Autor: Josep Burgaya

Amb ell desapareix un home bo, un referent per l’esquerra llatinoamericana i mundial. No va ser ni un intel·lectual amb grans aportacions ni va governar cap gran país. Té una biografia de les que fan feredat per llarga, complexa i intensa. Marxista revolucionari, guerriller, presoner de la dictadura de l’Uruguai durant tretze dolorosos anys, va ser capaç de sortir de la presó, a la manera de Nelson Mandela, sense rancúnies ni esperit de venjança com hauria estat ben comprensible després de com va ser tractat a les presons militars. Va optar per construir una alternativa política progressista pel país que girés full de la confrontació extrema per bastir un projecte integrador. En un país reduït i poc poblat, representava especialment a les classes populars urbanes, però va saber forçar la reconducció capa a posicions democràtiques d’una potent oligarquia terratinent, extractiva, que havia portat al país a una extrema desigualtat i que recorria a violentes intervencions dels “milicos” quan, de tant en tant, veia perillar la seva hegemonia de classe. La pretensió de Mujica, no va ser aniquilar-la, sinó incorporar-la al terreny de joc polític tot fent-li reduir les seves expectatives. La política entesa com a espai de diàleg i de transformació on els diferents interessos i punts de vista es reconeixen i procuren avançar pel progrés social i la millora efectiva de la ciutadania.

El bloc polític d’esquerres que el sostenia el va portar al poder el 2010. Va impulsar canvis, que no revolucions. Bones polítiques socials i econòmiques que van reduir l’exclusió i van millorar l’equitat com tants altres projectes nacional-populars que varen governar democràcies d’Amèrica Llatina els primers quinze anys d’aquest segle. La seva immensa popularitat no es basa en el que va fer, com en l’actitud pública que va mantenir, sempre d’acord amb una manera senzilla d’entendre la vida i el món. Una persona clara que es veia que vivia plenament amb els valors que deia defensar. No li interessava el poder pel poder, i encara menys els luxes i símbols que el solen acompanyar. No creia en el valor dels diners i, una vegada abandonada la presidència, vivia de manera molt pobra tot fent de pagès prop de Montevideo en una petita finca prop del mar. Una persona que posseïa la molt escassa virtut de la coherència. Durant aquests darrers anys no ha parlat gaire, però, quan ho ha fet ens ha cridat l’atenció perquè deia les obvietats necessàries que es deriven del sentit comú però que amb la sofisticació en la qual pretenem instal·lar-nos ja no som capaços de valorar.

Clar i directe, no dubtava a tipificar de manera encertada el paper nociu de molts líders polítics mundials que ell havia tractat. No practicava la correcció política ni un excés de distanciament diplomàtic, però ho feia just a la inversa del que ho fa el populisme d’extrema dreta actual, del tipus Trump, que ho fan per enaltir la maldat i els interessos purament personals, la cobdícia, l’egoisme i la corrupció. Justament, Pepe Mujica representava la bondat d’algú que es vol diluir i confondre en el conjunt de la societat, com un més i sense pretensions de ser recordat i amb quimeres com les de passar a la història. Quan li van demanar justament que el recordessin, va dir que la seva pretensió era ser oblidat, ja que els joves han de mirar endavant donat que la mort és una condició de vida que no es pot pretendre de superar. Un polític de gran autoritat moral en temps que costa molt de trobar-ne. Era un referent no per haver-se creat una aurèola sinó per viure i morir de manera noble, digna i molt senzilla. Ja sé que per algunes elits polítiques era titllat de capellà laic o bé de no fer honor a les formes institucionals que, pensen, requereix la pràctica política. No era ni un il·luminat ni un crèdul. Justament feia bandera d’un escepticisme que sol ser evidència d’intel·ligència. Poc abans de morir va admetre que “ser una bona persona no serveix per a res. Si de cas, només per estar bé amb tu mateix”. De manera molt adequada, li va etzibar al rei espanyol Juan Carlos I: “diuen que soc pobre; pobres són els que necessiten molt”. No hi havia millor interlocutor a qui dir-ho.

El rebuig que genera l’OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell ha tornat a posar el punt de mira sobre el paper d’una idealitzada burgesia catalana. En realitat, però, hi hauria molt per discutir i aclarir pel que fa a la burgesia catalana i el paper del patriciat a Catalunya. Hi ha hagut una certa tendència a magnificar la seva funció durant els segles XIX i part del XX. Certament, la burgesia industrial va tenir un paper rellevant en el procés d’industrialització. Va tenir el seu temps, i els empresaris de la indústria tèxtil que ara estan pràcticament extingits van tenir moments d’esplendor. Tenim tendència a sobrevalorar el potencial de la burgesia i la seva capacitat per funcionar com a societat civil; de quan els industrials van donar vida a l’arquitectura modernista de les seves fàbriques i habitatges al districte central de Barcelona, ​​quan necessitaven Gaudí, Domènech i Muntaner o Puig i Cadafalch per donar-se aires. Quant els cotoners Güell, Batlló, Viladomiu, Serra, Prat o Vidal tenien prou capital per dedicar-se al mecenatge, impulsar centres de formació professional o tecnològica, i fins i tot construir el Liceu. Una comunitat empresarial que tenia accés als cercles de poder de Madrid i estava preocupada per la limitada capacitat de l’estat per controlar l’ordre públic. Van tenir la seva esplendor a les últimes dècades del segle XIX, sent força ben retratada al “Febre d’or” de Narcís Oller o a la sèrie de novel·les “La saga dels Rius” d’Ignacio Agustí. Molts d’aquests cognoms, però, van desaparèixer del món industrial i van passar al sector financer o es van incorporar a empreses multinacionals. Els que van quedar van ser definitivament liquidats amb la crisi tèxtil dels anys setanta.

