Autor: Josep Burgaya

Molts dels problemes actuals tenen una innegable dimensió geopolítica. L’emergència de la Xina, el seu avanç lent i imparable fins a obtenir l’hegemonia econòmica primer i militar després, és el context, plana sobre molts conflictes vigents. Els Estats Units se senten desafiats i els seus cops de pal de cec en política internacional, especialment evidents sota la presidència de Joe Biden, es poden entendre pel neguit que provoca la inevitable hegemonia futura del gegant asiàtic. El dinamisme de l’economia, la creixent influència internacional no només a Àsia, sinó a Àfrica o Amèrica Llatina, el seu desenvolupament militar, la seva capacitat financera que la fa tenidora de bona part del deute americà, la capacitat tecnològica o el disseny de la Nova Ruta de la Seda, semblen senyals clars tant de la capacitat com de la voluntat d’entrar en una nova era.

La Xina és una potència rival per als Estats Units i Occident, i és difícil que no sigui així tenint en compte el paper històric d’Europa al continent asiàtic. No només creix econòmicament, sinó que té un projecte, una civilització que desenvolupar en què es confonen un capitalisme extrem amb formes polítiques autoritàries que, més que no pas amb Marx o Mao, tenen a veure amb una ancestral cultura imperial. Però, a més, la Xina és un producte d’Occident, una conseqüència de la necessitat a partir dels anys vuitanta d’obtenir recursos i una mà d’obra industrial abundant i barata. Occident va industrialitzar la Xina, va fomentar una revolució industrial accelerada, la va convertir en la fàbrica del món. Només era una qüestió de temps que cremés etapes i estigués en disposició de canviar les regles de l’intercanvi a la divisió internacional de la producció. No es va entendre així, però la deslocalització industrial significava el principi de la fi de l’hegemonia occidental. Creure que la marca, el capital intel·lectual i la xarxa de distribució ens faria immunes, va ser un gran error. S’havia passat, en paraules de John Urry, d’una primera modernització “pesada”, que requeria l’estabilitat proporcionada per un pacte localitzat amb el treball, a una modernització “líquida” on el capital ja no necessita compromisos territorials ni pactes amb la feina. Esdevenia crucial no estar enlloc.

L’estratègia dels costos baixos era perdedora a mitjà termini. Amb la pandèmia i la manca de capacitat de resposta, el món occidental va entendre, per primera vegada, que havia perdut la partida. Ni tan sols podia fabricar màscares o sèrum. El globalisme ens havia fet vulnerables, mentre la Xina comerciava, ajudava i ocupava els territoris perdedors de la globalització. I en aquesta situació, els Estats Units tornen a marcar el camí a una subjugada Europa. Amèrica pretén ampliar l’horitzó d’hegemonia lluitant contra la Xina, una postura compartida per tot l’arc polític. El futur de Taiwan es presenta així com la gran pedra de toc. La Xina ha sabut esperar. El moment de l’ocupació no queda lluny i serà altament simbòlica. Els Estats Units, compromesos amb la defensa de la independència de l’illa, podran fer poc més que exhibir-ne la frustració.

Tornar a la lògica territorial en l’àmbit econòmic, desfer el camí del globalisme, desmuntar les cadenes de valor globals és una aposta políticament molt rendible, especialment per al nacionalisme identitari que campa a les files republicanes més enllà de Trump, però és un mal negoci per a les grans corporacions. Significa renunciar a una part no menyspreable dels beneficis i, a més, perdre una part important del mercat mundial. La Xina té un gran mercat interior que pot proveir amb els recursos propis. La pandèmia va fer valorar la possibilitat de reindustrialització occidental, i s’han fet coses en aquest sentit, encara que no de manera substancial. En allò fonamental, es continua produint a Àsia, la vulnerabilitat occidental es manté.

Sembla evident tant en termes demogràfics com de dinamisme i capacitat d’innovació que Europa, com a gran part d’Occident, està en decadència i que, potser l’Estat de benestar va ser possible en unes coordenades històriques que en aquest moment ja no es donen. Responia aquest concepte a l’època de Guerra Freda i potser més que un projecte va constituir una anomalia històrica. El capitalisme s’imposa amb els valors asiàtics. El “segle dels Estats Units” sembla pràcticament acabat i substituït per la potència genuïnament autoritària i capitalista, com és la Xina. Com ho planteja Slavoj Zizek, treu el cap una nova Edat Fosca, en què esclaten passions ètniques i religioses i els valors de la Il·lustració retrocedeixen davant un capitalisme de base autoritària, ja sigui a Corea, Xina, Rússia o Hongria.

