Autor: Josep Burgaya

Acabem d’assistir, una vegada més, a una pretesa consecució política per part de Junts en relació al govern de l’Estat d’aquelles que hi ha més pa que formatge, de fet, només hi ha pa. En roda de premsa es parla d’haver assolit el traspàs de competències en immigració de l’Estat a Catalunya. Quan s’entra en la lletra petita es veu que no és ben bé així. Estem davant d’un acord que s’ha de convertir en una proposició de llei a aprovar per les Corts Generals, on tindrà un recorregut complex i una difícil majoria per poder-lo tirar endavant, ja que no hi ha consens i alguns aspectes freguen la il·legalitat pel cantó de fora. L’única cosa segura de l’acord és que els Mossos tindran una major presència en les actuacions sobre les migracions il·legals, així com en el control de fronteres. La clau, per entendre el que s’ha pactat i el que no, és que la titularitat de les competències continuen essent de l’Estat i que aquest, en fa delegació de funcions administratives, però no fa cessió d’aquestes competències. Una delegació que, quan cregui convenient, l’Estat pot recuperar de manera immediata. Dit d’altra manera, no es trenca la unitat de tractament del tema migratori en el conjunt, cosa ben lògica, només s’estableix que l’administració i les forces de seguretat autonòmiques fan la funció de suport.

Per què doncs si els canvis són tan petits i aixecaran una gran polseguera política, Junts es deixa entabanar i ven el que no és? Doncs perquè d’això es tracta i d’això malviu i subsisteix políticament. Una estratègia basada en les aparences. Ara necessitava dues coses: demostrar que aconsegueix del PSOE més coses que Esquerra i, especialment, que focalitza una preocupació i un discurs dur amb relació a la immigració, ja que aquest és un tema molt sensible entre el seu electorat. Vol evitar que li mengi la torrada l’extrema dreta situant-se en el marc teòric i polític de, justament, l’extrema dreta. L’aposta, i ja fa dies, no sembla ni gaire responsable en termes democràtics ni gaire intel·ligent en termes electorals. Adoptar la “mà dura” com a discurs en la immigració no resoldrà res i agreujarà els problemes d’exclusió, a més de fomentar una perillosa xenofòbia. I els ciutadans que vegin reforçada aquesta pulsió pels discursos polítics, acabaran per votar la versió original i no pas la còpia. La seva pretesa conquesta, en realitat, serveix de poc més que perquè la seva afirmació enrareixi més l’ambient. El redactat és prou imprecís perquè no comprometi a res, el recurs al tema de la llengua és purament retòric, només els dona la possibilitat de parlar-ne. Per què, doncs, ho ha pactat el PSOE? Pel mateix, perquè és en bona part paper mullat i arrenca una imatge d’estabilitat en aquesta sempre primparada majoria política governamental, es guanya temps, tot i que dota de més arguments a la dreta espanyola.

Que ningú es pensi que aquest acord ara signat donarà major estabilitat a la legislatura o bé possibilitarà l’aprovació d’uns pressupostos generals per aquest exercici. La lleialtat de Junts, en el millor dels casos, dura unes setmanes i encara no sempre. La seva estratègia depèn de recordar constantment que és imprescindible i s’instal·la en el conflicte i en forçar la imatge de precarietat del govern espanyol. Curiosament, només fa política a Madrid i no a Catalunya on té un paper d’oposició poc més que residual al Parlament. Resulta com a mínim curiós que reivindica unes hipotètiques noves atribucions pel poder català que, en cas de ser certes, no serien ells qui les exercirien. Tant el PSOE com el PSC saben que tot plegat resulta un acte propagandístic perquè volen quedar identificats a una posició del tauler en el tema de la immigració, sense gens d’interès en què hi hagi la possibilitat real d’aplicar-ho, és un preu a pagar per alguna cosa que no té cap valor, només la possibilitat d’intoxicar sobre una qüestió complexa i socialment sensible, perquè reforci un relat que, ben mirat, no porta enlloc. La política com a mer teatre i representació on els temes que es tracten són només d’ús icònic i sense cap pretensió d’afrontar res, només sobreviure surfejant sobre preocupacions de manera maldestra. La dreta catalanista que fa molts anys tenia la virtut de la responsabilitat sembla que amb El Procés, ha perdut cap mena de prudència i no li fa res d’interpretar el paper del trumpisme a Catalunya. Déu n’hi do.

Que l’extrema dreta avança arreu és una evidència. Els sistemes democràtics han perdut crèdit entre una part de la població que ha vist empitjorar la seva situació econòmica, és víctima de tota mena de temors, sovint s’ha sentit humiliada i, a més, té poques expectatives de futur. Encara que la causa d’això justament no és el sistema democràtic, en realitat expressa els seus malestars per mitjà d’un vot extrem que no l’ajudarà en res, però que ens provoca molta preocupació a la resta. Gran part dels ciutadans d’Europa Occidental ens sentim perplexos davant una situació geopolítica que com a poc resulta preocupant, uns dirigents mundials que s’abonen a l’estratègia del caos i l’amenaça i una Unió Europea cada vegada més debilitada i dividida, que no acaba de trobar el seu lloc en aquest escenari de confusió i conflicte.

