Mes: Març de 2022

Una de les virtuts polítiques de Pedro Sánchez ha estat, sens dubte i durant força temps, la de transmetre serenitat, un cert sentit de la pausa. Enfront de problemes ingents, de difícil gestió i dubtosa sortida, i amb una oposició que ha plantejat l’arribada de l’apocalipsi dia si dia també, el recurs a l’acció tranquil·la i sensata, el no entrar en la psicosi del nerviosisme ha funcionat raonablement bé. En la gestió de la pandèmia, quan tot era obscur, Salvador Illa hi aportava confiança i racionalitat. Quan el tema de Catalunya semblava alimentar les postures més extremes, el que es podia entendre com una quimèrica aposta pel diàleg ha acabat per donar la raó al president Sánchez. El més enconat del conflicte sembla estar ara força desactivat. Però la invasió d’Ucraïna ha desfermat moltes coses. Efectes múltiples difícils de mitigar. Aquí més que tranquil·litat el que emana del govern central és directament descontrol i inacció, una mena de bloqueig paralitzador. No sé si els errors són només de comunicació, o bé no es percep exactament la dimensió de la tragèdia. Els malestars econòmics i socials es multipliquen i l’espiral de contesta i presa del carrer es multipliquen. No n’hi ha prou en acontentar-se en dir que això són mobilitzacions induïdes des de l’extrema dreta. Encara que sigui en part així, la resposta del govern denota una notable desconnexió d’una realitat on els mals humors raonables progressen de manera geomètrica.

El tema del preu de l’energia s’arrossega des de fa molts mesos i l’encariment del gas per la qüestió d’Ucraïna no ha fet sinó disparar-se. Fa molt que s’havia d’haver reaccionat contenint els preus de l’energia elèctrica, tot abandonant un sistema de subhasta que és incomprensible, ineficient i injust. L’augment ara del preu de la gasolina posa en peu de guerra el sector del transport per carretera. Lògic. No es pot argumentar que ja es decidirà alguna cosa a finals de mes després d’un molt anunciat tour de Pedro Sánchez per les cancelleries europees. La reacció havia d’haver estat immediata. És una qüestió d’emergència, però també de lideratge. El topall del preu dels carburants resulta urgent i inevitable. En política és clau dominar els temps, i sembla evident que s’han deixat de controlar ja fa dies. Una vaga de camioners fa, se sap de sempre i de tot arreu, un efecte multiplicador de les situacions de crisi, genera caos: bloqueig de carreteres i accessos a les ciutats, desproveïment de les indústries i els supermercats, psicosi d’escassetat amb tendències a l’acaparament… Un context perquè a la dreta li resulti fàcil fer un retrat de desfeta governamental i prepari l’assalt al poder. Una situació idònia per a Vox que li permet promoure, de manera similar a França, un moviment de descontents amb armilles grogues, fora del control de les organitzacions sindicals i polítiques tradicionals. Desgovern.

El sobtat canvi de política exterior en relació al Magreb ha acabat de reblar el clau de la confusió que generen darrerament les accions i inaccions governamentals. Poden haver-hi explicables raons geopolítiques per tancar files amb el Marroc i estalviar-se els recurrents episodis de pressió amb les onades migratòries, problemes amb la pesca o amenaça de la sobirania sobre Ceuta i Melilla. En la situació internacional, Occident tanca files i els Estats Units consideren el Marroc un aliat clau per controlar l’estret i l’accés a la Mediterrània. Malgrat el compromís marroquí de dotar al Sahara d’un estatut d’autonomia, el govern espanyol no podrà evitar la imatge d’haver abandonat el Front Polisari i la molta gent reclosa en els camps de refugiats algerians a la seva sort. Per la cultura i solidaritats de la gent d’esquerres aquest és un tema sensible que facilita, encara més, el distanciament i els motius de distanciament amb els teòrics aliats governamentals. Acostar-se al Marroc implica de manera mecànica confrontar-se amb Algèria, país que, per cert, ens abasteix de gas natural i que, com sembla lògic, ha posat el crit al cel. El fons del canvi d’aliances pot ser discutible, però el cop de volant sobtat sense avisar ni consultar està resultant inacceptable. S’alimenta la imatge de desori i la majoria de govern trontolla encara més. Hi ha una cosa que els ciutadans valorem dels nostres governants, és que siguin previsibles. Quan es té la sensació de improvisació, de falta de coherència i fil argumental, comença una desafecció que no acostuma a tenir camí de retorn.

