Autor: Josep Burgaya

Falta habitatge a preus raonables, i molt. Aquest és el principal problema que té el país, encara que no som els únics en tenir-lo. De ser un negoci amb marges més o menys comprensibles, ha evolucionat els darrers anys per convertir-se en un actiu financer amb el que especular, accelerat tot això per una pressió creixent de la demanda i per una hipermovilitat que ha convertit el que era per viure en espais pel turisme o pel lloguer de temporada. La dinàmica del mercat ha allunyat a la majoria de la gent de la possibilitat de disposar, ja sigui en propietat o en lloguer, d’un habitatge digne pel qual no s’hagi d’entregar la major part del salari. No estem parlant d’una necessitat accessòria. Disposar de manera segura i mínimament assequible d’un sostre és un dret i el més important després d’alimentar-nos i vestir-nos. De fet, la mateixa Constitució espanyola ho consagra d’aquesta manera. Per fer-ho possible, perquè tothom hi pugui accedir amb un sistema o un altra cal la intervenció pública per garantir-ho: facilitar sòl edificable, empenyent promocions d’habitatges de lloguer públic suficients, amb oferta de pisos de propietat protegits, disponibilitat d’habitatges per col·lectius vulnerables, establint ajuts als joves per l’emancipació, protegir a les famílies contra els desnonaments, posant fi al fenomen de l’ocupació il·legal, evitant les dinàmiques de gentrificació dels centres de les grans ciutats, prohibint els pisos turístics, limitar els lloguers de temporada, limitant els preus del lloguer… També facilitant l’accés al sòl i simplificant els tràmits de la iniciativa privada, que també hi ha de ser i de manera important. 

Cal actuar sobre l’oferta, perquè sigui suficient, però també sobre la demanda tot evitant el desequilibri que significa l’entrada d’usuaris turístics i temporals. Que hi hagi habitatge suficient, que els joves es puguin emancipar i no hagin de destinar gairebé la totalitat del salari al lloguer; que es pugui viure a les ciutats sense ser desallotjats per la turistificació ha d’estar garantit pels poders públics. Cal equilibrar amb la intervenció un mercat desorbitat. Els preus resulten inassumibles, en compra i en lloguer, no perquè els costos de construcció hagin augmentat tant, sinó per les possibilitats d’especular amb el que hauria de ser un bé públic. Una actitud que no depèn especialment de petits tenidors, sinó de grans inversors, de fons voltors que han trobat en aquesta activitat una opció segura i lucrativa. A Barcelona, per posar l’exemple més cru, s’ha perdut els darrers cinc anys el 75% de l’oferta de lloguer permanent. El 46% dels seus arrendaments, són temporals. La capital catalana expulsa població de manera continuada cap als seus marges o cap a ciutats encara més barates. Adquirir un habitatge requereix, com a mínim, la totalitat del salari mitjà d’una persona durant 15 anys. La ciutat només a l’abast de fons especulatius i dels 100.000 nòmades tecnològics amb molts bons salaris que hi habiten durant un temps. Un parc d’atraccions en el que per accedir a un lloguer convencional has d’estar disposat a ser humiliat i víctima d’una subhasta de preus.

El govern de Salvador Illa ha encarat el tema de manera prioritària amb un pla de mesures al respecte i amb el compromís de posar al mercat 50.000 nous habitatges els propers cinc anys. No es pot afirmar que no s’hagués fet res fins ara, donat que es un tema de preocupació dels ajuntaments de fa anys, però no d’una manera global i com a gran objectiu de país. Un tema que, com que hi juguen molts factors i la majoria incontrolables, no sempre les polítiques donen els resultats esperats. Les bones intencions no sempre garanteixen l’èxit. El mètode de la prova i de l’error sol ser el més adequat. L’establiment de zones de controls de preus, ja està donant resultats esperançadors. Els objectius són clars. Res dona tanta estabilitat i seguretat a les persones com disposar, en el règim que sigui, d’un habitatge satisfactori. Sense això, resulta difícil desenvolupar un projecte de vida propi i digne. Hi ha qui afirma, que Salvador Illa ha canviat l’aixecar banderes tan en boga la darrera dècada, per l’aixecament de pisos. No tan èpic, però immensament més útil. Crec que la societat catalana ho espera i ho agrairà.

Si alguna cosa corromp les nostres societats, és l’augment continuat de la desigualtat econòmica i social. Els augments de la producció, la productivitat i la riquesa a escala global, no compten amb mecanismes d’anivellament, sinó de processos que porten just al contrari. No és només la quantitat ingent de persones que encara viuen per sota el llindar de la pobresa, sinó que la iniquitat, l’augment de la desigualtat econòmica, de possibilitats i perspectives, erosiona el mateix concepte de societat i porta a la presa de posicions polítiques nihilistes i extremes. Va ser a partir dels anys vuitanta del passat segle quan aquesta dinàmica es va accelerar, producte la confluència del predomini polític i econòmic liberal-conservador, amb el procés de mundialització del comerç i de la circulació de capitals. La internacionalització d’alguns factors econòmics, no era un tema intranscendent com tampoc els seus efectes en la societat resultaven neutres. Les grans corporacions prenien el comandament, les fusions els donaven una nova dimensió més d’acord al nou escenari, i la possibilitat dels estats nacionals per sotmetre la dinàmica econòmica als interessos de la col·lectivitat anaven perdent eficàcia. 

