Autor: Josep Burgaya

Estem en un món en el què la política i els polítics atreuen les ires d’una ciutadania humiliada, defraudada i sense propòsit ni sentit de col·lectivitat. S’ha imposat l’actitud postpolítica o antipolítica com es reflecteix amb l’ascens imparable de les extremes dretes, les quals tenen el seu millor ecosistema en la polarització extrema i l’ús d’un llenguatge desfermat, tot proposant-se com els redemptors davant unes classes mitjanes atemorides i uns sectors populars que se senten abandonats.  En realitat, però, no hi ha política si entenem aquesta com l’espai de plantejament i resolució dels grans reptes i conflictes, com l’àmbit en el qual es donen curs a les prioritats estratègiques del que és col·lectiu, en detriment de la immediatesa del que és purament individual. El món del comerç, la producció i les finances globalitzades tenen moltes dificultats per casar amb un món polític preferentment institucionalitzat en l’àmbit geogràfic i mental dels Estats nació. Els grans temes que té la humanitat confosa tenen un abast que excedeix en molt les possibilitats de resolució dels estats, i no s’ha desenvolupat un sistema de governança global adequat per assumir els reptes de l’escalfament global, els grans conflictes bèl·lics que més enllà dels seus formalismes tenen el seu punt d’arrencada en la desigualtat o l’establiment de sistemes fiscals harmonitzats i que evitin la competència deslleial en el moment de deixar de pagar impostos. La impotència de les Nacions Unides amb relació a Gaza n’és una bona evidència.

La política institucionalitzada s’ha resignat a ser un déu menor, fins i tot havent incorporat les maneres tan poc amables que hi predominen. Com més falta ens fa la política i els lideratges eloqüents, més és fora de la realitat i els bons dirigents encara més estranys. La crisi de la política és prèvia i va més enllà del descontentament i frustració que pot haver generat la crisi econòmica i la seva llarga repercussió. Hi ha un problema de credibilitat en les formes i en el fons, on lògicament els nombrosos casos de corrupció, conflictes d’interessos i portes giratòries no han ajudat. Com tampoc ajuda la percepció que el discurs més antiestatista de les elits va lligat a què l’estat protegeixi i doni aixopluc als seus interessos. O com els guanys particulars es tornen en socialització de les pèrdues, assumides, i això no deixa de ser una ironia, amb els ingressos fiscals provinents majorment de les rendes del treball, en una mena de redistribució de riquesa en sentit invers a la que semblaria lògica. Fa temps que vam començar a anar cedint en els nostres drets de sobirania ciutadana amb la compensació d’anar adquirint un paper de consumidors compulsius, no perquè la nostra renda ho fes possible, com per la trampa d’una insostenible facilitat per a l’endeutament. La profunda crisi dels sistemes i de la cultura democràtica no és passatgera. Els efectes del capitalisme cognitiu i financer fonamentat en grans monopolis tecnològics, ha tingut efectes econòmics i socials insuportables. Alguns dígits en positiu en el PIB no ens evitaran de ser al final d’una època i haver de canviar el paradigma de referència. El creixement econòmic en termes antics ens evitarà la nostra progressiva deriva cap a la precarietat i la pobresa.

Recuperar la noció de ciutadania, rescatar l’orgull i la voluntat d’exercir com a tals, semblaria un bon inici per tornar a situar les coses allà d’on mai haguessin hagut de sortir. Una ciutadania repolitizada i reempoderada que assumeixi unes dosis d’autocrítica i d’error. Com ha escrit David Harvey, “les idees tenen conseqüències i les equivocades poden tenir conseqüències devastadores”. El món a què hem anat a parar, no és el resultat de l’acció conspirativa dels plutòcrates de l’1%, ni que el món sigui governat exclusivament per les corporacions. Determinades hegemonies s’han assolit de manera escrupolosament democràtica. Tot i que les responsabilitats sobre la desraó a què hem arribat no es puguin repartir de manera igualitària entre la ciutadania i les elits econòmiques i polítiques, entre la població i l’establishment dominant. Certament, hi ha errors compartits. Els ciutadans ens equivoquem sovint, optem en l’àmbit polític i econòmic amb una certa frivolitat, i estem lluny que les nostres opcions responguin a la racionalitat, ni tan sols als nostres interessos. De fet, sovint ens inclinem per una ficció sobre el que més ens convé. Pot semblar una boutade, però votar és un acte eminentment polític del qual se’n deriven conseqüències. Algunes apostes poden comportar menor benestar econòmic i molta major conflictivitat política i social. No és temps, encara, de lamentacions, però sí d’afrontar la política i el nostre futur amb una nova actitud.

El genocidi que practica Israel a Palestina, a diferència d’altres que s’han practicat al llarg de la història, té la particularitat que és retransmès en directe i compta, a més, amb l’arrogància pública dels botxins sobre el que fan i pensen fer, amb un supremacisme i la negació del caràcter humà de les víctimes que resulta difícil de digerir. Les imatges que ens arriben resulten insuportables. El patiment i humiliació de la gent de Gaza resulten insuportables per qualsevol persona digna d’aquest nom. Milers i milers de persones han mort o estan greument ferides pels bombardejos indiscriminats, la perversió dels franctiradors que juguen a matar els que fan cua per obtenir alguna cosa semblant a aliments, l’ensorrament programat dels edificis, la destrucció programada dels hospitals o bé la inanició per fam. Tot un catàleg pervers de formes d’aniquilar un poble que ha tingut la mala sort històrica de viure en un territori que el sionisme creu que és seu en tant que poble elegit per Déu. Que un estat teocràtic com Israel sigui posat com a exemple de democràcia a l’Orient Mitjà resulta surrealista. El món no pot acceptar aquesta barbaritat que s’està cometent, acceptar-ho ens en fa corresponsables.

