Categoria: Articles

El malisme és tendència. La bondat cotitza a la baixa a la borsa de valors de les virtuts i els comportaments. Hi ha una autèntica atracció pel cantó obscur, pels superrics, per aquells que actuen sense cap mena d’escrúpol. Donald Trump, Elon Musk o bé Mark Zuckerberg en són figures de rellevància, gairebé ídols. Se’ls admira perquè actuen sense miraments, sense cap filtre moral ni social. Es considera que el que tenen és ben guanyat, ja que no s’han aturat davant de lleis ni normes i, encara menys, amb miraments. Qui se’n va a Andorra o ves a saber on per tal de no contribuir al bé comú resulta admirable mentre se’l segueix en la seva demostració de mal gust a les xarxes socials. Que Musk faci una salutació nazi és vist com una ocurrència divertida i no pas com un mal presagi que hauria d’estar penalitzat. Tot s’hi val, probablement perquè la ignorància i la frivolitat van de bracet al nostre món. No hi ha referències històriques, les dictadures dels anys trenta o bé l’holocaust tenen la mateixa importància que un episodi d’una sèrie vista a Netflix. La història ja no s’ensenya. Vivim instal·lats en un etern presentisme, oberts només als deliris del consum i de les novetats que ens arriben pels trastos tecnològics. El món de l’entreteniment sense pausa. La vida és allò que passa mentre matem el temps en jocs inútils immersos en pantalles lluminoses i d’alta definició.

Aquesta reubicació del que és malèvol ha tingut una potent presència en el món estètic i cultural. Cal cridar l’atenció, i per això s’ha de ser exagerat i pronunciar o fer les majors bestieses més que res, per no passar desapercebuts. La capacitat d’atenció no va més enllà de segons i per captar-la cal desbarrar. Entre moltes altres coses, ha desaparegut el bon gust. No resulta tant estrany, doncs, que el dia de la Superbowl aparegués un anunci del raper americà Kanye West a tota pantalla de l’estadi on cridava a anar a la seva web en la qual venia, com a únic producte, una samarreta blanca amb una gran esvàstica. Certament, fa uns anys hauria estat impensable i penalitzable, però avui queda com una ocurrència més, un divertimento. Es tracta de fer soroll. De fet, aquest singular (i vomitiu) personatge ha jugat, i cada dia ho exagera més, a militar en el cantó obscur de la provocació més desagradable. Negre i racista, antisionista, totalitari i, especialment, un gran idiota. Fa unes setmanes va fer despullar la seva acompanyant, contra la seva voluntat, al foto-call dels premis Grammy. Té molts milions de seguidors i, el que resulta més sorprenent, molts milions que escolten la seva música farcida de lletres denigrants.

Amb raó i arran de la Superbowl molta gent s’ha indignat i posat el crit al cel de què això avui en dia sigui possible. I ho és i ho serà més. Molts líders polítics i de les plataformes tecnològiques fan exactament el mateix, la diferència que espanta, és que aquests poden dur a la pràctica les seves fanfarronades. Resulta difícil de “millorar” la idea de convertir Gaza en un ressort de luxe per a vacances d’obesos occidentals. Si això s’accepta, no ens queixem del que vingui. A una part de la població li agrada la transgressió i ara aquesta la representa l’extrema dreta. Temps aquells en què superar els límits era una cosa progressista i es feia en el camp de guanyar espais de llibertat i posar en qüestió els plantejaments més encarcarats de la societat. El món de l’underground va morir asfixiat de tantes bones intencions. Torna a predominar el comportament rude, maleducat, irrespectuós, agressiu, racista, sexista i homòfob. No hi ha al darrere una gran convicció ideològica sinó una actitud destructiva que més que irreverent resulta lamentable. Molts dels que s’hi diverteixen, no és que siguin ben bé així, és la seva manera d’expressar malestars, irritacions i humiliacions cap a un món que no compta amb ells, ni tan sols ho fa qui li tocaria. L’esquerra política els escolta poc i no es dirigeix mai a ells. Ja no són el subjecte polític de la transformació cap a una societat més justa. Als que no compten, només els queda el punk. I aquesta cultura la representa ara la dreta més reaccionària. Mentrestant, el progressisme és naïf i s’emociona amb balades. 

