Des de la seva configuració a finals del segle XIX i fins ben avançada la segona meitat del segle XX la socialdemocràcia va representar una visió més social, més equitativa i més inclusiva del capitalisme. Per evitar els monstres en que derivaven les temptacions revolucionàries anticapitalistes, es va apostar per fer compatible la justícia social amb la llibertat política, amb un vincle indissoluble de les pretensions de canvi amb l’expressió democràtica que permetés superar les tendències extremes i empobridores a les que acostuma a conduir l’economia de mercat quan està faltada de regles, de mecanismes de control i de correccions a les seves evidents falles que la porten a la polarització de rendes en els extrems i a la crisi. Els mecanismes de redistribució de la riquesa –salarials i tributaris- impedien que es generessin societats formades per guanyadors i perdedors excloents i contraposats, per donar lloc a nivells matisats de desigualtat i a estructures socials on es prioritzava la cohesió, la estabilitat i la seguretat, que posaven un cert ordre dins a la tendència al desordre caòtic que acostuma a portar el capitalisme més extrem. Distant molt de la situació òptima, després de la Segona Guerra Mundial es va aconseguir durant unes dècades que una sàvia combinació de política i economia, de regulació i de mercat, que realment l’activitat productiva contribuís al què hauria de ser, sembla, la seva finalitat: proporcionar el major benestar possible al major nombre de persones possibles.
Curiosament, de manera força inesperada, la caiguda del mur de Berlín i del règim soviètic va tenir forces més conseqüències que l’alliberament de molta gent del dogal de sistemes polítics i econòmics tan abjectes com poc eficaços. Triomfava la llibertat allà on tant l’havien esperat i s’havia fet pregar la seva arribada, però es començava a imposar un model de capitalisme desencadenat, tota vegada que ja no hi havia un contramodel amb una certa capacitat intimidatòria. Totes les concessions fetes en nom de la pau social durant els anys de predomini del model social europeu, eren posades en qüestió per una teoria econòmica de signe ultraliberal i unes propostes polítiques d’un conservadorisme recalcitrant que creien arribat el moment de deixar que s’expressés de manera complerta allò que els teòrics havien definit com “la destrucció creativa” d’una economia completament desregulada, a les qual no se li establien prioritats ni objectius ni limitacions en pro de l’interès col·lectiu, com si el Mercat tingués uns valors morals intrínsecs que, òbviament, no té. Globalització i financiarització de l’economia que porta a la desigualtat, l’empobriment i al col·lapse, en pro de la maximització de l’enriquiment i prenent el nom de la llibertat en va. Aposta per un capitalisme de màxims, que porta a societats de mínims, on les classes mitjanes s’han convertit en un cost que els sectors econòmics dominants no estan disposats a sufragar.
En aquest context, la socialdemocràcia i el laborisme britànic de la mà de Blair van errar en assumir els valors i els conceptes del liberalisme econòmic i del conservadorisme polític, en la seva pressa per passar de ser “alternativa a”, a convertir-se en “alternança de”. Tot això es produïa als anys noranta i a la primera dècada del segle. Tot induïa a creure que amb el què s’ha destapat amb la crisi del 2008, l’esquerra europea recuperaria els valors i components de radicalitat que li havien donat sentit com a relat i proposta emancipadora de la major part de la ciutadania. De moment no sembla que sigui així i aposta per aprofundir en els seus errors, fins a ser esborrada del mapa per la ciutadania. Si no corregeix notòriament el tret, s’ho mereix.
Josep Burgaya 