Categoria: Articles

L’espectacle polític ha tingut aquests setmana dos moments àlgids que s’han desenvolupat en paral·lel. Al Congrés de diputats Alberto Núñez Feijoo maldava per una investidura que se sabia impossible, mentre al Parlament de Catalunya se celebrava el debat anual sobre “l’estat de la nació”. Mateixos dies, mateixes hores. Suposo que no ha estat degut a l’atzar sinó que en alguna de les dues parts es volia passar desapercebut. L’intent de ser elegit com a president per Feijoo ha resultat una mica patètic perquè la seva impossibilitat aritmètica l’ha obligat a exhibir durant setmanes les seves febleses, implorant uns vots que ni tenia ni tindria, mentre els seus ja li van fent el llit per substituir-lo. El més curiós ha estat que, en lloc de explicar quin és el seu projecte polític per a Espanya, ha ocupat el seu temps per criminalitzar el que creu que farà Pedro Sánchez, algú que encara formalment no és candidat a res. El líder gallec s’ha comportat com algú que fa d’oposició dura quan en realitat, ara, el candidat era ell. Aquestes exhibicions resulten tristes. Com deia el president Tarradellas, “en política es pot fer tot, excepte el ridícul”. Només va faltar que Pedro Sánchez ignorés al candidat i que la rèplica socialista fos extremadament contundent per part d’un poc conegut fins ara Óscar Puente. Mentre s’estan fent càbales sobre si hi haurà una altra majoria, l’independentisme ja dona per feta l’amnistia i passa pantalla tot exigint un referèndum d’autodeterminació. Tinc dubtes que hi pugui haver acord polític. Si hi és, però, ben segur que no serà amb unes exigències desmesurades des de tots els punts de vista. No és un problema jurídic principalment, ho és de tipus polític i moral. El problema fonamental, situats aquí, no és tant fins on pugui arribar el PSOE amb la seva oferta, com la lluita acarnissada entre ERC i Junts per capitalitzar el possible èxit de la negociació. El fracàs, vindrà més d’ells, de la seva competència i d’un excessos teatrals que, no ens hem d’enganyar, no ajuden a un possible acord i la seva explicació i justificació davant de la ciutadania.

Al Parlament de Catalunya, el debat sobre política general ha passat sense pena ni glòria. No hi ha hagut la voluntat de parlar de Catalunya, de com es governa o de com caldria fer-ho. El president Aragonès, ha parlat d’amnistia i autodeterminació mentre llançava dards enverinats als seus principals enemics polítics, que són els de Junts. Aquests, han fet més o menys el mateix però en sentit contrari. Per acabar d’omplir el temps, el president ha fet un repàs, conselleria per conselleria, de decisions preses. Així, en hem assabentat, entre altres coses, que troba a faltar molt el “Club Súper Tres” a la programació televisiva, fet que sembla que explicaria el retrocés en l’ús social del català. El que no s’ha vist és quin és el projecte de país, quins són els reptes estratègics que es pensen afrontar i s’ha posat de manifest una aclaparadora falta de lideratge. No es pot governar el país sense un projecte polític, més enllà de desitjos quimèrics, i sense una majoria sòlida per fer-ho. Es pot ocupar el poder, com es fa, però una altra cosa diferent en governar. Des del 1980, Catalunya ha tingut presidents que han pogut ser de més o menys grat pels nostres gustos polítics, però tenien un projecte de país, governaven i lideraven el desplegament i la pràctica de l’autogovern. Va ser així en temps de Pujol, de Maragall, de Montilla i de Mas. Després, la inanitat absoluta. Declaracions èpiques, pretensions irreals, desballestament social i polític del país. Es pot aspirar a més autogovern, però no aprofitar del molt que disposem resulta una autèntica temeritat. Mentrestant, abandó de la funció de governar un país i, qui ho havia de dir, subordinació absoluta de la política catalana a l’espanyola. Una bona paradoxa, és que això no ho han fet els anomenats “partits sucursalistes”, sinó els partits independentistes. Les coses no van exactament bé, però no s’actua. Aquesta mateixa setmana han aparegut dades demolidores sobre els molts dèficits de la sanitat catalana i del conjunt de les polítiques socials. Som la darrera comunitat autònoma en despesa per habitant, però també en percentatge de pressupost dedicat a polítiques socials. El salut, només tenim per darrera la comunitat de Madrid, un bon exemple de destrucció del sistema sanitari públic. No s’ha recuperat, ni tan sols, la situació creada en el sistema de salut per les retallades brutals i consegüent privatització de serveis que va fer el conseller Boi Ruiz. La qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya no ha fet sinó empitjorar. Mentre esperem la terra promesa, potser es podria fer alguna cosa al respecte. O no?