Una burgesia catalana que sempre va estar essencialment castellanitzada, no pels seus orígens, com per una elecció de classe que considerava el català com quelcom provincià. El nacionalisme té pocs exemples als quals aferrar-se. No es poden utilitzar Ferrer Salat ni Valls Taberner. Els empresaris que van patrocinar el Palau de la Música o l’Ómnium Cultural a partir dels anys seixanta —els Carulla, els Cendrós, els Millet i els Vallvé— tenen poca rellevància, excepte el primer. Una part significativa de les empreses catalanes del segle XX eren de propietat estrangera. No en va destaquen La Canadenca (Barcelona Traction, Light and Power) o Fabra i Coats, que va ser una inversió de capital escocès. Malgrat que Catalunya va seguir fidelment el model de desenvolupament anglès, mai no es va originar una burgesia industrial prou poderosa més enllà d’uns pocs casos. El recurs al seu paper important en el passat és, com a mínim, exagerat. El gran capital i les grans empreses —la construcció, els serveis, la banca— sempre s’han articulat dins l’esfera governamental de Madrid. Més enllà de la indústria farmacèutica, en els darrers trenta anys, l’afiliació del capital a un territori concret ja és una ficció; s’ha tornat intangible i cosmopolita. Les principals iniciatives econòmiques ja no són industrials ni generalment relacionades amb famílies específiques. Tenen a veure amb empreses de composició variada i, especialment, amb fons d’inversió globals.

Especialment, des de la Guerra Civil, el patriciat català i les seves elits eren bàsicament i fonamentalment franquistes o acomodatícies amb ell. Es van beneficiar de l’entorn del mercat negre i dels seus vincles amb el poder de Franco. Si alguna cosa tenien, era un gran esperit de supervivència, però de cap manera un projecte nacional. Generalment, no s’avenien amb Jordi Pujol, ja que el veien com un intrús amb un passat empresarial i financer força ridícul. Però va ser un líder i es va convertir en un referent. Les regles del joc estaven aclarides i, al seu costat, netejaven el seu historial franquista. Pujol havia estat a la presó, i els va redimir. Quedaven pocs industrials, i molts d’ells en sectors que aviat desapareixerien. Més que emprenedors dedicats a la producció, es va crear un gran cercle d’extractivistes, beneficiats de concessions atorgades pel sector públic: aigua, recollida de residus, construcció, hotelers, parcs temàtics… Més enllà d’això, hi havia la intocable La Caixa.

A la Catalunya actual, el decaïment de la burgesia i de la iniciativa econòmica es viu amb una certa malenconia. L’historicisme sempre ha estat un dels nostres mals. Es manté una imatge esbiaixada i equívoca del que és Espanya. Hi predomina encara un supremacisme que considera Catalunya un país molt més desenvolupat, a tots nivells, que la resta d’Espanya. Com un tros d’Europa atrapat a una camisa de força hispànica. Les diferències de desenvolupament, en realitat, disten de ser tals. Espanya ja no és la de les pel·lícules de Bardem o Berlanga i la seva realitat i el potencial de desenvolupament és tan important o més que el de Catalunya. En el somni, s’obvien algunes realitats del país, com és que s’ha destruït gran part del capital natural i paisatgístic, alhora que es va diluint l’atractiu de Barcelona com a urbs de referència a Europa. Gairebé tot s’ha sacrificat a l’altar del turisme de masses. Pa per avui, gana per a demà. Mentrestant, costa entreveure un projecte econòmic, cultural i polític més enllà de tot això. Superar els perjudicis i la distracció que ha suposat El Procés, costarà de remuntar.

Acceptem-ho, som molt vulnerables. Ho vam viure de manera extrema i tràgica amb la pandèmia i ara de manera inesperada i gairebé anecdòtica amb l’apagada elèctrica.  En el món extremadament tecnificat i aparentment on tot està controlat no ens deslliurem d’incerteses, accidents i de què succeeixi allò que és molt improbable. Això ha passat sempre, però, potser, el problema d’avui és que no estem disposats a acceptar-ho. Demanem certeses i seguretats absolutes que no són possibles i quan succeeix alguna cosa que no estava en el nostre imaginari exigim explicacions, responsabilitats i que algú ho pagui. Res ens agrada tant com la catòlica tendència a repartir culpes, tallar caps i que algú se li imposi pena per uns danys que no se sap ben bé quins són. Lògicament, en un món que hauria d’estar presidit per la raó il·lustrada cal buscar causes i explicacions a fenòmens que, més o menys, poden ser perjudicials. Més que res per corregir allò que sigui susceptible de fer-se i no repetir experiències que tenen costos econòmics i socials força importants. Seria estúpid no fer-ho i atribuir-ho tot a l’atzar o a un mal alineament dels astres. De vegades i com en aquest cas, la causalitat resulta una mica complexa d’escatir. Ens queda esperar i que allò que al final se’ns expliqui sigui veraç, possiblement, que alhora sigui entenedor ja costarà més. En un món amb tants intoxicadors i actituds prepotents, però, l’espera afavoreix respostes conspiranoiques que, en els darrers temps, sempre són antipolítiques i antidemocràtiques.

