Categoria: Sin categoría

La nostra economia, des de fa almenys dos-cents anys, està construïda sobre la figura de l’empresa, on conflueixen empresaris i treballadors, amb interessos una mica diferents, però amb l’objectiu comú que la cosa funcioni. El dels empresaris és un col·lectiu fonamental per a la generació de riquesa i ocupació, àmbit aquests en el que el paper d’uns estats resulta clau per establir les regles i les limitacions perquè la competència es doni dins d’unes normes públiques i comuns i per assegurar que la riquesa creada serveixi a una finalitat major que és el benestar col·lectiu. Per això, s’estableixen jornades laborals, salaris mínims, cotitzacions a la seguretat social, assegurances de salut i desocupació; o bé es conforma un sistema fiscal progressiu que asseguri unes mínimes condicions i serveis per a tothom i, alhora, impedeixi una polarització extrema de les rendes. Tot això, ara fa cent anys, no ho va teoritzar cap comunista sinó un liberal britànic amb molta intel·ligència i encara més sentit comú que s’anomenava John Maynard Keynes. Com Adam Smith, pare de l’economia, creia que el protagonisme de l’empresari privat havia de ser molt gran, però que era funció de l’Estat a partir de la seva intervenció assegurar que l’economia i el benestar estiguessin al servei de la societat, de tota la societat. De fet, el mateix Smith també va escriure sobre el caràcter moral de l’economia. 

Des de l’època del Mercantilisme les empreses amb finalitat de crear beneficis per a aquells que arriscaven amb moviments de vaixells arreu del món, han sigut crucials. Van començar essent personals, unifamiliars, amb comanditaris, societats limitades i, finalment les societats anònimes. El desenvolupament del dret mercantil va anar acompanyant la necessitat de crear formes d’associació cada vegada més grans però també sofisticades. Dues innovacions van resultar capitals pel desenvolupament del capitalisme industrial: l’establiment de la responsabilitat limitada al capital invertit i, la creació de les societats anònimes per accions. Sense la primera, el risc de qualsevol iniciativa era massa gran, ja que s’havia de respondre amb tot; en el segon cas, permetia configurar els grans capitals que per a la industrialització resultava gairebé impossible fer-ho entre família o bé una colla d’amics. Potser com a innovació, i podríem afegir, a mitjan de segle XIX, la modernització d’una banca que ara passaria a fer crèdit industrial. A l’Estat li quedava formular les regles, proporcionar seguretat jurídica això com evitar tota forma d’abús ja fos respecte als salaris, les jornades o bé el treball infantil. Fixem-nos que, en tot plegat, el factor humà resulta crucial. 

Potser la figura de l’empresari no surt molt ben parada en les novel·les angleses de Charles Dickens o en el naturalisme francès de Émile Zola, on predomina la figura de l’escanyapobres, personatge que ben segur ha existit i que potser encara en trobaríem alguns. El tema és, però, que la capacitat d’iniciativa, d’imaginar nous negocis, noves formes de produir i organitzar-les, dirigir amplis i complexos grups de persones, recavar el finançament i motivar l’equip. Tot són feines transcendentals, de gran responsabilitat i que requereix molta vocació i entrega. Tots coneixem gent d’empresa d’aquesta mena, sigui fent de CEO de grans empreses multinacionals, a empreses mitjanes, o bé pimes que, a Catalunya i el món, són la immensa majoria. Entre aquestes també hi hauríem de comptar la gran quantitat d’autònoms, empresaris d’ells mateixos que estan sotmesos a una gran pressió, tenen poc coixí i sovint poc accés als sistemes públics d’ajudes. Com a tot gran col·lectiu, hi ha gent de tota mena, més o menys empàtics, més o menys generosos, d’il·luminats, de solitaris, que lideren equips, que entenen o no el concepte de riquesa col·lectiva… Un gran grup humà, crucial pel caràcter emprenedor i l’esperit d’iniciativa, que no mereix que s’utilitzi el mateix terme per definir aquest personal que surt abundosament al voltant d’escàndols econòmico-polítics, de malfactors que negocia favors entorn del poder, a figures de revista del cor sense ofici ni benefici que per dir que són alguna cosa se’ls anomena com a “empresaris”. Hauríem de tenir clar, i molt especialment els periodistes, que els comissionistes que com el company de Díaz Ayuso es van fer d’or amb les mascaretes a l’època de la COVID, se’ls pot dir “aprofitats”, “especuladors”, “corruptors” o “cantamanyanes”. Ells no fan ni gestionen cap empresa, no viuen els seus problemes ni assumeixen cap responsabilitat. No paguen nòmines a treballadors com tampoc ho fan amb els impostos. De fet, les mossegades que fan, generalment a diners públics, als diners de tots. Demano si us plau, que no els anomeneu empresaris. Els que ho són de veritat, i són molts, no mereixen ser barrejats amb aquesta gent tan indecent.

