Autor: Josep Burgaya

Es produeix aquests dies a Catalunya el darrer episodi del Procés. De fet, el que succeeix ara amb el “retorn” de Carles Puigdemont és ,és aviat un afegitó, un capítol addicional per a seguidors llunàtics d’una sèrie que es va exhaurir, sense gaire èxit, ja fa temps. Una bona part de l’independentisme així ho ha entès -i no només Esquerra Republicana-, i ha col·laborat en redireccionar una dinàmica que ens portava pel pedregar. Dotze anys d’embranzides contra l’Estat, de fractura de la societat i la política catalana, d’inestabilitat econòmica i empresarial, de gestos i espectacle buits, de confrontar-se amb una legislació que no ha fet sinó que hi haguessin condemnes judicials i fugides per evitar-les. En alguns moments s’ha estat a prop de l’abisme. El clima interior irrespirable, l’espai públic hegemonitzat només per una part i sempre amb el perill, que s’ha vorejat, que alguns sectors portessin la seva lluita al cantó obscur del que no hi hauria hagut camí de retorn. Ara, si volem refer i recosir el país, es bo que passem pàgina. Els indults primer, i l’amnistia després expressen justament aquesta voluntat, ho fan possible. Es vulgui veure així, o no, són una evidència de generositat d’una Catalunya i una Espanya política que volen entesa i trobar, si cal, noves formes de convivència. Recomençar sense retrets.

De fet, la societat catalana ha expressat, de forma ben majoritària que ho vol. Els resultats electorals són molt clars encara que el sector quimèric de l’independentisme afirmi el contrari. Molts electors han deixat de donar suport a plantejaments que no duien enlloc i que, a més, obviaven les necessitats immediates del país. La confrontació caïnita entre els diversos sectors sobiranistes confrontats, també ha ajudat al desencís i a una certa recuperació de la sensatesa política. A sota les llambordes del Procés, no hi havia la platja. Esquerra, ja abans de les darreres eleccions, va entendre que calia sortir d’aquesta situació que no conduïa enlloc. Ha combinat durant mesos el manteniment d’un llenguatge de confrontació però, alhora, ha anat prenent decisions de realisme polític tot acostant-se als socialistes d’allà i d’aquí que, al capdavall, eren qui els podia facilitar la sortida. Sempre la por de ser titllats de “traïdors a la causa”, curiosament per un independentisme d’última hora que és el que encarna Junts i les seves organitzacions acòlites. Encara que els republicans han format part fonamental del desgavell muntat durant aquest anys, no es mereixen, ni per trajectòria ni sentit polític, ser maltractats d’aquesta manera per elements que són uns frívols “parvenu” al món de l’independentisme.

Els darrers mesos ha succeït a Catalunya, políticament, una cosa d’una normalitat inqüestionable. Guanyen clarament les eleccions els socialistes i no hi ha una majoria independentista possible. Esquerra i els Comuns, com en qualsevol país democràtic, decideixen lliurement facilitar la governabilitat del país tot pactant uns acords per investir Salvador Illa, candidat guanyador, com a President de la Generalitat, ja que no podia imposar-se només amb els diputats del PSC. No hi havia cap possibilitat de govern alternatiu, cosa força eloqüent i decisiva. Que en altres camps polítics es critiqui aquesta opció, tot i ser la única possible, forma part del joc polític i es ben legítima. El que no resulta acceptable és la deslegitimació antidemocràtica que se’n fa, articulant tota mena d’operacions per evitar que es produeixi l’acte d’investidura. Lluis Llach és representatiu i excel·leix en aquesta actitud absolutament trumpista d’impedir la dinàmica democràtica, entestat en malbaratar el prestigi personal i artístic adquirit durant la transició, tot cridant a la resistència civil al crit “que venen els socialistes!”. L’han acompanyat els dirigents de Junts, els quals més que avançar cap una versió renovada del que havia estat Convergència, semblen fer-ho cap a la irrellevància que els portarà l’extrema radicalitat antidemocràtica. En aquest context, el retorn de Carles Puigdemont amb tota la parafernàlia mediàtica i la gestualitat impostada a la que ens té acostumats no és sinó una farsa per intentar que no es produeixi l’inevitable: que el país segueixi endavant. Si decideix venir ara, ho fa com un acte narcisista per tal de bloquejar i dinamitar un acte democràtic, el més democràtic, sabent que ell no pot ser president. Ho han decidit els catalans així. Una falsa immolació, per més poesia que s’hi posi. Ha tingut set anys per fer-ho, mentre es burlava dels que havien assumit les decisions de la justícia i havien pagat un preu alt per això. No sé si li toca ser amnistiat o no; molts preferiríem que sí. Però la seva relació amb els jutges és cosa seva, no dels ciutadans de Catalunya als que pretén sacrificar.