Això que anomenem trumpisme i que alguns com l’historiador Steven Forti ho qualifiquen com extrema dreta 2.0, no és un fenomen privatiu dels Estats Units, del Brasil de Bolsonaro o de la Hongria de Vicktor Orbán. Amb més o major intensitat emergeix a totes les democràcies occidentals. Discursos d’odi trufats de postveritats, argumentacions que indueixen a la polaritat i el conflicte, llenguatge, supremacisme, resignificació dels conceptes de llibertat i democràcia, perversió del llenguatge el qual esdevé excloent, performances activadores dels seguidors, predomini de l’emocionalitat, negació de la realitat…; tot si val per conformar un moviment de signe populista on allò patriòtic funciona com a  explicació i confort de tots els malestars econòmics i socials. Un bàlsam en mans de xarlatans de fira, els quals resulten cada vegada més patètics en la mesura que gran part del país i del propi independentisme n’ha desconnectat. Són una rèmora per a tots, dificulten que el país recuperi del tot la normalitat superant fractures, que es miri endavant, i que tenen una cobertura mediàtica molt superior a la incidència o a l’interès real.

El viatge llampec de Clara Ponsatí a Barcelona, intentant reanimar les migrades forces del sector irredemptista n’és un exemple. Es planteja un retorn èpic que havia de provocar la mobilització popular i el suport d’Europa, i tot queda amb una concentració d’unes desenes de jubilats i un jutge que li diu que se’n vagi a casa. Ve a Barcelona quan sap, gràcies a les modificacions legals aconseguides per l’independentisme més realista, que no serà detinguda perquè el seu delicte és menor. De lo seu dir-ne “exili” és forçar molt el llenguatge. Tant els ciutadans de Barcelona com la presidenta del Parlament europeu passen d’ella. De la seva vinguda només va ser èpica la cobertura televisiva de la televisió pública catalana. Una escopetada de fira de l’estratègia de Puigdemont i de Gonzalo Boye, un tret a la línia de flotació del Junts més pragmàtic de Turull o bé de Xavier Trías. Ponsatí resulta un vers lliure de l’independentisme unilateralista i més enfilat a la muntanya. Acusa als líders d’haver anat de farol el 2017 i no tenir res preparat per una independència que, al seu parer, “requereix de morts”. Una figura dubtosa de la que sembla que ara es volen apropiar un sector minoritari, extrem i molt dretà, del secesionisme com és el fins ara fracassat moviment de Primàries. En realitat, tot era molt més senzill. Havia d’haver comparegut davant del jutge ja fa molt temps, com tots si hi som citats. Tot el demés, com canta La Lupe, és pur teatre.

La sentència judicial condemnatòria a Laura Borràs ha donant lloc a un altre momentum d’irrealitat. Condemna per haver trossejat contractes de l’administració i per falsedat en document públic. Des del primer moment s’ha embolicat amb la bandera i ho ha intentat portar al terreny de la persecució política, com un episodi més de lawfare. Menys el seu acrític club de fans, tot el món polític, independentista o no, li ha demanat que no arrossegui més la ja tocada reputació del Parlament pel fang i dimiteixi. Fa molt temps que, per la seva causa, la segona institució de Catalunya viu en la provisionalitat. Com que es nega a complir amb el codi ètic elemental de la política, forçarà a que s’hagi de modificar la normativa interna de la Cambra catalana i se la desposseeixi del càrrec. Se li ha acabat la política. Mentrestant, s’anirà passejant per platós i emissores de ràdio, a més de les xarxes, intentant generar conflicte i insuflar energia al estol de minvants seguidors. Un lideratge pervers que, a la manera de Trump, confonen el seu egocentrisme i l’excés de narcisisme amb el que necessita el país. Negarà la realitat, posarà en qüestió l’estat de dret tot erigint-se una perseguida que es passeja fent agitació amb bosses de Louis Vuitton. Resulta irònic que, per no ingressar a presó el seu advocat -també l’inefable Gonzalo Boye-, haurà de demanar l’indult al president Pedro Sánchez que té la prerrogativa d’atorgar-lo. Probablement quan les circumstàncies polítiques acompanyin se li concedirà. Bo serà que sigui així justament per desescalar determinades dinàmiques. 

Tant per les accions de Ponsatí com en les de Borràs, és legítim de preguntar-se si aquest espectacle de tipus grotesc aporta o serveix d’alguna cosa al país. Crec que no.

És el tema de moda, del que sens dubte s’ha parlat més aquests dies. Com passa amb les qüestions que són novetat i tothom en parla, sembla que se’n ha de tenir una opinió feta, que sigui a més clara i contundent, sense matisos. Per uns, l’invent de Gerard Piqué i la colla de “famosos” que l’acompanyen és una genialitat, un producte d’entreteniment nou i fulgurant, modern, que supera de molt l’interès que pot generar l’avorrit món del futbol tradicional. Una proposta disruptiva que hauria vingut per quedar-se i ocupar un lloc entre nens, adolescents i joves que s’avorreixen als camps de futbol ja que hi passen poques coses, no hi ha el ritme canviant i sincopat que requereixen els accelerats nous temps. Per altres, estem davant d’una ocurrència frívola i sense substància, un entreteniment de baixa estofa que no té res a veure amb l’esport. Una pretesa competició, que no ho és, ja que les normes són canviants sobre la marxa i on les estrelles no són al camp sinó a la llotja. Un espectacle més aviat esperpèntic format per jugadors de futbol de categoria regional, combinats amb figures decadents que passegen el seu excés de pes i falta de forma per un terreny de joc que, bàsicament, és un plató. Poc té d’esport o de joc. Bàsicament una excusa per fer un bon negoci i reforçar el ego de quatre espavilats.

