Autor: Josep Burgaya

https://www.ara.cat/opinio/catalunya-dels-fets_129_5060143.html

Tal i com estava previst, el resultats de les eleccions europees indiquen un retrocés del concepte progressista d’allò europeu i un creixement molt important de les extremes dretes al Continent. Són arreu, però a alguns països guanyen còmodament, com és el cas de França, Itàlia, Àustria o Hongria. A Alemanya o España augmenta la presència que, en el nostre cas, fins i tot fa possible que competeixin grups diferents en aquest àmbit extrem de la política. La situació és curiosa, ja que el Parlament Europeu pot mantenir la majoria transversal de Conservadors, Socialdemòcrates i Liberals, com si no hagués passat res. S’ha de recordar, però, que el Parlament Europeu té només competències restringides com a poder legislatiu i que és de fet el Consell de la Unió Europea, els estats directament, els que abonen i preparen tot acord i legislació. I en l’agenda de molts estats, qui marca la pauta és el discurs de dreta extrema: immigració, refer fronteres nacionals i diluir exigències mediambientals. El problema s’accentua, a més, en la mesura que el conservadorisme europeu clàssic, la democràcia cristiana ja s’està apropant al relat dels sectors extrems i, a més, abona ja decididament a pactar-hi. La sort, és que l’extrema dreta és una amalgama de plantejaments diversos, dispersos, confrontats i, sovint, extremadament friquis. Ultraliberals que coexisteixen amb hiperproteccionistes, confessionals amb laics, islamòfobs amb antisemites… També s’ha de dir, que en països europeus com Portugal i Finlàndia, el reaccionarisme sembla estar ja en reculada, ha tingut un vol més aviat curt. Amb tot l’esquerra en general i la socialdemocràcia en particular, s’haurien d’anar plantejant perquè han esdevingut gairebé irrellevants, el perquè els sectors populars i més desafavorits ja no els tenen com a referència. Potser, més que fer “cordons sanitaris”, haurien d’escoltar que diuen i com se senten els electors que fan opcions de protesta i rebuig, extremes i antidemocràtiques. Entendre la gent i donar-los respostes en positiu, retornar-los l’esperança.

A Espanya, el que havia de ser el gran plebiscit, la onada que havia de fer fora Sánchez ha quedat en empat. Difícilment, encara que s’intenti, la legislatura arrancarà. La dreta ha vist que té capacitat de bloqueig i continuarà aquesta estratègia antisanchista. A Catalunya, la cosa ha estat més contundent. Encara que es fa el sord, l’independentisme ha patit una derrota que lluny de ser circumstancial indica un canvi d’època. Hi ha deixat un milió de vots i més de 300.000 en relació a les darreres autonòmiques. El PSC, que significa ara el canvi de pantalla, té més vots que tot el sobiranisme junt. Malgrat l’evidència, això no assegura que Salvador Illa pugui governar i la possibilitat de bloqueig que obligui a tornar a les urnes és força gran si ens fixem en l’escenificació en l’elecció de la mesa del Parlament d’aquesta setmana. Com si res no hagués canviat. Es comença desobeint amb el tema del vot online i s’acaba per elegir un president de Junts. ERC sembla mantenir el “síndrome botifler”, no gosa trencar amb aquells que el van deixar sol i el van obligar a convocar eleccions. Darrera aquest “tot com sempre”, “ho tornarem a fer” o el surrealista de “taula antirrepresiva”, potser encara s’imposa una certa cordura. És evident que Esquerra no es pot permetre unes noves eleccions que la laminarien de manera evident. Potser només es tracta, sempre és així a Catalunya, d’un alambinat ball d’aparellament en el que s’acabi pactant amb el PSC sense que ho sembli. Potser fins i tot entren en l’equació els mateixos de Junts, un Govern de suports transversal. Semblaria que el pacte que tanquen PSC i Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona ho suggereixi. Pots passar tot això, o no. Hi ha la possibilitat que es repeteixin eleccions i que Pedro Sánchez, aprofiti per posar el mateix dia la comtessa a les Corts espanyoles i acabar, amb un tot o res, amb el setge polític i judicial que pateix, a més de la debilitat del suport de l’independentisme català. Fet i fet, potser no és una mala opció.