En aquests dies, pocs, es dirimirà el futur polític de Catalunya i, amb ell, també un xic el d’Espanya. Les etapes d’aquest procés, més enllà de la primera que passa per la votació sobre el suport a Illa per part de les bases republicanes, no resulten del tot clares i, parlant de Catalunya, no del tot previsibles des de la lògica cartesiana. El primer estadi ja és un xic estrany. Que els dirigents d’un partit, durant molts anys, que varen fixar l’estratègia i les accions de El Procés i que alguna responsabilitat tenen en la situació actual, dimiteixin de la seva responsabilitat tot encolomant la decisió als 8.700 militants pot semblar escrupolosament democràtic, però és una deixadesa notable de funcions. Es passa la responsabilitat en una situació generada per ells a gent que, probablement, no té ni la perspectiva ni la informació per decidir-ho. Tot i així, a direcció interina actual del partit s’ha mullat en favor de facilitar una sortida a la paràlisi política del país que dura ja una dotzena llarga d’anys. D’altres, com Junqueras, s’han situat de perfil i no es defineixen. Això en algú que ha “manat” durant la darrera dècada a ERC i pretén continuar-ho fent, resulta tan incomprensible com una mostra d’irresponsabilitat quan no de cinisme polític. Si mirem enrere però, i no pas gaire, el 2017 va fer el mateix a l’hora de decidir si convocar eleccions o bé declarar una independència fake. Van ser les llàgrimes de Marta Rovira les que van decidir l’opció del partit. Tampoc sabia si marxar o no, com va fer Puigdemont. Una vegada passada la frontera es va desdir, i va tornar.

La situació política real, a dia d’avui, sembla força clara. La majoria de catalans han donat suport a plantejaments que els treguin del atzucac al que va conduir El Procés. El resultat, però, obliga a una sortida pactada amb el sector independentista més propens al realisme. Té una part bona aquest resultat, i és que obliga a un desancoratge suau de l’estratègia independentista així com un aterratge acordat a la nova situació. Salvador Illa sap que ha de pactar acords amb Esquerra -també amb els Comuns-, de cara a anar cap una situació política de tipus federal que faci que tothom si pugui sentir còmode sigui quina sigui la seva utopia final. Els acords coneguts amb ERC i Comuns, són ambiciosos i poden representar la implementació de polítiques de progrés imprescindibles, alhora que millores en l’autogovern en l’àmbit del finançament. Suposo que la majoria de catalans, excepte el cada vegada més minoritari però molt sorollós sector del NO, ho comprem. El problema és que l’escenificació pública, el llenguatge i variats menyspreus que practica la gent d’Esquerra no facilita les coses ni aquí, ni allà. Es dirà que és el preu per fer acceptable l’acord als seus i defensar-se dels dards dels adversaris independentistes. Un soroll que no fa bé a ningú.

Salvat això, però, queda molt partit i amb regles poc clares. Junts està decidit a descavalcar com sigui el tema. El comportament histèric, especialment a les xarxes, així ho avala. Fins i tot Lluis Llach sembla amenaçar amb l’assalt al Capitoli. Queda la bala del retorn de Puigdemont, amb la il·lusió dels acòlits que això ho dinamitarà tot. Imaginen un aixecament entorn la seva figura o el seu atrinxerament al Parlament com un líder messiànic de qualsevol república tropical. Pot “la tornada” fer desdir del pacte a ERC tot i que hagin votat favorablement les bases? No semblaria lògic, però tampoc cal donar per fet que, arribada la votació, tothom voti el que li tocaria. La temptació d’algun diputat a convertir-se en màrtir per la causa no s’ha de descartar. Com tampoc, que el president del Parlament, que ho és tot menys neutral, no dilati aquest apimperat procés per veure si descarrila. Pot ser que Puigdemont no torni. Ho ha assegurat moltes vegades, però no sembla que passar per una detenció a dia d’avui assegurada, sigui gaire del seu gust. Del que no tinc dubte, és que venen dies desagradables el pitjor del qual és que no serviran per a res de bo. Tornar a eleccions resulta una barbaritat, es miri com es miri. Es perpetua la inacció al país i s’aprofundeix en una fractura política que, mai, s’havia d’haver generat. La correlació actual és la que és i seria intel·ligent el facilitar una sortida.