Les eleccions alemanyes del passat cap de setmana eren molt preocupants, ja que depenent del resultat, el futur de l’europeisme podia quedar molt posat en dubte. L’ascens de l’AfD, que és la marca de l’extrema dreta en aquell país, es donava per descomptada i amb el perill que es donés o bé un pacte de la dreta tradicional amb aquest sector extrem que els portés al govern, o bé una situació d’ingovernabilitat a causa de la falta d’una majoria democràtica clara i factible. Que això passés en el país que més consciència té del que ha significat el totalitarisme resulta especialment preocupant, ja que significa que s’ha perdut la memòria històrica del que van ser els cruels anys trenta i apostar per lideratges antidemocràtics i que es deien portadors de redempció. Significatiu, també, que això es produeixi en la principal economia europea i qui lidera de manera evident la Unió Europea. Alemanya és un país en declinació els darrers anys perquè probablement no va optar per les polítiques econòmiques més adequades i ha quedat relegada en les tecnologies digitals més avantguardistes. També, per un trencament de la cohesió social que ha portat que una part de la població acabi per culpar del seu descontentament a una immigració convenientment utilitzada per l’extrema dreta. 

Malgrat que el resultat del diumenge on l’AfD va obtenir un 20% dels vots, entenc que no és tan dolent i que qui realment ha guanyat és el vot plenament democràtic, malgrat ser aquesta formació la segona força al Bundestag. En termes espanyols seria més preocupant, donat que la dreta conservadora i l’extrema es confonen tot mantenint relacions promíscues que abona l’agenda política dels més extrems. En el cas germànic, la democràcia cristiana té, almenys fins ara, molt clar quin és el seu alineament polític i es manté lluny de temptacions populistes, xenòfobes o totalitàries. Ja en el seu moment, la mateixa Angela Merkel els va marcar el camí. Que la prioritat política dels guanyadors sigui pactar amb els derrotats socialdemòcrates i que aquests s’hi prestin de manera natural diu molt en favor de la maduresa institucional d’aquest país. D’aquest pacte que allà és molt natural, en depèn no només el futur d’Alemanya sinó també de la Unió Europea la qual requereix elements de cohesió i de lideratge. La seva debilitat és gran tenint en compte que els populismes dretans i campen i s’han fet amb països com Hongria i Itàlia, mentre França i Espanya es troben en zona de risc.

Del resultat de les eleccions alemanyes en resulta destacable, també, que el suport explícit del trumpisme i dels mitjans d’Elon Musk semblen no haver incidit, o potser més aviat en sentit contrari abonant el vot cap a l’esquerra de la socialdemocràcia, on Die Linke ha pujat fins al 9% dels vots. No tinc clar que els mitjans ajudin gaire a la moderació quan destaquen de manera gairebé exclusiva l’ascens de l’extremisme dretà. Certament que un 20% del vot és molt, però el que em sembla remarcable és que, amb tot l’ambient contrari, el vot plenament democràtic ha estat d’un sòlid 80%. Gran notícia en temps que les enquestes d’opinió ens diuen que les generacions més joves ja no els sembla rellevant el fet de viure o no un sistema democràtic i es mostren oberts a formes totalitàries. De fet, un 20% de populisme extrem també hi és a Espanya on la sort és que no està concentrat en una mateixa formació. Com també a Catalunya, on les extremes dretes contraposades pels considerants nacionals i “identitaris” van força més enllà d’aquests xifra i són presents, com a mínim, en tres formacions polítiques.

El combat cultural i intel·lectual contra la Raó, ha donat els seus fruits i s’evidencia especialment els darrers deu anys amb els comportaments socials dominants i molt especialment en la política. Predomina allò avinagrat, primari, rude i tosc. El consens democràtic, la mateixa cultura democràtica, està en retirada i progressivament falsejada, on ja només sembla comptar la legitimació electoral com a expressió de la roussoniana idea de formalitzar la “voluntat general”. La pluralitat, el respecte a les minories, les actituds consensuals…, van reculant mentre s’imposa una polarització absoluta. Les possibilitats de la tecnologia digital han accelerat la pèrdua de l’espai públic i els comportaments raonats i raonables. Les xarxes digitals són autèntiques trituradores de raonaments i relacions, tot imposant les mentides i la negació de la ciència o dels fets. Els algoritmes poden tenir biaixos que faciliten manipular ciutadans i eleccions com ja és ben bé evident. La intel·ligència artificial com a mecanisme de predicció i substitució del que és humà, mentre Elon Musk es converteix en el referent d’uns magnats tecnològics que pretenen ressetejar-nos i superar les limitacions que, almenys fins ara, els imposava el sistema democràtic i l’Estat de Dret. Determinada tecnologia ens ajuda, però, altra, ens debilita enormement i facilita mecanisme de subjugació.

