Categoria: Articles

La indústria turística, la seva massificació, té una contradicció de base: no es pot ser alhora singular i populós. Aquest darrer aspecte destrueix l’atractiu d’allò diferent. Però la lògica d’un sector industrial capitalista és l’aposta de màxims: reducció de costos, abaratiment, multiplicació. Tot i que hem convertit el viatge, l’actitud turística, en una cosa quotidiana i transversal a tot el que fem, apostar per aquest sector ja és una cosa arcaica, igual que pretendre mantenir-lo. És una activitat de dubtós benefici col·lectiu, amb costos mediambientals que no es poden assumir, i resulta impossible democratitzar-la; és una qüestió de física, de la relació entre espai i moviment dels cossos. Si hem col·lapsat, estem en situació de bloqueig quan el turisme internacional només el poden practicar 2.500 milions de persones i, tanmateix, pretenem —i segurament és voluntat de la gent— ampliar-lo per possibilitats de renda a les noves classes mitjanes en una proporció aproximada de 200 milions addicionals anuals. En una dècada, hem doblat el nombre de turistes internacionals. Es pot discutir si això tècnicament pot ser possible, si les lleis de la física i la capacitat de construir infraestructures ho fan factible, però resulta indiscutible la seva insostenibilitat mediambiental, d’entrada, a més de l’econòmica, social i urbana. ¿Doblar l’habitatge turístic quan som incapaços de proporcionar-lo a tots els ciutadans?

Catalunya i Barcelona necessiten un model de desturistificació ja que la saturació i els efectes perversos superen, amb molt els beneficis. Es requereix, com ja fan Venècia o Amsterdam de màrqueting invers de cara a desincentivar la massivitat i recuperar xifres de sostenibilitat. El sector, poc amant de contenció i si d’externalitzar els costos que genera, es frega de nou les mans atenent a que la guerra del Golf Pèrsic portarà molts turistes que pensaven anar allà a Espanya com a refugi. El turista no suporta cap sensació o possibilitat de viure de manera insegura. No és una bona notícia. Els ciutadans de Barcelona , ja fa temps, s’han vist desposseïts de la seva ciutat i el nivell de preus de consum i de l’habitatge els obliguen a marxar. El drama d’aquest negoci, és que els beneficiaris són uns pocs especuladors i la factura la paguem tots, tant l’administració en forma de serveis com els ciutadans amb els preus.

No ens enganyem: el turisme és una oportunitat per als territoris més pobres, però només hauria de ser un complement per a les economies riques si no volen deixar de ser-ho. Es pot establir una comparació amb el que significa la pràctica del proteccionisme econòmic: riquesa pel manteniment del mercat a curt termini, però endarreriment a llarg termini per l’encallament tecnològic degut justament a això, a la protecció. La diferència amb les polítiques econòmiques és que aquestes poden canviar-se de manera ràpida per decisions governamentals; en canvi, de la dependència del turisme no se’n surt, o només se’n pot sortir a llarg termini i amb moltes dificultats i pressions dels lobbies. Crea addicció, a més d’una transformació d’estructures econòmiques, socials, urbanístiques i ciutadanes molt difícils de revertir. A banda dels aspectes estructurals, es crea entre la ciutadania un orgull nacional o urbà estúpid en argumentar xifres i rècords de visitants.

Contràriament al que es pensa o al que interessadament es difon, l’activitat turística organitzada no serveix per distribuir la riquesa al món. En realitat, les xifres econòmiques del turisme ens parlen d’una altra dinàmica. Les rendes turístiques fonamentals van a companyies aèries internacionals, grans grups hotelers, les principals navilieres, plataformes intermediàries d’internet, agències turístiques i tota mena de touroperadors, radicats en països occidentals molt lluny de les rutes de fantasia que promouen. Les destinacions aporten l’espai, el servei i la mà d’obra mal pagada. I es queden amb la degradació ambiental, la contaminació i la destrucció d’ecosistemes econòmics i socials tradicionals. El grau de repartiment de rendes turístiques depèn també del nivell de desenvolupament de la destinació. A les ciutats occidentals de visita turística obligada, es calcula que hi va a parar al voltant del 40% de l’esforç total que fa el visitant, molt a la par amb el cost del viatge aeri. Quan el viatge es realitza a zones més endarrerides, el càlcul del que repercuteix al territori no va més enllà del 20%; la raó és que bona part del que es consumeix és d’importació.

https://www.ara.cat/opinio/emancipacio-elits_129_5675482.html

En temps de confusió, el valor definitori i absolut de la identitat funciona com un refugi. Kwame Anthony Appiah explica com el concepte contemporani d’identitat es fonamenta en estereotips que tenen poc a veure amb la realitat. Són “les mentides que ens uneixen”. La identitat és una construcció que tendeix a homogeneïtzar característiques que, en realitat, són més aviat dispars. Donem per fet que en el nucli de cada identitat prèviament definida hi resideixen unes similituds profundes que vinculen estretament totes les persones que, s’ha decidit, comparteixen aquesta “identitat”. L’antropologia que es va configurar a finals del segle XIX tendia a considerar el sistema de creences, juntament amb la raça, com els aspectes més definitoris de la identitat. En realitat, les identitats de les persones són múltiples. A les creences religioses o l’ètnia s’hi superposen la llengua, la cultura, la nacionalitat, la geografia, les opcions sexuals, la política i la ideologia. En les darreres dècades, a més, s’hi han afegit els estils de vida, l’adopció de modes, estètiques i opcions de consum.

