Sóc dels que segueixo la dinàmica política catalana amb una barreja de preocupació i de mal humor creixent. Em resulta tan insòlit que certes desavinences ens hagin portat fins aquí, com horrorós de constatar la absoluta falta de voluntat d’arribar a una entesa. Sembla que ningú ja recordi els orígens i el fons dels malestars, mentre es carrega de raons per continuar la batalla fins al final. L’independentisme català i el govern de l’Estat no defineixen de manera precisa la desavinença, no pacten els desacords reals, per tal de continuar confrontant-se a base d’eslògans i frases fetes, la profunditat de les quals augmenta el distanciament i impedeix qualsevol possibilitat d’arribar a un punt d’encontre. És com si tothom maldés per marcar amb l’altra el màxim distanciament possible, amb la finalitat d’ampliar i cohesionar cadascú els seus. Els mateixos termes de “diàleg” o de “negociació” més que mans esteses es converteixen en armes llancívoles per voler-se imbuir d’una innocència que ja fa molt de temps s’ha perdut pel camí. Hi ha tal desproporció entre el llenguatge i la realitat, que queda clar que ningú vol acordar res, sinó vèncer. “Dictadura”, “franquisme”, “repressió brutal”, “cop d’estat”, “presos polítics”, “sedició”, “plebiscit”…, tenen poc a veure amb la veracitat de les coses que passen i han passat. Termes de traç gruixut que volen funcionar com a eslògans i instruments d’agitació i de propaganda, els quals van carregats d’unes connotacions dramàtiques que no es donen en aquesta discussió, i tenen unes reminiscències carregades algunes de contingut tràgic. Perquè la famosa batalla per imposar el “relat” no es lliura fent descripcions acurades del problema de fons ni dels fets succeïts, sinó en la imposició de conceptes més pel seu valor emocional i d’inducció a l’acció, que no pas per la possibilitat de raonar, reflexionar i practicar això ara tant difícil a Catalunya, com és l’esforç de l’empatia.
Qui se’n recorda ara que tot això ve d’una sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut? Lògicament, les causes de descontents i malestars són força més complexes i profundes i escapen a la possibilitat de tractar-ho en un petit article de diari; però, tenen proporcionalitat els enfrontaments i odis actuals amb els desacords sobre el tracte fiscal a Catalunya o amb modificació de redactats de caràcter purament simbòlic? No és molt superior el mal que provoca fer “terra cremada” a nivell polític, econòmic i social que no pas intentar millorar un finançament insuficient que, es considerava, llastava el nostre desenvolupament? Intentar resoldre problemes que requereixen de subtilitat -“finezza”, en diuen els italians-, tot apostant per canonades encara que siguin dialèctiques permet fer tribu i reforçar-la, però no pas construir societats cohesionades en les que les discrepàncies s’acorden i es negocien. Aquest semblaria ser el terreny de la política, el qual amb El Procés clarament ha deixat d’actuar. Aquesta disputa és especialment cruenta i enconada, perquè no té a veure justament amb qüestions polítiques específiques i, sobretot, perquè és una batalla que està especialment en el terreny de politòlegs i comunicadors, els quals ja fa un temps -i no només aquí- envolten i determinen què diuen i què fan els líders polítics. Ja no es tracta de fer diagnòstics de la realitat i fer propostes polítiques, sinó de donar sentit a les paraules, apropiar-se del llenguatge per tal d’esdevenir culturalment “hegemònics” i imposar el propi relat. La política com a teatre i representació en la que la construcció d’un “nosaltres” comporta definir clarament un enemic que conformen “ells”. Es tracta de crear un imaginari aglutinador, i no pas de resoldre desavinences. El camí passa per crear un bon i profund conflicte que ajudi a conformar una tribú sòlida, és a dir, aïllada i sense ponts. Es la feina a la que es dediquen aquesta plètora d’assessors que ara pomposament se’n diuen “spin doctors”. La política només com a narració, com a estratègia comunicativa. La seva aspiració és més aviat muntar un “bon plet”, més que no pas facilitar un “mal acord”. La forma s’ha imposat al fons, mentre el sentit comú i el principi de realitat s’exiliaven lluny d’aquí. El problema no està en la política, sinó probablement en la falta de polítics que exerceixin com a tals.
Josep Burgaya 
Benvolgut Josep, el que sempre em desconcerta dels teus escrits és aquesta mal anomenada ‘equidistància’ segons la qual hi ha dues parts embrutides per aquesta mena de paraula malèfica anomenada ‘nacionalisme’, que tothom esmenta i és la font de tots els mals, i que per acabar d’arrodonir-ho, ningú n’és.
