El nou individu digital

És una obvietat ressaltar que el món, la realitat que ens envolta, canvia a una velocitat de vertigen. Tot i que la història de la humanitat sempre ja estat evolució i canvi, la capacitat de mudar que ha assolit les darreres dècades, especialment degut a les innovacions tecnològiques, es fa difícil des seguir i poder-se mantenir incorporat a les successives onades. El problema no rau especialment en comprendre i utilitzar les possibilitats tecnològiques, sinó sobretot adequar-nos als canvis socials, culturals i mentals que els nous estris comporten o en són el resultat. Molta gent, i especialment les generacions més joves, viuen les novetats tècniques i les noves formes de comportament i de vida que signifiquen, com una dada o un fet donat, a més de la possibilitat d’anar saltat de joguina en joguina, sense que calgui plantejar-se, la seva utilitat, la idoneïtat o si realment volem i ens compensa el món cap al que ens porta. S’ha imposat el concepte de surfejar sobre la realitat, més que no pas el fer-se preguntes sobre el què, el perquè o la conveniència o el sentit que tenen les coses. En el món hiperglobalitzat de ciutadans convertits en consumidors compulsius de la “novetat”, fer-se preguntes fins i tot s’ha tornat de mal gust. Si opines que potser la societat no hauria de renunciar a portar el timó del seu futur i posar el coneixement i la tecnologia al seu servei, més que no pas esdevenir-ne servidor i esclau, el més fàcil és que et titllin de rèmora, dinosaure o inadaptat.

Potser encara tenim poca perspectiva, però el món digital està comportant canvis sobtats i dràstics, que superen i de molt el que seria una mera evolució de la tecnologia i una pocs efectes sobre la societat i el comportament de les persones. És un salt molt notori i accentuat, el que se’n diu un canvi disruptiu. Per la majoria de gent, sens dubte, un món ple de possibilitats per la immediatesa i la interconnexió que suposa. Guanyem amb temps i accessibilitat, i això és un progrés notori, però té molts efectes que no es poden pas situar en el cantó positiu de la valoració: superficialitat i trivialitat, excés de velocitat, falta de temps de reflexió, massa soroll ambiental, abús d’exposició, pèrdua de privacitat i retrocés de les relacions personals, alta capacitat d’intoxicació i de manipulació, impactes comercials continuats, confusió entre la realitat i la ficció, conformació d’un gran “ramat”, solitud i aïllament… Tots aquests “efectes col·laterals” que les generacions predigitals en tenim una certa consciència i gestionem com podem, han provocat uns efectes demolidors cap a aquells que ja formen part dels anomenats “nadius digitals”. Ens costa molt d’entendre’ls. Es comporten amb l’arrogància de qui es creu posseïdor d’una nova veritat i han desconnectat de les formes, interessos i prioritats que han format part de la nostra societat els darrers segles.

Amb el smartphone incorporat al propi cos, aquests joves i adolescents consideren obsolets els nostres valors culturals d’origen renaixentista, així com la devoció per la raó i el coneixement que vam heretar de la Il·lustració. Hem viscut fins a finals del segle XX en el paradigma d’una cultura llibresca que, per mitjà de l’ensenyament, transmetíem generació darrera generació. Els joves actuals, ja sigui a l’escola, a l’institut o a la universitat, ja no tenen la consideració ni el respecte vehement cap al “nostre” coneixement i encara menys cap a la nostra forma de transmetre’l. Creuen tenir tot el saber possible a l’abast només exercint un clic, encara que no saben quines preguntes plantejar a tanta informació disponible i així convertir-la realment en coneixement. El món digital ha donat vida un nou tipus d’individu. Els espais d’encontre i de sociabilitat presencials d’antany -aula, església, plaça pública- ja no serveixen a persones que han assumit noves formes de connexió i de contacte. Els continguts i els espais de relació ja no són els mateixos. Els que formem part d’un món ja en retirada no cal que hi renunciem, però haurem de conviure i acceptar que el nou paradigma ja és tot un altra.