Categoria: Articles

En aquests temps que ens ha tocat viure s’imposa la representació brutal de les pulsions socials més baixes i de les estratègies polítiques més perverses. La maldat s’expressa de manera cruenta en accions indecents per a intimidació dels contraris i per a celebració dels adeptes. No tenir consideració ni sensibilitat amb els més febles no es valora com un abús sinó una expressió estricte del lideratge que ara es necessita. En una societat on ha calat de manera fonda el discurs excloent, als perdedors ja no es tracta només de retirar-los l’empatia, sinó de gaudir amb el seu sofriment. Infligir dolor als pobres i desgraciats cohesiona la tribu reaccionària, se sent reconfortada. Avui en dia ser i comportar-se de manera malvada no genera cap condemna, sinó reconeixement i admiració. Podríem parlar de Donald Trump, però la depravació moral campa arreu amb el predomini cultural de la dreta més extrema. Fixem-nos, que dir algú bondadós, és una forma de desacreditar-lo, titllar-lo de ximple o, en el millor dels casos, d’ingenu o una mica beneitó.

A Badalona, el seu alcalde ha fet una demostració de baixesa moral i de falta d’escrúpols gairebé inconcebible amb l’expulsió de més de 400 persones, nens inclosos, que malvivien en les instal·lacions d’un antic institut, ja que no tenien, amb el preu de l’habitatge i alguns la falta de feina, on caure morts. S’ha fet en dies de fred i temporal de pluja, just abans de Nadal, sense proporcionar-los cap sortida mínimament decent, com una expressió d’escarment. La majoria s’han hagut d’acomodar amb tendes de campanya o de qualsevol manera sota el pont d’una autopista: fred, humitat, falta de menjar, desemparament, humiliació… Tot això fet no amb nocturnitat, sinó de manera explícita i evident, amb periodistes i càmeres de televisió i amb el vistiplau d’un jutge. Tota una exhibició de sofriment gratuït i inútil per llançar un missatge no només a la immigració sinó especialment a la xenofòbia i falta d’humanitat que fan gala una part important dels votants d’aquest alcalde impresentable. En una societat i un país civilitzat, s’hauria actuat de manera immediata amb mesures socials d’atenció i García Albiol hauria hagut de dimitir per tal de no ser dilapidat de manera pública i ostentosa per la seva perversitat, mentre la fiscalia hauria actuat contra ell per practicar l’odi i la denigració cap a la condició humana. Res d’això no ha passat. La Generalitat ha actuat tard i de manera atemorida i discreta, mentre l’individu en qüestió es vantava públicament de la seva acció, sabedor dels beneficis que per a ell i el seu partit té un missatge com aquest en una societat progressivament xenòfoba i reaccionària. Cert que algunes associacions de caràcter social i persones particulars han ajudat a aquests “deportats” al pont de l’autopista, tot cuinant-los i procurant-los roba d’abrigar. A Badalona, com arreu, encara hi ha qui preserva el sentit de la dignitat.

Probablement, el més execrable a Badalona no ha estat el seu alcalde, ja que tots el creiem capaç d’aquesta crueltat, i més. Un feixista de manual que, a més, indueix a la gent a fer acció directa contra la immigració, a comportar-se de manera primària i brutal. La realment impúdica ha estat la manifestació “espontània” de centenars de persones que no només aplaudien l’acció aberrant del seu alcalde, sinó que demanaven l’expulsió dels immigrants que s’havien refugiat en una parròquia, tot adduint que aquesta era la seva església i que els immigrants l’embrutarien i els encomanarien tota mena de malalties. No importava que dins hi hagués criatures refugiades de les inclemències del temps d’aquells dies ni que el rector corresponent els acollís voluntariosament, ell sí, amb esperit autènticament evangèlic. És difícil comportar-se de manera més miserable i hipòcrita. Seguidors d’una religió que abona la caritat i la solidaritat com a sentiments i pràctiques bàsiques, negant-la a persones necessitades i totalment excloses. Suposo que molts d’ells han celebrat religiosament Nadal i hauran assistit a la Missa del Gall, tot desitjant pau i harmonia als seus iguals.  Bons sentiments en abstracte i incapacitat de tenir-los de debò. El racisme i la xenofòbia que campa i que gent com l’Albiol han fomentat, han fet abans una cosa molt rellevant; han despullat d’humanitat als nouvinguts, i això justificaria plenament tractar-los amb menyspreu i arrogància. No tant per qüestions estrictament racials, que també, però sobretot perquè odien els pobres. Potser perquè els evoquen que ells també havien estat pobres i ara, es tracta d’oblidar-ho.

Donald Trump i el populisme que avença de manera incontrolada, es mouen en la lògica de generar el desordre i el caos. L’amenaça i el bel·licisme són les forma que han pres les relacions internacionals. Ha mort la diplomàcia i l’ús de la força i la brutalitat precedeixen a negociacions on una part i arriba de manera agònica. Malgrat les ínfules nord-americanes, la seva declinació és evident i es maneres actuals no fan sinó evidenciar les seves febleses. La dimensió geopolítica plana en aquest món en crisi i immers en una gran confusió. L’emergència de la Xina, el seu avanç lent però imparable fins a obtenir primer l’hegemonia econòmica i després la militar, és el context que dona sentit a molts conflictes actuals. Els Estats Units se senten desafiats i els seus pals de cec en política internacional, especialment evidents amb l’actual presidència, es poden entendre per la desassossec que provoca la inevitable hegemonia futura del gegant asiàtic. El dinamisme de la seva economia, la creixent influència internacional no només a l’Àsia, sinó també a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, el seu desenvolupament militar, la seva capacitat financera que la converteix en posseïdora d’una part important del deute nord-americà, la capacitat tecnològica o el disseny de la Nova Ruta de la Seda semblen senyals clares tant de la seva capacitat com de la seva voluntat d’entrar en una nova era. Estan guanyat la batalla de la tecnologia.