S’ha posat en voga parlar de la immigració com a gran preocupació social i com l’aspecte que condiciona posicionaments polítics i que més ho farà. Aquest és un tema de molts cantells i que no es pot reduir frívolament a posicionaments emocionals. Hi ha gent molt interessada a remenar la qüestió de manera maldestra i esbiaixada, conscient que és una qüestió que es pot utilitzar políticament si se’n fa un mal ús. Parlar-ne se’n pot i s’ha de parlar, però no val mentir i fer servir rumors i invencions de tota mena. Tampoc assignar al fenomen migratori, consubstancial a la història de la humanitat, com el resultat de moviments conspiranoics, interessos ocults de sectors polítics o com un procés destinat a fer, a Occident, la “gran substitució”. Quan sento als que atribueixen tots els mals a les migracions, mai els veig reflexionar sobre el fet que és la gran desigualtat socioeconòmica la causa fonamental d’abandonar-ho tot per provar sort en un altre lloc on et costarà de surar i que hauràs de suportar solitud i tota mena d’humiliacions. Per l’altra, quan vam comprar alegrement el concepte liberal de globalització econòmica, podíem pensar que això comportaria no només moviment de contenidors, sinó també de persones en la mesura que provocaria el que pomposament se’n diu redistribució internacional dels factors. Dit de manera més vulgar, la producció s’ha reconfigurat al planeta, encara que ara l’emprenyi a Trump, com també ho ha fet la mà d’obra. El món és pla, ens agradi o no, i producció i persones es mouen al ritme i cap on hi ha les millors opcions per produir, o bé per treballar.

El món occidental i Europa en particular tenen necessitats de treball que, o bé no hi ha una renovació generacional que permeti assumir-lo, o bé i especialment hi ha moltes feines que no es volen fer especialment perquè estan molt mal pagades. Això genera els fluxos, no perquè els polítics progressistes tinguin cap interès particular perquè aquests moviments es produeixin. A Espanya, a Catalunya o a Osona, tenim una estructura productiva on predominen activitats intensives de mà d’obra i escàs valor afegit, sigui el turisme o bé les indústries càrnies. És això el que genera comitives d’immigració i no les institucions polítiques les quals, generalment amb pocs recursos i molta bona fe fan el que poden per assegurar la prestació de serveis de qualitat en poblacions en creixement ràpid i establir mecanismes d’integració, mentre gent amb mala intenció i especulant amb aquesta gent, en treu el que pot mentre en parla despectivament i finança grups xenòfobs. Quan alguns alcaldes reclamen al president de la Generalitat que acabi la corrua d’immigrants, s’equivoquen d’interlocutor. Amb qui haurien de parlar és amb els sectors de l’empresariat que promocionen aquestes vingudes a base d’economia low cost. O algú es creu que, per exemple al Panjab, la gent ve a Osona atreta pel clima, la gastronomia i l’art romànic? Admetem d’una vegada, que tenim una economia que, en una bona part, només es pot sostenir fent venir immigració. Hem apostat per un model econòmic sense assumir el que significa. No val ser a missa i alhora repicar. Estar cofois amb el que fem i, al mateix moment, expressar rebuig i xenofòbia als nouvinguts.

El paisatge urbà, el paisatge humà, de les nostres ciutats ha canviat molt i molt ràpid. I més ho farà. Certament, no és el que era. Ja no hi ha societats monoculturals ni tampoc poden tornar a ser-ho. No és bo ni dolent. És un fet que resulta comprensible que, especialment en persones grans que havien vist mudar poc el seu entorn, els sorprengui i fins i tot els incomodi. És veritat, que fluxos importants arribats en poc temps han de ser gestionats i aposentar-los. La capacitat de digestió dels canvis té un tempo. Però això no té marxa enrere i podríem centrar-nos a veure en què guanyem amb la diversitat en lloc d’enyorar mons que no tornaran i que, si ho mirem bé, tampoc tenien res d’ideals. La diversitat, la confluència de cultures diferents aporta riquesa i oportunitats. També la necessitat d’adaptar-nos i emmotllar-nos. No serà fàcil, però una actitud oberta i disposada a entendre-ho resulta imprescindible. Els que apostem per adaptar-nos al futur que ja és aquí, probablement no pensem que el millor sigui que aquesta gent s’hagi vist obligada a venir. El que no farem és culpar a unes persones que han buscat oportunitats i que l’economia de mercat actual els impulsa a fer-ho. A qui interessa aquest èxode, són altres. Els voltors que hi fan el brou empresarial o polític.

En la política com en la vida es produeixen situacions de tensió. Moments inevitables deguts a diferències, desconfiances o bé decepcions. Tot i ser consubstancials a les relacions de tota mena, per elles mateixes, les situacions tenses no aporten res de bo, ja que deterioren el clima, les possibilitats d’entesa i donen molt mal exemple. Sempre són un error si són evitables i especialment en la política, ja que, molt sovint, per al gran públic resulten incomprensibles i abonen la desconsideració d’aquesta activitat i la seva desafecció. Per això sorprèn i irrita el “sensesentit” de l’estratègia de Junts a Madrid. Va decidir en el seu moment pactar una majoria de progrés al govern d’Espanya, especialment a canvi d’una llei d’amnistia. No va ser poca cosa doncs fer entendre la bondat d’aquesta mesura a una bona part de la societat espanyola i també catalana ha tingut importants costos polítics. També es pactaren altres qüestions a desenvolupar en aquesta legislatura. Junts podia no haver-ho fet, era ben legítim, cosa que donada l’aritmètica parlamentària hauria abocat a una repetició d’eleccions. Vist el que s’ha vist, potser hauria estat el millor. Els pactes només s’han de fer amb gent confiable.

