Categoria: Articles

Ha paregut el darrer informe PISA sobre l’ensenyament i sembla, que de sobte, ens hem adonat del immens fracàs del sistema educatiu. Els resultats resulten demolidors tan per Catalunya, Espanya i també una bona part de la Unió Europea. El perill que sigui tan generalitzat el baix nivell, ens permet la falsa esperança i alhora la justificació de que això és culpa de la Covid. La nostra administració agafada absolutament amb el peu canviat, va provar de emparar-se entre els efectes de la pandèmia i l’excés de joves procedents de la immigració que haurien passat els testos. A més de ser explicacions falses, contenien ambdues un cert to classista i, a més, un desconeixement de la realitat del tot incommensurable. Tal com van explicar els tècnics, no hi havia biaix d’estrangers en les proves, estaven ben programades i, afegiren un aspecte clau: els efectes baixada de nivell educatiu no el provoca ser estranger, sinó el ser pobre i aquesta és una condició que sol ser transversal. Que el centre amb millors resultats fos un institut de l’Hospitalet amb el 80% d’emigrants, acabava per reblar el clau de que més que biaix, en la valoració de la Consellera el que hi havia eren prejudicis.

Els resultats espanyols són deficients, però els catalans resulten especialment taxatius. Els nivells d’aprenentatge de matemàtiques i de comprensió lectora són per plorar. I, especialment, perquè no són anecdòtics. Portem molts anys amb aquests dèficits i altres que evidencien el fracàs d’un model educatiu estructurat a partir d’uns plantejaments psicopedagògics que es pretenen moderns i avançats, però que no funcionen. S’han primat ocurrències que porten al fracàs. Es parteix del concepte de l’escola i els centres educatius com a promotors i garants de la felicitat dels nois, més que no pas dedicar-se a ensenyar que seria la seva funció. Es valoren només les competències i la practicitat i es menysté el saber. I al costat de la seva desaparició també ho ha fet el mètode, l’exigència i el promoure la capacitat de treball. L’esforç que ha estat un valor i un hàbit clau en tots els millors moments de la nostra societat, ja no s’inculca. Més que ensenyar, ara es tracta de crear “entorns d’aprenentatge”. Com explicava ja fa anys un dels mentors de l’exitós sistema d’ensenyament finlandès, “estudiar no ha estat mai divertit ni pot ser-ho, el que és satisfactori és haver après”. Certament, un sistema d’ensenyament ha de tenir un llarg recorregut i un ampli consens polític. Aquí els canvis són continuats i víctimes de masses somnolències. El que no serà possible de refer-nos d’aquest fracàs si les bases educatives del futur les construeixen els mateixos assessors que ens han portat a la ruïna educativa, el que significa un endarreriment per a molts anys.

Gairebé tots els bons professionals de l’educació, en tots els seus nivells, fa temps que saben i parlen de que el model educatiu no funciona. La desmotivació, el burnout, ha anat campant cada vegada més. Es pot parlar de més inversió, que aniria bé, de formar i estimular millor el professorat, que també; però el tema de fons té més a veure amb un model que no s’ha testat ni avaluat de manera adequada, d’haver cregut en falsos deus de la modernitat. Els problemes de fons sobre els nivells, tampoc tenen a veure amb les discrepàncies que poden haver-hi sobre el tema lingüístic a Catalunya. Els països amb millors resultats a l’informe PISA coincideixen en una cosa: major esforç. Això vol dir més hores lectives, més treball (també a casa) i més exigència. Compensar els professionals amb millors horaris i menys hores lectives no hauria de ser la moneda de canvi de falta d’estímuls i de millors salaris. I sobra molta tecnologia a les aules. Hem fet una substitució d’allò llibresc per pantalles que indueixen i promouen la superficialitat, el joc i la falta de profunditat. Quan els que van d’experts diuen que em d’incorporar aquestes tecnologies digital a l’escola, que hem de modificar les nostres metodologies per fer-les més divertides i interactives, surto corrents. Els telèfons dits intel·ligents i les possibilitats d’internet serveixen pel que serveixen, però poc per aprendre tot allò que és fonamental. Haurien de ser un instrument, però mai una finalitat. A Shakespeare se l’ha de continuar llegint com sempre, no convertir-lo en un kahoot.

Setmana de ponts i palanques. Dies per fugir. Qui més qui menys ha planificat aquests dies per moure’s i viatjar. Poc importa que la Conferència del Clima alerti de la contaminació insuportable que genera la nostra dèria per agafar cotxes i avions de manera desaforada. Algú ho arreglarà. Vivim a “l’edat del turisme”. Si alguna cosa defineix el nostre món és la profusió del viatge, de l’aleteig continu. És una actitud. Desplaçar-se, conèixer entorns diferents, ja no és una cosa associada únicament a les classes dominants, a les elits, sinó que ha esdevingut característica comuna i transversal del nostre temps. S’ha erigit com un dret inalienable de la ciutadania en qualsevol segment social que s’habiti. Hi ha nínxols i preus per a tothom, perquè la democratització de la pràctica turística i viatgera no signifiqui, tampoc, la superació de les diferències de classe.