Mai la capacitat productiva de la humanitat havia arribat a la que ara posseïm. El vell mite d’aconseguir la suficiència productiva i acabar amb l’escassetat fa ja unes dècades que es va assolir. El maquinisme, el desenvolupament tecnològic avançant en proporcions geomètriques, ens ha donat la possibilitat de sostenir dins dels límits de la dignitat a la totalitat d’una població que s’ha multiplicat per deu en els dos últims segles. No obstant això, la teoria econòmica, les estructures socials, el pensament polític i els valors morals només s’han desenvolupat en proporcions aritmètiques. Mai hi ha hagut en a la història de la humanitat tanta gent pobra i socialment exclosa. Dos milers de milions de persones sobreviuen per sota dels límits de la pobresa, i la fam continua sent la principal causa de mortalitat del planeta. En el nostre món, com mai a la història, conviuen en un contrast brutal nivells de riquesa sense parangó, amb misèria digna d’altres segles, o encara pitjor. La manca d’equitat, la desigualtat extrema i creixent és el concepte que millor defineix els últims quaranta anys, en una progressió que no sembla tenir límits, com tampoc sembla tenir-los la capacitat d’acceptació cultural que s’ha anat generant al respecte, com si la injustícia social fos una cosa consubstancial a la condició humana. La pobresa ja no és quelcom vinculat al subdesenvolupament d’àmplies capes del planeta, com potser era el retrat de l’era colonial i postcolonial, sinó que és una condició que es dona, encara que en proporcions variades, a tot arreu sigui quin sigui el nivell de desenvolupament global del país o el paper exercit en la distribució global de la producció.

Pobresa extrema la trobem en els desestructurats països africans, amb problemes de desnutrició i de supervivència notoris, però també encara que tingui altres característiques, ens l’ensopeguem a cada cantonada a la ciutat de Nova York i al distingit barri de Manhattan. Com les finances i el comerç, la pobresa i l’exclusió social són un fenomen global, generalitzat, encara que tinguin característiques diferents al Tercer Món que en el Primer Món, encara que en algunes zones geogràfiques prengui la forma de desnutrició i en altres en una obesitat que és símptoma de malnutrició. La paradoxa és que els països més pobres són ara els que concentren la indústria, si exceptuem el manteniment del concepte de pobresa més tradicional en algunes zones d’Àfrica. Des que el món occidental va apostar per la deslocalització industrial -també dels serveis- buscant condicions de producció low-cost, industrialització i desenvolupament econòmic i social han deixat d’anar de la mà. El treball pot ser que continuï sent condició per al sosteniment personal, però no és ni al primer món ni en l’últim, garantia de sortida de la pobresa i de la precarietat. De fet, la manca de treball i la pèrdua de seguretats relacionades amb ell és el que perverteix les altra temps relativament igualitàries societats occidentals. El treball ha esdevingut un bé escàs i mal remunerat, i els nivells de renda mitjanes han caigut i continuen fent-ho, generant una disparitat econòmica que està triturant la cohesió social i el consens sobre el qual es va sostenir l’Estat de benestar i el model social europeu .

A la generalització de la pobresa i la desigualtat, encara que amb tints diferenciats segons la funció geoestratègica de cada territori, li ha esdevingut també l’homogeneïtzació del comportament de les elits i l’extrema concentració de riquesa en poques mans tant en els vells països capitalistes, com en estats econòmicament considerats emergents, com també en aquells endarrerits i dipositaris ara de la febril activitat industrial i dels serveis. Potser les formes externes de riquesa variïn entre vells i nous rics, potser l’ostentació o el grau de comportaments filantròpics sigui diferent entre els molt i molt rics de Silicon Valley amb els de Bangalore, però el recurs a “planificacions fiscals agressives”, a la manca de compassió, al desarrelament convertit en cosmopolitisme, als paradisos fiscals i a les remuneracions d’escàndol, és igual a tot arreu i, de fet, acostumen a viure en les mateixes capitals occidentals i en els mateixos barris residencials. En això sí que es nota especialment la globalització!

