Autor: Josep Burgaya

Aquesta legislatura catalana va quedar tocada de mort el dia que Junts va abandonar el govern, ara fa ja un any i mig. En aquell moment es van evidenciar no només estratègies diferents i confrontades dins l’independentisme, sinó una inquina i negació mútua d’uns adversaris convertits en enemics que s’ha arrossegat fins ara. El que semblava lògic aleshores, però la política catalana dels darrers anys ho és tot menys previsible o raonable, era la convocatòria d’eleccions o bé articular un nou govern i una nova majoria que havia de ser, forçosament, transversal. ERC no va voler fer ni una cosa ni l’altra, va pretendre continuar governant tenint només 33 vots en un Parlament de 135 diputats. Impossible de fer polítiques i governar un país que després de tants anys de fugida de la realitat ho necessitava més que mai. Els republicans van creure, que tenint en compte que el govern espanyol els necessitaria per sostenir-los, això convertiria en captiu per lògica reciprocitat al PSC. No n’ha tingut prou i, curiosament, mai la política catalana havia estat tant subalterna a la política espanyola com en els darrers temps, dinàmica impulsada -oh, sorpresa- justament per l’independentisme. Amb la convocatòria electoral, es tanca definitivament una època -la de l’infaust Procés- i, finalment el rasant de la política del país passarà a ser un altra. Massa temps perdut.

El final doncs de la legislatura no té a veure tant amb la negativa dels Comuns a aprovar els pressupostos, acusats d’irresponsables, sinó en la debilitat insostenible dels republicans. Però aquest final que sembla abrupte, en realitat ha estat força més ben calculat. ERC tria el moment que li convé sota l’aparença que s’hi veu obligada. S’estalvia una agonia que l’estava perjudicant, la previsió d’unes males expectatives per a les eleccions europees que li farien una fotografia nefasta i, sobretot, agafa amb el pas canviat a Junts, però també a la CUP i altres intents de candidatures independentistes. El seu punt flac, és que no pot culpar un PSC que els hi ha votat els pressupostos i que, a més, ha acomplert a Madrid amb els compromisos sobre l’amnistia. El centre del debat polític que ve és entre ERC i PSC, però els primers tenen ben poc a retreure als segons, els quals semblen els més ben posicionats en la línia de sortida. Pels socialistes, la convocatòria d’eleccions els convenia. Són en un moment dolç i s’alliberen del dogal polític a que els sotmetia els imperatius de la política espanyola. Junts és qui ho tenen més complicat, tant pels enfrontaments i dubtes interns entre el sector unilateralista i la renovada ànima de la realpolitik convergent. Presentar o no a Carles Puigdemont, no és un dilema menor. Encara que és qui té cartell polític, els condiciona molt el dia després ja que no és soci per a ningú. Per més càrrega simbòlica que tingui per alguns -cada vegada menys diuen les enquestes-, és un personatge poc creïble, massa vinculat als pitjors moments del Procés i clarament amortitzat. A més, que l’amnistia sigui una realitat fàctica va per llarg. La immediatesa del calendari no li va bé, com tampoc a Junts quedar ancorat en el passat.

Aparentment, el llarg període agònic de la política catalana ha estat rebentat pels Comuns. Podran dir que s’han “cobrat” un governa, però aquest era un globus que la majoria el volien fer explotar. Hard Rock és només un simulacre, un detonant una excusa. Finalment sembla que el debat polític català s’haurà de centrar en allò que és rellevant per a la ciutadania i el seu futur. El model de país, recuperar el malmès sector sanitari, el fracàs del model educatiu, emprendre o no un procés de reindustrialització, afrontar de manera crítica la dependència del sector turístic, decidir les infraestructures de comunicacions que es requereixen, planejar una política d’aigües que permeti pal·liar una sequera que ja és endèmica… Però, sobretot, refer les costures socials i polítiques d’un país dividit i confrontat durant més d’una dècada per plantejaments irreals i excloents. Recuperar la noció que ens havia fet forts d’una Catalunya oberta, plural, cohesionada, tolerant en la que hi cabia tothom i tothom  la podia sentir a la seva manera. Un país de progrés, orgullós d’allò seu però cosmopolita, amb polítiques modernes i socialment equitatives.

Arreu es produeix un fenomen que sembla imparable. Las dreta més extrema i desacomplexada s’imposa políticament, i ho fa comptant amb el suport dels sectors socials més exclosos que, abans, se sentien representats pels partits d’esquerres. L’Argentina de Milei n’és un bon exemple i, em temo, que no el darrer: els que malvivien gràcies a ajuts socials de contenció, acaben votant a qui afirma que, el primer que farà, és eliminar-los. Una mostra que amplis sectors socials, els més necessitats, s’han desacoblat dels sindicats i partits que els representaven. Alguna cosa es deu haver fet malament.

Fragmentar identitats fins a la ridiculesa està acabant amb la cultura d’esquerres i fa robust el liberalisme a través de l’arma de xoc que és el postfeixisme. L’esquerra ha obviat una cosa fonamental que, històricament, l’ha fet forta: ser d’esquerra era una identitat. Una identitat forta amb un projecte comú per superar la desigualtat estructural, l’exclusió i possibilitar una vida digna. Mentre que el populisme de la dreta ofereix als ciutadans una referència i una sortida al seu odi, l’esquerra secciona el que és col·lectiu en multitud d’instàncies identitàries. Focalitzar el debat en la cultura de la diversitat fa que les classes subalternes perdin consciència de ser-ho. Tota emancipació que no tingui un peu a la iniquitat material acaba per reforçar la reacció i el capitalisme actual. A la dreta ja li convenen aquests rols establerts, ja que no es posa en qüestió el predomini dels privilegiats. Quan es reitera el tema de la diversitat, s’està validant la desigualtat que crea l’economia de mercat. Es renuncia a establir el principi d’igualtat. Es compartimenta la vida pública en col·lectius encapsulats en la seva identitat cultural. No hi ha compromís universalista, ni tan sols noció de ciutadania. No deixa de ser rellevant, que la defensa del que és cultural al món occidental no es fa brandant la Il·lustració, sinó de reivindicant cultures nacionals o l’individualisme.