El nostre món és caracteritzat pel moviment i per l’acceleració. No sempre ha estat així. Durant la major part de la història de la humanitat els dies se succeïen tranquils, pràcticament idèntics als anteriors, i els cicles de la natura i de les estacions es repetien sense fi. Fins a la revolució industrial i la introducció del ferrocarril, la majoria de persones no coneixien durant la seva vida més que un entorn immediat que es projectava en uns quants quilòmetres. Més enllà del territori propi, regnava allò desconegut i els temors i inseguretats no abonaven, excepte a uns quants, l’esperit d’aventura, l’atracció pel que és diferent. El món industrial, la ciutat com a epicentre del món, van activar la novetat i l’esperit del desplaçament. El món se’ns aproximava, s’anava aplanant, i també s’ampliava el coneixement. El sentit del nou nomadisme que ens porta a tenir una pulsió d’acció contínua i de canvi constant és una cosa que s’inicia a la segona part del segle XX, però que arriba al paroxisme a les dues dècades del segle actual. Més que una necessitat inherent a un món global, interdependent i hipercomunicat, s’ha establert com a cultura, com a estat d’ànim, com a hàbit fixat en el comportament. Viatgem i ens movem per feina, evidentment, però sobretot perquè som incapaços d’establir-nos constantment enlloc. El nostre entorn habitual ens cau a sobre. La maleta de viatge ha esdevingut una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi. Primer va ser l’automòbil el distintiu de la ideologia del moviment, després van venir els aeroports i l’avió. Sempre disposats i disponibles per a l’acció.

I és que en el concepte de “turisme” han acabat per confluir dimensions de la nostra activitat que fins fa poc tenien perfils propis i diferenciats. Encara que el purisme elitista continua diferenciant clarament entre “viatjar” i fer el turista, en realitat el mateix terme de turisme prové de “tour”, que implica desplaçament, viatge per a esbarjo i coneixement. Quan els costos limitaven les possibilitats d’anar a una altra part a la majoria de la població, el viatge era una mica imaginat, somiat, estrictament preparat i que es feia, com a molt, una vegada a l’any aprofitant el període de vacances. El “viatge” sempre havia tingut connotacions de singularitat, d’excepció, d’una cosa que transcendeix la nostra cultura habitual i el coneixement que tenim. Evoca el descobriment, la relació i la revelació del que és diferent, ja sigui en el seu vessant cultural, patrimonial, urbà o paisatgístic. Aquest caràcter especial, espaiat en el temps i en què la preparació tenia tanta o més importància que el seu desenvolupament, va mudar de manera significativa a les albors del segle passat i a les primeres dècades d’aquest, en la mesura que la reducció dels costos, especialment amb l’explosió dels vols barats i l’ús d’internet, va deixar de ser passatger, circumstancial i únic per convertir-se en una mena de passatemps habitual, particularment entre els més joves. Anar i venir de qualsevol ciutat europea, qualsevol dia i a qualsevol hora aprofitant les ofertes de darrera hora de les companyies aèries i dels subhastadors de viatges de saldo per la xarxa. Una competència no tant per conèixer sinó bàsicament per moure’s i així poder argüir la consecució de rècords de mínims en el preu obtingut. Col·lapse d’aeroports, invasió de les ciutats que han rebut com a càstig la denominació de “turístiques” i pressió sense fi dels operadors darrere d’unes baixades de preu que van portar a l’espiral de deteriorament que significa sempre el low cost. El viatge desposseït d’objectiu i de qualsevol glamur. Viatjar, bàsicament, “perquè ho puc fer”. A dia d’avui l’actitud més revolucionària que es pot tenir és la de no moure’s, quedar-se quiet.

​

De la mà de la dreta de sempre ara radicalitzada i de la nova extrema dreta que es va consolidant (Eslovàquia, Argentina, Països Baixos…) reapareix sense embuts la versió més brusca del individualisme capitalista, de la competència més radical i la justificació i defensa de la desigualtat econòmica. Aquesta, es presenta, per part de la ideologia imperant, com un fet inherent a la naturalesa humana i al seu caràcter intrínsecament competitiu. La Il·lustració i el liberalisme ens van portar la noció de ciutadania, d’igualtat d’oportunitats i d’igualtat davant la llei, que establia les bases per al funcionament ordenat de la societat, el manteniment d’estímuls a l’esforç i al treball, així com el sosteniment de cadascú com a responsabilitat individual ineludible. Certament, la igualtat formal, jurídica, distava molt de ser una igualtat real. El caràcter acumulatiu de la riquesa, les diferents possibilitats d’accés a la salut o l’educació condicionaven notablement la posició de partida, fins al punt que alguns notoris liberals com Stuart Mill, van fer notar que tenint en compte el manteniment del sistema de herències, la igualtat d’oportunitats passava perquè l’Estat es fes càrrec de garantir salut i educació a tots els ciutadans, en una mena de noció d’estat assistencial avant la lettre. 

Tanmateix, en els últims segles hi ha hagut una certa preocupació per part de molts economistes, polítics i teòrics socials, per establir uns certs límits a la desigualtat i la pobresa, perquè aquesta no fos ofensiva i dinamités l’ordre social burgès, així com el manteniment d’una demanda agregada suficient. Algunes formes incipients d’Estat social, com el de l’Alemanya de Bismarck, o bé una certa noció cristiana de la compassió i de la caritat, tenien aquest indici d’una moralitat que no tolerava l’excés. El triomf de l’ètica presbiteriana entre els capitans d’indústria britànics i en la major part del continent que es desenvolupava amb les fàbriques, va portar una classe empresarial que s’interessava més pel creixement, la innovació, la creació d’alguna cosa gran, que no la riquesa en si o la vida de luxe i consum que s’haguessin pogut permetre. Una certa austeritat era un valor. Fins i tot Adam Smith en un treball que exerceix de contrapès als conceptes més gastats de La Riquesa de les Nacions, aposta per no deixar-se portar per un excessiu i incontrolable economicisme. En l’interessant llibre Teoria dels sentiments morals, afirma la repugnància que li provoca “la disposició a admirar, i gairebé a idolatrar, als rics i poderosos, i a menysprear i a ignorar a les persones pobres i de condició humil”. Condemna la corrupció de “els sentiments morals” que provoca la cobdícia, i afirma que “cap societat pot prosperar i ser feliç si la majoria dels seus membres són pobres i desgraciats”. Smith, va fer alguna cosa més que escriure la famosa conjectura de la mà invisible.