Des del primer moment Junts ha jugat a l’amenaça permanent i a la deslleialtat, fet que no sé si agrada a el seu electorat, cosa que dubto, però que provoca un nivell de soroll i de crispació en la política espanyola -que també és catalana-, que el que fa és reforçar els populismes extrems i antidemocràtics. La deslleialtat es va expressar des del primer dia, quan Junts va rebutjar la mateixa llei d’amnistia que ells havien reclamat i ajudat a redactar. Es tractava de manifestar que no eren “fàcils” d’acontentar i que la legislatura estava a les seves mans, cosa que és difícil de sostenir quan, malgrat l’aritmètica punyetera, només es tenen 7 dels 350 diputats. El pes polític real va més enllà de l’aritmètica. Fer-se valdre, no és el mateix que perdre el cap i portar les coses a un carreró sense sortida. Insisteixo, podien no haver pactat o deixar de fer-ho, però la sensació que executen una comèdia grandiloqüent en la què al final no volen que es trenqui la corda, ja està molt vista a base de repetida, cansa. No hi ha darrere d’això una estratègia política raonable i comprensible. Es fa “perquè puc”, amb una notable intenció d’humiliar i ofendre l’Estat i als partits de govern. De pas, també als ciutadans d’aquí i d’allà. El context sociopolític actual ja és prou fràgil i feble per a contribuir-hi amb aquestes expressions. La cultura democràtica està ara prou qüestionada i està en perill. Potser no seria un bon moment per frivolitzar-ne la pràctica.

L’absurd i el poc sentit polític d’haver tombat la convalidació del decret òmnibus la setmana passada que portava, bàsicament, mesures de tipus social (revalorització de pensions, bonificacions al transport…) intentant-ho tapar amb la mentida que s’apujaven els aliments, va ser d’una baixesa i immoralitat política injustificable. Gran part de la societat espanyola, voti qui voti, es va espantar i no ho va entendre. La cara de satisfacció gens dissimulada que posa Míriam Nogueras cada vegada que comet aquests excessos, fa un gran dany a la política, al benestar de la ciutadania i també a tots els catalans, per allò de confusió d’una part (petita) amb el tot. Resulta del tot inacceptable que gent així pugui continuar en la política i que aquesta es pugui practicar des d’aquests paràmetres morals. Haver estat elegit no ho valida tot. L’esfinx de Waterloo ha decidit practicar la política del fòrceps, perquè no se l’oblidi i fer com si tot depengués d’ell. Quadre egocèntric i narcisista de manual. Ja és ben paradoxal que el seu partit s’ha convertit en el més sucursalista de l’espai polític català. Només fa política a Madrid, mentre a Catalunya no se l’espera. Alguns prohoms d’aquest espai fa temps que diuen que torna l’esperit convergent per ressituar un partit que fa temps va perdre el nord. Devien anar molt lluny, perquè no acaben de tornar a la realitat política d’un país que, sortosament, ha girat full.

Vivim una situació insòlita en la política internacional, del tot inesperada. Fa temps que la dinàmica polaritzadora, els discursos durs, la normalització de l’extrema dreta, la desinformació o bé la capacitat de manipulació de les xarxes socials no auguraven res de bo. Però la realitat ha superat, de molt, qualsevol previsió per pessimista que fos. El problema no és només i especialment la victòria de Donald Trump, que fa molts mesos que s’havia de donar per descomptada, sinó que el món ho rebés majoritàriament de manera favorable i grans dosis d’expectatives positives. Què ens ha passat? Els discursos autoritaris i grollers són rebuts de manera favorable per a gran part de la ciutadania. Sorprèn que una colla de psicòpates tecnològics i superrics que acompanyen el personatge siguin motiu d’admiració en un món on sembla que ja només compta l’individualisme més salvatge i la capacitat, com sigui, d’acumular diners mentre una gran part de la societat va essent víctima de la falta d’expectatives, la desigualtat, el desànim i la misèria. Quan vam decidir que era millor ser arrogant, insolidari, provocador i ignorant que no pas ser considerat, comunitari, educat i prudent? Ara atrau la part fosca de la societat i es veu amb bon ull la pràctica del “dolentisme”, vist això com un joc, una provocació, trencar les regles. Avui dia, ser underground és comportar-se com un energumen antisocial.