Els equilibris sempre són, per definició, inestables. Crèiem que l’ordre mundial configurat ençà de l’ensorrament del sistema soviètic era força sòlid i tindria una llarga durada. Lògicament, en el rerefons es lliurava una llarga partida d’escacs per la successió a llarg termini de l’hegemonia americana per part de la poderosa Xina. Enteníem, però, que la rivalitat i el canvi de predomini necessitaria un parell de generacions i que la “guerra” entre les dues potències només seria comercial i per agafar posicions en el mapa dels grans corredors geoestratègics, el control de terres i recursos escassos. Europa vivia amb una certa placidesa entre crisi i crisi tot intentant mantenir una cohesió difícil al sí de la Unió Europea. No semblava, més enllà de la complicada gestió de la pandèmia, que hagués  de produir-se res de transcendental en molts anys. Però, de sobte, tot s’ha accelerat. L’imprevist moviment de Putin canvia no només el tauler global, sinó que obliga a Europa a mudar seves prioritats. El tsar postsoviètic ha volgut fer valdre el control intern d’un país ben poc democràtic i la possessió d’arsenals nuclears per remodelar una partida global en la que hi tenia els darrers anys un paper només de figurants. La imperícia de la política europea després de la Guerra Freda no li ha donat justificació per la barbaritat que està cometent, però sí que li ha facilitat una coartada. Declinació econòmica i política combinada amb projectils nuclears, resulten una mala barreja. Al govern xinès no li va del tot malament aquesta acceleració, ja que n’és el país beneficiari tot i que el descontrol del soci rus li pugui generar algunes incomoditats en el curt termini.

Acabi com acabi, aquesta invasió d’Ucraïna ens retornarà a una nova política de blocs. Un escenari ben poc atractiu, especialment pels europeus que ho viurem de manera especialment intensa i en la primera fila. L’experiència ens indica que s’anirà cap a la construcció d’un nou equilibri militar amb Rússia. Això comporta, agradi més o menys, polítiques de defensa expansives i rearmament. Les prioritats polítiques als països de la Unió Europea ja han canviat. Hem estat immersos en pocs dies en un hiperrealisme en el que les despeses i inversions que no siguin molt estratègiques es desplacen cap a revertir la dependència energètica i a restablir en termes militars allò que se’n va dir després de la Segona Guerra Mundial “l’equilibri del terror”. En aquest context, no quedarà gaire espai per a la poesia. Encara que caigués Putin i Rússia es democratitzés, la fractura creada trigarà moltes dècades en poder-se suturar. Massa destrucció, sofriment i mort generada com per restablir l’estat de les coses i oblidar-ho en un temps raonable. Rússia és un país molt gran, amb una vocació paneslavista massa arrelada com perquè ucraïnesos, polonesos, romanesos, finlandesos…, puguin deixar la temença. Ja hi havia massa referències històriques que induïen a la por. La d’ara, retransmesa gairebé en directe per televisió, es mantindrà llarg de temps en la memòria col·lectiva i costarà que deixi de ser un malson. 

No només canvia la política internacional. Els països han de fer front a noves dinàmiques de l’economia, substitució d’importacions, retard de les transicions energètiques, modificacions pressupostàries i, sobretot, recuperació de protagonisme dels clàssics partits de la centralitat, més donats al realisme que no pas els partits perifèrics. Això resulta força evident a España. El manteniment del govern d’esquerres actual sembla força improbable i insostenible. A l’esquerra més radical li tremolen les cames, no només per no haver interioritzat la funció que una vegada endegat els conflictes bèl·lics i fa l’armamentisme, sinó també perquè queden rèmores ideològiques -potser només estètiques-, de les simpaties cap a Rússia i un cert antiamericanisme encara no del tot superat. Resulta difícil ser al govern i a l’oposició alhora, especialment quan venen temps de predomini d’arguments poc elaborats en nom de la raó d’Estat, de sal grossa. Algú podria pensar que la política catalana queda fora d’aquests efectes. S’equivocaria. De moment el sector de El Procés que, de manera alegre i frívola, va jugar a obtenir el suport de la Rússia de Putin ha quedat del tot desautoritzat i amb les vergonyes a la vista. Una manera de procedir que, més que indignació, provoca vergonya aliena. 