S’està configurant en la política espanyola un sector reaccionari que pot acabar essent majoritari, que fa de la xenofòbia i del rebuig a la immigració el seu cavall de batalla. Imitant els postulats ultradretans que hi ha a bona part dels països europeus, així com el trumpisme, criminalitzen els migrants presents a la nostra societat com també els contingents que van venint i així pal·liar les frustracions de, desgraciadament, una part de la societat que projecta en aquest tema la seva ràbia. Es tracta de buscar persones més febles de les que culpar dels mals propis, responsabilitzar-los de tota mena de pors i tot això embolcallat en un discurs profundament antipolític. L’arribada de població de fora com el resultat d’una gran conspiració per tal de “diluir” la nostra cultura i donar lloc a l’anomenada “gran substitució”. En el nostre cas, els magrebins serien els més mal considerats i pitjor tractats no només per un tema cultural, sinó de signe religiós. L’islam com a gran enemic de la nostra cristiandat. Una autèntica animalada. Hi ha qui ja es presenta públicament com a “islamòfoba” i no genera el rebuig unànime que es mereixeria un posicionament tan estúpid. Es pot pensar el que es vulgui de cultures i religions, i unes ens poden agradar més que altres, però el respecte hauria d’estar fora de tota discussió. En nom de tota religió, en un moment o altre, hi ha qui ha practicat la barbàrie més que no pas la cultura. Hauríem de distingir una cosa d’una altra.

A Espanya, la xenofòbia com a arma política va començar per ser una cosa minoritària de grupuscles d’extrema dreta. Fins que Vox, emparat amb el creixement d’aquesta tendència a nivell global no n’ha fet bandera i gairebé únic argument, la dreta tradicional ho havia obviat. El Partit Popular del “moderat” Feijoo, ho ha però anat incorporant cada vegada més oberta al seu discurs, sense preocupar-li l’abandó definitiu de la centralitat política. Qui marca la línia és Díaz Ayuso, i la seva estratègia és contenir a Vox a base d’ocupar el seu espai i utilitzar els seus arguments. Ara, el discurs que equipara emigració amb inseguretat ja s’utilitza de manera evident, així com demanar un desplegament de l’exèrcit a les fronteres per tal de convertir-les, quimèricament, en impermeables. Això anirà clarament a més. Els darrers temps s’ha sumat a aquesta estratègia i aquest llenguatge Junts, tot evidenciant un caràcter reaccionari i destructiu que hi ha qui fa temps que denuncia. Sembla que més que recuperar la moderació convergent, s’aposta per convertir-se en un grupuscle histèric que abona per tot allò que pugui desestabilitzar tant la política catalana com la espanyola. “O jo, o el caos” sembla definir la seva política actual Carles Puigdemont, tot obviant que una ciutadania desencantada, a través de les urnes, els ha desautoritzat per fer-se càrrec del futur del país.

El vot de Vox, PP i Junts que ha tombat una necessària modificació de la Llei d’Estrangeria que es plantejava al Congrés dels Diputats, dificultarà i molt afrontar el tracte i acollida als menors que arribin sense companyia – els anomenats menes-, així com establir una gestió de la migració de manera raonable i compartida. D’una sola tacada, tots tres grups han aprofitat per llençar un missatge als seus votants de ser portadors de polítiques intolerants i agressives respecte als nouvinguts alhora que donant a entendre que la majoria de govern de progrés està entre la debilitat i la fallida. Pel partit català, sembla que alinear-se amb els sectors més carques de la política espanyola no els provoca cap fàstic, tot semblant dibuixar una majoria que es pot bastir en un futur pròxim. Des de la llei d’amnistia, Junts no ha complert amb cap dels compromisos que, amb reciprocitat, havia signat, donant la raó a aquells que aleshores deien que amb Carles Puigdemont no es podia acordar res, que no era algú fiable. Hi ha qui dirà que és la rabieta que provoca veure que a Catalunya hi haurà pacte perquè governi Salvador Illa. El comportament actual, el discurs, de Míriam Nogueras i els seus a Madrid demostra abastament com és de necessari un canvi polític a Catalunya del que, ells, s’han autoexclòs.