Certament que l’apagada del dilluns va resultar problemàtica i, probablement més del que podíem esperar. De cop i volta ens vam trobar despullats. Sense internet, sense telèfon i sense diners en metàl·lic a la butxaca érem uns inútils a l’exterior, com si haguéssim aterrat en una illa deserta. A casa, sense electricitat no podem fer res, ni tan sols alimentar-nos, abocats a conversar i allitar-nos ben aviat. El pitjor, els necessitats de transport públic o bé que es van quedar durant hores atrapats en combois a mig trajecte. També la desagradable experiència als ascensors o bé els temors d’aquelles persones necessitades d’atencions o condicions especials a causa del seu estat de salut. Tots plegats, encara que ens creiem molt empoderats i autònoms, som absolutament dependents d’una tecnologia que tot plegat s’apaga i d’uns hàbits i costums que no sempre es poden mantenir. Molt necessitats també d’uns serveis públics que massa sovint menystenim. Soc dels que crec que, en aquestes circumstàncies l’acció de les administracions públiques ha estat molt satisfactòria. Es va reaccionar ràpidament i a temps. Certament que els fronts oberts per l’emergència superava les seves disponibilitats i, lògicament, no es podia evitar que afectés les nostres vides. Es va actuar amb de manera efectiva, atenent tota mena de contingències i, molt especialment, transmetent tranquil·litat i seny davant d’aquells interessats en fer sensació de caos i que ja volien treure l’exèrcit al carrer. El comportament de la ciutadania va ser, en tot moment, exemplar. Molts van aprofitar per organitzar festes nocturnes a les places, cosa que sembla una manera lògica i lúdica d’afrontar la situació inesperada.

L’oposició a tot que fan alguns grups polítics i el món especial de les xarxes no ha donat treva als governs noi espanyol ni català. Els interessos d’algunes companyies energètiques han aprofitat per desencadenar una ràpida campanya contra les energies renovables. Tot s’hi val i tot s’aprofita. Hem après alguns conceptes nous que no coneixíem com la importància de l’equilibri entre oferta i demanda elèctrica, el paper de les subestacions, el “zero energètic”, el mix elèctric… Justament pel Govern el principal problema serà el com explicar un tema tècnicament i conceptualment complex que no pot ser reduït fàcilment a formulacions entenedores. També, malgrat que l’aprenentatge del succés no és possible instal·lar-nos en una zona de risc 0. Malgrat que alguns l’apagada demostra el nostre endarreriment, la realitat és que se’n produeix ede manera circumstancial a moltes ciutats i països ben desenvolupats. Haurem d’acceptar que un cert grau d’incertesa resulta inherent a la societat i va lligat a la condició humana. El fet inesperat i teòricament poc factible, hi ha la possibilitat que es produeixi. Viure, també és això.

Certament no era un ciutadà convencional. Ser Papa de l’Església catòlica no sé si imprimeix caràcter a més d’infal·libilitat com diuen els cànons, però ben segur que proporciona reconeixement i lideratge global tot i que el món del catolicisme ja no sigui ben bé el que era com tampoc ho són avui en dia els principis d’autoritat. L’impacte del seu traspàs, que no es pot negar que té força transcendència, ultrapassa de molt la proporcionalitat que se li hauria de suposar. De vegades, això que vivim en una societat laica no acaba de semblar-ho i els mitjans s’entesten en sobreinformar sobre coses que, de fet, no deixen de ser tan naturals i que ens apropen a tots com és la mort. Diuen les enquestes recents del CIS que a Espanya un 50% de la gent ja afirma obertament formar part del món dels descreguts. Una constel·lació àmplia i variada com suposo que ho és la dels que es confessen com catòlics, molts dels quals practiquen més aviat poc. Acceptem, però, que la influència cultural, política i religiosa de l’església decimonònica és encara important, però sobren crèduls de darrera hora que semblen més interessats amb l’espectacle que per altres coses, com si qui hagués mort fos, per posar un exemple, la reina d’Anglaterra.

Certament Bergoglio -Francesc, com a delegat de Déu a la terra-, ha estat una figura més carismàtica que molts dels anteriors. Algú diria que un dirigent de formes populistes i amb compromisos i afirmacions fermes. Els que ara el titllen de progressista o revolucionari, com l’estimat Javier Cercas, crec que en fan un gra massa, es passen de frenada. Ha expressat empatia i compassió amb els pobres i desvalguts i practicat la virtut de la clemència que, certament, no es pot pas dir de molts dels seus antecessors. S’ha confrontat amb la xenofòbia i l’autoritarisme creixent no plegant-se del tot a les exigències de la geopolítica d’avui. Els sectors més carques de l’Església actual han fet seriosos intents d’apunyalar-lo per l’esquena i, ben segur que jugaran les seves cartes en el procés de substitució que es farà aquests dies. Ha estat força taxatiu, encara que no prou, amb la multiplicitat de casos d’abusos i pederàstia que envolten la institució eclesial, però poc ha fet més enllà d’afirmacions genèriques per tal de canviar alguns dogmes que, mai millor dit, clamen al cel com és el paper absolutament subjugat i sotmès de les dones o bé les consideracions sobre el sexe en general i l’homosexualitat en particular. Aclarim-nos, es pot ser creient i progressista, molts n’hi ha amb aquesta condició, però no Papa i tenir una visió avançada de la societat i la condició humana. Papa progressista és un oxímoron, una contradicció en els termes. La seva funció és dirigir una institució mil·lenària que no es va constituir precisament per alliberar i la seva funció és perpetuar-se amb la seva doctrina en el fons dels temps.