No hi ha setmana que el món de la digitalització no ens sorprengui amb novetats, destrueixi processos analògics que havia costat molt de construir i que no ens proposi substituir les nostres funcions i capacitats per la tecnologia. També el nostre lloc de treball. La Intel·ligència Artificial a la que el món de Silicon Valley ha destinat recursos per a investigació ingents ja posa de manifest les seves possibilitats, però també els molts efectes col·laterals que genera amb la pèrdua de la privacitat i la intromissió en allò personal. També cada setmana, Elon Musk deixa anar alguna excentricitat perquè creu que ser la persona més rica del món li permet dir tota mena de bajanades o bé, comprar empreses per arruïnar-les, com està fent amb Twitter (ara X), només per demostrar que pot. Tota aquesta accelerada dinàmica en que allò digital ens va substituint es produeix de manera exponencial sense que hi hagi hagut cap elecció voluntària i conscient, malgrat l’enorme transcendència dels canvis econòmics, polítics, culturals i de valors provocats. Més que canviar-nos les condicions de vida, ens modifica la noció pròpia del que és la vida. Estem en una mutació profunda de la pròpia condició humana. La llibertat ha deixat de tenir el sentit que va tenir abans i ens està convertint en éssers predictibles i programables. Evidentment la revolució digital no és una cosa circumstancial, sinó que ha vingut per quedar-se i per actuar com un accelerador històric de conseqüències imprevisibles. El problema és que no hi ha ni normes ni regles com si es regula el món analògic. La Unió Europea va molt tard en una imprescindible legislació sobre la IA.  Disrupció és el terme de moda. Sorprèn la naturalitat amb què gran part de la ciutadania està acceptant aquests canvis tan transcendentals, com si fossin l’exponent dels grans i fraudulents ideals de progrés en què ens instal·lem ja fa segles, com a conseqüència lògica. En realitat, hi ha molts aspectes al món digital que recorden l’obscurantisme medieval i el restabliment de relacions de sotmetiment i domini, quasi de vassallatge. La devota entrega a què ens prestem en relació a les grans corporacions convertides en icones tecnològics, no té comparació. 

A diferència de les grans corporacions anteriors, els monopolis tecnològics aspiren a modelar la humanitat segons la concepció del món. Encara que la visió que expressen els gurus de les grans plataformes que dominen la xarxa ens pugui semblar fantasiosa, pueril o extreta d’una mala pel·lícula de ciència ficció, en realitat aquest és l’objectiu que persegueixen. Les seves plataformes, cercadors i algoritmes són en molts casos, força més que una manera brutal de fer negoci i enriquir-se de manera ràpida. L’objectiu dels impulsors de referència de Silicon Valley no és tant encapçalar la llista Forbes de grans fortunes –cosa de la que tampoc reneguen–, sinó disposar d’un immens poder i ingents recursos per poder reescriure l’itinerari de la humanitat. Això és el que els converteix en elements especialment perillosos per a la nostra llibertat, privadesa i humanitat. L’aposta de fons és avançar amb extrema rapidesa a l’àmbit de la IA i de la fusió entre home i màquina. Es tracta de reorientar la trajectòria de l’evolució humana. Les seves declaracions pomposes i audaces sobre això poden interpretar-se com a ocurrències de nous rics, però en realitat aquesta és la seva intenció i no només estan avançant ràpidament cap a ella. La llibertat humana està constituïda i erigida sobre la imperfecció, l’ambigüitat, la contradicció, l’error, l’opacitat, el desordre i la contradicció. Millorar la condició humana i la vida de les persones és un plantejament plausible; creure en estats d’excel·lència gràcies a allò tecnològic, és un desvari perillós. La ignorància ens limita i ens crea dificultats, però l’omnisciència sens dubte pot resultar molt pitjor.

És des d’aquesta missió emancipadora de la humanitat, que els que marquen tendència al món digital justifiquen les pràctiques de monopoli amb l’argument que la competència soscava la seva persecució del bé comú i la consecució de les metes més ambicioses. Pretenen automatitzar i dirigir les nostres decisions quotidianes, grans o petites, per hibridar-nos amb la màquina i convertir-nos en éssers “més eficients”. En paraules de Larry Page: “Què té d’emocionant venir a treballar si la teva màxima aspiració és derrotar una altra empresa que fa essencialment el mateix?”. També hi ha molta competència, gelosia i emulació personal entre els grans innovadors triomfants d’aquest món hipertecnològic. Si Google treballa a la immortalitat, Jeff Bezos d’Amazon respon amb cotxes voladors o llançant coets a l’espai, mentre que Elon Musk de Tesla pretén anar més enllà i organitzar la colonització de Mart. De pas, es destrueixen ecosistemes econòmics i socials complexos. El del comerç, només en seria un exemple.

Les commemoracions serveixen per recordar fets del passat que, per una raó o altra resulta convenient no oblidar. També la manera de fer justícia a persones i fets d’especial rellevància, o bé, moments que ens han colpit i influenciat de manera evident. Pels situats en aquest racó de la vella Europa és una diada justament per no celebrar, però sí per recordar. Ha fet cinquanta anys del cop d’Estat de Pinochet i l’inici de la brutal dictadura que es va allargar durant tretze anys i que, encara avui, les seves responsabilitats i complicitats no han estat del tot substanciades i condicionen la vida i la política xilena. Un dia per recordar com la política nord-americana ha estat especialment cruel en el que han considerat el seu “pati del darrera”, com es va assetjar i derrocar un projecte de socialisme democràtic de l’alçada del que encapçalava el president Allende per tal d’evitar el possible “contagi” en el continent. La resistència al Palau de la Moneda, bombardejat pels militars, així com la seva mort donen tota al sentit al terme “dignitat política”. Les execucions i tortures patides per la gent d’esquerres, especialment a l’Estadi Nacional i de qui n’és símbol el cantautor Victor Jara, perseguiran sempre més a les classes dominants i extractives d’aquell país i a una dreta -la democràcia cristiana- que va facilitar i justificar la irrupció dels milicos.