Alguns pobles africans o bé els mateixos alemanys poden sentir-se pertanyents a una comunitat, al marge que siguin catòlics, protestants o musulmans. Les llengües i les cultures rarament resulten homogènies en el seu domini i coneixement dins de grups considerats unitaris. El gaèlic el parlen avui menys de seixanta mil persones i fa més de cinc-cents anys que va deixar de ser llengua materna a Irlanda o Gal·les. O bé, el sionisme és només una de les possibles respostes al fet de ser jueu, condició que, a més, es pot sostenir al marge de qualsevol creença religiosa. Tenim una gran necessitat d’establir etiquetes respecte als grups humans, les quals són sempre incompletes i només parcialment compartides. Però el concepte d’identitat ens permet ordenar i fer intel·ligible un món molt extens i divers. Un recurs que pot tenir sentit en la mesura que li atorguem un valor imperfecte i relatiu. En definitiva, l’afirmació d’una identitat, com succeeix amb el nacionalisme, es produeix sempre per contrast, oposició o negació d’altres identitats en les quals no ens volem reconèixer. Com explica l’historiador britànic E. J. Hobsbawm, “els mites i la inventiva són essencials per a les polítiques d’identitat”. El nacionalisme, com totes les formes d’identitat, fa la funció de “religió cívica” alternativa a la tradicional i s’inventa una realitat a mida.

Quan les societats estan en crisi i en transformacions profundes, els espais culturals col·lapsen i es desdibuixen. En desaparèixer, o posar-se en qüestió, un únic sistema de valors i emergir sistemes en competència, la majoria de la població no celebra l’ampliació de les possibilitats d’elecció, sinó que sent insegura per la pèrdua d’un horitzó moral estable. Necessita recuperar el seu veritable jo. Una crisi de filiació que genera la necessitat de restablir una identitat comuna, recuperar el grup social i tenir un horitzó clar. Quan això succeeix, el nacionalisme hi és com a resposta. Un nacionalisme que, malgrat jugar sovint amb regles democràtiques, tard o d’hora les desborda, ja que ha de transgredir les normes de les institucions democràtiques. La comunitat nacional i els seus anhels sempre estan per damunt del sistema democràtic. Com ha fet notar Francis Fukuyama, per al nacionalisme, igual que per a l’islamisme, s’exigeix el reconeixement de la dignitat de manera restrictiva, no per a tots els éssers humans, sinó per als membres d’un grup nacional o religiós en particular.

L’aposta per la identitat respon tant a pulsions fortes de la dreta extrema com de l’esquerra situada més enllà de la socialdemocràcia. Hi ha una dreta que ja no és conservadora, sinó que es presenta clarament com a revolucionària, amb una forta voluntat de disrupció. A diferència de l’esquerra també identitària, que dibuixa un camí esperançador, aquesta dreta recorre a la pulsió i al refugi nostàlgic, al retorn a un món ideal teòricament ordenat i plàcid. El capitalisme cognitiu i la postmodernitat ens han fet perdre tot allò conegut, que era previsible i estable. En el passat hi havia un futur, un horitzó. Ara es percep una certa orfandat i manca de carta de navegació. Però un cert sentit d’identitat existeix sempre i cal que pervisqui, encara que no a costa d’altres formes, ni en competència, i encara menys en aïllament. Com tampoc no és possible impedir que les identitats demanin reconeixement i el manteniment de la seva dignitat. El que caldria evitar és la fragmentació contínua de les identificacions i la pèrdua de sentits transversals de pertinença i col·lectivitat. La particularització tendeix a la victimització i, sobre aquesta, políticament, no es construeix res: afecta la deliberació i la presa de decisions compartides. Alguns filòsofs o pensadors socials, com l’italià Franco “Bifo” Berardi, consideren que, en realitat, les identitats no existeixen: són construccions fràgils, temporals i canviants.

Som en un món on es practica el culte exagerat a l’individualisme, i això no només a la dreta, sinó també en una gran part de la cultura progressista. Segons el postmodernisme seixanter, ja no es tractava de transformar el món sinó d’alliberar el desig. I aquí estem. M’agrada molt quan l’exministre grec Yannis Varoufakis va escriure: “a l’Antiga Grècia, als qui es negaven a pensar en l’interès comú, en allò públic, se’ls anomenava idiotes (particulars)”. El nostre món resulta força paradoxal. Existeix una agenda internacional econòmica i política en què sovint destaquen temes no especialment rellevants. El que és notícia i el que no ho és, avui, no obeeix a criteris de significació i importància. No es pot predir exactament què ocuparà les portades dels diaris, serà motiu de rodes de premsa institucionals o acapararà els informatius televisius. Això no significa que la notorietat mediàtica respongui als vaivens de l’atzar. De fet, quan alguna cosa adquireix protagonisme és perquè algú ha estat interessat que així fos, sigui per la seva transcendència, sigui per servir d’ham informatiu que ajudi a mantenir en més anonimat altres informacions, sigui per interès comercial dels mateixos mitjans de comunicació. Donald Trump marca l’agenda diària: és el seu efecte hegemònic.

