Autor: Josep Burgaya

Els resultats electorals i la cultura política predominant en una societat no sempre són coincidents. Sol haver-hi una part variable de l’electorat que moltes vegades no se sent cridat a les urnes ja sigui per falta de propostes atractives que el representin, per cansament o per desànim. L’abstenció sol ser molt política tant en les seves causes com també en les seves conseqüències. En qualsevol comtessa política, els incentius per participar solen estar desigualment repartits. Hi ha sectors més actius, més motivats i tensionats, mentre que altres cauen en un cert esperit de deixadesa, l’entorn i el context els porten a una certa abúlia. Té tot plegat a veure amb els estímuls de les ofertes que competeixen, amb la convicció que emanen i, també, en les possibilitats de victòria. Poca gent va al col·legi electoral si els “seus” no els transmeten que val la pena i que es possible. Els partits polítics saben que es tant important el seu discurs motivador cap als seus com el no donar arguments perquè es mobilitzi el votant contrincant. Les emocions que es generen tant en positiu com en negatiu tenen una gran importància.

A la Catalunya pujolista l’abstenció diferencial va tenir una gran importància. Durant dècades, una part de l’electorat català es quedava a casa quan hi havia eleccions autonòmiques i facilitava així el triomf d’un nacionalisme conservador que no reflectia el conjunt d’una societat que era més d’esquerres i més cosmopolita, com una major participació en altres tipus d’eleccions posava clarament en evidència. El perquè no votava en les eleccions catalanes era un misteri. El nacionalisme mirava de no irritar-los i així no donar-los motius per participar, mentre que l’esquerra i principalment el PSC que era dominant en altres eleccions, no era capaç d’activar un electorat majoritàriament seu que es comportava de manera absentista. Possiblement no es transmetia la importància de participar, no s’oferia un relat clarament diferenciat i alternatiu. L’esquerra catalana va acabar, probablement, per ser presonera del marc mental del nacionalisme i de Jordi Pujol. El seu projecte polític no era contraposat i clarament nou al discurs nacionalista esdevingut hegemònic, sinó que era massa el mateix encara que rebaixat una mica de to. No es denunciava en cap cas els interessos de classe que s’emparaven darrera el discurs de catalanisme polític.

La fase independentista que pren el nacionalisme català a partir de 2012, amb un discurs vibrant i farcit de voluntarisme i d’èpica ha funcionat sens dubte com un potent estímul a la participació política plena per part d’aquells que han compartit aquest ideari. Com ha quedat palès, tot i ser molt nombrós i popular, l’independentisme no és majoritari a la societat catalana encara que el seu discurs i la presència als mitjans sigui dominant. Els que no són independentistes són molt diversos, tenen poques coses en comú i, sobretot, no estan ni poden ser orquestrats com a tals ja que tot i majoritàriament de cultura d’esquerres i d’aspiracions federalistes per a l’articulació de Catalunya dins Espanya, hi ha també sectors dretans i poc donats a entendre el concepte d’una Espanya plural. El canvi de marxa independentista a l’entorn del 1 d’Octubre, amb un discurs molt agressiu i accions unilaterals, va acabar per irritar a una part del habitual abstencionista de les eleccions catalanes, concentrant el seu vot en Inés Arrimadas la qual simbolitzava un discurs de confrontació clar contra l’independentisme, un relat i marc mental diferents. Això li va valdre, una victòria electoral tan imprevista com inútil a les eleccions de 2017. Com s’ha demostrat després, era un vot de malestar i alerta i poc ideològic capa a una candidata i un partit que no se sabia ben bé que eren i que, en tot cas, la seva batalla la veien a Madrid i no a Barcelona. Apunten els sondejos que aquest elector abstencionista activat puntualment el 2017 tornarà a inhibir-se. El PSC recuperarà votant que li havia marxat puntualment per veure’l massa en terra de ningú, però no sembla de moment estimular a un 12-15% dels electors que si es mobilitzen en altres eleccions i que resulten crucials. L’encomiable actitud del PSC intentant no reforçar antagonismes ni blocs i buscant crear vincles i connexions, fa que una part de la gent que podria formar part de la seva cultura política no disposi d’un relat alternatiu ni una motivació clara per anar a votar, que no senti els seus valors prou defensats. No es transmet ni l’energia ni la convicció que una altra Catalunya és possible, perquè en realitat és majoritària. Construir ponts està molt bé, és una mostra de generositat, però potser caldria fer-ho una vegada s’hagin afermat algunes bases de sustentació imprescindibles, quan s’hagi activat i articulat aquella part de la societat catalana oblidada i sovint menystinguda. També irritada. Si no és així, són poc més que bones intencions que el contrincant ridiculitza i que acaben per diluir-se enmig de la cridòria política.