Mentrestant, uns 2.000 milions de persones tenen uns ingressos diaris inferiors als 2 dòlars, mentre la família Walton propietària de Wal-Mart, ingressa uns beneficis anuals de prop de 20.000 milions de dòlars, és a dir l’equivalent al salari anual de 30 milions d’aquests treballadors que no han tingut la sort de caure en el costat bo de l’economia mundial. I no és que aquesta acumulació de capital en mans de la família Walton reverteixi en pro d’accions inversores que millorin l’economia i la productivitat a través d’investigació i desenvolupament. A àmplies zones de la Amèrica mitjana on “l’efecte Wal-Mart” actua com una autèntica pluja àcida d’empobriment, darrere dels seus baixos preus. 

Fa poc més de 200 anys, en l’època de la Il·lustració, el nivell de vida de qualsevol lloc del planeta mai arribava a duplicar a la regió més pobra. Avui el país més ric, Qatar, presumeix de tenir una renda per càpita que és 428 vegades la del país més pobre, Zimbawe. Però si prenguéssim com a referència les rendes més altes de Qatar i les més baixes de Zimbabwe, la xifra resultant resultaria gairebé pornogràfica. No és només que les rendes no s’hagin “filtrat” ​​dels països rics als pobres com havien previst els sacerdots de la nova veritat del mercat eficient, tampoc ho han fet dins dels països. A Estats Units i per no anar de manera demagògica als extrems màxims, la renda mitjana del 10% més ric representa 14 vegades la renda del 10% més pobre. Els països amb un major paper de l’Estat en l’economia tenen nivells de desigualtat notablement menors que aquells en els quals el paper públic ha estat anecdòtic. Mentre a Suècia el 20% més ric disposa del 36% de la riquesa, als Estats Units, el 20% millor situat acumula el 84% de la riquesa; encara la diferència és abismal. Segons el PNUD, 2.500 milions de persones no tenen llum elèctrica, 2.400 milions no tenen accés a serveis sanitaris, 1.500 milions no tenen aigua potable, el que comporta 30.000 morts diàries pels problemes de salut, i encara gairebé 1.000 milions de adults estan condemnats per l’analfabetisme. I no és ja un problema d’escassetat, sinó de repartiment. El 15% de la població mundial realitza el 70% del consum. Les dues-centes persones més riques, tenen el mateix que 3.000 milions de persones. I el que és pitjor no és el retrat fix, sinó la tendència a un augment continu de desigualtat. Als Estats Units, 400 persones dominen el 12% del seu PIB i un 1% de la població té ingressos equivalents al 95% dels seus ciutadans. A Espanya, la situació no és millor. 1000 persones controlen el 75% del PIB i 20 famílies són propietàries d’una quarta part del capital de les empreses de l’Ibex.

La desigualtat ha posat en escac al mateix sistema econòmic i ens trobem al final d’un trajecte en què s’imposa un canvi de paradigma, o si se’m permet, un New Deal, un nou repartiment de treball, de renda, d’oportunitats i d’objectius. Alguns prestigiosos economistes i pensadors socials, amb fama de sensats i moderats, porten anys insistint que un model de desigualtat creixent és insostenible en termes econòmics, en termes socials i en termes polítics, podent ser la primera víctima de la polarització el mateix sistema democràtic, el qual se sosté sobre uns nivells mínims d’estabilitat que emanen d’uns certs límits a la iniquitat. Com coneixen bé els països del Tercer Món, no hi ha cohesió social sense un mínim de benestar compartit. Fa 500 anys, les regions més riques només multiplicaven a 1,8 vegades la riquesa de les regions més pobres. Avui dia, la disparitat regional màxima de la riquesa ja requereix d’un multiplicador de 20. El 1970 hi havia uns 90 milions de desnodrits a Àfrica, el 2020 sobrepassen els 400 milions. Això no és progressar adequadament.