La Xina és una potència rival per als Estats Units i Occident, cridada a substituir-los, i és difícil que no sigui així si tenim en compte el paper històric d’Europa al continent asiàtic. No només creix econòmicament, sinó que té un projecte, una civilització a desenvolupar en què es confonen un capitalisme extrem amb formes polítiques autoritàries que, més que amb Marx o Mao, tenen a veure amb una ancestral cultura imperial. Però, a més, la Xina és un producte d’Occident, una conseqüència de la seva necessitat, a partir dels anys vuitanta, d’obtenir recursos i una mà d’obra industrial abundant i barata. Occident va industrialitzar la Xina, va fomentar una revolució industrial accelerada i la va convertir en la fàbrica del món. Només era qüestió de temps que cremés etapes i estigués en disposició de canviar les regles de l’intercanvi en la divisió internacional de la producció. No es va entendre així, però la deslocalització industrial significava l’inici de la fi de l’hegemonia occidental. Creure que la marca, el capital intel·lectual i la xarxa de distribució ens farien immunes va ser un gran error. S’havia passat, en paraules del sociòleg anglès John Urry, d’una primera modernització “pesada”, que requeria la estabilitat proporcionada per un pacte localitzat amb el treball, a una modernització “líquida” en què el capital ja no necessita compromisos territorials ni pactes amb el treball. Esdevingué crucial no ser enlloc.

L’estratègia dels costos baixos era perdedora a mitjà termini. Amb la pandèmia i la manca de capacitat de resposta, el món occidental va entendre, per primera vegada, que havia perdut la partida. Ni tan sols podia fabricar mascaretes o sèrum. El globalisme ens havia fet vulnerables, mentre la Xina comerciava, ajudava i ocupava els territoris perdedors de la globalització. I en aquesta situació, els Estats Units tornen a marcar el camí a una Europa subjugada. Amèrica pretén ampliar el seu horitzó d’hegemonia lluitant contra la Xina, una postura compartida per tot l’arc polític. El futur de Taiwan es presenta, així, com la gran pedra de toc. La Xina ha sabut esperar. El moment de l’ocupació no és lluny i serà altament simbòlic. Els Estats Units, compromesos amb la defensa de la independència de l’illa, podran fer poc més que exhibir la seva frustració.

Tornar a la lògica territorial en l’economia, desfer el camí del globalisme, desmuntar les cadenes de valor globals és una aposta políticament molt rendible, especialment per al nacionalisme identitari que campa a les files republicanes més enllà de Trump, però és un mal negoci per a les grans corporacions. Significa renunciar a una part gens menyspreable dels beneficis i, a més, perdre una part important del mercat mundial. La Xina té un gran mercat interior que pot abastir amb els seus propis recursos. La pandèmia va fer valorar la possibilitat de reindustrialització occidental, i alguna cosa s’ha fet, encara que no de manera substancial. En allò fonamental, se segueix produint a l’Àsia, i la vulnerabilitat occidental es manté. Sembla evident, tant en termes demogràfics com de dinamisme i capacitat d’innovació, que Europa —com bona part d’Occident— està en decadència i que, potser, l’Estat del benestar va ser possible en unes coordenades històriques que ara ja no es donen. Aquest concepte responia a l’època de la Guerra Freda i potser ha constituït més que un projecte una anomalia històrica. El capitalisme s’imposa amb els “valors asiàtics”. El “segle dels Estats Units” sembla pràcticament acabat i substituït per la potència genuïnament autoritària i capitalista que és la Xina. Tal com planteja Žižek (2016), s’albira una nova Edat Fosca, en què esclaten passions ètniques i religioses i els valors de la Il·lustració retrocedeixen.

El govern de Pedro Sánchez s’encamina cap a un final agònic. Que s’hagi arribat a aquesta situació té causes diverses que han debilitat aquest govern de coalició progressista fins a l’extenuació. Encara que es tinguin raons sobrades per justificar la continuïtat, aprofundir en les seves polítiques, el relat d’asfíxia, d’escac i mat en poques jugades ja s’ha imposat en els mitjans de comunicació i en l’imaginari de gran part de la societat espanyola. Aquestes festes, serà el gran tema de conversa del “cunyadisme” en els àpats familiars. La destrucció d’aquest govern tot identificant el seu president amb tota mena de mals ha estat una estratègia guanyadora per part de les dretes extremes i les altres. Gran part de què es diu, té poc a veure amb la realitat, la judicatura li ha aixecat tota mena de casos ficticis, forçats, en l’entorn familiar o amb relació al Fiscal General, però les mentides repetides prou vegades, com va teoritzar Joseph Goebbels, s’acaben per convertir en veritat. Difícil de remuntar o contraatacar quan el populisme reaccionari està tan ben organitzant amb multitud de mitjans de comunicació i la judicatura i quan la dinàmica política internacional està de la seva part.