Amb tot la posada en escena de la presa de possessió del nou president americà ha anat encara un pas més enllà del que podíem esperar d’aquesta gentussa i ens ha deixat sense paraules, sense capacitat de reacció. Es fa molt difícil assimilar tanta brutalitat exposada en un mateix acte. Fins als temps actuals, qualsevol radical que aconseguia guanyar eleccions moderava el seu discurs a l’esdevenir governamental tot assumint allò tan clàssic de manifestar voler “governar per a tots”. Ja no, exhibició de força, autoritarisme, agressivitat i irracionalisme des del primer moment. L’escenografia resultava eloqüent: sense representants institucionals i predomini de gurus empresarials i dirigents d’extrema dreta. No es pot dir més clar. La gèlida primera dama emetent una criptomònada per a l’ocasió que, en poques hores, li va reportar l’equivalent a quaranta mil milions de dòlars, demostrant que això, bàsicament és un gran negoci virtual. En pocs dies i refregant-se amb Trump, Musk, Zuckerberg, Bezos o els propietaris de Google, són infinitament més rics del que ja eren. Els líders de les plataformes tecnològiques que, justament manipulen les xarxes i condiciones el vot, investits com a senyors feudals. Només va faltar que els posessin l’espasa sobre l’espatlla. La salutació feixista va quedar com a simpàtica i normalitzada per Elon Musk. Una festa on valia fotre’s de tot. Ells han vingut a capgirar totes les regles del joc, especialment les de les societats democràtiques.

I que no dir del discurs amenaçador i insultant del nou president tot considerant que tot el que hi ha el món està al seu abast i pensa incorporar-ho als Estats Units. Una mostra de nacionalisme extrem, supremacista, que abomina de tot i tothom, però especialment d’Europa. Certament que algunes afirmacions semblen fanfarronades, però ja resulta indicatiu que les manifesti sense cap autocontrol. Però bona part del que afirma, ho farà i, possiblement, de manera barroera i maldestra. El xoc que pot suposar passar de polítiques comercials basades en la globalització a centrar-se en els aranzels i el proteccionisme pot resultar brutal i, segur, empobridor per a molta gent. Fins ara hem combinat salaris low cost amb productes low cost i hem anat tirant mal que bé. Els augments dels preus, la inflació, que patiran les classes baixes poden ser brutals, dels que marquen època. Com serà inhumana la crueltat que es practicarà, de manera ben explícita, cap a la immigració, tema en el què ben segur centrarà el seu relat de Amèrica first sobre el que pivoten els seus motivats seguidors. Un tema i missatge que probablement es reforçarà entre els seus aliats europeus, encantats d’abanderar la irracionalitat en la política, la submissió a l’Amèrica més imperial i al regne del caos que es provoqui. Com afirmava, fa molts anys l’enyorat periodista Manuel Vázquez Montalbán, haurem de tornar a lluitar en defensa del què és evident, per allò que és bàsic i fonamental per a qualsevol pretensió de societat democràtica.

Encara que de manera provisional i fràgil sembla que Israel i Hamàs han acordat aturar el foc a Gaza. Seria l’inici d’una paralització progressiva d’hostilitats que hauria de portar a la finalització de l’enèsima i no darrera guerra en aquest bíblic i sobrecastigat territori. Ves a saber per què, la pròxima arribada de Trump a la presidència dels Estats Units ha accelerat i motivat a les dues parts a establir aquests acords que tancarien la més sagnant i repugnant de les tragèdies contemporànies. Israel ha aconseguit moure el tauler d’Orient Mitjà de manera favorable els darrers temps, tot evidenciant la feblesa militar i política dels països àrabs. Això darrer ha induït als palestins a la negociació, ja que com s’ha posat de manifest, la batalla els resulta política, militar i humanitàriament insostenible. Netanyahu ha seguit les directrius de Trump una vegada assolits els seus objectius. Ocupar de manera constant Gaza li significaria un gran cost i amb la destrucció ha guanyat temps perquè el poble palestí s’haurà de dedicar molt temps a refer-se després de la derrota. Trump requereix de netejar l’escenari internacional de conflictes i, així, centrar la política exterior en el seu combat econòmic i estratègic amb la Xina. El següent pas serà forçar a una negociació entre Rússia i Ucraïna que posi punt final a l’altra gran conflicte sagnant, en favor de Rússia, naturalment. Resulta paradoxal, que algú tan bel·licós com en nou president nord-americà serveixi de motivació a parar els grans conflictes. De moment, sembla que li surt prou bé l’estratègia del boig que practica. Com que no se sap per on pot sortir, millor fer acords, ni que sigui amb els enemics, abans que arribi.