Europa, històrica i culturalment, ha estat més una idea que no pas un territori. En els seus millors moments ha significat una fita de civilització, una referència. També, de vegades, l’ha posseït l’arrogància i ha volgut imposar el sentiment supremacista en forma de colonialisme. Aquest continent de fronteres difuses, va donar lloc a la cultura del Renaixement i després a la filosofia humanista. Amb Spinoza i després amb Diderot va ser capaç d’imaginar un món sense el temor de Déu i la Il·lustració va situar la raó, la tolerància i la llibertat con a valors i actituds dominants. Arribarà la democràcia, l’Estat de dret i la divisió de poders. El coneixement científic i tecnològic va fer possible la Revolució Industrial que actuaria de forma econòmica i socialment disruptiva al continent i després a una bona part del món. Europa és Keynes i l’Estat de benestar, una concepció integradora, solidària i mínimament igualitària de la societat. Ha significat durant dècades cohesió social, diversitat cultural, actituds predominantment cosmopolites i la incorporació de la solució federal als problemes de la governança. Però darrera el concepte europeu, també hi ha un immens passiu: les matances per motius religiosos, dues guerres mundials en les que moren 75 milions de persones i una pulsió tant indescriptible com va ser l’Holocaust. Deia Walter Benjamin, que no hi ha document de cultura que no ho sigui també de barbàrie. 

Però ara Europa està immersa en una crisi molt profunda. No és la Unió Europea qui viu un mal moment i es pot fracturar, és el mateix concepte profund de la europeïtat i dels valores que l’han acompanyat. Dir que també va passar als anys trenta del segle passat no és un consol. Fixem-nos com va acabar. La solidaritat i el projecte comú han anat donant lloc a la fragmentació política i territorial, la confrontació verbal i, a l’Est, també militar, està substituint la cooperació. Predomina el nacionalisme excloent mentre la visió cosmopolita està en retirada. S’imposa una polarització política que resulta excloent i conflictiva. La nova i la vella extrema dreta són al govern de molts països i el seu discurs es el que fixa el debat i l’agenda política. El que havia estat espai obert de retrobament, ho va essent de rebuig. L’Estat social s’està desballestant mentre augmenta la desigualtat i la pobresa. La gent repudiada és cada vegada més, es normalitzen la xenofòbia i el racisme, mentre que les elits i els humiliats coincideixen en fer apostes polítiques extremes. Falten líders europeistes carismàtics i creïbles, també un projecte visible. De l’euroescepticisme d’alguns sectors, hem passat clarament a l’antieuropeïsme. L’escriptor Thomas Mann, ja als anys cinquanta, va preveure el retorn del feixisme tot i aclarint que, quan ho fes, “ho faria en nom de la llibertat”.

La Unió Europea és un instrument de governança política que està en perill. El pitjor, però, és que allò que està profundament en qüestió són els valors polítics i de civilització sobre els que Europa s’ha construït. Cal resoldre qüestions majors com la guerra d’Ucraïna. Tant el país agredit com l’agressor formen part de l’imaginari europeu més substancial. És en termes europeus que s’hauria de resoldre una guerra insostenible i inacceptable. Més enllà de conflictes territorials, hi ha la necessitat de recuperar uns valors i una cultura que la globalització i els seus efectes poc més que s’han emportat per endavant. Hi ha una poderosa batalla política i ideològica a lliurar que és fonamental. Confrontació entre els conceptes de progrés, democràcia i cohesió, o bé l’elecció pel conservadorisme reaccionari, l’escissió social, la incultura i el conflicte. Quan votem aquest diumenge de cara a configurar el Parlament europeu, estem fent, en siguem més o menys conscients, una aposta clara pel futur de la nostra societat, per quina és la Europa que volem realment. Hi ha núvols molt foscos que ens sobrevolen. Probablement veurem coses que creiem del passat i que han deixat de ser insignificants per convertir-se en una amenaça real. Hi farem front?