Jo sóc més aviat escèptic sobre la continuïtat i el futur d’un espectacle amb poca gràcia i encara menys substància. De moment té el benefici d’allò nou i del que tothom en comenta alguna cosa. A banda de les xarxes, els mitjans tradicionals li han fet la campanya promocional a base de parlar-ne a tota hora, més que res perquè s’hi exhibien famosos. Un peix que es mossega la cua. Certament omplir el camp del Barça i fer aguantar a la gent sis hores allà, té un cert mèrit. Caldrà veure quants repeteixen l’experiència d’una competició on els referents són els presidents dels equips i no els seus jugadors. Una sacsejada al caspós món del futbol no li vindria gens malament, no tant pel joc en sí, com en unes estructures organitzatives que el millor que se’n pot dir és que resulten impresentables. Però el canvi no vindrà d’aquest esperpent anomenat Kings League, que conté tots els defectes del model esportiu que coneixem i al que només hi afegeixen frivolitat i espectacle de circ de segona. A diferència dels esports, no aporta res en relació a l’esforç físic, l’estratègia o de bellesa estilística. Encara menys vincles emocionals i entrega de l’afeccionat a uns colors o a determinats jugadors. És un producte efímer com gairebé ho és tot en el món digital. Una metàfora dels temps líquids sense arrels ni atenció persistent que predominen en els nostres temps.

Una part dels esports actuals, de fet, estan mudant cap al model americà de convertir els estadis en parcs temàtics de l’entreteniment i, alhora, en grans superfícies comercials. Impactes múltiples i en sèrie per a tota la família. Entretemps constants per a benefici de la publicitat televisiva i per exhibir en directe tota mena de friquis mostrant habilitats d’interès discutible, música enganxosa, animadors i, encara, noies de bon veure exhibint cos i dots de ballarines. Tot plegat, intens, atordidor, gens interessant i de força mal gust per gastar unes hores que més que d’oci, en són de consum. El comerç mai descansa. Es tracta de restar sempre absorts, depositaris de múltiples impactes canviants i mai expectants o reflexius i gaudint d’una sola cosa. La Kings League és l’exageració de tot això, una gran operació comercial acompanyada d’exhibicions de protagonisme narcisista que hi sobren encara més. Aparèixer amb helicòpter a la gespa del Camp Nou, denota l’excés d’ego d’alguns alhora que una pràctica que no veig gaire compatible amb la pretensió de la sostenibilitat que es branda únicament com a eslògan de màrqueting. Si Gerard Piqué és el model i exemple dels nostres infants i joves, l’emprenedor de referència, estem ben arreglats.

L’espectacular eixamplament dels espais econòmics i socials degut a la mundialització no s’ha vist acompanyat d’una amplitud similar respecte dels espais polítics, ni s’entreveu una evolució mundial cap a un Estat cosmopolita. Des del punt de vista de la governança, es fan imprescindibles dos processos paral·lels que, tot i que ho puguin semblar, no són contradictoris, sinó complementaris. L’existència de potents institucions internacionals, habilitades per prendre decisions de gran calat, no exclou el necessari reforçament dels Estats-nació com a àmbit de presa de decisions polítiques i de regulació. Les estructures nacionals, fragmentades i en competència són massa febles davant del globalisme i el poder de les grans corporacions, les quals els fan xantatge per tornar-se volàtils. Però és necessària una certa compartimentació del poder així com d’algunes dinàmiques econòmiques i socials, per evitar justament processos globals incontrolables. Allò nacional i allò mundial haurien d’entrar en una relació nova, en una equació renovada d’atribucions, de polítiques i de poder.

El federalisme constitueix el principal model a seguir en el procés d’articulació de la política mundial. És l’únic capaç de compatibilitzar i garantir les diferents identitats locals, nacionals i internacionals en harmonia amb les exigències de la interdependència, la integració i la globalització. Ens cal, doncs, un principi polític capaç d’afavorir i possibilitar un procés d’autointegració activa i gradual dels Estats i regions singulars en una dependència pràctica internacional. El federalisme, probablement, sigui la teoria política adequada pel món actual que requereix articular allò local i allò global. Una concepció política alternativa i diferent de sobirania compartida, segons la qual una diversitat de col·lectivitats parcialment autònomes i sobiranes poden cooperar dins d’una forma govern de múltiples nivells, i sobre la base de la negociació, del consentiment i de la cooperació. La interconnexió, la interdependència i l’entrecreuament local, regional, estatal i global desafien les formes i els models d’organització política tradicionals. L’Estat ja no és de cap manera l’única font de disseny i elaboració de polítiques públiques que afecten els seus membres.

