Autor: Josep Burgaya

La política global ha estat fortament dominada per un esperit d’ordre, PER l’establiment d’equilibris la mudança dels quals es feia de manera progressiva i prudent. En la Guerra Freda que va marcar la segona meitat del segle XX, malgrat els riscs que derivés en un conflicte obert de tipus nuclear, va predominar un “equilibri del terror” on la confrontació no va anar més enllà d’enfrontaments localitzats. Certament que l’ensorrament del model soviètic va obrir un període nou amb el domini d’una única gran potència, però la lògica mercantil establerta per l’Organització Mundial de Comerç i el Fons Monetari Internacional van relegar la guerra per convertir el món en un gran mercat en què es redistribuïa de manera global la producció en el marc d’un capitalisme que no deixava a res ni a ningú fora del seu abast. La Xina avançava econòmicament, tot preparant-se un sorpasso discret respecte de l’economia americana sense, aparentment, voler-li disputar el lideratge militar al món. Però ençà de la segona dècada d’aquest segle, les coses semblen haver canviat. Més que res, la política ha mudat i molt. La prudència, la moderació i la contenció ja no són valors i actituds que dominin la confrontació política ni dins ni fora dels països. Tot ha anat esdevenint polaritzat, provocatiu, amenaçant, agònic…

Tant en l’àmbit intern com en les relacions internacionals, l’amenaça ha anat fent-se amb el terreny que ocupava el diàleg, la negociació i el consens. Els plantejaments són de màxims i la desqualificació resulta l’única relació possible. El conservadorisme europeu i occidental, tradicionalment contingut després de 1945, s’ha anat tornant extrem i excloent. Les noves extremes dretes que campen i van governant arreu, han portat la dreta tradicional, cristianodemòcrata, cap a posicions dures i excloents amb relació al paper dels serveis públics i el tracte amb la immigració, tot abandonat posicionaments socials i culturals de tipus liberal que s’havien anat imposant en una societat cada vegada més oberta i tolerant. A partir del 2010, la dinàmica canvia. El Brexit i la primera victòria de Trump el 2016, en van ser la materialització d’aquesta nova cultura política del conflicte, de no voler imposar-se, sinó aniquilar els contrincants. El final de l’amabilitat en les relacions internacionals. Europa bloquejada per la força creixent del discurs antieuropeu i els règims il·liberals com els d’Hongria. Quan Rússia va envair Ucraïna el 2020, tot l’equilibri europeu i la gestió del món postsoviètic saltava pels aires. El continent, passava a ser un polvorí. La fragilitat de l’ordre internacional feia possible que un autòcrata com Putin es plantegés restablir l’imperi rus davant els nassos d’una OTAN impassible. Com, la incapacitat de posar sota control un estat d’Israel que es llença a una guerra de destrucció total contra el que queda de palestí dins les seves fronteres i que, a més, porta terme atacs a l’Iran o Iemen i ocupacions al Líban o Síria. L’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 usat com a justificació per canviar regles i equilibris a l’Orient Mitjà que tant havien costat de bastir.

El nou any resulta, pel que fa a la política internacional, una mica inquietant. El factor Trump ho marca tot, i molt especialment fins on arribarà el paper d’Elon Musk. I és una incògnita fins a quin punt anirà a màxims com afirma, o bé es contindrà. Ell representa l’inesperat, l’imprevisible i un caos en el què es mou molt bé. Intimida amb les seves fanfarronades i amb el factor sorpresa que representa algú que no saps ben bé que farà, si és que ell ho sap. Diu que acabarà de manera immediata amb la guerra d’Ucraïna, però tot sembla indicar que ho farà en favor de Putin i així tenir-lo com aliat. Probablement, abonarà la barra lliure d’Israel amb els seus fronts oberts i el genocidi que practica a Gaza i Cisjordània. Una Europa dividida i afeblida econòmicament només li queda un paper residual. D’aquí a uns mesos, pot ser que, a més de països de l’Est, l’extrema dreta sigui al govern d’Alemanya, França i Itàlia; o fins i tot Espanya. El tema migratori anirà tensant la corda i es desbordarà amb polítiques excloents en la mesura que Trump afronti als Estats Units les deportacions massives que ha promès fer. Tot s’encomana. Una perspectiva incerta i força caòtica. L’ordre, ara com ara, sembla representar-lo la Xina, amb un creixement i desenvolupament econòmic ingent a més de la penetració silenciosa a tots els continents controlant terres i primeres matèries estratègiques. Tard o d’hora, però, ocuparà Taiwan per escenificar el canvi d’hegemonia al món. El dubte, és com els Estats Units afrontaran i gestionaran aquest envit.

