Autor: Josep Burgaya

Té tots els ingredients per ser la frase de l’estiu. Ens la direm els uns els altres multitud de vegades a manera de broma. Si la diu un dirigent polític en una roda de premsa, perquè no la podem fer servir nosaltres de manera irònica o desenfadada? Al fer-ho i treure-la de context la desarmem i probablement fem bé. L’humor és una bona resposta a una sortida de to de tal calibre. Xavier Trias estava notòriament irritat el dissabte al vespre, cosa que és una emoció ben humana, ja que considerava que li havien pres allò que era seu, una alcaldia que li corresponia gairebé per dret natural. Va tenir una sortida entre patètica i humorística, com de vell fora de control, que li van riure i aplaudir fervorosament els seus. Podia haver dit “aneu a fer punyetes” o bé “que us donin…”. Hauria estat el mateix. Ho fem servir sovint en el llenguatge col·loquial en forma de descàrrega o menyspreu en una situació que ens incomoda, però això no ho fa acceptable en el llenguatge públic. Dissabte passat, no era només desqualificar als grups polítics que havien triat legítimament una altra alternativa, també significava menystenir el gairebé vuitanta per cent de la població de Barcelona que no l’havia votat. Li havien fallat les expectatives, gairebé la certesa de que ja ho tenia. El problema, com sol passar sovint quan ens sentim frustrats és que les expectatives eren desmesurades, no s’ajustaven a la realitat, no havia fet la feina necessària perquè fos possible.

En política democràtica, en un sistema representatiu, per assolir el govern cal obtenir una majoria de suports. Governa qui té la capacitat, la possibilitat d’establir pactes amb altres grups polítics, no qui té un vot més el dia de les eleccions. Aquestes són les regles del joc. Probablement el problema de Xavier Trias va ser una interpretació errònia dels resultats, una lectura equivocada que el va fer creure que ja tenia una cosa que, en realitat, havia d’haver batallat negociant amb grups que li podessin proporcionar la majoria que no tenia. Un 22 per cent del vot, segons com es miri pot ser molt, però no dona per ser investit. La realitat és que a Barcelona, com gairebé sempre, el vot va ser majoritàriament d’esquerres, clarament. A Trias, només el podia fer alcalde el PSC. I això possiblement passava per un pacte segons el qual es repartirien l’alcaldia. Ho justificava el resultat ajustat i, especialment, a que els socialistes tenien altres possibilitats de fer una majoria alternativa, com així es va acabar imposant. Els partits funcionen amb lògica de poder i acostumen a buscar la forma per maximitzar els seus resultats. El que ha passat a Barcelona, pot agradar més o menys i, lògicament se’n pot fer una crítica política. El que no es pot discutir és la seva legitimitat. A Girona, s’ha fet el mateix en sentit contrari i ni tan sols els afectats negativament semblen discutir-ho. És tenir molt mala memòria no recordar que, a la Generalitat, el pacte de govern ja desfet, va donar la presidència a Pere Aragonès en detriment de Salvador Illa. O que el 2017, qui va guanyar clarament les eleccions va ser Inés Arrimadas.

Democràcia són regles, respecte als adversaris, però també una actitud tolerant i una contenció en les expressions. Si els partits democràtics donen per bo el llenguatge del populisme de la nova extrema dreta, estem arreglats. S’ha parlat aquests dies de frau, de robatori, d’estafa, d’engany, de maniobres il·legítimes, que ens han pres el què és nostre… Es neguen els fets, s’afirmen mentides notòries, es desqualifiquen els rivals i es posa en qüestió el sistema democràtic. Si no guanyen els meus és que hi ha hagut un frau. És el que fa Trump, Putin, Vox o Díaz Ayuso. No es pot dir seriosament, i quedar-se tan ample, que a Barcelona l’alcaldia és el resultat d’una “operació d’estat” o de l’aplicació d’un nou 155 fent servir com excusa els vots del Partit Popular. Uns vots aquests, que eren prou bons i lícits per aprovar pressupostos municipal pel mateix Trias el 2011, o per Artur Mas els de Generalitat el 2012 quan ja el moviment sobiranista s’havia posat en marxa. Ens indigna quan la dreta extrema diu animalades inacceptables i ens irrita que massa gent ho celebri en lloc de censurar-ho. En la pèrdua de papers de Trias, amb la frase de menyspreu que li va sortir de l’ànima, passa exactament el mateix.

