Llengua

A Catalunya, a nivell ciutadà, no hi ha problemes amb la llengua. El català i el castellà coexisteixen amb absoluta normalitat i bones dosis d’harmonia. De tant en tant, però, els intents pol·laritzadors d’una certa manera d’entendre la política vol utilitzar la llengua com a camp de batalla, intentant generar confrontació i conflicte. Amb la Transició política de finals dels setanta, a Catalunya va predominar el sentit de la responsabilitat amb el tema de l’idioma i es va optar de manera molt majoritària per assegurar que tota la ciutadania disposés de competències plenes de domini tant del català com del castellà. Una societat diversa i complexa en la composició cultural i lingüística -també en la pulsió identitària-, optava per ser una i dotar-se de mecanismes de cohesió i integració. “Catalunya, un sol poble” va ser un eslògan que significava aquesta voluntat de no segregar i d’establir sentits de pertinença plurals i compartits.

El franquisme havia perseguit, menystingut i subordinat a la llengua i la cultura catalana. Calia no només superar aquella trista fase, sinó establir polítiques compensatòries de l’afebliment que el català havia patit. Es requeria una normalització i un suport per part de les institucions educatives i governamentals en el nou país que s’anava estructurant. I això es va fer amb plena consciència i suport de gairebé tothom. Els castellanoparlants d’una manera molt expressa i significativa. Justament, s’ha de fer notar que els més reticents a la mecànica d’immersió lingüística fonamentat en un sistema educatiu únic que garantís el domini dels dos idiomes, era el nacionalisme pujolista, el qual era partidari d’una doble línia educativa en funció de la llengua materna. Un plantejament que, d’haver tirat endavant, hauria segregat la societat no només per orígens culturals, sinó també de procedència social, per classes. Sortosament es va imposar la Catalunya políticament progressista en aquesta qüestió tan bassal, que aleshores era majoritària i que representaven sobretot el PSUC i el PSC.

La sentencia de la LEC preserva la inmersión lingüística?

El sistema d’immersió s’ha mantingut en el fonamental durant quaranta anys. Que globalment hagi estat un instrument d’èxit en la recuperació del coneixement del català no treu disfuncions, anquilosaments i els canvis de la realitat produïts durant un període tant llarg. Se’n hauria de poder parlar i no hauria de resultar un tema tabú. Si estem d’acord en que l’objectiu és el domini de les dues llengües cooficials i que la immersió és només el mètode que ho ha de fer possible, ajustar les eines a les mutacions que s’han produït no hauria de ser només possible, sinó obligat. La darrera sentència del Suprem exigint un terra mínim de formació en castellà, no qüestiona el fet fonamental que és la necessària sobreponderació d’una llengua amb més risc i menys potencial al darrera com és el català. Que intervinguin els tribunals en aquest tema és poc recomanable, però potser també és evidència de la incapacitat de la política per bastir acords  sòlids, honestos i sense sospites d’intencions ocultes en pro d’una aspiració monolingüista. Exabruptes d’algun dirigent polític sobre que “el castellà ja s’aprèn al carrer” hi sobren. La sintaxi s’aprèn a les aules. En el tema idiomàtic, ens calen més aportacions de lingüistes i sociolingüistes, més que no pas de polítics especialment quan la seva especialitat és la d’encendre focs i provocar confrontacions.

Les dades ens diuen que les competències adquirides en el domini del català i el castellà són força satisfactòries. Gairebé tothom disposa d’un coneixement acceptable d’ambdós idiomes, que és el que es pot demanar i exigir al sistema educatiu. És una evidència i resulta preocupant, però, la reculada de l’ús social del català. La “culpa” d’això no és del castellà i la resposta adequada no és voler-lo marginar del sistema educatiu. La ignorància no resulta mai una solució a res. Hi ha dinàmiques globals que tendeixen a concentrar la població entorn d’unes poques grans llengües. Té a veure amb la conformació de grans cultures de masses de caràcter universal. Es poden i s’ha de prendre mesures atemperadores, de protecció, com establir quotes lingüístiques a les grans plataformes d’entreteniment sabedors, però, que aquesta és una batalla perduda, o gairebé. El que si es podria fer, mentrestant, és no vincular el català a opcions políticament partidistes. Hi guanyaria molt la seva consideració i prestigi i evitaríem que, per alguns col·lectius, pugui acabar resultant antipàtic. No perquè ho sigui la llengua, sinó perquè poden acabar per ser-ho els que se’n diuen defensors. Les llengües requereixen de practicants, però mai d’inquisidors.

3 thoughts on “Llengua

  1. Em sembla que l’Escola i l’Educació son agents imprescindibles en l’ensenyament del catala pero també és molt important la implicació de les families i la societat per convencer de la necessitat de parlar en Catala i estimar la lengua.
    Jo mateixa sóc filla de pares arribats a Catalunya a principis dels anys 60 i, tot i que ells no parlaven català ni a l’escola l’estudiavem, sempre ens van insistir als meus germans i a mí que nosaltres sí ho haviem de fer. Quan jo he tingut fills he triat el catala per parlar amb ells i s’ha convertit en la llengua familiar.
    Estimo el catala com també el castellà, que és la meva llengua materna.
    Què falla per que persones nascudes aquí, educades i formades no parlin en catala? La llengua és una riquesa i aixi l’hauriem de considerar.

    M'agrada

  2. Trobo molt interessant l’article sobre la llengua. Calen veus clares que ens aportin arguments i opinions que ens ajudin a tenir una visió positiva, constructiva sobre un tema tan susceptible de conflicte com és la llengua. La veritat és que no estem fent la feina ben feta i per això sorgeixen conflictes. I la llengua en queda perjudicada i també la cohesió social. Gràcies, Josep Burgaya per les teves reflexions setmanals.

    M'agrada

    1. Gràcies Jaume pels teus comentaris. El tema de la llengua com bé dius és un tema complex i no fem les coses del tot bé. La preocupació per la reculada de l’ús social del català no l’hauríem d’expressar repartint “culpes”, sinó fent millors polítiques ben fonamentades en criteris científics i tècnics. Salut!

      M'agrada

Respon a M. Teresa de la Mano Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s