Els nivells exagerats de desigualtat corroeixen la societat i dinamiten els ponts sobre els quals s’havien construït els consensos socials i intergeneracionals. Sembla com si la caiguda del mur de Berlín hagués desencadenat al capitalisme, en el qual les classes dominants haguessin optat per dinamitar les concessions que havien posat límits a la desigualtat, des dels anys trenta del segle passat en nom de l’estabilitat i la seguretat, tota vegada que els treballadors posseïen una certa capacitat d’intimidació. Els desajustos econòmics i financers, així com els efectes socials i la lleugeresa de la política, resulten força evidents en les dues primeres dècades d’aquest mil·lenni. Amb la globalització, el despoderament de l’Estat i el predomini de l’individualisme més extrem i la cobdícia més voraç com a valors suprems, hem evolucionat cap a formes econòmiques i socials que, a més de ser profundament injustes, ens porten al col·lapse.

https://www.ara.cat/opinio/bbva-sabadell-banca-publica-catalana_129_5038002.html

https://www.ara.cat/opinio/comenca-postproces-burgaya_129_5028042.html

https://metropoliabierta.elespanol.com/opinion/20240504/el-turismo-una-apuesta-perdedora/852544741_13.html

https://www.ara.cat/129_48f178

Resulta indubtable que els càrrecs públics són consubstancials als règims democràtics, imprescindibles per a la representació col·lectiva i per a la gestió del que és comú. Discutir que hagin d’estar remunerats de manera suficient per viure’n em sembla fora de tota discussió. Fer-ho, sol ser a la base del discurs antidemocràtic o bé de la creença aristocràtica, de que això només ho han de fer la gent adinerada, com si fos una distracció per a estómacs satisfets i desvagats. Encara que en els segments elitistes del sector privat es paguin salaris impúdics -només cal veure els honoraris dels presidents de les empreses de l’ibex-, això no pot justificar mai que en el sector públic es faci alguna cosa semblant. Què és i no és just de pagar als càrrecs polítics resulta una mica difícil d’establir. De manera genèrica es podria afirmar que hauria de ser suficient, just i proporcionat a la responsabilitat. Si volem que en política juguin els millors, certament els salaris no poden ser molt baixos. Si són molt alts, però, accedir a un càrrec públic es converteix en un objectiu per a ascendir social i econòmicament i, això, dona empenta als arribistes i a la creació d’una elit que farà el que sigui per no baixar del vehicle governamental. Els excessos no se solen donar tant en els càrrecs primers, sinó en segons i tercers nivells on s’assoleixen gaps elevats entre el que es guanya en la política, o bé el que es guanyaria exercint la professió que, suposadament, només s’ha abandonat temporalment. “Fora de la política hi fa molt fred”, afirmava cínicament un beneficiari.

En política espanyola no hi ha grans excessos i, curiosament se’n cometen força més en la política comunitària. Sorprèn, però, l’escassa proporcionalitat. Que una part dels presidents autonòmics cobrin més del doble que el president del Govern d’Espanya crida l’atenció i, probablement, el salari de Pedro Sánchez (75.000 euros anuals) està poc d’acord amb la responsabilitat i els mals de cap que pateix. Que el president de la Generalitat ho dobli, deu ser que es té en compte que aquí la vida és més cara. En tot cas, que el màxim dirigent del país rebi un salari equivalent al d’un alt directiu d’empresa sembla lògic i poc donat a fer-ne escarni. Altra cosa és el tema del Parlament de Catalunya. Aquí l’historial és molt més qüestionable. Salaris exagerats i prebendes de tota mena a polítics i alts funcionaris sense cap mena de justificació. S’ha aixecat la llebre amb el cas de Laura Borràs, però el tema s’arrossega de fa temps. Sous molt alts, dietes ingents i sense justificació, indemnitzacions de sortida de presidents o de tota la mesa, remuneracions que es mantenen durant anys més enllà del mandat o bé salaris vitalicis per a la presidència. El que ara s’ha sabut resulta impúdic i injustificable. Tothom pot entendre que les autoritats públiques requereixen d’una transició per retornar a la seva professió, però no tant que una vegada haver gaudir d’un alt càrrec, ja no hagin de treballar mai més. Això passa amb la presidència del Parlament si s’aconsegueix fer un mandat de dos anys.

Que Laura Borràs es defensi de manera aferrissada en el judici que se li fa per haver fragmentat contractes de manera fraudulenta és ben lògic ja que justament l’assisteix el dret a defensar-se. No ho és tant, però, que hagi volgut mantenir formalment el càrrec de presidenta durant tot aquest temps doncs ha fet un flac favor a la institució posant-la en situació d’interinitat, barrejant un tema particular amb la política i embolicant-se amb ella. Si fos condemnada, hauria aconseguit computar prou temps com per assolir salari vitalici i altres prebendes. Seria això lògic? Seria ètica i estèticament acceptable? La veritat és que no. El Parlament té ara l’ocasió de esmenar excessos i convertir-se en una institució que hauria de resultar més exemplificadora del que ho ha estat.