Tot això, encara que de manera dificultosa, es podia explicar, contrarestar i fer-se fort amb l’electorat progressista. La cosa fa aigües quan apareixen casos interns i flagrants de polítics companys de viatge inicial del president, afectats per corrupció. Això destrueix tota capacitat de resistència. El quartet Santos Cerdán, Ábalos, Leire Díaz i Koldo, és un cop a la línia de flotació política del govern i el president actual. Encara que es demostri que són només actes delictius individuals i no tinguin a veure amb el finançament del partit, no deixen de ser els fidels escuders d’un Sánchez que el 2017 es va llençar a la carretera per guanyar el congrés del PSOE. Massa pròxims perquè la gent cregui que no havia detectat res en el seu comportament i nivell de vida. Hi hagi el que hi hagi, segur que jutges i mitjans i hauran per induir a pensar que és una corrupció organitzada i grupal entorn del primer secretari del partit. De manera paral·lela, a Europa no s’entén la debilitat del president tot considerant la situació econòmica d’Espanya.

El pacte de govern ja de manera inicial es va fer amb fòrceps i no és gens segur que fos la millor estratègia en lloc de repetir eleccions. Posar-se en mans de Puigdemont i de Junts era una molt mala idea que ha acabat per resultar letal. Han mantingut un discurs i una estratègia constant de desqualificació i desgast, malgrat el cost polític del govern pels indults i l’amnistia cap a l’independentisme. Lògicament, la dreta rància ha utilitzat tot això per vendre una quimèrica ruptura d’Espanya i d’estar en mans de terroristes bascos i catalans. Malgrat els equilibris que s’han fet i les impossibilitats programàtiques per dependre d’una majoria parlamentària que no era tal, les consecucions polítiques dels dos darrers anys i mig han estat enormes: les millors dades macroeconòmiques de la Unió Europea, augment del 40% del salari mínim, polítiques socials i mediambientals, política exterior… Ha quedat pendent actuar i que es veiessin els efectes en el dificilíssim tema de l’habitatge, una reforma fiscal que posés fre a la creixent desigualtat, que l’economia deixés de dependre tant del sector turístic o que s’optés per una forma declaradament federalista en l’articulació de l’Estat. Amb la correlació i debilitat actual, res d’això és ja possible d’entomar.

En una democràcia plena, tot plegat no seria un drama. Es convoquen eleccions i que guanyi qui tingui més suport. El problema és que la possibilitat d’una alternança que passi per una coalició PP-Vox fa realment por, per les polítiques de regressió que impulsaran com es veu a les comunitats autònomes que governen, tot convertint el tema migratori en un immens i fals problema i discursos d’odi inclosos. No és menor, pensar en els efectes de debilitament que això tindrà en una ja molt feble Unió Europea, habitada bàsicament per euroescèptics i dretes disposades a dinamitar-la. En el context polític actual, mantenir l’esquerra al govern d’Espanya resulta crucial. Difícil d’assolir, malgrat el caràcter de supervivent a tot de Pedro Sánchez, quan amb les condicions en què s’arribarà a les eleccions seran nefastes.

Europa és un terme geogràfic, però, sobretot, és un concepte, una idea, un plantejament social i cultural de referència. A Europa neix i s’imposa la raó il·lustrada com també la idea de progrés de la humanitat. Veuen la llum les nocions de col·lectivitat, de societat, de la funció integradora i cohesionadora de les administracions públiques, els drets humans universals i sobre el paper fonamental que té la concepció social i econòmica de l’estat del benestar. Lògicament, Europa també ha significat en altres èpoques opressió en forma de colonialisme i la insana tendència a resoldre les divergències internes amb dues grans guerres mundials que varen deixar un balanç de seixanta milions de morts. Tenim també la immensa taca del totalitarisme dels anys trenta i la perversió extrema i injustificable de l’Holocaust. Europa ha estat capaç de construir un sentit d’identitat col·lectiu per sobre dels nacionalismes i cultures nacionals. Unitat i diversitat. Una identitat basada en uns valors democràtics de tolerància, llibertat i de respecte a les minories. Una col·lectivitat unida per una cultura amb molts trets compartits que es construeix a mitjan segle XIX i que va des de la literatura russa, l’òpera italiana, la filosofia alemanya, la capitalitat de París a l’enorme força d’allò que se n’ha denominat la Mitteleuropa. Al segle XX, Europa erigeix, després d’una gran guerra devastadora, un projecte de societat que comparteixen les dues grans opcions polítiques que s’alternen en els governs com són la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. L’Estat de benestar és, probablement, un dels esglaons civilitzatoris més grans que ha assolit la història de la humanitat. Resulta d’una voluntat i desig d’entesa i cooperació per limitar les desigualtats a les quals aboca el capitalisme si no hi ha polítiques equilibradores i compensadores. La idea que o bé el benestar és per a tothom o, moralment, no és possible per a ningú.

D’aquesta idea se’n va derivar, en diverses etapes, la configuració de la Unió Europea, la creació de vincles forts en el terreny econòmic i polític entre països diferents i cultures diverses, per tal d’evitar nous conflictes bèl·lics i, també, defensar un model econòmic, polític i social propi, que fos reconegut i mirall més enllà de la pugna entre els dos grans blocs confrontats, entre l’URSS i els Estats Units. Tot i que la Unió Europea, estava alineada amb la noció de “països occidentals” que lideraven els americans, en realitat representaven una forma força diferent d’entendre el capitalisme, menys individualista, més social i amb predomini de formes i una cultura més exigent. El neoliberalisme individualista de finals de segle vint i de començaments d’aquest va fer trontollar, especialment en alguns països un model integrador que havia estat d’èxit. És, però, l’avenç dels ideals reaccionaris, populista i alineats a l’extrema dreta dels darrers anys que està posant en qüestió molt seriosament no només la institució europea sinó també els valors sobre els quals la noció d’Europa es va construir. Una crisi interna per culpa del triomf de polítiques euroescèptiques en alguns països, especialment de l’Est, la Gran Bretanya del Brexit i l’augment i possibilitats de l’extrema dreta gairebé arreu. Donald Trump i els Estats Units han declarat públicament la guerra a Europa i coincideixen en aquesta pretensió amb la Rússia de Vladímir Putin. D’esperit i de facto donen suport l’extrema dreta als països que falten de caure de cara a posar fi a un model que els deixa en evidència. S’han perdut les formes i les amenaces, com expressen alguns memoràndums publicats, són molt explícites i concretes. Hi ha dues peces fonamentals sobre les quals s’aguanta actualment el que queda de la idea d’Europa: Pedro Sánchez i Emmanuel Macron. Espanya i França són els dos únics països que continuen defensant la UE com a concepte irrenunciable, defensen el model social europeu, els valors democràtics plens i no es deixen acovardir pels envits americans o russos, com tampoc d’Israel. Alemanya és, avui en dia, una potència en declinació i plena de dubtes. La recent visita del canceller alemany a Israel n’és una bona prova.

