Competències i incompetències

La frase de Jordi Évole pronunciada al Palau Sant Jordi per desemmascarar la doble moral i el “postureo”, la inacció en relació al drama que viuen els refugiats, és de les que fan època. Denunciava el periodista la impostura d’uns governants que parlen molt de solidaritat de manera nominalista amb els que fugen de les guerres d’Orient Mitjà, però que exerceixen una deixadesa pràctica que ofèn les consciències. Hi ha coses força òbvies. L’Europa governamental ha deixat que davant nostre es produís una autèntica tragèdia humanitària, amb milers de persones que moren ofegades al Mediterrani intentant arribar al continent i sobreviure, i amb milions de refugiats obligats a passar l’hivern a la intempèrie als camps de l’Europa de l’Est. Una vergonya que ens perseguirà durant molt de temps. Persones i grups no governamentals han fet el que han pogut per disminuir la mort i el dolor, però tampoc la major part de la societat ha prioritzat aquest tema i ha empès als seus governats cap a polítiques més actives. Ni les misèrrimes xifres d’acollida a que es comprometeren els països s’han complert. Ni a Espanya ni tampoc a Catalunya. L’argument de les competències no deixa des ser una excusa de mal pagador. Caldria recordar, que la funció dels governs justament és la de governar. Manifestar-se li correspon més aviat a la societat quan qui té la responsabilitat no la exerceix, o no ho fa adequadament.

Resultado de imagen de refugiados

Lògicament que afrontar amb decència i esperit humanitari el tema dels refugiats, té molta complexitat, perquè estem parlant de contingents molt nombrosos. Això, però, no pot ser pretext per a la inacció. El sofriment i la mort no esperen. És evident que la separació entre la recerca de “refugi” enfront la guerra i la persecució política, arriba a un punt que és difícil desvincular d’un més ampli fenomen migratori que es produeix des dels països pobres cap a la més benestant societat occidental. Portem dècades en que el món ha anat engreixant una major desigualtat econòmica i social. A hores d’ara, la pobresa ja no es pot confinar en els seus territoris. No hi ha distàncies físiques insalvables. Els més pobres del Tercer Món, estan disposats a arriscar la seva vida per tal d’incorporar-se a les files de la pobresa cada vegada més extrema de les ciutats occidentals. A la part baixa, encara la diferència de nivell d’aquí i d’allà és important. A Europa la pobresa significa exclusió, a l’Àfrica la mort. Que el tema sigui complex, no significa que es hi puguem posar de perfil, que no hi tinguem una notòria responsabilitat i que no l’haguem d’afrontar. Alguna cosa hi tenim a veure. Riquesa i pobresa són les dues cares d’una mateixa moneda. Una és condició de l’altra. La inacció de bona part dels governants europeus, té a veure amb que volen continuar guanyant eleccions i, desgraciadament, els darrers exemples ens demostren que no es guanyen des de l’universalisme solidari, sinó des de l’egoisme excloent. Els votants no acostumen a ser millors que els seus governants. Una part de la societat, individualista i esporuguida, li sembla que no ha de compartir res amb els que no tenen res. El món està profundament escindit, com semblen estar-ho també les nostres consciències. La batalla, ara, consisteix en reivindicar principis força elementals. La pràctica de la humanitat, per exemple.

 

Anuncis

One thought on “Competències i incompetències

  1. La pràctica de la Humanitat, sí! si us plau! I
    Centrant-me només en l’Évole i en el seu “discurs” al Palau Sant Jordi, em faig meus uns comentaris d’un periodista proper:
    Sí, Sí, fer antipolítica és gratis i dóna redits. Ara mateix, Évole bufeteja uns polítics i tothom l’aplaudeix. Es pots permetre, fins i tot, criticar que estiguin en una llotja com si fossin uns privilegiats, quan la pròpia organització de l’esdeveniment és la que ha preparat la llotja i ha recomanat als polítics que vagin allà. Però en aquell moment queda guai. Personalment, com aquest periodista proper, sóc més del periodisme discret, aquella cosa tan antiga de que els periodistes no hauríen de ser els protagonistes de les notícies. Però el paper que Évole ha escollit és diferent, és ben lliure… ara bé, si et poses a la palestra d’aquesta manera saps que et poc tocar la crítica també a tu. Posats a fer demagògia, també li podríem demanar quants autobusos de refugiats ha portat ell a Catalunya gràcies als ingressos que li proporciona el contracte de Producciones del Barrio (la seva productora) amb A3Media (Grupo Planeta). I aquests últims, recordem-ho, propietaris de La Razón. Ha demanat Évole que Planeta canviï la línia editorial de La Razón, no precisament molt favorable a l’acollida de refugiats?
    Perquè la demagògia costa molt poc de fer i, ai! quan esgarrapes una mica, les coses no són com semblen! i començant per ell, per l’Évole.
    El drama dels refugiats continua, malauradament, desenvolupant-se amb greus contrastos pel drama de l’egoisme excloent (polític i no polític) que tu, Pep, comentes.
    La pràctica de la Humanitat, sí, Si us plau! i la reivindico també a la “Gauche Divine” que només en posa una part en pràctica.
    Mercè

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s