Pedro Sánchez ha anunciat que el govern d’Espanya, mitjançant un decret llei, obligarà a les plataformes d’internet que han desenvolupat xarxes socials a impedir l’entrada a totes les persones de menys de setze anys, en la línia del que ja fan França i també el Canadà, com ho acabaran fent molts altres països. Ja hi ha prou evidències i estudis científics que demostren el perjudici que comporta la seva utilització i addicció durant els anys de formació i de conformació de la personalitat de nens i adolescents. El vincle amb la pantalla i la falsa construcció d’espais de relació impedeixen un desenvolupament sa així com l’establiment de relacions personals i socials sòlides i naturals. S’acaba per viure en un món de ficció que provoca l’abandó del món real i la creació de vincles i afectes saludables. El món digital va irrompre sense que ningú es plantegés els efectes que podria tenir, com ens canviaria la forma de viure, aprendre i relacionar-los. Se’ns va dir que era una tecnologia facilitadora, que ens connectava més ràpidament i millor. La realitat és que bàsicament és un gran negoci basat en l’addicció i justament com que el món digital es disputa el nostre temps perquè aportem dades i comprem, s’han creat algoritmes que la fomenten, que ens enganxen, convertint el nostre dia a dia en un continu surfeig de distracció. Els joves són més propensos a ser-ne presoners, amb tota mena de programes d’oci vacu, continguts poc adequats, desinformacions i enganys de tota mena, jocs en línia… En el millor dels casos, distraccions, menys hores de son, desatenció a la formació i l’aprenentatge, aïllament emocional, dispersió o deteriorament cognitiu. En el pitjor escenari, accés inadequat a la sexualitat a través de la pornografia, enganxats econòmicament a jocs, desenvolupament de conductes violentes, ansietat, depressió i molts altres problemes de salut mental com es detecta, cada vegada més, en el sistema educatiu.
Durant uns anys, no sé si la novetat o bé la inconsciència va fer que els pares trobéssim extremadament pràctic dotar als nostres fills de tota mena de joguines tecnològiques i col·laborar en fer-los esclaus de l’ús de pantalles. Una mica tard vam descobrir que la seva funció no era bondadosa, tot i que alguns pedagogs i educadors van insistir a inundar escoles i aules d’una tecnologia absolutament contradictòria amb el fet d’aprendre i relacionar-se dels joves estudiants. Massa tard, han arribat estudis que ens demostren el deteriorament cognitiu i relacional que provoquen així com la fugida de la realitat. Hi ha ja molts nois necessitats d’autèntiques cures de desintoxicació i així recuperar una vida que és, per definició, analògica. No cal dir els aspectes obscurs que té el vincle a xarxes en forma de dependència, consum de discursos d’odi, predomini de valors antidemocràtics o promoció de formes de vida insanes. Encara que pugui semblar una contradicció, les xarxes socials no ajuden a crear societat ni els vincles que les han de sostenir, sinó aïllament en una realitat paral·lela i autista. Òbviament, les famílies tenen molt a veure en la creació d’hàbits adequats a l’edat, però requereixen un entorn digital molt més segur i amb normes. Amb l’accessibilitat actual a les xarxes, resulta impossible imposar a casa qualsevol restricció.
El món d’internet és, per sobre de tot, un gran i immens negoci. Com era d’esperar els magnats de les plataformes, ben secundats per un Trump de qui estan al servei, posen el crit al cel quan es parla d’aquestes limitacions, adduint un fals concepte de llibertat. Afirmen que es negaran a establir mesures efectives de control de l’edat dels qui entrin en els seus aplicatius, però les multes i demandes judicials dels governs és d’esperar que els obliguin al compliment de les normes. Resulta curiós, la falta d’escrúpols i la negació de normes inherent al món d’internet. Justament, són les lleis i normes reguladores les que asseguren la possibilitat de la llibertat. Això és clau en una cultura democràtica. Abusar amb productes de consum ràpid, que enganxen, apel·lant a una falsa gratuïtat i a la “llibertat d’accés”, resulta molt cínic. És responsabilitat dels governs assegurar entorns saludables en què nens i adolescents es puguin formar i aprendre per adquirir la condició de ciutadans i desenvolupar una vida digna. Això sí que és promoure la llibertat.
Josep Burgaya 