampoc ho és que no paguin de manera extraordinària aquells que s’enriqueixen de manera exagerada en moments de crisi a costa del benestar de la majoria, com seria el cas actual de les grans energètiques o de la mateixa banca. Aquesta darrera només fa deu anys que va haver de ser salvada amb abundants recursos públics que no va retornar. S’hauria d’explicar que el nivell tributari es correlaciona de manera directa amb la qualitat de l’Estat de benestar del que disposem i de manera indirecta amb el dèficit i el deute públic. Aquest és el debat. Quan a España el nivell de tributació respecte al PIB és del 34,5% significa que estem set punts per sota de la mitjana europea. Els països nòrdics, tan admirats, tenen nivells impositius mitjans que superen el 50%. Per això disposen del model d’Estat de benestar més complert.

Els sistemes tributaris actuals penalitzen especialment a les classes mitjanes. El seu procés de laminat i desaparició té a veure, encara que no només, amb això. En la versió vulgar de la dreta sobre la tributació no s’entra en les diferències de naturalesa dels diversos tipus d’impostos y els seu caràcter corrector o estimulador de la desigualtat. S’hauria de fer una certa pedagogia sobre el paper i funció dels diferents tipus impositius i l’efecte tan diferent dels impostos directes i els indirectes. També explicar la diferència entre els tipus nominals i els tipus reals que es liquiden. Les moltes possibilitats d’elusió fiscal provoca que les rendes de capital cotitzin molt per sota del que està escrit en la normativa. I no parlem de frau ni d’evasió de capitals, que seria tot un altra tema. Ens referim a que les empreses de l’Ibex-35 de la borsa espanyola  paguen una mitjana del 8% en Impost de Societats, quan el tipus establert sobre el paper és del 25%. I si parlem de les gran corporacions i les grans plataformes tecnològiques, aquestes senzillament no paguen. Juguen amb els preus de transferència entre filials per acabar cotitzant, a menys que mínims, en paradisos fiscals. Apple, declara pèrdues a España i acaba pagant un tipus negociat del 0,005% a Irlanda. Ja ho va dir de manera eloqüent i en un atac de sinceritat l’inversor financer global Warren Buffet, “pago menys impostos que la meva secretaria”.

Contra pronòstic, la militància de Junts va decidir sortir del Govern. No va ser només que els “octubristes” encapçalats per Laura Borràs van resultar més convincents, sinó que fins a darrera hora Esquerra els llençava missatges tot ensenyant-los la porta de sortida. I la van prendre. Aquest Govern va néixer fa un any i mig ja molt tocat. Hi havia una unitat verbal, però la sensació sempre va ser que Junts en formava part a contracor o, com a mínim, amb contradiccions internes i poca convicció. La presidenta del Parlament, anava fent de cap de l’oposició. L’estratègia política s’havia anat tornant divergent entre aquells que evolucionaven cap un pragmatisme que situava la independència com un llunyà objectiu final amb els que s’aferraven a un Procés que havia de tenir resultats immediats a partir de successius embats contra l’Estat. Però hi havia distanciaments més enllà d’allò estratègic. Junts no va considerar mai del tot legítim el relleu en el lideratge independentista, ja que només els separava un diputat, i els líders reals de cada bàndol no es podien veure des de molt abans de l’octubre de 2017, moment el qual, per cert, les posicions que mantenien Puigdemont i Junqueras respecte el caràcter imperatiu de la consulta eren contraposades a les que mantenen ara. La fugida d’un i l’assumpció de responsabilitats judicials de l’altra no van fer si no augmentar la l’aversió personal. El factor humà sempre és prevalent.

Acabat el culebrot que ha paralitzat la política catalana durant setmanes, els dos contendents diuen sentir-se alliberats mentre es converteixen en enemics íntims i irreconciliables. Pels seus interessos immediats, l’aposta de Junts potser resulta romàntica però no sembla gaire encertada. No només per no gaudir de les posicions i instruments que dona estar al Govern. A partir d’ara i durant molt temps no tindran amb qui associar-se. Ubicats al centre-dreta, batasunitzats, i extremadament combatents d’Esquerra, no se’ls poden augurar gaires possibilitats de futur, encara que intentaran recuperar l’hegemonia per mitjà d’un moviment personalista, molt populisme i vincles amb això que se’n diu la “societat civil” organitzada, és a dir, l’ANC. Algú diu que tot plegat és una victòria política d’ERC que ara pot gaudir del Govern en solitari. De fet, només ho diuen els seus propagandistes. Va ser el segon partit a les eleccions, i només té 33 disputats de 135. Això és molt més que estar en minoria, fa impossible de governar. Va començar la legislatura amb el suport de 74 diputats. És més aviat un fracàs haver-se quedat tan sols, es miri com es miri. Quan això ha passat, hi haurien dues sortides lògiques: convocar eleccions, o bé bastir una nova majoria parlamentària tot canviant de socis. Tot seria legítim. El primer diuen haver-ho descartat per no considerar pertinent el calendari polític amb successives eleccions i perquè la demoscòpia no els és favorable. La segona possibilitat es podria fer, ja que els possibles socis a la seva esquerra diuen estar disposats a donar un cop de mà i proporcionar estabilitat, almenys durant un cert període de temps.