Fa més de 75 anys que l’existència i les polítiques expansives de l’estat d’Israel condicionen com cap altra cosa la política, la geopolítica i la seguretat internacional. La creació artificial d’un estat jueu enmig de territoris àrabs, tot desplaçant i subjugant aquests, com el temps ha demostrat no va ser gaire bona iniciativa. Després de la Segona Guerra Mundial, un poble amb forts vincles culturals i religiosos que havia patit una diàspora històrica, va reclamar una “terra promesa” com a pròpia, malgrat ser una terra ancestralment ocupada pels palestins. En el context d’una mala gestió de la descolonització per part de Gran Bretanya i del coneixement i impacte del que havia estat l’Holocaust, bona part dels països occidentals com també les Nacions Unides van donar via lliure a la culminació del que era el somni i la reclamació del sionisme: la creació d’un punt de referència territorial per als jueus. El conflicte amb el món àrab estava servit i la supervivència d’aquest destí artificiós va passar tant per armar-se de manera dissuassòria cap els veïns com disposar de la força per practicar una política colonitzadora que anés disminuint la presència palestina i els forcés a marxar. El que havia de ser una realitat mixta on convivissin en pau jueus i àrabs, va esdevenir ràpidament una subjugació i un intent organitzat d’extermini. Mirar els mapes de 1948 i els d’avui sobre qui ocupa què és més eloqüent que cap explicació al respecte.

Israel no és Netanyahu i els extremistes religiosos. Tampoc Palestina és només Hamàs. El radicalisme excloent d’uns i altres es necessiten. Encara que les darreres hostilitats les iniciessin les guerrilles palestines de Gaza, el cert és que la desproporció de forces, la desigualtat amb que s’enfronten, resulta una brutalitat. Gaza fa molts anys que és un territori poc més que un camp de concentració a cel obert. La gent que hi ha viscut de manera gairebé deshumanitzada, han patit el darrer any la destrucció sistemàtica i organitzada per part d’un estat israelià que vol forçar la migració de tots els que hi viuen. Pel camí, s’han assassinat més de 50.000 persones. I bona part del món occidental mira cap a una altra banda sota la consigna de que això forma part del dret de defensa de l’Estat agressor. Si els ocupats també es defensen, se’n diu terrorisme. Les paraules resulten, a vegades, ser molt traïdores. Però Netanyahu i els acòlits, no es conformen amb això. Continuen les destruccions, desallotjaments i assassinats a Cisjordània, amb la voluntat d’ocupar-la amb colons en tota la seva totalitat. Una operació de “neteja ètnica” perversa, organitzada i tolerada. Tot hom sap que quan es redueixen milions de persones a la indigència i són maltractades de manera sistemàtica, més aviat que tard això tindrà moltes conseqüències en la seguretat internacional. La humiliació, sempre genera odi i esperit de revenja.

Netanyahu, un polític que estava en la corda fluixa per casos de corrupció familiar i amb la popularitat sota mínims, s’ha mantingut i es mantindrà al poder gràcies a l’excepcionalitat política que es genera en temps de guerra. Necessita escalar aquest conflicte i donar-li, més encara, una dimensió global. El pas següent que ja ha començat en serà l’ocupació de part o la totalitat del Líban. Un país sense capacitat militar per fer-se respectar i sobre el qual Israel històricament ha envaït o bombardejat quan ho ha cregut convenient. L’excusa són les milícies xiïtes de Hizbulà que estan ubicades al sud del país. Aquí, també la desproporció de força resulta brutal. En una setmana hi ha hagut més de 500 morts per això que Israel bateja com “atacs preventius”. Ja fa mesos, que el primer ministre israelià vol fer entrar en guerra a l’Iran, país que ha demostrat, malgrat les provocacions, no voler satisfer les pretensions de guerra total dels israelians. No els interessa, entre altres coses, perquè també seria un conflicte global amb moltes derivades on els Estats Units i Occident es veurien obligats a posar-se al costat de l’estat jueu. Si s’imposen les pretensions d’escalar i globalitzar el conflicte, els efectes sobre l’economia i la seguretat mundial seran molt grans. De les situacions de violència i caos generalitzat no en surt mai res de bo. Victimitzar, encara més, el món àrab no resulta ni humà, ni just, però tampoc intel·ligent.

Les dinàmiques polítiques i socials de les darreres dècades evidencien com a Occident, els sectors populars cada vegada se senten menys representats per les opcions d’esquerres, ja que bona part d’aquests han abandonat la pretensió en aconseguir un major anivellament econòmic entre els grups socials, optant per la defensa de preocupacions particulars a partir de l’establiment d’identitats fracturades i establertes a partir de qüestions culturals. Resulta significatiu que l’esquerra no tingui, en general, plantejaments en relació  al combat contra la desigualtat i sobre el futur del treball. Si hi ha un tema crucial avui i cap al futur, és la pèrdua de llocs de treball, la impossibilitat de treball per a tothom i de gran part del que quedi tingui uns mínims de dignitat. La reindustrialització occidental a partir de la crisi pandèmica o la guerra d’Ucraïna només es farà de manera parcial i, bàsicament, amb més tecnologia. La significació de la feina té molt més incidència que amb el salari i el repartiment de rendes. Condemnem gran part de la població no només a viure subvencionada sinó mancant una cultura i una dignitat i orgull lligades a la feina. No donar resposta a això significa no tenir un projecte de societat i condemnar el món al predomini de discursos reaccionaris. L’hàbitat de l’esquerra no ha de ser ni el passat ni el present, sinó el futur. No hi ha un passat ideal de lluita de classes per tornar, com tampoc la fi del treball hauria de significar la fi de la societat i de l’esperança.