A part de ser molt afeccionat al futbol, formant part de la barra de San Lorenzo de Almagro, l’antic bisbe de Buenos Aires ha estat fonamentalment un peronista tant de forma com de fons, compartint les mateixes contradiccions d’aquest inqualificable moviment polític. Clar, directa, vinculat a les classes populars i donat a l’ajuda i a la caritat, ha tingut també un cantó fosc amb vincles amb el poder com va aprendre també en la seva militància jesuïta. A l’Argentina, visitava barris humils i presons, però també va conviure bé amb la dictadura militar dels anys setanta, quan aquesta s’excedia de manera molt violenta amb la repressió. Mirava cap a una altra banda, preocupant-se del confort espiritual més que no pas per la realitat vital. Llums i ombres. Cert, però, que resultava més fàcil connectar amb els seus posicionaments públics que no pas amb de cap altre bisbe de Roma. Mentre l’estol de vaticanòlegs que aquests dient pronostiquen el relleu que pot tenir al cap l’Esperit Sant, que són més que no pas afeccionats al futbol que fan d’entrenadors, el que sembla clar és que hi ha més a perdre que a guanyar. No seria estrany que la institució fes el pèndol de reacció i tornés no tant a l’ortodòxia, que no s’havia pas abandonat, sinó a alinear-se amb els aires polítics que corren. Ho marcaria una extrema sensibilitat per saber orientar-se i seguir el corrent dominant, tal com sol fer sempre que canvien governs, de manera precisa, el diari La Vanguardia.

A partir de la crisi de les referències ideològiques tradicionals, a Europa, el que havia estat l’esquerra revolucionària va adoptar el conglomerat de posicions que provenen de la configuració del pensament postmodern, especialment ençà de 1968. En lloc d’estar al costat de la Modernitat, del racionalisme i visió col·lectiva que emanava de la Il·lustració i de la Revolució Francesa, s’aposta per una filosofia que refusa el concepte de veritat objectiva i d’historicitat i que atribueix als pensadors il·lustrats ser l’origen de les formes polítiques totalitàries i de totes les malvestats ocorregudes i provocades pel món occidental al llarg del món. L’extrema esquerra assumeix la paradoxa de defensar mitjans i objectius autoritaris pel triomf de plantejaments fonamentalistes i dogmàtics, justament en nom de superar el que, afirmen, és el poder omnímode de l’Estat. Estem davant d’una visió del món que es construeix entre 1960 i 1980, especialment a França, i que passa a tenir presència i fins i tot hegemonia a les grans universitat nord-americanes i que, d’allà, retornarà a Europa convertida en una cultura social que indueix fortament a l’activisme. Un món que gira entorn dels greuges socials i culturals i que pretén convertir la lluita política en una confrontació per a l’hegemonia cultural, tot simplificant molt els plantejaments de Gramsci, centrant-se en marcadors identitaris de gènere, sexualitat, raça…, i molts d’altres. Es deixa en un segon pla, o directament s’obvia, tota referència a les desigualtats socioeconòmiques o al conflicte inherent a una societat dividida en classes.

El terreny d’operacions va canviar radicalment a partir del triomf de les tesis postmodernistes dins una part de l’esquerra. Ja no es tractava de fer transformacions polítiques profundes, ja no es podia perseguir cap utopia emancipadora. S’havia decidit, que la revolució que havia estat el símbol polític i cultural de la cultura obrera i d’esquerres, ja no era possible, i encara menys, ja no tenia cap sentit. Mentre la socialdemocràcia continuava defensant postulats reformistes en relació amb el capitalisme i encara brandava símbols socialistes en la seva aposta per una transformació gradual amb fórmules democràtiques. Eric J.Hobsbawm va ser un dels intel·lectuals de l’esquerra marxista que més aviat va marcar distàncies amb relació a la postmodernitat i a les polítiques identitàries. Per ell, que ve d’una tradició marxista i, per tant racionalista i il·lustrada, el projecte polític de l’esquerra només pot ser universalista i centrat en el subjecte polític de la classe social. Els sentiments de soledat i de desubicació provocats per la transformació de les societats humanes en el capitalisme avançat, haurien generat la recerca de grups amb els que poder-se identificar i pertànyer. El que es busca és la seguretat en un món inhòspit, individualista i de persones cada vegada més aïllades. Per l’historiador britànic, convençut que les tradicions i els imaginaris són invencions funcionals, les identitats poden ser múltiples i canviants, definint-se sempre per oposició a un altre. Serien “més una camisa que no pas una pell”. Una reacció al desarrelament, a la feblesa de les organitzacions i les cultures de classe. Tot això no afecta un capitalisme que es manté fort, mentre l’esquerra per un to universalista que l’havia conformat, i l’entrega a una dreta que el substituirà pel concepte de comunitat nacional.

La dissolució del “nosaltres” en una subdivisió infinita de cultures i tribus en lluita s’ha convertit en un gran instrument d’influència i de desestabilització contra les democràcies occidentals. La nova dreta entén el canvi cultural de l’esquerra postmoderna com una possibilitat, un nou camp de joc per reivindicar les formes més feréstegues de cultures, tradicions i comportaments poc defensables. Hi ha sectors que se senten traïts per l’esquerra quan defensen aquest subjectivisme essencialitzat que els comporta convertir-se en defensors de la moralitat i la correcció política. Sembla que el puritanisme i la intolerància han canviat de camp. L’estratègia comunicativa a les xarxes de la nova extrema dreta, sap quines tecles tocar apel·lant a les pulsions més elementals fetes de nacionalisme patri, valors tradicionals, llenguatge provocador i masclisme del més ranci. Però a l’altre costat, hi ha el que és woke, un corrent identitari de supermercat que, amb el seu subjectivisme, pensa acabar amb la raó i amb el llegat de la Il·lustració. L’estereotip que permet a Donald Trump guanyar el 2016 o bé el 2024, és que el Partit Demòcrata és una coalició de minories ètniques i blancs urbans amb estudis universitaris que es creuen i actuen com l’elit del país, mentre que el Republicà seria el partit dels blancs evangèlics, la població rural de l’Amèrica profunda i els treballadors sense feina del cinturó de l’òxid. El “Make America Great Again” proposa la rehabilitació nostàlgica d’un passat idealitzat en què els votants republicans d’ara n’eren els propietaris. Un 55% dels blancs nord-americans considera que hi ha una discriminació contra ells a causa del color de la seva pell. L’important no és la veritat, sinó la percepció induïda.