Les reunificacions nadalenques, les celebracions en grups familiars amplis tenen una forta tradició en la nostra cultura. Són un hàbit sòlidament adquirit. L’entorn de Nadal significa comerç a gran escala i és també replegament i sociabilitat. L’esperit nadalenc, bona part del qual ha estat impulsat, fomentat i relatat per estratègies publicitàries, ja fa temps que ha quedat sòlidament incorporat a la nostra manera d’entendre la vida i al com ens relacionem i interaccionem a nivell familiar, entès aquest concepte de grup en un sentit ampli. Tot ha adquirit i està carregat de components emocionals molt poderosos. Que les dinàmiques habituals en aquestes festes puguin estar condicionades per les mesures contra la pandèmia genera preocupació i unes certes dosis de desassossec a una bona part de la societat. Els governs saben que relaxar  les precaucions i els aïllaments al voltant d’aquestes dates pot significar un empitjorament notori en la dinàmica de contagis, que a començaments d’any ho pagarem. Però saben també les autoritats polítiques que prendre mesures restrictives resultarà molt impopular, perquè ara i aquí es discuteix tot es tingui o no coneixement per fer-ho. En el món digitalitzat, més que mai, la ignorància s’ha tornat molt atrevida. Hi ha, però, també l’impacte econòmic que té obrir la mànega de les restriccions o bé el mantenir-les. Pel sector comercial la campanya nadalenca és sempre crucial i limitar la seva activitat ara després de vuit mesos de penúries pot resulta per a molts letal, el seu tancament definitiu. El debat entre si cal prioritzar l’economia o bé la salut està servit.

Aquesta dicotomia és en realitat falsa, una manera de simplificar i escapar de la complexitat de la situació, de les dosis de vacil·lació inherents a les actuals circumstàncies i dels desconeixements profunds que encara hi ha sobre tota aquesta qüestió. No hi ha economia sense salut. Els països amb efectes econòmics menors de la pandèmia són aquells que o bé han minimitzat els contagis o els que han adoptat mesures més contundents al respecte. No hi haurà dinàmica comercial i econòmica sòlida si la situació sanitària resulta descontrolada o molt fràgil. Això ho saben els responsables polítics, del color que siguin, el problema és que han apostat per polititzar la incertesa i polaritzar la societat fent-los prendre posicionaments que sovint poc tenen a veure amb la ciència i el coneixement. S’han abonat dreceres mentals que porten a dualitats inexistents i a posicionaments extrems: tests a les farmàcies, si o no? Tests d’antígens o PCR? Confinaments perimetrals, si o no? Toc de queda o llibertat de moviments? Restriccions de grups, si o no? Limitacions a l’hostaleria o obertura de bars i restaurants? Salvar el Nadal, o no? En realitat, res és bo o dolent per naturalesa, depèn de la situació i, especialment, dels matisos. Però tot serveix ara per estimular políticament la confrontació de posicions antagòniques.

Els falsos dilemes que es plantegen en relació a la COVID des de la política no fan sinó polaritzar i confondre, alhora que fer dir al coneixement i la ciència allò que no diuen. Cada gir en el camí de la pandèmia, cada mesura, provoquen un debat enconat, una discussió final on es busca i predomina l’adscripció partidària però, sobretot, la falta de prudència, el desconeixement i la derrota de l’adversari. Tot s’ha convertit en terreny de joc pel conflicte, tot ens va bé per fer una exhibició de tribalisme. L’efecte immediat, és que al crear confusió sobre la lògica de les mesures el que es provoca és el debilitament del seu compliment ja que una part de la societat les percep com a incongruents o injustes. I no som enlloc. La confrontació de posicions, segurament protagonitzat per indocumentats, que ens espera sobre les vacunes serà especialment sorollosa i virulenta. Un àmbit aquest molt abonant per desplegar tota mena de teories conspiratives i perquè el protagonitzin els molts il·luminats que campen pel món de la medicina i de les veritats alternatives. Si hi ha un àmbit on resulta especialment perillós de frivolitzar, aquest és el de la salut.