La victòria de Trump a les properes eleccions nord-americanes sembla inexorable. És com si els astres s’haguessin alineat perquè la victòria fos incontrovertible. No es pot negar la seva capacitat i de tot l’entorn comunicatiu que el recolza per mantenir-lo viu políticament després de l’aixecament dels seus una vegada va perdre les darreres eleccions. L’atac al Capitoli hauria acabat amb el futur polític de qualsevol que no fos ell. La via penal se’n hauria ocupat. La capacitat de sobreposar-se, gràcies als jutges amics que ell va nomenar en el seu moment, ha resultat increïble. El garantisme jurídic als Estats Units, permet que es presenti algú, i sigui President, condemnat i amb multitud de casos oberts en la via penal. La possibilitat de recórrer al victimisme, de fer-se el perseguit, li ha assegurat el suport d’uns seguidors abduïts, acrítics i sembla que amb expansió. Val a dir que l’actitud del Partit Demòcrata resulta incomprensible ja que semblen els principals interessats en que Trump no tingui competidor. L’espectacle d’un envellit i poc centrat mentalment que va exhibint Biden porta a una inevitable abstenció progressista. Encara que hi hagués un relleu a darrera hora, ja no se serà a temps d’aixecar una candidatura creïble i il·lusionant per l’Amèrica més liberal.

Per si no n’hi havia prou, l’atemptat de fa uns dies acaba de reblar el clau del victimari trumpista, tan abonat a explicacions paranoiques i conspiratives. No hi fa res que l’atacant fos un friqui solitari de militància republicana. Encara s’acabarà acusant a la presidència actual degut als molts errors de seguretat evidenciats. Un atemptat, que per centímetres no va acabar en tragèdia i que algú molt mal pensat podria creure en un intent de repetir l’atemptat de a Bolsonaro just abans de les eleccions de 2018 i que va servir per reblar la seva victòria al Brasil. En termes esportius, l’ha acompanyat la “sort dels campions”. Es fa difícil de creure en el concepte de premeditació per a una acció tan arriscada. En tot cas, li ha sortit molt bé i les fotografies del moment posterior s’han convertit ja en icòniques. Mentrestant, cap resposta política a tot plegat per part del Partit Demòcrata i tot en les mans del que decideixi un home tan envellit que dubtosament sap i entén el que s’està jugant.

I és que a les eleccions de novembre es juga molt la població dels Estats Units, ja que es tornaran a posar en pràctica mesures liberalitzadores que són econòmica i socialment excloents, que augmentaran la desigualtat i deixaran a milions de persones sense la misèrrima atenció pública d’aquell país. Es reprendrà una “guerra cultural” que significarà una reculada en el reconeixement de les minories, en la garantia d’una informació adequada i les falsedats i les teories terraplanistes ja no només camparan lliurement, sinó que es convertiran en “veritats oficials”. La polarització del país, com ja vam veure fa quatre anys, pot acostar a una autèntica dinàmica de guerra civil interna. Els discursos de tints totalitaris i la criminalització dels moviments migratoris no faran sinó augmentar a Estats Units i al món. De fet, els efectes en el món global seran no grans, sinó demolidors. Gran part de la nova extrema dreta europea viu en l’entorn ideològic i en l’estratègia política de Trump. Els vincles amb la Rússia de Putin són evidents. La guerra d’Ucraïna no acabarà bé pels ucraïnesos i el futur de la Unió Europea quedarà obertament en entredit. Als enemics interns i externs habituals, s’hi sumaran uns Estats Units que deixarà el continent europeu fora de l’equació de la geopolítica mundial. També Israel es lliurarà de les pressions per a la moderació que els feia Biden. El brutalisme s’imposarà en les relacions internacionals així com una gestualitat exagerada que no prefigura res de bo. Les tensions augmentaran perquè les estratègies “d’home boig” acostumen a ser desestabilitzadores per definició. En el que passi d’aquí al mes de novembre als Estats Units ens hi juguem molt tots. La llàstima és que la majoria no podem fer més que d’observadors.