Com que som adeptes als números rodons, a aquest onze de setembre no s’ha donat tant paper mediàtic a la commemoració dels vint-i-dos anys de l’atemptat terrorista de les Torres Bessones de Nova York. Un acte de terrorisme modern sense comparació. Un impacte mediàtic impensat. Una forma de fer trontollar les seguretats dels Estats Units i del món occidental. Retransmès en directe, amb moments fulgurants, amb una trama desconeguda, informats però desinformats a l’hora. Totes les nostres pors en marxa. Una histèria col·lectiva. La mort de la manera més crua possible. L’evidència que el jihadisme més radical, sovint alimentat pels mateixos Estats Units en llocs com Afganistan per lluitar contra la Unió Soviètica, no acceptava el paper menor al que se li donava en la geopolítica mundial. Fer front a un contrincant imprevisible i de mal identificar, va fer plantejar el fenomen de la guerra a partir d’aleshores. De la ofensa i la sobreactuació en van sorgir iniciatives equivocades, fatals, com la guerra d’Iraq, el sorgiment d’Estat Islàmic, la fallida intervenció i replegament d’Afganistan, el desballestament de Síria i de Líbia… Efectes tardans del que havien significat les colonitzacions, un món de perdedors que es resistia a continuar essent-ho. 

I, finalment, hi ha la commemoració més antiga i més propera com és la Diada de Catalunya. Com a festa nacional un mica singular en la mesura que se celebra una derrota. Lògicament es posa l’èmfasi en l’aspecte de resistència que va tenir aquest dia a la ciutat de Barcelona. Com tots els mites històrics, perquè siguin útils en l’imaginari nacionalista, una recreació del passat poc rigorosa. No va ser una guerra “nacional” d’una Catalunya unida contra els borbons hispànics i unitaristes, en la que vàrem ser traïts pels anglesos. Les faccions internes a Catalunya, que hi eren, representaven interessos diferents dins el complex món dels sectors socials i econòmicament dominants. Un conflicte de geopolítica europea amb concrecions d’enfrontament d’interessos senyorials. Però és igual, arreu els “moments històrics” són construccions que tenen la finalitat de cohesionar i activar la societat. Poc a veure amb la historiografia. Aquesta Diada la va establir l’incipient catalanisme de finals del segle XIX. La primera convocatòria es va fer el 1901, justament l’any en que va néixer la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Cambó. No és fortuït. Especialment va ser amb  l’establiment de la democràcia a finals dels setanta quan la Diada es va convertir realment en un dia compartit per a gran part de la ciutadania de Catalunya per tal de recordar i reivindicar la singularitat de Catalunya. Terreny compartit que es va trencar a partir del 2010, quan la festa de tots va passar a ser hegemonitzada per l’independentisme en fase expansiva. Grans concentracions que s’esllanguiren a partir de la pandèmia, no tant per aquesta, com perquè es va trencar l’estratègia comú del processisme. L’aprimament gairebé definitiu s’ha produït aquest any, monopolitzada per l’independentisme més intransigent que representa l’ANC, que qualsevol dia d’aquests titllarà de traïdor al mateix Puigdemont. Que el president Aragonés hagués de sortir per cames resulta força il·lustratiu. Va recordar la manifestació del juliol del 2010 en que el president Montilla també va haver de fugir. Es miri com es vulgui, l’onze de setembre és un dia de festa, però ja no és la festa de tots els catalans. No sé si ho tornarà a ser. Sempre ens quedarà Sant Jordi.

Continuen les maniobres d’aproximació i possibles aparellaments postelectorals a Espanya. Més enllà dels molt afeccionats a la política, el cert és que resulten força decebedores ja que tampoc, al capdavall, les possibilitats són gaires. Allargar tot aquest espectacle fins el Nadal, amb maniobres només pensades cap a la galeria -per imposar el relat, en diuen ara-, però sense possibilitats fàctiques no ajuda pas precisament a revaloritzar la ja poc considerada activitat política. El funambulisme del Partit Popular actuant com si fos possible la investidura de Feijoo resulta entre sobrera i patètica. Cap possibilitat, però mentre actuï com si fos candidat, s’estalvia l’assalt final de Díaz Ayuso. Pel que fa al PSOE i l’esquerra, no tenen aritmèticament majoria. Que s’hi sumi amb plantejaments raonables Junts, resulta una pura il·lusió. Raonablement, ningú pot pensar que això sigui possible. Acceptar la realitat, diuen que és el primer pas per intentar transformar-la. La nit electoral, el progressisme ens vam alegrar molt pel fet que el bloc de dretes extremes que ja es repartien els càrrecs d’una segura victòria, van fracassar. Que ells no ho aconseguissin, no significa que guanyés el bloc d’esquerres. No ho va fer. Encara que sembli impossible, es va produir un empat i la impossibilitat de construir una majoria parlamentària per a la investidura i, el que és tant o més important, per poder governar durant quatre anys. Que es fes algun intent d’aproximació a Junts -que no a Waterloo-, per tal de sondejar i possibilitar una pista d’aterratge resulta entenedor, però cal ser molt crèdul per pensar que això es podia aconseguir. El seu regne no és d’aquest món: ni juguen en la política real, ni tampoc tenen res de progressistes. La seva supervivència, encara que precària, passa per aferrar-se als mites.