L’arribada d’immigrants s’ha convertit en el gran recurs de captació política. Hi ha una pulsió, desgraciadament molt arrelada, que tendeix a rebutjar el diferent, sobretot si és pobre. Hi ha la necessitat de projectar frustracions, malestars i rancúnies tot personalitzant-ho en gent que està pitjor que nosaltres i amb els qui ens resistim a ser confosos. Es podria dir que “no hi ha res personal” contra els nouvinguts, però que necessitem, almenys molts dels nostres conciutadans, de trobar un cap d’esquila. Com que el populisme i la nova extrema dreta ja han abandonat cap filtre moral, han trobat en l’exageració i falsedats sobre els nouvinguts una manera de fer demagògia i construït, diguem-ne, que un discurs polític. Ho han fet, fins i tot, en llocs que no hi havia immigració com Hongria. No importa, la realitat es construeix de manera fal·laç amb fluxos de mentides a les xarxes.

L’Estat nacional, a causa d’una complexa repercussió conjunta d’una liberalització intencionada des de dins i d’una desregulació forçada des de fora –és a dir, globalització–, es va veure forçat a obrir les seves fronteres al capital, la informació, els béns i serveis, però també les persones ja fa més de quaranta anys. Els països convertits en contenidors perforats on la imatge idíl·lica d’acollir contingents “necessaris” s’ha vist desbordada per la realitat. L’obertura del teló d’acer, l’ampliació de la Unió Europea i les rutes de refugiats a través de la Mediterrània, per a les classes mitjana i populars d’Europa ha comportat veure el país com una fortalesa que cal defensar davant “intrusos”. Estranys que es filtren de totes maneres i que són vists com el Cavall de Troia de “la nostra” identitat. Neix la por de la massa de migrants, vistos com una “classe perillosa” que pertorben l’ordre, la cultura i que són mantinguts per l’Estat social. Els arribats, per sobreviure, es tanquen al seu entorn i, així, continuaran sent vistos un cos estrany al nostre propi país.

La mirada xenòfoba que veu als immigrants uns competidors per uns recursos escassos, des de l’11 de setembre del 2001, es barreja amb una por latent a l’islam. Una religió amb barreres innegociables i que, en la seva dimensió més radical, s’ha cuidat molt de sostenir i augmentar aquest temor. La distància cultural, també la cultura religiosa, provoca un gran allunyament d’una part significativa del món occidental cap a l’islam. Lògicament, no es distingeix entre àrab i musulmà, entre laics i religiosos, entre gihadistes i gent que viu la seva religió respectant les altres confessions. Tampoc no es distingeix entre faccions religioses, moltes de les quals tenen una gran dissintonia entre elles. Els musulmans de la secularitzada Turquia o els sincretistes de Java serien considerats apòstates pel rigorisme wahabista d’Aràbia Saudita. La percepció de la població autòctona sempre és que hi ha molts més àrabs dels que realment hi ha a Europa. De fet, hi viuen entre 16 i 18 milions de musulmans que formen part de famílies provinents de la immigració. Pels 450 milions de persones de la Unió Europea, això representa menys del 5 per cent del total. El discurs reaccionari sobre la “gran substitució” no té raó de base. De fet, com assenyala de manera eloqüent el politòleg Pankaj Mishra, els islamistes barbuts del Pakistan i els nacionalpopulistes d’altres llocs s’assemblen molt més del que ells imaginen.

Si la gent s’aferra a la noció d’un “nosaltres” comú, el dubte és quin “nosaltres” es pot configurar en un medi multicultural. Per això en les darreres dècades ha aparegut el que s’ha anomenat un “nou racisme”, el qual més que centrar-se a degradar el migrant de manera directa i oberta, se centra en les “amenaces culturals” que aquest representaria en relació amb la identitat nacional. Formes suaus i descafeïnades per mantenir la mateixa prelatura i les pulsions xenòfobes. Les polítiques tendents a la contenció dels moviments migratoris, en la mateixa línia, s’anomenen “nativistes”, alimentant la vella idea que a cada nació li correspon un poble i una cultura. Tot i això, com incideixen Eatwell i Goodwin, seria un error de percepció greu a llarg termini atribuir que el nacionalpopulisme és simplement un refugi de racistes i gent que es deixa portar per una por irracional “al diferent”. És una forma, per més inadequada que ens sembli, d’expressar malestars profunds que no poden canalitzar a través de la democràcia liberal més convencional. Una evidència de crisi del sistema. Valdria la pena no matar el missatger. Les preocupacions pels canvis culturals són tant o més importants que les preocupacions de caire econòmic. El Brexit també s’entén en aquest sentit. I el cert és que a tots els països occidentals s’aniran produint canvis ètnics i pressions demogràfiques. Cada cop més, la població autòctona serà més conscient de la reducció del seu propi grup en relació amb els immigrants i les comunitats minoritàries.