La societat catalana, com gairebé totes, més enllà de la seva dinàmica natural, la serva vida institucional i el seu discórrer obert i democràtic, té també una part obscura. Aquesta dimensió no evident està feta de jocs de poder exercits de manera descarnada on intervenen la política i els diners amb associacions i defensa d’interessos poc presentables i on, molt sovint, el quart poder dels mitjans de comunicació s’hi troba totalment involucrat. Si aquests soterranis on es teixeixen aliances i interessos i s’intercanvien favors existeixen sempre, ja que són inherents a una certa condició humana i a la pulsió de poder, en períodes de canvi i de transició acostumen a tenir encara més relleu i significació. Les èpoques incertes, obertes, resulten una ocasió molt propícia pels aventurers i els saltimbanquis. A les acaballes del franquisme, quan la transició política semblava inevitable però encara no s’havia iniciat, hi havia molts personatges i grups d’interessos que s’intentaven posicionar cara al futur, tot marcant distància del règim amb el que havien conviscut sense gaires problemes i que, en molts casos, els havia facilitat enriquir-se. Calia posar ous en un nou cistell. També hi havia personatges que més que vocació de política el que pretenien era situar-se en el sistema de poder polític que portaria la democràcia, que es movien de manera intensa per disposar de recursos i contactes que els ubiquessin en un bon lloc en la graella de sortida per ocupar el sistema institucional que ben segur es crearia. Era allò tan lampedusià de que tot canviarà, però del que es tracta és que tot continuï bàsicament igual. El fangueig que entre els anys seixanta i noranta es produí a Catalunya va ser notori i les seves reminiscències condicionen i empudeguen encara avui la societat i la política catalana.

De tot això tracta El fill del xofer de Jordi Amat, un llibre ineludible per entendre els jocs de poder dels darrers cinquanta anys, la bassa d’interessos que han conformat la política catalana, les misèries i debilitats d’alguns dels seus personatges principals, els enriquiments sobtats i els moviments de diner, la fira de vanitats. Encara que el personatge principal sigui l’itinerari canviant del periodista Alfons Quintà, psicòpata i mala persona de manual, en realitat l’escriptor retrata els jocs de poder i d’interessos de darrera les bambolines, de l’angle fosc que també forma part de la realitat, centrant-se especialment en el paper dels periodistes i en l’entramat de mitjans. Retrat de la cultura i l’instint de domini d’uns temps en els que el cinisme interessat resulta la pulsió dominant. En paraules d’un d’ells, Josep Pla, “perquè a Catalunya ningú diu mai la veritat?” Una narració de realisme novel·lat per on desfilen l’escriptor empordanès i el seu pretensiós seguici, el president Tarradellas de l’exili amb les seves pors, els buscafortunes i especuladors amb el canvi com Manuel Ortínez o Florenci Pujol, així com franquistes que es van reposicionant com el periodista Carles Sentís. Però sobretot Jordi Pujol i tot el que ell mou i el què significa: deliris de grandesa, corrupció organitzada, el frau de Banca Catalana, l’exercici despòtic del poder, la figura de Lluís Prenafeta, les relacions d’amor i odi amb La Vanguardia, la creació de TV3 com a recurs publicitari i autojustificatiu, l’exòtica aventura de El Observador, las vinculacions amb l’empresari De la Rosa, la munió de periodistes disposats a fer de propagandistes… El funcionament descarnat de la Catalunya del poder i dels diners. Un retrat gens complaent d’uns temps en els que imperava massa silenci còmplice.. 

Com bé indica Jordi Amat, aquestes és la part obscura d’un país que, sortosament, era alhora moltes més coses i que comptava amb àmbits de la societat força més sans dels que en el llibre s’expliciten. Estem davant una sentència demolidora del que ha significat la cultura pujolista. Hi haurà qui pensi que de tot això és millor no parlar-ne i deixar-ho en l’oblit del cementiri de la història, que les coses ocultes millor que ho continuïn essent docs remoure-les les torna fètides. Cap societat, però, té una evolució sana si no substancia el seu passat, si no aprèn a base de reconèixer allò que no hauria d’haver succeït. És la única manera d’evitar que torni a passar a més de posar a cadascú en el lloc que li pertoca.