Com han expressat de manera clara Enrico Letta o Josep Borrell, ha arribat l’hora d’una declaració d’independència de la Unió Europea amb relació als Estats Units. Ja no s’hi pot comptar i la seva deriva serà encara més pronunciada. Això significa que cal disposar d’un sistema propi de defensa i seguretat, no depenent ni tecnològica ni en armament, però també d’un desacoblament de les economies i les finances, amb èmfasi especial a les tecnologies digitals i de la intel·ligència artificial. Però, especialment, de reivindicar i fer-nos forts en els valors i el model de societat que ens ha identificat i que val tant la pena, tot construint un federalisme realista que combini bé unitat d’acció i diversitat cultural.

El sector carni i molt especialment el del porcí és fràgil. Un gran negoci en els cicles expansius basat en un sector ramader que resulta crucial en algunes comarques catalanes, però rodejat d’incerteses, volatilitat i moltes externalitats negatives. Els riscos sanitaris també són grans, cosa que condiciona preus i caigudes sobtades de les exportacions quan els països tercers es protegeixen. La indústria que se’n deriva, en forma d’escorxadors, sales de desfer i processaments diversos és la que crea ocupació. Indústries intensives amb mà d’obra que requereixen salaris i condicions molt precàries. Àmbit pels llestos que creen cooperatives de treballadors per evitar que les empreses tinguin una responsabilitat fixada sobre els ocupats i tothom sembli treballador temporal del qual desfer-se al menor contratemps. De manera paral·lela, bona part de les indústries són una estructura patrimonialment buida: molta facturació, escassa estructura i poc sanejades. Així, quan van mal dades, s’obvia qualsevol responsabilitat es va a la fallida i es torna a començar amb un altre societat. El regne de la despreocupació en el que, lògicament, els perdedors acostumen a ser els perdedors habituals, gent a més molt vulnerable i amb poca capacitat per fer-se valdre.

Tota la cadena del porcí genera moltes externalitats que si no es resolen la fan escassament sostenible, amb poca aportació de valor, el qual es concentra només en els beneficis percebuts pels promotors al final del procés. Les comarques amb forta concentració ramadera saben del greu problema dels purins, els nitrats i la contaminació dels aqüífers a més d’unes pudors que tampoc aporten res de bo al territori. Es digui el que es digui, es continua sobreabocant als camps de conreu que justifiquen disposar d’una determinada cabana porcina. Les solucions tecnològiques que haurien de resoldre el problema, llargament anunciades, en realitat ni són tals i tampoc s’han imposat.  El purí continua essent un residu, que no un abonament, que s’enterra en detriment mediambiental i ecològic, convertit no en un cost productiu sinó en un problema de tots. L’èxit econòmic dels escorxadors i de les sales d’especejament es basa a mantenir un cost de la mà d’obra anormalment baix. Per això es recorre a la immigració, amb baixos salaris, dures condicions laborals i capacitat de fer acordió amb el nombre d’ocupats segons la situació del mercat. Aquí no s’internalitzen els costos socials de tot plegat, les situacions de pobresa que es genera, l’escassa estabilitat dels llocs de treball…

I ara torna la pesta porcina en la seva pitjor versió, l’anomenada africana, que tot i no haver afectat de moment cap granja, ja ha impactat fortament el mercat, tancant-se destinacions importants com la de la Xina, amb la reacció immediata en forma de centenars d’acomiadaments que, en poques setmanes, seran milers i acceleraran la crisi en tot el sector. Que el portador de l’epidèmia sigui un entrepà amb embotit contaminat i que empastifi tota la immensa cabana de senglars de Collserola, si no fos tan tràgic, gairebé seria poètic. Uns animals aquests convertits en consumidors d’escombraries de l’entorn urbà i que es reprodueixen, fruit dels encreuaments amb porcs de granja, en una autèntica plaga incontrolada. Les preocupacions sanitàries resulten justificades, si la pesta salta al sistema estabulat pot resultar econòmica i socialment brutal. La cabana porcina de Catalunya és equivalent a la de població -vuit milions d’animals- i la indústria que se’n deriva més important encara, ja que ens hem convertit en l’escorxador de mitja Europa. Quan hi ha una crisi, com aquesta que ha començat, es veuen les costures i les incongruències del sector i l’activitat, les febleses i els elements d’insostenibilitat. Caldria corregir-ho, però no es farà. Quan es torni al cicle expansiu i es recuperin les vendes i els preus es continuarà com sempre s’ha fet, practicant la fugida endavant. Qui haurà pagat el preu real de la crisi serà la baula més feble, els treballadors. Es continuarà dient que el sector agroalimentari ha d’apostar per la innovació, per arribar directament al consumidor final i incorporar més valor en la cadena. Algunes empreses ho han fet i molt bé. La majoria, però, són capses buides que l’única cosa que fan és comercialitzar o bé activitats intensives de mà d’obra basades en una flexibilitat extrema. Quan hi ha pèrdues, se socialitzen.