Hi ha una economia de l’exclusió i de la misèria que ha creat fenòmens curiosos com és que individus amb bicicletes i una caixa et portin a casa qualsevol necessitat o capritx, qualsevol dia, a qualsevol hora, faci fred o calor, nevi o plogui. Perquè això sigui possible cal una demanda suficient basada en comportaments aristocràtics de voler ser servits i que se’ns satisfaci qualsevol extravagància fora d’hora. El fet de permetre’ns-ho ens fa sentir que formem part de l’elit o d’un grup social privilegiat. Més que necessitat d’alguna cosa, volem sentir que, ni que sigui momentàniament, algú està per sota nostre, ens serveix, som reines per un dia. Aquest comportament el pot tenir tothom, no cal ser de casa bona i mals hàbits. Son precisament la gent més humil els que gaudeixen més de sentir-se distingits i rellevants. Entre els serveis prestats, predomina el portar menjar, “per no haver de sortir”, i la demanda augmenta exponencialment quan fa mal temps. A  ningú se li acut pensar amb el patiment de qui fa la feina, “bé que els pago”, i tampoc es pensa en el perquè algú es veu obligat a acceptar un treball de merda d’aquestes característiques. Perquè hi hagi prou demanda com perquè, especialment de nit, els riders siguin els protagonistes del paisatge urbà, cal que els preus siguin molt baixos. I, malgrat l’esforç que suposa, ho són. Molta gent sense gaires possibilitats i expectatives no té més remei que acceptar formar part de la funció subordinada dels encàrrecs, per ingressar alguna cosa que es pugui assemblar, ni que sigui remotament, a un salari. Com que son molts els que han de recórrer a això, els preus són extremadament baixos. Els clients, fins i tot es poden permetre de reptar-se a fer l’encàrrec més difícil possible i donar alguna propina. En el nostre món, se suposa que el client, en tant que part demandant, no cal que tingui cap mena de considerant ètic o moral. Perquè?, si l’economia de mercat m’ho justifica tot.

Com en totes les modalitats d’economia de plataforma, perquè la intermediació sigui un gran negoci, es tracta de tenir uns costos exageradament petits. Aquí la fórmula és clara, es tracta de no tenir treballadors, ni les seves condicions ni càrregues. Món de falsos autònoms, que vol dir gent sense contracte, ni assegurança ni salaris garantits que per tal de donar-ne una imatge acceptable se’ls acaba situant com a petits emprenedors. Es parla dels riders com a persones que trien lliurement treballar pel seu compte, que prefereixen no tenir lligams i tenir la llibertat de treballar quan els vingui de gust. Treballadors postmoderns que es trobarien a gusta sense vincles amb cap empresa i posant el seu talent i esforç al servei, en cada moment, de qui vulguin. Lògicament, això és una fal·làcia que no se sosté, però en el nostre curiós món fins i tot hi ha víctimes d’aquest sistema que en branden les seves bondats, en una mena d’expressió d’esclavatge consentit.

Aquests dies es jutja el CEO de Glovo, Oscar Pierre, perquè la seva empresa no compleix amb una legislació de fa tres anys que no accepta la figura del fals autònom i que fa que aquests, siguin considerats per l’administració laboral com a treballadors a càrrec de l’empresa. Glovo, durant tres anys, ha sentit ploure. Deu 267 milions a la Seguretat Social, i el seu cap que va pel món amb pretensions de modernitat de l’emprenedor tecnològic, pot acabar condemnat a uns quants anys de presó. Té, amb un grau o altre de vincle, 60.000 ciclistes que reparteixen per ells a tot Espanya. Pertany al gran grup de repartiment a domicili europeu, l’alemanya Delivery Hero que continua operant al món amb aquest impresentable model de negoci. És prou evident, que si l’empresa es regularitza no té cap futur ja que l’impacte en el preu del servei el faria molt menys atractiu. Més enllà d’això, però, potser fora bo que no ens acostuméssim a establir relacions comercials amb empreses i sistemes que converteixen la necessitat d’ingrés dels més vulnerables en una economia cutre basada en l’explotació, que de moderna i tecnològica no en té res i que l’aportació en termes de valor, però també en servei, és nul·la. No estaria malament que, al fer un acte de consum, féssim servir algun filtre moral per tal de deixar d’actuar com uns miserables inconscients.

Reduir la setmana laboral és una aspiració prou lògica en un món en el que l’augment de la productivitat ho fa possible i si volem repartir el treball disponible que cada vegada serà menys. La tecnologia i la millora de processos ha fet disminuir, i ho farà més encara, el treball necessari, malgrat les noves funcions i professions que la societat i l’economia aniran requerint. Al món occidental es dona la paradoxa que la taxa negativa de reposició de la població provoca falta de població en edat de treballar alhora que hi ha un atur estructural força elevat. Això té a veure en la necessitat de cobrir llocs de treball en el segment baix de feina, mal remunerada, que es fa amb mà d’obra procedent de la immigració que, per la seva situació està disposada a treballar en condicions laborals més precàries. En canvi, hi ha una població jove, sovint ben formada, que li costa trobar ocupació. Això és compatible amb la mobilitat cap a altres països buscant millors remuneracions i condicions, com passa per exemple en el sector sanitari. El treball disponible no és una bossa única, sinó que conforma un món complex fet de segments molt diferents i difícilment interconnectats.