Aquest acrònim s’està essent molt important en la política espanyola i catalana. Serveix perquè aquells que fan del discurs xenòfob i antiinmigració el seu únic argument se sentint imbuïts de solemnitat tot criminalitzant uns joves que serien portadors de tots els defectes que s’atribueix als de fora: delinqüència, incivisme, abús de l’Estat de benestar, excessos en l’empatia cap als pobres…. S’utilitza l’acrònim per evitar que el que hi ha al darrere tingui cap connotació d’humanitat, com una manera neutre de parlar. Però la realitat és que amb aquesta paraulota es posa una etiqueta condemnatòria a menors estrangers no acompanyats, és a dir, noies i nois menors de 18 anys que no tenen cap adult que els aculli o cuidi i que son els serveis socials de les comunitats autònomes els que se’n fan càrrec, els tutelen, i els hi proporcionen un sostre i educació. Infants que han fugit de la misèria, que s’han embarcat sols o han perdut la família pel camí, pensant que al món occidental tenen alguna possibilitat més que no pas quedant-se al seu país. Hi ha qui creu que, al proporcionar-los acollida es fomenta l’efecte “crida” a que en vinguin molts més. Ningú es pregunta perquè fugen. A dia d’avui, estem parlant d’uns 10.000 joves en aquesta situació. El problema no resolt és que, quan compleixen 18 anys, se’ls posa a la porta i que s’espavilin. Aquí comença l’autèntica marginació.

La veritat, és que l’acollida que se’ls proporciona deixa força que desitjar. Les instal·lacions sovint son insuficients i amb males condicions. Els processos de tutorització i seguiment no son els que caldrien -estem parlant de nens sols-, i no es gestionen els aspectes o mancances emocionals que se’n deriven. Hi ha molts casos d’abusos i episodis de prostitució infantil al seu entorn. En lloc de proporcionar-los educació i perspectives de futur, se’ls indueix a desenvolupar l’instint de supervivència en condicions miserables. Veuen com en el terreny polític s’han convertit en tema de discòrdia, on moltes comunitats autònomes es resisteixen a oferir una quota d’acollida proporcionada. Sembla obvi que no es poden quedar tots allà on arriben que és fonamentalment Canàries. Fins ara, el repartiment a l’Estat evidencia no tant la desigual cultura d’acollida dels territoris, sinó la falta de moralitat d’algunes opcions polítiques. Per l’extrema dreta d’allà i d’aquí, un tema per reafirmar el seu relat sobre una immigració, diuen que induïda, que ens estaria colonitzant i promovent la “gran substitució”. El Partit Popular intenta llimar el discurs reaccionari, però la Comunitat de Madrid, és on hi ha proporcionalment menys joves en aquesta condició. Per VOX, la gran excusa per fer un pols al seu soci de les dretes. Tot i que les dades no ho avalen, es tracta d’associar de manera correlacionada els augment de la delinqüència amb el nombre de menes que hi ha radicats al nostre país.

El Govern espanyol pretén pactar amb les comunitats autònomes un cert repartiment, ja que resulta obvi que donar atenció a grans quantitats resulta dificultós. Canàries en té 3.000 i Galícia 209 per posar exemples extrems. Es tracta de finançar-ho de manera proporcionada no tant per la càrrega que suposa sinó per fer les coses bé. Caldria evitar que aquesta condició d’avui sigui l’avantsala de la marginació del demà. Se’ls ha de proporcionar suport i acompanyament perquè puguin tenir oportunitats i desenvolupar el seu projecte de vida. S’ho mereixen i ens ho mereixem. La cultura de l’estigma cap a ells ni els ajuda, i encara menys ens ajuda com a societat. Incorporar-los adequadament és el que cal humanament, però també resulta social i econòmicament el més intel·ligent. L’extrema dreta no fa sinó utilitzar el tema tot apel·lant a baixes passions i a la criminalització del diferent. Ho fa aquí, com també a tot Europa. Els mateixos que abusen de la mà d’obra migrant degut a la seva indefensió, de manera paral·lela la blasmen perquè diuen “dilueix” la nostra cultura i model de vida, no la volen veure pels carrers i la converteixen en el “boc expiatori” de les frustracions personals o col·lectives. La misèria moral, la demagògia, l’exclusió i la xenofòbia campen per la “culta” Europa. A França, sortosament, els electors han posat peu a la paret, i han demostrat dignitat. La mantindrem aquí?