Fer les coses d’amagat no les fa més dignes, però exhibir les atrocitats de manera oberta i menystenir les víctimes tot anunciant el que els espera als que queden no té nom en l’escala de la maldat humana. Ho supera tot. Les xifres oficials parlen de més de 60.000 morts, però la relatora de les Nacions Unides o bé algun exgeneral israelià parlen de multiplicar ja per deu aquesta xifra. Estem davant una “solució final” en la que s’anuncia que es faran desaparèixer dos milions de persones. Un ministre israelià es vantava aquesta setmana que s’estan repartint amb els Estats Units el negoci immobiliari que desenvoluparan una vegada Gaza només siguin runes i no hi quedi un sol palestí. La idea de Trump de fer-hi un ressort de luxe davant del Mediterrani, i que semblava una boutade, s’ha demostrat un projecte en tota regla. Aniquilació, guerra i negoci van de bracet. Tot això, lògicament no es pot justificar per l’existència de Hamàs i el seu assalt del 7 d’octubre de 2023. Hamàs és un producte de l’estratègia d’aniquilació del poble palestí que practica Israel que ja fa uns anys en va promoure la creació per tal de debilitar el moviment més aviat pacífic i laic d’e la OLP. El sionisme extrem que domina la política israeliana creu que en el món actual dominat per les idees d’extrema dreta, tenir barra lliure per acabar amb el “problema” palestí de la manera més bestial i explícita possible.

El concepte “dret internacional” ha quedat fulminat els darrers mesos. L’exèrcit d’Israel ha bombardejat cinc països diferents, ha matat dirigents i governants d’altres nacions, tot en nom de la seva seguretat. Les institucions internacionals que ho condemnen, ho fan amb la boca petita en el millor dels casos, quan no miren cap a una altra banda. Un silenci eixordador. A la Unió Europea, només Espanya ha aixecat la veu i ha pres mesures polítiques i econòmiques. Alemanya amb tota la mala consciència històrica que acumula, continua essent el proveïdor més gran d’armes de l’exèrcit israelià, després dels Estats Units. Les mobilitzacions en pro de Palestina i l’ús reivindicatiu dels seus símbols són reprimides a molts països europeus. El discurs polític d’extrema dreta que predomina a bona part d’Europa ha fet seva la defensa d’Israel, faci el que faci tot acusant la ciutadania que posa el dit a la nafra del que està passant, de practicar l’antisemitisme. Gairebé tota la dreta europea, espanyola o catalana ja és extrema i utilitza un llenguatge d’una brutalitat extrema. Quan es nega i fins i tot com acaba de fer José María Aznar de justificar una aniquilació genocida, quin marge per a la dignitat ens queda? El que està passant i passarà marcarà el nostre futur de manera brutal. En el camí, tal com va afirmar un antic ministre israelià, Israel ha malbaratat el seu dret a existir com a Estat. El que havia de ser un espai de llibertat i referència per la diàspora dels jueus, s’ha convertit en una condemna.

La celebració de la “festa nacional” resulta un bon moment per reflexionar sobre el concepte de la identitat, terme aquest que s’expressa y reforça en tot discurs nacionalista. Quan la identitat ens proporciona valors compartits i elements de referència fa una funció molt positiva, serveix per ubicar-nos en el món i comprovar que hi ha altres persones que comparteixen algunes de les nostres referències. Perquè la funció sigui positiva, cal acceptar que allò que ens identifica canvia al llarg de la nostra vida i que els matisos i sentits d’identitat o pertinnça, en realitat, són tants com persones hi ha al món. La identitat no pot ser alguna cosa que se’ns imposa o bé que ens ve determinada  i, en canvio, és allò que elegim lliurement. Ningú forma part d’una col·lectivitat amb la que no s’identifica ni en vol ser partícip. Massa sovint, la identitat es converteix en una trinxera on el fonamental és mantenir els límits del propi grup atacant i penalitzant el dissident, conformada per símbols i valors que algú ha decidit que són els que compten, no deixant lloc a la diferència, els sentits d’adscripció diversos tot fent estigma del dissonant. La comunitat de creients exclou i llança anatemes contra tot allò que no coincideix amb el corrent principal. Certament que aquest caràcter grupal cohesiona i proporciona seguretats. Però, en realitat, el desplegament contemporani del que és identitari no és més que un conjunt de mites o ficcions que estableixen un relat subjugador. 

Més enllà de l’adscripció a unes identitats ficcionals, aquestes funcionen com a “etiquetes” que serveixen per ubicar i classificar els altres i a nosaltres mateixos. Són funcionals per a la descripció, però al mateix temps el seu significat condiciona el comportament i els valors de la “militància”, així com la manera en què definim els altres. També influeix en la nostra marca personal i en com som percebuts per l’entorn. És tant un estereotip, una simplificació, una falsificació o fins i tot com una eina per a la injúria. Tot això té un component irreal, excessivament simplificador, però també compleix una funció pràctica. No cal donar explicacions contínuament sobre els nostres valors i característiques; estem ubicats, per bé o per mal. Encara que històricament les principals vies de conformació d’identitats han estat el país, el credo religiós, la cultura i la classe social, la veritat és que, precisament pel seu caràcter de refugi, s’han potenciat altres dimensions com el gènere, l’orientació sexual, la professió i l’estil de vida. Algunes adscripcions, per la seva predominança, no poden victimitzar-se. Altres, en canvi, estan marginades, marcades i es converteixen en un espai de resistència, especialment quan són incipients i no estan plenament reconegudes o materialitzades. Tenen una gran funció d’afirmació davant un entorn considerat hostil i enemic. L’esquerra ha abandonat el credo marxista que sostenia que l’única identitat era la de classe, mentre que la dreta continua aferrada a la identitat nacional i, en menor mesura, a la religiosa.