Des del 1995 fins ara, la producció a España ha augmentat un 50% i la productivitat ho ha fet a un ritme de l’1,5% anual. Aquesta progressió econòmica no ha anat acompanyada d’un augment proporcional dels salaris i, encara menys, de la disminució de la jornada laboral. En termes de capacitat de compra els salaris estan estancats, mentre que la jornada laboral mitjana es manté en les 40 hores setmanals. Només ha millorat el salari mínim a Espanya i de manera força contundent. Ho ha fet els últims anys, amb una revalorització del 40% i sobrepassant els 1.100 euros mensuals. L’estancament salarial global té a veure amb el creixement de sectors com l’hostaleria i el turisme que, com algunes indústries intensives de mà d’obra, es fonamenten i se sostenen en remuneracions baixes. Espanya té un mercat laboral molt ineficient i tot i els augments, la productivitat espanyola creia a un ritme menor que la dels seus socis comunitaris. Això manifesta un problema estructural que no s’ha acabat d’afrontar.

A Espanya, torna a estar sobre la taula la disminució de les hores de treball, tema que plantegen tant el govern com els sindicats, mentre la patronal i els partits liberal-conservadors es manifesten en contra. La proposta del Govern és oficialitzar una modesta reducció de jornada a unes 37,5 hores que en molts sectors ja està establerta, mentre que els sindicats reclamen baixar fins a les 32 hores/setmana. Sembla lògic que la reducció del temps de treball s’ha d’implantar gradualment, però la proposta sindical sembla del tot raonable atenent als temps que vivim i als nivells de productivitat que no faran, amb més incorporació tecnològica, res més que augmentar. Els efectes a mig termini seran positius. Repartiment del treball disponible i millora de la conciliació familiar. També augment de la productivitat, ja que les llargues jornades no fan sinó disminuir la intensitat d’aquest. A escala global, el mateix Bill Gates de Microsoft reclama anar cap a una setmana laboral de tres dies com a escenari realista. Les patronals espanyoles estan responent a aquesta qüestió de manera simplista tot estimant que això representa només un augment del cost-empresa, ja que vol dir que l’empleat treballarà menys tot mantenint el salari. Plantejat així, el tema és molt reduccionista. Si es replantegen els llocs de treball i s’harmonitzen les condicions el marge de millora de l’eficiència productiva és gran, especialment en la indústria, però també en els serveis. Però això significa sortir d’estratègies de preus baixos que impliquen precarietat, baixos salaris i escasses perspectives de futur com és el cas flagrant del sector turístic. S’oblida sovint, a més, que el mercat laboral ha de servir de mecanisme de reequilibri o de compensació de la tendència a la polarització de rendes que genera la nostra economia. La intervenció regulatòria ha de tenir la funció d’assegurar que el creixement econòmic ho sigui per a tothom i no només un mecanisme per concentrar riquesa i augmentar la desigualtat.

Vivim uns temps en què el pessimisme està carregat de raons. Polarització, predomini del discurs de la dreta extrema, manipulació informativa, perill de guerra, precarietat, exclusió social, pobresa, escalfament global, manca d’expectatives, inseguretats i incerteses diverses… La idea de progrés sobre la qual se sustenta la civilització occidental des de la Il·lustració s’ha demostrat més feble del que esperàvem. Ara, costa molt defensar la idea de progrés. Dins de les classes subalternes, probablement siguem l’última generació que ha aconseguit unes seguretats i uns nivells de benestar acceptables, millors sens dubte que la generació dels nostres pares, al igual que els nostres pares van millorar i molt la dels nostres avis. La generació dels nostres fills, amb molta formació i havent viscut en un entorn cultural i tecnològic relativament còmode, té molt difícil d’evitar que la seva situació social, econòmica, material i d’independència per construir el seu propi projecte de vida millori. Una altra cosa és si es pertany al nucli acomodat d’aquesta societat de guanyadors i perdedors cap a la qual hem evolucionat, en la qual ja no és possible la classe mitjana. El món de l’establishment, de les elits, és cada vegada més un altre món. Ja no hi ha paràmetres ni possibilitats remotament semblants o comuns.

La crisi de la política actual, amb escassa credibilitat de les seves formes i continguts, així com l’eclosió i predomini de formes extremes vinculades a la indignació de la ciutadania, no és una cosa temporal, una explosió momentània, sinó més aviat un moviment profund que té a veure amb la infeudació de la política per part de l’economia, o el que és el mateix per l’establishment beneficiari del capitalisme desencadenat. La democràcia ha estat buidada sinó de tot contingut, sí almenys de bona part d’ell. El neoliberalisme manté una relació poc feliç amb la democràcia, una cosa evident si tenim en compte que la societat democràtica se sosté sobre el treball remunerat, algunes seguretats i uns certs límits a la desigualtat. Un cop dinamitat tot això, una vegada el famós ascensor de la mobilitat social fa ja temps que només funciona cap avall. Es produeix una minva enorme del capital social. El nou capitalisme està aconseguint que hi hagi creixement sense ocupació i que la població tingui por i accepti qualsevol cosa. Es criminalitza de la pobresa i l’Estat-nació va quedant ara reduït a les seves funcions penals de vigilància i càstig.

