Comissionistes

La corrupció no és estranya al món polític i qui, més qui menys, tots els partits han patit els seus episodis. S’ha de reconèixer, però, que el Partit Popular s’ha especialitzat i molt en la qüestió, tant pel nombre de casos com per la seva redundància especialment en temps que sembla que haurien d’haver après a ser una mica més curosos. Acaben de patir la darrera condemna del cas Gürtel i, de manera paral·lela,  Pablo Casado ha hagut d’abandonar el lideratge per haver-se atrevit a denunciar els negocis a l’empara del poder de la família de Díaz Ayuso. En un context tan poc edificant potser no resulta tan estrany que s’hagi produït l’escàndol de les comissions draconianes cobrades per intermediaris a l’ajuntament de la capital tot fent servir -ves quina novetat- el vincle amb un familiar de l’alcalde Díaz Almeida. El cas no és de tràfec d’influències o d’activitats que forcen una mica les línies de l’ètica pública. És senzillament una estafa. En plena pandèmia uns desaprensius arribin a altes instàncies de la corporació municipal i prometen material sanitari a preus desorbitats i, a sobre, defectuós. No ha estat un accident. A l’entorn de certes cultures polítiques els voltors disposats a fer negocis fàcils tirant de contactes resulta més que habitual. És el microclima idoni. Els pinxos en qüestió són de manual. El típic fantasma que es presenta com “home de negocis” i un aristòcrata sevillà d’allò més decadent i habitual de les revistes i programes del cor. La culminació, era que també es trampejaven entre ells. Ja posats, perquè no fer-ho. Una vegada vista l’evidència, la reacció política tan patètica com sempre: negar-ho i fer-se l’ofès. Demencial.

Però el tràfec d’influències i la corrupció també es donen més enllà de la política. De fet, el món de l’esport en general i el del futbol en particular és un terreny força abonat per a saquejos organitzats en forma de comissions, les quals tenen poc a veure amb feines realment realitzades d’intermediació que es mereixin una remuneració. Són pura i simplement una mossegada que cada vegada és més grossa. Els afeccionats, sempre obnubilats pel sentiment passional, ho perdonem tot menys perdre els partits. Cada vegada més, la gestió de fitxatges i traspassos és un mercat persa ple de representants, intermediaris, familiars, agents, executius de clubs…, els quals arramblen, com bé s’ha vist al Barça, les finances dels clubs de manera francament esportiva. Com que el club és dels socis, en realitat no és de ningú i, durant el temps de mandat, les directives es dediquen a l’activitat extractiva, a col·locar amics i familiars i a malbaratar frívolament els diners, justament perquè no són seus. En aquesta cultura tan exemplar que predomina a Can Barça, amb decisions incomprensibles i contradictòries, amb periodistes a sou del club mentre es dinamita tan la marca com el prestigi adquirit, no és estrany que un “llest” com Gerard Piqué es cregui amb el dret de pastissejar en l’organització de competicions per treure’n uns magnífics rèdits econòmics en forma de comissions que s’autoadjudica. Faltat de tot sentit de les proporcions i de l’ètica, no veu el conflicte d’interessos evident que això significa i la mala posició en la que queda precisament el club on ell -oh, sorpresa!-, és el jugador més ben pagat. Les converses que s’han sentit amb el president de la Federació Española de Futbol els inhabiliten a tots dos, no només per continuar on són sinó per merèixer cap mena de consideració i credibilitat. Portar una competició espanyola, amb tot el que significa, a celebrar-se en un país llunyà com Aràbia Saudí, una autocràcia medieval on les dones ho tenen tot vetat, no hauria de ser acceptable, ni tan sols una possibilitat. El col·leguisme i to de les converses, malgrat les pretensions classistes del nostre jugador, fan vergonya aliena. Una mala pel·lícula de gàngsters de dissabte a la tarda. La resposta, com en el cas del PP, ha estat la de disparar a tort i dret i fer-se l’ofès. I reivindicar el dret a fer negocis.

Tant en un cas com l’altra, més enllà del caràcter il·legal o delictiu que puguin tenir ambdós temes, hi ha la dimensió moral. Els protagonistes no la tenen en compte i la menyspreen. Però la societat no ho hauria de fer. Hi ha conductes que no són acceptables perquè alliçonen negativament, fan malbé la confiança col·lectiva. Tant els partits polítics com els clubs de futbol fan bandera dels “valors”. Ni que sigui per una vegada, estaria bé que es fes evident.

One thought on “Comissionistes

  1. I, a més, el Nou Camp es dirà Spotify !!!

    Tot es perd!!

    No sé perquè no es queixa la Plataforma per la Llengua!!

    😊

    M'agrada

Respon a Siscu Baiges Planas Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s