Però a Catalunya, des de fa una dècada, la política ens està acostumant a les excentricitats. Cada vegada que Salvador Illa estén la mà intentant posar ponts i superar trinxeres, rep desqualificacions i plantofades per part d’aquells que el necessiten. També aquí funciona especialment el ressentiment -no sé si odis- conreats per Oriol Junqueras. Excloure i voler gratuïtament els vots en nom del suport al PSOE a Madrid sembla una mica fora de lloc, especialment tenint en compte que una vegada aprovats els pressupostos de l’Estat de 2023, deixaran immediatament de ser necessaris. A dia d’avui, per aprovar els pressupostos a Catalunya, no tenen ni un més dels seus pocs diputats. L’amenaça de la pròrroga se’ls tornarà en contra ja que vol dir renunciar a la possibilitat d’incorporar-hi 3.000 milions addicionals. Com es justificaria? A hores d’ara, potser el problema del president Aragonés rau especialment dins el seu propi partit. Si en una cosa te raó Laura Borràs, és que aquest govern ha quedat deslegitimat i que el que es faria en un país més convencional, són eleccions.

Les guerres no tenen moment bo, però tenen etapes, algunes de les quals resulten especialment preocupants. La invasió de Rússia de territoris ucraïnesos ha estat una agressió inacceptable amb uns efectes humans, socials i econòmics d’un abast immens i no només per a ucraïnesos i russos. S’han trencat la necessària estabilitat que requereix el progrés a bona part del món i els desequilibris generats ningú sap molt bé on ens poden portar. Tot càlcul en el terreny bèl·lic resulta una mera aproximació. Com en una partida d’escacs cada moviment obre una realitat nova. En aquest cas, es juga molt a prop de l’abisme. Rússia preveia una guerra llampec que, en pocs dies li permetria ocupar la regió del Donbass i fer col·lapsar el govern ucraïnès el qual seria substituït per un d’afí. Res d’això ha passat. La russofòbia ancestral en aquest país va provocar una dinàmica de cohesió i l’emergència d’un lideratge fort per part de Zelenski, un còmic convertit en polític. La resistència militar d’Ucraïna va resultar insòlita, en bona part per l’ajut militar occidental, però també perquè a Rússia de la gran potència militar que havia estat ja només li queda l’arsenal nuclear. La guerra doncs s’allarga, amb múltiples episodis d’una brutalitat inusitada, y uns efectes econòmics molt profunds més enllà dels contendents i de les sancions imposades per Occident a Rússia. Sembla que Europa no havia previst el que significaria el seu posicionament en relació a la dependència energètica i a l’accés a determinats aliments i primeres matèries.

Després de la fase inicial en que la guerra en els seus aspectes bèl·lics era present de manera molt destacada als mitjans de comunicació occidental, va anar perdent pes i gairebé desapareixent. Ens cansem de tot. Per continuada, la violència anava deixant de ser novetat. Només ens despertava de la somnolència avorrida sobre el tema, de tant en tant, les fanfarronades de Putin tot recordant-nos la possibilitat d’usar el seu armament nuclear. Calfred tot sopant imaginant el futur apocalíptic que això generaria. El problema és que, mentrestant, sembla que ningú ha apostat per forçar la negociació i acabar amb una dinàmica que ens condiciona moltíssim i que pot acabar molt malament. Sembla que ens agradi la carta aguerrida d’anar impulsant als ucraïnesos a lliurar una confrontació que els està destruint amb la falsa possibilitat de que la poden acabar guanyant i agenollar al gegant rus. Una eventualitat que ens pot resultar justa, èpica i romàntica, però que és una quimera. La disponibilitat d’abundant armament nuclear, en mans de gent poc sensata i disposats a utilitzar-lo, marca una diferència insalvable que no permet a qui no el té, guanyar. 