L’equilibri constitueix la idea, el mètode i el criteri bàsic, cosa que el federalisme pretén institucionalitzar a través de l’organització i l’estructuració política de les nostres societats. L’equilibri organitzat institucionalment, això és el federalisme. Cada vegada és més gran la percepció que es té a escala mundial que l’era de la sobirania exclusiva i incontestable de l’Estat està arribant al final, però també cal organitzar la governabilitat global tot impedint que les grans corporacions i el capital financer operin en el marc planetari totalment fora de control. Convé aclarir, que els Estats continuaran fent una funció important, pròpia i irreemplaçable, però això sí, no ja d’una manera exclusiva i hegemònica. Els Estats són massa petits a escala mundial per assegurar la doble funció de tota autoritat: garantir la seguretat i prosperitat de tots els membres de la col·lectivitat i aconseguir, alhora, una participació eficaç en els assumptes mundials. Cal la cooperació, la integració i la unitat entre regions, Estats i continents. 

S’han d’articular dos pols: l’atracció de la globalització sota la pressió de la nova revolució tecnològica i la fascinació per la singularitat cultural, nacional i local. Aquesta doble tensió es confirma dons de la unió en la diversitat. La bellesa del que és diminut, del que és petit i del que és més proper. Federal es refereix i s’utilitza per descriure un mode d’organització política que vincula unitats diferents en un sistema global, permetent, alhora, que cadascuna mantingui la integritat política fonamental. El federalisme és més una metodologia que una ideologia. Pretén donar respostes globals, integrades i puntuals als problemes que també considera globals, tant des del punt de vista de les estructures com del contingut social; i reconeixent sempre la múltiple pertinença de l’ésser humà respecte de diferents col·lectivitats i grups socials. Grups humans nascuts de múltiples solidaritats naturals i voluntàries. Cadascú amb el seu sentit d’identitat. Cal, doncs, una via adequada per garantir la pluralitat de les obediències i lleialtats. 

Sé que em poso en un jardí, perquè hi ha qui creu que els qui no formem part d’un col·lectiu afectat no estem autoritzats a parlar-ne. Però ho faré. Sap greu tot l’entourage polític i de confrontació ideològica que hi ha hagut a l’entorn de la commemoració del dia de la dona treballadora. Habitual dia de celebració dels avenços en la lluita per la igualtat de gènere i per recordar el molt camí que queda per córrer: la persistent violència de gènere, les situacions de sotmetiment, els sostres de vida per accedir a càrrecs de tota mena, les diferències salarials, el manteniment de rols insostenibles… La confrontació oberta y brutal a Espanya entre les diferents visions del feminisme crec que aporten poc a l’avenç més ràpid cap un futur que ha de ser no només absolutament igualitari tècnicament sinó que, a més, impliqui que algunes maneres, habilitats, sensibilitats i valors dels que en són més posseïdores les dones que els homes es generalitzin. La relació amb el poder i el seu ús seria un exemple d’això que vull dir. Tot i que resulta evident que la sensibilitat cap a la discriminació de les dones sol ser diferent segons l’adscripció de gènere, aquesta batalla l’hem de guanyar entre totes i tots. Ens incumbeix per igual.

Que hi hagi maneres d’entendre diferenciades sobre el sentit del feminisme resulta ben normal. La pluralitat per ella mateixa no és mai un problema sinó una benedicció. El que ja no és tan bo és que la disparitat es converteixi en conflicte i s’usin formes tan abruptes i desqualificadores. Hi ha una confrontació cultural en aquest tema que és global, però que a Espanya es barreja en un entorn polític en que les esquerres batallen per col·locar el seu discurs diferenciat i captar adscripcions. Així, estem davant una baralla per l’hegemonia cultural. Hi ha, sens dubte, un primer feminisme molt funcional, l’objectiu del qual és la igualtat estricta d’homes i dones a l’empresa, la política, la societat i les relacions familiars. Trencar el sostre de vidre a la feina, on els llocs claus i els consells d’administració encara tenen una presència femenina escassa. Es tracta de superar la discriminació laboral i salarial que arrosseguem històricament, però a mesura que s’avança en aquest objectiu no es planteja qüestionar la societat establerta, com tampoc gaire els rols de gènere. Va aparèixer ja fa dècades, un feminisme de “segona onada”, amb impulsos transformadors posant en primer pla la “diferència”, desenvolupant una crítica estructural a l’androcentrisme capitalista i la dominació masculina a través de l’heteropatriarcat. La “interseccionalitat” volia combinar i no establir prioritats entre l’emancipació social y la consecució de la igualtat (“Sóc dona i de classe baixa”, deia Maria Mercè Marçal). Fins aquí, les diverses intensitats o presses per recórrer el camí no van establir cap fractura entre feminismes. Predomini del progressisme, però amb coloracions polítiques molt diverses. Fa uns anys, però, que ha crescut una mobilització feminista dotada de major radicalitat, que posa el tema de la identitat al bell mig del focus mentre qüestiona no només la normativitat sobre el sexe, sinó també el gènere, mentre se separa la qüestió de qualsevol consideració social. Estem davant de vincles polítics explícits en la lluita cultural contra l’esquerra socialdemòcrata. Fan bandera de la filosofia que conté la “llei trans” o bé la tècnicament fallida del “només si, és si”.