Qualsevol acord que pari, ni que sigui momentàniament la violència, val la pena. Hi haurà vides que no es perdran, però en tot el que fa referència a Palestina resulta difícil ser optimista a mitjà termini. De fet, si alguna cosa no ha estat la destrucció de Gaza és una “guerra”. Ha estat la pràctica d’un genocidi sistemàtic en un camp de concentració a cel obert. Una guerra, ho hauria estat si s’haguessin enfrontat els exèrcits de dos països lluitant amb una certa igualtat de condicions. Destruir literalment un país que tens encerclat resulta un abús es miri com es miri. Cinquanta mil morts i cap paret dreta ni possibilitat de portar a terme alguna cosa semblant a una vida. Si de cas, només pura supervivència dels que han tingut la sort de no ser tirotejats o que els caigui la casa a sobre. Els que no han mort, han patit un sofriment inimaginable per a qualsevol de nosaltres i se’ls ha humiliat de manera reiterada fent-los desplaçar, amunt i avall, en aquell petit territori. Es pot parlar de “tractat de pau”, però no ho serà en cap cas. El conflicte continuarà i tornarà a explotar de nou més tard o més aviat. El que ara es pacta, i veurem si es complirà, és només una treva. Un possible període sense guerra oberta, però mantenint la violència, la humiliació i el sotmetiment fins que esdevingui de nou insuportable i torni a esclatar. Tanta mort, tant sofriment i tanta opressió només poden generar més violència. Aquesta és una guerra que durarà eternament perquè neix i es desenvolupa com l’intent de fer desaparèixer un poble que ja ho ha perdut tot. Israel practica una guerra d’aniquilació i s’anirà reproduint per fases. La seva finalitat és que no hi hagi cap palestí a Gaza i Cisjordània. És una guerra ètnica i religiosa lliurada per gent que creu tenir drets bíblics sobre un territori on hi vivia altra gent als que se’ls nega qualsevol dret i dignitat, fins i tot la seva condició humana. I Occident, amb més o menys convenciment, ho recolza o bé ho deixa fer mirant cap a una altra banda. Resulta paradoxal, que això ho practiqui un estat conformat a partir del reagrupament d’aquells que van haver de fer front a l’Holocaust, que coneixen en carn pròpia el que és un intent sistemàtic de negació i eliminació. El seu dolor històric no justificarà mai el que està fent ara el sionisme.

La gent de Silicon Valley no estan fets per seguir les normes ni acceptar limitacions. Elon Musk n’és l’exemple més cridaner, però podríem citar també a Jeff Bezos o bé Mark Zuckerberg. No estan avesats seguir les regles o respectar el que és comú, tampoc tenen el costum de pagar impostos. Tenen un concepte llibertari de la seva existència però, curiosament, necessiten un Estat que blindi i protegeixi els seus privilegis. Sembla mentida, però la tecnologia digital amb la seva dinàmica de guanyador únic ha creat autèntics senyors feudals que campen pel món com si fos la seva finca particular. El pitjor és que tots nosaltres ho acceptem plenament i ens conformem a fer de manera creïble la nostra funció de súbdits fidels. No només acumulen una riquesa ingent -Elon Musk té un patrimoni equivalent al PIB d’Israel o bé d’Irlanda-, sinó que ostenten un nivell de poder absolutament desmesurat. De fet, demostren continuadament que, especialment, els interessa aquest segon aspecte i que es noti de manera eloqüent. Són molt rics, però també narcisistes, egocèntrics i amb un pou immens de vanitat insatisfeta. Es dediquen a multitud de negocis, però especialment a qüestions estratègiques i de seguretat, fent que bona part dels països depenguin d’ells.

Musk controla, a més de Tesla, la xarxa X, la cursa cap a Mart, sistemes de satèl·lits i tecnologies de control i seguretat. El que fa Israel, depèn d’ell, com també deixa en la ceguera a Ucraïna per a benefici de Rússia. Mark Zuckerberg controla per mitjà de Meta tant Facebook com Instagram, acumula, juga i es ven les nostres dades, tot esbiaixant per encàrrec les informacions o rumorologies diverses que rebem. Va ser decisiu, mitjançant Cambridge Analítica, amb el resultat del Brexit, la victòria de Trump del 2016 i interfereix en tots els processos electorals al país que sigui. Ara, per agradar Trump, ha eliminat el programa de verificació a què sotmetia els continguts penjats. En nom de la llibertat, ara s’instaura la mentida i la manipulació com una de les belles arts. Jeff Bezos, que a més de propietari d’Amazon ho és del Washington Post, va impedir que aquest diari, tradicionalment d’orientació Demòcrata, donés suport Kamala Harris a les darreres presidencials americanes, tot creant un conflicte intern al diari, però també de credibilitat periodística. Tots han jugat a favor de la victòria de Trump, la manipulació feta amb les seves eines tecnològiques, però també analògiques, ha estat fonamental. No entenen el concepte de neutralitat que, si més no, havien intentat simular anteriorment. Ara, ja tot és en obert i descarnat. Des de la victòria de Trump, la cotització en borsa de les seves empreses ha pujat com l’espuma. Diuen que Musk ja té cent mil milions més de patrimoni.