Justament les darreres setmanes vivim una escalada d’optimisme tant a Ucraïna com a Occident, per la contraofensiva militar ucraïnesa i la recuperació de territoris. Zelenski, però també nosaltres, ens hem instal·lat en l’optimisme radiant de que aquesta guerra la guanyarà el pol de la “llibertat”. Es fàcil llegir anàlisis aquests dies que ja parlen de la derrota russa, el replegament i de la caiguda de Putin i amb ell tot el seu règim autoritari i falsament democràtic. Bonic d’imaginar i possibilitat poc plausible. La crisi energètica a Europa ja resulta insuportable, com ho és la inflació econòmica derivada que està posant en qüestió la recuperació econòmica i el benestar social. Els països productors de petroli aprofiten l’ocasió i, de pas, ens encareixen el petroli. L’hivern europeu no serà dantesc, però sí molt difícil i complex. Ucraïna se sent ara forta i l’embriaguen els èxits militars, tot negant-se ja a qualsevol negociació. Aquells que li proporcionen el finançament i l’armament els haurien de fer entrar en raó. Els fracassos militars russos poden estimular molt sortides desesperades que ni tan sols es bo d’imaginar. Justament, qui es troba fora del primer pla de la guerra hauria de fugir de comportaments emocionals. La única solució, no òptima per a ningú, passa per aturar la guerra i negociar una sortida en pau.

És el títol d’una magnífica pel·lícula de Jean-Luc Godard. Spoiler: acaba malament. Després de mesos i mesos d’un espectacle que el país no es mereix, semblaria que finalment la ficció d’unitat independentista s’ha dinamitat. Que el soci de govern t’amenaci amb una moció de confiança en ple debat de política general, és sens dubte un excés que el president de la Generalitat no podia acceptar si vol mantenir una mínima dosi d’autoritat. La personalització de las desavinences amb el cessament del vicepresident i màxima figura de Junts dins del Govern, és més que una invitació a que marxin. La situació era insostenible no des de fa mesos, sinó gairebé des dels inicis. Desconfiança, deslleialtats, posicions confrontades, bloquejos, desgovern… Resultava evident que l’estratègia d’ERC de mantenir la independència només com a objectiu final però dedicant-se al realisme de governar i concertar alguns avenços amb el govern central per mitjà de la taula de diàleg, tenia poc a veure amb pretensions de declaracions unilaterals que tampoc s’explicaven ben bé com es pensaven portar a terme els seus aliats. L’estratègia de Junts ha estat la de fer contínues afirmacions grandiloqüents sense possibilitat de materialitzar-les, mantenint la ficció i l’engany inicial en que es va basar tot el que va passar el 2017. Pur voluntarisme sense cap dosis de factibilitat. Sortosament, ERC, encara que amb dubtes i anades i tornades, va decidir sortir de l’atzucac.

Junts ha estat durant aquest temps una autèntica olla de grills, amb ànimes i estratègies internes difícilment conciliables. Fins i tot alguns dels seus líders, semblen representar posicions confrontades i contradictoris al llarg del dia. Es parla d’una ànima convergent, dretana y realista, amb vocació de govern i de buscar l’estabilitat. Alguns consellers seus realment semblen tenir aquesta manera de fer. Però de manera òbvia són minoria en un partit convertit en una agregació on predomina allò emocional i que Carles Puigdemont s’ha cuidat de portar-lo a una actitud rupturista i antisistema. Casa força malament parlar seriosament de pressupostos i alhora fer soroll de proclames del tipus “ho tornarem a fer”. Directius de la Caixa i radicalisme independentista no és que casin malament, sinó que no resulten creïbles. A l’altra extrem hi ha l’egocentrisme sobreactuat, gairebé naïf, de Laura Borràs i el seu club de fans. Víctima del personatge caricaturesc que s’ha creat, no ha dubtat en portar el Parlament de Catalunya al descrèdit més absolut. És algú que no encaixa en una estructura de partit, ni tan sols en un de tant divers i plural com Junts. Té vocació de liderar un moviment personalista al seu voltant. Té ínfules d’Evita Perón de casa bona i pot acabar essent la versió catalana de Giorgia Meloni. Enmig de tanta diversitat i inflació d’egos, una persona sensata com Jordi Turull ha intentat embridar un partit impossible i una sèrie d’estratègies impracticables. Convergència i l’ecosistema convergent ja no existeixen. Ho haurien d’assumir. Va acabar quan Artur Mas es va enfilar a la onada independentista.