La deriva política francesa cap a l’extrema dreta resulta, de fa temps, un tema molt preocupant pel futur de la Unió Europea, també pels francesos. Ha estat el primer país on ha quallat una proposta extrema, ja els anys noranta amb Jean-Marie Le Pen, la filla del qual ha aconseguit mudar el partit cap a posicions una mica més moderades i llimar els aspectes de feixisme tradicional cap a les formes del populisme contemporani. Un plantejament polític que ha anat convertint-se en referent de les classes populars allà on històricament havia dominat la militància comunista. Des dels seus inicis ha focalitzat el seu argumentari en el rebuig a la immigració en un país amb importants contingents que la cultura republicana ha estat incapaç d’incorporar de manera plena a la societat. Les banlieus son la demostració d’un fracàs en les polítiques d’integració i el brou de cultiu de problemàtiques socials diverses a més d’excusa per a les reaccions de rebuig. S’ha conreat doncs un identitarisme d’allò francès que se sent amenaçat per la diversitat i per la multiculturalitat. Tot això, en un context de país en clara declinació fa anys en relació a l’economia i la cultura anglosaxona a més de falta de capacitat de competir amb el seu rival de sempre al continent, Alemanya. El paper del lepenisme a França és el de presentar-se com el defensor de la cultura i els valors de la França de sempre enfront de la seva dissolució, l’estendard per un orgull francès ferit pel seu retard, pèrdua de protagonisme, exclusió social, la declinació del món rural, la desaparició de la França de sempre.

Fins ara, els valors polítics republicans han estès una línia molt clara d’exclusió de l’extrema dreta a les institucions. Quan ha calgut, els partits democràtics s’han donat suport enfront del creixent perill d’aquest nou feixisme que recorda els pitjors episodis de la França col·laboracionista del general Pétain. S’ha evitat que assolissin la presidència de França, d’una càrrega simbòlica i real molt significativa, com també la participació en el Govern. Com sol passar amb els cordons sanitaris, sovint aquell que ha de ser aïllat acaba per sortir reforçat ja que als electors els atrau el que qüestiona les veritats del establishment polític constituït, especialment quan econòmica i socialment les coses no acaben d’anar prou bé. Que la Agrupació Nacional, que és el nom que té el partit extrem ara, hagi assolit un terç del vot a la primera volta de les legislatives li dona serioses opcions per poder formar govern. En el sistema electoral majoritari francès, els acords per barrar-li el pas per part dels partits plenament democràtics, encara ho podria evitar aquest diumenge. El victimisme que adoptarà Marine Le Pen pot ser el punt d’inici d’una campanya que la porti a l’Elisi el 2027. Aquest és l’objectiu real. El reforçament que tot plegat fa de les opcions ultradretanes a tot Europa és molt gran. França sempre ha estat el referent polític, especialment a Catalunya i Espanya.

La profunda crisi dels clàssics partits polítics francesos ha ajudat molt a la Agrupació Nacional, el qual ha acabat per ser l’únic referent sòlid. Crisi, fins pràcticament desaparèixer, per part d’una dreta republicana, allò conegut com a gaullisme, per una inacabable divisió i enfrontament intern. El Partit Socialista, no s’ha refet de la seva declinació i també divisió després de la presidència de François Hollande. A la seva esquerra, la França Insubmisa, té masses connotacions populistes per poder atraure al vot progressista més moderat. Jean-Luc Melénchon, més que solució forma part del problema. Enmig d’això va aparèixer el fenomen Macron, exemple de polític postmodern, postideològic i postpolític amb el qual es van voler emmirallar algunes propostes falsament renovadores i ja fracassades a Espanya. Un centrisme sense programa, que tira de carisma i formes renovades que acaba per evidenciar la seva vacuïtat. Igual que va resultar històric el seu triomf, també ho està essent el seu fracàs. Si aquest diumenge el Front Popular i els pactes “republicans” eviten la majoria absoluta de la Agrupació Nacional no estalviarà que l’extrema dreta marqui l’agenda i sigui el referent principal a França. Veure’m quan tarda la dreta francesa tradicional i els interessos que representa en fer-hi aliança. Probablement, ben poc. Mentrestant, la Unió Europea minoritzada i ridiculitzada.