El turisme és un fenomen que a les darreres dècades ha crescut exponencialment, i continua fent-ho. La pandèmia li va comportar una aturada puntual però, després, qui més qui menys s’ha llençat a practicar-lo com si no existís un demà. És un comportament global que descansa sobre una indústria ingent i sobre una promoció que l’activa de manera desaforada. Ha canviat la psicologia col·lectiva i ja només “som” en la mesura que viatgem. La finalitat del perquè ho fem no és gaire clara, ja que l’autenticitat de les destinacions s’ha perdut i, quan fem el turista, poc més anem a llocs que són idèntics i que estan ocupats per turistes. Però la qüestió és moure’s que això activa la despesa i el sector que hi està al darrera és sempre delerós de fer-nos noves propostes que, en realitat, són idèntiques a las que ja ens feia. Els vols són extremadament barats (o no tant) i internet ens permet somiar que qualsevol cosa que imaginem és possible. El resultat agregat de tot plegat, és que els 2.000 milions de persones que podem fer-ho, anem amunt i avall sense que ens importi gaire els efectes que això té. Les institucions i el negoci turístic, sempre de la mà, ens expliquen joiosos com anem batent rècords de visitants anys rere any, els seus evidents efectes no pas precisament positius no importen. El negoci és el negoci.

Aquest darrer any han visitat Espanya 84 milions d’estrangers. Més que mai. Aquesta temporada, ja gairebé tot contractat, ho millorarem i, probablement, superarem a França com a primera potència turística mundial. Tota una conquesta. A Barcelona venen 30 milions de visitants i poc importa l’efecte sobre una ciutat que ha desbordat, de molt, la seva capacitat de càrrega. Una indústria que li aporta, gairebé, el 15% del PIB. Diuen que és el nostre petroli però, com aquest, aporta només una riquesa aparent i els efectes colaterals són massa importants com per no tenir-los en compte. En realitat, resulta una opció econòmica molt fràgil, feble, que genera riquesa sobre tot a companyies aèries, plataformes d’internet i grans grups hoteler que no estan radicats aquí, mentre que ens deixa unes poques monedes en el lloc de destí, deteriorament l’economia i les condicions socials. Les ciutats de Catalunya amb rendes mitjanes més baixes, són les localitats especialitzades en el turisme. El secret d’això, són els baixos salaris que es paguen i els contractes de temporada. Des del punt de vista econòmic, la especialització turística és sempre una aposta perdedora, pel territori i per la seva societat.L’activitat turística, quan és complementària, pot ser interessant per un país. Però quan posen tots els ous en el mateix cistell, resulta demencial. Els destins moren d’èxit. La saturació converteix, especialment les ciutats globals com Barcelona, en inhabitables. Una ciutat turistificada, a més de perdre l’encant, la seva singularitat, es converteix en una ciutat tan cara que, els habituals del lloc, no la poden pagar. Han d’acceptar que es converteix en un parc temàtic al servei dels visitants i dels que hi tenen muntat el negoci. Els del lloc són desposseïts de la seva ciutat, els serveis cars i dolents, ja no van dirigits a ells. La ciutat es gentrifica i de la seva àrea central i monumental cal fugir-ne. Situats en aquest punt cal plantejar-se quina és la finalitat de la gestió d’una ciutat: o bé millorar la vida dels que ciutadans, o bé explotar la marca, fer-la agradable i acollidora o bé dinamitar l’encant i benestar en favor del negoci especulatiu d’uns pocs que se’n apropien en forma d’hotels, apartaments turístics, gastrobars o botigues de luxe.

En el punt de saturació que es troben moltes destinacions turístiques, aquí i allà, i tenint en compte la dinàmica encara expansiva, comencen a haver-hi mobilitzacions de ciutadans que es queixen que aquest fenomen resulta insuportable a més d’insostenible. Passa a Barcelona, per també a Canàries, a les Illes, a Venècia, a Amsterdam… I, lògicament, anirà en augment. Són moviments d’autodefensa en la mesura que les polítiques públiques, potser excepte en el cas d’Amsterdam, no fan sinó posar-se damunt l’onada i brandar les xifres de constant creixement com un èxit. Resulta curiós però molt eloqüent que a aquestes expressions se les qualifiqui de “turismofobia”. Apel·latiu despectiu que el periodisme a fet seu i que no defineix de manera justa aquests moviments, sinó la capacitat d’imposar el seu relat que té el lobby de la indústria turística