En un país en el que la política anés per camins més convencionals, racionals i raonables, el govern s’hauria acabat el dimecres a la nit. Pere Aragonès podria optar per anar a eleccions o bé allargar una mica la legislatura per tal d’esquivar les imminents eleccions municipals i espanyoles, obtenint un suport parlamentari discret del PSC i dels Comuns. Probablement, això no anirà així i viurem episodis d’enfrontament fraternal de l’independentisme. A Junts estan obsessionats en liderar el moviment i no han acceptat mai que els resultats electorals van dir una altra cosa. No s’aniran del Govern de manera fàcil. Ho allargaran. Al·legaran una consulta a la militància per tal de decidir. El resultat, bloqueig i un in crescendo d’espectacle grotesc. Pera acabar-ho d’adobar, estem a les portes del cinquè aniversari dels fets de l’1’d’octubre. Un context que juga a favor de proclames emocionals i a la pràctica de l’irredentisme. També per fotre’s, encara més els plats pel cap. Continuem ancorats en voler commemorar coses que més aviat requeririen de qui les van protagonitzar bones dosis d’autocrítica. Però la programació de TV3 de la darrera setmana ho continua avaluant de manera èpica i gloriosa. Es va trencar la societat catalana, es van vulnerar les normes bàsiques de la democràcia i es va portar al país al bloqueig i a la frustració. Què hi ha per celebrar?

Una vegada més el Partit Popular cau en la demagògia i es presenta com el defensor de baixar impostos. A banda que baixar impostos en un país on la pressió fiscal està per sota la mitjana de la Unió Europea no resulta gaire lògic, ja que es debilita la possibilitat de finançar uns bons serveis públics, ja resulta alliçonador que només es baixin o es facin desaparèixer només aquells que afecten als rics. Primer va ser la Comunidad de Madrid on Díaz Ayuso per tal de presentar-se com el símbol del llibertarisme fiscal que va fer derogar els impostos de Successions i de Patrimoni, amb la pretensió de que empreses i grans fortunes s’ubiquessin en aquesta mena de paradís fiscal a la espanyola. I, certament, alguns ho han fet, encara que solen presumir ser més catalans que la verge de Montserrat. Ara la subhasta tributària continua amb Andalusia, on el seu President no només presumeix de fer de la seva comunitat un pseudoparadís fiscal, sinó que branda l’argument de voler atraure diners i empreses catalanes de manera oberta i explícita. Establir una competència territorial a base de baixar impostos és una irresponsabilitat, es miri per on es miri. Si sovint s’argumenta, de manera ben lògica que cal una harmonització fiscal dins la Unió Europea per tal d’evitar dinàmiques de subhasta i de refugis fiscals que debiliten a tots els països, desharmonitzar la tributació dins d’un dels Estats, resulta una immensa marxa enrere. L’estratègia política és clara: crear conflictes entre comunitats i generar un cert caos tributari, un joc de tril·lers, per beneficiar els de sempre. Les necessitats de recursos públics els sembla un tema secundari.

Seria bo de recordar algunes coses bàsiques al respecte. La primera, que els Estats per prestar els serveis públics imprescindibles i fer front a les seves obligacions requereixen d’ingressos suficients i, això, està acceptat de manera general que la millor manera de fer-ho és a través d’un sistema impositiu que sigui just, universal i proporcional als ingressos i riquesa de cadascú, és a dir, amb progressivitat. Això es possible, especialment amb els impostos directes, on la contribució es fa segons la renda, i no amb els indirectes (IVA), ja que aquests graven a tothom per igual més enllà d’ingressos i riquesa.  Però, un segon aspecte rellevant és la funció de limitar a través del sistema impositiu la dinàmica al creixement de la desigualtat econòmica. No es tracta de fer “igualitarisme” a través d’aquest mecanisme sinó tal i com ja indicava Keynes fa gairebé cents anys, de posar límits a una desigualtat que acaba per resultar tòxica tant pel funcionament de la pròpia economia com per a la cohesió de la mateixa societat. És en aquest punt, que l’Impost de Patrimoni resulta especialment important. Més enllà que l’ingrés net que significa no és gens menyspreable, més de 500 milions anuals en el cas de Catalunya, té un caràcter simbòlic, col·labora a reforçar la idea que aquells que més han obtingut en retornen una petita part a la societat. Justament per això, aquest impost no grava els patrimonis familiars fets a cop d’estalvis i molts esforços, sinó només a aquells que tenen béns nets superiors als 700.000 euros. Això afecta, només, a l’1% de la població. Un impost que, com sempre que cal pagar fa mandra, però que és just en termes d’equitat. La seva supressió a Andalusia, significa que deixen de contribuir les 19.000 persones més acomodades, amb un patrimoni mitjà de 2,7 milions d’euros i una contribució també mitjana d’uns 5.000 euros anuals. La comunitat deixarà d’ingressar uns 100 milions d’euros i els més rics ho seran una mica més. Tota una frivolitat quan Andalusia resulta perceptor net dels fons de solidaritat en el finançament autonòmic. Més preocupant, però, la “guerra” que s’obre i el missatge que s’envia a la societat. Diran, com diu sempre la dreta, que “els impostos el millor lloc on poden ser és a la butxaca dels contribuents”. Volen dir, a la butxaca dels de sempre.