En els últims decennis l’intent de situar la competència econòmica i l’individualisme com a “estat natural” ha estat portat al paroxisme. Com fa notar i manera eloqüent el novel·lista J.M.Cotzee, “L’afirmació que el nostre món s’ha de dividir en entitats econòmiques competitives, és exagerada. Les economies competitives van aparèixer perquè vam decidir crear-les. La competència és un substitut sublimat de la guerra”. Zygmunt Bauman també va alertar sobre les premisses “inqüestionables” en relació a l’economia, i al fet que són proposicions purament ideològiques o justificatives. Així, formarien part d’aquesta categoria de veritats inqüestionables, el creixement econòmic com a única dinàmica possible, el creixement del consum com una carrera inacabable darrere de la felicitat, el caràcter “natural” de la desigualtat entre els homes i la competitivitat com a via per accedir al que hom “mereix”. Com és sabut, Keynes considerava l’avarícia i la fixació excessiva en els temes econòmics com una cosa detestable, ja que un cop resolts els problemes pràctics, considerava que l’economia era una activitat poc interessant i que els homes havien de dedicar el seu temps i els seus esforços als temes vitals que sí valen realment la pena. En tot cas, en la cultura thatcheriana dominant en les últimes dècades, es va imposar el que Daniel Dorling anomena els “principis d’injustícia”, segons els quals l’elitisme és eficient, en la mesura que l’expansió de les capacitats que només tenen uns pocs acaba beneficiant a uns molts; que la cobdícia no és un defecte sinó un valor en tant acaba afavorint al conjunt, encara que sigui a costa de l’exclusió d’uns quants, el que és inevitable i realitza una funció social positiva; finalment aquests principis injustos establerts considerarien que el dolor que genera la pobresa la desigualtat i l’exclusió és inevitable. El càstig com a revers del premi, la lògica de l’estímul capitalista, la condemna a la llibertat. No hi ha res més ideològic que reduir la injustícia a un fet de normalitat. 

Arreu la dreta s’està desplaçant cap a l’extrem. En tenim nombrosos casos a la Unió Europea i fora d’ella. El cas del Partit Republicà nord-americà, fagocitat per Donald Trump, n’és un exemple. Els partits conservadors han anat perdent la seva aureola moderada en fons i forma, tot mudant cap a la polaritat envers el progressisme tot adoptant les estratègies del populisme de negar el pa i la sal a l’adversari, creant un bloc monolític posseïdor de veritat absoluta. Pel camí, se’n enduen per endavant una bona part de la cultura democràtica que consisteix en consensos, respecte i acords, per anar cap a posicions agòniques, quedant-se només amb el formalisme democràtic de les eleccions. I aquestes, quan es perden, es parla de frau i no se’n accepten els resultats. Dreta il·liberal s’anomena aquests deriva que no sembla un fet aïllat i puntual, sinó una tendència que pot tenir molt recorregut i que enverina de manera notòria el dia a dia de la política. A més de la deriva conservadora cap a l’extrem, ha aparegut una nova extrema dreta, que ja no té les formes i la pràctica de la violència oberta que tenia fa uns anys. Extrema dreta 2.0 l’ha anomenat l’historiador Steven Forti per diferenciar-la dels totalitarismes dels anys trenta del segle passat. No pretenen acabar amb la democràcia instaurant una dictadura, no fan parades paramilitars, obvien els símbols que podrien remetre’ls a l’Holocaust, però pretenen que les eleccions serveixin per legitimar democràcies autoritàries, redefinir l’Estat de dret, limitar les llibertats i recuperar fórmules tribals i fer servir les migracions de boc expiatori. Governen a Itàlia, Eslovàquia, Hongria o Rússia. Són molt rellevants als països nòrdics, França, Àustria o Espanya. Encara que no guanyin, el seu triomf és haver arrastrat els liberals i conservadors clàssics cap a l’extrem, cap a les seves posicions.

És el que està passant a Espanya. El Partit Popular ha fet seva l’estratègia trumpista de deslegitimar els contrincants progressistes, tot negant la validesa dels seus resultats, generant un clima prebel·lic i aixecant el carrer contra la lògica i bon funcionament del sistema democràtic. Han substituït la crítica política per la demonització de tot allò que pugui tenir tints de progressista, tot deshumanitzant la figura del líder contrincant. La llei d’amnistia i el pacte de legislatura amb grups independentistes convertits en l’excusa per eliminar les regles del joc, afirmar que Espanya es trenca o bé que els acords d’esquerra són “corrupció política” que abonaria un cop d’estat, concepte aquest que coneixem i amb el que no deixen de festejar. Al voltant de la investidura el clima polític i social esdevé irrespirable. Però si el conservadorisme ha liquidat la possibilitat de bastir acords polítics entre els dos grans partits, l’existència de Vox s’ha convertit en l’ariet de la reacció postdemocràtica. Contra el que pensàvem alguns que era una partit de la nova extrema dreta, en realitat ens ha demostrat aquests dies que és singular respecte als seus homònims europeus, representa i simbolitza l’extrema dreta, els fatxes espanyols de tota la vida. El comportament del seu líder i la seva manera d’actuar al carrer és calcada de José Antonio Primo de Rivera i la Falange Española dels anys trenta. N’han recuperat la simbologia, els lemes, els càntics i tota mena de parafernàlia. A les manifestacions davant de Ferraz s’ha desplegat no només tot el friquisme madrileny, amb versions que semblen acudits surrealistes, sinó també formes de funcionament de carrer típiques de les organitzacions feixistes, amb violència verbal i de l’altra així com actituds provocadores i de milhomes. Tot el catàleg de comportaments extrems inadmissibles: masclisme del més ranci, cultura de puticlub, insults desquiciats, xenofòbia, banderes i reivindicacions del franquisme, demanda de cop d’Estat i la consegüent dictadura tot combinant-ho amb pregàries i el sant rosari. El que més crida l’atenció, és la resignificació del concepte de llibertat. Se l’han apropiat tot combinant-lo amb expressions i idees que són, justament, la seva negació.

