En temps de confusió, el valor definitori i absolut de la identitat funciona com un refugi. Kwame Anthony Appiah explica com el concepte contemporani d’identitat es fonamenta en estereotips que tenen poc a veure amb la realitat. Són “les mentides que ens uneixen”. La identitat és una construcció que tendeix a homogeneïtzar característiques que, en realitat, són més aviat dispars. Donem per fet que en el nucli de cada identitat prèviament definida hi resideixen unes similituds profundes que vinculen estretament totes les persones que, s’ha decidit, comparteixen aquesta “identitat”. L’antropologia que es va configurar a finals del segle XIX tendia a considerar el sistema de creences, juntament amb la raça, com els aspectes més definitoris de la identitat. En realitat, les identitats de les persones són múltiples. A les creences religioses o l’ètnia s’hi superposen la llengua, la cultura, la nacionalitat, la geografia, les opcions sexuals, la política i la ideologia. En les darreres dècades, a més, s’hi han afegit els estils de vida, l’adopció de modes, estètiques i opcions de consum.
Alguns pobles africans o bé els mateixos alemanys poden sentir-se pertanyents a una comunitat, al marge que siguin catòlics, protestants o musulmans. Les llengües i les cultures rarament resulten homogènies en el seu domini i coneixement dins de grups considerats unitaris. El gaèlic el parlen avui menys de seixanta mil persones i fa més de cinc-cents anys que va deixar de ser llengua materna a Irlanda o Gal·les. O bé, el sionisme és només una de les possibles respostes al fet de ser jueu, condició que, a més, es pot sostenir al marge de qualsevol creença religiosa. Tenim una gran necessitat d’establir etiquetes respecte als grups humans, les quals són sempre incompletes i només parcialment compartides. Però el concepte d’identitat ens permet ordenar i fer intel·ligible un món molt extens i divers. Un recurs que pot tenir sentit en la mesura que li atorguem un valor imperfecte i relatiu. En definitiva, l’afirmació d’una identitat, com succeeix amb el nacionalisme, es produeix sempre per contrast, oposició o negació d’altres identitats en les quals no ens volem reconèixer. Com explica l’historiador britànic E. J. Hobsbawm, “els mites i la inventiva són essencials per a les polítiques d’identitat”. El nacionalisme, com totes les formes d’identitat, fa la funció de “religió cívica” alternativa a la tradicional i s’inventa una realitat a mida.
Quan les societats estan en crisi i en transformacions profundes, els espais culturals col·lapsen i es desdibuixen. En desaparèixer, o posar-se en qüestió, un únic sistema de valors i emergir sistemes en competència, la majoria de la població no celebra l’ampliació de les possibilitats d’elecció, sinó que sent insegura per la pèrdua d’un horitzó moral estable. Necessita recuperar el seu veritable jo. Una crisi de filiació que genera la necessitat de restablir una identitat comuna, recuperar el grup social i tenir un horitzó clar. Quan això succeeix, el nacionalisme hi és com a resposta. Un nacionalisme que, malgrat jugar sovint amb regles democràtiques, tard o d’hora les desborda, ja que ha de transgredir les normes de les institucions democràtiques. La comunitat nacional i els seus anhels sempre estan per damunt del sistema democràtic. Com ha fet notar Francis Fukuyama, per al nacionalisme, igual que per a l’islamisme, s’exigeix el reconeixement de la dignitat de manera restrictiva, no per a tots els éssers humans, sinó per als membres d’un grup nacional o religiós en particular.
L’aposta per la identitat respon tant a pulsions fortes de la dreta extrema com de l’esquerra situada més enllà de la socialdemocràcia. Hi ha una dreta que ja no és conservadora, sinó que es presenta clarament com a revolucionària, amb una forta voluntat de disrupció. A diferència de l’esquerra també identitària, que dibuixa un camí esperançador, aquesta dreta recorre a la pulsió i al refugi nostàlgic, al retorn a un món ideal teòricament ordenat i plàcid. El capitalisme cognitiu i la postmodernitat ens han fet perdre tot allò conegut, que era previsible i estable. En el passat hi havia un futur, un horitzó. Ara es percep una certa orfandat i manca de carta de navegació. Però un cert sentit d’identitat existeix sempre i cal que pervisqui, encara que no a costa d’altres formes, ni en competència, i encara menys en aïllament. Com tampoc no és possible impedir que les identitats demanin reconeixement i el manteniment de la seva dignitat. El que caldria evitar és la fragmentació contínua de les identificacions i la pèrdua de sentits transversals de pertinença i col·lectivitat. La particularització tendeix a la victimització i, sobre aquesta, políticament, no es construeix res: afecta la deliberació i la presa de decisions compartides. Alguns filòsofs o pensadors socials, com l’italià Franco “Bifo” Berardi, consideren que, en realitat, les identitats no existeixen: són construccions fràgils, temporals i canviants.
Josep Burgaya 