Estem vivint un empatx de necrofília reial. És obvi que la mort d’una monarca que ha regnat més de setanta anys en un país de la significació de Gran Bretanya és un fet noticiable. Però, tant? I no és només el temps i l’espai dedicat als mitjans, que està essent ingent, sinó un enfocament que més que informatiu resulta tòpic, lacrimal, hagiogràfic i anecdòtic, més propi de la revista Holaque de mitjans de comunicació que pretenguin proporcionar informació equilibrada i suficient, analítica, i no tan excessiva i edulcorada. Estem davant d’una d’aquelles profecies autocomplertes. Se’n parla tot el dia, es fan mil i un programes especials i llavors es diu que es fa perquè els oients els interessa i que són molts sensibles a la qüestió. Es tracta de crear una necessitat per després poder dir que la satisfem. Està fora de tot dubte que la relació de la població britànica amb la monarquia és una mica especial. La major part dels anglesos li tenen un respecte reverencial, fins i tot els republicans, i alhora frueixen de manera cruel amb les moltes misèries familiars que la família reial els ha proporcionat. Certament que han tingut una relació molt singular amb Isabel II, una monarca més aviat discreta, que l’han vist al llarg de tota la seva vida ençà de la Segona Guerra Mundial i que sembla suplir o complementar a cadascú la figura de la mare. Però que els britànics se les composin amb les seves particularitats i les seves problemàtiques psicosocials mal resoltes. Però a nosaltres, que ens aporta més enllà d’una distracció malsana?

La monarquia britànica, sortosament, té només i exclusivament un paper simbòlic. És allà on es va establir el principi de que “el rei regna, però no governa”. Però és obvi que és una institució caduca que de res serveix voler-li adjudicar uns valors que no té. La reialesa de Gran Bretanya és especialment rància i costosa. Les seves exposicions públiques i els quefers familiars resulten més aviat patètics. Acumulen una de les fortunes més importants del món, diuen que uns 80.000 milions de lliures entre tot. Són la primera immobiliària del país, propietaris de carrers sencers de Londres i incomptables finques rústiques, tenen interessos en tots els sectors d’activitat, exhibeixen formes i luxe de caràcter medieval i són el mal gust personificat. Tenen formes periposades, distants, mentre es mostren en els seus palaus medievals o als hipòdroms. Un món en runes. La darrera reina deia que el secret del seu èxit era “no fer ni dir res”, i això es branda com una mostra de gran intel·ligència política. Durant el regnat d’aquesta monarca que ara s’enterra per etapes, la grandesa de l’antic imperi s’ha devaluat fins al màxim mentre mantenen una ficció de ser-ho encara amb una Commonwealth que ja no es creuen ni ells. Tot en la monarquia britànica recorda el seu passat colonial i les malvestats i saquejos que van practicar quan eren la gran potència que dominava el món. Tot tant atrotinat com les innumerables bosses de mà que ha portat la gran dama i de falsa lluentor com la col·lecció de més de cinc mil barrets de gust dubtós que diuen que acumula. De tot això, d’un món que més li valdria desaparèixer ara en fem notícia i ho venem com una expressió dels valors democràtics.