Situats en el terreny de la informació econòmica, alguns temes conjunturals acostumen a tenir gran repercussió, com ara les xifres de dèficit públic i l’endeutament dels Estats, els índexs borsaris, la prima de risc, els resultats de les grans empreses, les canviants previsions sobre el creixement del PIB, els moviments de l’Índex de Preus al Consum, les fusions corporatives… En canvi, temes de molt més calat es mantenen en els llimbs de les coses poc significatives, quan en realitat ho són —i molt—: les dades reals d’ocupació, els sistemes de contractació laboral, el nivell dels salaris, les xifres escandaloses de desigualtat, les dades esgarrifoses d’exclusió social, els nivells de pobresa a les nostres ciutats, l’escassa capacitat adquisitiva dels pensionistes, la legislació que permet grans nivells d’elusió fiscal, el frau tributari de les grans corporacions o els escandalosos dividends que reparteix una banca salvada de la fallida amb diners públics. Hi ha temes pels quals es combat perquè figurin a l’agenda pública, mentre que d’altres en queden sistemàticament fora.

El conegut proverbi oriental segons el qual, quan algú assenyala la lluna, alguns miren el dit, es podria aplicar molt clarament al tema de les darreres eleccions presidencials nord-americanes. S’ha insistit molt en el caràcter impresentable del candidat republicà —amb raó—: la seva grolleria, el seu extremisme, la seva xenofòbia, la seva perillositat, el seu caràcter tancat, la seva falta de preparació… Però el tema fonamental no era aquest, sinó per què hi ha una part significativa de l’electorat nord-americà disposada a votar-lo. Atribuir una estupidesa extrema als seus electors funciona com una sortida de to, però no explica res. Per a molts nord-americans, per als quals els grans indicadors econòmics expliquen ben poc sobre les seves mancances, temors i incerteses, votar Donald Trump significava fer palès el seu malestar i la seva desafecció. Que això no es reflectia de manera clara en les enquestes era evident, ja que una part d’aquest tipus de vot irritat és sempre ocult. Encara que a molts se’ls espatlli el relat, hi ha electors que estableixen preferències de classe, i aquestes no passen pel vot progressista o d’esquerres quan aquestes opcions no són alternatives, no construeixen un projecte nou i diferenciat i s’han convertit purament en allò políticament correcte que representa els interessos de les elits econòmiques i socials.

La mundialització del comerç i de les finances va coincidir en el temps amb la transformació de les indústries en marques, amb l’ocupació de la centralitat per part de la innovació i el desenvolupament de nous productes i serveis; en definitiva, del màrqueting, desfigurant la importància de la producció i del treball. Desplaçar —i gairebé sempre subcontractar— la producció a països menys desenvolupats, buscant sistemes i condicions de treball que reduïssin dràsticament els costos, va ser un procés paral·lel a la mundialització. Ja no es tractava de vendre sabatilles Nike a l’Àsia, sinó justament de produir-les a l’Àsia, a baix cost, per proveir qualsevol mercat amb uns marges de benefici espectaculars. Una redistribució mundial de la producció en tota regla, a la caça de les “avantatges comparatives” que aportava la no globalització de les condicions laborals, els salaris o les exigències socials. El món expansiu i optimista del capitalisme neoliberal ha estat el de la concentració empresarial a través de fusions i adquisicions, amb la finalitat de prendre posicions de domini en el mercat mundial, i ha tendit a la creació d’oligopolis. No deixa de ser paradoxal que, justament, un món dominat per la idea absoluta del predomini del Mercat i de l’eliminació de tota mena de barreres no tingués com a objectiu maximitzar la competència, sinó justament limitar-la i reduir-la. Ara Donald Trump ha fet un pas més en aquest sentit. No es tractava d’evitar l’intervencionisme estatal que pogués frenar l’eficiència, sinó més aviat de limitar la funció de l’Estat al paper de protecció i impuls dels bons negocis de les grans empreses.

Acabem de recordar aquests dies que fa quaranta-cinc anys del darrer intent de cop d’estat a Espanya. Per fer l’efecte de superació plena del que va significar, s’han fet públics documents que encara restaven classificats en nom de la seguretat de l’Estat. Hi havia una certa morbositat per si apareixia alguna cosa de nou i, especialment, si la posició del rei durant aquella nit fatídica es corresponia, o no, amb el relat oficial. Durant aquests anys, hi ha hagut molt interès a preservar la versió que el rei havia estat clau en el manteniment de la democràcia i d’haver-se confrontat a un cop d’estat dirigit per alguns amics seus. Com era d’esperar, els documents fets públics no contradiuen la versió canònica de la qüestió. Jo no sé quina va ser la posició exacta del monarca la nit del 23-F, i em guardaré de fer especulacions. Estic segur, però, que no va ser tan nítida i m’atreveixo a dir que contradictòria. La posició final va ser pragmàtica. Haver donat suport a l’aixecament militar hauria implicat jugar-se el futur de la monarquia. Hi havia el precedent familiar d’Alfons XIII amb Primo de Rivera que, el seu pare Joan de Borbó, li devia explicar. En tot cas, es van pactar qüestions polítiques que tindrien translació legislativa els mesos següents del “fracàs” de l’aixecament. Va pagar els plats trencats, de manera moderada, un Tejero que simbolitzava la part més xusca dels militars encara franquistes i, encara menys, els generals Milans del Bosch o Armada.

