La democràcia en crisi

Ja fa un temps que els resultats electorals, o en referèndums, als països occidentals ens poden resultar sorprenents, relativament imprevistos perquè els malestars profunds no són recollits prèviament per les enquestes. Quan les opcions majoritàries donen com a resultat el triomf de l’estrafolari, el què és més extrem o fins i tot allò que pot anar més contra els propis interessos dels votants, es comença a tenir la sensació que una part de la ciutadania s’expressa en negatiu, que vota a la contra, que manifesta rebuig i que, de fet, confia molt poc en la política i en les institucions democràtiques. Això té a veure amb la poca consideració a la que s’ha fet mereixedora la política, en el seu notori desgast, però té a veure sobretot amb la situació econòmica i social. Cada vegada resulta més il·lusòria la imatge de l’ascensor social, que havia estat el gran atractiu de l’economia de mercat per a àmplies capes mitjanes i treballadores. Un cop es demostra la impossibilitat d’ascens ja que el talent, l’esforç i el treball no serveixen per millorar la situació, alguna cosa s’esquerda. Louis D. Brandeis, jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units, ho va deixar meridianament clar ja fa anys: “Podem tenir democràcia en aquest país, o podem tenir una gran concentració de riquesa en mans d’uns pocs, però no podem tenir les dues coses al mateix temps”.

Resultado de imagen de trump

La ruptura de la societat del treball i el deteriorament dels mecanismes de redistribució –salaris, tributació- corromp l’aliança històrica entre capitalisme i democràcia. La democràcia va néixer a Europa i als Estats Units com “democràcia del treball”, en el sentit que la societat es recolzava sobre el repartiment del treball remunerat. Sense seguretat material no pot existir llibertat política i es comencen a sentir amenaces de noves i antigues ideologies totalitàries. La pregunta que es feia ja fa un temps el sociòleg alemany Ulrich Beck és absolutament pertinent: És possible la democràcia més enllà de les “seguretats” de la societat de treball? A mesura que l’ocupació es fa més precària, les bases de l’Estat de benestar es deterioren i les biografies normals es desvertebren; la pressió sobre l’Estat de benestar, sempre creixent, no pot finançar-se a través d’una borsa pública plena de forats. Per Joseph Stiglitz, estem davant “les restes del naufragi d’un capitalisme disfuncional” que la crisi s’ha cuidat d’aprofundir i evidenciar. Quan es deroga el contracte social, quan es trenca la confiança entre el govern i els ciutadans, el que es produeix és la desil·lusió, la manca de compromís i en potser coses molt pitjors.

 

En la societat moderna la dignitat ha estat associada a la feina i la dependència a la vergonya. La compassió sovint fereix. L’extrema desigualtat en la qual un 10% de la població posseeix el 85% de la riquesa mundial, i la meitat més pobra ha de repartir-se un 1%, crea una inestabilitat econòmica, social i política, que posa en escac al sistema democràtic. Més enllà de l’estrictament monetari, la desigualtat té efectes demolidors sobre una part de la societat, en forma de salut, estrès i patologies diverses, així com el reforçament de la tendència a la no cooperació. Les societats desiguals, a part d’injustes, són insanes i costoses. No és tant el benestar de les persones el que costa diners, sinó la seva infelicitat. Hi ha una correlació entre confiança i col·laboració, i la primera desapareix amb la desigualtat. Qui confia, tendeix a ser més procliu a cultures comunes i compartides. Si desapareix la confiança, disminueix no només el benestar de la societat civil, sinó la pròpia noció de pertinença a una societat. Les societats democràtiques requereixen d’unes condicions mínimes d’igualtat, o dit d’una altra manera, d’uns nivells de desigualtat moralment acceptables. Les tendències econòmiques i socials actuals han sobrepassat totes les línies vermelles per poder mantenir la cohesió política i social. Quan predomina, la desigualtat, la pobresa, la incertesa i la por, es perd el sentit de responsabilitat i la noció de ciutadania compartida.

Resultado de imagen de le pen

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s