Crec molt més dignes de dol i transcendència els referents del món de la cultura universal que, en coincidència, ens han deixat aquest dies, des d’un escriptor insuperable com Javier Marías fins a la magnífica actriu Irene Papas, o bé, la desaparició de dos grans cineastes com Jean-Luc Godard o Alain Tanner. Els trobarem a faltar, a ells sí, però a canvi ens deixen un llegat d’immens valor que no s’extingirà. Nosaltres i les properes generacions gaudirem el llenguatge precís de “Corazón tan blanco”, ens impressionarem amb la capacitat interpretava a “Zorba, el grec”, admirarem la subtilesa fílmica de la Nouvelle Vague i la magnífica i  singular “À bout de souffle”, ens emocionarem tornant a veure la Lisboa de “A la ciutat blanca”. Obres que valen la pena i que perviuran. Dels monarques opulents, antics, hieràtics i insulsos ens en podem ben bé oblidar.

A l’Amèrica Llatina es va consolidant un nou gir cap a l’esquerra a bona part dels països, en una edició renovada del que van ser els règims nacional-populars de la primera dècada de segle i que tingueren el seu reflux els darrers anys. Hi ha exemples molt interessants, tot i que a alguns països que de vegades es compten resulten indefensables i on no se superen ni de tros els estàndards democràtics, com serien els casos de Veneçuela o de Nicaragua. Però hi ha models interessants de transformació econòmica i social com els de Bolívia, una primera vegada d’assaig de govern progressista a Colòmbia i el sempre dubtós i contradictori kirchnerisme a l’Argentina. Serà clau si a Brasil s’aconsegueix desfer-se de l’ultradretà Jair Bolsonaro i torna Lula i les seves polítiques de desenvolupament i integració social. Ben segur que, si ho aconsegueix, donarà una empenta i liderarà les esquerres democràtiques del continent.

Xile és un cas molt particular i després del fracàs de la nova constitució que va ser rebutjada en referèndum, amb un futur polític força incert. Les mobilitzacions populars d’ara fa tres anys contra el pinochetisme que encara era constitucionalment vigent i en demanda de polítiques econòmiques i socials més inclusives van comportar que, a les darreres eleccions s’imposés el líder de la nova esquerra feta i crescuda al carrer. S’havia aconseguit derogar per referèndum el que quedava de l’era dictatorial de Pinochet, però es va errar en plantejar una nova constitució elaborada per un moviment popular. El resultat, un text immens on tothom i va voler fer constar el seu greuge, molt avançat i que posava damunt de la taula multitud de temes lligats amb les identitats i que, per defensable i interessant que fos, anava molt més enllà de la mentalitat mitjana de la societat xilena. L’error de Boric i el seu moviment va ser el de confondre les idees de les mobilitzacions del 2019 amb el pensament del conjunt d’una societat ideològicament més aviat dretana. El mètode elegit per elaborar el nou text constitucional afavoria un fort biaix radical. El nou president del país, no només ha tingut un revés en el plebiscit, se li ha infligit una dura derrota política. La dreta xilena, molt potent, sap que ha recuperat la iniciativa política i que l’esquerra al poder queda paralitzada, dividida entre faccions, presonera d’una estratègia equivocada.

La república xilena és un país amb unes elits econòmiques i socials molt poderoses. Des de la instauració amb la dictadura als anys setanta dels principis més extremes del neoliberalisme de l’Escola de Xicago, la capacitat d’intervenció i regulació dels governs és mínima. La desigualtat econòmica i la polaritat social molt gran. Les grans famílies gairebé sempre han actuat amb total impunitat i, quan ha calgut, amb el garrot dels militars per contenir qualsevol ínfula de reclamació social. Encara que les grans xifres de l’economia el fan semblar un país amb bon dinamisme econòmic, la realitat és que depèn en excés de l’exportació de matèries primeres, especialment del coure i de la seva subordinació, en tots els sentits, respecte dels Estats Units. Tot està privatitzat i l’Estat, almenys fins ara, no té instruments ni capacitat per mitigar amb intervenció econòmica i programes socials els greus problemes de desigualtat i d’exclusió. L’esquerra, més que resoldre els grans problemes, s’ha centrat en temes simbòlics, en lliurar això que ara se’n diuen les “guerres culturals”. I com arreu, en aquest envit, la dreta acostuma a moure’s molt bé aprofitant els descontents i temors no només dels seus, sinó també d’aquells exclosos que pateixen per perdre els seus referents, la cultura social que ells coneixien. De pas, quan el conflicte polític es produeix en aquest àmbit no material funciona de manera magnífica com a maniobra de distracció dels aspectes estructurals que serien els fonamentals de plantejar. Els debats identitaris sempre són una trampa per tal de obviar els temes econòmics i socials. Com a Xile, massa sovint el progressisme d’arreu hi cau.