Des de l’esquerra, el perill és el d’acabar per trobar-se còmode en aquesta polaritat. És fàcil rebutjar un adversari tan extrem i pintoresc i pensar que tens la veritat i estàs al cantó bo de la historia. No hi hauria d’haver acomodament a aquesta realitat encara que, pels pèls, es guanyin les eleccions. S’hauria de recuperar una normalitat i cultura democràtica de la que ara estem lluny de que sigui compartida. Que el conservadorisme s’hagi llençat a la muntanya convertint la discrepància en guerra, no reforça les nostres conviccions progressistes, en realitat el que fa és fer-nos més dèbils com a societat.

L’explosió del turisme com a fenomen massiu amb les possibilitats que donen les plataformes d’internet ha generat, a banda de la multiplicació dels viatges, el sorgiment del negoci d’arrendar habitatges per hostatjar turistes o curtes estades, que està essent molt lucratiu. Airbnb n’és la plataforma de referència i qui més ha fet per transformar les ciutats amb atractiu turístic, i no precisament per millorar-les. El turisme, per ciutats com Barcelona o poblacions costaneres actua com una autèntica plaga, perquè les transforma de tal manera que les fa inhabitables per als seus ciutadans, convertint el que eren tranquils llocs per viure, en parcs temàtics destinat únicament a esprémer els viatgers, quants més millor. Certament que el turisme com a sector complementari a altres activitats pot resultar prou positiu, però deixa de ser-ho quan de manera industrialitzada  converteix les poblacions o els barris en espais només pensats pels viatgers, fent aquesta indústria una apropiació del que és comú i de l’espai públic. Caldria no oblidar que, abans que cap altra cosa, les nostres ciutats i carrers són per viure-hi de manera decent els seus ciutadans.

En realitat la conversió d’habitatges en apartaments turístics el que fa és encarir els preus del lloguer fins a expulsar una població que no hi pot fer-hi front. És el pa nostre de cada dia a Barcelona, però també a altres poblacions. Expulsió de persones cap a les perifèries que, d’una manera o altra, són rebutjades dels seus barris tradicionals. La gran majoria dels joves, per bon salari que aconsegueixin, és impossible que puguin llogar, sols o en parella, un pis a l’eixample de Barcelona. Si tinc la sort de ser propietari d’un o bé tinc habitacions disponibles, cauré en la temptació, segur, d’especular amb aquest tema. Això va néixer així, amb la falsa idea col·laborativa d’intercanvi d’habitatges entre particulars. En realitat, és un gran negoci majoritàriament professionalitzat on s’enriqueixen grans tenidors, molts d’ells fons de pensions internacionals. S’han fet seva la ciutat i l’han expropiat als que hi ha viscut tota la vida i li han proporcionat el valor i la marca assolida. Per intentar contenir el turisme, es prenen mesures contraproduents. Si es decreta, com va fer Ada Colau, una moratòria hotelera, que atrau turistes però no afecta el mercat de l’habitatge, l’oferta de places augmenta per la via dels apartaments que sí que incideixen negativament en el mercat.

Les dades resulten demolidores. Barcelona té uns 60.000 pisos turístics legalitzats, als que s’hauria d’afegir els que lloguen d’estranquis. Airbnb en publicita a les seves pàgines uns 20.000. A Catalunya, n’hi ha censats 103.000. Tots ells tenen llicències turístiques no temporals, sinó a perpetuïtat. Poca broma, no és un tema menor. Ara el govern de la Generalitat anuncia una intervenció en nom de contenir el creixent problema de l’habitatge. Bona pretensió. El titular de premsa diu textualment: “la Generalitat tancarà 28.000 pisos turístics”, o sigui, un 25% dels actualment existents. Llàstima que, com passa molt sovint, el titular no coincideix amb el cos del text, vaja que la lletra petita diu una altra cosa. Després de reconèixer que a Catalunya hi ha 262 municipis amb oferta de pisos turístics molt sobrecarregada, estableix un topall de referència per municipi que sigui de disposar “només” de 10 pisos turístics per cada 100 habitants. El resultat és que, la nova norma no afecta al municipi de Barcelona. Ho fa en 47, especialment de la Costa Brava i també del Pirineu. En saturació destaquen Cadaqués, Cambrils, Roses, Palafrugell, La Cerdanya i excel·leix Salou amb un apartament turístic per cada 4 habitants. Per controlar tot això i adequar-se, es passa la pilota als ajuntaments, on s’hauran de sol·licitar llicències urbanístiques prèvies. Si ens hi fixem bé. No disminuiran els habitatges turístics, només que en alguns casos s’hauran de desplaçar al poble veí que encara té marge de càrrega. Així, Barcelona, tindria la possibilitat de triplicar els pisos turístics actuals fins els 200.000. Hi ha normatives que no dubto que tinguin bones intencions però, si ens hi parem a pensar resulten una animalada. La mala notícia és que l’accés a l’habitatge continuarà essent un gran problema, potser el més important, a la nostra societat. El turisme, lluny de resoldre-ho, ho empitjorarà.