Tot grup tendeix cada cop més a fixar fronteres i “línies vermelles” que remarquen la diferència respecte a altres formes d’identitat. Aquests marcadors tendeixen a solidificar-se i a convertir-se en elements clau del grup, en l’essència que justifica la seva pròpia existència i la seva distinció davant els altres. Aquí rau l’aspecte més problemàtic del concepte d’identitat: la seva dimensió religiosa. Si les identitats són variades i no tenen una essència única, ajuden que els individus se sentin vinculats entre si. Tenim formes d’identificació múltiples, variades, parcials i incompletes. Però quan es converteixen en úniques i absolutes, amb definicions essencialistes, el que podria haver estat un mecanisme de relació es transforma en una eina de separació i aïllament. Tota defensa de la identitat té quelcom de supremacista, que actua com un fenomen defensiu de les cultures occidentals en decadència. 

L’identitarisme de dretes, molt centrat en la qüestió de la immigració, propugna el retorn a l’etnicisme nacional i a una religió en formes més aviat tradicionals. L’esquerra, en canvi, aposta pel pluralisme i la fragmentació de les identitats. Promeses d’aturar el temps i tornar al passat. S’utilitza una retòrica de radicalització de valors, que es converteixen en absoluts. Promet un retorn a la grandesa d’antany i la recuperació de l’orgull, un replegament tradicional i un món conegut. La seva via de connexió és la por en què han caigut les classes mitjanes en procés d’extinció, així com les classes populars tradicionals, també en dinàmica d’exclusió. Com planteja el pensador Slavoj Žižek, encara que la “classe dominant” està en desacord amb el programa moral populista, tolera la “guerra moral” perquè és una maniobra de distracció, un mitjà per mantenir a ratlla les classes baixes, permetent articular la seva fúria sense posar en perill els interessos econòmics establerts. D’aquesta manera, la guerra cultural es converteix en una guerra de classes desplaçada. 

Un dels dramàtics efectes col·laterals de la desigualtat econòmica i social entre Europa i el continent africà en són els menors no acompanyats que arriben amb els contingents migratoris irregulars. La major part d’aquestes criatures no és que perdin els seus pares durant l’atzarosa travessa, sinó que són embarcats per les seves famílies sabedores que, per la seva minoria d’edat, no podran ser tornats al país d’origen i esperant que tinguin la sort de construir-se a Europa un futur millor que el que els espera als països del Sud. El primer que pensem quan ho veiem és en la immensa irresponsabilitat i falta d’humanitat d’uns pares que abandonen uns fills petits a la seva sort, en mans de màfies del transport i arribant a un lloc absolutament desconegut i sense referències. Però també es pot fer una mirada diferent: quin nivell de desesperació s’ha de patir que et porti a despendre’t dels fills, quina falta d’esperances i de futur senten les famílies que actuen d’aquesta manera. El tema resulta emocionalment dramàtic d’abordar i les dificultats de fer-ho de manera humanament adequada en els països d’arribada -en aquest cas Espanya-, no resulta gens senzill. Un tema que cal abordar amb sensibilitat, recursos públics i protecció cap a uns menors als quals cal donar-los la seguretat de no acabar en mans d’explotadors i una formació i perspectives que els evitin una marginalitat a què que semblen abocats pel destí.

A Espanya el tema ha anat adquirint importància numèrica. En la progressió d’arribades som ja a 19.000 nens en aquesta condició. Han entrat a formar part del debat polític pervers que es fa sobre la immigració així com de la relació interessada que alguns estableixen amb la delinqüència. Estan generant un rebuig fomentat en alguns barris, reticents a què hi hagi centres on resideixen aquests joves. Estem parlant d’un col·lectiu majoritàriament masculí, de procedència africana i que en un 60% són d’origen marroquí. El govern espanyol té molts problemes per fer un repartiment en el territori d’aquests menors en la mesura que han de ser adequadament tractats i, alhora, compartir la càrrega econòmica i social que poden representar a les administracions públiques. A Canàries, on arriben en gran part amb les pasteres, n’hi ha 8.500, cosa que esdevé insostenible i ingovernable per aquella comunitat, la qual demana solidaritat i correspondència a les altres comunitats autònomes, com també ho fan les Illes Balears, en la mesura que és la nova ruta d’arribada en expansió. Això ha portat el govern central a establir un repartiment proporcional al pes poblacional de les diferents comunitats, cosa que sembla la més lògica i equitativa, com també la manera de mantenir una escala que garanteixi un tractament i inserció adequats.