La socialdemocràcia, com a esquerra instal·lada en la realitat -de vegades, massa- és l’últim bastió que intenta reequilibrar forces i mantenir alçada la bandera de la justícia social, l’equitat, la defensa dels serveis públics i evitar majors desequilibris socioeconòmics. Però, té una posició política dèbil davant l’embranzida de la dreta de sempre i la nova dreta que, en realitat, és la nova versió de l’extrema dreta. A més del mal moment polític de la socialdemocràcia, també té nombrosos problemes de projecte i de discurs, li ha faltat valentia per renovar-se identificant-se de manera excessiva amb la realpolitik. També li falla la connexió amb les noves formes que han adquirit les classes subalternes, que ja no s’hi senten representades. L’esquerra convencional té a més oberts els fronts que li va creant l’esquerra postmoderna amb les seves propostes identitàries que, en realitat, debiliten el conjunt de les esquerres i reforcen el bloc més reaccionari. A aquestes alçades, la defensa de la Unió Europea i dels valors que porta implícits ja no es pot mirar amb distància o bé desconfiança. És la taula de salvació d’un model de societat inclusiu i solidari que, ràpidament, va perdent els seus adeptes.

El problema no rau en la defensa i el reconeixement de les identitats que fa la “nova esquerra”, sinó en la prelatura dels objectius. Ha desaparegut, malgrat els intents de la interseccionalitat, un relat comú que aglutini els diferents àmbits de defensa de les llibertats, amb un projecte col·lectiu i compartit, polític, d’emancipació material i social. El problema de l’esquerra identitària és que no proposa una nova cultura política, sinó que incorpora l’egoisme de l’individualisme liberal. Allò woke és perfectament compatible amb els ideals liberals i neoliberals en tant que no es posa en qüestió la desigualtat social ni els mecanismes d’apropiació de rendes. Acabar amb una noció de ciutadania comuna, d’aspiracions col·lectives, fragmenta i debilita la capacitat política transformadora. El replegament cap a les afinitats culturals afebleix el sentit de la solidaritat que té a veure amb situacions objectives de benestar social. El que és identitari, més que en l’àmbit polític, té a veure amb el món de les creences. Cada filiació té les seves referències, mites i objectius. No hi ha possibilitat de discrepància política, tot esdevé personal i ofensiu. Els darrers cinquanta anys, però també ara mateix, hi ha plantejaments que més que avantguardistes en realitat resulten reaccionaris. I això, malgrat que aspectes generacionals o vivencials ens hi puguin haver vinculat. Cal ara, més que mai, centrar-nos en la defensa d’allò que és fonamental i transcendental.

El malisme és tendència. La bondat cotitza a la baixa a la borsa de valors de les virtuts i els comportaments. Hi ha una autèntica atracció pel cantó obscur, pels superrics, per aquells que actuen sense cap mena d’escrúpol. Donald Trump, Elon Musk o bé Mark Zuckerberg en són figures de rellevància, gairebé ídols. Se’ls admira perquè actuen sense miraments, sense cap filtre moral ni social. Es considera que el que tenen és ben guanyat, ja que no s’han aturat davant de lleis ni normes i, encara menys, amb miraments. Qui se’n va a Andorra o ves a saber on per tal de no contribuir al bé comú resulta admirable mentre se’l segueix en la seva demostració de mal gust a les xarxes socials. Que Musk faci una salutació nazi és vist com una ocurrència divertida i no pas com un mal presagi que hauria d’estar penalitzat. Tot s’hi val, probablement perquè la ignorància i la frivolitat van de bracet al nostre món. No hi ha referències històriques, les dictadures dels anys trenta o bé l’holocaust tenen la mateixa importància que un episodi d’una sèrie vista a Netflix. La història ja no s’ensenya. Vivim instal·lats en un etern presentisme, oberts només als deliris del consum i de les novetats que ens arriben pels trastos tecnològics. El món de l’entreteniment sense pausa. La vida és allò que passa mentre matem el temps en jocs inútils immersos en pantalles lluminoses i d’alta definició.