Moltes vegades s’afirma que la política acostuma a simplificar excessivament allò que és complex per tal de fer de tot un eslògan o crear una imatge que reforci el propi relat. Sovint és ben cert, però a Catalunya també passa molt a l’inrevés: es compliquen les explicacions pe tal de distreure o distorsionar allò que és ben nítid. Ben bé això ha passat després de les eleccions catalanes. Hi ha qui intenta afirmar que hi ha moltes possibilitats de govern, o bé s’acusa algú de no arriscar-se i presentar-se a la investidura abans de tenir cap acord tancat, talment demanant que qui ha guanyat les eleccions se suïcidi. Els resultats electorals van ser molt clars en donar la victòria a Salvador Illa, reforçat això per un gran resultat a les eleccions europees que hi va haver poc després. L’independentisme no suma, com ho havia fet a l’anterior legislatura tot i haver guanyat aquelles eleccions el mateix PSC. Només hi ha una opció de formar govern possible, i és que els Comuns i ERC puguin acordar donar el suport al candidat socialista. La cara B d’aquesta opció, és tornar a eleccions cosa que desitja i promou dia sí i dia també Puigdemont i els seus. Que Esquerra posi preu polític al suport sembla ben lògic, igual que faran els Comuns, però certament és a qui menys convé una segona volta que els laminaria electoralment. En aquestes circumstàncies, semblaria que l’acord hauria d’arribar més aviat que tard. No només per aritmètica i per càlcul partidista, també per un mínim sentit de la responsabilitat. Catalunya ha de ser governada i requereix no deixar-se emportar pels cants de sirena d’aquells que viuen molt bé en el desgovern i el caos. És clar que no és un bon moment per ERC, partit sumit en una crisi interna molt profunda que té a veure amb el fracàs d’una certa estratègia política i l’ensulsiada d’una generació de líders. S’han de situar en el postprocés i això està una mica renyit amb les presses, tot i que tenir responsabilitats de Govern a Barcelona i a la Generalitat pot accelerar un procés que, viscut de manera llarga i calmada, els pot resultar fulminant.

L’estratègia de Junts és evitar que es formi govern a Catalunya i anar a una repetició electoral tot culpant-ne els socialistes. Ja té conya l’assumpte. Controlar la taula del Parlament, els permet fer un simulacre de petició d’investidura de Puigdemont tot exigint l’abstenció socialista. Qualsevol persona, per poc polititzada que estigui, sap que això no té ni cap ni peus. Que qui ha guanyat totes les darreres eleccions proporcioni la presidència no només al segon, sinó a aquells que diuen volen continuar jugant al fraccionament del país, senzillament, no és produirà. Estaria contra tota lògica política i en confrontació a la voluntat expressada pels votants socialistes que, justament, volen passar pàgina amb l’amnistia i altres majories de govern a tant temps perdut i a tanta fractura provocada de manera frívola. Segurament no és el PSC qui hi té més a perdre a repetir eleccions ja que les segones voltes solen reforçar els guanyadors, però qui no s’ho pot permetre és el país. Seria una immensa irresponsabilitat. En l’estratègia de Puigdemont, el seu somni humit, és anar generant situacions de bloqueig en la política catalana, ni fer ni deixar fer. Repetir eleccions tot apel·lant a la unitat independentista sota la seva bandera, reforçat aquest discurs amb les proclames dels mitjans i plataformes afins, fins a l’infinit. Una visió en la qual el principi de realitat no existeix i, encara menys, reconèixer que el seu temps ja ha passat, que ha acabat per ser un problema pel país, i també pels seus que ja voldrien donar per superada la pantalla de prometre una utopia que no està disponible.

Tot depèn d’ERC. És així. Pot apostar per l’abraçada de l’ós independentista sota l’amenaça de ser titllats de traïdors, o bé apostar per una estratègia pròpia i mirar endavant. La clau, diuen, és el finançament de Catalunya. Aquí crec que en els continguts l’acord és relativament senzill, hi ha coincidències en que el necessari nou finançament de Catalunya ha de ser just i proporcionat a les competències que té Catalunya, tot considerant allò de l’ordinalitat, és a dir tenir un paper d’ordre similar en la proporció i recepció de fons. El problema a superar, en tot cas, és la nomenclatura. La terminologia és important per no generar el rebuig o estimular baixes passions. El que hauria de comptar, però, és el resultat obtingut. O no?