Tot apunta que la propera setmana hi haurà pacte d’investidura. Jo era dels que no li donava gaires possibilitats. Creia, que el món de Waterloo seria fidel als postulats irredentistes i que no cediria. Haig de confessar, que m’hauria alegrat que fos així. No crec que amb aquests vímets es pugui erigir cap majoria de govern sòlida i seriosa. Sembla que uns han entès que l’oportunitat inesperada que els proporcionava l’aritmètica parlamentària, si la deixaven passar, no n’hi hauria una altra. El seu futur seria la desaparició política i l’oblit. El repte per ells, ara, es presentar-ho com una victòria, el reconeixement per part de l’Estat de les seves culpes, la possibilitat del retorn somiat a Catalunya, tot convencent els seus més excitats de que això no és una entrega política. Però, de fet, reconeixen una legitimitat institucional que, afirmaven, volien dinamitar. Per la part governamental, s’ha actuat amb una practicitat absoluta. S’ha dit i s’ha pactat allò que només fa uns mesos els resultava absolutament inassumible. La generositat i les mesures de gràcia per acabar amb el conflicte que va plantejar El Procés ha estat l’argument insignia, llàstima que fer-ho en una posició de xantatge a canvi uns vots d’investidura li resta molta grandesa a la decisió. Han calgut gestos i fotografies difícils d’entendre i que perseguiran durant temps al socialisme espanyol. Enmig, ERC sobreactuant i fent salts per també sortir a la fotografia. S’arribarà a la investidura i a formar govern, l’altra cosa serà governar i el temps que hi haurà possibilitats de fer-ho. No és aquest un tema menor, si s’aconsegueix una legislatura llarga i mínimament calmada, Sánchez pot acabar fent entenedors aquests actes de funambulisme polític. La dreta l’acusarà d’oportunisme i de vendre’s Espanya. Si els resultats a quatre anys fossin bons, tothom enaltirà la seva capacitat de maniobra política.

Certament una part de la societat catalana i espanyola no entén que s’aprovi s’apliqui ara una llei d’amnistia. Molts d’ells, no perquè en siguin contraris per definició, sinó per creure que no es donen les condicions ja no de penediment, ni tan sols de propòsit d’esmena. En termes jurídics, no seria el moment processal adequat en la mesura que alguns dels presumptes delictes comesos ni tan sols han estat jutjats. Es requeriria fer-ho en un moment que l’amnistia signifiqués un tancament d’una època i de determinats comportaments. Des del punt de vista formal que aquells que han de ser beneficiaris de la revocació i oblit dels delictes siguin els qui redactin els texts, en decideixin els detalls i fins on arriben els afectats, fa una mica de mal d’ulls. Hi ha un conflicte d’interessos evident. No em veig jo decidint com és la llei tributària, per posar un exemple, en aquells aspectes que em poden afectar directament. El problema és que els que fan això necessiten brandar-ho públicament per justificar-se.

Espanya ve de quatre anys políticament intensos en els que, més enllà de la debilitat que evidenciaven les sobreactuacions i disputes entre els socis de govern, s’han fet polítiques molt progressistes en temes laborals, de llibertats, d’atracció de fons europeus i s’ha gestionat una economia en època de crisis molt millor que a la majoria dels països de la Unió Europea. La majoria que ara és planteja, serà encara molt més feble. Els minoritaris que la poden possibilitar es faran sentir de manera no pas justament integradora i amb voluntat de cohesió i es reserven “l’acció d’or” per fer caure el govern quan ho creguin convenient als seus interessos. El soci principal del PSOE, Sumar, és una amalgama que només l’instint de poder els aguanta junts, mentre la seva líder sempre somriu no se sap ben bé de què. L’objectiu de Podem i Pablo Iglesias és la dinamitar el govern d’esquerres en el que se senten gairebé exclosos, i aprofitaran qualsevol excusa per fer-ho. Amb aquests vímets, què pot sortir malament? Quan un artefacte polític es construeix de manera precària i compta amb molta gent en contra i encara una part dels que hi estan a favor hi són sense entusiasme, les possibilitats d’èxit són poques i el fracàs pot ser sorollós i dramàtic per a tota l’esquerra. Posats a córrer riscs, potser tenia molt més sentit tornar a unes eleccions. Es podien perdre, però també es podien guanyar. Aquesta aposta significa polaritzar, encara més, la política i la societat espanyola. I això, no crec que sigui una bona aposta. Res desitjaria més que equivocar-me. Sempre he pensat que la política necessita un acerat sentit de poder, però, encara més, requereix de projectes i de mirades profundes que vagin més enllà del curt termini.

Vivim en un món cada cop més inestable i amb una societat atemorida. El globalisme més que proporcionar seguretat, el que ha fet és convertir qualsevol episodi local en un problema potencialment mundial. Resulta paradoxal que, en una societat dominada pel coneixement tecnocientífic, la vulnerabilitat sigui cada vegada més gran. Hem desenvolupat coneixement i productes que ens fan més indefensos i sentir-nos més desarmats i desvalguts. Sabem que hem creat una ingent capacitat de generar elements patògens. Apareixen virus cada vegada més resistents per a la mutació que produeix l’ús i l’abús de productes farmacèutics en una societat abusivament medicalitzada i addicta als fàrmacs. Consumim constantment antibiòtics i no sempre de manera conscient, ja que els seus rastres són presents a les aigües i en una bona part de la cadena alimentària, i molt especialment en aquells productes que tenen origen animal. Posar sota control les noves malalties és i serà el gran repte del coneixement medicosanitari en un món interconnectat en què els temors i els terrors es difonen i ens afecten de manera immediata. Curiosament, l’accés automàtic a la informació i el coneixement no ens tranquil·litza socialment, sinó que en la mesura que de tot se’n pot fer espectacle i mercaderia, acabem per ser víctimes de rumors, invencions, fantasies o fake-news. Igual que en el desinformat passat. La història parla de la “gran peur” que es va produir a la França d’abans de la Revolució de 1789, feta de notícies falses, fams, inseguretat i de temors ancestrals.