Centrar el debat polític al voltant de temes de gènere, orientació sexual, etnicitat, nacionalitat, animalisme, alimentació, o els toros, significa obviar allò fonamental, allò estructural, que té a veure amb la producció, la redistribució, el treball, l’habitatge o l’estat dels serveis públics. Encara que no es pretengui, allò identitari conforma els arbres que no ens deixen veure el bosc. Centrar-se en l’aspecte simbòlic en lloc del material és pura retòrica davant d’una realitat cada cop més hostil. Per a Richard Rorty, s’ha creat una esquerra cultural, especialment forta a les universitats anglosaxones, que prioritza les “polítiques de la diferència”, de la identitat o del “reconeixement”. Una esquerra que pensa més en l’estigma individual o de grup que en les condicions materials, la sensibilitat personal ofesa que no pas en l’explotació econòmica o en la desigualtat social.

Per a l’historiador de les idees Mark Lilla, l’esquerra, en el moment que cal desenvolupar una estratègia política renovada, dedica les seves energies en drames simbòlics sobre la identitat. S’oblida de la política institucional, la que pot transformar, per dedicar-se a crear moviments fragmentaris. Segons la seva opinió, hauria de prioritzar la ciutadania sobre la identitat personal o de grup. Un dels errors fonamentals és presentar la política com un enfrontament de suma zero, el del Poble contra el Poder. En plantejar, també, els assumptes com a temes de dret inviolable, no es deixa espai per a la negociació, cosa clau en la política. Legalisme progressista davant de l’assumpció de les preocupacions populars per part de conservadors i reaccionaris. El malestar dels desposseïts es canalitza contra el progressisme, en lloc de contra corporacions o bancs. Genial. Davant d’una situació creada pel capitalisme, se’ls promet als irritats més capitalisme. Més individualisme, menys solidaritat i menys política. Tot i que potser els termes resulten massa contundents, Félix Ovejero arriba a parlar d’un “nou obscurantisme revestit de progressisme, que substitueix els arguments per la intimidació”. Però l’economista català té raó quan argumenta que l’esquerra s’ha allunyat dels punts de vista il·lustrats per recalar-ne d’altres que serien, per naturalesa, més definitoris del pensament conservador.

El problema no rau en la defensa i el reconeixement de les identitats, sinó en la prelatura dels objectius. Desapareix, malgrat els intents de la interseccionalitat, un relat comú que aglutini els diferents àmbits de defensa de les llibertats, amb un projecte col·lectiu i compartit, polític, d’emancipació material i social. El problema de l’esquerra identitària és que no proposa una nova cultura política, sinó que incorpora l’egoisme de l’individualisme liberal. Allò woke és perfectament compatible amb els ideals liberals i neoliberals en tant que no es posa en qüestió la desigualtat social ni els mecanismes d’apropiació de rendes. Acabar amb una noció de ciutadania comuna, d’aspiracions col·lectives, fragmenta i debilita la capacitat política transformadora. El replegament cap a les afinitats culturals afebleix el sentit de la solidaritat que té a veure amb situacions objectives de benestar social. El que és identitari, més que en l’àmbit polític, té a veure amb el món de les creences. Cada filiació té les seves referències, mites i objectius. No hi ha possibilitat de discrepància política, tot esdevé personal i ofensiu.

Actes institucionals apart, aquesta ha estat una Diada que ha posat en evidència el final de El Procés. En lloc de reafirmació i rearmament independentista, s’ha posat de manifest el tots contra tots irat i la no acceptació que la majoria de la ciutadania de Catalunya ja no està de romanços. Com havia estat abans que fos apropiada per l’independentisme, la festa nacional era això, festiva, amb tocs de reivindicació, però fonamentalment integradora de tota mena de sensibilitats i, en cap cas, excloent de ningú. Certament que en algunes edicions, forces, l’independentisme va saber donar-li el to èpic i un horitzó utòpic que va portar a exhibicions públiques, autèntiques performances força reeixides. Però l’excitació generada no s’ha pogut mantenir en el temps perquè s’ha evidenciat que se sostenia sobre arguments i estratègies molt febles, obviant, a més, que es deixava fora una part rellevant i probablement majoritària de Catalunya que no se sentia cridada, ni a nivell simbòlic ni pràctic, a enderrocar falsos murs que ens durien a un futur esplendorós inexistent. La societat catalana és complexa, diversa i plural. Els sentiments de pertinença, com arreu, no són homogenis i encara menys el sentit de la identitat pot ser un univers unitari. Cadascú se la fa amb els fragments d’aquí i d’allà que l’interessen. Això que se’n diu la “identitat nacional”, en realitat no existeix. És un invent d’alguns que intenten convertir en homogeni allò que no ho és, ni seria bo que ho fos. Per sostenir un sorollós discurs de resistència contra una pretesa opressió irrespirable, aquests dies la profusió de bajanades historicistes sobre Catalunya i Espanya que s’arriben a dir fan malt a la oïda i també al coneixement històric. He sentit a tot un president del Parlament afirmar que “les nacions tenen dos drets, i el primer d’ells és el de sentir-se complerts”. Una autèntica estupidesa que no es fonamenta en res. Tot s’hi val.