La Cimera sobre el clima celebrada a la ciutat brasilera de Belém -el COP30- ha acabat amb un fracàs. La declaració final ni tan sols esmenta la necessitat d’abandonar els combustibles fòssils, ni fixa cap objectiu en aquest sentit. La dinàmica política global, el predomini del negacionisme mediambiental ha provocat una reculada enorme. Això, malgrat que el la consciència sobre els temes mediambientals ha augmentat molt. L’escalfament global, del qual ja se’n noten els efectes de manera força evident, és generalment conegut i font de preocupació d’una bona part de la societat. La necessitat de passar a les energies renovables sembla també força assumida i ja forma part de la nostra elecció a l’hora de comprar vehicles o decidir com escalfem la nostra llar. La publicitat sol contemplar ja els valors associats a la sostenibilitat a l’hora de condicionar les nostres opcions de compra, mentre els joves estudien els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) als centres educatius. Fins i tot algunes de les majors fortunes del món, com és el cas de Bill Gates, inverteixen una gran quantitat de recursos en tecnologies innovadores i sofisticades que contribueixin a reparar almenys una part del mal infringit al planeta. L’augment de les temperatures és avui dia un dada molt a tenir en compte. Qualsevol estratègia de futur ha de considerar-ho. Es reacciona tard i de manera feble davant un problema que és global i que només pot tenir solucions globals. La governança mundial es mostra ineficaç, però també la convicció respecte a la urgència amb què ha de ser abordat. Occident és especialment responsable d’haver creat una antroposfera impossible, però l’augment de les temperatures actua com una força de desestabilització greu als països pobres i, especialment, a Àfrica. Fer les coses bé ja no és suficient.

Ha costat molt arribar a assumir que estàvem en una deriva destructiva a detenir; han estat necessàries moltes evidències perquè el tema dels límits mediambientals del planeta es considerés com un dada objectiva i no com una utopia. Quan els rics i poderosos també semblen estar preocupats, la política global sembla tornar-se regressiva. El problema de fons, és que la nostra societat i la nostra economia s’han sustentat durant l’època industrial sobre el mite que la tecnologia ens permetria progressivament dominar la natura i posar-la al nostre servei. El creixement econòmic continu, ha estat la filosofia que ha mobilitzat tant esquerres com dretes des de la revolució industrial. La superioritat que es creia indiscutible de la condició humana no ens feia plantejar la possibilitat d’interactuar i conviure harmònicament amb la natura, sinó de sotmetre-la i dominar-la com si les seves possibilitats i capacitat de regeneració fossin infinites. Les externalitats de les nostres activitats econòmiques, mediambientals i d’altres tipus no han començat a comptabilitzar-se fins fa relativament poc temps. El nostre sistema econòmic i productiu, en nom d’arribar a la suficiència productiva, s’ha basat en tecnologies sobre les quals no controlàvem la totalitat, de vegades ni tan sols una petita part dels seus efectes. Per al funcionament del sistema, per no caure en la sobreproducció, s’ha estimulat el consum a nivells irracionals, convertint el malbaratament en la cultura i en els hàbits dominants. Hem construït una societat en què es viu sobre una quantitat ingent de residus, incapaços ja de fagocitar-los, pel nostre consum desmesurat induït i el desig de posseir la versió més o menys nova de les coses. No és només un problema d’actitud i cultura personal: el malbaratament i la generació de residus és la base sobre la qual es sosté el sistema econòmic i social.

Pretendre la sostenibilitat mediambiental, però també econòmica i social, resulta absolutament descabellat si volem mantenir un sistema econòmic fonamentat en el creixement continuat, que associem al progrés i desenvolupament desitjables amb l’augment permanent del PIB. Som addictes al creixement i això resulta del tot incompatible amb respectar els límits mediambientals o bé amb fer possible un grau de benestar raonable per al conjunt de la població. Per passar de l’economia del malbaratament a una economia circular, és necessari imaginar una prosperitat sense creixement, una societat “d’abundància frugal”. Una economia intensament productiva requereix que fem del consum el nostre estil de vida. Tal com ha plantejat de manera concloent el teòric del decreixement Serge Latouche, pensar que aconseguirem establir una compatibilitat entre el sistema industrial productivista i els equilibris naturals recolzant-nos només en les innovacions tecnològiques o recorrent a senzills correctius en les inversions, sense esforç, sense dolor i, a més, enriquint-nos, és un mite. No és incorporant tecnologia i bones intencions a un model obsolet com redreçarem les coses. Es tractaria de situar-nos en un nou paradigma, de pensar diferent.

Aquests dies s’ha parlat molt dels patètics dies finals del dictador i de la transició política que es va obrir a partir d’allà. Imatges en blanc i negre que semblen més antigues que només de mig segle enrere. Sortosament i ni que fos només a escala estètica, els temps han canviat molt i resulta difícil sentir-se formant part d’aquell món polític i de la cultura que se’n derivava. Encara que els darrers temps estigui de moda posar-la en qüestió, la Transició posterior va resultar força exitosa, encara que imperfecte. Es va establir en pocs anys un Estat plenament democràtic, un règim ampli de llibertats i als vuitanta es va desplegar un Estat de benestar homologable a Europa i, a més, ens vam incorporar a la Comunitat Econòmica Europea amb la transcendència que això va tenir. Certament, ens vam haver d’empassar, ni que fos temporalment, una Monarquia amb vincles indignes amb la dictadura i que alguns poders de l’Estat no es transformessin de manera adequada i restessin com a rèmores del passat. Ens feia patir el caràcter colpista de l’Exèrcit, però al final el reducte més ranci i immodificable ha resultat el Poder Judicial. Que Franco es morís al llit no és un tòpic, resulta l’evidència que el franquisme encara que en decadència i descomposició no estava disposat a que se li passessin comptes i l’oposició democràtica no havia estat prou forta com per a imposar una ruptura.