Les imatges de l’assalt al Congrés semblen de fa un segle. Pròpies de dictadures llatinoamericanes o d’una Espanya molt més endarrerida del que en realitat era. Dins l’hemicicle, tota la pobresa cultural i mental d’un exèrcit que no havia superat encara les actituds i formes de les guerres africanes dels inicis del segle XX. La sortida de la Guàrdia Civil, de matinada, per les finestres del Congrés dels Diputats ens recorden quan surrealista i alhora eloqüent va resultar tot plegat. De manera paral·lela, a València l’ultrareaccionari Milans feia desfilar els tancs pel carrer. Exhibició d’impotència més que no pas de realitat, tot i la por i els mals records que tot va generar. Vull remarcar que quan això va succeir havia passat menys temps des del final de la Guerra Civil del que ha passat ara des del 23-F commemorat. El desenllaç va contenir negociacions i pactes amb la figura del rei com a element de referència, però amb molts altres personatges que han quedat entre el contrallum i la foscor. La trama forta d’aquells fets no eren els “milicos” que es va exhibir de manera ridícula i vergonyosa. Hi havia hagut moviments previs importants de figures polítiques, civils i empresarials tot demanant una moderació de la transició política, dels seus tempos i dels seus continguts. El franquisme, encara controlant els ressorts del poder, no creia haver guanyat una guerra per acabar entregant les regnes del país a l’oposició democràtica. La legalització del PCE així com l’estat autonòmic els resultava difícil de digerir, tot considerant que Adolfo Suárez malgrat provenir del Movimiento, resultava massa acomodatici.

El cop va fracassar, però les amenaces van quedar i van marcar la política durant un temps. No es va investigar a fons el que havia passat ni les seves implicacions. Es va tractar als protagonistes amb cotó fluix, es va enaltir la figura d’un monarca garant de la democràcia espanyola i es va decidir girar pàgina. Ja aleshores, als “estadistes” de torn els quedava clar que l’important no era la veritat o els interessos perversos que s’havien pogut mobilitzar, sinó el “relat” que es deixaria fixat per a la història. Partits polítics i mitjans de comunicació hi van estar d’acord. No negaré, que potser va ser el millor perquè successos com el 23-F no es tornessin a repetir. Si algú pensava que ara sortirien informacions que contrariessin aquella “veritat”, havia de ser molt ingenu. La documentació feta pública és parcial i, de fet, els papers que no serveixen sempre poden desaparèixer. La història oficial la fixen els que ho poden fer des de la seva hegemonia. Una altra cosa és la realitat, o la veritat, que sovint difereix força o fins i tot pot ser contradictòria. Qui la dicta acostuma a creure en la pobresa intel·lectual dels governats. Per molt que insisteixin, la democràcia a Espanya no la va portar cap monarca teledirigit pels franquistes, si de cas, va fer com si els seguidors de Franco en el fons eren més demòcrates que no pas l’esquerra antifranquista. Com s’expressa bé els darrers temps, hi ha pulsions totalitàries que es poden dissimular un temps, però mai s’abandonen.

Sembla bastant evident que la premsa-paper té els dies comptats, o gairebé. Hi ha una visió optimista consistent en pensar que el lector de diaris continua existint, que l’únic que s’ha fet és canviar de format i mudar cap a la comoditat i gratuïtat del digital. No n’estic gaire segur. No conec cap jove que entri a les versions electròniques dels diaris i, el que solen fer, és acudir a buscadors de notícies o bé, directament, al ChatGPT. Llegir en paper o bé en pantalla dista molt de ser el mateix, no té els mateixos efectes. Els experts expliquen que la lectura profunda i pausada només es pot fer en paper. La pantalla indueix a la rapidesa, el canvi i a la superficialitat. Qui hi perd, és la informació. Fins no fa molt, els addictes al paper creiem que ens havíem d’adaptar, malgrat tot, al canvi de format, com també les empreses editores ho veien així. Fracàs. Pocs lectors se subscriuen a les edicions digitals i van directament a xarxes socials, repositoris-buscadors o bé als dispositius d’IA. Desapareix l’ingrés i la inserció publicitària als diaris i les empreses editores o bé estan en fallida o bé malviuen de subvencions públiques que els fan perdre la independència. El pitjor és que la informació confiable desapareix i el periodista es va convertint en un agent de màrqueting que implora clicks amb el recurs a la desinformació, el sensacionalisme i a l’engany del clikbeit.