El sociòleg alemany Ulrich Beck va tipificar fa uns anys el que anomenava “la societat del risc global” per referir-se als nostres temps. Creia que a la societat moderna hipertecnològica i aparentment integrada i segura, els riscos socials, polítics, econòmics, industrials i mediambientals tendeixen cada cop més a escapar del control i protecció de les institucions, les quals resulten incapaços d’impedir fenòmens que, de fet, són imprevisibles tant pel que fa al desencadenament com als seus efectes. Tants esforços per fer-ho tot mesurable i previsible, no han fet sinó tornar i encara de manera més profunda les nostres societats a la incertesa. Qualsevol esdeveniment local pot tenir efectes demolidors en la confiança i els comportaments globals. L’atemptat de les Torres Bessones va afectar l’estat d’ànim de tot el món i ens va tornar als temps dels temors i de les inseguretats. Que no dir dels girs de la geopolítica: Ucraïna, Isrel, Gaza… Els esdeveniments únics no són previsibles ni la reacció de les societats cap a ells. No hi ha algorisme que pugui preveure els fenòmens meteorològics extrems que es donen cada cop més, ni sobtats moviments migratoris o la irrupció d’una nova malaltia. Habitar un món global ha de tenir coses bones, però ara com ara la majoria de la gent ens ha convertit en més pobres i molt més vulnerables. L’ansietat es projecta amb por i aquesta es contraposa a la confiança. I no hi ha societat sense bones dosis de confiança.

La població amb més de trenta anys ja ha viscut cinc grans crisis, les quals incideixen de manera brutal sobre la sensació de buit i un futur, en el millor dels casos, preocupant. Es va conèixer en directe l’atemptat terrorista del World Trade Center i tots els efectes subordinats. Va patir a les carns la dura crisi que va assolar el món Occidental i especialment Europa el 2008 i que va acabar amb l’estabilitat d’un capitalisme fagocitat pel sector financer. S’ha vist impactada amb les tremendes imatges dels refugiats el 2015, on naufragaven no només barques de migrants sinó la manca de solidaritat europea amb les víctimes atroces d’unes guerres que es lliuraven en nom seu. Va venir després l’impacte inesperat i cruel de la pandèmia de la Covid-19, amb els seus efectes emocionals i econòmics encara difícils de comptabilitzar. Aquest mateix any la geopolítica i la seguretat internacional ha capgirat la invasió d’Ucraïna, així com els vaivens nord-americans en política internacional i la possibilitat d’un conflicte a gran escala amb la Xina per la sobirania de Taiwan. Moltes emocions, massa. Molts inputs que ens provoquen més aviat una sensació de fragilitat i d’inseguretat extrema. La guerra sagnant entre Israel i Palestina només és la última entrega de la incertesa dominant.

Els populismes resulten, a dreta i esquerra, les vies d’escapament per expressar no tant el descontentament com el desconcert en què habiten nombroses capes de la població. La seva força actual com a forma del “polític” resulta un símptoma d’una multitud de malestars, els quals no són exclusivament de tipus material. Hi ha factors culturalistes que provoquen l’apreciació d’amenaces en la pèrdua de referents, el temor a la immigració, la possible allau de refugiats, la percepció d’inseguretat… El sentiment de “pèrdua” és crucial, provoca desemparament, inquietud i temor. Tot ha deixat de ser com era.

Com era de preveure quan hi va haver l’atac de Hamàs a Israel, qualsevol cosa que passi a Orient Mitjà tendeix a escalar i convertir-se tant en un gran conflicte amb dosis ingents de violència i dramatisme, alhora que aixeca el vol de gran conflicte de l’àmbit internacionals. Un territori geogràficament petit, però que ençà de 1948 quan es va crear l’estat d’Israel, s’ha convertit en lloc i motiu de discòrdia de la geopolítica internacional. Si congrien tots els fantasmes, primer del món bipolar dels blocs com després els equilibris inestables d’un món on tenen importància múltiples agents. Càrrega simbòlica i política de grans dimensions per al món àrab i ferida oberta per un món occidental compromès amb una defensa, sovint de manera exagerada i incomprensible, de l’estat d’Israel i les seves pretensions aniquiladores de qualsevol esperança per a Palestina. Ara s’ha reactivat un conflicte que mai ha deixat d’existir, encara que darrerament una mica en somort en termes informatius. No cal tenir grans dots de predicció per saber que només estem al començament. S’ha frenat, de moment, la gran ofensiva terrestre de l’exèrcit israelià, però en l’espera ha bombardejat i arrasat amb tot, hospitals inclosos. Abans de començar, els morts ja es compten en diversos milers i la vida dels palestins de Gaza convertida en un malson i a les portes d’un drama humanitari dels que poden marcar una època. A la violència militar brutal, s’hi suma una insuportable violència psicològica que és tant o més aterridora. Aquest és un conflicte que sempre s’ha caracteritzat per la pretensió d’aniquilar l’adversari. No n’hi ha prou en guanyar batalles. La dimensió religiosa i dona un component agonístic. El mandat diví, el concepte de terra promesa, justifica la finalitat d’extinció de l’altre. Israel diu que només pretén seguretat per a la seva gent, però no permet cap esperança de futur als palestins, condemnats a una supervivència penosa en una presó a cel obert com és Gaza.