El postliberalisme s’imposa com a actitud i pensament en molts moviments polítics, alguns dels quals, especialment a l’Est d’Europa, han aconseguit fer-se amb el poder i constituir el que l’hongarès Orban anomena estats il·liberals. Es manté la terminologia i les formes de l’Estat de dret, però que subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Especialment, es perverteix la divisió de poders, sotmetent, o intentant-ho el poder executiu als poders legislatiu i judicial i a generar una dinàmica polaritzadora que acaba amb la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una tendència a l’unanimisme forçat a partir de tots els instruments en mans de l’Estat i, molt especialment, a un ús especialment pervers de les possibilitats enquadradores de l’instrumental digital. 

Precisament, la Rússia de Putin representa un model d’autoritarisme democràtic. Un sistema autocràtic constituït mitjançant eleccions, però on no impera l’Estat de dret. Com posa de manifest amb l’agressió a Ucraïna, cap respecte pels valors inherents al predomini de la llibertat. Rússia, de fet, no té una tradició ni una cultura liberal a què atenir-se. Va passar del tsarisme al comunisme, sense un període burgès i de democràcia parlamentària. La seva realitat actual té poc a veure amb la recuperació i refugi en els valors tradicionals del país. A la caiguda del model soviètic, van prendre el control econòmic i polític els oligarques i els “llestos” de l’antic règim que van saber ressituar-se a temps, com fou el cas de Putin. El seu menyspreu per les normes i la cultura democràtiques és absolut. Combinen els termes de la democràcia liberal amb una sobredosi de nacionalisme i un imaginari de reconstrucció del gran imperi passat.

La veritat és que tota societat, per tenir un mínim de cohesió, requereix elements d’adscripció. Conceptes de “ciutadania” o bé de “civisme” són crucials a les societats democràtiques madures, però s’han evidenciat com a massa abstractes. Cal conformar un “nosaltres” que requereix aspectes emocionals de vinculació, però l’important és que aquests tinguin prou laïcitat perquè no esdevinguin formes d’identitat nacional supremacista, irracional i excloent. Les societats actuals són multiculturals o senzillament no són. Però la veritat, és que les polítiques de la multiculturalitat tendeixen a generar una dispersió en “identitats menors” radicalitzades. 

El populisme en la seva versió dretana, o de nova extrema dreta, pretén retornar a la vella fórmula de la sobirania estatal, amb fronteres precises i delimitades, homogeneïtat cultural interna i valors tradicionals davant de la nova diversitat defensada des del progressisme. Resulta força paradoxal, el fet que aquesta dreta pretengui refer la cohesió i els vincles de proximitat que la globalització, que tan festivament va defensar, ha creat. Al davant, l’esquerra transmutada en identitària i ja no de classe, impulsa lluites socials específiques sense un projecte d’emancipació econòmic i polític global, com si el futur es posés en mans de l’adoració de petits déus particulars erigits o cooptats a l’extens mercat de la diversitat. Ja no hi ha una noció de ciutadania única o de comunitat nacional específica, sinó una infinitat de grups tribals que s’arroguen el dret a la primacia de les seves preocupacions i a condicionar el conjunt social. Aquí, la importància de l’enemic és especialment clau.

En aquesta “gran confusió”, en paraules del politòleg francès Philippe Cocuff, és l’extrema dreta qui es mou amb avantatge. Utilitza un llenguatge provocatiu, ridiculitza les preocupacions sectorials dels grups progressistes i transmet una situació de caos. De fet, és aquesta dreta extrema i desacomplexada la que actua com a rebel davant la correcció política i la facilitat per ofendre’s de la societat progressista. A França, Itàlia o Espanya, és la nova dreta populista la que marca l’agenda política i estableix els temes de debat públic. La reacció com a ressort de l’esquerra benpensant no fa sinó multiplicar l’efecte dels seus missatges i el somriure entre cínic i burleta de la seva nova i àmplia base social. Les ideologies tradicionals que ens resultaven fàcils d’ubicar ara ja no es mouen amb les lògiques antigues. De fet, els vincles capritxosos i caòtics que s’estableixen entre identitats i ideologies genera híbrids sovint incomprensibles i aparentment contradictoris. Moralisme estricte en grups d’esquerra i l’extrema dreta llegint a Gramsci o Lenin.