A banda que els partits independentistes no visquin el seu millor moment tot exhibint discursos i maneres poc integradores pel propi moviment, aquestes que s’autodenominen “entitats de la societat civil” han aprofitat per fer afirmacions antipolítiques i de superioritat moral respecte dels partits que les van crear, que dubto que les portin enlloc i no estan exemptes d’una certa perillositat en termes democràtics. Tant l’ANC com Òmnium són artefactes creats o impulsats pels partits independentistes i, lògic és, que pateixin les contradiccions que les mutacions estratègiques d’aquests comporten. Els seus dirigents no representen a gairebé ningú i solen ser cooptats entre gent “coneguda”. El paper de Lluis Llach està essent patètic i més digne d’un esbirro de barra de bar que no pas d’algú amb la seva trajectòria musical i artística. La seva obsessió malaltissa amb relació al President Illa i el PSC denota que no és algú que pugui representar res a hores d’ara. Pel que fa a Òmnium, manté un xic més les formes, però fa temps que va deixar de ser una entitat cultural per convertir-se en un instrument polític al servei de la causa i estratègia independentista. El que ha passat aquesta setmana al voltant de la Diada evidencia el fracàs de l’estratègia independentista i una desmobilització que no crec que sigui puntual. S’han cremat tots els cartutxos a l’altar d’una pretensió fallida. Tampoc es pot enganyar la gent de manera continuada. El poc que queda, se sosté sobre uns mitjans d’informació que, majoritàriament, continuen enaltint i sostenint el moviment. En això, res ha canviat. Ajuden a mantenir una ficció a la que, ara, ja se li veuen molt les costures. No sé si els propers anys serà possible de recuperar una festa nacional en la que tothom se senti inclòs i en sigui més o menys partícip. Caldria que els que l’han colonitzada en un determinat sentit deixessin de fer-la exclusiva, que es recobrés un cert sentit d’espai compartit de civilitat i catalanitat, l’afirmació de pertànyer a una societat que no pretén de fer-nos iguals, sinó senzillament conciutadans que compartim llengua, una certa noció de cultura i, especialment, uns valors democràtics.

Barcelona té ja una llarga historia de fer-se i refer-se a cops d’esdeveniments. Les grans Exposicions Internacionals, de 1888 i de 1929, van mostrar al món la fortalesa de la ciutat industrial i varen permetre inversions i donar-se a conèixer al món. El Congrés Eucarístic de 1952, en ple franquisme, a banda de refer més o menys la fe dels catalans va deixar com a resultat un barri d’habitatges socials i promocionar un temple de la Sagrada Família que encara no havia estat víctima de la desmesura dels successors de Gaudí. El 1992, probablement va viure la ciutat l’acte de promoció més emblemàtic i d’exhibició de modernitat que va tenir com a resultat a banda de ser admirada, la obertura al mar, les rondes i una altra remodelació urbanística i d’estil, encara que el contrapunt n’ha estat la turistificació que va venir després i que, avui, resulta ja insuportable i insostenible. Després de les Olimpíades es va voler crear una altre esdeveniment, força fallit perquè ningú en va entendre el sentit, com va ser el Fòrum Mundial de les Cultures al 2004. Encara que gran Alcalde, Pasqual Maragall no les encertava totes les idees que posava sobre la taula. Joan Clos ho va gestionar amb tanta dignitat com va poder. Ara s’ha encarregat que fes el paper de revulsiu, la Copa Amèrica de Vela.

Els grans esdeveniments, i així es plantegen, són excuses per tal de disposar d’un objectiu compartit que posi en marxa processos de canvi tot mobilitzant diners, esforços, projectes urbanístics, consensos ciutadans, l’orgull de la ciutat…, per què funcionin com un moment de voluntat de canvi i que més enllà dels fets organitzats, en quedi una ciutat diferent i se’n reforci la reputació i la imatge de marca. No sé si una competició de vela, per més pretensions que té, pels sectors socials als que interessa i malgrat una promoció embafadora dona per tant o, més ben dit, si no genera més efectes no desitjats que no pas dels altres S’ha endreçat el Port Vell, i això quedarà, però poc més a banda de veure durant molt temps com els rics molt rics juguen a un esport que ni entén ni interessa gairebé a ningú. Perquè els organitzadors es dignessin a instal·lar-se Barcelona aquesta edició, han calgut uns quaranta milions de subvencions públiques directes i un paquet de beneficis fiscals difícils d’explicar. No paguen impostos de societats, se’ls retorna l’IVA i se’ls rebaixa un 65% l’IRPF. No està malament. Per justificar-ho, es donen unes xifres d’impacte econòmic positiu tan generoses com difícils de creure. Els informes oficials parlen de una incidència de 1.200 milions d’euros i d’un retorn de 6,35 euros per cada euro invertit. Clar que aquesta projecció es fa calculant que la competició portarà 2,5 milions de visitants addicionals -com si en fessin falta més-, i que crea 19.000 llocs de treball. Pura fantasia. La major part de persones que s’acosten al Port a tafanejar ja son o venien a Barcelona. Els llocs de treball promesos, ni en broma.