Article publicat avui al Diari Ara:

https://www.ara.cat/opinio/critica-politica-legitimitat-democratica-josep-burgaya_129_4736102.html

Sortim d’unes eleccions i estem a les portes d’unes altres. Ho vivim de manera gairebé agònica, ja que veiem expressions radicals i fins i tot autodestructives d’una part de la ciutadania que ens costen d’assumir. El que pot arribar no aporta cap solució i sí un aprofundiment en les causes dels problemes actuals. Vot protesta d’uns en forma d’opcions que són molt lluny de resoldre els nostres problemes, que no reforcen en res la cultura democràtica o bé en forma de desistiment i desesperança quedant-se a casa. Una societat fracturada, amb massa gent en zona d’exclusió i que no se sent subjecte històric de cap transformació ni entreveu cap bri de futur opta per fer soroll, ser políticament incorrectes, sabedors que no servirà de gran cosa però, almenys, significa llençar una pedra a les aigües estancades de la seva situació. Per a molta gent, no progressem adequadament. Segurament, en lloc de culpar-los de l’exabrupte expressat amb el vot o l’aparent desinterès, el que caldria és entendre i actuar contra les causes del seu malestar. Un conegut proverbi oriental diu que quan el savi assenyala la lluna, el neci en mira el seu dit.

Que gran part de la ciutadania se sent humiliada i indignada és una evidència, però hauríem de no oblidar que la indignació encara que sigui un potent dinamitzador cap a l’acció, té notòries limitacions per a la construcció del futur, cosa que no haurien de menystenir. Què es pot desplegar sobre el desencant, la frustració i el ressentiment? Els discursos totalitaris tornen a ser ben presents a Europa i a altres parts del món. Encara que sentiments plenament justificats, acostumen a ser materials febles per a la construcció de futurs, més necessitats de la solidesa de la raó i de l’esperança. El gran repte de la nova i vella política és aconseguir convertir l’enuig en projecte polític plausible i realitzable, respondre a les seves demandes, connectar-hi. Es requereix de l’argamassa de la transparència, la participació i la responsabilitat. Els perills de les diverses formulacions populistes hi són, i l’autoritarisme està a l’aguait en les solucions simplistes contra les quals ni el progressisme està prou vacunat. Com preveia Thomas Mann als anys quaranta, el feixisme tornaria i quan ho fes no tindria les formes d’antany, sinó que “ho faria en nom de la llibertat”. Tot sembla apuntar, que ja estem plenament immersos en aquest vaticini.

Sembla evident la inadequació de la política i dels sistemes de govern a l’estat actual de les coses. Una millor articulació del global i el local sembla inevitable per rescatar el control de certes dinàmiques, però sobretot per recuperar el sentit comú. No és possible mantenir àmbits d’acció restringits a l’àmbit local -el polític-, mentre l’acció d’altres àmbits sigui global i fora de control social –l’econòmic-. Quan les corporacions són globals i les legislacions i instruments de poder polític purament nacionals, la disfuncionalitat sembla molt evident. Els Estats-nació es mostren incapaços de responsabilitzar-se del nostre benestar i van esdevenint un refugi merament simbòlic, mentre que les institucions internacionals que hem constituït disten molt de ser neutrals i mancades, a més, de legitimitat democràtica. El globalisme sense política global, sense governança global de base democràtica, consolida una societat de guanyadors i de perdedors, un món escindit entre l’acumulació indecent l’1% que ja posseeix més del 50% de la riquesa planetària, mentre que el 50% de la població menys afavorida en termes de renda s’ha de conformar amb un misèrrim 1%. Mai la capacitat productiva de la humanitat havia arribat a la que ara posseïm. El vell mite d’aconseguir la suficiència productiva i acabar amb l’escassetat fa ja unes dècades que es va assolir.

El maquinisme, el desenvolupament tecnològic avançant en proporcions geomètriques, ens ha donat la possibilitat de sostenir dins dels límits de la dignitat a la totalitat d’una població que s’ha multiplicat per deu en els dos últims segles. No obstant això, la teoria econòmica, les estructures socials, el pensament polític i els valors morals només s’han desenvolupat en proporcions aritmètiques. Mai hi ha hagut tampoc a la història de la humanitat tanta gent pobra i socialment exclosa. Ni l’evolució de la política, com tampoc els comportaments electorals cada vegada més emocionals, ens poden permetre de fer-nos gaires il·lusions. El sistema democràtic està en crisi, almenys en el seu sentit profund, mantenint-se gairebé només el seu aspecte electoral.

Article publicat avui al diari Ara:

https://www.ara.cat/opinio/serios-problema-salaris-josep-burgaya_129_4724981.html?giveAway=yL85JBD0pwbrgPXt