Tot entendre millor i trobar més funcional la “segona onada”, no em veig en cor de valorar el que d’interessant aporta aquesta visió més radical. Estic segur que en un debat assossegat té molt a dir i aportar. Perd les raons que té, amb les formes sectàries i fanatitzades que ho planteja, al establir una estratègia agonista que resulta destructiva i sense considerar que els avenços en aquest sentit cal que siguin menys ideològics i més compartits per a una majoria de la societat que, en aquesta tema com en altres, té un ritme més pausat d’avenç que aquells que caminen en l’avantguarda i fan d’agitadors. Venim d’on venim i caldria que els progressos culturals i fàctics fossin sòlids. I no parlo només dels sectors més tradicionals que encara ens queden. Malauradament, em canviat molt menys del que voldríem. La setmana passada vaig visitar el Mobile, lloc modern per excel·lència, lligat a l’economia del coneixement i la tecnologia. No és només que hi hagués un predomini aclaparador d’homes, és que una part important de les dones hi feien d’hostesses amb les funcions i atributs que se’ls hi suposen. Antic. Sovint es mantenen els vells estereotips amb vestidures noves, o ni això. Potser apostar pels canvis graduals, reals, té més sentit.

Aquesta empresa ha anunciat que fa una fusió inversa, y una societat holandesa justament seva, l’adquireix i, així, una empresa espanyola de referència deixa de ser-ho, ja que trasllada la seva seu corporativa i fiscal als Països Baixos. Mala imatge i mal precedent per la economia espanyola, ja que una de les “majors” de l’Ibex se’n va apel·lant a les avantatges que li proporciona radicar-se a fora, cosa que pot servir d’inici i estímul perquè que ho facin d’altres. En realitat, Ferrovial no és estrictament una empresa, sinó un grup amb centenars de societats filials i participades l’activitat de bona part de les quals és internacional. A España, només hi té el 20% d’un negoci que abasta obres d’infraestructura de tota mena, especialment públiques: carreteres, aeroports, autopistes, grans construccions, energia, aigua, residus… Una empresa que neix a començaments dels anys cinquanta, quan l’Espanya franquista començava a optar pel desenvolupament de grans obres i necessitava operadors propis i fidels. Es va crear de la mà d’una família acòlita del Règim, els Del Pino, emparentats amb els Milans del Bosch i que després ho farien amb els Calvo Sotelo. La família, continua controlant el negoci amb el 33% del capital. Durant els primers cinquanta anys va viure de les grans adjudicacions a dit que feia el franquisme: adjudicació gairebé exclusiva de les obres ferroviàries, després les primeres autopistes, la primera línia de Tren d’Alta Velocitat. Compra Agromán i entra en les grans obres de la Barcelona Olímpica a més de l’Expo de Sevilla o el Museu Guggenheim de Bilbao. També es va fer un lloc en serveis urbans, tractament d’aigües amb Cadagua, residus urbans amb Cespa… Amb el nou segle, porta a terme un gran salt internacional fins a convertir-se en una multinacional present a gran quantitat de països, construint i gestionant infraestructures estratègiques. Més enllà d’allò simbòlic, que també és important, fa molt temps que va deixar de ser una empresa “espanyola”.