El cert, és que la darrera Copa Amèrica es va celebrar a Nova Zelanda, exactament a Auckland i va provocar pèrdues notables assumides per les administracions públiques del país i que només va interessar a 38.000 visitants, molt pocs per a tanta parafernàlia i pretensions desmesurades. Més enllà de l’exhibició de riquesa i poder que fan les embarcacions i els seus sponsors, aquesta és una competició d’enginyers que té poc d’espectacle i encara menys vist a peu de port. Els valors inherents a un món de riquesa i exclusivitat no sé ben bé si son els que més connecten amb la majoria de la ciutadania i si són els que ens convenen. Segurament aquests dies serveixen per omplir hotels i botigues del luxe, però, suposant que sigui així, resulta una mica indecent quan els problemes i les prioritats de la gent de la ciutat són ben bé unes altres. A Barcelona ja no li calen excuses per fer-se un nom al món que ja té, sovint amb excés. La seva constant posada al dia s’ha de poder fer sense uns subterfugis que no li calen. El recurs al “gran esdeveniment” resulta, a hores d’ara, un xic provincià.

El juliol i l’agost són els mesos culminants del fenomen turístic. Aquest estiu es baten tots els rècords imaginables de moviments, pernoctacions i despesa turística. Barcelona rebenta per tots costats tot i els preus desorbitats per fer-hi nit, que la celebració de la Copa Amèrica de vela no ha fet sinó augmentar. Espanya, ben segur, superarà el cim de 86 milions de visitants assolida el 2023. El malestar, però, comença a ser evident en les zones turistificades, que són gairebé totes. A bona part del país ha desaparegut la vida normal i sostenible econòmicament per convertir-se en una mena de sala de festes per a diversió de visitants. Tot convertit en un parc d’atraccions perquè les hordes turístiques acabin amb qualsevol vestigi de realitat i, de pas, s’emportin per davant la dignitat dels llocs i la seva gent. El concepte d’espai públic com a àmbit de relació ciutadana ha estat substituït pel concepte lloc d’esbarjo i distracció per a visitants. Els locals públics tenen ja poc d’autòctons i es converteixen en munyidors d’estètica global per a incauts viatgers amb la butxaca foradada. La turistificació significa convertir la realitat en un estat d’excepció continuat, en una falsa representació festiva en el que als “indígenes” se’ls reserva la funció de mers figurants.

Aibnb, internet i els vols barats han possibilitat que moure’s no sigui una excepció en el temps sinó una possibilitat continua. De manera paral·lela, s’ha difós una cultura del nomadisme com a simulacre de cosmopolitisme. Moure’s no és una possibilitat, sinó una obligació. Per si de cas la trampa de córrer pel món fotografiant constantment ens obliga a fer-ho doncs som presoners de la cultura de l’Instagram. Quanta gent viatjaria tant si no podés fer fotografies i compartir-les? Hem passat de fer un viatge molt de tant en tant, costós, que finançàvem estalviant durant temps i preparant-ho de manera acurada, a fer-ho de manera compulsiva sense ni tan sols saber on en realitat anem. La qüestió es engruixir el nostre currículum de fites assolides sense que pel camí haguem après gran cosa. Mentrestant, al generar un agregat de turisme tan desmesurat hem acabat amb la diversitat del món, hem trastocat de manera irrecuperable els destins i hem contaminat el medi ambient de manera irrecuperable. Ens creiem poder abastar l’univers a base d’agafar avions i, en realitat, som cada vegada més ignorants doncs no ens donem el temps per reflexionar i gaudir de manera pausada, que és l’única manera de fer-ho.

