23-F

Acabem de recordar aquests dies que fa quaranta-cinc anys del darrer intent de cop d’estat a Espanya. Per fer l’efecte de superació plena del que va significar, s’han fet públics documents que encara restaven classificats en nom de la seguretat de l’Estat. Hi havia una certa morbositat per si apareixia alguna cosa de nou i, especialment, si la posició del rei durant aquella nit fatídica es corresponia, o no, amb el relat oficial. Durant aquests anys, hi ha hagut molt interès a preservar la versió que el rei havia estat clau en el manteniment de la democràcia i d’haver-se confrontat a un cop d’estat dirigit per alguns amics seus. Com era d’esperar, els documents fets públics no contradiuen la versió canònica de la qüestió. Jo no sé quina va ser la posició exacta del monarca la nit del 23-F, i em guardaré de fer especulacions. Estic segur, però, que no va ser tan nítida i m’atreveixo a dir que contradictòria. La posició final va ser pragmàtica. Haver donat suport a l’aixecament militar hauria implicat jugar-se el futur de la monarquia. Hi havia el precedent familiar d’Alfons XIII amb Primo de Rivera que, el seu pare Joan de Borbó, li devia explicar. En tot cas, es van pactar qüestions polítiques que tindrien translació legislativa els mesos següents del “fracàs” de l’aixecament. Va pagar els plats trencats, de manera moderada, un Tejero que simbolitzava la part més xusca dels militars encara franquistes i, encara menys, els generals Milans del Bosch o Armada.

Les imatges de l’assalt al Congrés semblen de fa un segle. Pròpies de dictadures llatinoamericanes o d’una Espanya molt més endarrerida del que en realitat era. Dins l’hemicicle, tota la pobresa cultural i mental d’un exèrcit que no havia superat encara les actituds i formes de les guerres africanes dels inicis del segle XX. La sortida de la Guàrdia Civil, de matinada, per les finestres del Congrés dels Diputats ens recorden quan surrealista i alhora eloqüent va resultar tot plegat. De manera paral·lela, a València l’ultrareaccionari Milans feia desfilar els tancs pel carrer. Exhibició d’impotència més que no pas de realitat, tot i la por i els mals records que tot va generar. Vull remarcar que quan això va succeir havia passat menys temps des del final de la Guerra Civil del que ha passat ara des del 23-F commemorat. El desenllaç va contenir negociacions i pactes amb la figura del rei com a element de referència, però amb molts altres personatges que han quedat entre el contrallum i la foscor. La trama forta d’aquells fets no eren els “milicos” que es va exhibir de manera ridícula i vergonyosa. Hi havia hagut moviments previs importants de figures polítiques, civils i empresarials tot demanant una moderació de la transició política, dels seus tempos i dels seus continguts. El franquisme, encara controlant els ressorts del poder, no creia haver guanyat una guerra per acabar entregant les regnes del país a l’oposició democràtica. La legalització del PCE així com l’estat autonòmic els resultava difícil de digerir, tot considerant que Adolfo Suárez malgrat provenir del Movimiento, resultava massa acomodatici.

El cop va fracassar, però les amenaces van quedar i van marcar la política durant un temps. No es va investigar a fons el que havia passat ni les seves implicacions. Es va tractar als protagonistes amb cotó fluix, es va enaltir la figura d’un monarca garant de la democràcia espanyola i es va decidir girar pàgina. Ja aleshores, als “estadistes” de torn els quedava clar que l’important no era la veritat o els interessos perversos que s’havien pogut mobilitzar, sinó el “relat” que es deixaria fixat per a la història. Partits polítics i mitjans de comunicació hi van estar d’acord. No negaré, que potser va ser el millor perquè successos com el 23-F no es tornessin a repetir. Si algú pensava que ara sortirien informacions que contrariessin aquella “veritat”, havia de ser molt ingenu. La documentació feta pública és parcial i, de fet, els papers que no serveixen sempre poden desaparèixer. La història oficial la fixen els que ho poden fer des de la seva hegemonia. Una altra cosa és la realitat, o la veritat, que sovint difereix força o fins i tot pot ser contradictòria. Qui la dicta acostuma a creure en la pobresa intel·lectual dels governats. Per molt que insisteixin, la democràcia a Espanya no la va portar cap monarca teledirigit pels franquistes, si de cas, va fer com si els seguidors de Franco en el fons eren més demòcrates que no pas l’esquerra antifranquista. Com s’expressa bé els darrers temps, hi ha pulsions totalitàries que es poden dissimular un temps, però mai s’abandonen.