Aquesta reubicació del que és malèvol ha tingut una potent presència en el món estètic i cultural. Cal cridar l’atenció, i per això s’ha de ser exagerat i pronunciar o fer les majors bestieses més que res, per no passar desapercebuts. La capacitat d’atenció no va més enllà de segons i per captar-la cal desbarrar. Entre moltes altres coses, ha desaparegut el bon gust. No resulta tant estrany, doncs, que el dia de la Superbowl aparegués un anunci del raper americà Kanye West a tota pantalla de l’estadi on cridava a anar a la seva web en la qual venia, com a únic producte, una samarreta blanca amb una gran esvàstica. Certament, fa uns anys hauria estat impensable i penalitzable, però avui queda com una ocurrència més, un divertimento. Es tracta de fer soroll. De fet, aquest singular (i vomitiu) personatge ha jugat, i cada dia ho exagera més, a militar en el cantó obscur de la provocació més desagradable. Negre i racista, antisionista, totalitari i, especialment, un gran idiota. Fa unes setmanes va fer despullar la seva acompanyant, contra la seva voluntat, al foto-call dels premis Grammy. Té molts milions de seguidors i, el que resulta més sorprenent, molts milions que escolten la seva música farcida de lletres denigrants.

Amb raó i arran de la Superbowl molta gent s’ha indignat i posat el crit al cel de què això avui en dia sigui possible. I ho és i ho serà més. Molts líders polítics i de les plataformes tecnològiques fan exactament el mateix, la diferència que espanta, és que aquests poden dur a la pràctica les seves fanfarronades. Resulta difícil de “millorar” la idea de convertir Gaza en un ressort de luxe per a vacances d’obesos occidentals. Si això s’accepta, no ens queixem del que vingui. A una part de la població li agrada la transgressió i ara aquesta la representa l’extrema dreta. Temps aquells en què superar els límits era una cosa progressista i es feia en el camp de guanyar espais de llibertat i posar en qüestió els plantejaments més encarcarats de la societat. El món de l’underground va morir asfixiat de tantes bones intencions. Torna a predominar el comportament rude, maleducat, irrespectuós, agressiu, racista, sexista i homòfob. No hi ha al darrere una gran convicció ideològica sinó una actitud destructiva que més que irreverent resulta lamentable. Molts dels que s’hi diverteixen, no és que siguin ben bé així, és la seva manera d’expressar malestars, irritacions i humiliacions cap a un món que no compta amb ells, ni tan sols ho fa qui li tocaria. L’esquerra política els escolta poc i no es dirigeix mai a ells. Ja no són el subjecte polític de la transformació cap a una societat més justa. Als que no compten, només els queda el punk. I aquesta cultura la representa ara la dreta més reaccionària. Mentrestant, el progressisme és naïf i s’emociona amb balades. 

S’ha posat en voga parlar de la immigració com a gran preocupació social i com l’aspecte que condiciona posicionaments polítics i que més ho farà. Aquest és un tema de molts cantells i que no es pot reduir frívolament a posicionaments emocionals. Hi ha gent molt interessada a remenar la qüestió de manera maldestra i esbiaixada, conscient que és una qüestió que es pot utilitzar políticament si se’n fa un mal ús. Parlar-ne se’n pot i s’ha de parlar, però no val mentir i fer servir rumors i invencions de tota mena. Tampoc assignar al fenomen migratori, consubstancial a la història de la humanitat, com el resultat de moviments conspiranoics, interessos ocults de sectors polítics o com un procés destinat a fer, a Occident, la “gran substitució”. Quan sento als que atribueixen tots els mals a les migracions, mai els veig reflexionar sobre el fet que és la gran desigualtat socioeconòmica la causa fonamental d’abandonar-ho tot per provar sort en un altre lloc on et costarà de surar i que hauràs de suportar solitud i tota mena d’humiliacions. Per l’altra, quan vam comprar alegrement el concepte liberal de globalització econòmica, podíem pensar que això comportaria no només moviment de contenidors, sinó també de persones en la mesura que provocaria el que pomposament se’n diu redistribució internacional dels factors. Dit de manera més vulgar, la producció s’ha reconfigurat al planeta, encara que ara l’emprenyi a Trump, com també ho ha fet la mà d’obra. El món és pla, ens agradi o no, i producció i persones es mouen al ritme i cap on hi ha les millors opcions per produir, o bé per treballar.

El món occidental i Europa en particular tenen necessitats de treball que, o bé no hi ha una renovació generacional que permeti assumir-lo, o bé i especialment hi ha moltes feines que no es volen fer especialment perquè estan molt mal pagades. Això genera els fluxos, no perquè els polítics progressistes tinguin cap interès particular perquè aquests moviments es produeixin. A Espanya, a Catalunya o a Osona, tenim una estructura productiva on predominen activitats intensives de mà d’obra i escàs valor afegit, sigui el turisme o bé les indústries càrnies. És això el que genera comitives d’immigració i no les institucions polítiques les quals, generalment amb pocs recursos i molta bona fe fan el que poden per assegurar la prestació de serveis de qualitat en poblacions en creixement ràpid i establir mecanismes d’integració, mentre gent amb mala intenció i especulant amb aquesta gent, en treu el que pot mentre en parla despectivament i finança grups xenòfobs. Quan alguns alcaldes reclamen al president de la Generalitat que acabi la corrua d’immigrants, s’equivoquen d’interlocutor. Amb qui haurien de parlar és amb els sectors de l’empresariat que promocionen aquestes vingudes a base d’economia low cost. O algú es creu que, per exemple al Panjab, la gent ve a Osona atreta pel clima, la gastronomia i l’art romànic? Admetem d’una vegada, que tenim una economia que, en una bona part, només es pot sostenir fent venir immigració. Hem apostat per un model econòmic sense assumir el que significa. No val ser a missa i alhora repicar. Estar cofois amb el que fem i, al mateix moment, expressar rebuig i xenofòbia als nouvinguts.

