El turisme com a pulsió absurda

Ens movem tot l’any, però a l’estiu el fenomen turístic aquí i allà resulta del tot insuportable. Viatjar i fer turisme resulten dues formes antitètiques d’anar pel món. Rodar i explorar era una cosa possible en el passat, quan el viatge no s’havia industrialitzat. Viatjar no és fer turisme; un turista no és un viatger. És una diferència que va plantejar Paul Bowles, que a més d’escriptor fou un reputat viatger. Establert durant anys a Tànger, hi va escriure El cel protector, novel·la en què el protagonista, justament, no es considera turista, sinó viatger. La diferència residia en el temps: “mentre el turista s’afanya generalment a tornar a casa seva al cap d’alguns mesos o setmanes, el viatger, que no pertany més a un lloc que al següent, es desplaça lentament durant anys d’un punt a un altre de la terra”, va escriure. Aquesta és una visió entre romàntica i aristocràtica del viatge. El fa algú que disposa de temps i, per tant, de rendes suficients per viure sense treballar. S’associa l’autenticitat del viatge a l’elitisme econòmic i social, mentre que al turista només li quedaria el moviment fàcil, superficial i fals. El viatger explora a fons i aconsegueix un nivell d’experiència que està vedat als turistes. El turista, en canvi, només està de pas durant les seves vacances pagades i limitades. Segons aquesta visió, el viatger “coneix”, mentre que el turista només “reconeix” allò que ha vist als fulletons de l’agència.

Però avui en dia, encara que es disposi de temps i diners, és molt difícil fer un viatge que no estigui turistificat per la indústria. És cert que ser viatger requereix una actitud que es pot tenir, i es poden contractar recorreguts menys massificats, però aquests destins han perdut l’originalitat que se’ls suposava. Conèixer el context cultural, haver-lo estudiat i tenir un bagatge que ens apropi al viatger, que ens permeti entrar amb més profunditat a les realitats a les quals ens apropem, podem tenir i adquirir més coneixement, però el viatge en si no deixa de ser un producte comercial, un recorregut teledirigit, encara que formi part del segment més alt dels nínxols turístics. Es poden enfocar les vacances de maneres molt diferents i, malgrat la turistificació, es pot prioritzar més l’entreteniment i l’oci o bé la cultura i l’experiència. Però és només una qüestió de detall i de poc més que matisos. En general, el temps és limitat i es disposa de manera estacional, cosa que condiciona molt.

En la cultura industrial, en la societat de masses, hi ha poc espai per allò singular i per a actituds contemplatives, per disposar del “tempo” necessari perquè el descans esdevingui una cosa creativa. El món actual ens emmarca en dinàmiques de les quals resulta gairebé impossible mantenir-se’n al marge. Temps de treball al qual succeeix un temps de descans que s’organitza amb la mateixa lògica que l’anterior. L’oci convertit en entreteniment planificat i mercantilitzat que no té res a veure amb un temps propi destinat a créixer personalment i culturalment. Allò turístic ho domina tot i acaba posseint-nos encara que la nostra voluntat i actitud es vulguin orientar per un altre camí.

La conversió del viatge en un sistema industrialitzat va acabar amb el viatge. Resulta paradoxal, però és així. Viatjar està lligat a formes “artesanals” de recórrer el món, a la possibilitat de realitzar itineraris únics. La producció en sèrie acaba amb la singularitat i amb un determinat tipus d’experiència. Permet una altra cosa, la democratitza fent-la possible per a gairebé tothom. La lògica de creixement exponencial del moviment de turistes acaba destruint els possibles encants dels destins turístics, siguin aquests ciutats, monuments o espais naturals. La massificació, el creixement, té uns límits que ja s’han traspassat de manera manifesta. Les ciutats globals no només són inviables per als seus autòctons, sinó que la seva paròdia acaba sent insostenible fins i tot per als viatgers poc exigents. Els destins turístics es cremen a força de degradar-los. Clarament moren d’èxit. Barcelona ja no és la Barcelona que interessava els seus visitants. Un lloc ple només de turistes on tota l’estructura comercial i d’entreteniment va dirigida a ells. Ja no queda res de genuí a la ciutat que un dia fou símbol de la modernitat i el disseny. La monumentalitat de Roma ja és inaccessible, les hordes de visitants col·lapsen els seus accessos. Per conèixer la Fontana di Trevi, és molt més fàcil fer-ho comprant una postal. Ja no és possible recrear, imaginar, la seqüència de La dolce vita. A Venècia només s’hi pot entrar superant un torniquet d’accés com si fos per assistir a un espectacle, mentre hi hagi aforament. La indústria, amb la seva lògica d’expansió i creixement, acaba devorant el seu propi producte. Un autèntic sense sentit.