Tota l’esquerra, la socialdemòcrata i l’altra, ha incorporat el tema de la diversitat com una qüestió essencial del seu projecte polític. Potser d’una manera més funcional a l’àmbit moderat i de manera més absoluta, com a marca pròpia, l’esquerra més radical. La influència acadèmica en aquests àmbits polítics ha estat extraordinària. Els seus quadres i militants no procedeixen del món del treball fordista ni del precariat, sinó del treball intel·lectual i l’activisme cultural. Aquí l’hegemonia i els estudis al voltant de les qüestions de diversitat ostenten una hegemonia total. Com ha escrit Daniel Bernabé, “com menys capacitat de canviar allò material té un corrent polític, amb més insistència tendeix a buscar les maneres d’influir en allò simbòlic”. Les polítiques redistributives queden per més endavant. Però en assumir el camp de la correcció l’esquerra, la dreta assumeix que el seu camp de joc és a la incorrecció. 

De fet, l’esquerra ha fet seva la cultura de la classe mitjana amb un cert nivell cultural i amb formació universitària. Ha caigut en assumir un rol petitburgès, igual que els moviments sindicals representen els treballadors públics i amb més seguretats i no els que són víctimes de la precarització i l’exclusió. En aquest entorn social i cultural, l’estabilitat i la moderació que se’ls suposa resulta compatible amb actituds radicals i promeses d’aventura. Passa el mateix a Catalunya amb unes classes mitjanes donades a jugar a la revolució amb El Procés. En realitat, no és una radicalitat estructural, que afecti allò material, és només un desfogament fet a través de happenings i un activisme carregat de grandiloqüències. Analitzar la composició social d’algunes onegés donaria molta informació sobre la figura de l’activista acomodat. Perquè aquí, allò important no és la consecució de res, sinó “identificar-se”, ser algú en el món de la diversitat.

​

El llenguatge és molt eloqüent. Les polítiques d’esquerra ja no apel·len al que és col·lectiu o al paper de la intervenció o de la despesa pública. Se centren en el concepte de “drets”. Així, la població, bàsicament seria dipositària de drets, cosa que té un cert biaix cap a la prelatura de l’individual. L’esquerra es presenta com qui garanteix, expandeix i, fins i tot, crea drets nous. Ha desaparegut qualsevol noció de solidaritat, de benestar compartit, de reciprocitat, de limitacions a les capacitats de satisfer desitjos, a la necessitat d’acceptar determinats sacrificis a favor de la sostenibilitat mediambiental. L’esquerra europea havia fonamentat la seva fortalesa en saber representar les classes populars, tot configurant un col·lectiu en què les aspiracions eren, justament, conjuntes. Hi havia  un projecte compartit en pro de l’emancipació. Però a partir dels anys vuitanta  va mutar cap a la defensa de valors grupals de sensibilitat (gènere, orientació sexual, etnicisme…) i interessos individuals. Els antics representats ja no disposen d’esperança, només de frustració, i l’han abandonat.

​

L’individualisme, un cert grau, és consubstancial tant a la societat liberal-democràtica com al funcionament de l’economia de mercat. Però allò que era un individualisme moderat en la primera modernitat i en temps de predomini del sistema de correccions de l’Estat de benestar, va ser desplaçat a partir de la recuperació de l’hegemonia neoliberal per un individualisme total, sense cap sentiment de col·lectivitat i mancat de qualsevol obligació cap a objectius compartits. Un individualisme que ha generat la primacia de l’egolatria, el narcisisme com a centre de gravetat de l’existència. La personalitat i la satisfacció prové de magnificar i convertir en perpetu l’acte de consum. Les possibilitats de caure en la temptació del consum, entès aquest com a falsa satisfacció, són ininterrompudes i omnipresents. Aquest capitalisme de seducció basat tant en allò material com en allò immaterial ha creat un món nou. S´han derrotat les antigues formes de pertinença col·lectiva, s´han derruït les ideologies emancipatòries i el sentit moral de la primacia d’allò comú. Tot desig ha de ser satisfet immediatament. Un èxit, un producte, una distracció, substitueix una altra. Tot és ràpid, transitori, fugitiu i contingent. Joc, lleure i comerç es combinen i recombinen sense separació aparent. De fet, han perdut importància els objectes per guanyar posició l’economia de l’experiència. La publicitat ja no fa “demostracions”, proporciona emocionalitat, seducció, espectacle i fantasia.

Per a alguns estudiosos, l’individualisme és un comportament que es comença a manifestar als anys seixanta en el context de societats en creixement econòmic sostingut i manifestament autosatisfetes. Per a Roland Inglehart, es produeix primer un avenç del que anomena cultura “postmaterialista” en la mesura que el desenvolupament econòmic permet prioritzar qüestions que van més enllà del material: gènere, orientació sexual, noves formes de vida, pacifisme, espiritualitat… Vindria després un aprofundiment de l’individualisme, convertit ja en camp de batalla en defensa de les identitats “particulars” que Roland Inglehart anomena el predomini de valors “egoexpressius”. Tota mobilització en aquest sentit, i el maig del 68 francès resulta força eloqüent, no van aconseguir pràcticament cap transformació política, però si en canvi canvis culturals de gran importància que es van anar expressant i aprofundint en les dècades següents. L’individualisme es va imposar. A poc a poc, allò que era la societat s’ha anat convertint en un “agregat de subjectivitats”, en paraules d’Éric Sadin. I aquestes demanen ser reconegudes en la singularitat extrema tant pels altres com per les legislacions. Pel pensador francès, “més que societat, el que hi ha és una constel·lació d’éssers”.