L’escenari global que s’obre amb Trump i els cavallers tecnològics fa basarda. Creen i necessiten moure’s en el caos a més de crear la inquietud que som dirigits per persones imprevisibles, temeràries, boges. Tot s’ha convertit en un irresponsable gran espectacle on la racionalitat, la temperança i la prudència hi tinguin res a dir o a fer. L’extrema dreta es frega les mans. Es tracta, especialment, de desarticular el model europeu i el que significa. La interferència en eleccions europees serà constant amb pro de l’extrema dreta antieuropeista. S’instal·la un nihilisme que barreja la política amb l’entreteniment tot conduint i manipulant els malestars. La democràcia, el seu funcionament, però especialment la seva cultura, estan realment en perill com no hi havia estat ençà de la Segona Guerra Mundial. Les plataformes d’internet, amb un nivell de concentració de poder insuportable, s’han aliat amb el populisme de la dreta més extrema. Liquiden tot concepte del què és públic i social, per instaurar un món d’éssers aïllats. El preu a cobrar-se és la democràcia. Els rics de veritat han entès que necessiten l’Estat posat al seu servei, però els hi sobren els sistemes democràtics i, encara més, la gent lliure i ben informada. Necessiten autòcrates legitimats per eleccions i, per això, ja conduiran les nostres percepcions de manera adequada. El món mai ha estat del tot segur, però mai tan confús i imprevisible com ara. Quan un futur president o bé un venedor de cotxes amenacen en ocupar Groenlàndia, intervenir a Panamà, annexionar-se el Canadà o bé envair la Gran Bretanya, l’esperpent és ja de proporcions bíbliques. El caos, però, acostuma a ser una aparença. Sempre té una lògica, una gestió i, especialment, molts beneficis pel que hi navega.

La política global ha estat fortament dominada per un esperit d’ordre, PER l’establiment d’equilibris la mudança dels quals es feia de manera progressiva i prudent. En la Guerra Freda que va marcar la segona meitat del segle XX, malgrat els riscs que derivés en un conflicte obert de tipus nuclear, va predominar un “equilibri del terror” on la confrontació no va anar més enllà d’enfrontaments localitzats. Certament que l’ensorrament del model soviètic va obrir un període nou amb el domini d’una única gran potència, però la lògica mercantil establerta per l’Organització Mundial de Comerç i el Fons Monetari Internacional van relegar la guerra per convertir el món en un gran mercat en què es redistribuïa de manera global la producció en el marc d’un capitalisme que no deixava a res ni a ningú fora del seu abast. La Xina avançava econòmicament, tot preparant-se un sorpasso discret respecte de l’economia americana sense, aparentment, voler-li disputar el lideratge militar al món. Però ençà de la segona dècada d’aquest segle, les coses semblen haver canviat. Més que res, la política ha mudat i molt. La prudència, la moderació i la contenció ja no són valors i actituds que dominin la confrontació política ni dins ni fora dels països. Tot ha anat esdevenint polaritzat, provocatiu, amenaçant, agònic…

Tant en l’àmbit intern com en les relacions internacionals, l’amenaça ha anat fent-se amb el terreny que ocupava el diàleg, la negociació i el consens. Els plantejaments són de màxims i la desqualificació resulta l’única relació possible. El conservadorisme europeu i occidental, tradicionalment contingut després de 1945, s’ha anat tornant extrem i excloent. Les noves extremes dretes que campen i van governant arreu, han portat la dreta tradicional, cristianodemòcrata, cap a posicions dures i excloents amb relació al paper dels serveis públics i el tracte amb la immigració, tot abandonat posicionaments socials i culturals de tipus liberal que s’havien anat imposant en una societat cada vegada més oberta i tolerant. A partir del 2010, la dinàmica canvia. El Brexit i la primera victòria de Trump el 2016, en van ser la materialització d’aquesta nova cultura política del conflicte, de no voler imposar-se, sinó aniquilar els contrincants. El final de l’amabilitat en les relacions internacionals. Europa bloquejada per la força creixent del discurs antieuropeu i els règims il·liberals com els d’Hongria. Quan Rússia va envair Ucraïna el 2020, tot l’equilibri europeu i la gestió del món postsoviètic saltava pels aires. El continent, passava a ser un polvorí. La fragilitat de l’ordre internacional feia possible que un autòcrata com Putin es plantegés restablir l’imperi rus davant els nassos d’una OTAN impassible. Com, la incapacitat de posar sota control un estat d’Israel que es llença a una guerra de destrucció total contra el que queda de palestí dins les seves fronteres i que, a més, porta terme atacs a l’Iran o Iemen i ocupacions al Líban o Síria. L’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 usat com a justificació per canviar regles i equilibris a l’Orient Mitjà que tant havien costat de bastir.

El nou any resulta, pel que fa a la política internacional, una mica inquietant. El factor Trump ho marca tot, i molt especialment fins on arribarà el paper d’Elon Musk. I és una incògnita fins a quin punt anirà a màxims com afirma, o bé es contindrà. Ell representa l’inesperat, l’imprevisible i un caos en el què es mou molt bé. Intimida amb les seves fanfarronades i amb el factor sorpresa que representa algú que no saps ben bé que farà, si és que ell ho sap. Diu que acabarà de manera immediata amb la guerra d’Ucraïna, però tot sembla indicar que ho farà en favor de Putin i així tenir-lo com aliat. Probablement, abonarà la barra lliure d’Israel amb els seus fronts oberts i el genocidi que practica a Gaza i Cisjordània. Una Europa dividida i afeblida econòmicament només li queda un paper residual. D’aquí a uns mesos, pot ser que, a més de països de l’Est, l’extrema dreta sigui al govern d’Alemanya, França i Itàlia; o fins i tot Espanya. El tema migratori anirà tensant la corda i es desbordarà amb polítiques excloents en la mesura que Trump afronti als Estats Units les deportacions massives que ha promès fer. Tot s’encomana. Una perspectiva incerta i força caòtica. L’ordre, ara com ara, sembla representar-lo la Xina, amb un creixement i desenvolupament econòmic ingent a més de la penetració silenciosa a tots els continents controlant terres i primeres matèries estratègiques. Tard o d’hora, però, ocuparà Taiwan per escenificar el canvi d’hegemonia al món. El dubte, és com els Estats Units afrontaran i gestionaran aquest envit.