En la recuperació de la política com activitat i funció extremadament honrosa, caldrà aprendre a distingir els líders dels messies, les propostes raonables del populisme. Totes les promeses de redempció, ja sigui al cel com a la terra, han acabat amb formes de dominació. En la nova política ha adquirit un renovat protagonisme una narrativa basada en la desinformació i la por. El perill del populisme és gran allà on les estructures democràtiques són especialment febles. S’imposa el recuperar els valors inherents a la cultura democràtica de tolerància, reconeixement, respecte a la diversitat i la raó il·lustrada com a base de qualsevol debat i discussió. També distingir els fets veraços de les meres invencions fraudulentes. S’imposa no seguir ignorant per més temps els nostres problemes comuns i “el nostre destí comú”, per a això necessitem d’un marc d’interacció política i moral. Es requereix d’un projecte institucional de signe cosmopolita, consistent en la consolidació d’un dret públic democràtic a nivell mundial que revisi i superi el concepte tradicional de sobirania. El model liberal de sobirania vinculada a un territori ja no serveix, quan els grans desafiaments s’han justament desterritorialitzat. Si la globalització ha suposat el triomf de dinàmiques transfrontereres, s’ha alterat la democràcia i el control dels governs a nivell nacional.

Perquè això sigui possible, el concepte de ciutadania ha de continuar avançant, si pot ser sense retrocessos ètnics i tribals, cap a un cosmopolitisme en què la mateixa noció de ciutadania no estigui basada en la pertinença exclusiva a una comunitat territorial, sinó en normes i principis generals que puguin ser arrelats i utilitzats en diversos escenaris, una ciutadania de de diversos nivells, amb una legitimitat democràtica de diverses capes. S’imposa el múltiple i el complex. Parafrasejant Tony Judt i la seva pragmàtica defensa de la socialdemocràcia, podríem concloure que la política democràtica no representa un futur ideal; ni tan sols un passat ideal. Però és la millor de les opcions que tenim avui, justament per recuperar el present i el futur.

Que les coses sempre poden empitjorar, és una evidència empírica. Portem ja una colla d’anys en que l’evolució dels corrents polítics dominants indueix més aviat al pessimisme. S’imposa arreu una noció de la política basada en la confrontació agònica, la constitució de grans fronts absolutament polaritzats i la política entesa com a gran camp de batalla entre nocions del món totalment oposades. Tot i que la denominada esquerra populista també hi ha col·laborat una mica en aquesta dialèctica, és especialment en el terreny de joc de la dreta on s’ha anat imposat una noció de la democràcia política cada vegada més dèbil. Les eleccions enteses com una contesa en la que només hi ha un guanyador que s’ho emporta tot, tot negat la legitimitat al contrincant mentre es desqualifiquen minories i perdedors. Una visió molt restrictiva de la cultura democràtica on el terreny de joc ha de servir, des del reconeixement i el respecte, en lloc on s’harmonitzen i es pacten les diferències per tal d’assegurar el progrés i una bona convivència. La nova extrema dreta, arreu, ha empès al conservadorisme tradicional cap als marges tot portant a terme una batalla cultural que ens ha dut a una mena de versió soft del totalitarisme. Resulta curiós, que afirmen fer-ho en defensa de la llibertat, un concepte aquest que s’ha resignificat per voler dir que no esperem res de l’Administració ni de formes solidàries com les que representava l’Estat de benestar. Individualisme extrem, aïllament i fragilitat, negació de la noció de societat, augment de la desigualtat i cada vegada més exclosos reclosos als marges o directament a fora. La pobresa com a culpa per no haver-se sabut desenvolupar a una societat contemporània convertida en una selva, un lloc només digne dels forts i dels individus amb esperit de lluita. 

Captar l’atenció dels humiliats i ofesos s’ha convertit en l’objectiu d’aquells que, justament, han abonat que la distòpia es fes una realitat. Recollir el ressentiment com a gran fita política, que no fer polítiques que abonin la inclusió i el progrés del major nombre de persones possibles. Llenguatge de batalla, discursos de confrontació, demagògia de manual, mentida darrera mentida, generació de por i utilitzar-la adequadament, promeses de redempció, dibuixar l’enemic, recórrer al comunisme com a fantasma quan ja només en queda l’anticomunisme. Les xarxes  socials com a instrument per crear ficcions que tenen poc a veure amb la realitat, generar sensació de desgovern i caos, la culpa és sempre de la política, veritats alternatives, ja no compten els fets sinó el relat que se’n faci, la realitat com una ficció merament emocional, nihilisme, discurs amb reminiscències totalitàries, la raó ja no compta i encara menys el que fas o faràs només la capacitat o barra per insultar l’adversari. I la immigració com a gran enemic i culpable de tots els nostres mals. Trump, Bolsonaro, Le Pen, Orbán, Meloni, Milei, Bukele, Díaz Ayuso, Feijoo, Bukele, Alvise Pérez…