El paisatge urbà, el paisatge humà, de les nostres ciutats ha canviat molt i molt ràpid. I més ho farà. Certament, no és el que era. Ja no hi ha societats monoculturals ni tampoc poden tornar a ser-ho. No és bo ni dolent. És un fet que resulta comprensible que, especialment en persones grans que havien vist mudar poc el seu entorn, els sorprengui i fins i tot els incomodi. És veritat, que fluxos importants arribats en poc temps han de ser gestionats i aposentar-los. La capacitat de digestió dels canvis té un tempo. Però això no té marxa enrere i podríem centrar-nos a veure en què guanyem amb la diversitat en lloc d’enyorar mons que no tornaran i que, si ho mirem bé, tampoc tenien res d’ideals. La diversitat, la confluència de cultures diferents aporta riquesa i oportunitats. També la necessitat d’adaptar-nos i emmotllar-nos. No serà fàcil, però una actitud oberta i disposada a entendre-ho resulta imprescindible. Els que apostem per adaptar-nos al futur que ja és aquí, probablement no pensem que el millor sigui que aquesta gent s’hagi vist obligada a venir. El que no farem és culpar a unes persones que han buscat oportunitats i que l’economia de mercat actual els impulsa a fer-ho. A qui interessa aquest èxode, són altres. Els voltors que hi fan el brou empresarial o polític.

En la política com en la vida es produeixen situacions de tensió. Moments inevitables deguts a diferències, desconfiances o bé decepcions. Tot i ser consubstancials a les relacions de tota mena, per elles mateixes, les situacions tenses no aporten res de bo, ja que deterioren el clima, les possibilitats d’entesa i donen molt mal exemple. Sempre són un error si són evitables i especialment en la política, ja que, molt sovint, per al gran públic resulten incomprensibles i abonen la desconsideració d’aquesta activitat i la seva desafecció. Per això sorprèn i irrita el “sensesentit” de l’estratègia de Junts a Madrid. Va decidir en el seu moment pactar una majoria de progrés al govern d’Espanya, especialment a canvi d’una llei d’amnistia. No va ser poca cosa doncs fer entendre la bondat d’aquesta mesura a una bona part de la societat espanyola i també catalana ha tingut importants costos polítics. També es pactaren altres qüestions a desenvolupar en aquesta legislatura. Junts podia no haver-ho fet, era ben legítim, cosa que donada l’aritmètica parlamentària hauria abocat a una repetició d’eleccions. Vist el que s’ha vist, potser hauria estat el millor. Els pactes només s’han de fer amb gent confiable.

Des del primer moment Junts ha jugat a l’amenaça permanent i a la deslleialtat, fet que no sé si agrada a el seu electorat, cosa que dubto, però que provoca un nivell de soroll i de crispació en la política espanyola -que també és catalana-, que el que fa és reforçar els populismes extrems i antidemocràtics. La deslleialtat es va expressar des del primer dia, quan Junts va rebutjar la mateixa llei d’amnistia que ells havien reclamat i ajudat a redactar. Es tractava de manifestar que no eren “fàcils” d’acontentar i que la legislatura estava a les seves mans, cosa que és difícil de sostenir quan, malgrat l’aritmètica punyetera, només es tenen 7 dels 350 diputats. El pes polític real va més enllà de l’aritmètica. Fer-se valdre, no és el mateix que perdre el cap i portar les coses a un carreró sense sortida. Insisteixo, podien no haver pactat o deixar de fer-ho, però la sensació que executen una comèdia grandiloqüent en la què al final no volen que es trenqui la corda, ja està molt vista a base de repetida, cansa. No hi ha darrere d’això una estratègia política raonable i comprensible. Es fa “perquè puc”, amb una notable intenció d’humiliar i ofendre l’Estat i als partits de govern. De pas, també als ciutadans d’aquí i d’allà. El context sociopolític actual ja és prou fràgil i feble per a contribuir-hi amb aquestes expressions. La cultura democràtica està ara prou qüestionada i està en perill. Potser no seria un bon moment per frivolitzar-ne la pràctica.