A les ciutats han anat desapareixent els quioscos de premsa i, els pocs que queden, venen de tot menys premsa. Els incondicionals al paper ens les veiem i desitgem per trobar-ne i, molt sovint, una mala distribució fa que ni tan sols arribin a port. Pura desesperació pels pocs que encara hi estem enganxats. Els diaris, alhora, s’esforcen molt perquè ens deshabituem. Poques pàgines i esllanguides, empitjorament de la qualitat del paper que sempre exprés per posar a terra quan es frega, més becaris que no pas periodistes i una profusió de pàgines de publicitat -en diuen contingut patrocinat- que es confonen amb les de la informació. A la malaltia profunda de la premsa (paper i digital) ara sembla sumar-se una certa tendència al suïcidi dels mateixos mitjans. Certament, quan la venda (també la difusió) ha perdut el 80% en deu anys, s’imposa un cert decaïment que resulta comprensible. El diari El País, havia tirat quatre-cents mil exemplars cada dia quan, avui, en tira poc més de quaranta mil. La patacada que s’està fotent en tots els canals, ara mateix, el diari La Vanguardia és històrica. Amb aquesta tendència la desestabilització de les empreses editores, l’endeutament i la reducció de plantilles s’ha anat imposant. També han empitjorat les condicions contractuals dels professionals. Hi perd el periodisme, la informació i qualsevol resta d’independència. Possiblement, la solució no és que es facin amb els mitjans els fons d’inversió, sinó nous i imaginatius editors que responguin a la crisi dels mitjans, amb més i bon periodisme. Si el que s’ofereix és la mateixa vulgaritat de la xarxa, per què comprar un periòdic?

Tot sembla portar a que els diaris de paper només facin edicions de cap de setmana. Ja ho apunten amb els quatre fulls mal comptats que ens endossen entre setmana. Quan ho facin, els amants de l’olor de tinta i paper estarem un temps de dol. Esmorzar amb diaris és un hàbit i un plaer difícil de superar. Però més enllà de la nostàlgia, el realment rellevant és que la premsa seriosa, amb el format que sigui, continuï existint, se la necessita més que mai. És fonamental per disposar de bona informació que ens serveixi per constituir-nos com a ciutadans. La democràcia es va construir acompanyada de la llibertat d’informació i de la premsa lliure. El periodisme i els mitjans han estat fonamentals i ho haurien de continuar essent. En cas contrari, ens entregarem definitivament a un món de vacuïtat on la informació quedarà desplaçada pel divertiment, el coneixement per la frivolitat, la veritat per la desinformació interessada. Si l’alternativa al periodisme i als mitjans forts, són les plataformes en mans d’Elon Musk, els algoritmes esbiaixats i addictius, les postveritats, els digitals tronats de l’extrema dreta i, en definitiva, la desinformació, acabarà per desaparèixer qualsevol vestigi de societat i el predomini dels valors democràtics. Amb la desaparició de la Galàxia Gutenberg, no només canviem de suport; abandonem el món del coneixement i la raó.

Pedro Sánchez ha anunciat que el govern d’Espanya, mitjançant un decret llei, obligarà a les plataformes d’internet que han desenvolupat xarxes socials a impedir l’entrada a totes les persones de menys de setze anys, en la línia del que ja fan França i també el Canadà, com ho acabaran fent molts altres països. Ja hi ha prou evidències i estudis científics que demostren el perjudici que comporta la seva utilització i addicció durant els anys de formació i de conformació de la personalitat de nens i adolescents. El vincle amb la pantalla i la falsa construcció d’espais de relació impedeixen un desenvolupament sa així com l’establiment de relacions personals i socials sòlides i naturals. S’acaba per viure en un món de ficció que provoca l’abandó del món real i la creació de vincles i afectes saludables. El món digital va irrompre sense que ningú es plantegés els efectes que podria tenir, com ens canviaria la forma de viure, aprendre i relacionar-los. Se’ns va dir que era una tecnologia facilitadora, que ens connectava més ràpidament i millor. La realitat és que bàsicament és un gran negoci basat en l’addicció i justament com que el món digital es disputa el nostre temps perquè aportem dades i comprem, s’han creat algoritmes que la fomenten, que ens enganxen, convertint el nostre dia a dia en un continu surfeig de distracció. Els joves són més propensos a ser-ne presoners, amb tota mena de programes d’oci vacu, continguts poc adequats, desinformacions i enganys de tota mena, jocs en línia… En el millor dels casos, distraccions, menys hores de son, desatenció a la formació i l’aprenentatge, aïllament emocional, dispersió o deteriorament cognitiu. En el pitjor escenari, accés inadequat a la sexualitat a través de la pornografia, enganxats econòmicament a jocs, desenvolupament de conductes violentes, ansietat, depressió i molts altres problemes de salut mental com es detecta, cada vegada més, en el sistema educatiu.