El profund individualisme que ha penetrat en tots els àmbits genera canvis en la relació d’emmotllament entre estructures socials i actituds individuals. Hi ha una representació inflada d’un mateix. Massa miralls al nostre voltant. El psicòleg i professor de Harvard Joshua Green ens parla del “dilema social”. Segons aquest concepte, les persones tendim a ser individualistes, però per obtenir resultats positius per a tothom, necessitem reduir el nostre egoisme. Planteja aquesta dicotomia com a “el problema fonamental de l’existència humana”. Perquè, en realitat, el nostre èxit i la nostra felicitat requereixen la cerca d’interessos col·lectius, però l’evolució tendeix a recompensar els individus egoistes que s’aprofiten de la comunitat. Justament les lleis i normes socials dels sistemes polítics avançats estan concebudes per resoldre aquest problema fonamental. Les societats que funcionen millor, per exemple les dels països nòrdics, són reeixides perquè el teixit social i l’organització institucional fan compatible la dimensió del “jo” amb la del “nosaltres”.

Tot i que pugui semblar paradoxal, l’individualisme extrem inoculat pel neoliberealisme i portat al paroxisme per les utilitats de la tecnologia digital, són compatibles amb el desenvolupament d’un comportament gregari, la configuració de masses amorfes mobilitzades i excitades a partir de l’activació de les xarxes socials. En aquest sentit resulta significativa la distinció que va realitzar, allà pels confins del segle XIX, el psicòleg social francès Jean-Gabriel Tarde, el qual distingia de manera nítida entre el concepte del “públic” i el de “multitud” . Davant els individus conscients de la dimensió col·lectiva, allò públic, contraposava unes masses que, segons la seva opinió, no deixaven d’oscil·lar entre els pols extrems de l’excitació i la depressió, “com els bojos”, afegia ell. Les masses enteses com a hordes, les quals ja van preocupar el filòsof espanyol José Ortega i Gasset, tendeixen a activar-se a partir de relats emocionals útils per a la seva manipulació. La vida a les xarxes socials no fa sinó propiciar el seu aïllament i alhora la sobreexcitació. Tota multitud tendeix a créixer i expandir-se més enllà dels seus límits inicials, mentre es va allunyant del que és “públic”, del que és social.

​

Que tothom té allò que es mereix gràcies al talent i l’esforç resulta una afirmació bonica, però dista força de ser una realitat. Encara que, teòricament, la gent comú tingui accés a tot, en realitat les cartes estan marcades i hi ha qui competeix amb notòries avantatges. Va ser el sociòleg anglès Michael Young qui va encunyar, als anys cinquanta, el terme meritocràcia per definir l’aspiració de construir una societat on el triomf social no es basés en la procedència familiar sinó en la capacitat, l’esforç i el mèrit de cadascú. Un plantejament molt apropiat per als anys de desplegament de l’Estat de benestar i de l’hegemonia d’un laborisme que, com tota la socialdemocràcia europea, marcava distàncies respecte al socialisme soviètic i construïa un imaginari de més equitat i justícia social, on el concepte de “igualtat econòmica” es transmutava pel “igualtat d’oportunitats”. Es plantejava que la transmissió intergeneracional de riquesa i influència disminuiria considerablement en la mesura que s’establissin mecanismes, lleis, que impedissin la perpetuació del predomini de les classes dominants i que regnés un sistema de castes o d’aristocràcia moderna. S’hi dibuixava un escenari d’igualació de possibilitats. L’accés a la salut i l’educació a tota la ciutadania es creia un element clau, com ho era que els llocs a l’administració o la política s’hi accedís segons els mèrits. Un ascensor social exemplar que aviat es va veure no funcionaria, o només molt escassament.

El desig de les famílies acabalades de transmetre als seus descendents tot allò que pogués resultar un avantatge no s’ha pogut evitar. Continua funcionant, més que mai. Tot progenitor desitja projectar-se als seus fills i farà el que sigui per obtenir avantatges, de manera injusta si és necessari. L’accés a l’educació resulta clau, bàsicament a l’etapa universitària, especialment al món anglosaxó on les universitats públiques s’han constituït en un segon nivell educatiu per a la ciutadania de classe mitjana o treballadora, mentre les elits recorren a destacades i enaltides universitats privades. Els títols són un senyal que s’accentua per accedir als millors treballs per la disponibilitat de capital social, contactes, per facilitar una inserció molt diferencial. Amb les excepcions que es vulgui, l’ascensor social funciona en pocs casos i resulta especialment difícil enfilar-se als pisos alts on hi ha les elits. El sistema meritocràtic basat en els nivells d’estudis actua precisament a favor dels qui pretenia combatre en els seus privilegis. És un mecanisme que assegura la transmissió quasi dinàstica de la riquesa i la supremacia d’una generació a una altra. Allò que devia haver estat un instrument de mobilitat, ha acabat sent-ho de franquícia.