L’absurd i el poc sentit polític d’haver tombat la convalidació del decret òmnibus la setmana passada que portava, bàsicament, mesures de tipus social (revalorització de pensions, bonificacions al transport…) intentant-ho tapar amb la mentida que s’apujaven els aliments, va ser d’una baixesa i immoralitat política injustificable. Gran part de la societat espanyola, voti qui voti, es va espantar i no ho va entendre. La cara de satisfacció gens dissimulada que posa Míriam Nogueras cada vegada que comet aquests excessos, fa un gran dany a la política, al benestar de la ciutadania i també a tots els catalans, per allò de confusió d’una part (petita) amb el tot. Resulta del tot inacceptable que gent així pugui continuar en la política i que aquesta es pugui practicar des d’aquests paràmetres morals. Haver estat elegit no ho valida tot. L’esfinx de Waterloo ha decidit practicar la política del fòrceps, perquè no se l’oblidi i fer com si tot depengués d’ell. Quadre egocèntric i narcisista de manual. Ja és ben paradoxal que el seu partit s’ha convertit en el més sucursalista de l’espai polític català. Només fa política a Madrid, mentre a Catalunya no se l’espera. Alguns prohoms d’aquest espai fa temps que diuen que torna l’esperit convergent per ressituar un partit que fa temps va perdre el nord. Devien anar molt lluny, perquè no acaben de tornar a la realitat política d’un país que, sortosament, ha girat full.

Vivim una situació insòlita en la política internacional, del tot inesperada. Fa temps que la dinàmica polaritzadora, els discursos durs, la normalització de l’extrema dreta, la desinformació o bé la capacitat de manipulació de les xarxes socials no auguraven res de bo. Però la realitat ha superat, de molt, qualsevol previsió per pessimista que fos. El problema no és només i especialment la victòria de Donald Trump, que fa molts mesos que s’havia de donar per descomptada, sinó que el món ho rebés majoritàriament de manera favorable i grans dosis d’expectatives positives. Què ens ha passat? Els discursos autoritaris i grollers són rebuts de manera favorable per a gran part de la ciutadania. Sorprèn que una colla de psicòpates tecnològics i superrics que acompanyen el personatge siguin motiu d’admiració en un món on sembla que ja només compta l’individualisme més salvatge i la capacitat, com sigui, d’acumular diners mentre una gran part de la societat va essent víctima de la falta d’expectatives, la desigualtat, el desànim i la misèria. Quan vam decidir que era millor ser arrogant, insolidari, provocador i ignorant que no pas ser considerat, comunitari, educat i prudent? Ara atrau la part fosca de la societat i es veu amb bon ull la pràctica del “dolentisme”, vist això com un joc, una provocació, trencar les regles. Avui dia, ser underground és comportar-se com un energumen antisocial.

Amb tot la posada en escena de la presa de possessió del nou president americà ha anat encara un pas més enllà del que podíem esperar d’aquesta gentussa i ens ha deixat sense paraules, sense capacitat de reacció. Es fa molt difícil assimilar tanta brutalitat exposada en un mateix acte. Fins als temps actuals, qualsevol radical que aconseguia guanyar eleccions moderava el seu discurs a l’esdevenir governamental tot assumint allò tan clàssic de manifestar voler “governar per a tots”. Ja no, exhibició de força, autoritarisme, agressivitat i irracionalisme des del primer moment. L’escenografia resultava eloqüent: sense representants institucionals i predomini de gurus empresarials i dirigents d’extrema dreta. No es pot dir més clar. La gèlida primera dama emetent una criptomònada per a l’ocasió que, en poques hores, li va reportar l’equivalent a quaranta mil milions de dòlars, demostrant que això, bàsicament és un gran negoci virtual. En pocs dies i refregant-se amb Trump, Musk, Zuckerberg, Bezos o els propietaris de Google, són infinitament més rics del que ja eren. Els líders de les plataformes tecnològiques que, justament manipulen les xarxes i condiciones el vot, investits com a senyors feudals. Només va faltar que els posessin l’espasa sobre l’espatlla. La salutació feixista va quedar com a simpàtica i normalitzada per Elon Musk. Una festa on valia fotre’s de tot. Ells han vingut a capgirar totes les regles del joc, especialment les de les societats democràtiques.