Les Illes probablement són un bon exemple de morir d’èxit. Els més acèrrims adeptes a visitar-les reconeixen ara que resulta impossible, inhumà i decebedor anar-hi. L’aeroport de Mallorca, aquests mesos, mou més de mil vols diaris. Està tot desbordat. Les fotografies que la gent penja de llocs bonics porten immediatament uns fluxos que ho rebenten. Curiosament, hi ha turisme del més bàsic i pobre fins al turisme per a rics. Toquen tots els nínxols i tots els públics tenen les seves zones adequades. El mateix passa a Eivissa. Llocs per a vips i per exhibir la riquesa més grandiloqüent, però també barris i urbanitzacions convertits en autèntics camps de concentració d’allò més arreplegat de tota Europa. Ningú ha posat ni posarà cap filtre ni limitació. La gent del lloc que no viu d’aquest negoci efímer se sent desbordada i desposseïda, però li costa fer-se sentir enmig del soroll de la quincalla i de tantes xifres grandiloqüents respecte al que aporta aquesta activitat desmesurada. La realitat, és que a les Illes, com als barris centrals de Barcelona, ja no s’hi pot viure. Els treballadors de l’hostaleria i el turisme, la majoria procedents de migracions recents amb salaris inversament proporcionals al horaris de treball i amb condicions de temporalitat, ni tan sols poden tenir un habitatge digne. Molts viuen en caravanes, pisos hipercompartits, golfes o colomars. Encara que tot plegat ens doni una falsa sensació de riquesa perquè corren els diners de manera aparent, en realitat estem davant d’una economia molt fràgil que descansa sobre la destrucció del capital natural i cultural sobre el que s’ha erigit i que genera més i més desigualtat social. Això no pot ser el nostre futur. Ni tan sols ens proporciona un present decent.

La immigració no és un problema, i encara menys els immigrants. La immigració és un fenomen complex que, quan es produeix en forma de contingents elevats i que es desplacen de manera informal i molt arriscada, requereix de ser abordat i gestionat. No és fàcil i en canvi ho és -i molt- fer-hi demagògia i expressar frustracions i baixes passions que solen prendre la forma de xenofòbia. En la dinàmica de moviment de població del continent africà cap a Europa hi conflueixen moltes coses. Per un costat un elemental intent de fugir de la pobresa, i moltes vegades també dels conflictes bèl·lics i, alhora l’atracció d’una societat europea i occidental on es creu poder desenvolupar una vida força més acceptable. Si el rebuig d’origen té unes evidents causes sòcio-econòmiques que es poden constatar, no ho és tant que les possibilitats de construir una nova vida al continent d’arribada es compleixin. Probablement, han dipositat un excés d’expectatives i el món d’acollida és poc propens a comportar-se com a tal i el fet que siguin terres riques, no significa pas que els seus ciutadans estiguin disposats a compartir el benestar amb els nouvinguts. Menystenir el diferent resulta molt fàcil, com difícil es acceptar la multiculturalitat en nom de no sé quina supremacia de la nostra cultura. En tot cas, es desenvolupa una forta tendència a identificar els nouvinguts amb la pobresa -això sol ser cert-, amb la delinqüència i amb hàbits que ens molesten i considerem poc adequats i saludables. S’accepta malament que hagi canviat la fisonomia dels carrers, que apareguin nous tipus de negocis, que a les escoles públiques hi hagi més nens “de fora” que de “casa” o bé que ens sembli que col·lapsen els serveis públics. Acceptem-ho, no ens agraden els diferents i encara menys quan són pobres. No ens plauen la gent del Magreb, però en canvi, no tenim cap problema amb els àrabs rics. Aquesta pulsió miserable, l’hem de combatre amb la racionalitat i amb dosis d’humanitat, reflexionant que tota persona té el mateix valor i que, nosaltres, no fa pas tants anys que ens trobàvem en una situació que s’assemblava. 

Arribats aquí -els que ho aconsegueixen i no es queden pel camí-, son grans contingents que mantenim en situació d’irregularitat i que molts d’ells són menors no acompanyats. En lloc d’incorporar-los per bé d’ells i de tots plegats, els mantenim en uns llims com si es tractessin de coses molestes, mentre molts d’ells es mal ocupen en feines molt mal pagades ajudant a mantenir en molts sectors una ficció d’economia que se sosté sobre costos esclavitzadors mentre sobreviuen a les ciutats en condicions lamentables. A la dreta i l’extrema dreta d’aquí i d’allà els agrada molt vincular la migració a la delinqüència, si convé exagerant o inventant responsabilitats a les xarxes socials per tal de mantenir viva i si pot ser exagerar la xenofòbia, com si aquests comportaments fossin inherents a la cultura d’origen, la qual ens haurien exportat. S’obvia que la pobresa i la misèria són un brou de cultiu per a determinats comportaments. Si els condemnem a aquesta situació, després no els en podem fer responsables. Poc importa la realitat, s’exageren xifres i es fan córrer notícies falses amb la finalitat de crear i convertir l’aversió a la immigració en un element de mobilització política, tot apel·lant a un pretès caos social i cultural que aquesta generaria i que cal combatre. És cert que el tema requereix ser adequadament gestionat i fer acords i ajuts amb els països d’origen per tal d’evitar els dramàtics fluxos d’arribades informals a les nostres costes. En països amb dinàmiques demogràfiques envellidores, la immigració és un bé si es fa i es canalitza bé. Es requereix de bones polítiques i de poc soroll demagògic. També, no oblidar que estem tocant un tema que afecta a persones i que, com a tal, s’hauria d’abordar. L’ús i abús polític del tema resulta lamentable i acaba per ser també delictiu per la cultura de l’odi que genera. Ara bé, tampoc ajuden els que darrera un bonisme impostat, neguen qualsevol necessitat d’abordar el tema.