Però la dreta i l’extrema dreta espanyoles tenen tots els fronts de batalla oberts contra les polítiques del govern central i per mantenir un relat absolutament contrari al tema migratori, com si aquest fos un fenomen que es produís, no per raons socioeconòmiques, sinó com a resultat de governs progressistes interessats en “substituir” la població autòctona. Les comunitats en mans de PP i de Vox -la majoria- es neguen a acceptar una solució que, abans de res, és imprescindible i humanitària. Aquesta canalla és aquí i no es pot fer veure que no existeixen o bé abandonar-los a la seva sort de viure al ras. Resulta especialment repulsiu que cultures polítiques que branden el seu caràcter de catòliques es neguin a prestar socors, ni que sigui en nom de la caritat cristiana. Han trobat en la seva negativa l’habitual recurs de referenciar Catalunya i el País Basc, comunitats que queden fora del repartiment en curs, en la mesura que ja atenen “menas” molt per damunt del que els tocaria. La dreta i els seus mitjans menteixin afirmant que el govern deixa al marge de la càrrega als “independentistes” que ajuden a mantenir la majoria governamental que la dreta pretén abatre. Desgraciadament, la confrontació per això s’allargarà i agafarà tons més dignes del vòmit que no pas de la discussió. Si la dreta extrema -ara ho és tota- manté el rebuig a la immigració i especialment aquest segment no és només perquè hagi perdut la raó i els escrúpols. Lamentablement, una part de la ciutadania ha assumit aquesta actitud insolidària i de menyspreu cap als diferents tot fent-los culpables de frustracions socials i personals que no tenen res a veure amb ells. Per què agrada tant recrear-se amb els més dèbils?

Mai com ara els percentatges d’analfabetisme havien estat tan baixos, ni el nombre de persones amb titulació universitària havien estat tan elevades, tant a Espanya com a tot el món. Però mai com ara l’analfabetisme funcional havia arribat a les cotes actuals. I no m’estic referint a la fractura digital, sinó a la incapacitat majoritària per disposar d’una cultura general acceptable. Claudio Magris ha reflexionat sobre la ignorància considerada com a virtut dels nostres temps, amb les seves manifestacions rebudes amb simpatia com si revelessin una genialitat o una sensibilitat superior al fred ús de la raó. Els informes PISA no només sobre el nivell dels estudiants, sinó sobre la capacitat de comprensió numèrica i lectora són, com a mínim, depriments. Un informe de fa pocs anys de l’OCDE, estudiava la capacitació intel·lectual de la població adulta en els països més desenvolupats, a partir d’una mostra de proves fetes a ciutadans dels diversos països entre els 16 i els 65 anys, sobre el nivell de matemàtiques i de comprensió lectora. Els resultats per a Espanya van ser demolidors, i aporten unes dosis de realisme que potser ens convingui assumir. 

Una part important de la població no entén qüestions de raonament bastant bàsic i la capacitat per expressar-se i escriure són bastant limitades. Fa dècades que van triomfar en el lleure, la cultura i l’ensenyament els mitjans audiovisuals, i se’n va anar retirant l’hàbit de la lectura. L’esforç mental d’escoltar i veure en relació al de llegir són significativament diferents. No és el mateix. Sembla com si de manera paral·lela a l’augment de la desigualtat econòmica, s’hagués anat produint una desigualtat en el coneixement també cap als extrems. A les últimes dècades el retorn a la ignorància ha anat progressant adequadament. No és que al món occidental hagi retrocedit el percentatge d’escolarització, ni que els titulats universitaris no hagin augmentat exponencialment. Malauradament aquesta tendència i els nivells culturals, de raonament i d’autonomia personal que permet un cert instrumental intel·lectual s’han anat perdent. També en els diferents nivells educatius s’ha imposat un model formatiu de signe postmodern, segons el qual en els programes formatius l’aspecte fonamental són les competències, qüestions instrumentals o l’ocupabilitat. No interessa el coneixement. Es formen bons tècnics especialitzats, però amb uns nivells d’ignorància i de desconeixement cultural bàsic i d’interrelació de sabers, que sorprendria als universitaris d’antany. La pèrdua de paper no només de les titulacions sinó de les disciplines d’humanitats i de ciències socials en el sistema educatiu, tant a nivell de secundària com d’universitat, hi té molt a veure. 

A la societat digital, l’explosió de la presència a les xarxes socials, l’exposició contínua abona i indueix a expressar-se, a tenir opinió. Estem constantment manifestant opinions, tinguem o no la formació i la informació imprescindible, per què ja no és necessari de disposar d’un instrumental més o menys apanyat en forma de discurs verbal o bé d’escriptura. Els pocs caràcters de twitter són poc més del “m’agrada” de facebook. Donen lloc a un minimalisme argumental en forma d’asseveracions, desqualificacions o insults. La qüestió no és haver de dir, sinó estar present, actuar. El món participatiu, “democràtic” i transparent de la xarxa és més aviat enganyós. No indueix a la lectura sinó a rebre inputs més o menys informatius, no convida a la reflexió sinó a la resposta impulsiva. Posem poca distància, tenim poca perspectiva en relació a l’actualitat i a una realitat que tindria que ser, per la seva complexitat, de digestió més pausada. La proliferació de interactuacions a la xarxa -més aviat monòlegs en paral·lel-, iguala els individus a nivell intel·lectual, però per la part baixa. Ja no s’imposa o triomfa qui té les millors idees, sinó el més agosarat, que no acostuma a ser ni el més culte ni el més refinat. La ignorància acostuma a ser molt atrevida. 

Antany, l’opinió era el que algú donava si estava en un àmbit adequat i se li demanava. Ara s’ha convertit en una mena de dret adquirit l’expressar l’opinió pròpia, fins i tot si estentòriament a ningú interessa sentir o llegir-la. No cal tenir raons, ni raó, ni una concurrència interessada. Expressar-se s’ha convertit en un acte la finalitat del qual és un mateix, una mena d’autosatisfacció a partir d’un acte d’autoafirmació. Tot el contrari de dialogar o intercanviar punts de vista amb l’objectiu d’aprendre en aquest procés. Opinar té poc a veure amb tenir criteri en relació a les coses. Formar-se un criteri, un punt de vista, implica absorció d’informació i un procés de reflexió, un cert temps i unes certes condicions de serenitat. També un respecte pel saber. En el nostre món ,s’estimula la impaciència i s’escurcen els períodes d’atenció.