Darrera aquest nom que sembla d’un personatge metàl·lic de la Guerra de les Galàxies, hi ha un aplicatiu d’Intel·ligència Artificial (IA) que ha aixecat les alertes del món educatiu perquè pot fer perdre sentit a molts processos d’ensenyament/aprenentatge. Aquesta nova eina, darrera de la qual en vindran moltes més de similars i encara millorades, ens pot crear només donant-li un enunciat una redacció per l’escola, un poema o un treball de fi de curs. Si amb el sorgiment de la Wikipedia els professors ja ens les vam veure magres i sempre tenim dubtes de l’originalitat dels treballs que se’ns presenten perquè amb l’accés a internet s’ha imposat la cultura de “tallar i enganxar”.  S’ha anat suplint molt del que havia de ser l’esforç dels estudiants i ens hem vist obligats a impulsar normatives antiplagi, però ara resulta que es posen a l’abast de tothom mecanismes perquè els facin la feina. La ganduleria quedarà així degudament fonamentada, al igual que la ignorància. Triomf de la cultura de la simulació. És més, qui recorri a aquest sistema, ni tan sols se li podrà aplicar normatives de frau, ja que de fet cada cas resultarà una creació expressa per qui sol·liciti tal ajut, obtenint textos sobre els que tindrà la “propietat intel·lectual”. No és anecdòtic aquest salt en la tecnologia digital que permetrà aquest programa informàtic i els similars que sorgiran. De fet, Microsoft ja està pensant incorporar-lo al seu paquet de software del seu sistema operatius per a ordinadors personals.

No es tracta pas de discutir les nombroses possibilitats positives que ens aporta ja i més aportarà la IA en camps com el de la medicina i la salut, millores en l’eficiència energètica, gestió dels serveis urbans, millores en la productivitat… Però sense control en el seu ús i desplegament creem situacions distòpiques. L’exemple que posem avui, que és el desenvolupament d’un model lingüístic predictiu, no només ens pot fer retornar a que el treball universitari recuperi la modalitat d’exàmens amb paper i bolígraf, cosa força probable, però, el que és pitjor que l’aprenentatge s’acabi reduint a obtenir habilitats en l’ús de les tecnologies que ens permetin trampejar el sistema educatiu, però sense aprendre res pel camí. La cultura digital ha generat aversió cap a desenvolupar processos d’aprenentatge i adquisició de coneixements que anaven lligats a la bona predisposició, l’esforç i la dificultat. Es creu que com que tenim totes les dades possibles accedint-hi des dels fòtils tecnològics, no cal aprendre, memoritzar i fer anar la nostra ment. Però a la xarxa no hi ha coneixement, hi ha dades que si no les sabem contextualitzar, entendre, ens diuen poca cosa i continuem essent uns ignorants que, a més, hem perdut qualsevol hàbit de treball i la capacitat de relacionar les coses, entendre la diferència entre causes i efectes.

Amb la resignació que ens sol caracteritzar en relació a les innovacions tecnològiques, es torna a sentir la frase tòpica de que això “ha vingut per quedar-se” o bé que “ens hem d’adaptar i fer-ho jugar al nostre favor”. Està bé, resulta evident que qui no es conforma és perquè no vol. Però estem davant d’irrupcions tecnològiques sense control que dinamiten la transmissió i adquisició de coneixements, davant d’armes que són un treta a la línia de flotació de, per exemple, la mateixa institució universitària. Hi ha una gran tendència a transigir, quan no admirar de manera acrítica, tota innovació tecnològica que de manera elefantíaca irromp en el sistema educatiu. Pel camí es perden els objectius fonamentals de la adquisició de formació i coneixement i els resultats d’aprenentatge resulten cada vegada més modestos. Ho diuen els treballs i indicadors que s’elaboren al respecte. L’exigència, els resultats, per exemple en el sistema universitari, no han deixat de caure. Tothom mira cap a una altra banda, la qüestió es mantenir el repartiment de títols a satisfacció de la societat. Però el cert és que una part significativa dels estudiants, ni tenen ni adquireixen els coneixements bàsics i fonamentals que haurien d’haver incorporat. Implícitament, hem acceptat que no cal, que si es tenen “habilitats digitals” ja no els cal res més. Potser sí, potser la funció de la Intel·ligència Artificial és la de desplaçar la intel·ligència a seques.