L’origen social, la classe, continua sent determinant per establir la funció de cada generació a la societat. L’ideal meritocràtic, és un ideal. La segregació social es manté. Qui ostenta capital econòmic i relacions socials adequades, té cartes guanyadores. Mai no es deixen enrere les jerarquies establertes i heretades. L’estratificació social tendeix a perpetuar-se, calcificar-se. I més en la mesura que les elits dominants i la resta de la societat pràcticament no conviuen, no coincideixen, viuen en mons absolutament apartats. La segregació residencial hi té a veure, com ho té el freqüentar clubs diferenciats, comerç, serveis i escoles diferents. El nou primer ministre britànic d’origen indi, Rishi Sunak, va reconèixer públicament no haver tractat ni conegut mai cap persona de classe treballadora. Per a les classes mitjanes i popularss, la frustració evident de l’expectativa de la igualtat d’oportunitats resulta una poderosa força de malestar i d’humiliació. No és tant un sentit de classe el que els mobilitza, sinó la sensació que no tothom accedeix al que mereix. Haver estat víctimes d’un engany.

La manca d’igualtat d’oportunitats no només té a veure amb les possibilitats econòmiques de disputar la competició per la formació i accedir a centres d’elit. Té relació amb la diferent capacitat per valorar allò que pot resultar convenient, estratègic, per entrar en aquesta competició. Miranda Fricker, parla de l’existència d’una “injustícia epistèmica”, és a dir, els grups socials en posicions inferiors pateixen també una discriminació en relació amb la informació i el coneixement que disposen. No es tracta de titulacions reglades, sinó del capital cultural al que s’hagi pogut accedir des d’un determinat nínxol de la societat que pateix limitacions i no sols econòmiques. 

Les mobilitzacions pageses a través de tractorades col·lapsen les carreteres i les capitals europees, també a Catalunya. Quan el camp es mobilitza hi ha una reacció molt urbana consistent en donar-los la raó o el benefici del dubte. Com si al sector primari al que veiem primigeni, no hi podessin haver-hi qüestions que, com a mínim, siguin discutibles o bé actituds poc defensables. Al cap i a la fi tots venim del camp i acostumem, al que recordem, a tenir-lo idealitzat. I ben segur que la pagesia actual, que ja és molt lluny de la que imaginem, té moltes raons per estar preocupada pel seu futur, això no vol dir que totes siguin vàlides o defensables. Les que esgrimeixen ara, no ho són, com tampoc resulten gaire edificants els convocants de la protesta a través de les xarxes i les seves motivacions. Tot això neix del pols antieuropeu que es crea a Hongria empès pel seu dirigent populista i extrem Víctor Orbán, el qual i gràcies als seus mitjans ha aconseguit que la foguera s’estengués per bona part del continent. És una mobilització política, que no sindical, amb objectius que fixa i rendibilitza l’extrema dreta europea, també la d’aquí. Bona part dels seus dirigents formen part de la indústria agroramadera que ha anat ocupant el camp, que no de petites explotacions familiars agràries que ja pràcticament no en queden. Molts d’ells vividors de les subvencions europees al sector primari, amb moltes denúncies per pràctiques fraudulentes. Aquest és el personal. Que alguns acompanyen els talls de carretera amb bona fe, no en tinc cap dubte, però els interessos als que serveixen tenen poc a veure amb la pagesia familiar i tradicional. No deixa de ser paradoxal que bona part del ferro que s’exhibeix als talls de carretera, és maquinària molt costosa finançada amb la ben dotada Política Agrària Comunitària (PAC). Corre molt diner públic al camp, i no sempre adequadament utilitzat.

Que l’agricultura europea sigui protegida, perquè sinó desapareixeria per poc competitiva en el mercat global, probablement tots hi estaríem d’acord. Però, tot depèn de fins on. És una activitat, encara que econòmicament menor (2,5% del PIB de manera directa), resulta molt estratègica: ens aporta l’indispensable aliment de qualitat i manté el territori habitat i en condicions. Al camp s’hi a de poder viure i viure’n. Tots, però, hem de ser conscients que el sector agroramader genera molts externalitats, especialment mediambientals que caldria contenir i corregir. La Unió Europea, per mitjà de directives i ajuts, va fent aquesta feina. La intensificació ramadera consumeix molta aigua i contamina els aqüífers, mentre el conreu dels camps també empudega i, sense controls, l’ús de fertilitzants químics i plaguicides resulta molt perjudicial per aigües, per la toxicitat i pel manteniment de la necessària biodiversitat. Justament, ara que ens hem conscienciat sobre l’escassetat de l’aigua, cal exigir formes més eficients del seu ús al camp. L’agricultura consumeix el 80% del total de l’aigua. Un terç del pressupost de la UE va al sector agrícola (53.700 milions el 2024) i, a Espanya, tercer receptor de fons, en el cuatrienni 2023-27 arribaran 47.724 milions, subvencionant-se tota mena d’activitats i així poder-se mantenir. Que això és bo i ha de ser així, és ben probable. Que els beneficiaris, envesteixin contra la UE, en canvi, no sembla tant lògic. Demanar que no se’ls apliquin normatives mediambientals ni objectius de desenvolupament sostenible, resulta insolidari i a totes, totes, inacceptable.

L’extrema dreta europea té com a estratègia antieuropeista aixecar el camp contra l’estatus quo polític, jugant amb la falsa noció de que el primari representa l’autenticitat i els valors ancestrals del territori, l’ADN més conservador i retrògrad. És doncs, una mobilització amb una base i uns objectius molt reaccionaris que tenen poc a veure amb els interessos comuns i amb la importància d’aquest sector econòmic. Necessitem un sector agroramader potent, competitiu i modern, que compti amb el suport polític i de tota la societat, conscients de la seva importància. Darrera d’ell, hi ha un sector agroalimentari que és molt important al país. Però tot això no pot descansar sobre una mística falsa de la pagesia, sobre uns hipotètics drets a no col·laborar amb la sostenibilitat mediambiental com estan obligades a fer totes les indústries, o bé exagerar el caràcter de activitat hipersubvencionada amb totes les disfuncions i aprofitats que això genera. Els comptes han de ser clars i, a dia d’avui, el balanç mediambiental resulta fonamental. Cap sector ni activitat pot exigir estar exempt d’aquesta responsabilitat.