L’arribada d’immigrants s’ha convertit en el gran recurs de captació política. Hi ha una pulsió, desgraciadament molt arrelada, que tendeix a rebutjar el diferent, sobretot si és pobre. Hi ha la necessitat de projectar frustracions, malestars i rancúnies tot personalitzant-ho en gent que està pitjor que nosaltres i amb els qui ens resistim a ser confosos. Es podria dir que “no hi ha res personal” contra els nouvinguts, però que necessitem, almenys molts dels nostres conciutadans, de trobar un cap d’esquila. Com que el populisme i la nova extrema dreta ja han abandonat cap filtre moral, han trobat en l’exageració i falsedats sobre els nouvinguts una manera de fer demagògia i construït, diguem-ne, que un discurs polític. Ho han fet, fins i tot, en llocs que no hi havia immigració com Hongria. No importa, la realitat es construeix de manera fal·laç amb fluxos de mentides a les xarxes.

L’Estat nacional, a causa d’una complexa repercussió conjunta d’una liberalització intencionada des de dins i d’una desregulació forçada des de fora –és a dir, globalització–, es va veure forçat a obrir les seves fronteres al capital, la informació, els béns i serveis, però també les persones ja fa més de quaranta anys. Els països convertits en contenidors perforats on la imatge idíl·lica d’acollir contingents “necessaris” s’ha vist desbordada per la realitat. L’obertura del teló d’acer, l’ampliació de la Unió Europea i les rutes de refugiats a través de la Mediterrània, per a les classes mitjana i populars d’Europa ha comportat veure el país com una fortalesa que cal defensar davant “intrusos”. Estranys que es filtren de totes maneres i que són vists com el Cavall de Troia de “la nostra” identitat. Neix la por de la massa de migrants, vistos com una “classe perillosa” que pertorben l’ordre, la cultura i que són mantinguts per l’Estat social. Els arribats, per sobreviure, es tanquen al seu entorn i, així, continuaran sent vistos un cos estrany al nostre propi país.

La mirada xenòfoba que veu als immigrants uns competidors per uns recursos escassos, des de l’11 de setembre del 2001, es barreja amb una por latent a l’islam. Una religió amb barreres innegociables i que, en la seva dimensió més radical, s’ha cuidat molt de sostenir i augmentar aquest temor. La distància cultural, també la cultura religiosa, provoca un gran allunyament d’una part significativa del món occidental cap a l’islam. Lògicament, no es distingeix entre àrab i musulmà, entre laics i religiosos, entre gihadistes i gent que viu la seva religió respectant les altres confessions. Tampoc no es distingeix entre faccions religioses, moltes de les quals tenen una gran dissintonia entre elles. Els musulmans de la secularitzada Turquia o els sincretistes de Java serien considerats apòstates pel rigorisme wahabista d’Aràbia Saudita. La percepció de la població autòctona sempre és que hi ha molts més àrabs dels que realment hi ha a Europa. De fet, hi viuen entre 16 i 18 milions de musulmans que formen part de famílies provinents de la immigració. Pels 450 milions de persones de la Unió Europea, això representa menys del 5 per cent del total. El discurs reaccionari sobre la “gran substitució” no té raó de base. De fet, com assenyala de manera eloqüent el politòleg Pankaj Mishra, els islamistes barbuts del Pakistan i els nacionalpopulistes d’altres llocs s’assemblen molt més del que ells imaginen.

Si la gent s’aferra a la noció d’un “nosaltres” comú, el dubte és quin “nosaltres” es pot configurar en un medi multicultural. Per això en les darreres dècades ha aparegut el que s’ha anomenat un “nou racisme”, el qual més que centrar-se a degradar el migrant de manera directa i oberta, se centra en les “amenaces culturals” que aquest representaria en relació amb la identitat nacional. Formes suaus i descafeïnades per mantenir la mateixa prelatura i les pulsions xenòfobes. Les polítiques tendents a la contenció dels moviments migratoris, en la mateixa línia, s’anomenen “nativistes”, alimentant la vella idea que a cada nació li correspon un poble i una cultura. Tot i això, com incideixen Eatwell i Goodwin, seria un error de percepció greu a llarg termini atribuir que el nacionalpopulisme és simplement un refugi de racistes i gent que es deixa portar per una por irracional “al diferent”. És una forma, per més inadequada que ens sembli, d’expressar malestars profunds que no poden canalitzar a través de la democràcia liberal més convencional. Una evidència de crisi del sistema. Valdria la pena no matar el missatger. Les preocupacions pels canvis culturals són tant o més importants que les preocupacions de caire econòmic. El Brexit també s’entén en aquest sentit. I el cert és que a tots els països occidentals s’aniran produint canvis ètnics i pressions demogràfiques. Cada cop més, la població autòctona serà més conscient de la reducció del seu propi grup en relació amb els immigrants i les comunitats minoritàries.