Hi ha una frase reiterada aquests dies en el món de les esquerres: si es repeteixen eleccions, es poden perdre! Òbviament i probablement la millor manera que sigui així és el joc dels disbarats que en nom de bastir un simulacre de majoria es van produint reiteradament. Les exigències de Puigdemont ja se sabia que no serien acceptables en cap noció bàsica d’estat de dret. La especulació sobre l’encaix de l’amnistia fa molt mal a l’esquerra, però també a la dignitat. Un concepte que només és imaginable com a punt i final però mai com a exigència de partida. S’han produït aquest dies fotografies poc acceptables. La frivolitat d’una certa esquerra torna a posar en el focus de la política catalana i espanyola conceptes i personatges que ja només representen a una minoria exigua. La lleugeresa política del món de Sumar resulta una evidència més que perquè hi hagi un pacte de govern d’esquerres grinyolen més coses que els quimèrics vots de Junts. La fragilitat de l’esquerra del PSOE és exagerada i, a hores d’ara, difícilment es pot pensar amb cap estructura sòlida i amb continuitat. Els factors Iglesias i Montero no han dit la darrera paraula. Com tampoc ERC a qui la competència en l’espai independentista els porta a abandonar el realisme del que havien fet gal·la. I, enmig d’això, cal acceptar PNB com animal de companyia progressista…

Pedro Sánchez, que més que ningú es mou bé a la corda fluixa, juga amb que ningú dels possible socis es pot permetre una repetició d’eleccions que sembla que els seria electoralment contrària. En un context de repetició hi hauria un efecte concentració en els grans partits de cada bloc. Però la debilitat dels possibles socis, inclòs Junts, no dóna perquè tothom se situï en exigències raonables. Ni Puigdemont, ni Junqueras, ni Irene Montero, ni Pablo Iglesias. Tothom s’ha expressat aquest dies com perquè els electors puguin decidir el que creguin convenient. A hores d’ara, repetir eleccions no és cap drama, sinó una necessitat gairebé imponderable. Certament hi ha el risc de que guanyi el bloc de dretes, però també que es doni una victòria clara de les forces realment progressistes. Al cap i a la fi, depèn d’elles. És el que té la democràcia. Els països acaben per tenir els polítics i els governs que es mereixen. I això no es decideix el dia que s’obren les urnes, sinó justament abans, ara per ser més precisos. Ser clar, entenedor i coherent és una manera de guanyar-s’ho. Ho estem fent?

L’individualisme entès com actitud bàsica de les persones, s’ha imposat. Més enllà d’allò polític o ideològic, la cultura del que és personal ha guanyat la partida tant a dreta com a esquerra. No sé si la tendència a l’individualisme és innata com afirmarien els pares del liberalisme i gran part dels defensors afamats de la major utilitat de l’egoisme individual respecte de pulsions col·laboratives. Més enllà del que diguessin Locke, Smith, Hayek o Popper, la veritat és que és una visió de la condició humana que ha triomfat tant a nivell doctrinari com de manera fàctica. Això ha esdevingut gairebé una estimació inqüestionable i absoluta en les darreres dècades, atès que es va aconseguir trencar amarres del capitalisme social, un capitalisme de “rostre humà” que s’havia imposat després de la Segona Guerra Mundial. La combinació de més de tres dècades d’hegemonia d’un liberalisme extrem en l’àmbit econòmic i polític, combinat amb el seu alter ego que és la tecnologia digital ens ha portat a allò que alguns analistes consideren una fase anarquista del capitalisme, ja que no hi hauria més regla que un instint desenfrenat d’enriquiment i de victòria individual. Qualsevol noció del col·lectiu hauria així quedat desplaçada i el lideratge tindria a veure amb els nous “cavallers errants” de la tecnologia computacional, que dirimeixen el seu regnat en batalles de guanyador únic, de tot o res. El capitalisme actual no proposa cap representació activa, sinó només el joc brutal i independent de l’economia entesa com la pulsió elemental de l’acumulació. 