La qüestió dels incendis forestals és un clàssic estiuenc a tota la Mediterrània i més enllà. Si anys enrere, a banda del seu dramatisme, servia fonamentalment per contenir l’augment de zones boscoses i de massa forestal acumulada, amb el pas del temps i l’escalfament global han anat mudant cap a successos cada vegada més dantescos i de difícil control que, massa sovint, afecta a zones periurbanes i habitades. Com tantes altres coses, el foc ja no és el que era. Els incendis acostumen a tenir una virulència inusitada, una capacitat destructiva ingent, una velocitat de desplaçament que el fa imprevisible i de molt difícil control. Sequera prolongada, acumulació de sotabosc ressec i elevades temperatures donen com a resultat un còctel explosiu que pot consumir centenars d’hectàrees en pocs minuts i la visió del qual és infernal. Deixa poc temps per evacuar els habitatges i la ramaderia tot convertint allò que tenia vida en un crematori que tot ho devasta. Pot començar de moltes maneres: per negligència, de manera fortuïta o bé, molts és així, de manera intencionada. En aquest darrer cas, costa de discernir a aquells que ho fan com a conseqüència d’una malaltia mental que converteix en espectacle atractiu l’espectacle del foc desfermat, d’aquells que ho fan amb l’interès de perjudicar els propietaris o buscar altres usos al que era una zona boscosa. Sortosament, la llei prohibeix la requalificació de zones cremades i que puguin ser urbanitzades. Temps ha era una manera molt salvatge i ràpida d’aconseguir-ho. Reconec que no acabo d’entendre la fruïció a cremar el bosc del veí que es té a Galícia, territori que, de natural, no seria dels més propicis als incendis.

Com en gairebé tot, bona part de la solució a tanta crema seria una adequada gestió dels boscos (tallar, aclarir, netejar) tot evitant que siguin, com ara, polvorins per la concentració de biomassa combinada amb la calor i la falta de pluges. El desencadenant de l’incendi pot ser qualsevol. Encara que les mesures de protecció hagin assegurat camins d’accés a les zones boscoses, els recursos tècnics i humans dels que es disposen no estan avui a l’alçada de la capacitat destructiva dels focs actuals en les condicions que es produeixen als calorosos estius. I qui és responsable de tot això? En general els boscos són privats i caldria que els seus propietaris en fessin la gestió adequada per assegurar que fossin espais sostenibles en el temps tot fent compatible l’espai natural amb la humanització suficient que no facilités la seva crema i destrucció. Abans, la profusió de camps de conreu funcionaven de tallafocs ben naturals, però l’abandó de àrees agrícoles ha comportat la generació de contínuums boscosos selvàtics. Cert que molts propietaris no tenen els recursos per fer una bona gestió dels boscos, donat que en certes zones i segons la tipologia d’arbres, la tala no cobreix els costos de manteniment, tot i l’existència de fons públics d’ajut que, en algunes comunitats, són relativament importants. Hi ha en aquest tema un conflicte entre la necessitat de mantenir un bé col·lectiu com ho és l’espai natural amb els drets i obligacions que tenen, o haurien de tenir, els seus propietaris.

I què es fa des de l’àmbit públic? Doncs dedicar-hi forces recursos per fer polítiques de prevenció, tot obrint camins, fent tallafocs, erigint llocs de control d’incendis, fent campanyes de conscienciació, desplegant agents rurals i mantenint dotacions importants de bombers i maquinària per quan la prevenció no ha resultat suficient. Tots aquests esforços resulten, però, amb els nous focs, del tot insuficients per poder-los dominar amb rapidesa. Segurament, calen noves polítiques de gestió i de regulació de l’accés al medi natural. S’hauria de considerar em medi com un bé públic a preservar, encara que resulti un xic costós. L’alternativa és molt trista i perillosa. El canvi climàtic ha arribat de manera contundent i negar-lo cosa d’insensats. Justament, la dreta negacionista que governa a bona part de les comunitats autònomes espanyoles, ha reduït els últims temps els recursos de prevenció i atac dels incendis tot adduint que eren del tot innecessaris ja que la preocupació existent era cosa de l’esquerra posseïda d’idees ecologistes. En algunes zones de Castella, fins i tot s’han concessions a una empresa privada propietat de Florentino Pérez perquè se’n ocupés. Mentre Lleó és devastada pel foc com mai s’havia vist i els seus responsables polítics són de vacances, només hi poden fer front els veïns i els malmesos serveis públics.

La fotografia, a la Casa Blanca, entre Donald Trump i Úrsula Von der Leyen, és una imatge patètica, l’evidència de la rendició de la Unió Europea davant de les amenaces dels Estats Units. Una genuflexió en tota regla que no és només una derrota econòmica sinó també una humiliació política i cultural. A més de l’immens guany econòmic pels Estats Units, hi ha per Trump el valor addicional de convertir a Europa, més dividida que mai per l’ascens polític de l’extrema dreta a molts països, en una caricatura d’ella mateixa, una destrossa dels valors que representa. La dirigent europea, en una sortida absurda, va afirmar que era un gran acord. Tot i que Europa tenia en aquests moments unes males cartes per a negociar, a totes les cancelleries es creu que la dirigent alemanya no ha estat a l’altura en aquestes circumstàncies, que s’ha entregat sense ni tan sols haver lluitat. Els grans pares de l’europeisme es deuen remoure a la seva tomba. A més de potencial negociador ens falten polítics que mantinguin en peu el projecte europeu i es facin valdre davant dels nous líders bel·licosos i populistes que els temps actuals ens han portat.