El tema de la immigració ha saltat a la política catalana i, probablement, no de la millor manera. Òbviament es bo que el tema sigui a l’agenda política, que se’n parli però, no sembla que hi arribi de la millor manera. Tractar-ho com a “problema” no és una bona manera d’enfocar-ho, i encara menys les expressions de xenofòbia o de supremacisme. Tampoc, abusar de la feblesa per imposar condicions laborals i salarials injustificades. La globalització va forçar als estats nacionals a obrir les seves fronteres al capital, la informació, els béns i serveis, però també les persones. Els països són com a contenidors perforats on la imatge idíl·lica d’acollir contingents “necessaris” es veu desbordada per la realitat. L’obertura del teló d’acer, l’ampliació de la Unió Europea i les rutes de refugiats a través de la Mediterrània, per a la classe mitjana social el país és una fortalesa que cal defensar davant “intrusos”. Estranys que es filtren de totes maneres i que són vists com el Cavall de Troia de “la nostra” identitat. Neix la por de la massa de migrants, que es concreta una “classe perillosa” que pertorben l’ordre, la cultura i que són mantinguts per l’Estat social. Els nouvinguts, per sobreviure, es tanquen al seu entorn i, així, continuaran sent un cos estrany al nostre propi país. Mentrestant, els mateixos als que no agrada la immigració, es beneficien d’ells en un devaluat mercat de treball.

La mirada xenòfoba que veu als immigrants uns competidors per uns recursos escassos, des de l’11 de setembre del 2001, es barreja amb una por latent a l’islam. Una religió amb barreres innegociables i que, en la seva dimensió més radical, s’ha cuidat molt de sostenir i augmentar aquest temor. La distància cultural, també la cultura religiosa, provoca un gran allunyament d’una part significativa del món occidental cap a l’islam. Lògicament, no es distingeix entre àrab i musulmà, entre laics i religiosos, entre gihadistes i gent que viu la seva religió respectant les altres confessions. Tampoc no es distingeix entre faccions religioses, moltes de les quals tenen una gran dissintonia entre elles. La percepció de la població autòctona sempre és que hi ha molts més àrabs dels que realment hi ha a Europa. De fet, viuen entre 16 i 18 milions de musulmans que formen part de famílies provinents de la immigració. Pels 450 milions de persones de la Unió Europea, això representa menys del 5 per cent del total. El discurs reaccionari sobre la “gran substitució” no té cap base. 

Si la gent s’aferra a la noció d’un “nosaltres” comú, el dubte és quin “nosaltres” es pot configurar en un medi multicultural. Per això en les darreres dècades ha aparegut un “nou racisme”, el qual més que centrar-se a degradar el migrant de manera directa i oberta, se centra en les “amenaces culturals” que aquest representaria en relació amb la identitat nacional. Formes suaus i descafeïnades per mantenir la mateixa prelatura i les pulsions xenòfobes. Les polítiques tendents a la contenció dels moviments migratoris, en la mateixa línia, s’anomenen “nativistes”, alimentant la vella idea que a cada nació correspon un poble i una cultura. Tot i això, seria un error de percepció greu a llarg termini atribuir que el nacionalpopulisme és simplement un refugi de racistes i gent que es deixa portar per una por irracional al “diferent”. És una forma, per més inadequada que ens sembli, d’expressar malestars profunds que no poden canalitzar a través de la democràcia liberal més convencional. Una evidència de crisi del sistema. Les preocupacions pels canvis culturals són tant o més importants que les preocupacions de caire econòmic. 

Hi ha una gran dificultat per desmuntar els mites interessats que es construeixen sobre la immigració. En un informe de l’OCDE, ja del 2013, s’arribava a la conclusió que, a la Gran Bretanya, cada llar d’immigrants contribuïa a les arques públiques, de mitjana, 2.000 lliures més del que rebia a les prestacions. Ara bé, és cert que la desigualtat global impulsa les migracions molt més enllà de la demanda de treball al món occidental a causa de l’envelliment de la població. Com més s’ampliï la bretxa, més grans seran els contingents i la pressió per accedir a Europa. Segons el sociòleg François Dubet, a França hi ha al voltant d’un 10% immigrants. A les enquestes d’opinió la percepció de la ciutadania és que s’ha arribat a més del 30%. La proporció dels que estimen que a França hi ha massa estrangers ja s’acosta al 70%. A la crisi de confiança general, se li uneix la desconfiança envers els “altres”. La inquietud es transforma en por quan gairebé el 60% de la població tem caure en la pobresa. 

Tot i que el turisme té una imatge d’activitat simpàtica, innocent i gairebé desinteressada, la seva indústria no és gens amable. El seu impacte resulta brutal econòmicament, socialment i mediambientalment. La contaminació que provoca el turisme, més enllà de l’impacte ambiental menys visible, és molt important i les dades són significatives. Una activitat a priori neta com són els creuers, en realitat generen molta contaminació. Cadascun dels centenars de grans vaixells de creuer que solquen els mars produeixen al dia 80.000 litres d’aigües residuals, 650.000 litres d’aigua de neteja i lavabo, 24.000 litres d’oli de maquinària i combustibles i unes 6 tones de residus, la majoria plàstics. Això només arriba en part als ports i entra al cicle de tractament de residus. La majoria s’aboca directament al mar. No ens ha de sorprendre l’existència de grans illes flotants de porqueria enmig dels oceans, als llocs on la confluència dels corrents tendeix a la concentració. La gran quantitat de residus fecals augmenta la concentració de nitrogen i fòsfor, cosa que contribueix a modificar de manera substancial la flora marítima. Al Pacífic Nord es va descobrir, el 2017, una illa flotant més gran que França que, lògicament ha rebut l’apel·latiu de Trash Island. Tots ells, es netegen i endrecen a alta mar com si fos terra de ningú. Un creuer contamina diàriament l’equivalent a 12.000 cotxes.