Des d’un punt de vista social, un dels efectes més evidents de la digitalització n’és l’existència d’una societat centrada en el “jo”. El procés d’individualització ha estat radical i s’ha desdibuixat el sentit de pertinença a la comunitat. L’espai, el treball o la família ja no defineixen gairebé res i el nostre cabal ve més vinculat a interessos, valors individuals o projectes personals. Hi ha certa tendència a la desaparició de la societat civil i resulta preocupant l’emergència d’un ciutadà desempoderat. Fer-se molt ric, sembla un dels pocs objectius que mereixen la pena, encara que resulti escassament plausible per a la majoria aconseguir-ho. L’individualisme deriva en solitud i aïllament. Les grans plataformes que ens permeten accedir a tot tipus de productes de manera immediata, com Uber o Amazon, per a persones aïllades, més o menys acomodades d’Occident. Per a Olivia Laing, les ciutats deixen de ser llocs de contacte i interacció entre gent diversa per convertir-se en llocs que semblen sales d’aïllament, espais on es tanquen els iguals amb els seus iguals.

Sols i connectats; és allò que caracteritza l’individualisme induït per una competència ferotge. El competidor sempre es converteix en contrincant mentre s’incrementa l’estat d’angoixa. L’entramat de xarxa s’articula al voltant d’espais individualitzats on cada subjecte està davant d’una pantalla. De fet, les pantalles en si estan pensades per a una sola persona. Espais productius que vists en perspectiva ens tornen la imatge d’una multitud de persones soles sempre connectades; solitud amb control i vigilància. Soledat i individualisme no són el mateix que abans de l’era d’internet. Ara hi ha la possibilitat d’aïllar-se sense sentir-se completament sol, cosa que es va normalitzant com una forma de vida social. Allò virtual suposa un control molt més gran, significa crear-se un món on hi ha un marge de postproducció per donar la millor versió de nosaltres mateixos, una imatge filtrada i millorada. El pitjor és que tothom sap que és falsari, purament irreal.

L’exercici ple dels drets polítics ha exigit sempre l’existència d’una ciutadania lliure i amb un accés adequat a la informació, però també amb el desenvolupament d’espais de sociabilitat i àmbits de deliberació, discussió i establiment de consensos. Democràcia, més que eleccions, és ciutadania informada i debat reflexiu. Les urnes són l’àmbit de culminació de la relació política, no l’origen ni l’únic aspecte constitutiu de la democràcia. Hem derivat, i encara sembla que no hem arribat al final, d’una evolució cap a la postpolítica. L’activitat política ha esdevingut una dimensió entre injuriada i poc considerada per una ciutadania, que o bé es desentén i la defuig, o bé serveix com a lloc on expressar les seves frustracions practicant el vot en negatiu. Una postpolítica en què el caràcter d’espectacle combinat amb la feblesa tant d’ideologies com de projectes de futur indueix a conformar una mena de teatre de varietats on els vincles de l’elector són més aviat tènues i canviants. La inconsistència de la nova ciutadania digital, com la capacitat de biaix i de control de les grans companyies tecnològiques, estan facilitant el triomf d’una democràcia iliberal.

La fotografia dels presidents de la Generalitat a Sant Miquel de Cuixà cridats per recordar la figura de Pau Casals, no és un bon retrat del país. Com a mínim la meitat dels presents tenen casos penals oberts de una certa importància. El retrat capta la profunditat dels personatges sobre tot si se li dóna un blanc i negre tirant a sèpia. Entre una assistència molt esbiaixada va triomfar Puigdemont i, bàsicament per una qüestió de classe, Montilla va ser l’escridassat. Emergia en el conjunt, però, la figura envellida i encara amb ombra encara allargada de Jordi Pujol. Era un acte més de reivindicació i rehabilitació de la seva figura que en fan els mitjans públics catalans, així com el acòlits a l’independentisme. De fet, resulta lògic, ja que amb ell va començar tot.

L’estratègia autonomista dels inicis acaba amb el relat independentista amb el pas dels anys, la lògica pujolista del “fer país” ho era tot menys neutra. En realitat, no es tractava d’una ideologia preestablerta sinó de la conquesta d’una hegemonia política lligada a la gestió dels interessos dels sectors dominants, una cultura política basada en el personalisme i l’exercici del poder real. El partit de Jordi Pujol va ser qui va establir les bases d’un plantejament nacionalpopulista que va esdevenir hegemònic després i que va minimitzar qualsevol altre plantejament alternatiu, com si l’independentisme acabés per ser la fase superior del moderat pujolisme inicial. Els cobraments de la família i del partit van ser durant anys sistemàtics. Un veritable modus operandide corrupció establert i articulat que  controlava tot el que es movia a Catalunya. Més que anecdòtic, ha estat norma i ha donat un cert caràcter i una moralitat col·lectiva al país. Ja hi havia qui advertia, encara que era poc escoltat, que “l’oasi català” no era en realitat més que un decorat de cartró-pedra que amagava una bassa.