Franco es va imposar liderant l’exèrcit en una Guerra Civil brutal, acompanyat d’una ideologia barreja del “xusquerisme quartelari” i d’idees provinents del feixisme italià. La particularitat va ser vincular-se estretament a la jerarquia eclesiàstica. Per això es parla d’un nacionalcatolicisme. Però al costat de Franco hi havia tota la dreta històrica, fins i tot la catalanista. Quan les tropes entren a Barcelona per la Diagonal el 1939, venien acompanyades o el suport explícit dels homes forts de la Lliga Regionalista, com Cambó, Joan Estelrich o Ventosa i Calvell que van practicar espionatge a favor seu durant la guerra, o amb intel·lectuals i periodistes com Josep Pla, Martí de Riquer o Carles Sentís. El Generalíssim podia semblar un pallasso violent i estúpid, però els sectors acomodats del país estaven amb ell, o almenys amb l’ordre social que ell significava. A la resta se’ls va atemorir amb una repressió implacable i imprevisible, feta d’afusellats i llargs i penosos empresonaments. Hi va haver un anomenat “franquisme sociològic”, gent que aposta a guanyador, a ser beneficiari de “cuponets”, prebendes i la pràctica de l’estraperlo. Als anys setanta, el mateix Franco afirmava de manera cínica que, enfront dels moviments antifranquistes que només mobilitzaven de manera molt modesta, ell comptava amb la “majoria silenciosa”. Una prova de la volatilitat de les preferències de part de la població és constatar que les mateixes balconades engalanades i plenes de gent que victorejaven al dictador, no fa gaire temps feien el mateix en defensa de coses que hi tenien poc a veure-hi. Viure per veure.

Aquests dies, la pregunta gairebé obligada és el perquè, especialment la gent jove, no veu tan malament un règim dictatorial i estan disposats a valorar avantatges a un sistema no democràtic. Certament, aquests sondejos donen resultats similars a tots els països i, de fet, l’extrema dreta guanya eleccions i té un suport mínim del 20 per cent a tots els països occidentals. S’ha instal·lat un relativisme sense ètica ni valors, un nihilisme on no se significa altra cosa que no sigui l’economia personal i la capacitat de consum. No hi ha més ideologia. Per molts, especialment pels que no són capaços d’imaginar el que va significar la dictadura, els sembla que enaltir-la és una manera de ser rupturista en temps faltats de propòsit, expectatives i, sobretot, de formació. La història, les humanitats i ciències socials, el pensament crític, han anat estant menystinguts en el sistema d’ensenyament.  Afirmen els alquimistes de l’educació que els estudiants només han d’adquirir competències, però no coneixements. Quan ja no es practica l’art d’ensenyar ni el d’aprendre perquè la societat vol títols, però no sabers que li permetin raonar, pensar i actuar com a ciutadans, ens porta a situacions com l’actual en què una part de la gent veu la política democràtica com un cost que ens podríem estalviar. La postpolítica o l’antipolítica tenen encara molt camí per córrer en un món que prefereix exhibir la ignorància i formar part d’un ramat digital.

El judici que té lloc al Tribunal Suprem contra el Fiscal General és un atac frontal a una de les institucions de l’Estat des de dins mateix del poder judicial, no és només un fet insòlit i de molta gravetat; evidencia la funció partidista que té el poder judicial a Espanya com a instrument polític contra la majoria governamental que no els hi convé, dinàmica aquesta que s’expressa en molts altres i flagrants casos. Que un Fiscal General, com qualsevol altre ciutadà, pugui ser encausat davant de la comissió d’un delicte, pot resultar normal si realment hi ha indicis seriosos d’haver comès una il·legalitat. La llei hauria de ser la mateixa per a tots. Però aquest, no és el cas. Tot el procés que ha portat al judici que s’està celebrant, ha estat ple d’irregularitats i sense un sol indici de criminalitat. S’han fet indagacions purament prospectives. Una denúncia d’un comissionista i defraudador fiscal confés, es defensa atacant i ho converteix en una causa política més contra el govern de Pedro Sánchez, encara que no hi hagi res a substanciar. S’acusa el fiscal, d’haver filtrat informació d’aquest especulador amb mascaretes i aconseguidor de favors per al grup sanitari Quirón en tant que parella d’Isabel Díaz-Ayuso, quan el mail en el qual pretenia pactar amb la judicatura es coneixia molt abans a totes les redaccions periodístiques de Madrid. El delinqüent que ha afirmat ser-ho, transmutat en acusador de la justícia, amb el Partit Popular i els mitjans afins convertint-ho en un cas més d’un pretès assalt a la divisió de poders per part del president del govern.