Jo a diferència de tu, en aquest temps de postveritats i postpolítiques, crec que el que està passant era necessari que passes, crec que ben encarat pot ser alliberador si som capaços que la sang no arribi al riu, amb allò de grotesc que està resultant tot plegat, no tan sols per la part catalana, sinó també i especialment, de la part espanyola. Per fi li veiem les banyes al dimoni. Fins ara el negaven: ‘nosotros nacionalistas? noooo. Nosotros somos patriotas’. Segons l’ínclit Arcadi Espada i tota la seva troupe (Girautes, Cantó’s i coses així) a Espanya no hi ha nacionalistes. Deixa’m riure i plorar una mica…
Jo perdona, però prefereixo mil vegades, el llenguatge de n’Oriol Junqueras, que et diu directament que ell és un nacionalista català moderat (que vol preservar la identitat en un país obert i bla bla bla) que no el llenguatge encobert PP-PSOE-C’s que neguen la major, això és el nacionalisme d’un estat-nació arcaic, obsolet i sotmès a totes les misèries del model liberal capitalista. Ja sé, és el candidat d’un partit flower-power, sense la més mínima capacitat d’incidència i amb molta capacitat ‘d’engany’… en fi
Sempre em sorprèn, com sent defensor com sé que ets d’un altre model d’economia, davant del pet socio-ambiental al qual estem abocats amb el model actual que tenim, no vegis una oportunitat en aplicar el principi de subsidiaritat i de desconcentració del poder en una república catalana, o andalusa o valona o escocesa o …. i canviar d’una punyetera vegada aquesta Europa esporuguida i sotmesa a les vicissituds dels deutes adquirits i les inèrcies pròpies d’un model econòmic mundial que acabarà definitivament amb tots nosaltres si no hi posem remei aviat.
Definitivament crec que per solucionar els problemes, primer cal que aflorin, i la crisi catalana és una oportunitat, sens dubte. A mi sempre em fa gracia els que dieu que no sou nacionalistes (m’ho crec, jo no en sóc gaire), però allò que no qüestioneu a francesos, anglesos, espanyols, portuguesos o italians, ho feu als catalans. És tan legítim sentir-se una cosa com l’altre, no veig perquè el poble català hauria de ser ‘millor’ en aquest sentit, i si la idiosincràsia catalana crida a plantejar una república (en part per incompatibilitat amb un estat vetust, autoritari i… venjatiu, com estem veient), why not?. A mi ja m’agradaria un món sense fronteres, sense armes, sense fam, sense… però aquest és el món que tenim i a partir d’aquí caldrà construir amb el material que tenim, pretendre una ‘ciutadania no nacionalista’ és com voler la lluna en un cove. Està molt bé, però no és real.
Diga’m ingenu, però no deixo de veure una oportunitat de replantejament de tot, fins i tot de desacceleració econòmica i de plantejament d’un altre model socioeconòmic, perquè no? el desastre ja el tenim. Provem-ho
M'agradaM'agrada
Hola Pau. Puc estar d’acord en que molts dels que critiquen el nacionalisme català, ho són i molt pel que fa al nacionalisme espanyol. Però segur, que com jo, no podem acceptar la realitat amb termes dicotòmics. L’estàs amb mi o contra mí, és un reduccionisme que jo no accepto. No comaprteixo gairebé res amb l’establishment polític, i em sembla que hi dec tant crític com tu. El que no veig, és aquesta “finestra d’oportunitat” per canviar les coses que algunes persones trobeu que s’obre amb El Procés. T’asseguro que m’ho miro ben predisposat, ja que molts dels que ho defenseu em mereixeu molta consideració i diguem que teniu “crèdit”, però la veritat és que no ho veig per enlloc. Hi teníem molt a perdre amb El Procés, i em sembla bastant evident que, a hores d’ara, l’única cosa que s’ha fet és triturar la societat catalana. Això és un assalt al poder de les elits catalanes de tota la vida. Quan els convingui escombraran la CUP i tot el què significa. Crec que quedaran només els aspectes més perversos de tot discurs nacionalista, que els té. Crec que aquesta no és la batalla progressista. La lluita per la igualtat, els temes mediambientals, la cohesió social, un altra model econòmic…, crec que s’ha de lliurar en un marc mental força diferent del discurs reduccionista i més aviat trampós de l’independentisme. Aquesta és la meva convicció i, més bé o més malament, és sobre el que intento reflexionar i posar en comú en alguns articles. Lògicament, considero la possibilitat d’estar equivocat, ja sigui del tot o en part. Una actitud que no veig gaire entre el món independentista, excepte en una poca gent com tu. Una abraçada, Pau.
M'agradaLiked by 1 person