La dinàmica política resulta infernal. L’extrema dreta en el format 2.0 no és que piqui a les portes, és ja a dins de casa i s’ha anat fent amb el control de la situació país a país. L’estratègia d’Steve Bannon a Amèrica i David Cummings a Gran Bretanya conformen ja el manual de batalla de tota la dreta mundial; només es diferencien per matisos. Estem en una mena de reedició de la dècada ominosa dels anys trenta. El feixisme tornarà i, quan ho faci, ho farà en nom de la llibertat, va afirmar l’escriptor Thomas Mann en una conferència els anys cinquanta. Premonitori. Dos grans conflictes bèl·lics oberts, dinàmiques geopolítiques i comercials confrontades al món, inestabilitat, perills de recessió econòmica, debilitat extrema de la Unió Europea… I enmig de tot això arriba Donald Trump de la mà d’Elon Musk i el monopoli de la desinformació que és X. Les seves propostes, per dir-ho d’alguna manera, més boges que mai. Promet grans deportacions de emigrants, acabar amb les guerres tot facilitant barra lliure a la violència de Rússia i d’Israel, escalar la guerra comercial amb Xina, negar el canvi climàtic o desarticular la Unió Europea. La sensació de que es posarà al volant un home boig i que, el que a partir d’ara passi, resulta imprevisible. Tota la “carcúndia “del món ho celebra i està de festa, com també els grans interessos econòmics. Els nous dirigents extrems veuen reforçar la seva posició i els que encara no son el poder esperen un petit ajut del nou messies per accedir-hi. El món serà, probablement, més insegur, més desigual i més desagradable. Mals temps pel progrés i la cultura democràtica. Què pot sortir malament?

Els fenòmens meteorològics son, per definició, imprevisibles i en les seves manifestacions extremes poden ser incontrolables. Això ha estat sempre així, encara que sembla que ho haguem oblidat. La història de la humanitat ha estat un continu mirar al cel per tal d’intuir el temps que farà, un tema gens menor. En temps de ciència, la meteorologia ha avançat molt com a tal. Disposa de molt coneixement acumulat per l’experiència i també de tecnologia molt sofisticada, dista, però de ser una ciència exacte. El passat tampoc es gaire referència quan el canvi climàtic ha comportat l’augment de comportaments i fenòmens extrems. I no estem ni estarem preparats del tot ni a nivell material ni mental per assumir-ho. No hi ha garanties que allò excepcional o poc probable no acabi per passar. El que és tràgic, per més que ho minimitzem, pot acabar per donar-se. Si en el passat els humans veien en els grans desastres que provocava la naturalesa una expressió de la fúria dels deus, ara culpem a l’Estat o bé a la política de la que habitualment malparlem. Certament, que moltes vegades la gestió pública no és la millor possible o bé que els recursos disponibles per fer front a contingències no són els suficients. Però, ho analitzem quan votem? Perquè abonem la reducció d’impostos i després aspirem que l’Estat estigui a punt per a tot? Si apostem per algú que diu destinar els diners de les emergències a festes taurines, no som una mica responsables que després no estiguem preparats? Com deia algú amb molta ironia, caldria pensar abans de votar, que aquest és un acte eminentment polític més que no pas festiu.

La desgràcia de la Dana ha provocat que emergissin multituds d’experts sobre el que calia fer i no s’ha fet. “Jo ho arreglaria”. A les xarxes, el cunyadisme s’ha imposat coma actitud dominant, amb relats molt dirigits des de les posicions antipolítiques de l’extrema dreta. La major part del que s’ha publicat, invencions per donar una sensació de desgovern i caos general, que ha més aviat dificultat l’acció pública per fer front a la calamitat que s’acabava de produir. És molt probable que, i no se sap perquè, les alarmes no es posessin en marxa quan ho havien de fer. Temps hi haurà per avaluar-ho i corregir allò mal fet i, si cal, demanar responsabilitats. Provocar una mena d’aixecament popular a partir de rumors, falsedats i mitges veritats només ha comportat més patiment als afectats i problemes per afrontar-ho. La idea de que “això ho arregla el poble” pot sonar molt èpica, però ni és cert ni serveix de res. València no necessitava gent amb escombres, la majoria dels quals feien nosa, sinó grues, buldòzers, camions i professionals especialitzats militars o civils, que buidessin els carrers de tota mena de trastos pesants, només després es podria afrontar el tema del fang i la neteja. Calia prioritzar trobar víctimes i desapareguts, però en res ajudava el tremendisme interessat sobre els milers d’ofegats que, deien, hi havia d’haver als aparcaments soterrats, i no eren tals.