El transport aeri emet el 8% del CO2 global. Connotació d’indústria pesada. A cada vol, a cada passatger, li correspon l’emissió de, com a mínim, mitja tona de diòxid de carboni a l’atmosfera. La tecnologia dels avions és molt antiga i el seu impacte contaminant és molt alt. Els avions emeten diòxid de carboni, ozó, metà i altres gasos amb efecte d’hivernacle. A més, també alliberen òxid de nitrogen i partícules que incideixen negativament en la qualitat de l’aire i la salut. Té més càrrega contaminant que els automòbils. Segons l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE), l’aviació emet 192 grams de CO2 per quilòmetre i passatger, pels 121 grams d’un automòbil. És a dir, cada passatger d’avió produeix una mitjana de més de cent quilos de diòxid de carboni per hora de vol. Per transmetre un missatge d’aposta per la sostenibilitat, les aerolínies han emprès diverses accions per reduir-ne l’impacte ambiental: programes per disminuir el consum de combustible, mesurar i disminuir l’ús d’aigua, reciclar els diferents tipus de residus de l’aeronau (des del oli fins als pneumàtics) o renovar la flota d’avions. Però els efectes no són exclusivament els viatges, caldria comptabilitzar l’impacte de la indústria aeronàutica, els costos mediambientals del desballestament…

L’aigua esdevé un bé escàs a moltes parts del món. No sabem si és el canvi inexorable a què ens condueix l’escalfament global o bé una sequedat cíclica. En tot cas, hi ha problemes molt evidents de manca d’aigua a Espanya i en bona part de la Mediterrània. Realment, el turisme consumeix aigua, molta aigua. No només pels hàbits higiènics que un acostuma a practicar fora de casa i creu que el dispendi no es paga, sinó perquè el turisme va molt associat a piscines, zones de gespa, camps de golf, aquaparcs… A més, atès el factor de temporalitat, s’exigeix una elasticitat d’oferta que és difícil de sostenir.

A Espanya, el consum mitjà d’aigua per ciutadà se situa a 127 litres/dia de mitjana, però la despesa del turista se situa entre els 450 i els 800 litres depenent de l’estació de l’any i de la zona. Aquestes xifres es calculen considerant la despesa hotelera i restauradora (cuina, bugaderia, lavabos, piscines, refrigeració i reg), així com activitats com el golf, les saunes, els parcs temàtics i la despesa municipal en serveis d’higiene. El binomi de turisme de “sol i platja” és el que més es transforma en “sequera i vulnerabilitat ambiental” a causa de l’escalfament del planeta. Tot i que el turisme absorbeix només l’1% del consum mundial d’aigua (enfront d’un 70% l’Agricultura i un 19% la Indústria), el problema és que es concentra en llocs on els recursos hídrics són escassos i, a més, es focalitza els mesos estivals. Espanya, el segon país del món més visitat amb 84 milions de turistes estrangers el 2023, coneix bé el problema a zones com les illes Canàries, Balears, el Llevant o la Costa del Sol, on la població dels municipis turístics es dispara durant les vacances i posa en tensió tota la xarxa de subministrament, provocant un impacte notable als ecosistemes. E aigües residuals, normalment una persona mitjana consumeix fins a 120 litres per dia, però un turista pot arribar a 500. A la ciutat de Barcelona, s’ha comptabilitzat un consum turístic d’aigua que representaria el 15,5% del total de la ciutat.

Aquests dies, com es costum, es reuneix el Fòrum Mundial de Davos. El poder econòmic global concertant estratègies de futur mentre crida als governants dels principals països a escoltar les seves receptes. Una autèntica exhibició del poder real enfront d’un subjugat àmbit polític. Com a contrapunt i de manera molt adequada, Oxfam ha publicat el seu informe anual sobre el greu problema de la desigualtat econòmica -Desigualtat, S.A.-, on posa de manifest que aquest és un tema en el que no progressem adequadament ans el contrari, la concentració de riquesa en uns pocs i la de pobresa en uns molts, va en augment. Aquesta és la dinàmica sòcio-econòmica des de fa unes dècades i que la política no aconsegueix de contrarestar. La falta de capacitat dels estats per imposar una fiscalitat realment progressiva i que elimini l’elisió i el frau fiscal facilita els grans enriquiment i l’augment de la iniquitat, com també la no intervenció i regulació adequada del mercat laboral, comporta una caiguda, a curt i llarg termini, dels salaris respecte de la inflació. Ho explica de nabera fàcil l’economista francès Thomas Pikkety: les rendes de capital i del treball evolucionen de manera dispar mirant sèries llargues. La concentració de riquesa d’uns i l’empobriment relatiu o absolut dels altres té a veure amb aquesta lògica perversa.