Vivim en una situació estranya, anòmala. Sens dubte uns temps excepcionals i força inquietants. El coronavirus i el seu impacte no es van preveure i temps  hi haurà per escatir si s’hagués d’haver estat més amatent als perills per part d’uns epidemiòlegs que ara sentim assentar càtedra de manera arrogant als mitjans de comunicació. Una mica tard. El cert es que el sistema medico-sanitari no estava preparat per una pandèmia d’aquestes característiques i no estic molt segur que fos possible d’estar-ho. La paràlisi de bona part de l’activitat econòmica resulta d’una dimensió i una brutalitat molt superior a qualsevol crisi econòmica de les que ens recordem. Sectors sencers sense cap activitat, multitud de gent sense ocupació i gran quantitat de famílies sense ingressos. Les perspectives no resulten gens bones. La necessària desescalada no farà sinó posar en evidència un paisatge després de la batalla que resultarà inevitablement desolador. Molts negocis hauran desaparegut, molts comerços i activitats de caire familiar hauran tancat per sempre, moltes empreses faran els acomiadaments que han diferit. Una vegada superem el drama humà i els col·lapses sanitaris, ens espera una postguerra que pot resultar de molt llarga i de difícil digestió.

En situacions crítiques els ciutadans mirem cap a les institucions públiques perquè responguin al que està passant, aportin solucions fins i tot a allò que era imprevist i, sobretot, que ens donin explicacions que es proporcionin unes certes dosis de seguretat i ens demostrin que les coses estan sota control. Els darrers mesos hem constatat com de necessari resulta disposar d’una sòlida xarxa sanitària pública i de sistemes polítics on la cultura assistencial hi sigui present. En definitiva, el valor de l’Estat del benestar. Probablement n’hem lamentat els forats i febleses actuals així com haver donat per bones les polítiques debilitadores i privatitzadores dels serveis públics que tan alegrement es van fer. Bona part dels governs del món occidental han actuat de manera desnortada i força contradictòria durant la pandèmia. Els ha costat comprendre la dimensió i magnitud de la tragèdia, agafar el timó i prendre decisions coherents. El fals dilema entre prioritzar la salut o bé l’economia ha impedit desenvolupar estratègies per contrarestar la pandèmia suficientment clares i resolutives. Va costar que la col·laboració s’imposés a la competència entre els països i la lentitud de resposta de la Unió Europea i altres institucions internacionals va resultar preocupant. Finalment, però, la UE ha estat contundent amb el programa Next Generation i els fons destinats a la recuperació i transformació de les economies continentals. Polítiques expansives de caire keynesià que resultaven ineludibles i que poden significar una magnífica oportunitat, especialment per a uns colpejats i amb estructures arcaiques països mediterranis.

Enmig de tot això grinyola i molt l’autèntic desori governamental en que s’ha instal·lat Catalunya. El mal ve de lluny, però ara resulta més insuportable i injustificable. Quan es requereix de seguretats i de solvència, tenim una coalició de govern amb partits oberta i públicament confrontats, que es contraprogramen, que es diuen el nom del porc sempre que poden, que es filtren informacions per perjudicar-se, amb membres clarament poc preparats i desbordats, amb subhastes d’ajut com es va fer amb els autònoms que no tenen perdó de deu, amb l’imperdonable gestió de les residències de la gent gran, en utilitzar el context de sofriment per aprofundir en el conflicte polític amb l’Estat… Resulta esfereïdor que alguns polítics del corrent dominant afirmin que potser sí, que ara s’hauria de prioritzar la gestió i deixar en un segon terme l’èpica, la ideologia i la sobreactuació per a millors moments. Una mica tard per donar-se compte del dany estructural, econòmic i social però també moral, que s’ha infringit al país. La pandèmia, els seus efectes i la seva gestió, ens ha despullat i ens ha posat davant del mirall de la realitat. Ídols de fang que sostenien falsos horitzons de grandesa. Potser caldria tornar a començar, fer un reset com es diu ara, deixar-nos de “jornades històriques” i centrar-nos en allò que és veritablement important, el que té a veure amb el futur i el benestar de la gent. Ni més, ni menys.