Tothom en parla, ningú sap ben bé com l’afectaran ni a què, però tots hem entès que estem dominats per un home boig que vol establir el seu domini del món creant primer el caos, per després aconseguir el sotmetiment a unes polítiques que no portaran més que empobriment per a tots, també pels Estats Units. L’ús amenaçador que està fent dels aranzels Donald Trump resulta una arma de destrucció massiva en relació amb no només al comerç mundial sinó també al predomini de la diplomàcia l’acord i la col·laboració que havien predominat en les relacions internacionals. Ara s’imposa el llenguatge rude, la desqualificació i trencar les cartes tot destruint no només l’economia-món que s’havia instaurat, amb tots els defectes que es vulgui, per imposar la dinàmica de la confrontació que més tard o més aviat fa que es passi de les guerres comercials a les d’altres tipus. La Primera Guerra Mundial va ser el resultat de les rivalitats econòmiques entre les grans potències. Per definició, en l’activitat comercial no hi pot guanyar només un dels protagonismes, requereix un quid pro quo, regla que ara els Estats Units es volen estalviar de manera una mica massa alegre. De moment, les declaracions de guerra comercial han posat les borses de cap per avall, però els efectes sobre la resta de l’economia seran immediates. El desenvolupament econòmic, el consum i la inversió, requereixen confiança i, sembla força evident, és ara un estat d’ànim difícil de mantenir.

Posar aranzels de manera selectiva, prudent i temporal resulta un instrument de política econòmica que els estats han fet i poden fer servir ja sigui per incubar un nou sector d’activitat poc competitiu, per frenar el dèficit comercial o bé amb relació a produccions estratègiques que convé assegurar dins les mateixes fronteres. Justament, la pandèmia del 2020, va posar en evidència l’extrema fragilitat de dependre de llunyanes cadenes de subministrament i el risc de no tenir capacitat productiva per productes elementals. De fet, ja des de la crisi del 2008, els que cantaven les virtuts de la globalització ja parlen més baix una vegada demostrat que no va portar més riquesa per a tothom, com se’ns havia promès, i s’havia produït una nefasta desindustrialització d’Occident mentre es produïa a Orient en condicions no acceptables. Un món de circulació frenètica de tota mena de mercaderies i de components que ens feia més fràgils i mediambientalment insostenibles. Aquesta tendència dels darrers quinze anys cap a una globalització més moderada tot recuperant, com en el nostre cas i encara que de manera modesta, activitat industrial estava creant una nova dinàmica econòmica. Trump no accepta cap transició lenta i ordenada, tot volent destruir en pocs dies una realitat que és impossible de mudar a cop de decrets aranzelaris. Els efectes ja resulten evidents, Xina o bé la Unió Europea protegint-se amb les mateixes armes. Els resultats es veuran aviat: inflació, falta de components industrials, desinversió…, i finalment, recessió econòmica. Un crac econòmic provocat per un il·luminat. Aquesta és la gran feblesa del nostre món.

Hi ha qui vol veure darrere aquesta actuació estrafolària de Trump i els seus una gran intel·ligència on les seves mesures respondrien a una sofisticada estratègia per redefinir les regles econòmiques i comercials al llarg del món, així com la recuperació d’una inqüestionable política i militar al món. No sembla que sigui ben bé això. Si s’analitzen els “arguments” econòmics que sostindrien els nous aranzels es veu ràpidament que els Estats Units confonen el dèficit en la balança comercial que té amb la majoria dels països, amb uns suposats aranzels que, de fet, no existien. La falta de competitivitat de les mercaderies nord-americanes no és un problema dels països tercers, sinó de la seva pròpia economia i, diguem-ho tot, de la seva declinació en tots els sentits. Si la història de l’economia demostra alguna cosa, és que no es modernitza la capacitat productiva a base de proteccionisme i, encara menys, amb receptes que porten a l’autarquia. El comerç teixeix xarxes de relacions de confiança que son incompatibles amb les guerres. Ara es trenca una interrelació global que va costar molt de construir. Tot el que passa els darrers temps als Estats Units no deixa de ser el signe de la seva debilitat.

El darrer gir en l’anomenat cas Dani Alves garanteix que hi haurà un gran debat als mitjans de comunicació als mitjans i les xarxes socials, també en qualsevol conversa d’amics i coneguts. Passa a ocupar la centralitat en l’agenda comunicativa i tot i que l’actualitat sol envellir amb molta rapidesa, en aquest tema els encara nous tombs previstos en l’àmbit judicial l’aniran reescalfant reiteradament. Sembla que tots estiguem obligats a tenir una opinió sobre el tema i jo confesso que no la tinc. Em sembla un d’aquells temes que més enllà de blancs i negres hi ha molts matisos de gris que, en darrera instància, només les dues persones afectades en saben del tot la veritat. Estar absolutament en contra de tota agressió o abús sexual no ha de comportar necessàriament que ens passem pel folre la presumpció d’innocència que és consubstancial al nostre sistema de llibertats. Fins i tot en un tema tan repugnant, condemnable i lamentable, calen raons probatòries. Podem tendir d’entrada a creure la versió de la persona que denuncia l’agressió, però el sistema judicial només ho pot donar per bo si hi ha indicis i proves dels fets. Podem pensar que el jugador ha viscut i practicat una cultura abusiva contra les dones, patriarcal, perquè és brasiler i jugador de futbol, un doblet que associem a la gresca libidinosa i a tractar les dones com a objecte de supermercat si, a més, hi afegim la fama i la riquesa. Però no és més que una opinió que pot estar basada en meres suspicàcies i prejudicis. Un judici d’intencions sense, sortosament, cap validesa.