L’informe d’Oxfam ens proporciona dades eloqüents, demolidores. El 21% de la població del món, això que en diem el Nord global, posseeix el 69% de la riquesa mundial. El valor de mercat de les deu majors empreses del món supera el PIB combinat de tots els països d’Àfrica i d’Amèrica Llatina. La propietat d’accions beneficia desproporcionadament als més rics, ja que l’1% més ric disposa del 43% dels actius financers globals. Les 148 majors corporacions, van tenir el 2022, un 52% més de beneficis dels que havien tingut el 2018. És ben bé que la pandèmia no ha anat pas malament per a tothom. Apple, ha vist créixer, només el 2023, la seva cotització borsària un 49%, superant els 3 bilions de dòlars de valoració dinerària. Això significa superar el PIB de França i acostar-se al de la sisena economia mundial que és Gran Bretanya. Mentre això succeeix, a l’altra extrem, els 5.000 milions de persones que formen el 60% de la població més modesta del món han vist disminuir la seva riquesa agregada i, de manera més concreta, els salaris de 1.000 milions de persones no han seguit el ritme de la inflació. Més a l’extrem, el nombre d’exclosos social i laboralment també ha augmentat. Només cal donar un cop d’ull com la misèria conviu amb la riquesa extrema a les nostres ciutats globals. Mentre això passa, es redueixen els tipus efectius dels impostos sobre beneficis o gairebé s’eliminen els de patrimoni i els de transmissió.

A Espanya, la dinàmica és tan o més exagerada que el que es dona arreu. El 10% més ric de la població concentra més de la meitat de la riquesa. Si filem més prim, l’1% ultrarric acapara el 22% de la riquesa global del país. Mentre, el 50% de les unitats familiars menys afavorides, només obtenen el 8% del riquesa del país. Aquesta dinàmica no ha pogut ser contrarestada de manera suficient per les mesures socials i laborals preses pel govern. L’augment del 50% del salari mínim, no ha bastat perquè els salaris caiguessin per sota de la inflació. Un dels problemes de l’economia espanyola es que la concentració empreses, que actuen en forma d’oligopoli, en els sectors claus com l’elèctric o el bancari, ha agreujat molt la situació. En aquests sectors, el creixement de beneficis resulta impúdic, com també la remuneració de directius i el repartiment de dividends. A 14 milions de persones els han augmentat els costos de la hipoteca  y el 17% de les famílies no es poden escalfar adequadament a l’hivern. La desigualtat es un corrosiu social i polític immens. El creixement de plantejaments polítics extrems i excloents, descansa sobre la humiliació a la que se sotmeten sectors cada vegada més amplis de la societat, faltats de qualsevol perspectiva i només amb el dret a expressar el seu malestar de manera ben poc constructiva. Combatre la desigualtat, reduir-la, és probablement el major imperatiu que tenen a dia d’avui els governants. Si l’evolució, com indica Oxfam, va en sentit contrari resulta un gran fracàs que donarà lloc a conseqüències cada vegada més nefastes.

Aquesta legislatura va en camí de no tenir cap sentit. La configuració i les formes a través de les que es va arribar a bastir una majoria purament aparent ja així ho indicaven. Els acords polítics, a banda de lleialtat, requereixen de reciprocitat. Un quid pro quo que se’n diu ara. El pacte de Govern a l’Estat desafia totes les lleis de la física i de la política. No hi ha proximitat ideològica i, en canvi, un profund sentit de venjança per part d’alguns que el conformen, sembla que fer el paper de l’escorpí de la faula d’Isop. Voluntat d’uns de governar, pagant a canvi un cert preu pels suports aritmèticament imprescindibles, però alguns d’aquests es creuen amb el dret d’humiliar i convertir les agonies del partir governant en una mena de divertiment perpetu. No té cap lògica i suposa un desgast a la consideració de la política del tot insostenible. Resulta curiós com el que importen no son les polítiques i la seva significació, si no purament la representació pública de la confrontació política, això que se’n diu el “control del relat”.

La primera iniciativa legislativa, el decret òmnibus, d’ aquest nou període ha servit per escenificar la inestabilitat política que alguns pretenen mantenir i perpetuar perquè creuen que els convé i així fer “la puta i la ramoneta” amb la seva desorientada parròquia. Com que el pacte per obtenir l’amnistia pot interpretar-se pels més reescalfats com a una entrega, com el final d’un procés que no ha servit per a res de bo, es tracta d’anar escenificant que es té la clau del manteniment de la legislatura i que aquests es tancarà quan des de Waterloo es vulgui. Amb aquestes premisses i condicions ni el Partit Socialista ni Sumar aconseguiran una legislatura productiva. S’arrastraran de manera poc honrosa i el desgast serà immens. L’oposició dretana es frega les mans, però també i paradoxalment els beneficiaris de l’amnistia. No sembla preocupar-los que una vegada hagin obtingut el perdó que han exigit, torni la dreta més reaccionària, ens caigui a sobre un govern de PP i Vox. De fet, el necessiten per tal de recuperar una lògica de confrontació que el PSOE ha rebaixat de manera molt notable. De fet, no volen els ponts que els ofereixen, sinó trinxeres. Aquest es la realitat i per això, la dinàmica política espanyola actual no té una bona sortida.