Resulta curiós que, posats a demanar responsabilitats, gairebé ningú parli de l’urbanisme homicida practicat per, diguem els darrers setanta anys, en unes terres donades a l’especulació pel caciquisme i la dreta més rància. Encimentar aiguamolls i torrenteres no és mai una bona idea. Quan plou, plou. Les canalitzacions no solen resultar suficients quan el que cau és extrem. En el cas valencià, haver convertit en col·lectors asfaltats i en grans pendents els cinquanta quilòmetres que separen la zona muntanyosa del perfil marítim, ja es veu que pot acabar malament. I de tant en tant, ho fa. No com ara, però són molts els aiguats patits per la zona els mesos d’octubre. L’aigua caiguda no es digerible per uns camps que ja no són tals. Els cabals i els onatges que es creen, són mortals. Aquest urbanisme es va decidir i es continua fent com a resultat de polítiques “constructivistes” que alguna gent vota com si no hi hagués un demà, pensant que s’obtindrà alguna engruna de la riquesa que se’n derivi. Fals creixement econòmic. A Catalunya, això passa molt al Maresme, la sort és que les rierades aquí provenen només de quatre o cinc quilòmetres endins i no poden generar tal nivell de destrucció.

Cada vegada més, l’extrema dreta i la ignorància -potser és redundant- són els qui estableixen el relat de les coses. La lògica de les xarxes socials de veure qui la diu més grossa, enredar i simplificar temes complexos els va molt bé. No hauríem de ser tan crèduls. Potser seria bo que en lloc de mirar tant sovint el twitter, tornéssim a mirar el cel. No sé si aprendríem a llegir el temps, però resulta més poètic i ben segur que fa menys mal.

Ens entusiasmen els linxaments públics. Fer caure a algú del pedestal i fer-ne escarni ens fa sentir que estem al costat bo de la moralitat i que nosaltres no som capaços de caure tan baix. Íñigo Errejón és ara una joguina trencada. Segurament ja fa temps que en realitat ho era. Certament sembla mentida que algú amb una manera de comportar-se tant lluny del que deia defensar no hagués engegat les alarmes. La vida privada té una part de pública quan es tenen responsabilitats polítiques. Cert que no sembla que cometés cap delicte penal, però l’afició a establir relacions tòxiques i de domini justament amb un evident consum de farlopa, no sembla la millor manera de ser conseqüent amb representar idees progressistes on el combat contra la violència masclista i la consecució de la dignitat plena per a les dones s’ha convertit en un element crucial. Dirigent que fa temps, pel que sembla, estava fora de control i autocontrol, tot cometent la enorme irresponsabilitat de debilitar i posar en perill un projecte polític aixecat per molta gent. El reaccionarisme està de festa. Algunes lluites, hauran reculat una colla d’anys.

Però l’esbombament del tema Errejón no té a veure amb la denúncia de possibles comportaments assetjadors per part del diputat. És una operació política preparada i executada per acabar suplint a un partit per un altre en l’espai polític de l’esquerra postmoderna. S’ha triat el moment i la forma per acabar amb Sumar, posar-li el darrer clau al taüt i fer emergir Podemos i Pablo Iglesias per recuperar la posició que fa temps havien tingut en aquest món. Aquesta és una guerra d’egos que se salda utilitzant les debilitats d’algú i convertint-lo en un àngel caigut per tal de remoure el tauler polític. No només és un procés de relleu a l’esquerra més extrema, contribueix a dinamitar també la precària majoria de progrés que s’aguanta mal que bé al Congrés de diputats. No s’ha de ser molt llest per veure una jugada per la que es malda des de fa temps. La pretensió d’un malalt de narcisisme com Iglesias és, com fa anys pretenia el dirigent comunista Anguita amb la famosa “pinça”, fer caure la majoria d’esquerres, deixar pas a la dreta més rància i així poder emergir com el nou líder d’una nova esquerra. Si Errejón és una persona evidentment tòxica en les relacions personals, aquest ho és en la política. Que les coses vagin a pitjor i així poder pescar en la confusió.

Curiós el com s’ha mogut aquesta operació. Comença com una campanya de màrqueting per tal de vendre un llibre sobre el tema que ja estava editat i arriba puntual a les llibreries. El contingut, denúncies anònimes, alguna de les quals es fa pública per afegir morbositat tenint en compte que la protagonista és coneguda. De tot fa anys, i no es va denunciar, però es van acumular les informacions per convertir-ho en un artefacte. La periodista que ho protagonitza, Cristina Fallaràs, sembla evident que no va seguir les classes d’ètica periodística de la seva Facultat i té vincles polítics evidents i coneguts -oh, sorpresa- amb Podemos. Negoci i operació política en marxa, alhora. Interessa poc el possible assetjament o violència masclista que es pogués haver practicat, acusacions de les que, possiblement, no en quedarà res en l’àmbit penal. Que la realitat no t’espatlli un bon titular ni un espectacle que es podrà passejar per totes les televisions en la programació de tarda. El paper de la trista figura atribuït a una actriu i presentadora, Elisa Mouliaá, que es veu ara obligada a explicar i denunciar uns fets que ella mateixa diu que sí, però que en realitat no. No era algú vulnerable que no s’atrevia a denunciar-ho en el seu moment, només que va sortir una nit amb la persona no adequada. Tot això, fa molt mal a la credibilitat dels molts casos reals d’assetjament i de violència masclista que es produeixen cada dia i que, aquests sí, poden ser difícils de denunciar per situacions de vulnerabilitat. El tema Errejón, posa en evidència un personatge, addicte i malalt, que resulta reprovable en el seu comportament amb les dones i amb la política, que ha estat i serà convenientment utilitzat “políticament”. Que ningú s’enganyi, no és cap pas endavant en el desterrament del masclisme.