Això que es coneix ara com el lawfare, l’ús polític interessar de la llei i la justícia, no és nou, però ha pres en les darreres dècades una importància inusitada a Espanya i arreu del món. La justícia com a poder fora de control i de normes que actua de manera discrecional a favor d’uns interessos polítics i en contra d’uns altres, sabedora que no té res de justa ni d’imparcial. A Espanya és la judicatura un món especialment endogàmic i extremadament corporativista, amb característiques predominantment reaccionàries i que mai ha trencat els vincles amb el franquisme. Molts dels seus membres, no amaguen les simpaties polítiques i els més moderats voten al Partit Popular, amb qui tenen relacions molt nítides, però en realitat el que els agrada és servir a la dreta més extrema. Ajudats per cossos policials que estan a la seva òrbita, com l’UCO de la Guàrdia Civil, construeixen casos de manera artificial a partir de denúncies que fan els pseudosindicats d’extrema dreta (Hazte Oír, Manos Limpias…) els quals no s’esforcen gaire a construir la demanda a partir de retalls dels mitjans de premsa que tenen poc a veure amb la informació i el periodisme, alineats també amb la dreta més extrema i habituals intoxicadors (OKDiario, Infolibre…). Quan la transició democràtica, vam patir durant anys la por a les temptacions colpistes que podia tenir un exèrcit d’arrel i cultura franquista. Ningú es va preocupar de transformar a fons un Poder Judicial format per franquistes i deixebles d’aquests, tot esperant que la renovació generacional fes la funció renovadora. No ha passat, tot i honroses excepcions. Ara és l’autèntic cavall de Troia contra les institucions i la cultura democràtica.

La dreta populista ha posat al seu servei la judicatura, arreu. És un ninot en mans de Trump, Milei o Orbán, o bé l’instrument quan no tenen el poder per atacar les institucions democràtiques des de dins i provocar el tomb. La prevaricació ja no és un mal estrany que afectava en algun moment a un jutge individual que queia en la temptació, sinó una pràctica absolutament normalitzada en els nivells més alts de la professió. Els casos s’obren per raons polítiques, es tramiten políticament i amb l’agenda que convé per infligir dany polític. Quan interessa, com els casos de corrupció del Partit Popular o el cas Pujol, la tramitació s’allarga durant dècades, tot esperant que ja ningú recordi res o bé que els acusats siguin morts. En altres, la diligència és extrema i es fa coincidir, casualment, en processos electorals o bé en dates que tapen altres casos que cal amagar. Quan convé, la instrucció es fa de manera ben sorollosa i amb abundants “penes de telediari”, o bé es guarda una discreció absoluta. Els sumaris secrets es filtren a conveniència als mitjans amics que, ves per on, sempre són de la dreta més extrema. No hi ha cap mecanisme d’autocontrol dels jutges i, encara menys, la possibilitat, per grossa que la facin, de què ningú sigui apartat de la seva funció. Impunitat absoluta. Urgiria una reforma molt a fons d’aquest poder de l’Estat, la dreta, però, imprescindible per fer-la amb ampli consens polític i parlamentari, lògicament es negarà. Qui vol canviar l’àrbitre quan et va a favor. Continuarà jugant amb les cartes marcades i és aquesta la seva via per fer-se amb el poder.

A les darreres dècades, dominades culturalment pels postulats postmoderns, a més de la crisi dels valors democràtics i la influència nefasta de la tecnologia digital se’n desprèn un cert relativisme moral. Aquesta falta de conviccions i d’idees sòlides acostuma a derivar cap el nihilisme, en un no creure en res més enllà d’un mateix i la pretensió de consumir i d’acumular riquesa. Una posició que, intel·lectualment, pot resultar atractiva, còmode i apreciada estèticament, però que té poc sentit pràctic i que aboleix qualsevol noció de societat i de progrés de la humanitat. Quan va començar a desaparèixer la por a Déu i la religió va deixar de ser qui fixava els codis i els límits morals, va emergir en la filosofia una preocupació per assolir valors morals laics que permetessin mantenir un cert ordre social. A la Il·lustració, el sector anomenat “radical” va començar a imaginar un món sense Déu, com fou el cas de Diderot o del baró d’Holbach. Certs contemporanis van considerar que això posava en risc la mateixa noció de societat. Alguns, com Voltaire, tot i ser anticlericals, no es declaraven ateus sinó deistes, i veien en la negació del creacionisme i de l’existència d’un poder sobrenatural el principi del caos. Com va escriure el novel·lista rus Fiódor Dostoievski: “Si Déu no existeix, tot està permès”. Durant la Il·lustració, va ser Kant qui es va esforçar a plantejar una ètica sense creença ni temor religiós en formular el concepte d’imperatiu categòric. Es tractava de projectar sobre els altres la mateixa noció de bé que volíem tenir com a dret per a nosaltres mateixos.

El relativisme moral es connecta amb el postmodernisme a partir d’un filòsof de referència com Nietzsche, qui, en negar l’existència de Déu, va considerar que no hi havia cap llei moral. No hi ha distinció entre el bé i el mal. El relativisme cultural, el respecte a l’alteritat de valors i pràctiques, indueix a acceptar comportaments que en la Modernitat eren condemnables. Els antropòlegs culturals expliquen conductes “primitives” difícilment acceptables, però que, segons el codi moral postmodern, no s’havien de jutjar, ja fos la submissió de les dones, el sacrifici de criatures o les pràctiques de tortura. Com que les cultures no són comparables, la nostra visió crítica queda desautoritzada en nom de “l’imperialisme cultural”. Així, les declaracions universals dels drets humans, que han estat una forma pràctica i comprensible de fixar uns “drets globals”, han estat rebutjades i considerades elements d’imperialisme occidental per part de l’anomenada “teoria crítica” fins als nostres dies. Es consideren totalitzadores, imperialistes i poc respectuoses. No és estrany que els pensadors francesos simpatitzessin amb la revolució dels aiatol·làs a l’Iran el 1979 i que Michel Foucault visités el país i escrivís textos elogiosos al respecte. De la mateixa manera, els símbols culturals islàmics que també representen opressió no són criticats per aquells que militen dins el marc mental establert pels filòsofs francesos.