Hi ha una economia de l’exclusió i de la misèria que ha creat fenòmens curiosos com és que individus amb bicicletes i una caixa et portin a casa qualsevol necessitat o capritx, qualsevol dia, a qualsevol hora, faci fred o calor, nevi o plogui. Perquè això sigui possible cal una demanda suficient basada en comportaments aristocràtics de voler ser servits i que se’ns satisfaci qualsevol extravagància fora d’hora. El fet de permetre’ns-ho ens fa sentir que formem part de l’elit o d’un grup social privilegiat. Més que necessitat d’alguna cosa, volem sentir que, ni que sigui momentàniament, algú està per sota nostre, ens serveix, som reines per un dia. Aquest comportament el pot tenir tothom, no cal ser de casa bona i mals hàbits. Son precisament la gent més humil els que gaudeixen més de sentir-se distingits i rellevants. Entre els serveis prestats, predomina el portar menjar, “per no haver de sortir”, i la demanda augmenta exponencialment quan fa mal temps. A  ningú se li acut pensar amb el patiment de qui fa la feina, “bé que els pago”, i tampoc es pensa en el perquè algú es veu obligat a acceptar un treball de merda d’aquestes característiques. Perquè hi hagi prou demanda com perquè, especialment de nit, els riders siguin els protagonistes del paisatge urbà, cal que els preus siguin molt baixos. I, malgrat l’esforç que suposa, ho són. Molta gent sense gaires possibilitats i expectatives no té més remei que acceptar formar part de la funció subordinada dels encàrrecs, per ingressar alguna cosa que es pugui assemblar, ni que sigui remotament, a un salari. Com que son molts els que han de recórrer a això, els preus són extremadament baixos. Els clients, fins i tot es poden permetre de reptar-se a fer l’encàrrec més difícil possible i donar alguna propina. En el nostre món, se suposa que el client, en tant que part demandant, no cal que tingui cap mena de considerant ètic o moral. Perquè?, si l’economia de mercat m’ho justifica tot.

Com en totes les modalitats d’economia de plataforma, perquè la intermediació sigui un gran negoci, es tracta de tenir uns costos exageradament petits. Aquí la fórmula és clara, es tracta de no tenir treballadors, ni les seves condicions ni càrregues. Món de falsos autònoms, que vol dir gent sense contracte, ni assegurança ni salaris garantits que per tal de donar-ne una imatge acceptable se’ls acaba situant com a petits emprenedors. Es parla dels riders com a persones que trien lliurement treballar pel seu compte, que prefereixen no tenir lligams i tenir la llibertat de treballar quan els vingui de gust. Treballadors postmoderns que es trobarien a gusta sense vincles amb cap empresa i posant el seu talent i esforç al servei, en cada moment, de qui vulguin. Lògicament, això és una fal·làcia que no se sosté, però en el nostre curiós món fins i tot hi ha víctimes d’aquest sistema que en branden les seves bondats, en una mena d’expressió d’esclavatge consentit.

Aquests dies es jutja el CEO de Glovo, Oscar Pierre, perquè la seva empresa no compleix amb una legislació de fa tres anys que no accepta la figura del fals autònom i que fa que aquests, siguin considerats per l’administració laboral com a treballadors a càrrec de l’empresa. Glovo, durant tres anys, ha sentit ploure. Deu 267 milions a la Seguretat Social, i el seu cap que va pel món amb pretensions de modernitat de l’emprenedor tecnològic, pot acabar condemnat a uns quants anys de presó. Té, amb un grau o altre de vincle, 60.000 ciclistes que reparteixen per ells a tot Espanya. Pertany al gran grup de repartiment a domicili europeu, l’alemanya Delivery Hero que continua operant al món amb aquest impresentable model de negoci. És prou evident, que si l’empresa es regularitza no té cap futur ja que l’impacte en el preu del servei el faria molt menys atractiu. Més enllà d’això, però, potser fora bo que no ens acostuméssim a establir relacions comercials amb empreses i sistemes que converteixen la necessitat d’ingrés dels més vulnerables en una economia cutre basada en l’explotació, que de moderna i tecnològica no en té res i que l’aportació en termes de valor, però també en servei, és nul·la. No estaria malament que, al fer un acte de consum, féssim servir algun filtre moral per tal de deixar d’actuar com uns miserables inconscients.