De fet, és el mateix que es va fer en relació amb els temps de la Dictadura. Catalunya és un país que sembla que es vol imaginar amb onades successives d’oblits que permetin obviar les bases culturals i morals sobre les quals s’ha constituït la societat catalana actual. Fortunes i lideratges socials fets amb connivències amb el franquisme, reconstrucció de biografies per erigir líders nacionals, corrupció política i econòmica, administració ineficient feta de favors, comportaments caciquils gairebé sistèmics… El mantra infal·lible sempre ha estat el mateix i els ha funcionat: som diferents; la culpa és d’Espanya. Una part de la ciutadania de Catalunya que els havia idolatrat fins al paroxisme es nega a condemnar-los i rep amb orgull la seva rehabilitació. Com els franquistes fervents que, a finals dels setanta, van esborrar el seu passat recent de braç aixecat a la Diagonal al pas del dictador, per inventar-se una biografia de “demòcrates de tota la vida”, molts d’ells redimits justament per un pujolisme que els convertia llavors en fervents nacionalistes, a més de donar-los ocasió de bons negocis o de càrrecs a la nova administració que es construïa a base d’acòlits. El pujolisme, des del seu origen, distava de ser un projecte polític, una proposta de renovació de la societat catalana. Era bàsicament una proposta d’hegemonia d’uns grups socials determinats que se sostenia sobre uns quants valors escassament elaborats de doctrina social de l’església i de nacionalisme, que el que pretenia era construir un discurs hegemònic i ocupar el poder. 

Pujol va representar sempre i essencialment un fort sentit de poder, un discurs redemptor i hegemònic per a una mesocràcia que veia com les ínfules de modernitat i progressisme dels que s’havien mobilitzat contra la dictadura la volien recloure als llimbs en la Catalunya postfranquista. A una certa intel·lectualitat d’esquerra, companya de viatge primer del PSUC i després del PSC li va costar d’entendre la potència subjugadora, el caràcter profundament populista, del discurs convergent. El seu aferrament als valors rurals, premoderns i una mica carlins de CDC no li van permetre captar a l’esquerra el perill real del plantejament pujolista, no van entendre que darrere del simplisme teòric, les formulacions intel·lectualment gairebé puerils hi havia una gran capacitat de construcció de comunitat i relat , l’enorme força que donaria de resistència a un veritable canvi per part d’unes classes mitjanes de la Catalunya endins les que es vincularien a la nova veritat i al nou líder a la manera d’un peronisme argentí, però aquí arrelat a la menestralia i les classes mitges no metropolitanes. Els llaços d’interessos serien tan forts, la pobresa moral tan estesa, la manca d’horitzons tan aclaparadora com el desig de fer-se amb el país, no pas en un sentit ideològic, sinó més aviat patrimonial. El triomf de la banalitat d’allò material.

Més que informació, el que realment ens agrada és consumir successos. Ho demostra la primacia que aquestes notícies predominen en tot l’ecosistema comunicatiu. Els noticiaris televisius, sempre que poden obren amb fets espectaculars, si pot ser inesperats i morbosos, que captin la nostra atenció, ja que no semblen fer-ho les informacions polítiques, culturals o econòmiques. A la premsa digital, els fets luctuosos, la crònica negra, hi tenen un gran èxit. Hi predominen. El fenomen del clickbait està farcit de propostes d’aquestes característiques amb les que, tard o d’hora, un acaba entrant per curiositat malsana. En els digitals esportius, entre informacions de futbol poc rigoroses, especialment a l’estiu, les possibilitats de distreure’s amb titulars enganyosos sobre temes del cor hi ha tota mena de temptacions per deixar-se emportar per la morbositat. Potser és la “anticuada” premsa-paper on encara els temes de successos, tot i ser-hi, continuen ocupant una posició secundària en relació a temes més rellevants. Històricament, hi ha hagut un periodisme de successos vinculat als especialistes en temes socials que ha tingut força interès informatiu. Les cròniques judicials, reflectir els temes negres de la realitat per tal de fer-los servir com a símptomes de problemes socials més amplis ha tingut i pot tenir molt sentit, encara. No quedar-se en els temes formals, no ressaltar allò més escandalós o tràgic, tot creant un context que dóna sentit a l’explicació dels fets i els pot convertir en informació. Però, en relació als successos, no és aquest el periodisme que predomina. De fet, en relació a allò morbós, ja no es practica el periodisme sinó merament l’entreteniment.

Més que en individus socials propensos a conèixer el que succeeix per tal d’entendre una mica més la vida, ens hem anat convertit en persones entretingudes necessitades de forts impactes visuals i emocionals. Som consumidors d’experiències quan més extremes millor i el nostre llindar d’estímul no va sinó augmentant. Atemptats, explosions, imatges de violència irracional, inundacions, incendis, bombardejos, assassinats, fets delictius…, capten immediatament la nostra atenció, ja sigui per obertament gaudir-ne o bé per falsament escandalitzar-nos. Ens hem anar fent addictes a allò sorprenent, grandiós i, si pot ser, una mica escabrós. La renovada afició per sèries i documentals sobre aquestes temàtiques és força eloqüent. Ara se’ls hi vol donar un vernís, fins i tot, de modernitat. Però l’èxit amb que se segueix Crims a TV3, no deixa de ser la morbositat posada al dia del que significava, durant el franquisme, la lectura de la molt rància revista El Caso. Hi ha qui opinarà que conèixer episodis de maldat ens ajuda a reforçar el nostre posicionament en el cantó del bé. No crec, però, que l’afecció a conèixer tots els detalls d’allò criminal o luctuós tingui cap sentit moral. Un divertiment per afrontar una vida que ens pot semblar massa convencional i avorrida.