I que no dir del discurs amenaçador i insultant del nou president tot considerant que tot el que hi ha el món està al seu abast i pensa incorporar-ho als Estats Units. Una mostra de nacionalisme extrem, supremacista, que abomina de tot i tothom, però especialment d’Europa. Certament que algunes afirmacions semblen fanfarronades, però ja resulta indicatiu que les manifesti sense cap autocontrol. Però bona part del que afirma, ho farà i, possiblement, de manera barroera i maldestra. El xoc que pot suposar passar de polítiques comercials basades en la globalització a centrar-se en els aranzels i el proteccionisme pot resultar brutal i, segur, empobridor per a molta gent. Fins ara hem combinat salaris low cost amb productes low cost i hem anat tirant mal que bé. Els augments dels preus, la inflació, que patiran les classes baixes poden ser brutals, dels que marquen època. Com serà inhumana la crueltat que es practicarà, de manera ben explícita, cap a la immigració, tema en el què ben segur centrarà el seu relat de Amèrica first sobre el que pivoten els seus motivats seguidors. Un tema i missatge que probablement es reforçarà entre els seus aliats europeus, encantats d’abanderar la irracionalitat en la política, la submissió a l’Amèrica més imperial i al regne del caos que es provoqui. Com afirmava, fa molts anys l’enyorat periodista Manuel Vázquez Montalbán, haurem de tornar a lluitar en defensa del què és evident, per allò que és bàsic i fonamental per a qualsevol pretensió de societat democràtica.

Encara que de manera provisional i fràgil sembla que Israel i Hamàs han acordat aturar el foc a Gaza. Seria l’inici d’una paralització progressiva d’hostilitats que hauria de portar a la finalització de l’enèsima i no darrera guerra en aquest bíblic i sobrecastigat territori. Ves a saber per què, la pròxima arribada de Trump a la presidència dels Estats Units ha accelerat i motivat a les dues parts a establir aquests acords que tancarien la més sagnant i repugnant de les tragèdies contemporànies. Israel ha aconseguit moure el tauler d’Orient Mitjà de manera favorable els darrers temps, tot evidenciant la feblesa militar i política dels països àrabs. Això darrer ha induït als palestins a la negociació, ja que com s’ha posat de manifest, la batalla els resulta política, militar i humanitàriament insostenible. Netanyahu ha seguit les directrius de Trump una vegada assolits els seus objectius. Ocupar de manera constant Gaza li significaria un gran cost i amb la destrucció ha guanyat temps perquè el poble palestí s’haurà de dedicar molt temps a refer-se després de la derrota. Trump requereix de netejar l’escenari internacional de conflictes i, així, centrar la política exterior en el seu combat econòmic i estratègic amb la Xina. El següent pas serà forçar a una negociació entre Rússia i Ucraïna que posi punt final a l’altra gran conflicte sagnant, en favor de Rússia, naturalment. Resulta paradoxal, que algú tan bel·licós com en nou president nord-americà serveixi de motivació a parar els grans conflictes. De moment, sembla que li surt prou bé l’estratègia del boig que practica. Com que no se sap per on pot sortir, millor fer acords, ni que sigui amb els enemics, abans que arribi.

Qualsevol acord que pari, ni que sigui momentàniament la violència, val la pena. Hi haurà vides que no es perdran, però en tot el que fa referència a Palestina resulta difícil ser optimista a mitjà termini. De fet, si alguna cosa no ha estat la destrucció de Gaza és una “guerra”. Ha estat la pràctica d’un genocidi sistemàtic en un camp de concentració a cel obert. Una guerra, ho hauria estat si s’haguessin enfrontat els exèrcits de dos països lluitant amb una certa igualtat de condicions. Destruir literalment un país que tens encerclat resulta un abús es miri com es miri. Cinquanta mil morts i cap paret dreta ni possibilitat de portar a terme alguna cosa semblant a una vida. Si de cas, només pura supervivència dels que han tingut la sort de no ser tirotejats o que els caigui la casa a sobre. Els que no han mort, han patit un sofriment inimaginable per a qualsevol de nosaltres i se’ls ha humiliat de manera reiterada fent-los desplaçar, amunt i avall, en aquell petit territori. Es pot parlar de “tractat de pau”, però no ho serà en cap cas. El conflicte continuarà i tornarà a explotar de nou més tard o més aviat. El que ara es pacta, i veurem si es complirà, és només una treva. Un possible període sense guerra oberta, però mantenint la violència, la humiliació i el sotmetiment fins que esdevingui de nou insuportable i torni a esclatar. Tanta mort, tant sofriment i tanta opressió només poden generar més violència. Aquesta és una guerra que durarà eternament perquè neix i es desenvolupa com l’intent de fer desaparèixer un poble que ja ho ha perdut tot. Israel practica una guerra d’aniquilació i s’anirà reproduint per fases. La seva finalitat és que no hi hagi cap palestí a Gaza i Cisjordània. És una guerra ètnica i religiosa lliurada per gent que creu tenir drets bíblics sobre un territori on hi vivia altra gent als que se’ls nega qualsevol dret i dignitat, fins i tot la seva condició humana. I Occident, amb més o menys convenciment, ho recolza o bé ho deixa fer mirant cap a una altra banda. Resulta paradoxal, que això ho practiqui un estat conformat a partir del reagrupament d’aquells que van haver de fer front a l’Holocaust, que coneixen en carn pròpia el que és un intent sistemàtic de negació i eliminació. El seu dolor històric no justificarà mai el que està fent ara el sionisme.