Durant uns anys, no sé si la novetat o bé la inconsciència va fer que els pares trobéssim extremadament pràctic dotar als nostres fills de tota mena de joguines tecnològiques i col·laborar en fer-los esclaus de l’ús de pantalles. Una mica tard vam descobrir que la seva funció no era bondadosa, tot i que alguns pedagogs i educadors van insistir a inundar escoles i aules d’una tecnologia absolutament contradictòria amb el fet d’aprendre i relacionar-se dels joves estudiants. Massa tard, han arribat estudis que ens demostren el deteriorament cognitiu i relacional que provoquen així com la fugida de la realitat. Hi ha ja molts nois necessitats d’autèntiques cures de desintoxicació i així recuperar una vida que és, per definició, analògica. No cal dir els aspectes obscurs que té el vincle a xarxes en forma de dependència, consum de discursos d’odi, predomini de valors antidemocràtics o promoció de formes de vida insanes. Encara que pugui semblar una contradicció, les xarxes socials no ajuden a crear societat ni els vincles que les han de sostenir, sinó aïllament en una realitat paral·lela i autista. Òbviament, les famílies tenen molt a veure en la creació d’hàbits adequats a l’edat, però requereixen un entorn digital molt més segur i amb normes. Amb l’accessibilitat actual a les xarxes, resulta impossible imposar a casa qualsevol restricció.

El món d’internet és, per sobre de tot, un gran i immens negoci. Com era d’esperar els magnats de les plataformes, ben secundats per un Trump de qui estan al servei, posen el crit al cel quan es parla d’aquestes limitacions, adduint un fals concepte de llibertat. Afirmen que es negaran a establir mesures efectives de control de l’edat dels qui entrin en els seus aplicatius, però les multes i demandes judicials dels governs és d’esperar que els obliguin al compliment de les normes. Resulta curiós, la falta d’escrúpols i la negació de normes inherent al món d’internet. Justament, són les lleis i normes reguladores les que asseguren la possibilitat de la llibertat. Això és clau en una cultura democràtica. Abusar amb productes de consum ràpid, que enganxen, apel·lant a una falsa gratuïtat i a la “llibertat d’accés”, resulta molt cínic. És responsabilitat dels governs assegurar entorns saludables en què nens i adolescents es puguin formar i aprendre per adquirir la condició de ciutadans i desenvolupar una vida digna. Això sí que és promoure la llibertat.

Una de les maneres descarnades d’exercir el poder és la de generar por entre aquells que es volen dominar, siguin aquestes persones o bé països. Una de les formes més efectives que té el terror per mostrar-se i exercir-se és el de la imprevisibilitat. No tenir cap seguretat de si seràs acusat o reprimit i que no calgui cap motivació perquè et caigui al damunt la brutalitat del poder amb excuses impensables. Stalin, als anys més crus del sistema soviètic era un mestre en això. Por de ser denunciat, a atraure la mirada dels inquisidors o que els mateixos familiars o amics et denunciessin per guanyar-se la indulgència del règim. No es requeria cap causa ni prova formal per ser detingut o imputat, podia donar-se perquè sí, per atzar, per casualitat, per la mala llet d’algú o el desig d’algun funcionari de fer punts. Milions de persones van acabar al Gulag i molts van ser torturats o bé van desaparèixer. El conjunt de la societat soviètica vivia atemorida, intentant passar desapercebuda, sense normes ni garanties a les quals acollir-se. Si al fet inesperat hi afegeixes una brutalitat fora de tota mesura, el mecanisme d’espant funciona encara millor. La violència arbitrària actua com un gran somnífer de cara a sostraure tota noció de llibertat, pura supervivència. El nazisme alemany va funcionar també amb aquesta lògica. Qualsevol, per qualsevol cosa o per res, podia ser detingut i entrava en un mecanisme kafkià que el podia portar a ser brutalment torturat o bé a la seva desaparició física. Tothom prenia nota del que, un altre dia, li podia passar a ell.

Aquesta manera de fer ha tornat de la mà de Donald Trump, i ho ha fet en l’exercici del poder dins els Estats Units com també imposant-ho en les relacions internacionals. La clau és l’absència de normes, mentre el dret queda emmanillat. Tot és possible i al magnat li agrada molt jugar amb l’efecte sorpresa, tot canviant constantment de discurs i de focus. Mentre el món critica les seves ocurrències i sortides de to, ell ja en fa de noves i imprevistes. Es tracta d’estar sempre a l’aparador i de manera clau per a un narcisista com ell, que només es parli de la seva figura. Des de fa un any, en la comunicació, les anàlisis o les tertúlies de tota mena, les accions cridaneres de Trump hi tenen el monopoli. Ha creat una barreja d’expectativa, temor, incertesa i molt espectacle. La raó, l’anàlisi, el diàleg o la controvèrsia civilitzada han desaparegut. Fins i tot hi ha qui això li agrada. Habitem una mena de nova monarquia absoluta d’abast universal en la que ens anem acomodant a estar pendents de la darrera dèria infantiloide d’un personatge patètic, però que està liquidant el marc i els valors coneguts i ens situa en un espai absolutament imprevisible. L’única certesa que ens queda, és que només compten l’amenaça i l’ús de la força com a raó última de tot.