Certament, que crida l’atenció la discrepància entre la sentència dictada pel tribunal de primera instància i el que ha acabat per dictaminar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El que pels uns resultava evident, pels altres no té certesa i desconfia del relat de la víctima a causa de les seves contradiccions. El raonament jurídic del TSJC sembla impecable, encara que ens faci patir perquè alguns energúmens puguin arribar a la conclusió fàcil que s’han despenalitzat les agressions sexistes. En una societat madura no s’hauria d’entendre això com un pas enrere en la persecució de la violència contra les dones, sinó com un cas en què no es donen les condicions jurídiques per a la condemna. No ens hauríem d’estripar les vestidures com he vist que feien algunes dirigents polítiques, algunes editorials de premsa i molta gent a les xarxes. Que el pronunciament s’hagi fet per unanimitat i amb majoria de dones, no resulta un tema menor. No crec que ningú, o gairebé, cregui que el que s’imagina que va fer Dani Alves, passa a ser admissible. El que va succeir, és que el que imaginem que va passar i no sabem, no hi ha manera de demostrar-ho. Condemnar a qualsevol i per qualsevol tema sense proves i sostenibilitat jurídica no pot ser acceptable si volem mantenir l’estat de dret i un sistema de garanties per a la llibertat de les persones. A massa gent se li ha escalfat la boca sobre el tema i s’han fet afirmacions que no es corresponen, especialment quan qui les fa té altes responsabilitats polítiques.

Segurament tenim moltes raons per dissentir de la justícia i del sistema judicial en un país on aquest àmbit no ha viscut un procés de democratització en profunditat i encara tot plegat apareixen deixos franquistes, falta d’equitat en el tractament de partits polítics o temes que afecten a l’ètica o bé la moralitat. També en el camp dels drets. Per tradició, la judicatura acostuma a ser molt conservadora, encara més reaccionària i casposa. Que els que poden fer-ho, cal demanar-los que activin una renovació en profunditat de pràctiques i maneres de la judicatura. Mentrestant, no podem anar posant en qüestió, a cada pas i en tot, el paper del poder judicial. Bo o no tant, és imprescindible pel funcionament institucional d’un règim democràtic. El nihilisme pot resultar una actitud romàntica, però té uns resultats pràctics que acaben negant la vida en societat. En el tema del qual parlem, deixem que el món judicial faci el que ha de fer. La majoria dels ciutadans no tenim els coneixements ni la informació per pensar que estem per sobre o bé que hi ha una conspiració en marxa. L’opinió és ben lliure, però que l’expressem no implica que tinguem criteri per fer-ho i, encara menys, per pontificar.

El món s’ha tornat més insegur de manera molt evident, tot i que mai ha estat una bassa d’oli. Hi ha fets objectius en la geopolítica mundial que ho avalen. L’Israel de Netanyahu, la Rússia de Putin i la nova política americana de la mà de Donald Trump ens ho deixen molt clar. També és una percepció. Una bona part del món mai s’ha sentit segur perquè la pobresa i la desigualtat és un factor d’incertesa vital que a molta gent no l’ha abandonat mai. Per ells, l’ambient resulta tan desagradable avui com ho ha estat sempre. Però al món occidental sí que hem viscut dècades força tranquil·les on els conflictes, si és que es produïen, ho feien de manera molt localitzada, vivim una situació nova, tot i que el desmembrament i conflicte a l’antiga Iugoslàvia ja ens va indicar que alguna cosa havà canviat en el món que havia girat entorn dues grans potències. Ja no hi havia ni hi ha equilibri. Ara, però, s’ha imposat el desordre, un caos no organitzat on torna a predominar l’amenaça i la diplomàcia i l’acord semblen haver desaparegut. Europa és qui pateix més aquest nou paisatge. Disposàvem d’un paraigua occidental de defensa, liderat i finançat en bona part pels Estats Units que, de cop i volta, desapareix mentre l’entorn i la possibilitat de guerra a Europa comença a ser una possibilitat.

Darrerament, es parla molt dins la Unió Europea de dedicar molts més diners a una defensa que ha de ser autònoma i amb pretensions globals dins el continent. Es quantifica en termes del PIB a destinar-hi i es parla de “rearmament” com a un imperatiu categòric. Les paraules són una mica traïdores i potser caldria aclarir de què parlem i que és realment el que necessitem. Tractar el tema en termes clàssics dels exèrcits que coneixem sembla poc realista i encara menys adequat. Per recuperar la seguretat, no crec que es tracti de crear un exèrcit amb milions de soldats d’infanteria o bé d’augmentar els arsenals d’armament tradicional més pensats per l’expansió que no pas la defensa i la dissuasió a possibles agressors. La seguretat ha de venir de la mà de la tecnologia que permet crear escuts de protecció i sistemes avançats per repel·lir una guerra de l’aire que ara ja no és de bombarders, sinó de drons. Vol dir evitar i establir tallafocs a la capacitat de guerra cibernètica enemiga que ja s’està practicant i patim des de fa uns anys. Una tecnologia, i també un armament, que hauria de ser de disseny i de fabricació pròpia. Dependre de l’aprovisionament d’empreses americanes sigui d’aviació o de sistemes de radar i informàtics, ja no és una opció. Fer-ho seria com donar les claus de casa als possibles lladres. Vol dir tenir, també, plataformes digitals i empreses de tecnologia en intel·ligència artificial pròpies. Dependre de Google, Facebook o Ciberlink ens converteix en víctimes propiciatòries pel grau de vulnerabilitat que assumim.