La ciència i la tecnologia juguen un paper definitori de les nostres vides. Cada vegada més. Tot i que ens resultin incomprensibles els camps d’investigació més avantguardistes i l’ús d’un argot de superexperts, les seves cada vegada més immediates i impactants aplicacions pràctiques transformen l’economia i la societat de manera més espectacular i dràstica del que ho han fet mai les idees polítiques i socials. Ningú va decidir sobre la conveniència o no de desenvolupar i disposar d’internet, però la veritat és que va aparèixer i els canvis que ha provocat, i amb ell tota la cultura digital, ha resultat la major disrupció de la història, com a mínim des de la revolució industrial. Sembla com si el realment important en el món i en les nostres vides no es decidís, sinó que es produeix espontàniament. Les capacitats científiques i tecnològiques actuals, ens situen sovint davant dilemes ètics i morals d’un cert calat, o almenys ho haurien de fer. Un món aquest privat i al marge de tot control i sense que les prioritats es fixin de forma democràtica. Amb el sistema de cambra fosca, no es garanteix la “llibertat” investigadora de tecnòlegs i científics com algú podria argüir, sinó els interessos empresarials que lògicament hi ha darrere de la costosa activitat recercadora. Les innovacions són de tal calat que sovint es produeixen sense un marc legal prèviament definit, el qual s’haurà de desenvolupar a posteriori quan alguns efectes perversos ja s’han establert i quan el debat possible està mediatitzat per interessos ingents que han adquirit les grans corporacions. La lògica monopolista dels gegants de la informàtica i de les grans plataformes d’Internet és una prova d’això, tenint els estats que sotmetre a Apple, Microsoft o Google a grans processos judicials per evitar l’establiment de monopolis i mantenir, almenys les aparences, que segueix funcionant el lliure mercat. 

Sense caure en una desconfiança malaltissa en relació a la ciència i la tecnologia, la veritat és que el tema dels límits al que és humanament acceptable existeix, ens ho plantegem o no, com hi ha un problema en relació al manteniment de la privacitat que algunes aplicacions tecnològiques estan obviant d’una manera quasi escandalosa. La dependència de caire gairebé feudal, de submissió als designis i a la lògica de grans corporacions com Apple o Google, és preocupant en termes de llibertat individual. Una certa idiotesa per a la novetat i pel darrer en aplicacions tecnològiques a la moda, ens impedeix discernir o donar importància que estem lliurant la nostra individualitat, la nostra privacitat a grans empreses, intromissió que no toleraríem que ho fes directament l’Estat. S’ha instal·lat la creença que tot és mesurable i quantificable. Es registra cada clic que fem i cada paraula que introduïm al cercador. Tot és observat i registrat. La tecnologia, en els nostres dies, substitueix la funció que antany estava reservada a la religió. S’ha convertit en una mena de refugi contra tota incertesa, però no es tolera la llibertat de pensament fora del seu estricte marc de funcionament. S’ha dotat a la ciència i als aplicatius tecnològics d’una funció ideològica, consistent a proporcionar de certesa, ser un punt de referència i proporcionar un sentit a la vida. Sembla com si a hores d’ara, tota noció de progrés s’hagués concentrat en el coneixement científic i tecnològic.

L’imperi del tecnològic té els seus perills i les seves disfuncions, així com la necessitat de protegir alguns valors bàsics de la nostra societat que corren el risc de veure’s assaltats i arrasats. Potser alguns aspectes dels treballs en biotecnologia siguin els que resulten més inquietants. Els avenços en aquest camp permeten literalment reescriure el codi de la vida, com qui reescriu la programació informàtica. Hi ha qui considera que els científics d’algunes companyies que estan treballant en això, canviaran la raça humana tal com la coneixem avui dia. Això, convertiria, comparativament, la revolució digital en alguna cosa minúscula. Ja no es tracta de coneixement biològic per combatre o preveure malalties, es tracta que per primera vegada en l’evolució que un producte de l’evolució pugui modificar-se a través de l’enginyeria. La humanitat, així, podria estar en els albors de la creació de noves espècies, modificar les existents i modificar-se a si mateixa. El darwinisme pot quedar com una cosa del passat en la mesura que la genòmica pugui practicar una arquitectura biològica dissenyada per ajustar-se als desitjos, les bogeries o a les demandes del mercat. Que es pugui reescriure la vida és notablement inquietant, més quan el que és possible a nivell científic no hi haurà codi ètic o prohibició governamental que pugui impedir que s’acabi realitzant. 