El Partit Popular Europeu acaba de donar llum verda i reconeixement a l’aliança de l’extrema dreta italiana. El conservadorisme continental obre la porta així a que la dreta i l’extrema dreta cooperin per recuperar el poder allà on no el gaudeixen. Una bona notícia per al Partit Popular i Vox a Espanya, no sé si tant pel manteniment dels valors democràtics. Haurem de conviure amb les noves formes que pren l’extrema dreta així com amb una certa convergència amb una dreta tradicional que no està disposada a mantenir cap cordó sanitari amb les seves formulacions més extremes, altrament dites feixistes. De totes maneres, el concepte de feixisme utilitzat com a substantiu o com a adjectiu per definir les noves dretes radicals, ha quedat obsolet i resulta imprecís ja que en la versió actual no són totalitàries, antidemocràtiques, violentes o militaristes. És cert que hi ha molts matisos al camp d’aquestes vies polítiques. A la mateixa Itàlia, bressol del feixisme originari, hi conviuen com a mínim tres grans opcions a la part més destra de l’arc polític: Forza Italia, de Silvio Berlusconi; la Lega, de Matteo Salvini i, finalment, els Fratelli d’Itàlia, de Giorgia Meloni. Tots ells, per la seva forma d’acció política, es poden ubicar dins de la dreta populista, però en cap cas no són “feixistes” en sentit estricte. Potser Meloni s’assembla més al feixisme per la seva capacitat de constituir un moviment dins del qual els desarrapats tenen un gran paper, però entre els seus objectius no s’entreveu la construcció d’un estat totalitari, la liquidació del sistema democràtic, o bé l’establiment d’una economia dirigida dins un estat corporatiu. A França, el Front Nacional tenia als seus orígens un plantejament d’extrema dreta més clàssica, però el gir que li va donar Marine Le Pen ja fa un parell de dècades, va deixar enrere els plantejaments més durs i les ínfules totalitàries estrictes. El mateix valdria per a Vox a Espanya, i fins i tot per el Fidesz d’Orbán que governa Hongria. Hi ha qui recorre al concepte de “neofeixisme” per definir-los, però això implicaria que estem davant d’una actualització formal de la versió originària. 

En realitat, estem davant de plantejaments força diferents del totalitarisme dels anys trenta, encara que utilitzin de vegades la simbologia i la mística o els cants d’aquells. Els nous moviments de la dreta radical tenen una relació diferent tant amb la violència com amb la democràcia. La seva defensa del “poble” contra les elits no implica voler crear un ordre nou. Més aviat, disciplinar l’existent i servir de maniobra de distracció dels fonaments dels problemes actuals. L’ús de la violència no és el seu leitmotiv ni un element cohesionador, com tampoc l’establiment d’un règim polític nou que desplaci el sistema democràtic. Són partidaris d’una democràcia iliberal, com ho va definir de manera precisa l’hongarés Viktor Orbán, reajustant els papers a la divisió de poders i establint una preeminència clara del poder executiu. Malgrat l’euroescepticisme, no sembla que entre els seus objectius figuri el dinamitar la Unió Europea, malgrat les seves crítiques i les implicacions polítiques amb un Vladimir Putin que, aquest sí, aspira a debilitar la unitat europea a través del paper d’aquests partits. Pràcticament tots ells són partidaris de mantenir-se a l’euro i només una crisi econòmica de molta envergadura els podria fer prendre l’argument de l’abandó com a element de cohesió dels sectors més exclosos en el marc de la dinàmica de polaritat extrema en què s’opera. L’extrema dreta actual no és un producte estrictament ideològic. El feixisme si ho era. Tenia un pensament i un imaginari utòpic lligat a la creació d’un home nou, la lluita contra l’enemic comunista i l’objectiu d’assolir la grandesa nacional. Els actuals extremistes, només tenen una estratègia d’ocupació del poder.

La dreta extrema actual és una reacció al buit de representació de les classes subalternes, la recollida de malestars i irritacions diverses entre una població desarrelada i enfrontada a un futur extremadament incert en aquest segle i que entén que va resultar la perdedora de la globalització econòmica i no se sent gens reflectida a les batalles culturals i identitàries que té plantejada l’esquerra. D’aquí que els exasperin certs extrems de la lluita feminista, la posada en qüestió dels gèneres binaris, els temes mediambientals o l’excés de correcció política. Aquesta extrema dreta, més que representar-los i proposar-los un nou futur, els permet un desfogament. Aquests plantejaments tenen un contingut ideològic fluctuant i inestable, sovint incoherent, on es barregen filosofies polítiques en contradicció oberta. Això es veu clar al Front Nacional francès, on des dels seus orígens conviuen els nostàlgics de Vichy, catòlics integristes, poujadistes, colonialistes, nacionalistes, comunistes desencantats, xenòfobs… Tots els desarrelaments i ressentiments possibles.