El nihilisme que impregna el pensament dels filòsofs francesos ha tingut un llarg recorregut fins als nostres dies i ha servit de base per a estratègies i relats polítics que operen en l’àmbit de la destrucció de qualsevol certesa, però també de qualsevol codi ètic i moral. Especialment Jacques Derrida ha inspirat els principals “enginyers del caos” de la política actual, com l’americà Steve Bannon, el britànic Dominic Cummings o el rus Vladislav Surkov. Es tracta de transmetre emocions que reforcin certes tendències i prejudicis, encara que aquests no es basin en la realitat. S’ha comprovat a les xarxes socials que és fàcil influir en les persones mitjançant falsedats que reforcin els seus estereotips negatius, mentre que convèncer amb la raó resulta molt més complex. Ja ho deia i ho practicava Joseph Goebbels a l’Alemanya nazi: una notícia falsa requereix moltes proves perquè algú reconegui el seu error.

ESCÀS SENTIT DE COL·LECTIVITAT

Arreu es produeix un fenomen que sembla imparable. La dreta més extrema i desacomplexada s’imposa políticament, i ho fa comptant amb el suport dels sectors socials més exclosos que, abans, se sentien representats pels partits progressistes i d’esquerres. L’Amèrica de Trump, la Itàlia de Meloni, l’Hongria d’Orbán o l’Argentina de Milei en són bons exemples i no els darrers: els que malvivien gràcies a ajuts socials de contenció, acaben votant a qui afirma que, el primer que farà, és eliminar-los. Una mostra que amplis sectors socials, els més necessitats, s’han desacoblat dels sindicats i partits que els representaven. Uns utilitzen molt les estratègies populistes, però, els altres algunes coses no deuen haver fet del tot bé.

Les dinàmiques polítiques i socials de les darreres dècades evidencien com a Occident, els sectors populars cada vegada se senten menys representats per les opcions progressistes, ja que bona part d’aquests han abandonat la pretensió en aconseguir un major anivellament econòmic entre els grups socials, optant per la defensa de preocupacions particulars a partir de l’establiment d’identitats fracturades i establertes a partir de qüestions culturals. Resulta significatiu que l’esquerra no tingui, en general, plantejaments amb relació  al combat contra la desigualtat i sobre el futur del treball. Si hi ha un tema crucial avui i cap al futur, és la pèrdua de llocs de treball, la impossibilitat de treball per a tothom i de gran part del que quedi tingui uns mínims de dignitat. La significació de la feina té molta més incidència que amb el salari i el repartiment de rendes. Condemnem gran part de la població no només a viure subvencionada sinó mancant una cultura i una dignitat i orgull lligades a la feina. 

L’esquerra, en el moment que cal desenvolupar una estratègia política renovada, dedica les seves energies en drames simbòlics sobre la identitat. S’oblida de la política institucional, la que pot transformar, per dedicar-se a crear moviments fragmentaris. Hauria de prioritzar la ciutadania sobre la identitat personal o de grup. Un dels errors fonamentals és presentar la política com un enfrontament de suma zero, el del Poble contra el Poder. En plantejar, també, els assumptes com a temes de dret inviolable, no es deixa espai per a la negociació, cosa clau en la política. Legalisme progressista davant de l’assumpció de les preocupacions populars per part de conservadors i reaccionaris. El malestar dels desposseïts es canalitza contra el progressisme, en lloc de contra corporacions o els bancs. 

El problema no rau en la defensa i el reconeixement de les identitats, sinó en la prelatura dels objectius. Desapareix, malgrat els intents de la interseccionalitat, un relat comú que aglutini els diferents àmbits de defensa de les llibertats, amb un projecte col·lectiu i compartit, polític, d’emancipació material i social. El problema de l’esquerra identitària és que no proposa una nova cultura política, sinó que incorpora l’egoisme de l’individualisme liberal. Allò woke és perfectament compatible amb els ideals liberals i neoliberals en tant que no es posa en qüestió la desigualtat social ni els mecanismes d’apropiació de rendes. Acabar amb una noció de ciutadania comuna, d’aspiracions col·lectives, fragmenta i debilita la capacitat política transformadora. 

Fragmentar identitats fins a la ridiculesa està acabant amb la cultura d’esquerres i fa robust el liberalisme a través de l’arma de xoc que és el postfeixisme. L’esquerra ha obviat una cosa fonamental que, històricament, l’ha fet forta: ser d’esquerra era una identitat. Una identitat forta amb un projecte comú per superar la desigualtat estructural, l’exclusió i possibilitar una vida digna. A la dreta ja li convenen aquests rols establerts, ja que no es posa en qüestió el predomini dels privilegiats. Quan es reitera el tema de la diversitat, s’està validant la desigualtat que crea l’economia de mercat. Es renuncia a establir el principi d’igualtat. Es compartimenta la vida pública en col·lectius encapsulats en la seva identitat cultural. No hi ha compromís universalista, ni tan sols noció de ciutadania. 

​El llenguatge és molt eloqüent. Les polítiques progressistes ja no apel·len al que és col·lectiu o al paper de la intervenció o de la despesa pública. Se centren en el concepte de “drets”. Així, la població, bàsicament seria dipositària de drets, cosa que té un cert biaix cap a la prelatura de l’individual. L’esquerra es presenta com qui garanteix, expandeix i, fins i tot, crea drets nous. Ha desaparegut qualsevol noció de solidaritat, de benestar compartit, de reciprocitat, de limitacions a les capacitats de satisfer desitjos o a la necessitat d’acceptar determinats sacrificis a favor de la sostenibilitat mediambiental.