Esquerra Republicana està al bell mig d’una batalla interna en la que només hi haurà perdedors. La dinàmica de dins, en general, dels partits polítics resulta poc edificant i només fa que provocar la desafecció política de la ciutadania. Hi ha, però, més i menys. El problema no és que després d’un cicle polític advers es doni un període de confrontació per decidir com es reestructura i rehabilita la formació política, cosa ben lògica. La qüestió alarmant és l’esbandir en públic, sigui ERC o qui sigui, lluites caïnites en organitzacions on sembla que el que mou bona part dels membres de la direcció és una concepció descarnada del poder. La bona gent que milita, està a la base d’aquest partit, és lògic que més que desconcertada estigui pensant en donar-se de baixa. No és una qüestió ni d’ideologia o d’estratègia. Les formes són el fons. D’aquests cas que, com dic no és privatiu dels republicans però que amb ells ha pres una dimensió desconeguda, es posen en evidència algunes qüestions que resulten especialment destacades.

La primera, és que els dos grans sectors confrontats i no fa gaire amics, no tenen diferències estratègiques o programàtiques. Ni tan sols ho han intentat bastir d’alguna manera que ho pogués fer pensar. Són qüestions personals, de qui mana a qui, i de retrets sobre si s’ha estat a l’alçada de les vicissituds “històriques” dels darrers anys. La munició és de caça major: traïció, covardia, engany, falsedats, col·locar als amics… No hi ha mitges tintes. I això donarà molt més de sí, en la mesura que el congrés que ha de decidir el futur li queda encara un mes i mig d’interludi. Els personatges que encapçalen la confrontació, diguem que són un pèl particulars. Oriol Jonqueres es vol reinventar poc conscient que el seu cicle personal i polític s’ha acabat. Com bona part dels líders d’això anomenat Procés, necessiten fer un pas al costat si volen refer alguna cosa creïble, que estan amortitzats, que ells han protagonitzat una operació fracassada políticament. Posar-hi un to entre il·luminat i capellanesc no aporta res La frase, encunyada per ell de que “el jonquerisme és amor” el perseguirà tota la vida. Haver-se posat de perfil quan el partit havia de prendre decisions difícils, no li aporta cap crèdit. Marta Rovira destil·la ressentiment. Les seves raons tindrà. No es pot negar que té al darrera bona part de la plana major i els històrics del partit. Transmet nerviosisme, inquietud i inseguretat. Té al seu favor que sap que ha de marxar. No hi ha, però, cap diferència doctrinària o estratègica a argumentar. Només retrets sobre actuacions que provoquen serioses sospites sobre el funcionament del partit als darrers anys. A tots els bàndols, hi ha qui està a favor del pacte amb els socialistes i qui no.

Un segon aspecte remarcable, és tot el que està sortint sobre “propaganda B” i accions de falsa bandera. Sobretot, amb la naturalitat en que s’explica i es pressuposa que això ho fa tothom. Brandar que es treballa amb normes eines mafioses hauria de fer caure la cara de vergonya al conjunt de la organització. Que hi hagi algun descerebrat a qualsevol partit polític no es deu poder evitar, però que actuacions d’aquestes característiques s’organitzin y s’aprovin als òrgans d’un partit provoca que ens posem tots plegats en guàrdia. Una manera especialment recargolada i perversa de promoure fake-news. Els cartells sobre l’Alzheimer i els germans Maragall es comenta sol i només pot ser concebut i aprovat per persones que no haurien de tenir lloc en la política democràtica. Com tampoc aquells que pengen ninots d’un líder polític, que teòricament volen blasmar, però perquè en realitat el reforci. Ens hem tornat bojos? Les rivalitats, les ànsies de poder, no poder passar per sobre d’un mínim d’exigències ètiques i morals. Quin projecte de futur ens pot aportar gent que funciona d’aquesta manera? L’excusa no pot ser que altres també ho fan, que això és comú en les estratègies de comunicació política modernes. El que cal és que militants i simpatitzants, del partit que sigui, abandonin a aquells que han caigut tan baix.

Hi ha qui afirma que, passi el que passi a les eleccions americanes del novembre, el trumpisme ja ha triomfat tant als Estats Units com al món. Cada vegada tendeixo més a creure que és així.