Aquest mes d’agost els mitjans -uns molt més que altres-, s’han recreat en l’assassinat i esquarterament d’un home a Tailàndia, bastant més que aparentment comès per un jove espanyol fill i net d’actors més o menys reconeguts. “Famoseo” i crim, la millor combinació possible. Molts informatius obren amb els detalls sobre el tema, s’hi fa anar enviats especials i fins i tot ens retransmeten en directe les surrealistes rodes de premsa de la policia tailandesa. Quin sentit té tot això? Què ens aporta? Al món se succeeixen de manera continuada fets dramàticament tràgics i expressions de violència brutal. Que algú se li creuin els cables o practiqui un homicidi repugnant, no veig més enllà de doldre’ns i lamentar-ho, quina informació rellevant ens aporta. En aquest cas, a més, el biaix cultural i patriòtic ho fa tot encara una mica més repugnant. Jove consentit, ros i surfista enmig del món oriental al que s’intenta, per part dels informants, buscar una justificació o coartada pel crim, mentre es descriu amb tot detall el que li espera, “al pobre”, en les condicions que s’imaginen dantesques en les presons d’aquell país. Poc periodisme darrere a aquest tema i a la sobreexplotació mediàtica que se’n ha fet i, sens dubte, se’n farà. Però resultaria poc honest culpar d’aquesta frivolització i espectacle del dolor només als mitjans. Sense consum, sense demanda que satisfer, no hi hauria l’oferta.

https://www.ara.cat/opinio/federalisme-resposta-josep-burgaya_129_4775541.html

Una vegada superada i oblidada la pandèmia hem tornat a recuperar el moviment frenètic que caracteritza aquest segle. Tothom que ha anat algun lloc aquestes vacances, proper o exòtic, coincideix en dir que hi havia moltíssima gent, que estava saturat. Ens hem tornat a llençar a la pràctica del turisme com si no hi hagués un demà. Si som honestos, de l’experiència fonamentalment n’haurem tret molt cansament, una quantitat ingent de fotografies -preferiblement selfies– que és el que dóna sentit al viatge i la gent que haurem conegut hauran set com nosaltres, turistes. Molta despesa per tant escàs resultat, però fer objecció de consciència a l’obligat moviment ens podria condemnar, en el nostre entorn, a l’ostracisme.

El turisme més enllà d’una gran activitat econòmica és, sobretot, una actitud i un comportament que ens indueix constantment cap a allò nou. Una manera de fer que també s’ha anat apoderant de la nostra vida quotidiana o, com a mínim, ha contagiat el nostre àmbit habitual de lleure. Ja no és gaire diferent la nostra contínua experimentació en el nostre temps lliure amb allò que fem en els nostres viatges. Atracció per allò diferent, consecució de noves experiències i incorporació del que és exòtic al nostre dia a dia. Alguna cosa tenen els grans espais de compra, les grans superfícies dels centres comercials com a immersió en un món de possibilitats infinites on podem adquirir allò aparentment singular i estrany que ens porta reminiscències de llocs llunyans. No importa que tot, amb l’estil ètnic que es vulgui, hagi estat produït a les mateixes factories de la Xina. L’engany, o si es vol la “inautenticitat”, formen part del joc. Les propostes de decoració de la llar ens ofereixen dotar la nostra casa dels estils de llocs llunyans que imaginem i les nostres apostes gastronòmiques sovint opten per la novetat de les cuines exòtiques. Una manera de viure durant una nit un viatge al Perú, a Itàlia, la Xina, el Japó, Amèrica del Nord, Tailàndia o l’Índia. Poc importa que les propostes a què accedim farien somriure als naturals d’aquests països que, com a molt, les considerarien una imitació grollera o directament una traïció. Acostumem a practicar, justament, un multiculturalisme low cost, de pura imitació. No pretenem en realitat fer una immersió, sinó consumir el que és nou i el que es porta. La qüestió és sentir-nos posseïdors de noves propostes estimulants que ens indueixen a tenir una falsa noció de cosmopolitisme de nosaltres mateixos. Ja no cal “conèixer” en el sentit profund del terme, només cal experimentar, encara que això tingui poc a veure amb la realitat del que se’ns proposa i del que imaginem. Habitem en un món paral·lel.

El viatge, així com qualsevol de les activitats que podem considerar dins de l’ampli ventall del turisme, porta incorporat el germen de la insatisfacció. Desencant perquè res no s’assembla a allò promès i imaginat (les platges no són tan blaves i cristal·lines, hi havia col·lapse de visitants, les ruïnes eren justament això, la família s’ha comportat de manera menys idíl·lica del que s’havia pensat, l’hotel va resultar mediocre…), però sobretot perquè tendim a establir unes expectatives irreals. Tot a la vida acostuma a ser millor quan ho imaginem que quan es materialitza. Com que, en definitiva, la nostra pràctica del turisme resulta més aviat una fugida, l’escapada acostuma a acabar sinó en decepció, si almenys amb una certa malenconia sobre el viatge que no va ser. De fet, més enllà de l’abús del màrqueting turístic, res no pot satisfer unes aspiracions que per definició no poden ser satisfetes. Al món simulat d’allò digital, no hi ha lloc per a una arribada, no hi ha lloc on aparcar o establir-se. Només hi ha el moviment perpetu per obtenir retalls d’un plaer que resulta quimèric. És la felicitat paradoxal que, en relació amb el consum, ens parla Gilles Lipovetski. Mai no s’obté el que s’espera. Res no és suficient per satisfer la nostra ansietat. Al capitalisme de l’hiperconsum, tot s’esvaeix a l’acte. El fetitxe de la mercaderia no té solidesa ni continuïtat en el temps. L’acte de consum esvaeix el desig que l’havia impulsat. Acceptem participar en un cicle continu que només ens porta a la insatisfacció. Repetim perquè l’espectacle ha de continuar. Capcots recuperarem la normalitat de setembre que, com diu la cançó de Love of Lesbian, arribarà sense que haguem après la lliçó. De la expectativa de felicitat vacacional només en quedaran les impostades entrades que n’haurem fet a Instagram.

