En aquests temps que ens ha tocat viure s’imposa la representació brutal de les pulsions socials més baixes i de les estratègies polítiques més perverses. La maldat s’expressa de manera cruenta en accions indecents per a intimidació dels contraris i per a celebració dels adeptes. No tenir consideració ni sensibilitat amb els més febles no es valora com un abús sinó una expressió estricte del lideratge que ara es necessita. En una societat on ha calat de manera fonda el discurs excloent, als perdedors ja no es tracta només de retirar-los l’empatia, sinó de gaudir amb el seu sofriment. Infligir dolor als pobres i desgraciats cohesiona la tribu reaccionària, se sent reconfortada. Avui en dia ser i comportar-se de manera malvada no genera cap condemna, sinó reconeixement i admiració. Podríem parlar de Donald Trump, però la depravació moral campa arreu amb el predomini cultural de la dreta més extrema. Fixem-nos, que dir algú bondadós, és una forma de desacreditar-lo, titllar-lo de ximple o, en el millor dels casos, d’ingenu o una mica beneitó.
A Badalona, el seu alcalde ha fet una demostració de baixesa moral i de falta d’escrúpols gairebé inconcebible amb l’expulsió de més de 400 persones, nens inclosos, que malvivien en les instal·lacions d’un antic institut, ja que no tenien, amb el preu de l’habitatge i alguns la falta de feina, on caure morts. S’ha fet en dies de fred i temporal de pluja, just abans de Nadal, sense proporcionar-los cap sortida mínimament decent, com una expressió d’escarment. La majoria s’han hagut d’acomodar amb tendes de campanya o de qualsevol manera sota el pont d’una autopista: fred, humitat, falta de menjar, desemparament, humiliació… Tot això fet no amb nocturnitat, sinó de manera explícita i evident, amb periodistes i càmeres de televisió i amb el vistiplau d’un jutge. Tota una exhibició de sofriment gratuït i inútil per llançar un missatge no només a la immigració sinó especialment a la xenofòbia i falta d’humanitat que fan gala una part important dels votants d’aquest alcalde impresentable. En una societat i un país civilitzat, s’hauria actuat de manera immediata amb mesures socials d’atenció i García Albiol hauria hagut de dimitir per tal de no ser dilapidat de manera pública i ostentosa per la seva perversitat, mentre la fiscalia hauria actuat contra ell per practicar l’odi i la denigració cap a la condició humana. Res d’això no ha passat. La Generalitat ha actuat tard i de manera atemorida i discreta, mentre l’individu en qüestió es vantava públicament de la seva acció, sabedor dels beneficis que per a ell i el seu partit té un missatge com aquest en una societat progressivament xenòfoba i reaccionària. Cert que algunes associacions de caràcter social i persones particulars han ajudat a aquests “deportats” al pont de l’autopista, tot cuinant-los i procurant-los roba d’abrigar. A Badalona, com arreu, encara hi ha qui preserva el sentit de la dignitat.
Probablement, el més execrable a Badalona no ha estat el seu alcalde, ja que tots el creiem capaç d’aquesta crueltat, i més. Un feixista de manual que, a més, indueix a la gent a fer acció directa contra la immigració, a comportar-se de manera primària i brutal. La realment impúdica ha estat la manifestació “espontània” de centenars de persones que no només aplaudien l’acció aberrant del seu alcalde, sinó que demanaven l’expulsió dels immigrants que s’havien refugiat en una parròquia, tot adduint que aquesta era la seva església i que els immigrants l’embrutarien i els encomanarien tota mena de malalties. No importava que dins hi hagués criatures refugiades de les inclemències del temps d’aquells dies ni que el rector corresponent els acollís voluntariosament, ell sí, amb esperit autènticament evangèlic. És difícil comportar-se de manera més miserable i hipòcrita. Seguidors d’una religió que abona la caritat i la solidaritat com a sentiments i pràctiques bàsiques, negant-la a persones necessitades i totalment excloses. Suposo que molts d’ells han celebrat religiosament Nadal i hauran assistit a la Missa del Gall, tot desitjant pau i harmonia als seus iguals. Bons sentiments en abstracte i incapacitat de tenir-los de debò. El racisme i la xenofòbia que campa i que gent com l’Albiol han fomentat, han fet abans una cosa molt rellevant; han despullat d’humanitat als nouvinguts, i això justificaria plenament tractar-los amb menyspreu i arrogància. No tant per qüestions estrictament racials, que també, però sobretot perquè odien els pobres. Potser perquè els evoquen que ells també havien estat pobres i ara, es tracta d’oblidar-ho.
Josep Burgaya 