Aquesta setmana, ves per on, se celebrava el dia mundial del topless. Hi ha dies per a tot. Com que el govern de la Generalitat que té una conselleria d’Igualtat i Feminismes i no va sobrada de feina, ha cregut convenient d’aprofitar-ho per alliçonar-nos i fer una campanya publicitària en la que estimula a la pràctica del topless en nom de superar la discriminació de gènere al respecte. Es veu que una associació de nom tan eloqüent com el de Mugrons Lliures, ha estat la inductora d’una campanya on, quina curiositat, en la part gràfica es mostra el mugró d’un home i no n’apareix cap de dona. Que jo sàpiga, la pràctica del topless no només no està prohibida sinó que es practica amb tota normalitat per aquelles persones que els hi ve de gust i s’hi senten còmodes. No veig ni sento cap reacció airada de ningú que se senti ofès per tal cosa. Normalitat. Qui vol ho fa, però ningú està obligat a fer-ho. Acceptació i tolerància per part de tothom. Els temps del blanc i negre de gent puritana i falsament beata que reaccionava esgarrifats davant uns pits femenins al descobert fa molt temps que han passat. Sortosament. Quin sentit té aquesta campanya, doncs?

Certament fa una funció de substitució d’ocupar-se dels problemes reals, de distracció. A mesura que els governs, tots, han anat quedant incapacitats per actuar sobre problemes estructurals, acostumen a actuar en terrenys simbòlics com a forma de conformar un grup d’interessos. Ja fa anys, hi ha un progressisme més aviat de postureig que de realitat al que li encanta lliurar batalles culturals en lloc de canviar el context en que ens veiem obligats a desenvolupar les nostres vides. Hi ha una desigualtat creixen que arruïna el concepte de societat, els seus llaços i les seves solidaritats. Hi ha una precarització creixent en el món del treball, cada vegada més gent exclosa i pobre. Tenim problemes per falta d’habitatges assequibles i les situacions de pobresa augmenten, mentre hem mig desballestat l’Estat de benestar.  Podem continuar. Tenim l’escalfament global, el canvi climàtic, l’envelliment de la població, la sobrepoblació, la falta d’expectatives pels joves, ciutats brutes, una turistificació insuportable a les ciutats…. Com que ni se sap ni es tenen gaires instruments com actuar enfront dels reptes de veritat, ens distraiem en temes de valors tot sobreactuant i pontificant.

Lògicament, no es que el tema de la igualtat i els feminismes no sigui important. Ho és i molt, però té a veure amb la necessitat de canvis culturals i de mentalitat que, ateny a l’esfera personal i, en tot cas, haurien d’impregnar tota l’obra d’un govern. No té sentit, i a vegades es generen reaccions contraries, quan es creen departaments la funció dels quals, creuen, és la d’exercir de comissariat. Per la mateixa regla de tres, hi hauria d’haver ministeris o departaments que s’ocupessin de la llibertat, de la fraternitat, de l’empatia o del bon humor. Que sigui desitjable, que aspirem que la societat avenci cap aquestes valors, no implica que calgui un departament de govern. Aquest, el sentit de la seva existència és gestionar i promoure polítiques públiques.  Per a la sensibilitat, l’espiritualitat o de l’esperit cívic com a ciutadans no ens calen lleis, reglaments ni declaracions de bones intencions dels governants. Aquests, que s’ocupin de millorar les condicions materials de la nostra existència o, com a mínim, que no les empitjorin gaire. Almenys jo, no trobo gaire progressista estimular batalles culturals amb la dreta més reaccionària, que és de fet el que es busca amb aquest tipus de campanyes. Així, es crea un “nosaltres” i un “ells” que serveix més que res alinear bàndols oposats i cohesionar cultural i políticament els “teus”. La manera de crear una polaritat que no porta enlloc més enllà d’augmentar la crispació, no contribueix a l’avenç de la societat i si més aviat al seu retrocés. La dreta extrema, o no tant, se’n fotrà i aixecarà el crit al cel. Gent que no és reaccionària, que té problemes i incerteses que no se l’ajuda a resoldre i que no és carca, s’hi apuntarà. Ho farà perquè s’ha atipat de tanta impostura.