No para de rebre imputacions penals molt greus als Estats Units per haver conspirat per mantenir-se al poder malgrat haver perdut les eleccions. Les penoses imatges de l’assalt el Capitoli per part de les hordes embogides encara les tenim a la memòria per recordar-nos el petit pas que hi ha entre democràcia i barbàrie. Però a cada acusació formal que rep per delictes tant greus i evidents, la seva popularitat política es manté i, fins i tot, augmenta. No té rival per ser el candidat republicà a les eleccions de 2024, i els sondejos afirmen que pot guanyar a un envellit Joe Biden. En un sistema democràtic i judicial tan garantista, les acusacions i fins i tot una possible condemna no poden impedir que es presenti els comicis. La possibilitat que retorni a la presidència algú que de manera demostrada ha actuat al marge i contra el sistema, posarà en joc les costures de la democràcia nordamericana. Però també tensionarà de manera evident la política i la geopolítica mundial. Reforçarà els nombrosos moviments populistes, il·liberals, que campen pel món occidental, però, sobretot, rebentarà l’estratègia actual en relació a la Rússia autocràtica, no se sap ben bé com afectarà a l’avenç de Xina com a gran potencia econòmica global i, sens dubte, amb el seu negacionisme provocarà un enorme pas enrere en els compromisos adquirits per fer front a la crisi climàtica.

Més que el propi Donald Trump, el realment preocupant és l’existència d’un ferri, ampli i entregat moviment trumpista. Totes les evidències delictives en relació a l’apropiació de documents classificats, d’haver conspirat contra la legitimitat democràtica, d’haver abonat l’assalt real a les institucions o d’haver utilitzat la mentida de forma sistemàtica i compulsiva no han fet recular ni un centímetre als seus adeptes ni posat en dubte el suport acrític. Tampoc no l’ha afectat en res no haver acomplert ni un de sol dels compromisos populistes adquirits amb els sectors populars amb més dificultats i en zona d’exclusió. Resulta paradoxal que l’Amèrica profunda i l’empobrit cinturó d’òxid el recolzessin perquè els va prometre actuar contra les elits econòmiques i protegir-los. Era insòlit que ho plantegés algú enriquit amb l’especulació immobiliària més dura, però encara més que se li atorgués credibilitat. Evidentment, una vegada al poder va apostar per polítiques desreguladores i polítiques fiscals que redundaven en benefici dels més adinerats. Cap problema. L’adhesió a Trump com a totes les dretes populistes té poc a veure amb la lògica o amb la raó. És un vincle emocional que permet expressar malestars i frustracions. Representa ser acollit per un moviment on els valors i marcs mentals i culturals són molt vells i coneguts, ancestrals. Se’ls proporciona identitat. A Estats Units, la població blanca i conservadora, majoritàriament empobrida o en zona d’exclusió, creu tenir qui l’entén i qui el representa, algú que considera la seva cultura arcaica i obsoleta com la genuïnament americana enfront del cosmopolitisme de les grans ciutats i les dues costes.

Tot i que Biden ha ampliat en aquest mandat les polítiques socials i mesures econòmiques expansives, això no és suficient per capgirar la convicció d’una part de la societat que el que cal és retornar-los l’orgull i el sentit de pertinença. Se senten humiliats i ofesos, necessiten venjança o almenys un simulacre d’ella en forma de gamberrades dialèctiques o d’atacar els valors progressistes, i no es conformen en que ara es creï ocupació o s’ampliï la cobertura sanitària o bé es multipliquin els bons alimentaris pels més malparats. Ebris de propaganda, malejats per la desinformació, articulats entorn tota mena de conspiracions i paranoies, han entregat la seva ànima a un fals déu que els promet redimir-los. El trumpisme, com tots els populismes identitaris, els resulta en el món actual dominat per les xarxes socials i el fàcil recurs a internet molt fàcil de crear polaritats perverses que posen en qüestió, destrueixen, la cultura democràtica. Sortir d’aquesta dinàmica, recuperar nocions com les de respecte, tolerància, acceptació i diàleg resulta molt complex. Tot juga a favor de volar qualsevol pont i refermar-se a l’extrem. No serveix de res, però diuen que conforta, tant a Estats Units com a qualsevol país de la mediterrània.