El problema principal és que acabem per assumir aquest canvi amb normalitat, com la “nova” normalitat. Certament, estem perplexes, bloquejats, però a Europa li correspon reaccionar en la defensa dels valors que l’han distingit i que li han donat sentit. Intentar apaivagar el monstre fent actes de submissió, no serveix per a res; si de cas, perquè et menystingui encara més. Toca reaccionar, actuar amb conseqüència amb relació a una potència “amiga” que ha deixat de ser-ho. La declinació econòmica, tecnològica, política, cultural i militar dels Estats Units no ens pot fer esperar una era post-Trump que ens torni a una normalitat perduda i com si l’actual presidència hagués estat un lapse accidental. L’Amèrica que dirigia, amb tots els defectes i limitacions que es vulgui, el bloc occidental basat en la llibertat i els valors democràtics ja no tornarà. A Europa li toca independitzar-se, “matar” el pare, i tot confrontant-se amb les agressions americanes, construir la seva pròpia via en tots els àmbits, també en defensa i seguretat. El Canadà, país agredit verbalment per la retòrica trumpista, els seus aranzels i pretensions annexionadores ja fa dies que ha reaccionat. En una magnífica intervenció al Fòrum de Davos, el seu primer ministre ha afirmat una cosa clau: no podem continuar actuant com si hagués regles i normes, quan aquestes la primera potència ha demostrat que ja no les respecta i han deixat d’existir. Cal actuar amb conseqüència, denunciant, emancipant i, si cal, confrontant. En aquests moments, els Estats Units s’han convertit en una potència totalitària, violenta, agressiva i neocolonitzadora. Les bandes paramilitars es mouen pel país creant inseguretat a una bona part dels seus ciutadans i movent-se en la més estricta arbitrarietat. El país no és, ni tornarà a ser cap model. Com més aviat ho assumim, millor.

Em resulta una mica insòlit escriure sobre Julio Iglesias, un personatge que als progres sempre hem menystingut i ens ha fet somriure. Val a dir que no hem valorat gaire la seva música ni les seves cançons embafadores de galant antic, més enllà de fer-lo servir en alguna nit esbojarrada de karaoke. No hem seguit els reportatges de paper couché sobre les seves mansions a l’estranger, i encara menys hem estat interessats en una vida amorosa, diuen, molt intensa i agitada. Probablement, hem rigut amb els humoristes que n’han fet paròdia -magnífic el gag de El Tricicle-, i qui més qui menys ha fet referència d’acudit a l’exageració de conquestes que aquest home sempre ha fet bandera, així com les actituds exageradament impostades. Per molts que hem hagut de suportar les seves cançons com a música ambiental de la nostra vida, sempre l’hem associat a la part més casposa de la faràndula, a un crooner de dretes que mai ha amagat les simpaties pel franquisme a la vegada que, cosa ben compatible, amb el frau a la hisenda pública i el seu domicili en paradisos fiscals. Tot un patriota que tot i la televisió en color, va més associat al blanc i negre dels primers anys del postfranquisme, a una sentimentalitat falsa i ensucrada, a una cultura basada en dones submises i entregades i homes conquistadors de pacotilla.

Aquests dies és tema de conversa obligada, molt més que les pretensions de Trump d’ocupar Groenlàndia. Podríem trobar molts paral·lelismes entre les pulsions d’un personatge i l’altre. Més enllà dels sectors més rancis de la dreta espanyolíssima disposada a mantenir Julio Iglesias en un pedestal, la reacció predominant és que a ningú li estranya gens que hagi comès les barbaritats que afirmen les dones denunciants, però forma part d’un determinat masclisme extrem. El seu caràcter d’amant intens i prolífic s’ha venut com un fals model a admirar. Certament, la condemna, si fa el cas, l’hauran de fer els jutges, però les evidències són massa eloqüents i el context mental i cultural del personatge ho abonen. Assistirem, probablement, a una allau d’informacions i anècdotes que enfonsaran, gairebé per a tothom, el fals mite del cavaller que feia caure als seus braços totes les dames que li passaven per davant. Tot plegat serà escabrós, insà, però potser amb l’efecte beneficiós de situar determinats comportaments i valors socials allà on haurien d’estar: definitivament desterrats i en mans del Codi Penal.

Del que ha aparegut fins ara, gràcies al periodisme d’investigació d’un diari, el que sorprèn és la sistemàtica organitzada entorn del cantant de cara a facilitar el seu abús de dones en posició de feblesa. Tota una metodologia de tràfec de dones en nom del servei domèstic de les mansions on les pretensions sexuals es donaven per establertes contractualment. Resulta que el seductor, en la seva vida privada, no ho era tant. Preferia la imposició i estalviava així l’esforç i ritual de la conquesta. Ús i abús cru, amb tot un engranatge, amb molts col·laboradors necessaris, per satisfer el que els defensors de tal comportament volen confondre amb una elevada fogositat. La hipocresia i doble moral sobre l’ús de les drogues com a mitjà de “facilitar” les coses també hi són molt rellevants en un entorn, aparentment, molt moralista i conservador. Probablement, més que els detalls i casos que aniran sortint, el més repugnant serà la cadena de justificadors i justificacions que s’aniran produint per mantenir una icona de la cultura més vulgar i dels valors més tradicionals associats a les societats heteropatriarcals, cosa que ens ensenyarà el molt camí que ens queda per recórrer no només contra la violència practicada contra les dones sinó perquè a la societat s’esborrin valors abominables que creuen en la superioritat dels homes i del sotmetiment de les dones. Mentrestant, els programes-escombraries de les televisions faran el seu agost i la dreta més rància, el ridícul.