Encara que en unes eleccions al capdavall el que es dirimeix és quines majories es poden donar a partir de la voluntat ciutadana per tal de governar, en realitat i des del punt de vista de l’elector, es poden posar moltes altres i variades coses en joc. Hi ha moltes motivacions. Es pot apostar per propostes purament pel que li ofereixen en un moment donat, per sentit d’oportunitat o per una noció d’equilibris i reequilibris de les forces en joc. També es pot votar a la contra o senzillament apostar per opcions extremes no tant per convicció com per expressar alguna descontent profund. Es pot votar per ideologia, per practicitat, per canviar o, fins i tot per l’avorriment de veure sempre les mateixes cares. Es pot optar per no anar-hi, que és també una manera d’expressar desmotivació, distància o fàstic. Es pot triar el millor programa, el lideratge més atractiu o senzillament el que es creu més oportú en un moment precís. Finalment, també es pot votar per demostrar un sentit d’identitat: sóc d’algú, formo part d’una manera de pensar, aquest és el meu bàndol. Vot emocional, de vincle més enllà de talent, projectes adequats o idoneïtat. Al marge de la credibilitat del projecte o la demostració o no de capacitat de gestió; sense raonar si allò que voto és realista, possible o porta a algun lloc. Una pregunta aquesta darrera que aniria bé que ens féssim sempre.

A Catalunya, el bloc independentista ha fet molt els darrers anys perquè el vot fos identitari i, de fet, s’ha presentat unit en alguns conteses per escenificar i forçar el vincle a un bloc d’una part de la ciutadania que ho ha brandat públicament orgullosa en forma de símbols evidents -llaços grocs o xapes- perquè quedés clara la pertinença. El relat proposat pels partits ha mudat una mica segons circumstàncies, però s’ha plantejat cada elecció com alguna cosa més, se’ls ha volgut donar una càrrega simbòlica tal que el tema real d’elegir un parlament del que en sortiria un govern resultava secundari: les darreres eleccions autonòmiques, eleccions plebiscitàries, la porta a una declaració d’independència… En aquestes que es plantegen ara, el repte és mantenir el sentit d’identitat, el bloc, després de tantes  promeses incomplertes de proporcionar jornades històriques i d’una gestió real que oscil·la entre irrisòria i inexistent. S’apel·la a assolir la xifra simbòlica de votants del 51% encara que no se sap ben bé per fer què. “Ho tornarem a fer” és un mantra només vàlid per al consum dels molt obnubilats. Afirmar que es reiterarà en vies mortes i accions fracassades no resulta una gran proposta ni, a hores d’ara, pot engrescar gaire a anar a les urnes. El problema de les opcions independentistes en aquest moment és que no resulten gaire creïbles i no proposen ni en els objectius, ni en l’estratègia, res de nou. Final del camí? Es marquen de prop les unes a les altres, i així ningú no es mou. Porten gairebé deu anys de govern i la societat catalana està dividida i frustrada, mentre el país està en situació de declinació econòmica profunda i les polítiques per fer front a la crisi sanitària són contadictòries. Mentrestant, els socis de govern es llencen els plats pel cap i no especifiquen més projecte que continuar essent al govern, més que res i sobretot, perquè no hi siguin “els altres”. Per si de cas no s’aconsegueix mobilitzar suficientment l’electorat amb missatges identitaris, aquesta vegada a més es recorre a la deslegitimació de les eleccions després d’haver fet un intent desesperat i jurídicament insostenible de posposar-les o bé d’insinuar possibles fraus en el vot per correu. Té reminiscències trumpistes tot plegat.

L’independentisme, doncs, es presenta a aquestes eleccions barallat, amb les mans buides i sense cap proposta -creïble i plausible- de cara al futur. Demana que se li renovi una confiança que ha malbaratat i que ara de cap manera s’ha guanyat. A les enquestes, els seus votants els suspenen clarament en la seva acció de govern. Enfront d’això, hi ha apostes que no accepten una lectura polaritzada de la societat catalana i proposen dotar al país d’un projecte realista de cara al demà, recuperat la concòrdia i l’esperit de consens de cara a pilotar la recuperació econòmica i política d’un país que, com el seu club de futbol més emblemàtic, es troba fracturat, sense direcció i en hores baixes. Es necessita un canvi, un revulsiu. I això dependrà de si s’imposa entre els electors la pulsió del replegament melancòlic en la identitat o bé guanya la convicció raonada i positiva de proporcionar un futur obert i esperançador al país.

Enllaç de la presentació del llibre feta, online, el 3 de novembre de 2020, organitzada per Federalistes d’Esquerra del Vallès Oriental, amb la col·laboració de la periodista Clara Armengol.