La indústria turística, la seva massificació, té una contradicció de base: no es pot ser alhora singular i populós. Aquest darrer aspecte destrueix l’atractiu d’allò diferent. Però la lògica d’un sector industrial capitalista és l’aposta de màxims: reducció de costos, abaratiment, multiplicació. Tot i que hem convertit el viatge, l’actitud turística, en una cosa quotidiana i transversal a tot el que fem, apostar per aquest sector ja és una cosa arcaica, igual que pretendre mantenir-lo. És una activitat de dubtós benefici col·lectiu, amb costos mediambientals que no es poden assumir, i resulta impossible democratitzar-la; és una qüestió de física, de la relació entre espai i moviment dels cossos. Si hem col·lapsat, estem en situació de bloqueig quan el turisme internacional només el poden practicar 2.500 milions de persones i, tanmateix, pretenem —i segurament és voluntat de la gent— ampliar-lo per possibilitats de renda a les noves classes mitjanes en una proporció aproximada de 200 milions addicionals anuals. En una dècada, hem doblat el nombre de turistes internacionals. Es pot discutir si això tècnicament pot ser possible, si les lleis de la física i la capacitat de construir infraestructures ho fan factible, però resulta indiscutible la seva insostenibilitat mediambiental, d’entrada, a més de l’econòmica, social i urbana. ¿Doblar l’habitatge turístic quan som incapaços de proporcionar-lo a tots els ciutadans?
Catalunya i Barcelona necessiten un model de desturistificació ja que la saturació i els efectes perversos superen, amb molt els beneficis. Es requereix, com ja fan Venècia o Amsterdam de màrqueting invers de cara a desincentivar la massivitat i recuperar xifres de sostenibilitat. El sector, poc amant de contenció i si d’externalitzar els costos que genera, es frega de nou les mans atenent a que la guerra del Golf Pèrsic portarà molts turistes que pensaven anar allà a Espanya com a refugi. El turista no suporta cap sensació o possibilitat de viure de manera insegura. No és una bona notícia. Els ciutadans de Barcelona , ja fa temps, s’han vist desposseïts de la seva ciutat i el nivell de preus de consum i de l’habitatge els obliguen a marxar. El drama d’aquest negoci, és que els beneficiaris són uns pocs especuladors i la factura la paguem tots, tant l’administració en forma de serveis com els ciutadans amb els preus.
No ens enganyem: el turisme és una oportunitat per als territoris més pobres, però només hauria de ser un complement per a les economies riques si no volen deixar de ser-ho. Es pot establir una comparació amb el que significa la pràctica del proteccionisme econòmic: riquesa pel manteniment del mercat a curt termini, però endarreriment a llarg termini per l’encallament tecnològic degut justament a això, a la protecció. La diferència amb les polítiques econòmiques és que aquestes poden canviar-se de manera ràpida per decisions governamentals; en canvi, de la dependència del turisme no se’n surt, o només se’n pot sortir a llarg termini i amb moltes dificultats i pressions dels lobbies. Crea addicció, a més d’una transformació d’estructures econòmiques, socials, urbanístiques i ciutadanes molt difícils de revertir. A banda dels aspectes estructurals, es crea entre la ciutadania un orgull nacional o urbà estúpid en argumentar xifres i rècords de visitants.
Contràriament al que es pensa o al que interessadament es difon, l’activitat turística organitzada no serveix per distribuir la riquesa al món. En realitat, les xifres econòmiques del turisme ens parlen d’una altra dinàmica. Les rendes turístiques fonamentals van a companyies aèries internacionals, grans grups hotelers, les principals navilieres, plataformes intermediàries d’internet, agències turístiques i tota mena de touroperadors, radicats en països occidentals molt lluny de les rutes de fantasia que promouen. Les destinacions aporten l’espai, el servei i la mà d’obra mal pagada. I es queden amb la degradació ambiental, la contaminació i la destrucció d’ecosistemes econòmics i socials tradicionals. El grau de repartiment de rendes turístiques depèn també del nivell de desenvolupament de la destinació. A les ciutats occidentals de visita turística obligada, es calcula que hi va a parar al voltant del 40% de l’esforç total que fa el visitant, molt a la par amb el cost del viatge aeri. Quan el viatge es realitza a zones més endarrerides, el càlcul del que repercuteix al territori no va més enllà del 20%; la raó és que bona part del que es consumeix és d’importació.
Josep Burgaya 