Certament, hi haurà qui cregui que val més aquest mal acord que no pas el desacord que parlava d’imposar-nos aranzels de més del 50%. Vist així, el 15% final seria un mal menor, però no ho és. L’impacte en les economies europees és gran, ja que el mercat americà és rellevant en molts sectors. Desacoblar les nostres economies dels Estats Units sembla l’estratègia adequada, però no és un tema amb efectes immediats. Més enllà de la xifra final, les formes en què s’ha fet hi tenen molta importància. S’ha agafat aquesta quantitat sense posar-la en relació amb res, ja que en contrapartida els aranzels dels productes nord-americans a Europa són inexistents. No se sap com afectarà clarament cadascuna de les exportacions i, encara menys, es desconeix com es calcula en tot allò el resultat del qual resulta una suma de components de procedències ben diverses. Per si no hi havia prou humiliació, s’obliga Europa a comprar energia als Estats Units per valors de 750.000 milions de dòlars els cinc anys que venen, o bé, en el mateix període, 600.000 milions de dòlars en equipament militar. Després de gairebé cinquanta anys en què els Estats Units han obligat el món a adoptar el lliurecanvi comercial i la multilateralitat utilitzant l’Organització Mundial de Comerç o el Fons Monetari Internacional, ara d’un dia per un altre es nega aquesta doctrina de manera absurda i absoluta. Un acord draconià i impossible de complir en tot el seu abast i un despropòsit en termes econòmics, per a tots. També els Estats Units veuran frenat el seu creixement i reapareixerà la inflació. Cap economista reputat, i als Estats Units n’hi ha uns quants, pot entendre el sentit d’aquestes mesures més enllà de demostrar la força dels fets.

No només Europa pateix les ínfules contra la llibertat de mercat del dirigent americà. Es castiga segons afinitat geoestratègica o política. El Brasil s’emporta la pitjor part, amb aranzels del 50%, perquè diu que no es tracta bé al seu amic dictador Jair Bolsonaro. L’economia ha deixat, en l’àmbit internacional, de ser un espai de concurrència en el que s’imposi la competitivitat de cadascú, per anar cap a un retorn a l’economia mercantilista medieval de buscar generar balances comercials positives no apel·lant a la productivitat i la qualitat, sinó mitjançant l’amenaça i l’ús de la força. De cop i volta, hem reculat uns quants segles. Trump busca sobretot una victòria política, acontentar els seus posant al món de genolls, tot acusant-lo d’haver-se enriquit a cosa d’Amèrica. La realitat és una altra: l’economia productiva nord-americana fa molt temps que va deixar de ser competitiva. Per això ha tingut una balança comercial tan negativa. No en tenen la culpa els altres països. Arribats en aquest punt i preveient que aquesta serà la dinàmica politicoeconòmica que els Estats Units aplicarà les dècades vinents, amb Trump i després d’ell, Europa ha de fer-se forta en el seu projecte i els seus valors integradors, obviant que els Estats Units ha deixat de ser un aliat en tots els camps. Independència econòmica i de seguretat, així com noves aliances amb les potències globals.

Vivim en un món que ens transmet una certa sensació de final d’època, de desintegració. Conflictes geopolítics, crisi de la cultura democràtica, fracàs del globalisme, intents de retorn al tribalisme nacionalista… A tots els nivells, es requereix recuperar relacions en xarxa entre el que és global i el que és més local, trobar solucions de govern que vaig més enllà de la dicotomia entre el predomini d’un unitarisme internacional que acaba amb tota diferència i amb el valor de la diversitat, amb la fragmentació absoluta basada en el tancament i la confrontació. Hi ha d’haver una tercera via que harmonitzi el més general amb el més particular tot fent possible diverses dimensions del govern. 

El federalisme constitueix el principal model a seguir en el procés d’articulació de la política mundial. És l’únic capaç de compatibilitzar i garantir les diferents identitats locals, nacionals i internacionals en harmonia amb les exigències de la interdependència, la integració i la globalització. Ens cal, doncs, un principi polític capaç d’afavorir i possibilitar un procés d’autointegració activa i gradual dels Estats i regions singulars en una dependència pràctica internacional. El federalisme probablement és la teoria política adequada pel món actual que requereix articular-se de manera creativa. Una concepció política alternativa i diferent de sobirania compartida, segons la qual una diversitat de col·lectivitats parcialment autònomes i sobiranes poden cooperar dins d’una forma govern de múltiples nivells, i sobre la base de la negociació, del consentiment i de la cooperació. La interconnexió, la interdependència i l’entrecreuament local, regional, estatal i global desafien les formes i els models d’organització política tradicionals. L’Estat ja no és de cap manera l’única font de disseny i elaboració de polítiques públiques que afecten els seus membres.

L’equilibri constitueix la idea, el mètode i el criteri bàsic, cosa que el federalisme pretén institucionalitzar a través de l’organització i l’estructuració política de les nostres societats. L’equilibri organitzat institucionalment, això és el federalisme. Cada vegada és més gran la percepció que es té a escala mundial que l’era de la sobirania exclusiva i incontestable de l’Estat està arribant al final, però també cal organitzar la governabilitat global tot impedint que les grans corporacions i el capital financer operin en el marc planetari totalment fora de control. Convé aclarir, que els Estats continuaran fent una funció important, pròpia i irreemplaçable, però això sí, no ja d’una manera exclusiva i hegemònica. Els Estats són massa petits a escala mundial per assegurar la doble funció de tota autoritat: garantir la seguretat i prosperitat de tots els membres de la col·lectivitat i aconseguir, alhora, una participació eficaç en els assumptes mundials. Cal la cooperació, la integració i la unitat entre regions, Estats i continents. 

