Em resulta una mica insòlit escriure sobre Julio Iglesias, un personatge que als progres sempre hem menystingut i ens ha fet somriure. Val a dir que no hem valorat gaire la seva música ni les seves cançons embafadores de galant antic, més enllà de fer-lo servir en alguna nit esbojarrada de karaoke. No hem seguit els reportatges de paper couché sobre les seves mansions a l’estranger, i encara menys hem estat interessats en una vida amorosa, diuen, molt intensa i agitada. Probablement, hem rigut amb els humoristes que n’han fet paròdia -magnífic el gag de El Tricicle-, i qui més qui menys ha fet referència d’acudit a l’exageració de conquestes que aquest home sempre ha fet bandera, així com les actituds exageradament impostades. Per molts que hem hagut de suportar les seves cançons com a música ambiental de la nostra vida, sempre l’hem associat a la part més casposa de la faràndula, a un crooner de dretes que mai ha amagat les simpaties pel franquisme a la vegada que, cosa ben compatible, amb el frau a la hisenda pública i el seu domicili en paradisos fiscals. Tot un patriota que tot i la televisió en color, va més associat al blanc i negre dels primers anys del postfranquisme, a una sentimentalitat falsa i ensucrada, a una cultura basada en dones submises i entregades i homes conquistadors de pacotilla.
Aquests dies és tema de conversa obligada, molt més que les pretensions de Trump d’ocupar Groenlàndia. Podríem trobar molts paral·lelismes entre les pulsions d’un personatge i l’altre. Més enllà dels sectors més rancis de la dreta espanyolíssima disposada a mantenir Julio Iglesias en un pedestal, la reacció predominant és que a ningú li estranya gens que hagi comès les barbaritats que afirmen les dones denunciants, però forma part d’un determinat masclisme extrem. El seu caràcter d’amant intens i prolífic s’ha venut com un fals model a admirar. Certament, la condemna, si fa el cas, l’hauran de fer els jutges, però les evidències són massa eloqüents i el context mental i cultural del personatge ho abonen. Assistirem, probablement, a una allau d’informacions i anècdotes que enfonsaran, gairebé per a tothom, el fals mite del cavaller que feia caure als seus braços totes les dames que li passaven per davant. Tot plegat serà escabrós, insà, però potser amb l’efecte beneficiós de situar determinats comportaments i valors socials allà on haurien d’estar: definitivament desterrats i en mans del Codi Penal.
Del que ha aparegut fins ara, gràcies al periodisme d’investigació d’un diari, el que sorprèn és la sistemàtica organitzada entorn del cantant de cara a facilitar el seu abús de dones en posició de feblesa. Tota una metodologia de tràfec de dones en nom del servei domèstic de les mansions on les pretensions sexuals es donaven per establertes contractualment. Resulta que el seductor, en la seva vida privada, no ho era tant. Preferia la imposició i estalviava així l’esforç i ritual de la conquesta. Ús i abús cru, amb tot un engranatge, amb molts col·laboradors necessaris, per satisfer el que els defensors de tal comportament volen confondre amb una elevada fogositat. La hipocresia i doble moral sobre l’ús de les drogues com a mitjà de “facilitar” les coses també hi són molt rellevants en un entorn, aparentment, molt moralista i conservador. Probablement, més que els detalls i casos que aniran sortint, el més repugnant serà la cadena de justificadors i justificacions que s’aniran produint per mantenir una icona de la cultura més vulgar i dels valors més tradicionals associats a les societats heteropatriarcals, cosa que ens ensenyarà el molt camí que ens queda per recórrer no només contra la violència practicada contra les dones sinó perquè a la societat s’esborrin valors abominables que creuen en la superioritat dels homes i del sotmetiment de les dones. Mentrestant, els programes-escombraries de les televisions faran el seu agost i la dreta més rància, el ridícul.
Josep Burgaya 