Probablement Joe Biden acabi guanyant les eleccions nord-americanes, però el reconeixement d’això li costarà molts dies i grans esforços institucionals i judicials. Com havia anunciat prèviament, Donald Trump no acceptaria una derrota la qual al seu parer i la dels seus seguidors només era possible si li robaven les eleccions. El pitjor dels escenaris  electorals que es temien s’ha acabat produint: una victòria demòcrata molt ajustada i el no reconeixement d’això per part d’uns republicans disposats a litigar fins on faci falta i, de pas, fer terra cremada i destruir la credibilitat de les institucions i del sistema polític. Al carrer, grups armats posseïts per teories conspiratòries com les que difonen grups tant demencials com QAnon, disposats a anar fins al final en aquesta bogeria. Trump potser al final ha d’abandonar la Casa Blanca, però el trumpisme es queda en una societat americana profunda i llastimosament dividida.

I és que Trump ha instituït una nova manera de fer política, la qual entre altres coses consisteix en arrasar amb tot i en no donar per bona cap regla del joc. Una manera d’actuar i de construir el relat que ja s’ha imposat en diversos graus d’intensitat a bona part del món. És el que ara es porta. En les eleccions americanes actuals, només ha existit ell. Ha ocupat el centre de l’escenari i ha anat marcant l’agenda segons el seu criteri i percepció. No hi ha contrincant, a ningú l’interessa qui és Joe Biden ni el que pensa fer. Tot resulta dual entre seguidors enardits i votants que no el suporten i fugen de tanta desmesura. Aquesta és la seva victòria inqüestionable encara que després les xifres finals no li donin la presidència. En el seu extremat egocentrisme no hi ha lloc per ningú més i allò que li pertoca de natural només li pot ser usurpat o espoliat per la conjunció de les forces del mal. Poca sofisticació en el raonament, esquemes senzills.

Malgrat el que deien les enquestes l’arrelament profund en la societat americana del que significa el trumpisme és ja molt gran. No haurà estat un fenomen incidental. Després de quatre anys de disbarats, de sortides de to, de pèrdua del lideratge dels Estats Units al món, d’apostes econòmiques i diplomàtiques quimèriques i d’una gestió de la pandèmia deplorable, no només no l’ha abandonat el seu electorat sinó que haurà tingut més de cinc milions de votants nous. I el que es pitjor, la fractura de la societat americana és ara més profunda del que havia estat mai i les possibilitats d’enfrontaments violents són alts en la mesura que campen una gran quantitat de milícies armades. Pura distòpia quan això està succeint al país més ric del món i que, almenys teòricament, el condueix. El món de Silicon Valley, de Wall Street o el Nova York més cosmopolita coexisteix amb territoris i poblacions decadents, amb una Amèrica profunda reaccionària, irritada i paranoica. Hi ha un “cinturó d’òxid” de zones industrials amb els treballadors abandonats a la seva sort, territoris d’empobriment on la població s’ha sentit menyspreada pels flamants i competitius titulats universitaris que ocupen els millors llocs de treball i s’emporten totes les oportunitats. Hi ha una Amèrica que encara considera la immigració com a uns expoliadors de les poques engrunes de benestar que quedaven al país i dels suposats valors fundacionals de la nació, però també una Amèrica d’immigrants que volen dialèctica bèl·lica i mà dura amb els governs dels països dels que ells han fugit.

Si alguna cosa sap fer el populisme és apropiar-se dels malestars socials i donar-los canalització i projecció política. Es tracta de proporcionar un “enemic”, proveir una causa per a la que mobilitzar-se i, especialment, recórrer a la pulsió més elemental i emocional per activar a l’acció. Malgrat resultar pintoresc i repulsiu, Donald Trump és un mestre en tot això, és l’egòlatra que centra i activa tota la maquinària. Posseeix Trump alguna cosa fonamental: cap mena d’escrúpol, ni cap aturador moral. Aquesta dinàmica, certament no resol cap mena de problema de fons ni millorarà la vida dels seus votants. Tampoc ho pretén. És un mer espectacle fonamentat en el narcisisme combinat amb els interessos de classe dissimulats per una narrativa demagògica. El problema, entre altres, és que s’emporta per davant tota noció de societat i qualsevol vestigi de decència.