S’han d’articular dos pols: l’atracció de la globalització sota la pressió de la nova revolució tecnològica i la fascinació per la singularitat cultural, nacional i local. Aquesta doble tensió es confirma al si de la unió en la diversitat. La bellesa del que és diminut, del que és petit i del que és més proper. Federal es refereix i s’utilitza per descriure un mode d’organització política que vincula unitats diferents en un sistema global, permetent, alhora, que cadascuna mantingui la integritat política fonamental. El federalisme és més una metodologia que una ideologia. Pretén donar respostes globals, integrades i puntuals als problemes que també considera globals, tant des del punt de vista de les estructures com del contingut social; i reconeixent sempre la múltiple pertinença de l’ésser humà respecte de diferents col·lectivitats i grups socials. Grups humans nascuts de múltiples solidaritats naturals i voluntàries. Cadascú amb el seu sentit d’identitat. Cal, doncs, una via adequada per garantir la pluralitat de les obediències i lleialtats. 

El federalisme transforma les tensions destructives en polaritats creatives. Pot superar un pensament i una pràctica bipolar, dualista i dicotòmica. La generació de tensions no s’ha de resoldre mitjançant l’eliminació d’un dels termes o elements antagònics, sinó tot al contrari, mitjançant la conciliació, la integració i l’associació. S’ha d’harmonitzar la unitat i la diversitat. L’equilibri de la societat no està ni en una centralització més accentuada ni en una desintegració generalitzada. Les relacions entre els diferents nivells i les parts integrants del sistema federal han de basar-se en la negociació, el consens, la cooperació i l’acord, i mai en la imposició, el conflicte i la confrontació. El federalisme és també flexible, acomodatici i adaptable, defuig convertir-se en una fórmula rígida i prefabricada, i possibilita la cerca continuada de solucions adequades a les condicions reals. La política és, per definició, la gestió d’interessos diferents i, sovint, contraposats.

Ens movem tot l’any, però a l’estiu el fenomen turístic aquí i allà resulta del tot insuportable. Viatjar i fer turisme resulten dues formes antitètiques d’anar pel món. Rodar i explorar era una cosa possible en el passat, quan el viatge no s’havia industrialitzat. Viatjar no és fer turisme; un turista no és un viatger. És una diferència que va plantejar Paul Bowles, que a més d’escriptor fou un reputat viatger. Establert durant anys a Tànger, hi va escriure El cel protector, novel·la en què el protagonista, justament, no es considera turista, sinó viatger. La diferència residia en el temps: “mentre el turista s’afanya generalment a tornar a casa seva al cap d’alguns mesos o setmanes, el viatger, que no pertany més a un lloc que al següent, es desplaça lentament durant anys d’un punt a un altre de la terra”, va escriure. Aquesta és una visió entre romàntica i aristocràtica del viatge. El fa algú que disposa de temps i, per tant, de rendes suficients per viure sense treballar. S’associa l’autenticitat del viatge a l’elitisme econòmic i social, mentre que al turista només li quedaria el moviment fàcil, superficial i fals. El viatger explora a fons i aconsegueix un nivell d’experiència que està vedat als turistes. El turista, en canvi, només està de pas durant les seves vacances pagades i limitades. Segons aquesta visió, el viatger “coneix”, mentre que el turista només “reconeix” allò que ha vist als fulletons de l’agència.

Però avui en dia, encara que es disposi de temps i diners, és molt difícil fer un viatge que no estigui turistificat per la indústria. És cert que ser viatger requereix una actitud que es pot tenir, i es poden contractar recorreguts menys massificats, però aquests destins han perdut l’originalitat que se’ls suposava. Conèixer el context cultural, haver-lo estudiat i tenir un bagatge que ens apropi al viatger, que ens permeti entrar amb més profunditat a les realitats a les quals ens apropem, podem tenir i adquirir més coneixement, però el viatge en si no deixa de ser un producte comercial, un recorregut teledirigit, encara que formi part del segment més alt dels nínxols turístics. Es poden enfocar les vacances de maneres molt diferents i, malgrat la turistificació, es pot prioritzar més l’entreteniment i l’oci o bé la cultura i l’experiència. Però és només una qüestió de detall i de poc més que matisos. En general, el temps és limitat i es disposa de manera estacional, cosa que condiciona molt.

En la cultura industrial, en la societat de masses, hi ha poc espai per allò singular i per a actituds contemplatives, per disposar del “tempo” necessari perquè el descans esdevingui una cosa creativa. El món actual ens emmarca en dinàmiques de les quals resulta gairebé impossible mantenir-se’n al marge. Temps de treball al qual succeeix un temps de descans que s’organitza amb la mateixa lògica que l’anterior. L’oci convertit en entreteniment planificat i mercantilitzat que no té res a veure amb un temps propi destinat a créixer personalment i culturalment. Allò turístic ho domina tot i acaba posseint-nos encara que la nostra voluntat i actitud es vulguin orientar per un altre camí.