De fet, com totes les grans corporacions ençà de la globalització econòmica que va començar ja fa gairebé quaranta anys, no tenen pàtria. El seu àmbit d’acció és el món i tant en la producció com en la radicació, però especialment en funció de la fiscalitat són d’on convé o d’enlloc. Ferrovial factura, en el consolidat, 7.500 milions d’euros anuals i el seu valor borsari és als 18.000 milions d’euros. Té mols litigis pendents amb la hisenda espanyola -uns 254 milions d’euros- i, afirmen per demostrar que no se’n van per raons fiscals, que només s’estalviaran uns 40 milions d’euros anuals. Que ho fan per adquirir major reputació internacional i accedir a millors línies de finançament. De fet, no es poden pas queixar de la pressió fiscal espanyola ja que la seva contribució en qualitat d’impost de societats és ínfima doncs es beneficien de bonificacions en forma de crèdit fiscal per les pèrdues durant la pandèmia i utilitzen sàviament els preus de transferència dins el grup per fer beneficis en paradisos fiscals. Abans de radicar-se als Països Baixos, el grup ja és posseïdor de 65 societats en refugis fiscals, cosa que de fet fa la totalitat de les empreses que cotitzen a l’Ibex. Pels accionistes espanyols, cobrar els dividends a l’exterior també els sortirà molt a compte. Més enllà del tema fiscal, el caràcter simbòlic de la seva marxa no és menor. El Govern espanyol així ho ha entès i ha sortit en tromba a criticar-ho. I tenen raó. No és només que l’empresa té un caràcter estratègic i se’n perd qualsevol mena d’incidència i control, sinó que resulta una mica injust que un grup especialment beneficiari de les adjudicacions públiques i de tota mena de favors i protecció governamental des de la seva creació fa més de setanta anys, ara se’n va fent un cop de porta que, a més de raons de butxaca, en té de polítiques. Els que ho fan, saben prou bé que reforcen l’estratègia del Partit Popular contra als socialistes, als que acusen falsament de fer una excessiva pressió fiscal i de ser “enemics” de les empreses. És bo de recordar en aquest punt, que justament aquesta empresa s’ha mogut sempre, a Espanya, en règim d’oligopoli i amb un proteccionisme públic que poc té a veure amb la competència oberta i la llibertat de mercat. Jugadors partidaris de lliurar la partida amb cartes marcades. Encara que l’escenari sigui el món el caràcter ranci dels seus orígens franquistes no han desaparegut mai del tot.

Ho dic clar: a hores d’ara ser del Barça és una condemna. Els vincles emocionals amb un club de futbol no saps com et cauen a sobre i no hi ha manera humana de superar-los. Una addicció que m’agradaria vèncer, perquè no es pot mantenir la fe en un deu tan fals i mancat de tota ètica. Ni tan sols tenen vergonya els que el piloten. Un món ple de comissionistes, gent corrupte que s’apropien i fan el pitjor ús dels diners del “soci”. L’afeccionat cluca els ulls i no escolta el soroll ensordidor dels diners que van canviant de butxaca en un repartiment pornogràfic. No passa res. Tot el camp és un clam. De vegades he pensat i he dit que el que passa al Barça, la seva mala gestió, la malenconia del afeccionat, l’arrelat victimisme no són sinó un símptoma dels mals del país, una metàfora de la societat catalana. Ho retiro. Si el món del futbol és una immensa claveguera arreu, a nosaltres ens ha tocat la part més empudegadora. Fa uns dies vaig anar al camp i, ingenu, vaig pensar que la grada protestaria contra una junta directiva que ha deixat el nom de la institució a l’alçada del betum. Res, tothom calladet. La falta de un mínim sentit moral dels que dirigeixen el club, sembla que s’encomana als seguidors. No sé si la gent és conscient que el relat ancestral del club sobre la persecució i els desaires arbitrals, s’ha acabat per sempre. Tampoc es podrà anar mai més pel món amb aires d’exclusivitat, amb posat de superioritat.

La gent que compta a la societat catalana, allò que se’n diu la burgesia, fa temps que van abandonar el lideratge de la institució. Potser els De Carreras o els Muntal no tenien una mirada llarga, però almenys ens estalviaven haver de passar vergonya. Ho van deixar en mans d’arribistes franquistes com Núñez o Gaspart, els quals van durar més al govern del club que Pujol al de Catalunya. Gent obscura que van barrejar el club amb els seus negocis i que s’envoltaren de comissionistes i que pagaven religiosament als periodistes de cara a que només parlessin de futbol i conreessin el imprescindible victimisme. Els joves que els vingueren a substituir, tenien formes diferents, però eren més ineptes i amb més ganes de fer-se rics. Laporta és un saltataulells de manual, que a més d’embotir-se físicament, és capaç de fer tots els papers de l’auca, ja sigui passar de companyies franquistes a líder independentista sense despentinar-se. El malbaratament de recursos del club és ingent, avions privats i locals de senyoretes incloses, a més de pagar comissions indecents a tota mena d’intermediaris i aprofitats. Si algú es prengués la molèstia de seguir els diners, segur que fan una trajectòria força circular.