Finalment la Rússia de Putin ha acabat per portar a terme allò amb el que va anar amenaçant durant temps i que un cert sentit de la cordura i de les proporcions ens feia creure que no succeiria. Una guerra de tipus antic, de quan les coses passaven en blanc i negre, però que és retransmesa en directe i que no sé si som prou conscients que té lloc al cor d’Europa i les conseqüències de la qual encara no ens podem ni imaginar. Efectes profunds i a llarg termini. La guerra són cossos d’exèrcit, armament, però sobretot persones a les que se’ls destrossa la vida, que se’ls ha condemnat a viure espantats i en l’horror. Com és possible que la decisió d’un autòcrata pugui causar tant i tant dolor en tanta gent, tanta destrucció inútil? Quan comença una guerra hi ha poc a dir, les paraules perden tot sentit. Tot sembla sobrer i ridícul. Els nostres problemes polítics i les nostres cuites quotidianes perden significació i fins i tot seriositat. Quin interès poden tenir les bronques internes del Partit Popular o bé les disputes de pati de col·legi entre faccions independentistes? La guerra que ha declarat Putin a Ucraïna ens recorda la dimensió de crueltat que pot prendre la vida, especialment quan s’enfoca molt malament. I no és només el sofriment que visualitzem i que obté el primer pla. Sobretot es posa en relleu la importància de la llibertat i la seguretat conculcada en nom de ves a saber quins deliris imperials o pulsions per excés de testosterona.

No hi ha mai raons que justifiquin el camí de la guerra. No n’hi ha de acreditades o bé de justes. Encara menys existeix cap dret ni raó que faci acceptable atacar els altres, no respectar la seva sobirania. En el fons, el que estem vivint, més que una guerra entre dos països confrontats és una agressió brutal d’uns cap a uns altres. Una demostració de desmesura. Si Rússia tenia alguna raó a esgrimir en relació a l’alineament de Ucraïna amb el bloc militar occidental de l’OTAN, l’ha perduda de manera absoluta amb una brutalitat injustificable. La desigualtat de forces és tal, de 1 a 10, que es converteix en l’abús del que se sap extremadament fort respecte d’aquell que és feble de manera molt evident. No pot ser honrós de cap manera, suposant que en la pràctica de la violència fos possible l’existència de codis d’honor a respectar. Ucraïna i Rússia han tingut històricament una llarga i a vegades no prou confortable relació. No responen a perfils de comunitats homogènies cap d’elles doncs hi ha múltiples ètnies, religions, llengües i cultures. Tenen molt en comú, però el que ha fet Putin amb el seu atropellament i l’intent d’humiliar els ucraïnesos és crear justament separacions i odis que poden durar segles. Hi ha coses que no s’obliden i, el que es pitjor, generen cohesions identitaries i filiacions nacionalistes que no acostumen a portar res de bo. A Ucraïna allò “rus” i allò específicament “ucraïnès” han conviscut fins ara sense gaires problemes, precisament perquè són una mixtura, un híbrid de moltes coses. Difícilment després d’aquesta agressió, això sigui mai més així. Hi ha ferides que s’allargassen exageradament en el temps i creen diferències insalvables.

El problema principal a hores d’ara, a banda de copsar el grau de fredor y psicopatia de Putin com el veure fins on vol portar les coses, és la sortida de tot plegat. Tot i la complexitat, el més difícil no és desplegar els exèrcits, sinó el seu replegament una vegada han sortit dels quarters. No per qüestions tècniques, sinó per imperatius geopolítics i de la mateixa dinàmica interna de Rússia. Putin no té marxa enrere. Ha cremat les naus i només li serveix una victòria, encara que ja no pot ser ràpida, aclaparadora i definitiva com pretenia. Europa i tot el món occidental ja no es poden permetre pegats i estan moralment obligats a mantenir l’aïllament de Rússia tant en termes econòmics com polítics. S’hi juguen conceptes que estan en el moll de l’os de la nostra cultura i visió del món: llibertat, sobirania, Estat de dret, seguretat, respecte, valors democràtics… La resposta interna dels russos a Putin ajudaria molt a desfer aquesta situació, alhora que permetria distingir la ciutadania d’un país magnífic amb la dels seus nefastos dirigents. El clima de repressió interna, però, ho farà molt difícil.