Pels europeistes, aquestes properes eleccions al Parlament poden anar entre malament i molt malament. Els partits d’esquerra, la socialdemocràcia i les altres, tot apunta que també en sortiran força malparades. Com hem vist fa uns dies a Madrid, amb la concentració de figures de l’extrema dreta europea més l’inqualificable Milei, la batalla política que té plantejat el reaccionarisme europeu, té un gran calat, abundància de mitjans i discursos el més extremes possibles pel que fa a la polarització de la política i la societat. El que fa temps que diuen, i que cada tia ho expressen en un to més agre i formes violentes, fa feredat. A banda de continguts excloents i inacceptables en el seu discurs, les formes resulten, a hores d’ara repugnants i massa significatives. El to exacerbat, barroer i agressiu de Milei cada vegada és més compartit per tota la dreta més rància, la qual fins i tot arrastra a conservadors que abans practicaven el bon to, la tolerància i la cordialitat. S’han tornat tots molt agres abundant en una retòrica insultant, l’ús abusiu del rumor i la falsedat i una demagògia tant extrema que els permet combinar un discurs ultraliberal extrem en favor dels sectors econòmicament dominants amb la pretensió de fer creure als més desafavorits que han vingut per redimir-los a ells. El populisme dretà ha acabat per convertir la política i el seu discurs en una cosa molt desagradable, amb una fatxenderia ingent prometent falses i senzilles receptes per resoldre problemes que tenen molta complexitat. El “fatxerío” que s’ha exhibit a Madrid per donar suport polític a Vox, dista de tenir un programa polític compartit. Uns són liberals extrems però altres com Le Pen o el propi Abascal comparteixen plantejaments que s’acosten al proteccionisme. Coincideixen, això sí, en el patrioterisme, en fer de la xenofòbia i el racisme el seu signe de distinció, tot apel·lant als més baixos instints que es poden incubar a l’entorn del fenomen migratori i concretant tot això en una manifesta islamofòbia. Que a la concentració reaccionària hi hagés un ministre israelià diu moltes coses. Permet entendre com la dreta extrema que era antisemita als anys trenta del segle passat, ara és declaradament sionista. No cal buscar-ho coherència ni gaires fonaments teòrics. Aprofiten les coordenades de cada moment històric per presentar-se com l’ordre, l’autoritat i l’aigualiment de les democràcies i, justament ara, ho fan en nom de la “llibertat”, concepte el qual s’han apropiat i resignificat.

La base social de l’extrema dreta europea és força similar, concentrant-se en dos segments contraposats: els més rics i les classes socials més baixes que se senten humiliades i sense perspectives. Amb excepcions, a Catalunya la extrema dreta nostrada és més de classes mitjanes. En tots els casos, sorprèn la gran captació de l’atenció i el vot dels més joves, els quals ja no practiquen el vot ocult cap a opcions que poden induir a la vergonya pública, sinó que ho expressen de manera oberta. Connecten a través del llenguatge directe, el domini de les xarxes socials i l’actitud d’incorrecció política. Curiosament, avui, la rebel·lia s’expressa més a l’extrema dret que a l’extrem esquerra de l’escenari polític. En aquest últim àmbit s’han imposat posicions culturals tan tancades que ja representa el moralisme insofrible. I aquest nacional populisme que es va imposant arreu, és marcadament varonil com l’after shave. S’identifica amb una masculinitat ancestral que serveix de refugi a molts que han quedat desubicats i confosos. En el futur Parlament europeu, l’euroescepticisme d’uns combinat amb l’antieuropeisme d’altres, pot debilitar i molt a la Unió Europea. Ja són al govern a dia d’avui en 10 estats dels 27. I va augmentant el pes electoral arreu, condicionen cada vegada més les agendes polítiques i en els propers comicis poden guanyar, o bé ser segona força, a la meitat dels països de la Unió. Les classes dirigents, en aquest cas sí com els anys trenta, els van normalitzant i els veuen com un possible recurs. La fotografia de l’empresariat espanyol amb Milei, diu moltes coses. Amb aquesta dinàmica política que busca la confrontació més que no pas l’entesa, la disgregació enfront de la la cooperació, el futur d’Europa pot ser una entelèquia. Rere les bambolines, el president Putin somriu satisfet.