Enmig dels nefastos indicadors de la COVID que despullen la nostra societat i posen en evidència les immenses febleses, a Bolívia i Xile s’han donat processos que poden induir a un cert optimisme i evitar caure en l’espiral de la derrota. L’aclaparadora victòria electoral de l’esquerra del MAS certifica la voluntat de la ciutadania boliviana de continuar avançant de manera cohesionada i fa fora del poder a una dreta extraordinàriament reaccionària que havia arribat ara fa un any al govern de manera vergonyant de la mà d’un cop d’estat clarament dirigit, com si tornéssim als setanta, des de l’ambaixada dels EEUU. En la croada contra els governs anomenats nacional-populars llatinoamericans, derrocar el de Bolívia i la figura exòtica d’Evo Morales resultava crucial per enfortir el retorn de les oligarquies al poder d’un continent sud-americà del que ningú interessa la situació des seus habitants però en canvi sí els abundants recursos del sol i del subsòl. Des d’Europa, l’indigenisme de Morales ens podia semblar folklòric en excés i el seu discurs i formes exageradament populistes. La realitat, però, és que va proporcionar als indígenes una condició de ciutadans que els havien negat els governs conservadors i oligàrquics durant bona part de la seva història. Els va retornar la seva dignitat, a més de portar a terme unes poderoses transformacions econòmiques que anaven traient al país del secular endarreriment i a una part significativa dels seus habitants de la misèria. Amb la primmirada visió europea, probablement no ens acabaven d’agradar les formes de Morales, el qual segurament no es va saber retirar a temps i va voler estirar la seva presidència portant a terme una dubtosa reforma constitucional. Però resulta inqüestionable que durant els catorze anys de polítiques progressistes el PIB del país es va triplicat, la pobresa extrema ha passat del 40% de la població al 15% i la ciutadania amb ingressos mitjans ja supera el 60%. L’esperpèntica dreta que va ocupar el palau presidencial bíblia en mà ara fa un any també va ser mol eloqüent quan el primer que va fer va ser incendiar la fornida biblioteca del reputat intel·lectual i vicepresident fins aleshores, Álvaro García Linera. Ara ha estat derrotada de manera contundent i aclaparadora.

A Xile s’ha aprovat en referèndum trencar definitivament amb l’etapa del dictador Augusto Pinochet, exigint una nova constitució. Pot semblar un pronunciament purament simbòlic, però té molt calat. La dreta governant no va tenir més remei que donar sortida amb la consulta a unes poderoses i fins i tot violentes mobilitzacions que exigien un canvi profund en la política però també en l’economia xilena. La dictadura va portar a aquest país a ser camp d’experiments de les polítiques neoliberals més extremes, sense serveis públics i sense cap mena de protecció social, pretenent erigir-se en un model de desenvolupament per a tota l’Amèrica Llatina basat en el més radical laissez-faire. Amb el pas dels anys, i sobretot a partir de la crisi de 2008, la davallada econòmica del país i la seva fractura social ha estat brutal. Les classes mitjanes notablement precaritzades i empobrides i cada vegada més sectors socials exclosos, contrastant amb una classe dominant que ha acumulat riquesa de manera gairebé impúdica. En un país sense cap mena de xarxa de protecció social els malestars van acabar explotant, especialment contra la dreta governant encara d’alguna manera emparentada amb el dictador, però també contra tot el sistema polític de partits que clarament no es van adonar de la situació de desempara i humiliació, com tampoc van saber reaccionar proposant alternatives. Les grandioses mobilitzacions, en alguns moments caòtiques i irades, van forçar el referèndum sobre l’extinció de la carta magna. Pels xilens, el procés d’elaboració d’una nova constitució ha de significar l’inici d’un procés de canvis profunds en l’àmbit polític, tallant amb el sagnant passat, però sobretot econòmics i socials. Necessiten una nova perspectiva, noves oportunitats i un nou repartiment. El dubte és si en el sistema polític xilè algun partit serà capaç de bastir un projecte engrescador i emancipador tant de les poques famílies històricament dominants i dedicades a les activitats extractives com de la subjugació a un model purament exportador de primeres matèries i de la subordinació als Estats Units. Malgrat tot, s’obren temps d’esperança.