Per a l’oposició reaccionària cada “demostració de força” que fan i faran Junts i Podemos agenollant el Govern i fent-li perdre votacions, és una festa. Saben que estan recollint els fruits del seu discurs dur i del seu relat apocalíptic sobre el trinxament d’Espanya i, segons ells, la deriva autoritària i antidemocràtica, amb un President que és presoner d’independentistes, comunistes i terroristes. Sembla difícil que ningú pugui combregar amb plantejaments tan fora de lloc, però hi ha un terreny massa abonat i els jocs malabars per mantenir una aparença de majoria de Govern també ho faciliten. Hem sentit a dir aquests dies que s’havia d’obligar a les empreses que van treure la seu de Catalunya per la inseguretat jurídica que s’hi donava, que se les havia d’obligar a tornar i a multar-les si no ho feien. Bogeria per bogeria. Amb tot això, no s’ha debatut ni la major part de la ciutadania s’ha assabentat que els paquets de mesures a aprovar pel Congrés aquesta setmana tenien un calat social i econòmic immens, extraordinàriament beneficiós per a aquells que ho necessiten. Es tractava de millorar la prestació d’atur i de mesures per fer front a la crisis amb la possibilitat de percebre una important aportació econòmica procedent de la Unió Europea. Ningú coneix el què i, en canvi, tothom ha vist el com. Mesures progressistes que no reforçaran les polítiques governamentals, degut al com s’han hagut d’aprovar. Pel camí Podemos s’ha cobrat la venjança enfront als ex-correligionaris de Sumar de fer decaure el paquet sobre temes de prestació d’atur. Aquí també ha primat escenificar el menyspreu més que no pas valorar els continguts. Així es la “nova política”.

Es parla molt del dret a l’habitatge, però el cert és que no n’hi ha suficient i encara menys a preu assequible. No només no s’articulen polítiques públiques adequades, sinó que sovint es fan actuacions contraproduents. L’aposta desaforada pel turisme n’és la principal d’elles. El dret a l’habitatge és posat qüestió pel fenomen de la gentrificació i la proliferació d’apartaments turístics. L’explosió del turisme com a fenomen massiu amb les possibilitats que donen les plataformes d’internet ha generat, a banda de la multiplicació dels viatges, el sorgiment del negoci d’arrendar habitatges per allotjar turistes o estades curtes, que està sent molt lucratiu. Airbnb és la plataforma de referència i qui més ha fet per transformar les ciutats amb atractiu turístic, i no precisament per millorar-les. El turisme, per ciutats com Barcelona o poblacions costaneres actua com una autèntica plaga, perquè les transforma de manera que les fa inhabitables per als seus ciutadans, convertint el que eren llocs tranquils per viure, en parcs temàtics destinat únicament a esprémer els viatgers, com més millor. Certament que el turisme com a sector complementari a altres activitats pot resultar prou positiu, però deixa de ser-ho quan de manera industrialitzada converteix les poblacions o els barris en espais només pensats per als viatgers, fent aquesta indústria una apropiació del comú i del espai públic. Cal no oblidar que, abans que res, les nostres ciutats i carrers són per viure-hi de manera decent els seus ciutadans.

En realitat, la conversió d’habitatges en apartaments turístics el que fa és encarir els preus del lloguer fins a expulsar una població que no pot fer-hi front. És el pa nostre de cada dia a Barcelona, però també a altres poblacions. Expulsió de persones cap a les perifèries que, d’una manera o altra, són rebutjades dels seus barris tradicionals. La gran majoria dels joves, per bon salari que tinguin, és impossible que puguin llogar, sols o en parella, un pis a l’eixample de Barcelona. Si tinc la sort de ser propietari d’un o tinc habitacions disponibles, cauré a la temptació, segur, d’especular amb aquest tema. Això va néixer així, amb la falsa idea col·laborativa d’intercanvi d’habitatges entre particulars. En realitat, és un gran negoci majoritàriament professionalitzat en què s’enriqueixen grans tenidors, molts dels quals són fons de pensions internacionals. S’han fet seva la ciutat i l’han expropiat als qui hi ha viscut tota la vida i li han proporcionat el valor i la marca assolida. Per intentar contenir el turisme, es prenen mesures contraproduents. Si es decreta, com va fer Ada Colau, una moratòria hotelera, que atrau turistes però no afecta el mercat de l’habitatge, l’oferta de places augmenta per la via dels apartaments que sí que incideixen negativament al mercat.

Hi ha un projecte de ciutat neoliberal que es desenvolupa a partir dels anys vuitanta i que s’intensifica als noranta. Es tracta de desenvolupar un concepte que ha tingut amb els anys una gran sofisticació i que és el de ciutat-mercaderia. El mercat immobiliari global té avui dia un valor aproximat d’uns 230 bilions de dòlars i representa dos terços de la riquesa mundial. L’habitatge, que és el 75% de l’immobiliari, s’ha transformat, molt més enllà de l’ús i la funció, en el gran dipositari de la riquesa del món. Amb la desindustrialització del món occidental com a resultat d’una nova distribució mundial de la producció, s’ha produït un desplaçament de capitals molt important cap a l’habitatge. Encara que pugui semblar paradoxal, la crisi del 2008 ha accentuat aquesta tendència. Curiós, si ens atenim al fet que aquesta crisi ho va ser de les finances i l’habitatge de manera combinada. Ho va ser d’un model d’endeutament hipotecari per adquirir-les que en va generar una dinàmica inflacionària alhora que la superació dels riscos crediticis recomanables. Un efecte bombolla en tota regla. La inflació actual ve determinada pel posicionament dels grans inversors en un sector amb una forta demanda, estimulada pel fenomen de la mobilitat temporal i turística. La gentrificació hi juga un gran paper, funciona com a motor de l’augment dels nivells de renda que genera i que són de molt interès per a les grans fortunes i fons de capital. S’ha produït un moviment estructural, tectònic, des del sector industrial i d’especulació en productes financers complexos, que són molt volàtils, cap al sector del totxo. Curiosament, potenciat per l’efecte revaloritzador que exerceix el turisme i la voluntat de les classes mitjanes creatives a tornar a un entorn plenament urbà. Les finances continuen redissenyant les ciutats, però ja no ho fan tant amb la concessió d’hipoteques a particulars, sinó a través dels grans fons d’inversió.