Per fer aquest canvi a Europa, que hauria de ser concertat, caldrà destinar-hi diners i no pocs. Serà necessari fer la feina que no s’ha fet durant tres dècades amb relació a la tecnologia. Això no té gaire a veure amb una dinàmica de guerra ni d’erigir grans exèrcits armats, significa ocupar-se de la seguretat, d’una manera transversal i que, de fet, pot tenir efectes importants i positius en la dimensió econòmica, depenent de prioritats i de com es faci. Això no és exactament “rearmament”, terme que no s’hauria d’utilitzar, no per escudar-se en la sinonímia, sinó perquè no és o no hauria de ser del que es tracti. Caldria explicar bé el què i el perquè de les noves polítiques de defensa. Com era d’esperar, l’esquerra postmoderna s’ha afanyat a contradir-ho de manera demagògica tot apel·lant al “No a la Guerra”, tot volent pescar en aigües turbulentes. Afrontar els problemes actuals i reals de la defensa d’Europa així com el seu model social i polític, requereix dotar-se de seguretat, sense que això impliqui posar en qüestió o bé rebaixar les prestacions de l’Estat de benestar. S’ha de ser molt naïf per no atendre els perills reals que se’ns plantegen procedents de Rússia o bé dels Estats Units, amb la seva aposta neoimperialista i colonitzadora. La llibertat i la raó il·lustrada mereixen i requereixen ser defensades. Segurament no calia el kit de supervivència domèstica per a la guerra del que tant s’ha parlat aquests dies i que només serveix per crear pors innecessàries; però sí tenir clar que el present i el futur ja no són el que eren i que allò que ens ha definit haurà de ser protegit.

Aquest terme sol definir un estil arquitectònic que es va imposar després de la Segona Guerra Mundial consistent en construccions de grans dimensions i impacte aixecades en un contínuum, tot seguint alguns dels criteris tardans de Le Corbusier. No es tracta d’inserir la construcció en l’entorn tot dialogant-hi, sinó d’intervencions “brutals” que es converteixen en referència i modifiquen notablement les funcions de l’entorn. Semblaria, darrerament, que la política ha agafat aquesta característica d’impacte contundent sense filar gaire prim en les formes i en els detalls. La diplomàcia ha donat lloc a l’ús de l’amenaça i de la força. No es tracta de convèncer, de trobar solucions sostenibles a llarg termini, sinó forçar capitulacions de manera clarament imposada i sense possibles matisos. Donald Trump és la culminació d’això. En política interna i internacional, ni dialoga ni intenta convèncer, dona ordres taxatives acompanyades d’amenaces brutals si no es compleixen de manera immediata i sense discussió. Un llenguatge nou en les relacions internacionals i en la discussió política. No hi ha arguments, només discursos terminals i directrius a complir. Tradicionalment, en política i en tota negociació l’important era que semblés que tothom hi guanyava alguna cosa, que les victòries fossin discretes i que no s’humiliés els menys afavorits. Ara es tracta de just el contrari, evidenciar el triomf tot exagerant l’abús i les formes degradants. Només guanya un, no hi ha segon, tots són perdedor i mereixen ser escarnits pel fet de ser-ho. Comunicativament el “malisme” funciona molt bé com a relat.

Donald Trump, en pocs mesos ha imposat aquesta forma de fer. A Ucraïna de manera molt clara facilitant l’estratègia russa tot afeblint i ridiculitzant el territori envaït. La depredació de recursos d’aquest país no es fa, com s’acostumava, de manera reservada i discreta, sinó de manera explícita tot deixant clar quines són, ara, les regles. El mateix passa a Gaza. Tot el suport, raó i justificació a la massacre que està practicant Israel sota l’amenaça d’expulsió de tota la població palestina i construir-hi un ressort de luxe. Però també amb Mèxic. Amb el Canadà, amb Groenlàndia, Panamà i, fins i tot, amb la Gran Bretanya. Menysteniment, desqualificació i amenaça com a pas previ a imposar els seus postulats que, de fet no tenen res de polític o ideològic, sinó que obeeixen a interessos materials a la pulsió mercantil que, sembla és l’única que coneix. L’estil s’encomana ràpidament. El president turc Erdogan, dirigent autoritari que només concep la democràcia com a la manera de legitimar la seva autocràcia, acaba de detenir l’alcalde d’Istanbul i principal opositor, no fos cas que perillés la seva hegemonia. Netanyahu, malgrat la treva pactada, ha tornat a bombardejar i reenvair Gaza, mentre fomenta nous assentaments de colons israelians a Cisjordània. Rússia ha entès el missatge que té barra lliure per practicar el seu nou imperialisme: les repúbliques exsoviètiques poden ser els pròxims objectius. Un context que sembla també abonar que la Xina avanci l’ocupació de Taiwan, un fet inexorable que se situava com a possibilitat entorn del 2030, però en aquesta nova doctrina de xoc en les relacions internacionals podria decidir avançar.