S’acaba de produir a Catalunya un canvi de govern amb formes i fons impecables, una demostració que la societat i la política catalana, en la seva major part, manté una cultura democràtica molt sòlida. El president i el govern entrant agraeixen la feina als seus predecessors i, aquests, desitgen sort i encerts als que arriben. Els fets col·laterals de la jornada de la investidura han resultat irrellevants, els últims estertors d’un personatge i d’uns plantejaments polítics minoritaris i que amb les seves excentricitats no fan sinó devaluar-se. Catalunya, ha entrat en una nova època, en un nou cicle polític en el que imperará el govern de les coses, la gestió de la realitat, l’assumpció dels problemes reals de les persones, l’abandó de les fantasies i el retorn a la realitat. Hi ha qui diu, que amb el president Illa la política catalana es tornarà avorrida i insulsa després d’anys acostumats a la tensió dramàtica constant. Una afirmació que parteix de la frívola idea que la política és un divertimento, un joc de murrieries, treure a passejar els deliris. Es bo que la política perdi la seva dimensió d’espectacle i que es refredin una mica les passions. Si el que ens interessa és el bé comú i el progrés del país, trobo que pot ser molt interessant debatre, i així hauria de ser, els diferents punts de vista de com millorar els serveis públics, les infraestructures necessàries i les que no, el paper del turisme, la integració dels contingents migratoris, la política cultural que necessitem o bé el paper de la indústria. No hi ha èpica, però hi ha la vibració d’un país i les seves necessitats, també l’expressió de la seva diversitat.

Del nou govern encara no en coneixem les polítiques, però sí que ha expressat gestos que mereixen interpretació. De la seva conformació en destaca l’establiment de conselleries molt centrals encapçalades pels companys de viatge més propers a Salvador Illa: Alicia Romero a Economia, Sílvia Paneque a la macroconselleria de Territori, Habitatge i Transició Ecològica i d’Esther Niubó a Educació. També serà molt rellevant la funció d’Albert Dalmau a la de Presidència. La combinació d’àrees molt macro, amb algunes de molt específiques, semblarien esperar el desplegament d’aquelles una vegada els Comuns i Esquerra podessin entrar al Govern d’aquí a mig any. Destaca, i molt, l’intent de fer un govern nítidament PSC però amb bones dosis de transversalitat: independents, Cultura i Política Lingüística a gent que prové d’Esquerra i apostes per l’antic espai de Junts i de l’antiga Convergència i Unió. Potser el més rellevant és que són gestos que es fan sense que calgués, sense que fossin imprescindibles. Una manera d’expressar que els governs han d’anar més enllà dels partits que els impulsen.

Pel que fa als possibles continguts, diu molt que s’hagi destacat del primer Consell Executiu l’aposta per desplegar una intensa i extenaa llei de barris. S’entronca amb el Tripartit d’esquerres i es recupera una de les seves millors polítiques. Un senyal que la pobresa i la falta de cohesió social té una plasmació en l’urbanisme i la seva degradació. Refer els barris en descomposició -i n’hi ha molts-, no vol dir només refer voreres i plantar-hi arbrat, significa afrontar i donar respostes a cada lloc a la marginació i falta d’oportunitats. Recosir les ciutats del país, vol dir recuperar els seus barris i integrar-los, no només ni principalment els edificis i espais públics, sinó les persones que hi viuen. També té molta intenció, que la primera activitat institucional hagi estat visitar el quarter general dels Mossos. El cos ha demostrar de sobres la seva professionalitat i importància al llarg dels anys. Les “accions inapropiades d’expresidents, els possibles errors d’alguns comandaments o les accions puntuals d’alguns números, no hauria de posar en qüestió la seva funció i la seva transcendència cap al futur. La seguretat és un tema en el que cal progressar doncs tant les sensacions com les xifres indiquen que hi ha un deteriorament de la seguretat pública. I, aquest, no és un tema menor.

La tardor serà intensa políticament. Bona part dels partits catalans viuran processos de replanteig, quan no de refundació. Alguns continuaran tractant el nou govern com “usurpador” en la mesura que han identificat les institucions catalanes amb el nacionalisme. S’esperen accions de govern profundes al nou executiu, encara que en formes moderades. Si això es produeix, passarà allò que en política el que realment desgasta és estar a l’oposició com deia el dirigent italià Giulio Andreotti. On probablement es mantindrà l’alt voltatge serè en la política madrilenya. Pedro Sánchez reforçat, però, per haver facilitat la sortida al contenciós política plantejat a Catalunya. No descartaria eleccions.