En aquests temps que ens ha tocat viure s’imposa la representació brutal de les pulsions socials més baixes i de les estratègies polítiques més perverses. La maldat s’expressa de manera cruenta en accions indecents per a intimidació dels contraris i per a celebració dels adeptes. No tenir consideració ni sensibilitat amb els més febles no es valora com un abús sinó una expressió estricte del lideratge que ara es necessita. En una societat on ha calat de manera fonda el discurs excloent, als perdedors ja no es tracta només de retirar-los l’empatia, sinó de gaudir amb el seu sofriment. Infligir dolor als pobres i desgraciats cohesiona la tribu reaccionària, se sent reconfortada. Avui en dia ser i comportar-se de manera malvada no genera cap condemna, sinó reconeixement i admiració. Podríem parlar de Donald Trump, però la depravació moral campa arreu amb el predomini cultural de la dreta més extrema. Fixem-nos, que dir algú bondadós, és una forma de desacreditar-lo, titllar-lo de ximple o, en el millor dels casos, d’ingenu o una mica beneitó.

A Badalona, el seu alcalde ha fet una demostració de baixesa moral i de falta d’escrúpols gairebé inconcebible amb l’expulsió de més de 400 persones, nens inclosos, que malvivien en les instal·lacions d’un antic institut, ja que no tenien, amb el preu de l’habitatge i alguns la falta de feina, on caure morts. S’ha fet en dies de fred i temporal de pluja, just abans de Nadal, sense proporcionar-los cap sortida mínimament decent, com una expressió d’escarment. La majoria s’han hagut d’acomodar amb tendes de campanya o de qualsevol manera sota el pont d’una autopista: fred, humitat, falta de menjar, desemparament, humiliació… Tot això fet no amb nocturnitat, sinó de manera explícita i evident, amb periodistes i càmeres de televisió i amb el vistiplau d’un jutge. Tota una exhibició de sofriment gratuït i inútil per llançar un missatge no només a la immigració sinó especialment a la xenofòbia i falta d’humanitat que fan gala una part important dels votants d’aquest alcalde impresentable. En una societat i un país civilitzat, s’hauria actuat de manera immediata amb mesures socials d’atenció i García Albiol hauria hagut de dimitir per tal de no ser dilapidat de manera pública i ostentosa per la seva perversitat, mentre la fiscalia hauria actuat contra ell per practicar l’odi i la denigració cap a la condició humana. Res d’això no ha passat. La Generalitat ha actuat tard i de manera atemorida i discreta, mentre l’individu en qüestió es vantava públicament de la seva acció, sabedor dels beneficis que per a ell i el seu partit té un missatge com aquest en una societat progressivament xenòfoba i reaccionària. Cert que algunes associacions de caràcter social i persones particulars han ajudat a aquests “deportats” al pont de l’autopista, tot cuinant-los i procurant-los roba d’abrigar. A Badalona, com arreu, encara hi ha qui preserva el sentit de la dignitat.

Probablement, el més execrable a Badalona no ha estat el seu alcalde, ja que tots el creiem capaç d’aquesta crueltat, i més. Un feixista de manual que, a més, indueix a la gent a fer acció directa contra la immigració, a comportar-se de manera primària i brutal. La realment impúdica ha estat la manifestació “espontània” de centenars de persones que no només aplaudien l’acció aberrant del seu alcalde, sinó que demanaven l’expulsió dels immigrants que s’havien refugiat en una parròquia, tot adduint que aquesta era la seva església i que els immigrants l’embrutarien i els encomanarien tota mena de malalties. No importava que dins hi hagués criatures refugiades de les inclemències del temps d’aquells dies ni que el rector corresponent els acollís voluntariosament, ell sí, amb esperit autènticament evangèlic. És difícil comportar-se de manera més miserable i hipòcrita. Seguidors d’una religió que abona la caritat i la solidaritat com a sentiments i pràctiques bàsiques, negant-la a persones necessitades i totalment excloses. Suposo que molts d’ells han celebrat religiosament Nadal i hauran assistit a la Missa del Gall, tot desitjant pau i harmonia als seus iguals.  Bons sentiments en abstracte i incapacitat de tenir-los de debò. El racisme i la xenofòbia que campa i que gent com l’Albiol han fomentat, han fet abans una cosa molt rellevant; han despullat d’humanitat als nouvinguts, i això justificaria plenament tractar-los amb menyspreu i arrogància. No tant per qüestions estrictament racials, que també, però sobretot perquè odien els pobres. Potser perquè els evoquen que ells també havien estat pobres i ara, es tracta d’oblidar-ho.