Diumenge passat els resultats van confirmar el que ja feia mesos que es donava per descomptat: davallada de l’independentisme i una nova centralitat ocupada pels PSC. La desfeta del processisme estava anunciada tant per la frustració generada pel no acompliment de la utopia promesa i el desencantament consegüent, com també per una confrontació entre els diversos grups partícips que ha resultat sagnant. Molt malparada ha quedat Esquerra, però l’intent de recuperar el simbolisme i l’èpica per part de Puigdemont tampoc ha triomfat. Des del seu punt àlgid del 2017, l’independentisme ha deixat pel camí gairebé i milió de vots. La dinàmica també s’ha emportat per endavant la CUP i ha emergit una opció secessionista d’extrema dreta. De totes maneres i malgrat que els votants catalans han optat de manera predominant per un partit que ha fet mans i mànigues per posar ponts i evitar les trinxeres i la confrontació, l’independentisme encara representa prop d’un 40% de l’electorat. Una cosa és el fracàs d’una determinada estratègia independentista -el Procés- i una de ben diferent és que desaparegui. Una lectura no partidista dels resultats semblaria indicar que l’electorat ha situat enmig de l’equació de la política catalana a Salvador Illa i el que significa però que, alhora, exigeix un acord transversal amb almenys una part de l’independentisme, una mena d’obligació d’anar al realisme, actuar, però també curar les ferides.

Caldrà veure com reaccionen els partits, que com és sabut no sempre actuen de la manera més racional i fins i tot a vegades ni tan sols fan el que més els convindria. Sembla clar que hi ha qui té la temptació del bloqueig i forçar una repetició d’eleccions, cosa que seria letal per la confiança de la ciutadania en la política i que acabaria per laminar alguns partits; o bé apretar el “botó vermell” i dinamitar l’acord polític pel govern de l’Estat. L’atracció del caos. Sens dubte aquestes eleccions expressen la voluntat de canviar d’època, i cal una digestió pausada cosa que a més ve obligat per les properes eleccions europees. Els que han dirigit el processisme, pel bé de tots, haurien de fer un pas al costat, les seves figures estan amortitzades. Alguns ho han entès, però és evident que altres no. Carles Puigdemont és l’enèsima vegada que no fa el que havia promès i convindria. Oriol Junqueras es creu imprescindible. Els partits hauran d’actuar i renovar-se no només per la salut política de Catalunya, sinó també per configurar un independentisme menys excloent que entengui i accepti la pluralitat del país. Un pacte de govern -o per deixar governar- entre el PSC i ERC sembla el més lògic i viable. Potser amb una primera etapa del PSC i els Comuns en solitari per, després, entrar-hi Esquerra. La transversalitat no és un defecte o una debilitat, sinó una gran oportunitat per acceptar-se i entendre’s. ERC s’ha d’alliberar del dogal de sotmetiment a la que la té sotmesa Junts sota l’amenaça d’excomunió del camp independentista. Com també, algun dia, Junts caldrà que s’alliberi de l’hipoteca que li representa Puigdemont de cara a tornar a ser un partit confiable.

El panorama parlamentari és molt complex, però hi ha elements que indueixen a un cert optimisme, per pensar en que això acabarà amb un acord. Ara cal molta prudència i més diàleg i negociació que no pas teatralització. Dir que el país ho necessita resulta una obvietat. Valorar que repetir les eleccions podria tenir un cost grandiós pel sistema de partits, no cal posar gaire imaginació per veure-ho. No és hora de fantasies, ni apel·lar a Madrid com curiosament fan aquells que s’arroguen la puresa de l’independentisme. Mentrestant, si anem una estona al “racó de pensar”, ens adonarem d’alguns elements de preocupació en els resultats. Un, és que malgrat la victòria socialista, hi ha un desplaçament de l’electorat cap a la dreta i l’extrema dreta. Podem comptabilitzar en aquest eix més del 40% vot emès. Dreta situada en òrbites diferents en l’eix nacional, però que comparteixen el conservadorisme i aspectes molt rancis d’aquest nacionalpopulisme que avança arreu. Es segon lloc i lligat amb l’anterior hi ha el tema del vot més jove. Entre la despolitització, l’absentisme i el suport, sigui per convicció o per fer-se sentir, cap a la dreta més extrema. No interessa tant el fet, sinó analitzar el perquè i entendre-ho. 