https://www.ara.cat/opinio/turismofobia-autodefensa_129_5071172.html

El món actual, més que per territoris està conformat per ciutats. Grans urbs que apleguen bona part de la població, que configuren un nòdul en els fluxos globals de recursos, informació, tecnologia i coneixement. Les ciutats globals (Londres, Paris, Barcelona, Nova York, Madrid, Amsterdam…) aspiren totes les energies dels territoris als quals no deixen ni població, ni oportunitats i encara menys protagonisme. Els estats-nació són una mena de rèmora antiga. La competència global és entre ciutats, les quals pugnen per fer d’aparador i atraure turisme d’elit i economia del coneixement, a banda de ser un referent de cultura i de grans esdeveniments mundials. Sovint, darrera l’esplendor que branden hi ha moltes misèries, sofriments, expulsions de la població cap els marges i els problemes irresolts són multitud. Barris degradats que coexisteixen amb processos de gentrificació, falta d’habitatges, turistificació insuportable, falta de serveis, pèrdua de benestar dels seus ciutadans, dèficit d’atenció… Darrera els lluentons de resultar ciutats desitjables i desitjades, de representar el cosmopolitisme i la modernitat, hi ha gent que ha de marxar, les bosses de misèria augmenten o no hi ha activitats econòmiques més enllà del turisme. Les ciutats han passat a ser pels seus dirigents i per les classes dominants que tallen el bacallà, mers escenaris on exhibir grandeses que, en realitat, no es tenen. Destinacions obligades en un món de moviment accelerat i continuat a la conquesta de fotografies per penjar a Instagram. Ciutats que, com les estrelles lluents del music-hall, tenen una trista història i una depriment realitat quan baixen de l’escenari. El màrqueting ja ha estat despullat de ser un pur instrument per fer conèixer per constituir-se en una finalitat en ell mateix.

Barcelona ha simbolitzat durant trenta anys un referent com a ciutat de cultura, oberta, mediterrània i cosmopolita. Com un espot d’Estrella Damm. La ciutat ideal una vegada va descobrir el mar i va començar a estimar-se. La turistificació més vulgar, n’ha estat la conseqüència, cosa que l’ha portat a morir d’èxit en tant que ciutat de residència. Ja no és pels que hi viuen, els qual no la poden pagar ni sostenir. Juga la lliga de ser representació i escenari, símbol del globalisme dominant i de l’imperatiu de la mobilitat. El projecte de ciutat que es deriva de les accions públiques és el d’accentuar aquest paper i no perdre la batalla simbòlica enfront de Madrid, capital que a partir d’Aznar ha decidit absorbir-ho tot al sud d’Europa i així, de retop, acabar amb l’anomenat “problema territorial” a Espanya. Grans esdeveniments esportius del motor, del tennis, mundials del que sigui, promoció turística ingent intentant seguir el “model Barcelona” però amb tota la potencia que li dona ser capital d’Estat… Un model desfasat, vell i contra el benestar dels seus ciutadans. Després d’una anys de confusió, sembla que Barcelona vol tornar a jugar la partida: seu de grans gires de concerts, sortides del Tour o Fórmula1 al eix del comerç del luxe de la ciutat. Que la festa continuï. Tota una declaració de principis.

La demostració de Fórmula1 al Passeig de Gràcia té efectes i costos reals a la ciutat però, alhora, conté una potent càrrega simbòlica. Els trastorns de la mobilitat resulten evidents en un espai tan central, com uns costos d’obres que, en aquest cas, han trobar recursos municipals i un calendari d’urgència. Pot ser que tant barcelonins com turistes estiguin encantats per l’espectacle addicional que se’ls proporciona de manera gratuïta. Cultura de l’entreteniment i un missatge de que la privatització de l’espai públic no té cap mena de problema. Un esport de classes altes per gaudi de sectors acomodats que són el que segueixen els seus grans premis per tot el món. L’elitisme per bandera i despossessió de la ciutat als que l’habiten. Mentrestant, a uns centenars de metres, a Ciutat Vella la brutícia, marginalitat, pobresa i exclusió campen lliurement. Això és la ciutat neoliberal, clarament segregada i deshumanitzada. Aquest és el model de ciutat que necessita Barcelona? Aquest és el projecte progressista per a la ciutat? Alguna cosa no encaixa.

https://www.eltriangle.eu/2024/06/12/digerir-els-resultats/