El conflicte -la guerra, diguem-ho clar- té una dimensió global absolutament inevitable. De fet, més enllà dels contendents directes i del perquè justament s’ha desencadenat aquest nou episodi, forma part d’enfrontaments i els equilibris difícils de més gran abast. Un conflicte localitzat més que té a veure en la gran confrontació política i comercial entre Xina i els Estats Units, com també ho és la guerra, que ara ha passat a un segon pla, entre Rússia i Ucraïna. Justament al desplaçar-se el focus, Rússia recupera protagonisme en la política global atenent al seu paper tradicional d’amic del món àrab que li ve de l’època soviètica. En aquest tema serà un actor decisiu, sempre com a peó avançat de l’estratègia xinesa. La seva capacitat d’exaltar o bé contenir l’Iran resulta en aquests moments molt rellevant. Estats Units, en canvi, tenen molt poca capacitat de maniobra. Han de contenir les ínfules capa a la violència extrema per part d’un estat d’Israel en mans d’ultraortodoxos i gent poc donada a la moderació. Per Netanyahu, la guerra ha esclatat en el millor moment, li proporciona una supervivència política que estava absolutament en entredit entre els casos de corrupció i la seva aposta pels plantejaments il·liberals tan en boga a tot el món. Sap que els Estats Units els armaran, els seguiran i els justificaran qualsevol cosa. L’electorat i el finançament jueu és crucial en la política americana, especialment pel Partit Demòcrata i un Joe Biden que no passa un gran moment polític. A Europa, com en el cas d’Ucraïna, li toca un paper menor, però sobretot, pagar-ne les conseqüències. Aquí, el problema rau d’entrada en tenir una posició comú, no només entre països, sinó sobretot entre famílies ideològiques i polítiques. El conservadorisme és, tradicionalment, més sionista que una esquerra que manté el posicionament pro-palestí. La dissonància, per posar un exemple, entre l’alineament total de Von der Leyen amb Israel i la demanda de contenció i un futur per Palestina de Josep Borrell ha estat notòria, s’ha deixat sentir. No és un tema menor, que la població d’origen àrab a Europa sigui relativament gran a més del seu veïnatge mediterrani. Un alineament acrític, justificador, amb Israel ens farà ser els primers destinataris de la violència gihadista cega cap a Occident, els receptors de l’efecte boomerang.

S’ha desencadenat amb força i de manera sorpresiva de nou la guerra a l’Orient Mitjà. És la guerra de sempre, que té com a mínim vuitanta anys d’antiguitat, i que combina períodes  de guerra oberta amb altres de confrontació violenta més soterrada. El conflicte és irresoluble: dos sentits de pertinença contraposats reclamen com a seva una terra amb tota mena d’arguments històrics i també religiosos. Gent que va heretar els conflictes generats per la colonització franco-britànica i la seva sortida caòtica, el sionisme que en va fer la seva terra promesa, la creació de l’Estat d’Israel de manera unilateral com a concessió per la barbàrie de l’Holocaust i un poble palestí maltractat i utilitzat de mala manera pels països àrabs. Molt mala peça al teler quan la força militar israeliana ha contravingut tots els acords i ordres internacionals per compartir aquests territoris, tot confinant als palestins en autèntiques presons a cel obert com és el cas de Gaza. Aquest territori, dominat per Hamàs -que ve a ser l’equivalent a la comarca del Moianès-, amb 2,4 milions de persones que viuen totalment i de manera pobre dels ajuts internacionals i on la meitat dels que hi viuen tenen menys de setze anys. Tancats, constantment humiliats, no tenen expectatives ni futur. Ençà de la Primera Intifada el 1987, va néixer el grup salafista sunnita de Hamàs, que va girar aquí un moviment palestí que era fonamentalment laic, cap a l’enquadrament religiós més rigorista. Ha organitzat el territori i la seva gent dotant-los de serveis educatius i sanitaris, cosa que no havia fet el sistema polític extremadament corrupte de Iàssir Arafat i Al-Fatah. Aquí rau la seva força. Practiquen el terrorisme com a forma de fer-se sentir i mantenir el conflicte viu i pendent de solució en la política internacional. Curiosament, a dia d’avui només compta amb el suport d’Iran, que és un país xiïta, mentre Aràbia Saudita i les monarquies del Golf s’han anat apropant al govern de Tel Aviv.

L’imprevist atac de Hamàs del passat cap de setmana ha sorprès per la contundència i brutalitat. Exhibició preparada d’imatges extremes a l’estil del que vam veure fa uns anys amb Estat Islàmic. Expressió de violència esfereïdora, però alhora el primer pas per a immolar-se, tot sabent la lògica de multiplicadora de víctimes que practica Israel. S’ha mostrat un estat jueu, en plena crisi política interna provocada pel govern ultradretà de Netanyahu, molt més vulnerable i fràgil que se li suposava. Sembla que el seu famós Mossad, ja no té els superpoders d’antany. Hamàs ha demostrat una capacitat organitzativa i armamentista que no se li suposava. Un acte que sap que la resposta serà una matança. L’objectiu, tornar a posar el conflicte israelià-palestí en un primer pla i trencar la tendència a confraternitzar amb Israel per part dels països àrabs, especialment d’Aràbia Saudita. La massacre que els propers dies perpetrarà l’exèrcit israelià, entrant per terra, serà de les que faran època. Més de tres-cents mil soldats preparant una entrada en un territori més que densament poblat, al qual s’ha privat d’aigua de llum i de menjar des de fa dies i on l’estructura de Hamas es troba molt imbricada en tots els àmbits. Ningú ho pararà. S’ha imposat la idea justificatoria de que Hamàs és terrorisme que cal aniquilar i que l’Estat d’Israel té dret a defensar-se. El dret a la defensa dels palestins a la violència continuada que pateixen i a les pretensions d’aniquilació que viuen, on queda? El pes polític i geopolític d’Israel, a més de seu lobby internacional, fa que Estats Units ho justifiqui tot, mentre la Unió Europea hi fa poc més que matisos a la posició americana. En algunes informacions i tertúlies ja s’està donant per feta la massacre i la crisi humanitària que s’acosta. Ningú ho aturarà. Com més dura sigui la guerra, més reforça la seva posició el radical i corrupte Netanyahu. Més victimisme per Palestina.