Un dels aspectes rellevant d’aquesta nova dialèctica de confrontació i faltada de qualsevol tacte, hi ha el desmuntatge de la divisió de poders i l’estat de dret. El poder executiu passa a governar per decret tot obviant els debats i tramitacions parlamentàries, però, especialment, es tracta d’acabar amb qualsevol vestigi d’independència del poder judicial. La croada de Trump en aquest sentit és absolutament personal i de venjança contra jutges i fiscals que van gosar encausar-lo per delictes confessos i sobre els que s’ha aplicat un molt singular autoperdó. S’imposa una concepció del poder exercit sense traves ni filtres de control. Això no és exclusiu dels Estats Units. Passa a l’Hongria d’Orbán, a la Itàlia de Meloni i, òbviament, a la Rússia de Putin. Tot plegat, no és gens casual. La fase actual del capitalisme hiperconcentrat en les plataformes tecnològiques, aspira a un Estat que actuï com a mer gestor dels seus interessos. No hi ha lloc per pensar en la societat i en conceptes de ciutadania. La política, el seu exercici, s’ha tornat molt aspre i desagradable tant en els continguts com en les maneres, posant-nos al fil de l’abisme del caos i la guerra. En la cultura democràtica que coneixem, especialment a Europa, les formes són molt importants. De fet, formen part del fons de les coses. Democràcia és el marc on es dirimeixen de manera organitzada i tolerant, idees i interessos diferents que han de conviure tot fent possible el progrés i la vida en societat. Ara, això sona a vell, tot es redueix a una rude confrontació mercantil carregada de testosterona.

Tota societat i tot individu senten i se’ls manifesten múltiples formes de por. Però potser mai com ara la por tenalla i condiciona els grups socials intermedis. És lògic, tenen por aquells que tenen alguna cosa a perdre. Les classes mitjanes creixen i es consoliden al món occidental especialment durant les tres dècades glorioses de l’Estat de benestar. Si el conflicte de classes havia estat molt aspre en els primers quaranta anys del segle XX, on les sortides totalitàries resultaven una aposta burgesa davant d’una classe obrera revolucionària que tenia davant el model soviètic de superació del capitalisme. Després d’una guerra que havia deixat més de cinquanta milions de morts, s’imposava un cert arranjament entre capital i treball. La por inherent de la incertesa del demà quedava mitigada per les seguretats que l’Estat s’encarregava de proporcionar. De passada, es desarmava la classe obrera clàssica i el seu sentit de pertinença com a grup, reforçant l’ascensor social i un nou sentit d’inclusió a un grup heterogeni en progrés. El centre de la societat passaven a dominar-lo els sectors intermedis d’empleats, professionals i autònoms, els quals en una feliç definició dels sociòlegs alemanys Ulrike Berger i Claus Offe, van qualificar de “no-classe” insubstancial. Les generacions occidentals de després del 1945 no coneixeran el totalitarisme ni la guerra. S’acostumaran a la seguretat, el benestar, els drets i l’ascensor social. L’horitzó resulta expansiu i el futur un escenari on actuar i triomfar. Però la possibilitat de perdre allò que es té, a partir del canvi de segle i sobretot amb els efectes de la crisi del 2008, ha generat els seus espants amb afectes sobre les actituds socials i polítiques.

De fet, la classe mitjana que s’ha anat definint cada cop més un sentit aspiracional que no pas per nivells de renda o funcions en el procés productiu que es puguin considerar homogènies. Una diversitat d’ocupacions, ingressos i cultures cadascuna de les quals compta amb els seus objectius i que ha de gestionar un bon catàleg de frustracions i pors. Estem parlant de tècnics amb diverses cotes de qualificació, de funcionaris de diversos estrats de comandament i responsabilitat, als treballadors d’un cert nivell de les finances i de les empreses tecnològiques, la pretensió dels quals és viure com el 30% més ric de la societat. Definir-se de classe mitjana, bàsicament és un intent de deixar anar llast social i cultural. Treballadors de la sanitat i l’ensenyament, professionals liberals i també treballadors autònoms actius en el sentit que tenia aquest terme abans de la uberització de l’economia i les cooperatives de treballadors subcontractades per les grans empreses. 

Però, per a molts components de la “no-classe”, l’evolució de l’economia en un món globalitzat els ha enfosquit les perspectives de futur. El món occidental s’ha desindustrialitzat i amb les activitats manufactureres han fugit també una part de les activitats terciàries i quaternàries. L’ús de base industrial és escàs, però també el treball en activitats tècniques i qualificades. La crisi del 2008 va fer aparèixer no només l’atur sinó també la precarietat i, sobretot, el temor de perdre un estatus que es creia consolidat. La por s’apodera d’aquells sectors que, encara que mantinguin ocupació i ingressos, entreveuen l’abisme que s’obre a prop seu. Com a grup, la classe mitjana veu com s’estanquen els seus ingressos, mentre que són molts més els que baixen de l’escalafó que els pocs que aconsegueixen escalar al segment superior amb sous alts. 

Molts dels fills d’aquest grup social, amb bons nivells d’estudis i competències àmplies, es veuen relegats a encadenar contractes sovint amb l’administració, o bé de dependre de formes de contractació temporal i precària -per exemple, a les universitats-, pendents d’aconseguir nous encàrrecs i projectes que els permetin subsistir, però sense la possibilitat d’estabilitzar-se i emprendre un projecte. Joves ferits i enrabiats amb famílies ofeses i ressentides per entendre que els seus fills mai podran disposar del nivell de vida i del reconeixement que ells, més o menys, sí que han gaudit. No tenen menys formació, contactes o capital social que aquella minoria que ha aconseguit escalar a l’esglaó superior i que tenen estabilitat, motivació i ingressos superiors als 100.000 euros anuals. L’efecte comparació resulta letal per cultivar males vibracions i aprofundir en una frustració que sovint deriva també en depressió. No viuen malament, especialment si ho comparem amb els segments més febles d’aquesta classe mitjana o dels que formen part de l’exèrcit de la precarietat i la pobresa. El seu és un “benestar precari” en què no pot satisfer unes expectatives que anaven molt més enllà. En un món on s’ha imposat la idea de meritocràcia, si no es produeix l’ascens social implica que s’ha entrat en decadència. De l’eterna promesa d’ascens han passat a l’amenaça d‘exclusió. Com a votants, muden de la prudència a la radicalitat no democràtica.