La conversió del viatge en un sistema industrialitzat va acabar amb el viatge. Resulta paradoxal, però és així. Viatjar està lligat a formes “artesanals” de recórrer el món, a la possibilitat de realitzar itineraris únics. La producció en sèrie acaba amb la singularitat i amb un determinat tipus d’experiència. Permet una altra cosa, la democratitza fent-la possible per a gairebé tothom. La lògica de creixement exponencial del moviment de turistes acaba destruint els possibles encants dels destins turístics, siguin aquests ciutats, monuments o espais naturals. La massificació, el creixement, té uns límits que ja s’han traspassat de manera manifesta. Les ciutats globals no només són inviables per als seus autòctons, sinó que la seva paròdia acaba sent insostenible fins i tot per als viatgers poc exigents. Els destins turístics es cremen a força de degradar-los. Clarament moren d’èxit. Barcelona ja no és la Barcelona que interessava els seus visitants. Un lloc ple només de turistes on tota l’estructura comercial i d’entreteniment va dirigida a ells. Ja no queda res de genuí a la ciutat que un dia fou símbol de la modernitat i el disseny. La monumentalitat de Roma ja és inaccessible, les hordes de visitants col·lapsen els seus accessos. Per conèixer la Fontana di Trevi, és molt més fàcil fer-ho comprant una postal. Ja no és possible recrear, imaginar, la seqüència de La dolce vita. A Venècia només s’hi pot entrar superant un torniquet d’accés com si fos per assistir a un espectacle, mentre hi hagi aforament. La indústria, amb la seva lògica d’expansió i creixement, acaba devorant el seu propi producte. Un autèntic sense sentit.

L’extrema dreta espanyola acaba d’afirmar que quan governi pensa deportar 8,5 milions de ciutadans espanyols provinents de la immigració, així com els seus descendents, hagin nascut o no a Espanya.  Tal afirmació resulta gairebé impossible de prendre-la seriosament tenint en compte la bogeria i immoralitat del plantejament. Estem parlant de la quarta part dels ciutadans del país, que tenen tots els drets polítics, socials i condició de ciutadania com qualsevol votant de Vox i que, lògicament, radiquen aquí perquè s’han integrat en l’estructura productiva i social del país. No són persones que tinguin menys drets que nosaltres, o bé que mantenen de manera perpètua la condició d’immigrants. Gent que viu, treballa, paga impostos i que, tot i les dificultats que li posem sovint per fer-ho, s’integren en aquesta realitat multicultural que ja són, de manera irreversible, tots els països. Conciutadans que han de carregar amb els prejudicis monoculturals i amb l’ús pervers que fa l’extrema dreta contra ells recorrent al tronat concepte del nativisme. L’argument esgrimit per Vox no se sosté per enlloc i està contra tota norma jurídica internacional tot pretenent vulnerar els drets d’una part rellevant de la nostra societat, perquè sí. Més enllà de la impossibilitat jurídica i moral que no ho fa ni plantejable, tampoc té cap sentit en termes econòmics.

Una part important de la gent nouvinguda -que són els que molesten a l’extrema dreta-, ho fa en llocs de treball imprescindibles: hostaleria, atenció a la gent gran, neteja, comerç, construcció, serveis, indústries intensives de mà d’obra, transports… Bona part de l’activitat i de la vida social senzillament es paralitzaria, deixaria de funcionar, mentre cauria l’activitat econòmica de manera dràstica, es reduiria el consum, s’ensorraria el PIB, caurien els ingressos pressupostaris, entraria en fallida el sistema de seguretat social… Saben que no resulta ni tan sols imaginable, que no és possible, malgrat que la seva condició ètica i moral tampoc ho podrien fer. Per què ho afirmen doncs? Per llençar un missatge clar de posicionament xenòfob que connecta amb aquella població els malestars de la qual els ha portat a vehicular-ho contra el que ells en continuen dient immigració i que, en realitat, no és tal en la mesura que formen part d’un país que, com tots i cada vegada més, és multicultural i d’orígens geogràfics diversos. Vox ha fet seva l’estratègia més salvatge de Donald Trump consistent en fer afirmacions xocants basades en la mentida i que no són ni possibles ni acceptables, però que li serveixen per reforçar el sentit d’identificació d’uns determinats votants que han fet de l’odi i la incorrecció que els funciona com una mena de satisfacció malaltissa. Dol a l’ànima que algú pugui normalitzar el concepte de deportació a gran escala.

Aquesta és una estratègia criminal, que hauria de ser contemplada al Codi Penal. No és acceptable ni com a mer eslògan polític. Els discursos d’odi, estimulen actituds excloents i violentes a la societat. Apel·lar al caràcter tribal dels grups humans representa oblidar que la condició humana es defineix justament per la capacitat de raonament i a l’establiment de la cultura, entesa aquesta com a coneixement i respecte, com la base en la qual sustentar la vida en societat. El tribalisme és sempre contrari a la convivència i a l’enriquiment que implica interactuar i conèixer. Sigmund Freud, parlava de l’exageració de les petites diferències com a evidència d’un quadre de narcisisme. Disparitats que, en molts casos, tampoc són rellevants més enllà d’una visió idíl·lica i fossilitzada de les cultures. El filòsof britànic Kwame Anthony Appiah, va titular un magnífic llibre “les mentides que ens uneixen”. Suposo que els que defensen aquestes idees d’expulsió, no estan pensant a fer-ho amb Lamine Yamal o Nico Williams. La multiculturalitat només l’acceptem practicar amb els rics, cosa que semblaria demostrar que estem més davant d’una qüestió de classe que altra cosa, enfront de prejudicis i actituds que ens deshumanitzen. Que calgui gestionar fluxos de nouvinguts quan són molt intensos, no té res a veure en tenir una consideració menor cap a ciutadans que, en un moment o altre, han vingut d’altres paratges. També resulta curiós que els de classe baixa se’ls diu immigrants mentre que els nouvinguts tecnològics els qualifiquem “d’expats”. Condició aquesta que també donem per suposada als nostres familiars que treballen i s’han establert a l’estranger. En aquest cas, el nom sí que fa la cosa.