En aquest conflicte gairebé ancestral, extremadament complex, i en que totes les parts tenen les seves raons contraposades, el que no s’hauria de donar per bo en cap cas és l’ús de la violència i encara menys justificar-la. I en aquest sentit, crida l’atenció la desmesura que hi ha entre uns i altres i com segons qui practica la sagnia aquesta pot ser “entesa”. A nivell internacional hi ha masses bandositats preses. Sembla que s’ha de ser, acríticament, o sionista o pro-palestí. No es tracta de ser equidistant, cosa difícil quan hi ha abús de la força, però caldria reclamar encara que sembli la cançó de l’enfadós, que el tema es resolgués en una taula de negociació. La gent només podem demanar-ho. Els estats poderosos haurien d’obligar que es fes així. De moment, no ho fan.

Unitat dins la diversitat. Lleialtat al que és comú i respecte a allò que és diferent. Són les dues premisses més bàsiques de la governança federal. Federació és un concepte contraposat al d’unitarisme. Entesa entre identitats i sentits de pertinença diversos en intensitats i vincles. El plantejament federal no respon a una ideologia específica, és un instrument d’organització del govern on hi poden cabre i conviure tota mena de pensaments i adscripcions. Només es requereix compartir la defensa de la llibertat i el respecte a la diversitat. Això és vàlid a l’hora d’estructurar els Estats però, també, per organitzar la governabilitat internacional. Encaixos i acords entre els diversos nivells de govern primant, sobre tot, el principi de subsidiarietat. Tot el que es pugui fer i decidir en un entorn més pròxim, que no es traslladi a l’àmbit de decisió més distant. El que pugui fer un ajuntament, no cal que ho faci l’Estat o bé la Unió Europea. A Espanya, alguns dels problemes dits “territorials” que s’arrosseguen tenen a veure amb el fet que el sistema autonòmic és resultat d’un federalisme diluït, insuficient i massa imperfecte. Caldria completar el que es va fer el 1978 i assumir, d’una vegada, el caràcter multinacional de l’Estat. Això significaria un acord polític i jurídic sòlid, constitucional, on s’abandonessin de manera definitiva les vel·leïtats unitaristes i homogeneïtzadores que, especialment però no només, predominen en el camp de la dreta política. Segurament el grau de descentralització política ja és molt ampli, diran alguns, però no ho és la cultura política assumida i compartida. Encara hi ha qui creu que hi ha una essència d’allò espanyol i que la diversitat és artificial i alguna cosa que s’ha de tolerar, però que no és desitjable. És aquell concepte de “conllevancia” que va fixar fa gairebé cent anys José Ortega i Gasset. En realitat, Espanya és el resultat de la suma, l’agregació històrica de llengües, cultures i d’identificacions i sentiments diversos. Aquí és on hauria de raure la seva força. Allò plural no és mai més dèbil que allò homogeni. Acceptar la diversitat, resulta molt més enriquidor que la migradesa d’allò forçadament unitari.

Ens caldria formalitzar, d’una vegada, un gran pacte polític que partint de la pluralitat establís un sistema de govern i una cultura democràtica que descansés en el federalisme. La diversitat com a punt de partida d’una societat que entén que tot allò múltiple és un bagatge que s’ha de compartir i defensar de manera comú. No es tractaria de tolerar, sinó d’apreciar. Acceptar que els sentits de pertinença poden ser diferents i alhora compartits, que es pot viure i conviure amb vincles desiguals i emocionalitats no exactament homogènies. El que és irrenunciable és el marc comú de ciutadania i el respecte a l’altre. En el cas espanyol, això val entre les dites comunitats autònomes, però també i de manera especial, dins de cada una de elles. Les anomenades “nacions” que formen l’estat compost que és Espanya, no són “unitats de destí en l’universal”. Per posar un exemple, la catalanitat té tants significants com persones viuen a Catalunya on fins i tot ha de ser possible sentir-se al marge d’aquest enbridatge. La identitat, ha de ser una religió laica que cadascú elegeix i adopta a voluntat, mai per imposició. Però també s’ha de poder ser descregut. Per establir a Espanya un sistema realment federal, cal però que els nacionalismes -tots ells-, abandonin el seu essencialisme, el seu supremacisme i, especialment, la noció de posseir la religió única veritable. S’hauria de clarificar las funcions i atribucions de cada nivell de govern, acceptar que l’articulació pot ser asimètrica en funció de la voluntat dels diferents territoris, que el sistema de repartiment de recursos cal que sigui clar, just i transparent; que la capitalitat i la seu de les institucions comuns poden ubicar-se a diferents ciutats de l’Estat i, especialment, establir i signar un pacte de lleialtat. Significa això abandonar estratègies de “peixos al cove” o de “cobrem per avançat”, de negociació sempre oberta i xantatge continuat. Lògicament, també l’actitud disgregadora de “Espanya som nosaltres”. I cal portar cap aquí a la dreta política que ha fet del “conflicte territorial” la seva raó de ser i de reforçament i cohesió política. Demostrat, una vegada més, que no es pot governar Espanya en contra de les comunitats i els votants perifèrics, potser li convé al conservadorisme evolucionar cap a una concepció i pràctica de la espanyolitat més moderna.