L’urbanisme és tant antic com ho és l’existència de les ciutats. Ordenar i planificar els entorns urbans així com el territori és un termòmetre de civilitat i de progrés. A Europa, enfront les caòtiques aglomeracions urbanes que es varen constituir a l’època medieval -agregats insalubres sense cap planificació i noció d’espai públic-, l’expansió urbana i les noves necessitats del món industrial van portar a un creixent ordenament de les ciutats. Hi havia més gent, més necessitats, major diversitat d’usos, així com imponderables de salut i de seguretat a tenir en compte. Amb el triomf del capitalisme i de l’ordre burgès calia, a més, que les ciutats com també les edificacions, establissin i expressessin de manera nítida la jerarquia de classes socials. Les ciutats s’estructuraven en barriades cada una d’elles representativa d’una pertinença. Progressar era moure’s en l’espai urbà. L’ascensor social et podia facilitar canviar d’entorn: més netedat, millors serveis, espais públics més amplis, major seguretat i diferent xarxa de relacions. L’especulació urbanística acompanyava tot això, essent la gran via d’enriquiment contemporani, mentre el planejament urbanístic, meitat art i meitat tècnica, intentava establir unes regles del joc amb normatives i disciplina, tot projectant escenaris de futur. Si alguna cosa els dos darrers segles conté abundants dosis d’ideologia implícita, aquesta és la teoria i pràctica de l’urbanisme. Darrera una ciutat i el seu planejament hi ha un model de societat. Es poden legitimar predominis i grans negocis o bé reequilibris i prioritzar allò que és públic i col·lectiu.

A les últimes dècades del segle passat com en el començament d’aquest, s’ha fet en general un bon urbanisme a Catalunya. En tot cas, molt superior al desori i a la falta de planejament anterior. Va ser l’època del predomini progressista als ajuntaments catalans com també hegemònic en el gremi dels arquitectes i urbanistes. Hi havia molts mancances i nyaps a resoldre que ens havia deixat l’herència del franquisme. Així, gran part de les ciutats catalanes han estat endreçades, han incorporat serveis, han guanyat qualitat urbana i han tingut un desenvolupament coherent. El referent de tot això ha estat la ciutat de Barcelona, convertida als ulls del món en exemple de la ciutat mediterrània monumental, compacta, amb coexistència d’usos i capital del bon disseny. Però justament aquí es posa en evidència l’estancament, quan no clara declinació, dels plantejaments urbanístics que havien estat vigents. Ara una ciutat en fallida per la saturació turística, l’especulació pura i dura amb l’habitatge, la degradació de l’espai públic, el declivi econòmic i el predomini d’exercir de parc temàtic. Però, sobretot, víctima d’una insuportable falta d’idees tant polítiques com tècniques. És en aquest context de falta de projecte on s’ha imposat tant a Barcelona com a bona part de les ciutats del país això que s’anomena l’urbanisme tàctic.

Aquest urbanisme de mirada curta fa honor als temps líquids en els que vivim, amb impulsos que tenen a veure amb la immediatesa però sense cap plantejament sòlid i amb una certa profunditat. Actuacions frívoles, sobreactuades, que intenten empatitzar amb públics i demandes específiques, però parcials i faltades d’una visió de conjunt de ciutat. L’espai vial i l’entorn públic s’està convertint en un paisatge insofrible, pintant de mil i uns colors l’asfalt i les voreres, la significació dels quals resulta desconeguda a la majoria de la gent, com també amb profusió de separadors, blocs de formigó creant laberints intransitables, carrils bici que no porten enlloc, molta senyalística sovint confusa quan no contradictòria… Que el trànsit rodat s’ha de reduir a les ciutats és un tema en que tots estem d’acord per raons mediambientals i de benestar, però senzillament prendre mesures que el compliquen no fan sinó col·lapsar i afegir estrès tant els ciutadans que van a peu com als conductors. A les ciutats mitjanes, dificultar el trànsit rodat sovint el que comporta és criminalitzar a aquells de fora que voldrien i haurien d’entrar a la població. Tot porta a que la gent es quedi als polígons perimetrals -cada vegada més importants- i que la vida interna, especialment la comercial, vagi deprimint-se. Hi ha una autèntica plaga de populisme urbanístic, potser carregat de bones intencions, però que crea molts més problemes dels que resol. En urbanisme, menys és més. L’espai nítid i la simplicitat són valors molt superiors al barroquisme i a un excés d’intervencionisme que no afegeix cap valor. Quan no es tenen idees clares i sòlides, el que s’acostuma a fer és a actuar de manera exagerada. Així, es converteix un espai públic que hauria de ser atractiu i amable en un autèntic galimaties.