Hi ha qui diu que hem d’esperar les explicacions de perquè es pagaven quantitats ingents a un ex-àrbitre que formava part de la comissió tècnica que designava l’adjudicació de jutges. Que esperin assentats. No hi haurà explicacions, perquè tothom intueix perfectament perquè es feia. I no es dirà públicament. Si de cas, es recorrerà a que és un muntatge dels mitjans de Madrid contra el Barça i que tothom ho feia, cosa que més que una coartada resulta una confessió. En un món una mica més convencional i on l’ètica i tingués algun paper, hauria dimitit molta gent just després de demanar disculpes pel dany reputacional ocasionat. Si no se’ls hagués acudit, la massa social els ho hauria exigit. Però, res de res. Practicarem tots plegats la tàctica de l’estruç i esperarem que amaini. Però, no decandirà perquè el tema té derivades penals i implicacions fora d’Espanya que impedirà que al final els dirigents d’aquí i d’allà es tapin les vergonyes. En un país que, fins i tot en la publicitat institucional es barregen els conceptes de Catalunya i del Barça, els costos de tot això van força més enllà del futbol. Per acabar, recordar que abans dels efectes del cas Enríquez Negreira el club té un deute de 1.500 milions d’euros, perd un mínim de 300 milions l’any i s’acaba d’embarcar en un préstec de 1.500 milions més per renovar el camp. Què pot acabar malament? Segurament, la resposta la deu tenir Goldman Sachs.

El seu triomf a les eleccions presidencials el 2020, la majoria de gent el vam viure amb alegria i esperança. El necessitàvem després de la vergonya i el temor que ens provocava Donald Trump. Aparentava ser un vell decent i progressista mot moderat,  a la americana, del que no n’esperàvem gran cosa més que un comportament digne. Durant els poc més de dos anys de mandat no ha generat una imatge pública que ens donés gaire seguretat, justament perquè genera dubtes sobre la seva salut i els seus moviments en públic ens fan patir perquè sempre està a punt de caure. Els balbucejos i moments de confusió quan parla poden fer pensar que no està gaire en condicions per afrontar unes presidencials i un segon mandat que, de produir-se acabaria als 88 anys. Costa d’imaginar-lo en una batalla a mata-degolla amb Trump el 2024. Tampoc té successor al Partit Demòcrata, almenys de moment, i la vicepresidenta Kamala Harris encara és hora que aixequi el vol. Quan va començar el mandat, algunes decisions força dubtoses i poc destres en política internacional, van també fer dubtar que fos l’home apropiat per lidiar amb el post-trumpisme. Tota aquestes sensacions que ens ha transmès, juntament amb la dinàmica bèl·lica d’Ucraïna i la confrontació geopolítica amb Xina, no ens ha deixat veure, les seves bones decisions, insòlites als Estats Units, en la seva política interna.

Va afrontar l’enorme crisi econòmica generada per l’epidèmia de la Covid-19, fent el que erròniament no es va fer en la crisi del 2008. Va insuflar diner al sistema tant en forma d’inversió pública com en despesa social i familiar per pal·liar els seus efectes tot recuperant l’ocupació. Això, finançat amb part amb augment dels impostos a les corporacions i les grans fortunes i, alhora, recorrent temporalment al dèficit i l’augment de deute. Política progressista de manual, keynesianisme, que ni molt menys s’ha gosat fer a Europa, almenys en aquestes proporcions. El dèficit i el deute, s’han d’afrontar en èpoques d’expansió i no pas de crisis, doncs fer-ho ho converteix en accions procícliques. Va destinar a aquesta crisi 1,9 bilions de dòlars de cara a evitar l’augment de l’atur i la disminució del consum. Després quan a l’epidèmia ha seguit la crisi per la inflació degut als problemes de subministraments provocats per la invasió d’Ucraïna, s’ha fet encara un augment més gran de la inversió, amb 1,4 bilions destinats a les famílies (l’equivalent a tot el PIB espanyol, per entendre’ns) i 2,3 bilions més per fomentar la competitivitat, afrontar el canvi climàtic i mantenir l’ocupació. A diferència de les polítiques econòmiques europees que han apostat per prioritzar la inflació tot augmentat els tipus d’interès i refredant l’economia, als Estats Units s’ha fet un anàlisi diferent: aquesta no és una dinàmica inflacionària per excés de demanda, sinó pels entrebancs bèl·lics per mantenir l’oferta. No és ben bé el mateix, ni requereix de les mateixes receptes. A dia d’avui, la inflació interanual als Estats Units és del 6,4%, mentre a l’Eurozona és del 10,6%. Pel que fa a l’atur, als Estats Units és del 3,4%, mentre que a Europa la mitjana és del 6,5%.

Certament que el sistema americà requereix de canvis estructurals que Biden no pot afrontar, encara que ho intenta, perquè no té majoria a la Cambra de Representats i se li bloqueja la imprescindible reforma del sistema sanitari perquè arribi a tothom, el fer front al lobby de la indústria farmacèutica, l’afrontar la profunda crisi social que posa de manifest l’ingent consum d’opiacis que porten a centenars de milers de morts anuals per “desesperació”, per combatre la pobresa extrema concentrada als barris marginals de les grans ciutats i a l’antic “cinturó d’òxid” desindustrialitzat, per fer una reforma fiscal profunda. Però, sobretot, els cal recuperar la cultura democràtica i recosir un país fracturat políticament, que té la meitat de la seva població combregant amb les rodes de molí de les conspiracions i les postveritats de l’extrema dreta. El discurs sobre l’estat de la nació que va pronunciar Biden fa una setmana, mereix ser escoltat. Destil·la autèntic progressisme i sensibilitat social. Sap un xic de greu que, des de fa anys, ni tan sols la socialdemocràcia europea ha anat tan lluny. Ni en discursos,  ni en polítiques. L’ombra d’Àngela Merkel encara es deixa sentir.