No sembla haver-hi grans passions respecte les eleccions de diumenge. Encara que alguns sectors de la política sembla que volen recuperar les excitacions de fa una anys, les coses han canviat o, més ben dit, la societat catalana s’ha atipat de tanta èpica i de tan poca gestió política dels afers reals. L’estat d’ànim del país és un de molt diferent del 2017. Sortosament. Hi ha una polaritat central que té a veure amb si es reitera en utopies poc creïbles o bé girem pàgina, de manera tranquil·la i sense rancúnies, i invertim en millorar la convivència, la cohesió y una saludable noció de pluralitat, de que Catalunya som tots. Sembla clar que va per davant en les expectatives aquesta cultura de refer el país i evitar sacsejades que no han portat enlloc. Al costat del duel central hi ha el factor ERC que malda per no quedar excessivament castigada pel poc govern exercit i per haver-se quedat sols en un mig camí entre el somni èpic excloent i la realpolitik. En política hi ha un principi que no sol fallar: quan vols abastar posicions contradictòries o massa allunyades, acabes per no convèncer a ningú. 

I que passarà a partir del 12-M? Aquesta és la gran pregunta. El guanyador, Illa diuen les enquestes, necessitarà bastir una majoria que requerirà d’una certa transversalitat. Aquí la lògica sembla un acord que passi pels Comuns i Esquerra. El dubte, però, és si els republicans que seran pressionats per terra, mar i aire perquè nos moguin de l’àmbit de la “unitat independentista” es pleguin justament a aquells que durant els darrers tres anys els han deixat sols i els hi ha dit de tot. Repetir eleccions perquè cap “bloc” tingui majoria és la temptació de Junts, ja que en una segona volta aconseguiria concentrar més el vot darrera les seves sigles. Repetició, significa que les opcions no dominants son laminades pel pragmatisme de l’electorat. ERC haurà de triar entre renovar-se estant al Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, encara que sigui de manera subordinada però disposant de mitjans i visibilitat pública, o bé fora de les institucions i tornant a la “casa del pare”, amb les temptacions caïnites que aquestes situacions acostumen a generar. Depèn de l’opció que triïn podrien tornar a la irrellevància d’antany, tota vegada que Junts una vegada alliberats del seu cap de llista (i de la seva invisible segona), tornaran a la senda de la política convergent. Voldria equivocar-me, però els guardians de les essències actuals dels republicans els poden fer apostar pel suïcidi polític.

Hi ha un tercer aspecte en el repte polític d’aquest diumenge, i que ben segur que se’n parlarà molt, i serà el gran (sempre excessiu) recolzament que tindrà l’extrema dreta. Vox ja té una representació notable en aquesta legislatura (gairebé un 8%), però ara emergirà un vot xenòfob de signe independentista, que ja hi era, però que quedava confós en opcions no identificades com a tals. A molts els ha agradat consolar-se creient que el fenomen d’explosió de la nova extrema dreta no es donava a Catalunya o bé només de manera residual en formes dites espanyolistes. Lluny de la realitat. Sigui en versió verda o quadribarrada, la nova extrema dreta tindrà segur un 15% del vot, i si s’analitza bé pot acostar-se al 20%. Es detecta com aquest missatge de “rebel·lió conservadora” cala no tant en la gent més rància, sinó entre una joventut desnortada i a la qual no se li ha proporcionat cap saber ni sentit històric del que representa el feixisme. Serà una expressió que barreja, malestar, falta d’expectatives, frivolitat i ignorància. Un problema gran i profund. En un context de falta d’expectatives de futur i massa temps amb discursos identitaris, hem incubat l’ou de la serp del relativisme moral i de la postdemocràcia. Aniria bé que de diumenge en sortís un govern, segurament transversal, que estigui a l’alçada dels problemes i reptes que tenim plantejats. I no són pocs.