La gent de Silicon Valley no estan fets per seguir les normes ni acceptar limitacions. Elon Musk n’és l’exemple més cridaner, però podríem citar també a Jeff Bezos o bé Mark Zuckerberg. No estan avesats seguir les regles o respectar el que és comú, tampoc tenen el costum de pagar impostos. Tenen un concepte llibertari de la seva existència però, curiosament, necessiten un Estat que blindi i protegeixi els seus privilegis. Sembla mentida, però la tecnologia digital amb la seva dinàmica de guanyador únic ha creat autèntics senyors feudals que campen pel món com si fos la seva finca particular. El pitjor és que tots nosaltres ho acceptem plenament i ens conformem a fer de manera creïble la nostra funció de súbdits fidels. No només acumulen una riquesa ingent -Elon Musk té un patrimoni equivalent al PIB d’Israel o bé d’Irlanda-, sinó que ostenten un nivell de poder absolutament desmesurat. De fet, demostren continuadament que, especialment, els interessa aquest segon aspecte i que es noti de manera eloqüent. Són molt rics, però també narcisistes, egocèntrics i amb un pou immens de vanitat insatisfeta. Es dediquen a multitud de negocis, però especialment a qüestions estratègiques i de seguretat, fent que bona part dels països depenguin d’ells.

Musk controla, a més de Tesla, la xarxa X, la cursa cap a Mart, sistemes de satèl·lits i tecnologies de control i seguretat. El que fa Israel, depèn d’ell, com també deixa en la ceguera a Ucraïna per a benefici de Rússia. Mark Zuckerberg controla per mitjà de Meta tant Facebook com Instagram, acumula, juga i es ven les nostres dades, tot esbiaixant per encàrrec les informacions o rumorologies diverses que rebem. Va ser decisiu, mitjançant Cambridge Analítica, amb el resultat del Brexit, la victòria de Trump del 2016 i interfereix en tots els processos electorals al país que sigui. Ara, per agradar Trump, ha eliminat el programa de verificació a què sotmetia els continguts penjats. En nom de la llibertat, ara s’instaura la mentida i la manipulació com una de les belles arts. Jeff Bezos, que a més de propietari d’Amazon ho és del Washington Post, va impedir que aquest diari, tradicionalment d’orientació Demòcrata, donés suport Kamala Harris a les darreres presidencials americanes, tot creant un conflicte intern al diari, però també de credibilitat periodística. Tots han jugat a favor de la victòria de Trump, la manipulació feta amb les seves eines tecnològiques, però també analògiques, ha estat fonamental. No entenen el concepte de neutralitat que, si més no, havien intentat simular anteriorment. Ara, ja tot és en obert i descarnat. Des de la victòria de Trump, la cotització en borsa de les seves empreses ha pujat com l’espuma. Diuen que Musk ja té cent mil milions més de patrimoni.

L’escenari global que s’obre amb Trump i els cavallers tecnològics fa basarda. Creen i necessiten moure’s en el caos a més de crear la inquietud que som dirigits per persones imprevisibles, temeràries, boges. Tot s’ha convertit en un irresponsable gran espectacle on la racionalitat, la temperança i la prudència hi tinguin res a dir o a fer. L’extrema dreta es frega les mans. Es tracta, especialment, de desarticular el model europeu i el que significa. La interferència en eleccions europees serà constant amb pro de l’extrema dreta antieuropeista. S’instal·la un nihilisme que barreja la política amb l’entreteniment tot conduint i manipulant els malestars. La democràcia, el seu funcionament, però especialment la seva cultura, estan realment en perill com no hi havia estat ençà de la Segona Guerra Mundial. Les plataformes d’internet, amb un nivell de concentració de poder insuportable, s’han aliat amb el populisme de la dreta més extrema. Liquiden tot concepte del què és públic i social, per instaurar un món d’éssers aïllats. El preu a cobrar-se és la democràcia. Els rics de veritat han entès que necessiten l’Estat posat al seu servei, però els hi sobren els sistemes democràtics i, encara més, la gent lliure i ben informada. Necessiten autòcrates legitimats per eleccions i, per això, ja conduiran les nostres percepcions de manera adequada. El món mai ha estat del tot segur, però mai tan confús i imprevisible com ara. Quan un futur president o bé un venedor de cotxes amenacen en ocupar Groenlàndia, intervenir a Panamà, annexionar-se el Canadà o bé envair la Gran Bretanya, l’esperpent és ja de proporcions bíbliques. El caos, però, acostuma a ser una aparença. Sempre té una lògica, una gestió i, especialment, molts beneficis pel que hi navega.