La Naturalesa, que ens ho dona tota, també ens ho treu i fa sentir de tant en tant la seva capacitat destructiva de manera desaforada. El que és habitualment espai de vida es converteix de sobte en espai de tragèdia. El brutal terratrèmol que ha afectat aquesta setmana a un important territori de Turquia i de Síria ens ha sobtat per la seva capacitat destructora. Un episodi sísmic brutal i sortosament infreqüent que s’ha esplaiat en un ampli territori tot portant destrucció i mort de manera ingent. Poques vegades es donen aquests fenòmens amb tanta intensitat i amb epicentres tant superficials com per provocar el dany generat. A dia d’avui, es parla de més de 12.000 morts i de diverses desenes de milers de ferits que col·lapsen els malmesos i escassos hospitals de la zona. El problema és la gran quantitat de desapareguts sota les runes dels edificis esfondrats. Les xifres d’avui només són una mostra de les que hi haurà al final d’aquest drama. Tenint en compte les condicions materials i econòmiques de part de la zona afectada, molts dels morts i ferits ni tan sols es comptabilitzaran. Encara que els terratrèmols no es poden preveure, aquests s’han produït en una zona d’especial magnitud sísmica coneguda. No hi havia previsió de que podés passar, ni cap mesura de contingència preparada per uns estats que, curiosament, tenen poca presència efectiva a la zona i s’han preocupat més aviat ben poc pel desenvolupament d’aquests territoris.

Segurament hi haurà qui atribueixi aquest desastre a les accions imponderables i capricioses de la naturalesa, al moviment de les plaques tectòniques, a fenòmens que tenen lloc sempre en zones ja molt castigades, com si fos una mena de càstig diví que només admet la resposta de la resignació. Però no és exactament així. La pobresa de la zona té molt a veure amb el col·lapse de milers d’edificis que han sepultat a la gent que hi malvivia, com també de la falta de recursos per fer-hi front. Males construccions en zones de perill sísmic resulten una aposta suïcida, com ho és la incapacitat de resposta d’uns estats que, justament, estan en guerra en aquesta zona des de fa molts anys. No hi ha progrés econòmic, falta maquinària i els recursos sanitaris hi són gairebé inexistents. És territori del Kurdistan, on l’estat turc lliura una guerra sorda pels occidentals des de fa anys i panys amb episodis de violència extrema. Hi ha moltes armes, però no tot allò que és necessari per a la vida. La temptació de l’estat turc a confondre el socórrer a aquesta gent amb el continuar la repressió i control militar serà molt gran. La situació no és millor al territori sirià afectat. Aquí l’arribada d’ajut estatal no és possible donat que és zona de guerra i de control per part de milícies enfrontades al govern de Damasc. No poden esperar cap mena de treva del brutal règim de Bashar al-Ássad. No hi ha ni tan sols corredors segurs per fer-hi arribar l’ajut de la solidaritat internacional. No sabrem mai del tot la brutalitat ni el sofriment que allà s’està produint.

Certament, de vegades la Naturalesa es comporta de manera cruel i mata. Quan ho fa en zones pobres i força poblades resulta especialment esfereïdora. Les imatges de desolació i sofriment que ens fan arribar els mitjans de comunicació són per plorar desconsoladament. Però més enllà de la mala sort d’aquesta gent, no hauríem d’oblidar que el que mata especialment és la pobresa i que aquesta no es una casualitat natural, sinó una condemna absolutament humana deguda a formes econòmiques absolutament injustes, però també a governs que practiquen la desídia respecte a la seva gent i que condemnen a determinats territoris al endarreriment perpetu. Bona part dels efectes terribles d’aquests terratrèmols tenen a veure amb això. No hi ha mitjans de cap mena, els equips d’emergència tarden en arribar, la gent ha de desenterrar els seus morts amb les mans, les ingents multituds que s’han quedat sense sostre pateixen l’hivern i les pluges pràcticament al ras. Més enllà de la indignació dels afectats i de la nostra escassa solidaritat que s’esvairà amb rapidesa, els morts s’enterraran i no canviarà res. Els sàtrapes que governen a aquesta gent, continuaran essent on són i subjugant-los de manera autoritària i cruel. Al turc Erdogan, se li disculpa gairebé tot. No en va, fa una funció geoestratègica de primer ordre. Potser, a no tardar, fins i tot se’l premiï admetent-lo com a membre de la Unió Europea. Ves a saber.